dijous, de novembre 05, 2020

La drecera (Miquel Martín i Serra)


“Els rics ens paguen perquè els servim, no perquè els entenguem”. Clar i ras. Inapel·lable. És una frase que pronuncia en Mateu, el masover del xalet d’una família benestant de Barcelona. D’aquells que parlen en castellà i diuen “delicioso” i “estupendo”. Viu amb la seva dona, l’Antònia -que fa de cuinera- i amb el seu fill. El noi és el narrador de “La drecera”, de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969).

No sabem com es diu el nano -ningú el crida pel seu nom- ni en quin poble està situat el xalet, possiblement a la Costa Brava. Només a la portada del llibre, publicat per Periscopi, fa una referència a l’Empordà. A “La drecera” tot va molt a poc i sembla que no passin coses. Res més lluny de la realitat. Vivim l'evolució del jove protagonista, que sempre intenta fer cas als seus pares i que s’adona ràpidament de les diferències socials que hi ha entre la seva família i la qual serveixen. També veiem com evolucionen les seves amistats amb el Pitu de Cal Bou, en Llenas i en Torrent, el seu despertar sexual i el dolor que provoca la mort, molt més gran quan és cruel i inesperada. Contempla, aprèn, experimenta... Intenta créixer sense fer-s’hi mal. Tot enmig d’una gran i terrible transformació urbanística.

Martín és molt descriptiu i converteix qualsevol petita cosa en una gran festa. Matar el porc, caçar bolets, buscar caragols o fer llenya es converteixen en accions importants, explicades amb molta tendresa. Fer un arròs arran de mar, en una cala pràcticament deserta, en família, és el súmmum de la felicitat. Els de Can Fanga sabrien valorar-ho? Tot això passa entre finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Ho sabem gràcies a la passió del protagonista pel Futbol Club Barcelona i als jugadors que esmenta, com Johann Krankl (blaugrana del 78 al 81) o Diego Armando Maradona, que fitxa pel Barça l’any 1982, just quan acaba la novel·la. L'epíleg és de Josep M. Fonalleras. Són 148 pàgines, amb capítols curts, plens de dreceres (per anar a l’escola passant per Can Bou o a la platja) i amb aquell punt just de tramuntana. Molt recomanable.

“Un dia a finals d’estiu, quan la mare ja tenia el sopar enllestit, la senyora va entrar a la cuina com si s’hagués calat foc a la casa, i sense donar cap explicació, va dir que se’n tornaven tots cap a Barcelona. El senyor ja havia marxat, però es veu que no havia dit res a ningú. En Truman i en Harpo van aparèixer a l’oficce remenant la cua, com si també vinguessin a dir adeu, i jo els vaig amanyagar força estona i vaig pensar que els enyoraria molt, durant aquells mesos m’havien seguit a tot arreu i m’havien fet molta companyia. Al cap de poc, en Paco va venir a buscar les minyones filipines i la nurse i van marxar tots a correcuita, ni tan sols em va dir res del Madrid, que acabava de fitxar un negre que deien que era molt bo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

Sergi ha dit...

En destaques la part que menys em va interessar a mi, perquè tot i que tracta temes interessants, actualment hi ha infinites obres que parlen del pas de l'adolescència a l'edat adulta, que expliquen com evolucionen les persones. És cert que aquí es fa amb una tendresa i un tacte espectaculars, amb una naturalitat que ens abraça i ens acompanya. Però aquesta mena d'històries de descobriment personal a mi m'interessen més aviat poc. Tot i que no negaré que està ben feta. Però si n'he de destacar alguna cosa, i penso que brilla amb llum pròpia, és la manera d'escriure i el vocabulari. El llenguatge deliciós, cuidat i ple de dialectalismes de la zona on s'emmarca la història. Un 10 en aquest aspecte.

Jordicine ha dit...

Perfecte, una abraçada, XEXU.