dijous, de febrer 04, 2021

Tàndem (Maria Barbal)


Tenir por als canvis. Sentir-se còmode en la rutina del dia a dia. Conformar-se amb allò tan habitual d'anar fent’. Viure el present amb la boca petita, poca il·lusió i objectius limitats. Fins que un matí hi ha algú que, de manera inesperada, et sacseja completament per dins i et canvia la vida de dalt a baix. En dona fe l'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) a “Tàndem”, la novel·la que ha guanyat el Premi Josep Pla 2021. Té 175 pàgines i està publicada per l'editorial Destino.

Aquesta història sobre les segones oportunitats la protagonitzen l’Armand i l’Elena, que ronden la seixantena. Tots dos viuen al barri barceloní de Sants i s’acaben de conèixer en una classe de ioga. Ell és vidu i té un fill que viu al sud d’Anglaterra. Fa temps que no en sap res. Alguna cosa que descobrim al final del llibre els va allunyar fa anys. Ella està casada amb en Ramir, un poeta que no viu el seu millor moment, com la relació que encara els uneix. Agonitza. El seu fill Marc era el vincle que els mantenia mínimament units, però s’ha fet gran i ja no viu a casa. S’han acabat les excuses. L’Elena està cansada de tot, d’en Ramir, del pis on viu, de les constants infidelitats i de la majoria de les coses físiques que ha acumulat al llarg de la les últimes dècades. Llibres, quadres i discos que li recorden un passat millor. Ja no serveixen de res.

“Tàndem” és una aposta per la vida. Cal assaborir-la fins a l’últim glop, independentment de l’edat. Als seixanta, encara és possible 'pedalejar' amb algú, sempre que l’altre/a ‘ciclista’ tingui ganes de compartir quilòmetres. Abans, cal deixar llast, reflexionar, calibrar possibilitats. De vegades, en començar de zero, no cal buscar l’amor total. Potser n’hi ha prou amb trobar una persona afí, que escolti i que no exigeixi més del compte. Algú amb qui compartir el 'nou món'. Barbal ens explica una història senzilla, amb uns personatges propers. Podrien ser els nostres pares o els nostres veïns. O fins i tot nosaltres. Gent normal amb problemes normals. Amb dubtes. Amb pors. Amb esperança. Sempre és possible desafiar el passat i recuperar l’espontaneïtat i l’alegria. Paraula d’Armand. Paraula d’Elena.

“L’endemà, a l’hora en què solíem anar a ioga, ens vam trobar amb l’Elena davant de la pastisseria Vives. Li vaig dir que l’havia enganyat. Ella va alçar els ulls interrogants, però no va dir res. Portava un vestit gris clar amb escot rodó que li marcava la cintura estreta destacant el pit abundós. Li vaig explicar que no tenia cap filla que es digués Sílvia, que li havia dit una mentida perquè desitjava parlar amb ella. Jo tenia un fill, tan sols un noi, com ella, es deia Antoni i acabava de ser pare. Es va posar a riure”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: