“La red púrpura” és igual o més angoixant que el seu predecessor. En aquesta ocasió, el BAC ha d’investigar tot un seguit de tortures a la carta (que tota una colla de internautes segueixen des de la Deep Web o internet oculta) i també intensíssims combats a mort. S’enfronten nens raptats de petits i ‘educats’ amb l’únic objectiu de lluitar fins a morir, sense ni tan sols plantejar-s’ho. No han conegut res més. Ja els va bé. L’Elena Blanco sospita que entre aquestes desgraciades criatures hi pot haver el seu fill Lucas, que va desaparèixer cinc anys enrere. Per aquest motiu, s’implicarà en el cas més del que seria necessari. De vegades, fins i tot amagant informació als seus companys. Continuen al seu costat la Chesca, l’Orduño, la Mariajo (que és l’experta en informàtica, té molta feina) i l’Ángel Zárate. L’Elena segueix refugiant-se en el karaoke i la grapa per no enfonsar-se del tot.
No és un llibre fàcil de llegir, amb execucions en directe, vídeos amb violència extrema i un munt d’addiccions que no es poden controlar, amb el joc i les drogues al capdavant. Torna a ser una novel·la negra potentíssima, que s’endinsa en el gènere del terror. Fa basarda llegir segons quines coses, però no et pots aturar. Sort que l’autora baixa una mica el ‘suflé’ esquitxant la història amb píndoles d’humor. Fent parlar a algun dels detinguts, que són simples peons en aquesta duríssima partida d’escacs, els del BAC van apropant-se als culpables, que tenen un munt de recursos per tirar endavant els seus propòsits infernals. En el primer llibre, Mola incloïa reflexions de l’assassí, en cursiva, entre alguns dels capítols. En aquest, són els pensaments d’una de les segrestadores que, tot i ser dolenta, no està contenta amb allò que fa. Es tracta d’un personatge clau en aquesta història que, mentre la llegeixes, no et deixa ni respirar. Brutal, en tots els sentits.
“La pantalla muestra un espacio casi vacío, desangelado. Solo hay una silla de madera en el centro de la estancia y un monitor grande en una pared tosca, de ladrillo. No hay ningún indicio de lo que va a ocurrir allí, pero, poco a poco, más y más ordenadores se irán conectando. Dentro de unos minutos serán casi cien; sus propietarios no se conocen entre ellos, aunque disfrutarán del mismo espectáculo. La mayoría está en España, pero también los hay en Portugal, en México, en Brasil… Muchos son hombres de entre treinta y cinco y cincuenta años; aunque hay alguna mujer, varios jubilados, hasta un menor de edad… Todos han pagado los seis mil euros que les han exigido, en bitcoins y de forma segura, sin dejar huella”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada