dimecres, de novembre 04, 2020

Les inseparables (Simone de Beauvoir)


L’escriptora i filòsofa existencialista Simone de Beauvoir (París, 1908-1986) va escriure “Les inseparables” l’any 1954, cinc anys després d’”El primer sexe”. No ha vist la llum fins aquest any 2020. En català, l’obra l’ha publicada Angle Editorial, traduïda per Margarida Castells i Criballés. Té 143 pàgines i, al final, inclou una vintena més amb documents iconogràfics, com fotografies i cartes escanejades, cedides per la filla de Beauvoir.

Precisament és la filla de l’escriptora, Sylvie Le Bon de Beavoir, qui ha escrit l’epíleg del llibre i n’ha autoritzat la seva publicació. En el seu dia, es va creure que era massa ‘íntim’ i va quedar en un calaix. És autobiogràfic. De les poques coses que canvia la Simone és el nom dels protagonistes. Ella passa a dir-se Sylvie, com la seva filla. A la seva amiga inseparable, la Zaza Lacoin, la bateja com Andrée Gallard. La seva amistat va allargar-se dels nou als vint-i-un anys. Es van conèixer un matí al col·legi Adélaïde de París i, des d’aquell mateix moment, van compartir reflexions, confidències i també aspiracions. L’Andrée era agosarada, alegre i segura d’ella mateixa. Sovint no estava d’acord amb la seva mare, al capdavant d'una família catòlica i conservadora, però quasi sempre li feia cas. No volia decebre-la.

La passió que la Sylvie té per l’Andrée és total. Fins i tot podríem parlar d’obsessió, perquè molts dies no s’imagina la vida sense ella. El que sent per la seva amiga inseparable va més enllà de l’amistat. Flota en l’aire que hi ha alguna cosa més. És el centre del seu univers. L’Andrée aprecia la Sylvie, però d’una manera molt diferent. Comença a sortir amb nois i té altres coses al cap per distreure’s. La Sylvie no. És monotemàtica. Arriba un moment en què s’adona que la mare de la seva amiga no la veu de bon ull –la considera una mala influència- i que potser ella dona molt més de què rep a canvi. “Les inseparables” és un llibre força interessant, escrit per una de les icones del feminisme. Diria, quasi amb tota seguretat, que és el primer que llegeixo d’ella.

“Totes les nenes que coneixia m’avorrien; per contra, Andrée em feia riure quan ens passejàvem pel pati del col·legi a l’hora de l’esbarjo. Imitava a la perfecció els gestos bruscs de la senyoreta Dubois i la veu pastosa de la senyoreta Vendroux, la directora. Gràcies a la seva germana gran, Andrée sabia un munt de secrets de la institució. Aquelles senyoretes pertanyien a una branca seglar de l’orde dels jesuïtes, portaven la clenxa al costat mentre eren novícies i es pentinaven amb la clenxa al mig quan havien pronunciat els vots. La senyoreta Dubois, que tenia trenta anys, era la més jove. Tot just feia un any que s’havia tret el batxillerat i algunes antigues alumnes l’havien vista a la Sorbona, vermella com un tomàquet i engavanyada per les faldilles. La irreverència d’Andrée m’escandalitzava una mica, però la trobava divertida, i jo li donava la rèplica quan improvisava un diàleg entre dues de les nostres professores”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

XeXu ha dit...

També és el primer que li he llegit jo. Té molts elements interessants, introdueix molts temes que desenvolupa poc o hi passa de puntetes, o els explica amb subtilesa, però llegits entre línies fan que aquesta obra tingui més d'allò que sembla inicialment.

Jordicine ha dit...

Exacte. Entre línies diu moltes coses, XEXU.