dilluns, de febrer 15, 2021

Luz de febrero (Elizabeth Strout)


Cada persona és un món. I, explicant-los, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) és una de les millors. El seu últim llibre, ple de ‘mons particulars’, és “Luz de Febrero”. Està traduït al castellà per Juanjo Estella, té 361 pàgines i acaba de publicar-lo Duomo Ediciones. D’ella ja havia llegit ”Me llamo Lucy Barton” i ”Todo es posible”. Amb “Olive Kitteridge” va guanyar el Premi Pullitzer d’Obres de Ficció, l’any 2009. Se'n va fer una minisèrie.

En aquesta novel·la, Strout recupera el personatge de l’Olive, una mestra jubilada que viu a Crosby, petit poble de la costa de Maine. Allà sembla que mai no hi passin coses interessants, però n’hi ha per donar i per vendre. Quan comença el llibre, la dona té 70 anys i està a punt de casar-se amb en Jack Kennison, antic professor de la universitat de Harward. És  vidu, com ella. La dona té un caràcter molt fort; i sempre diu les coses pel seu nom, sense preocupar-se massa per les possibles conseqüències. La relació que manté amb el seu fill, en Christopher, és poc fluïda. En Jack tampoc s’entén amb la seva filla, a qui no ha perdonat que sigui lesbiana. El matrimoni amb la seva primera dona va estar ple d’infidelitats, per les dues parts. Potser tot podria haver estat d’una altra manera...

Aquest llibre ens parla d’amor i de pèrdua. D’enyorança i de segones oportunitats, ja a la vellesa. D’intentar ser feliç -amb poques coses- quan s’afronta el tram final de la vida; quan es comença a veure venir la mort. La parca no perdona. Sense tenir res a veure, m’ha fet pensar en ”Nosaltres en la nit”, de Kent Haruf. Strout ens regala tretze històries independents, amb l’Olive com a vincle d’unió. Per les pàgines del llibre, passen, entre d'altres, la Kayley Callaghan (una estudiant que neteja cases), la Suzanne (que acaba de perdre al seu pare en un incendi), la Cindy (malalta de càncer) i en Denny, que descobreix que una bona amiga es va suïcidar fa anys. Vides més o menys normals, explicades amb delicadesa i empatia. Un llibre elegant -en algunes fases un pèl cru- i molt ben escrit. Com saben els protagonistes, tots acabaran “a l’altra banda del pont”. Abans o després.

No en diu el nom, però Strout carrega unes quantes vegades contra Donald Trump, el president del cabell groc. Una de les cuidadores de l'Olive porta una enganxina amb la cara del ja expresident darrere del cotxe que fa servir per anar amunt i avall. L'autora deixa clar que n'està totalment en contra. Els republicans no li fan gens de gràcia.

“Olive no soportaba a la gente que llegaba tarde. Poco después de la hora de comer, le habían dicho, y ella lo había preparado todo: la mantequilla de cacahuete y la mermelada para los dos niños mayores, los sándwiches de atún para su hijo y para su mujer, Ann. Y para los pequeños, ni idea. No creía que el bebé comiera nada solido, porque tenía solo seis semanas. El pequeño Henry ya había cumplido los dos años, pero ¿qué comen los niños de dos años? Olive no se acordaba de lo que comía Christopher a esa edad. Entró en el salón y lo miró todo a través de los ojos de su hijo: se daría cuenta cuando pusiera un pie allí. Sonó el teléfono y Olive se fue deprisa a la cocina para responder”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: