dimarts, de novembre 24, 2020

La cosina Rachel (Daphne du Maurier)


Daphne du Maurier (Londres, 1907 – Fowey, 1989) és l’autora de “Rebecca”, la novel·la que Alfred Hitchcock va portar al cinema l’any 1940, dos anys després de publicar-se. Va guanyar dos OscarViena ha posat a la venda un altre dels seus títols, “La cosina Rachel” (1951). La traducció és de Marta Pera Cucurell. Són 416 pàgines plenes de tensió. Intueixes cap a on s’encamina tot, però no pots deixar de patir. També té versió cinematogràfica (2017), amb Rachel Weisz.

En Philip Ashley es va quedar orfe quan era molt petit. L’ha criat el seu cosí Ambrose, vint anys més gran. Tot sol. A la mainadera la decidir despatxar-la quan tenia tres anys. No li agradava com feia les coses. Viuen en una gran finca a Cornualla, a la Gran Bretanya. L’Ambrose fa la sensació de ser un pèl misogin. Tot el servei són homes i poques dones posen els peus a casa seva. Els peus els posa ell a sobre de la taula, plens de fang, i ningú li diu res. Llibertat total. Li encanten les flors i les plantes i té una bona biblioteca. Tot canvia quan trenca la seva rutina i se’n va a Itàlia a passar uns mesos, buscant un clima millor. Allà coneix la Rachel, una cosina llunyana -vídua d’un comte- de qui s’enamora immediatament. Al seu marit el van matar en un duel. I ella, malgastadora de mena, està plena de deutes. A veure com se'n sortirà.

El narrador d’aquesta història angoixant és l’inexpert Philip, que ho explica tot en primera persona. El seu malson comença quan rep una cara de l’Ambrose dient-li que s’ha casat amb la Rachel; i s'eixampla quan descobreix que el seu cosí ha mort, pocs mesos després, per culpa d’una estranya i ràpida malaltia. Hi té alguna cosa a veure la seva misteriosa esposa? En Philip, que comença a covar un gran odi cap a ella, n’està convençut que sí. L’arribada de la Rachel a Cornualla marcarà un abans i un després en la vida de tots dos. Du Maurier ens regala dos grandíssims personatges, amb una evolució psicològica constant. En tot moment tens la sensació que la comtessa italiana, que abans vivia a Florència, li està prenent el número al jove britànic; i que aconseguirà d’ell tot allò que vulgui. O no... Pas a pas, i sense aturador, la història ens porta cap a un brillant final, amb una altíssima càrrega psicològica. Fosc com el carbó.

“Es va girar d’esquena a la forca i a la cruïlla dels quatre camins i se’n va anar amb grans gambades per la nova avinguda on en aquella època plantava arbres, que feia drecera pel mig del bosc i havia de servir com un segon camí de carruatges per arribar a la casa. Encara bo que el vaig veure marxar, perquè no vaig arribar a temps a la bardissa. Després em vaig trobar més bé, tot i que petava de dents i tenia fred. En Tom Jenkyn va tornar a perdre la identitat i es va convertir en una cosa sense vida, com un sac vell. Fins i tot em va servir de blanc per a la pedra que li vaig tirar. Vaig tenir la gosadia d’esperar-me per veure com el cadàver es movia. Però no va passar res. La pedra va topar contra la roba xopa amb un cop sord, i es va desviar. Avergonyit d’aquella acció, vaig córrer per l’avinguda nova al darrere de l’Ambrose”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 comentaris:

Deric ha dit...

No sé, no sé. Sembla bo pel que dius, però no sé si m'agradaria a mi.

XeXu ha dit...

Ja tenia moltes intencions de comprar-lo, de fet ja el vaig demanar a la llibreria i en aquell moment no el tenien. Però amb la teva ressenya encara m'han vingut més ganes de llegir-lo, no era conscient que era una trama fosca. Em sembla que em pot agradar, si sóc capaç de deixar-me submergir en el marc temporal, que la novel·la ja té 70 anys!

Botika ha dit...

Rebecca em va agradar molt i trobo que ja era hora que publiquessin més llibres d'aquesta autora. Crec que el llegiré, sembla molt interessant.

Jordicine ha dit...

A mi m'ha encantat, DERIC.

Aguanta molt bé el pas del temps, XEXU.

Molt bona autora, BOTIKA.