dimarts, de novembre 10, 2020

L'any que va caure la roca (Pep Coll)


L’escriptor Pep Coll, un enamorat dels Pirineus, va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, l’any 1949. El poble està construït davant del Roc que porta el mateix nom, d’enormes dimensions. A “L’any que va caure la roca”, la Pessonada es transforma en Malpui, com en tres de les seves anteriors novel·les. El veiem a la portada del llibre. I aquest cop, el Roc cau de manera inesperada i ensorra el poble sota terra, sense que quedi res ni ningú. Tot s’ha acabat per sempre.

Un diumenge qualsevol de 1975. Els únics set joves que vivien a Malpui tornen cap a casa, després d’una llarga nit de festa. Vénen d’una discoteca propera, batejada amb el nom de Yellow submarine. I ja no troben el poble. Un cop assumit que han perdut familiars, cases, terres i bestiar han de començar de nou. Seguint les indicacions del seu professor de l’escola agrària decideixen constituir-se en cooperativa i trencar amb tot allò que havien fet els seus pares i padrins, amb qui discutien moltes vegades. Són l’Andreu, l’Esteve, en Nasi, en Bepgròs, en Bep-xic, en Jaumet i en Toni. Ho decideixen tot votant, perquè rarament es posen d’acord. L’Andreu, que condueix un lluent Seat 127 vermell, i l’Esteve, que és el més gran, són els dos principals líders del grup.

La reconstrucció del poble, que passarà a dir-se Vilanova de Malpui, coincideix amb els anys de transició democràtica, amb els polítics canviant de jaqueta cada cinc minuts. Els set orfes desperten simpaties arreu d’Espanya i reben tot un seguit d’ajudes i subvencions. A l’espera de les noves cases, els nois s’instal·len molt a l’Hotel Muntanya, on fan vida plegats i amplien vincles. Vivim al seu costat els quatre anys que triguen a inaugurar el poble. Entre altres coses, coneixem les seves parelles -amb la Caty i la Genoveva al capdavant-, inquietuds, punts febles i somnis. Com se’ns diu en algun moment, “es viu millor d’esperances que no pas de records”. “L’any que va caure la roca”, que acaba quan els protagonistes ja són força grans, té 588 pàgines i està publicat per Proa. És un llibre humà, èpic i té moments molt emotius. D'aquells que no et deixen indiferent. Una lliçó de vida.

“Per deixar de ser hereus i convertir-se en propietaris, vam haver d’omplir i de signar una infinitat de papers. Als matins anàvem com una pilota de la gestoria a cal notari i del notari al banc per esborrar dels comptes els noms dels familiars morts i posar-hi els nostres. Per fi, quan cadascú va ser amo dels béns que constaven a nom dels pares, dels avis o, en algun cas, fins tot dels besavis, van poder constituir una societat cooperativa, la figura legal que més ens convenia d’adoptar. Cada soci tenia el mateix dret de decisió, es pagaven menys impostos i, a més a més, podríem rebre ajuts del govern a través de l’Iryda, l’Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario. La formàvem set socis, la Genoveva no hi podia ser perquè no era ama de res”.

Bona setmana a totes.

@Jordi_Sanuy