dimecres, de febrer 03, 2021

La planta carnívora (Andrea Mayo)


Laberíntica. Esfereïdora. Asfixiant. Corprenedora. Dramàtica... Totes aquestes paraules em venen al cap quan penso en “La planta carnívora”, la primera història que ens explica l’Andrea Mayo, que ho ha après quasi tot de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Ha heretat les seves frases curtes i directes, aquelles que, sense ornaments sobrers, sempre se t’acaben clavant al cor. També s’hi veu la seva passió, irrenunciable a tots els efectes. L’Andrea potser hi ha afegit un pèl de plasticitat.

Són 199 pàgines dividides en 9 parts: crueltat, ira, abús, violència, aïllament, immolació, anul·lació, humiliació i alliberament. 81 capítols molt curts i visuals. Al final, tot acaba sumant 9, el número de la persistència, el de la coronació dels esforços. Els esforços que fa la protagonista del llibre per intentar sobreviure al maltractament físic i mental de la Ibana, la dona nociva amb qui porta casada uns anys. Li costa moure’s de la casella 1, del punt de sortida. Per això, l’autora va tenir la bona pensada de numerar tots els capítols amb el mateix número, l’1. La víctima no avança, viu dins el laberint. Sap que ha d’escapar-se, que no pot esperar més temps, però la planta carnívora, la Ibana, la manipula fins a punts insospitats. La por, LA POR en majúscules, la rossega per dins. La toxicitat de l’amor de la seva parella ja ho impregna pràcticament tot. O fa marxa enrere ràpid, o morirà en l’intent.

M’imagino que aquesta història que l’Andrea sembla conèixer tan bé és un homenatge a les dones humiliades. A les que s’han atrevit a denunciar al seu botxí i a les que no. I també és un avís: compte amb les persones que maltracten, que no sempre són fàcils d’identificar. Des de fora, no costa gens menysprear a les més febles, a les que pateixen en silenci... Fins que, un dia, sense saber com, acabes igual que elles. No em miris. No et vesteixis així. No m’estimes prou. No llegeixis. No t’agrada la teva feina. No et vegis amb les teves amigues. Tot és no. Degradar i anular a la parella per tenir el poder total i absolut. Verí en vena. La nostra protagonista aposta per la vida després de la mort, per la pau després de la guerra, per l’alba després de la negra nit. Per passar del maleït número 1 a l’infinit. 

Per cert, l’Andrea fa una picada d’ull a un dels llibres de la Flavia, “Que ningú et salvi la vida”, que aquí és el títol d’un quadre. "La planta carnívora" està publicat per Proa, amb il·lustracions d'Òscar Sarramia. Una última dada; la trama principal està esquitxada amb uns quants relats curts, violents i amb finals inesperats. Tot un encert.

“Era una secta. Ella era una secta.
Com deu ser, una secta d’una sola persona? Però no és d’una sola persona. Són moltes, que actuen en solitari. Ella n’és una. Defineix-me secta. És una organització secreta destructiva per als seus seguidors. Voilà.
Les seves accions van dirigides a la restricció de totes les possibles llibertats, ja siguin ideològiques, sexuals, religioses, d’expressió, de circulació, de relació o associació, econòmiques, físiques, de pensament o de paraula, d’afecte o d’opinió Utilitzen la violència física o verbal. Sedueixen l’entorn i sacrifiquen allò més íntim quan no els veu ningú.
En menyspreen i en minimitzen els integrants. Els jutgen i els atemoreixen. Els amenacen”.

"Ja no necessito ser real"
"Magokoro"
"Haru"
"Por mis muertos"
"Segona pell"
"Que ningú no et salvi la vida"
"L’illa de l’última veritat"

Bona setmana a totes i a tots. 

 @Jordi_Sanuy

Cap comentari: