Tres (Dror Mishani)

Tres dones que no es coneixen entre elles: l’Orna, l’Emília i l’Ella. El seu únic ‘vincle d’unió’ és en Gil, un sòrdid advocat que oculta massa coses. El fet d’estar casat no li impedeix picar d’aquí i d’allà. Sempre està en ‘moviment’. Ells quatre són els principals protagonistes de “Tres”, l’últim llibre de l’escriptor israelià Dror Mishani (Holon, 1975). Té 294 pàgines, està traduït al català per Roser Lluch i publicat per Empúries. És el guanyador del prestigiós Deutscher Krimipreis.

Com menys detalls importants se sàpiguen abans de començar a llegir “Tres”, tot això que tenim guanyat. D’inici, pot semblar un relat costumista, amb la dissortada vida de les tres protagonistes com a eix central. Però, quan te n’adones, ja estàs atrapat en l’ambient enrarit d’una gran novel·la policíaca. Les tres dones saben ben poques coses d’en Gil... però una d’elles també té una carta amagada. Mishani ens explica la història de manera calmada i realista. Prefereix fugir  de qualsevol mena de sensacionalisme, tan habitual en el gènere. L’acció avança a poc a poc, lenta i segura, cap a un gran final. La seva qualitat no va passar desapercebuda pel jurat del Grand Prix de Litérature Policière, premi del qual en va ser finalista. L’autor té clarividència per explicar-nos tres vides corrents de tres dones de Tel-Aviv i la del seu 'amic especial'.

L’Orna no passa pel seu millor moment. El seu marit l’ha deixada i ha marxat al Nepal, on ara viu amb la seva nova dona, que té quatre fills. El que té amb l'Orna, l’Eran, s’ha quedat a Israel. A tots dos els costa superar la ‘pèrdua’. El noi va al Psicòleg. Ella potser també ho necessitaria, però s’hi resisteix. L’Emília és una immigrant letona. Cuida una àvia en una residència i no és feliç. Busca un senyal de Déu per saber si va pel bon camí. No menja pràcticament res i perd pes constantment. L’Ela és mare de tres fills i està escrivint la seva tesi doctoral. No queda clar si el seu és un matrimoni feliç. I al voltant de totes elles en Gil, que potser els pot aportar alguna cosa positiva. Ens el retraten com un home apàtic, a qui tot li va més o menys bé. Però sota aquesta cuirassa d’aparent normalitat, s’hi amaguen un munt de coses diferents. Descobriu-les.

“Es van tornar a trobar un matí.
En Gil va dir que li era complicat veure’s en hores de treball, però l’Orna no estava disposada a renunciar als capvespres amb l’Eran ni a explicar a ningú que es tornava a veure amb en Gil, per sortir a la nit li calia un cangur o la seva mare, que li faria preguntes.
Era un dilluns, el dia que no feia classes. A dos quarts d’onze. Dos dies abans de la vigília de Iom Kipur.
En Gil l’esperava al vestíbul de l’hotel. Ella va arribar gairebé vint minuts tard, sense enviar-li cap missatge. Ell va dir que no havia demanat cap habitació perquè no sabia si ella ho voldria, i quan l’Orna li va dir, ‘Doncs preguntem si n’hi ha’, ell es va apropar a la recepcionista i li va parlar en veu baixa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ella y su gato (Makoto Shinkai, Naruki Nagakawa)

Quatre dones que viuen soles i quatre gats recollits al carrer. Dones que ho tenen complicat per tirar endavant. Quatre històries entrellaçades. Ens arriben narrades per elles; i també per les mateixes mascotes. Totes estan incloses a “Ella y su gato”, llibre ideat pel guionista Narukina Nagakawa (Aichi, 1974) i escrit pel seu compatriota Makoto Shinkai (Nagano, 1973). Té 218 pàgines, està traduït per Gabriel Álvarez i publicat per Duomo Ediciones.

La Miyu, professora d’art, té dificultats per expressar els seus sentiments. No s’atreveix a preguntar-li a en Nobi si surten junts o no. Només s’han vist unes quantes vegades; i té dubtes. Qui sí que està enamorat d’ella –ho ‘diu’ als quatre vents- és en Chobi, el gat que va trobar en una capsa de cartó un dia de pluja. La Mimi, a qui en Chobi va conèixer passejant, mig viu amb la Reina, una adolescent que pinta quadres. Té l’autoestima molt alta. Dubta si s’ha de presentar a les proves d’accés a l’escola de Belles Arts. La Cookie, filla de la Mimi, té cura de l’Aoi, una noia que passa per una profunda depressió. No ha superat la mort de la seva amiga Mari, amb qui dibuixaven i escrivien mangues. L’altra parella 'dona-mascota' la formen la Shino i en Kuro, un gat de carrer que s’acostuma ben aviat a la bona vida. Ella porta molts anys cuidant familiars malalts. No és feliç.

“Ella y su gato” és un llibre senzill i intimista, força adient per les persones que tenen gats o mascotes. El missatge que ens deixa és que els animals de companyia sempre sumen i que poden ajudar a suportar situacions difícils. És el cas, per exemple, de l’Aoi, que aconsegueix sortir de casa -després de molts temps al llit- gràcies a la seva petita Cookie. El fet que també coneguem les històries des del punt de vista dels gats, és atractiu i original. Ells mateixos ens expliquen com són i què pensen. Però, curiosament, en un llibre d’humans i gats, un dels grans protagonistes és un gos, en John. És una mena de Déu que posa pau entre els felins. Reparteix els territoris perquè no hi hagi enfrontaments innecessaris. En Chobi i en Kuro l’adoren.

“Estaba pintando en pleno bochorno veraniego y me entraron ganas de darme un manguerazo en la cabeza. El aparato de aire acondicionado fijado al marco de la ventana era ruidoso y apenas refrescaba.
‘A estas horas, esos ya estarán en la piscina...’.
Sacudí la cabeza con fuerza para quitarme la idea de que habría sido mejor ir con ellos.
Tenía que dedicarme en cuerpo y alma a la pintura.
Pasado un rato, oí unos pasos familiares por la ventana. Era Mimi. Hoy venía acompañada.
El invitado era un gato blanco muy parecido a ella que llevaba collar.
“Si tiene dueño, que le den de comer en su casa... pensé, aunque bien era cierto que quizás a Mimi también la alimentasen por ahí. Decidí darles un lujo de abrir una lata de atún”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dona de la seva vida (Xavier Bosch)

Compte quan busquis la veritat, no sigui que et trobis amb alguna sorpresa inesperada i desagradable. I sinó que li preguntin al periodista Joel Estrada, un dels protagonistes de “La dona de la seva vida”, l’última novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Està publicada per l'editorial Columna i té 509 pàgines. Surt a la venda demà passat, dimecres. En Joel és un dels socis d’Arbre Produccions i prepara un documental sobre nens robats.

“Quan la justícia fa aigües, queda el periodisme”. És per això que en Joel i la seva sòcia, la Cristina Malabrocca, s’impliquen al màxim en tot allò que fan. Aquest cop, però, són molts els qui intenten tancar-los la boca, amb amenaces constants. En Joel, amb un premi Ondas a l’estanteria de casa, està divorciat de la Marga –periodista de RAC1- i ara surt amb la Daria. Té un fill adolescent que es diu Leo. Els altres dos germans Estrada són en Raimon, un científic que viu a Copenhaguen, i la Victòria, una pediatra establerta a Estrasburg. Coincideixen a l’enterrament de la mare, a Barcelona. Tots tres tenen un munt de problemes personals per resoldre. Els Estrada Vilalta sempre s'han portat bé; són una família respectable. Segur que no amaguen cap secret inconfessable?

Un cop més, Bosch dibuixa un atractiu entramat de relacions personals. Sempre he pensat que té la mà trencada explicant situacions quotidianes, properes i creïbles. Aquest llibre té la força de la trilogia sobre el periodista Dani Santana –a qui li fa una picada d’ull, també a la intendent Eva Bosch- i la mirada més humana i familiar de les seves tres darreres novel·les. Ha fet un important pas cap endavant. L'autor torna a deixar clara la seva passió per l’òpera (cita Tosca, La Bohème, Rigoletto i Lucia de Lammermoor) i també per l’esport, fent referències a Urruti, Curry, al PSG i a un importantíssim partit del Barça a Old Trafford, per exemple. El gran John Irving, Truman Capote i Evelyn Waugh, que va escriure “Retorn a Brideshead”, són alguns dels autors citats a “La dona de la seva vida”, on, per cert, trobem un curiós lladre de llibres.

“La victòria, de retorn a casa, va tenir massa estona per pensar. El vol de Barcelona havia sortit puntual, havia arribat a l’hora a París, i tot d’una, s’havia d’esperar cinc quarts ben bons abans d’embarcar al pont aeri cap a Estrasburg. Orly era un aeroport que envellia malament. Allà, asseguda en una zona de trànsit ferruguinosa, el cap li va començar a voltar a cent per hora.
Amb la mare de costat dels morts, va adonar-se que, de retop, passaven moltes coses que mai no havia tingut en compte. Una era que el temps s’accelerava, com una centrifugadora, com si ella hagués envellit gairebé una dècada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Bajo la piel (Susana Rodríguez Lezaun)

Diuen que les ordres estan per complir-les. Si ets policia, com Marcela Pieldelobo, encara més. Però la inspectora, que treballa en una comissaria de Pamplona, moltes vegades les interpreta a la seva manera... o directament les incompleix. És la protagonista indiscutible de “Bajo la piel”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest thriller negre com el carbó està publicat per Harper Collins i té 446 pàgines. Acció sense aturador i un gran final.  Rodó.

Pieldelobo és una policia molt peculiar. Beu més que menja -sobretot ampolles de cervesa i xarrups de Jägermeister- i no sap parar quieta. Té un pis llogat a Pamplona, però, quan pot, s’escapa fins a Zagarramundi. Allà s’hi va comprar una casa quan el seu marit, l’Héctor, va entrar a la presó per delictes econòmics. En aquell moment, va decidir trencar amb ell i amb tot allò que representava. Mai no el perdonarà. Actualment, té una relació molt oberta amb en Damen Andueza, inspector de la Policia Foral de Navarra. Crec que aguantar-la ha de ser tota una odissea! La Marcela, complexa i forta, és una dona plena de contradiccions, amb un passat tortuós i males maneres. A l’esquena hi porta tatuat un arbre gegant, ple de branques i amb un parell de corbs. Li recorda qui és i tot el que ha perdut al llarg de la vida. L’última la seva mare, fa no res.

La nostra policia estrella i el seu ajudant, el subinspector Miguel Bonachera, han d’investigar el cas d’un nadó abandonat en un aparcament solitari i l’accident d’un cotxe de lloguer. No hi ha cap rastre del conductor. Només sang i les marques que han deixat les rodes d’un segon vehicle. L’han fet caure al buit de manera intencionada? Des d’un primer moment, Pieldelobo creu que els dos fets estan relacionats i, quan xoca amb els seus superiors, comença a anar per lliure. Entre els sospitosos hi trobem un empresari amb una gran fortuna, molt religiós, vinculat a l'Opus. Té amics i tentacles per donar i per vendre, fins i tot dins de la policia. És per això que ella comença a seguir-lo obsessivament, sense ordres judicials ni gaires miraments. Les víctimes estan per sobre de qualsevol altra cosa: dels rics, dels caps, dels companys i del que faci falta...

En una segona línia, "Bajo la piel" també ens parla de maltractaments i de la necessitat de donar la cara quan és necessari. Està prohibit callar i amagar el cap sota l'ala. Quan s'abaixa la guàrdia, sempre hi ha danys col·laterals. Persones perjudicades... Susana Rodríguez Lezaun construeix una novel·la molt moguda, on sempre passen coses. Sense aturador. L'autora aconsegueix que facis costat a Pieldelobo des d'un primer moment. És una excèntrica, però queda clar que té bon cor. Explica la història de manera àgil, farcida de diàlegs i d'una manera molt visual i efectiva. És fàcil imaginar-se els paisatges i els llocs on passa l'acció, sovint emboirats i mullats per una fina pluja. Espero que el personatge de la inspectora tingui continuïtat. S'ho mereix.

“Con dos cafés y un ibuprofeno como todo alimento, Marcela corrió calle abajo en dirección a la comisaría. No había oído el despertador y se había perdido la reunión matinal. Confiaba en que Bonachera hubiera sido más responsable que ella.
No le iba a dar tiempo a fumar un cigarrillo antes de entrar.
-Mierda, mierda, mierda –masculló mientras torcía la última esquina y encaraba la puerta principal.
Distinguió a un agente uniformado apoyado en su coche.
-Mierda –repitió entre dientes. Cuando estuvo cerca, levantó la cara, compuso su gesto más profesional y saludó-. Buenos días, Garrido.

-Inspectora, sabe de sobra que no puede dejar el coche aquí, esto no es un aparcamiento. Sólo coches patrulla y vehículos oficiales.

-Lo sé, lo sé, pero ayer no tuve tiempo de acercarme a retirarlo.

El subinspector y yo tuvimos que salir".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Animal (Leticia Sierra)

Cal engabiar l’animal que portem dins. I no deixar-lo sortir per cap concepte. En cas contrari, les conseqüències poden ser fatals. Ens ho diu l’asturiana Leticia Sierra a “Animal”, la seva primera novel·la. Està publicada per Ediciones B i té 446 pàgines. Col·loca una bona part de l’acció a la seva localitat natal, Pola de Siero, l’any 2017. Tot comença en un polígon industrial. Allà hi troben un home assassinat brutalment. Potser és fruit d’una venjança?

Qui quasi s’ensopega amb el mort és Guadalupe Oliveira, coneguda com a Clarisa, una prostituta d’un local proper, La Parada. És ella qui truca a emergències. El cas commociona la població, que no està acostumada a ser notícia per desgràcies d’aquesta magnitud. Comença a investigar el decés la policia, amb l’inspector d’homicidis Agustín Castro al capdavant; i també la periodista Olivia Marassa, que escriu a El Diario. Quasi sempre l’acompanya el mateix fotògraf, en Mario Sarriá, amb qui manté una bona amistat. Cap dels dos té parella. La Livi, com la coneixen els amics, viu amb el seu gat, en Pancho. L’autora fa una bona reflexió sobre les difícils relacions entre periodistes i policies i la importància de mantenir l’anonimat de les fonts i de l’off de record. Difícils per no dir impossibles.

“Animal” és una novel·la addictiva. L’he llegit en només tres dies. Més enllà de descobrir qui és l’assassí, Leticia Sierra reflexiona sobre l’escabrós tema de la prostitució, la pornografia infantil, l’abús de menors i també l’ètica periodística. Quins són els límits d'un mitjà de comunicació? Qui els marca? Es pot publicar tot en honor a la veritat, corrent el risc que es vulnerin drets individuals? L’autora ens regala uns personatges profunds; que pateixen, que dubten i que evolucionen a mesura que avancen els esdeveniments. Ella mai no els jutja. Ho deixa en mans del lector. Tot està explicat amb un llenguatge molt entenedor, sense afegir-hi recursos estilístics innecessaris. És clara i directa; i s’agraeix. Com en totes les novel·les negres res és el que sembla i les sorpreses estan a l’ordre del dia. Aquesta té un molt bon final.

“-Buenos días a todos. Gracias por venir. Vamos al grano. Como ya os he adelantado por teléfono, tenemos un muerto en Noreña, encontrado a eso de las tres de la mañana. Disponemos de una foto del lugar de los hechos a tiempo real. Y esa información, de momento, solo está en nuestro poder.
-Esa chica –enfatizó Ángel Espín aludiendo a Olivia- es como el perejil. Está en todos los cocidos.
-Gracias a ese ‘perejil’ a los de Las Noticias i El Ideal se les ha atragantado el desayuno en más de una ocasión- la defendió Roberto Dorado, superior directo de Olivia”.

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi Sanuy

Los herederos del opio (Josep Prat)

Josep Prat (Sabadell, 1993) ha fet un gran treball d’investigació, sobre el terreny, i amb moltes entrevistes, per poder escriure “Los herederos del opio”. En aquest llibre, publicat per Península, el periodista ens explica, de primera mà, com es viu a les remotes aldees d’Indoxina. Pel que explica, els governs no li van posar les coses fàcils. En tot moment, va tenir la sensació de ser observat, amb el risc d'acabar detingut en qualsevol moment.

Prat es basa, sobretot, en testimonis dels Hmong, el grup ètnic asiàtic de les regions muntanyenques de la Xina, el Vietnam, Laos i Tailàndia. Van haver de migrar gradualment, per motius polítics, després que els seus avis haguessin estat lleials als invasors francesos i nord-americans; lluitant contra el Pathet Lao. Van passar de dominar-ho tot -gràcies a l’opi extret de les seves infinites plantacions de roselles- a no tenir pràcticament res. Amb el Programa de Reemplaçament d’Opi, quedava enrere el daurat segle XX. Aquesta droga, substituïda per les plantacions de cautxú, no és igual de rendible. Els Hmong se senten permanentment perseguits, molts d'ells després de convertir-se al cristianisme. Alguns viuen a les profunditats de la jungla, en pobles semiabandonats. Tots en una situació propera a la misèria.

“Los herederos del opio” és un llibre de política, d’història –aprofita per contextualitzar els Hmong al llarg del temps-, de viatges i també d’aventures. És un tot en un. Pujat en una moto, el periodista travessa fronteres, no sense dificultats, i fa un munt de contactes interessants, amb l’ajuda de traductors. Intenta aprofundir en alguns temes cabdals. Es fa preguntes, per exemple, sobre si encara queden plantacions d’opi, sobre l’esclavatge sexual, la venda de dones a la Xina per ser casades amb desconeguts i la persecució dels cristians. També parla dels fast food, que han aparegut com bolets als llocs on abans es consumia l’opi. En definitiva, un llibre interessant i ben escrit. Es necessita temps per llegir-lo a poc a poc i intentar assimilar-ho tot. El pròleg és de Plàcid García-Planas. Explica que Prat és de les poques persones que ha pogut parlar amb el president Her, que viu amagat a les muntanyes amb una desena de guerrillers fidels.

“Conseguir el pasaporte de entrada a la selva no es fácil. Cuatro periodistas han penetrado en el Phou Bia en los últimos veinte años y solo uno ha entrevistado a Chong Lor, David Beriain, autor de un documental imprescindible: El ejército perdido de la CIA. El presidente del Congreso Mundial de los Hmong, James Her, tiene la llave. Su organización, con sede en Minnesota, se dedica a hacer de lobby en favor de los derechos políticos y culturales de los ChaoFa. Pero no es fácil dar con él. Después de presionar a la Organización de Naciones y Pueblos No Representados (UNPO, por sus siglas en inglés), estoy pràcticament un mes peloteando correos con él. Por suerte, voy con tiempo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'home que va viure dues vegades (Gerard Quintana)

Un segon. Un maleït segon que et canvia la vida per sempre més. Pessoa. Prévert. Bulgàkov. Baudelaire. Zola. Bukowski. Diuen que el poeta escriu millor des de la desesperació. Amb el cor trencat. Amb ressentiment...És el cas de Salvador Martí, el protagonista central de “L’home que va viure dues vegades”, de Gerard Quintana (Girona, 1964). És el Premi Ramon Llull 2021. Està publicat per l’editorial Columna i té 376 pàgines.

Eivissa. 1999. La Maria, dona d’en Salvador, i l’Àngel i l’Alba, els seus dos fills, desapareixen a la platja. De manera misteriosa. El poeta havia de ser amb ells. No comptava que es cancel·laria el vol que l'havia de portar a casa. Va arribar amb l’últim avió de la nit. A misses dites. Massa tard. A partir d’aquest moment, comença a somiar despert, transitant entre la versemblança i la fantasia. La línia que les separa és pràcticament inexistent. Sobreviu deambulant per Girona i Barcelona, que es converteixen en dos personatges més. A sobre només hi porta llibres, els quaderns del seu pare i les llibretes on queda reflectit tot allò que viu desesperadament, mentre transita pels dos costats del mirall. S’esborren els límits entre la vida i la mort, convertint-se en dues cares de la mateixa moneda. Com les que va heretar del seu pare Dionís.

Diu la llegenda que els homes de la família Martí estan castigats a viure dues vegades. Des que un d’ells va denunciar una dona per bruixeria. A canvi, va rebre sis monedes d’or, que van de generació en generació. Herència enverinada. No es poden gastar, per cap concepte. O s'obrirà la capsa dels trons. Al llarg del seu recorregut vital, els llibres són l’única vàlvula d’escapament d’en Salvador. Els llibres i aquest somiar despert, on coincideix amb un munt de personatges grotescos, com l’Alícia, la Nit o el Bafomet. De l’Alícia, el seu pare n’estava mortalment enamorat. Ho va deixar escrit a les seves llibretes, que inclouen un munt de fotografies reveladores. L'Alícia és una dona que pot passar de deessa a dimoni –com tot el seu seguici- en un tancar i obrir d’ulls. Bellesa i lletjor a parts iguals. Amor i odi. Tempus fugit.

Gerard Quintana té una imaginació desbordant. La qualitat de “L’home que va viure dues vegades” no m’ha sorprès. El seu debut literari, ”Entre el cel i la terra”, ja em va agradar molt. Igual que en el primer llibre, el cantant de Sopa de Cabra fa un munt de referències musicals i literàries. Queda clar que ha llegit moltíssim. El seu estil és àgil i visual. Ho explica tot en capítols curts, on sempre passen coses. Personatges torturats i amb dubtes que et roben el cor. L’acció passa entre els anys 1999 i 2026, amb un final força ric, des d’un punt de vista poètic. Salvant les distàncies, Quintana m’ha recordat els mons paral·lels que han fet mundialment famós al japonés Haruki Murakami. Com diu el cantant, “Qui és més real, Cervantes o el Quixot?” Just a la fusta. Amb ganes de llegir la seva tercera novel·la, que m’ha comentat que ja està escrivint.

“Es va despertar amb el record d’un somni absurd en què cadascuna de les seves passes alterava l’òrbita de la Terra fent-la apropar de forma impossible i perillosa a planetes massa llunyans per ser tan a frec. En el seu somni mirava d’arribar a la cala on havien desaparegut Maria i els nens. Els planetes gegantins tapaven el sol i tenyien el cel dels colors de les seves diferents atmosferes. La topada cromàtica produïa reflexos iridescents que dibuixaven formes impossibles i mai vistes, com si uns colossos universals estiguessin a punt d’escombrar el petit planeta. El so de la campaneta que empenyia la porta d’entrada de l’estamperia el va desvetllar quan feia un salt per esquivar els anells de Saturn, que estaven a punt de seccionar la costa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els robots prefereixen el jazz (Ignasi Llorente)

"Potser caldrà assumir que la 'vida' i les relacions personals poden continuar després d'allò que, ara, anomenem 'mort'". És un dels missatges que ens deixa el llibre "Els robots prefereixen el jazz", d'Ignasi Llorente (Barcelona, 1973). Està publicat per Capital Books i té 165 pàgines. Surt a la venda el dia 3 de març. Ens parla d'un futur no gaire llunyà, datat l'any 2027. Cada capítol comença amb la definició d'una paraula relacionada amb la informàtica, que sovint acaba forma part del títol.

En Larry Stem i en Frank Soto són amics des de fa molts anys. Estan al capdavant d'una empresa tecnològica, puntera a escala mundial. Treballa en tot allò que té a veure amb la memòria i la conducta humana: algoritmes, òrgans biònics, hologrames... La filla d’en Larry, la Janis, porta un ull biònic des de fa anys. Diu que hi veu millor que amb el 'bo'. El que mai havien pensat els dos socis és que els seus avenços revolucionaris els aprofitarien ells mateixos... tan aviat. En Larry en primera persona; en Frank com a ‘instigador’. El primer d’ells té un accident al mar i queda en estat vegetatiu. Un any després, torna a la ‘vida’, amb un insòlit format digital. La dona d’en Larry, la Megan, accepta que l'exsoci del seu marit ho faci possible, després d’instal·lar el software adequat a l'ordinador central de casa seva.

Llorente fa una bona reflexió sobre les noves tecnologies i com aquestes podrien ajudar a afrontar les malalties i la mort. No tinc clar si una 'versió' similar a la d’en Larry satisfaria a massa gent... O potser només allargaria la seva tristor? Sempre he pensat que passar pàgina és estrictament necessari per tirar endavant. Des d’un punt de vista literari, la 'solució' és perfecte: genera moltes reaccions en els protagonistes i infinitat de preguntes entre els lectors. El tema dona per molt. La virtualitat i la mort després del decés físic també l'ha tractat, entre d'altres, Teresa Colom a ”Consciència” (2019), publicat per Empúries. “Els robots prefereixen el jazz” és un llibre àgil, entretingut i fàcil de llegir. Està narrat, de manera coral, per en Frank, la Megan, la Janis, la Susan -amiga i compnya de feina de la Megan- i pel mateix Larry.

"La meva mare odiava despertar-se cada matí. Precisament el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a l'altre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company s'havia fet insuportable moltes vegades. Aquell era l'instant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El buen padre (Santiago Díaz)

Feia temps que no llegia una novel·la negra que creés tanta dependència. Parlo d’"El buen padre", del madrileny Santiago Díaz (1971). L'he començada i acabada el mateix dia. És impossible deixar-la. Està publicada per l'editorial Reservoir Books i té 412 pàgines. La seva principal protagonista és la inspectora d’homicidis Indira Ramos. Segons ha explicat l’autor, donarà continuïtat al personatge. De fet, ja li està escrivint una nova història. Se la mereix.

Indira Ramos t’enamora des del mateix moment que la coneixes. És una inspectora diferent, allunyada dels clixés habituals. No és addicte a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Tampoc ha perdut a cap familiar proper. La seva principal característica és que arrossega un greu trastorn obsessiu-compulsiu. Té fòbia als microbis i busca l’asèpsia per allò on passa. Li és impossible fer una vida més o menys normal. Malgrat tot, ho intenta. El seu equip el completen els subinspectors Iván Moreno i Maria Ortega i l’oficial Óscar Jimeno. Tots quatre hauran de treballar de valent, i a contrarellotge, per intentar alliberar a tres persones segrestades i amb data de mort fixada d’antuvi: l’advocat Juan Carlos Solozábal, la jutge Almudena García i l’estudiant de comunicació -i alguna cosa més- Noelia Sampedro.

Díaz ens regala una novel·la molt intel·ligent, sense trampes ni girs innecessaris per intentar enganyar al lector. Va directe al gra. La trama principal gira al voltant de l’arquitecta Andrea Montero. La troben assassinada a casa seva, amb un munt de ganivetades al cos. A l’habitació del costat hi ha el seu marit, Gonzalo Fonseca, desorientat, ple de sang i amb l'arma homicida a la mà. Un any després d’entrar a presó -ningú va dubtar  que era culpable- el seu pare s’entrega a la policia. Està darrere dels segrestos. Vol que Indira Ramos –només se’n refia d’ella- reobri el cas i trobi qui va matar realment a la seva nora. Cada setmana que passi sense obtenir resultats, morirà una de les persones que té tancades, en llocs diferents. Està convençut que algú les va subornar per fer mal al seu fill. Les vides de l’advocat, la jutge i l’estudiant es converteixen en les tres trames paral·leles, a quina més interessant.

A “El buen padre” hi ha menys violència explícita que als llibres de Carmen Mola, amb qui s'ha comparat a Díaz. Menys sang i fetge, però igual d’inquietants i demolidors. Per cert, la misteriosa escriptora madrilenya (que firma amb pseudònim) diu a la portada del llibre que "se salta todos los límites morales. Adictiva". Thriller, drama carcerari i enrenous judicials; tot en un. En definitiva, aire nou per l’actual novel·la negra espanyola, que passa per un molt bon moment. Amb ganes de tornar a gaudir de les aventures de la Indira Ramos, un personatge que evoluciona per moments. D'aquí a  poc temps espero poder llegir l’opera prima d’aquest autor, “Talión” (2018).

“Ramón Fonseca aguarda en la sala de interrogatorios de la comisaría a la que le han trasladado tras confesar que él es el secuestrador que están buscando. El comisario se acerca a a hablar con los dos policías que lo observan a través del espejo de la sala contigua. Sobre la mesa están las tres fotografías que el anciano aportó como prueba de su delito.
-¿Son ellos? –pregunta el comisario señalando las fotos.
-Sí, señor –responde el mayor de los agentes-. La madre de la chica y el exmarido de la jueza lo han confirmado. De quién todavía no sabemos nada es del abogado, pero todo parece indicar que se trata de él”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El Barça davant la crisi del segle (Roger Vinton)

“El Barça ha de ser un producte del món sencer, però sense perdre el seu origen català”. Aquesta és una de les conclusions de Roger Vinton, autor d’”El Barça davant la crisi del segle”. El llibre és petit de mida -només 97 pàgines- però gran en informació. Està publicat per l’editorial Destino, amb pròleg de David Carabén, cantant de Mishima. El nom amb què firma l’autor, el mateix de “La gran teranyina”, és un pseudònim. Vol mantenir-se en l’anonimat fins que sigui possible.

Segons Vinton, una gestió temerària de les últimes juntes directives ha deixat les finances del Barça en una situació comatosa, molt a prop de la ruïna total. Explica que des de l’arribada de Sandro Rosell a la presidència, va començar el procés d’intentar esborrar qualsevol rastre del passat. En l’actualitat, economia enfonsada, el primer equip perdut en una forta crisi de joc i de resultats i el planter devastat. I a partir d’ara, què? Creu que els principals objectius han de ser quatre: evitar la transformació en societat anònima esportiva, recuperar l’estil de joc que ha fet gran el club, millorar els resultats de La Masia i incidir encara més en la naturalesa poliesportiva de l’entitat. L’autor considera que, al començament, com pitjor va l’equip, més tranquil treballa el directiu. La desafecció dels socis juga a favor dels que manen.

Entre altres coses, “El Barça davant la crisi del segle” també ens parla del paper de l’oposició –que només es mobilitza quan hi ha eleccions- i dels mitjans de comunicació, que majoritàriament eviten l’enfrontament amb el poder establert. El sistema electoral, la falsa oposició entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid i l’evolució històrica del club, que quasi sempre ha apostat per la catalanitat, completen aquest compendi que tampoc no s’oblida del 'nunyisme'. Informació interessant, reposada i analítica que arriba just el mes abans de les eleccions a la presidència, amb Joan Laporta, Víctor Font i Toni Freixa amb l’objectiu d’arribar al poder per intentar aturar una hemorràgia que sembla no tenir fi. El 7 de març sortirem de dubtes.

“El club blaugrana ha arribat exhaust a l’era de la pandèmia, víctima d’una dècada amb una gestió que ha passat de ser deficient a temerària, i que ha tingut un epíleg aquests darrers cinc anys que es pot qualificar de delirant sense por de ser titllat d’exagerat. La gestió badada en el ressentiment, però alhora recolzada en la inèrcia de l’herència rebuda, no ha resultat un bon camí –com era de preveure- i l’entitat blaugrana s’ha anat atansant al caire del precipici davant de la passivitat dels seus stakeholders habituals (premsa, oposició i massa social en general), i amb l’única contestació d’alguns observadors independents que sovint han estat etiquetats de malastrucs i que amb prou feines han tingut veu en un grapat de mitjans poc rellevants”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Pandora (Henry James)

No són de la mateixa classe social. Ni del mateix continent. Procedeixen de mons dispars, però s’acaben coneixent. Ell és l’Otto Vogelstein, un jove comte alemany que viatja a Nova York per fer carrera de diplomàtic. Ella és la Pandora Day, una jove nord-americana de poble, sense massa fortuna. Són els protagonistes de “Pandora”, de Henry James (Nova York, 1843 – Londres, 1916). El llibre està traduït al català per Xavier Pàmies i publicat per Viena Edicions. És el 'Petit Plaer' número 16.

L’Otto i la Pandora coincideixen en un transatlàntic, quasi per casualitat. Una passatgera aconsella al comte que no s’hi acosti massa. Hi té més a perdre que guanyar. Millor que no s’hi encaterini. Aquestes joves nord-americanes només tenen un objectiu: casar-se aviat! Ell viatja sol. Ella amb els seus pares, un germà i una germana. Tornen de viatjar per Europa, amb destí a la seva Utica natal, ciutat i seu del Comtat d’Oneida, a Nova York. Segur que han hagut de fer esforços importants per poder pagar-ho tot. Ara se’ls veu força necessitats. Quan s’acomiaden, després de parlar un parell de dies, de coses més aviat banals, pensen que no es veuran mai més. Amistats diferents. Projectes diferents. Vides que s’assemblen en poc o res. I és una llàstima, perquè l’Otto ha quedat corprès per la gràcia desimbolta de la Pandora.

Potser el jove comte va infravalorar a la jove, amb qui es retroba a Washington, en una festa de l’alta societat, amb el president del país inclòs. Tothom la troba encantadora. Diuen d’ella que representa un nou prototip de dona, que sap obrir-se camí tota sola, sense tenir necessàriament un home al seu costat. L’Otto pregunta i repregunta a l’amfitriona de la festa, perquè no acaba de quedar-li clar quines característiques representa que té aquest ‘nou model de dona’ de qui parla tothom. I si ara és la Pandora qui no vol saber res d'ell? Com s’ho ha fet per arribar tan lluny des de tan avall? L’Otto no pot deixar de pensar en ella i estudia com apropar-s’hi sense fer més soroll del necessari. Això de la diferència de classe potser no té tanta importància com creia... “Pandora” és un llibre elegant, molt ben escrit i amb detalls que et roben més d’un somriure. Es llegeix d'una tirada.

“Va abandonar la casa sabent-ho tot de la noia que s’havia obert camí a la vida tota sola, i en aquell retrat hi havia una cosa que el colpia poderosament. Una noia així només podia existir als Estats Units; l’estil de vida americà li havia aplanat el camí. No era una persona dissipada, emancipada, ordinària ni escandalosa, i no tenia fusta de vividora, o almenys per necessitat. Senzillament, tenia popularitat, una popularitat de mèrit exclusivament personal. No havia nascut amb un pa sota l’aixella, sinó que havia anat amassant-lo amb el seu propi esforç”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Luz de febrero (Elizabeth Strout)

Cada persona és un món. I, explicant-los, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) és una de les millors. El seu últim llibre, ple de ‘mons particulars’, és “Luz de Febrero”. Està traduït al castellà per Juanjo Estella, té 361 pàgines i acaba de publicar-lo Duomo Ediciones. D’ella ja havia llegit ”Me llamo Lucy Barton” i ”Todo es posible”. Amb “Olive Kitteridge” va guanyar el Premi Pullitzer d’Obres de Ficció, l’any 2009. Se'n va fer una minisèrie.

En aquesta novel·la, Strout recupera el personatge de l’Olive, una mestra jubilada que viu a Crosby, petit poble de la costa de Maine. Allà sembla que mai no hi passin coses interessants, però n’hi ha per donar i per vendre. Quan comença el llibre, la dona té 70 anys i està a punt de casar-se amb en Jack Kennison, antic professor de la universitat de Harward. És  vidu, com ella. La dona té un caràcter molt fort; i sempre diu les coses pel seu nom, sense preocupar-se massa per les possibles conseqüències. La relació que manté amb el seu fill, en Christopher, és poc fluïda. En Jack tampoc s’entén amb la seva filla, a qui no ha perdonat que sigui lesbiana. El matrimoni amb la seva primera dona va estar ple d’infidelitats, per les dues parts. Potser tot podria haver estat d’una altra manera...

Aquest llibre ens parla d’amor i de pèrdua. D’enyorança i de segones oportunitats, ja a la vellesa. D’intentar ser feliç -amb poques coses- quan s’afronta el tram final de la vida; quan es comença a veure venir la mort. La parca no perdona. Sense tenir res a veure, m’ha fet pensar en ”Nosaltres en la nit”, de Kent Haruf. Strout ens regala tretze històries independents, amb l’Olive com a vincle d’unió. Per les pàgines del llibre, passen, entre d'altres, la Kayley Callaghan (una estudiant que neteja cases), la Suzanne (que acaba de perdre al seu pare en un incendi), la Cindy (malalta de càncer) i en Denny, que descobreix que una bona amiga es va suïcidar fa anys. Vides més o menys normals, explicades amb delicadesa i empatia. Un llibre elegant -en algunes fases un pèl cru- i molt ben escrit. Com saben els protagonistes, tots acabaran “a l’altra banda del pont”. Abans o després.

No en diu el nom, però Strout carrega unes quantes vegades contra Donald Trump, el president del cabell groc. Una de les cuidadores de l'Olive porta una enganxina amb la cara del ja expresident darrere del cotxe que fa servir per anar amunt i avall. L'autora deixa clar que n'està totalment en contra. Els republicans no li fan gens de gràcia.

“Olive no soportaba a la gente que llegaba tarde. Poco después de la hora de comer, le habían dicho, y ella lo había preparado todo: la mantequilla de cacahuete y la mermelada para los dos niños mayores, los sándwiches de atún para su hijo y para su mujer, Ann. Y para los pequeños, ni idea. No creía que el bebé comiera nada solido, porque tenía solo seis semanas. El pequeño Henry ya había cumplido los dos años, pero ¿qué comen los niños de dos años? Olive no se acordaba de lo que comía Christopher a esa edad. Entró en el salón y lo miró todo a través de los ojos de su hijo: se daría cuenta cuando pusiera un pie allí. Sonó el teléfono y Olive se fue deprisa a la cocina para responder”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Los privilegios del ángel (Dolores Redondo)

“Los privilegios del ángel” és la primera novel·la de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Es va publicar l’any 2009, en una editorial petita, i va passar força desapercebu-da. Aprofitant l’èxit assolit amb les cinc que ha escrit després –amb la trilogia del riu Batzan al capdavant- ara s’ha tornat a reeditar. Ja ha entrat a la llista de les més venudes. En català se n’ha encarregat La Butxaca i en castellà Booket. Són 298 pàgines plenes de dolor i de traumes.

Avís per navegants: no té res a veure amb les seves anteriors novel·les, tot i el magnífic gir que ens regala en la part final. En el pròleg, Redondo ens explica que va voler escriure i experimentar sobre el dol i totes les seves fases: negació, ira, pena, depressió i acceptació. És un llibre molt dur. En alguns moments, diria que fins i tot desagradable. Retrata la vida d’una dona que va cap a la deriva, amb terribles conseqüències. Per ella, i per tots els qui l’envolten, començant per la seva abnegada mare. L’acció es reparteix entre Pasajes (Pasaia, en català) -petit municipi mariner de Guipúscoa- i la ciutat de Sant Sebastià. Molls de pesca, estibadors, humitat, saladura i dues amigues inseparables, a mitjans dels anys setanta.

La Pakutxa i la Celeste tenen quatre anys i són inseparables. Fins que un dia, de manera inesperada, una es posa malalta i mor en poc més de tres mesos. L’altra, tot i que és molt petita, queda traumatitzada de per vida. Li és impossible assumir la pèrdua de la seva amiga i es converteix en una suïcida en potència. El llibre comença amb la Celeste, molts anys després, intentant tallar-se les venes, instal·lada en una pensió de mala mort. L’aparició de l’Encarna, que acaba convertint-se en el més proper a una nova amiga, pot marcar un abans i un després en la tràgica existència de la protagonista, narrada per ella mateixa. Estem davant d’un llibre fosc, amb una atmosfera molt carregada i un ‘àngel’ que manté una dura lluita interior, amb moltes preguntes i poques o cap resposta.

“Apenas recuerdo el tiempo en que despertar era volver a la vida tras una pequeña muerte, un lapso suspendido, húmedo y uterino del que jamás me quedaban recuerdos. Desperté deshauciada del sueño con la certeza de que no obtendría allí el descanso que anhelaba, que no podría ya regresar a aquel pasaje desolador donde acudía en mis vigilias, porque nunca volvería a dormir.
Sentí el cuerpo sudado del que dormía a mi lado ajeno a mi maldición. Hice un par de intentos infructuosos por recordar su nombre, y en justa venganza por la ignorancia inconsciente en la que dormía, me fue imposible”.

"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El pes de la memòria (Xavier Moya)

A mitjans dels anys noranta, els gallecs de Siniestro Total cantaven que “Solo los estúpidos tienen la conciencia tranquila”. Si fem cas de la lletra de la cançó, a “El pes de la rmemòria”, del periodista i escriptor Xavier Moya (Badalona, 1956), d’estúpids n’hi ha ben pocs. La majoria dels seus protagonistes arrosseguen el llast d’un passat complicat i se’ls menja la culpa. El llibre està publicat per l’editorial Columna i té 302 pàgines. Grata sorpresa. Intentaré seguir a l'autor.

Any 1999. Barcelona. Un escriptor que es diu Goyo, casat i amb dos fills, treballa en un nou llibre, basat en la seva família. Té la intenció d’explicar la història del pare, l’Anton Mora, amb un fosc passat de contrabandista. Ells dos mai s’han portat massa bé. Malgrat tot, quan la Lara deixa en Goyo de manera inesperada, decideixen viatjar plegats cap a França. L’Anton, sorrut i poc tractable, condueix un atrotinat Mitsubishi pick-up del 83. Van a la recerca d’en Tomàs Mora, germà de l’Anton. Va marxar un dia de Nadal de fa 37 anys a Saint-Malo, a la regió de Bretanya, i, des de llavors, no ha volgut saber res més de ningú. Potser ha arribat el moment d’intentar cicatritzar velles ferides. Com a mínim aquesta és la intenció del Goyo, que vol fer de mitjancer entre els dos germans.

Diria que s’intueix, però no és fins ben bé al final que descobrim què va passar entre en Tomàs i l’Anton. Aquest últim es va fer a ell mateix, des del no-res. Era el cap dels contrabandistes, qui tenia els contactes importants i donava les ordres. Dedicació plena a la feina i escàs temps pels seus. El grup el completaven en Tomàs, l’Eusebi i en Sixte. El desacord entre germans va començar amb un malentès ‘laboral’? O potser hi havia alguna cosa més? Sigui com sigui, l’incident de la Vall dels Voltors va marcar un abans i un després en les seves vides. “El pes de la memòria” és un llibre que ens parla de culpa, d’infidelitats, de subsistència, de problemes entre pares i fills, d’amors fugaços i de moltes altres coses. El narrador és en Goyo, que faria el que fos necessari per no semblar-se al seu pare. Bon viatge físic i emocional.

“El pare continua amb el seu posat taciturn habitual i amb la boca tancada, no fos cas que li entrés una mosca. Jo m’entretinc a comptar els pals elèctrics que ens anem creuant al camí. A pocs quilòmetres de Rennes ens aturem en un bar de carretera a comprar begudes i a estierar les cames una estona. Mentre el pare va al lavabo, compro un parell de llaunes de cervesa, una ampolla d’aigua i un paquet de galetes, i l’espero a fora fumant, o volent fumar, perquè no hi ha manera de fer anar l’encenedor. Quan estic a punt d’entre a dintre a demanar poc, apareix el pare i m’ofereix una capseta de llumins de propaganda de l’hotel de la Domaine.
-Però si tu no fumes... –faig.
-Però tu sí. Té, queda-te’n un parell!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Rey blanco (Juan Gómez-Jurado)

“Rey Blanco” és el llibre que tanca la trilogia de Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), després de “Reina roja” i “Loba negra”. Genera la mateixa addicció que els dos anteriors. Quan comences a llegir-lo, és molt difícil deixar-lo de banda. Té 524 pàgines i està publicat per Ediciones B. Capítols breus. Frases curtes. Llenguatge col·loquial. Humor. Ritme. I dos personatges centrals que enganxen: l’Antonia Scott i en Jon Martínez. L’autor no els deixa descansar ni un minut.

D’ells n’explicaré només un parell o tres de coses, perquè ja vaig parlar-ne a bastament en els comentaris de les dues novel·les anteriors. L’Antonia té un dels coeficients més alts d’Europa. Gran capacitat de raonament i poca empatia. No li agrada que la toquin. En Jon és un policia de Bilbao, gai, aficionat a la cuina i aixecador de pedres. Està fort -no gros- com diu reiteradament l’autor, per fer una mica de conya. A “Reina roja” investigaven l’assassinat d’un noi jove i el segrest de la filla d’un ric empresari. A “Loba negra” busquen la dona d'un malfactor rus. A “Rey blanco” es produeix l’esperat i inevitable cara a cara entre l’Antonia i el Sr. White. És l'home que va disparar al seu marit, en Marcos, destrossant la vida de la família. Així doncs, la partida d’escacs arriba al seu moviment final. Qui hi ha darrere del rei? Qui és l’encarregat de moure la 'peça'?

Estic convençut que les aventures de l’Antonia i en Jon continuaran, més enllà d’aquesta exitosa trilogia que Juan Gómez-Jurado ha trigat dotze anys a escriure. En fa dos que “Reina Roja” és el llibre més venut a l’estat espanyol. Seria una llàstima deixar-los ‘morir’. L’autor ha aconseguit que tots dos junts es facin un nom en el difícil món de la novel·la negra. Són dos ‘policies’ molt pintorescos, que s’escapen de qualsevol clixé preestablert. Sempre van per lliure, tot i les ordres concretes del Mentor. Entre ells, hi ha una relació molt bona. S’estimen amb bogeria. “Rey blanco” és un llibre molt visual. Desconec si hi ha el projecte de fer-ne una pel·lícula o una sèrie, però segur que, en bones mans, seria un èxit rotund. L’obra de l’autor la completen “Cicatriz” (2015) i “El paciente” (2014). Intentaré recuperar-los en breu. Prometen.

“Es sólo un punto en el cielo de la mañana.
Aún no ha amanecido cuando el Bombardier Global Express 7000 inicia el descenso por el oeste, sin tener que esperar turno para recibir el vector de aproximación. El aeródromo de Cuatro Vientos ha sido cerrado al trafico. Con la única excepción de este aparato.
Antonia Scott no le quita los ojos de encima mientras toma tierra. Aguarda, sentada en el capó del coche, ajena al relente de la madrugada, hasta que el avión se detiene junto a ellos.
La puerta del Bombardier se abre, y una figura conocida se recorta en el rectángulo de la luz. Antonia se baja del capó y camina hacia ella, una mano en la espalda, ignorando los calambres en las piernas entumecidas.
-Llegas tarde –dice.”

"Reina roja"
"Loba negra"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Infeliç (Ivan Turguénev)

“Una coloma blanca enmig d’una banda de corbs negres”. La coloma blanca és la Susanna Ivànovna, filla d’una dona jueva. Els corbs negres, quasi tota la resta, amb els germans Matvéïtx i l’Ivan Demiànitx Ratsch al capdavant. Junts són els protagonistes principals d’”Infeliç”, d’Ivan Turguénev (Oriol, Imperi rus, 1818 – Bougival, França, 1883). El llibre està traduït per Jaume Creus i publicat per Viena Edicions, dins de la fantàstica col·lecció Petits Plaers. Té 210 pàgines. 

Piotr Gavrílovitx és el narrador d’aquesta història, molt ben explicada, que gira al voltant dels amors impossibles i de les passions més fosques del cor. S’ha de llegir. Tot passa a Moscou, l’any 1835. Allà, aquest jove estudiant coneix a l’Aleksandr Davíditx Fustov, un ‘bon vivant’ amb qui de seguida fa una amistat. És ell qui li presenta al senyor Ratsch. Des d’un primer moment, queda clar que el vell professor és una persona despòtica i que només és mou per diners. És el 'padrastre' de la Susanna, a qui maltracta sempre que pot. La noia és la filla extramatrimonial d’un ric terratinent, que mai la va reconèixer com a tal. Toca molt bé el piano i sembla estar enamorada de l’Aleksandr, que no s’acaba de comprometre amb ella. En Piotr té molt bona opinió dels dos. Desconeixia que mantenien una relació més o menys incipient.

La Susanna no ha tingut una vida feliç, com deixa clar el títol del llibre. Tot empitjora després de la mort de la seva mare, amb qui tenia una bona relació. El seu pare biològic, l’Ivan Matvéïtx, mai no l’ha estimada. Ni el senyor Ratsch -el seu 'padrastre'- ni en Semion Matvéïtx, que va heretar les terres del germà després de la seva mort. No l’estimaven com a filla, però sí que despertava en tots tres pensaments impurs... Maleïts vells verds! La Susanna no té una espatlla on plorar. Potser per això s’enamora amb certa facilitat. Desitja sortir del pou com sigui i viure amb una mínima normalitat, sense pressions ni humiliacions personals. Una bona part del llibre és el quadern de la Susanna, on explica la seva trista vida, a qui la vulgui llegir. Li entrega a en Piotr quan la desesperació ja la supera. Tragèdia a la vista.

“-Quin individu més estrany! –vaig dir, adreçant-me a Fustov, que ja s’havia posat rere el banc de torner-. ¿De debò que és estranger? Parla un rus molt fluid.
-És estranger, sí, tot i que ja fa trenta anys que resideix a Rússia. Sembla que el 1802 un príncep el va portar fora en qualitat de secretari, però més aviat devia ser el seu ajudant de cambra. I certament parla un rus molt fluid.
-Ben rebuscat, però, amb aquests girs tan recargolats que maregen –vaig intervenir.
-Doncs, sí, també poc naturals. Són tots així, aquests alemanys russificats.
-Però si és txec.
-No ho sé, potser sí. Amb la seva dona parla l’alemany”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tàndem (Maria Barbal)

Tenir por als canvis. Sentir-se còmode en la rutina del dia a dia. Conformar-se amb allò tan habitual d'anar fent’. Viure el present amb la boca petita, poca il·lusió i objectius limitats. Fins que un matí hi ha algú que, de manera inesperada, et sacseja completament per dins i et canvia la vida de dalt a baix. En dona fe l'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) a “Tàndem”, la novel·la que ha guanyat el Premi Josep Pla 2021. Té 175 pàgines i està publicada per l'editorial Destino.

Aquesta història sobre les segones oportunitats la protagonitzen l’Armand i l’Elena, que ronden la seixantena. Tots dos viuen al barri barceloní de Sants i s’acaben de conèixer en una classe de ioga. Ell és vidu i té un fill que viu al sud d’Anglaterra. Fa temps que no en sap res. Alguna cosa que descobrim al final del llibre els va allunyar fa anys. Ella està casada amb en Ramir, un poeta que no viu el seu millor moment, com la relació que encara els uneix. Agonitza. El seu fill Marc era el vincle que els mantenia mínimament units, però s’ha fet gran i ja no viu a casa. S’han acabat les excuses. L’Elena està cansada de tot, d’en Ramir, del pis on viu, de les constants infidelitats i de la majoria de les coses físiques que ha acumulat al llarg de la les últimes dècades. Llibres, quadres i discos que li recorden un passat millor. Ja no serveixen de res.

“Tàndem” és una aposta per la vida. Cal assaborir-la fins a l’últim glop, independentment de l’edat. Als seixanta, encara és possible 'pedalejar' amb algú, sempre que l’altre/a ‘ciclista’ tingui ganes de compartir quilòmetres. Abans, cal deixar llast, reflexionar, calibrar possibilitats. De vegades, en començar de zero, no cal buscar l’amor total. Potser n’hi ha prou amb trobar una persona afí, que escolti i que no exigeixi més del compte. Algú amb qui compartir el 'nou món'. Barbal ens explica una història senzilla, amb uns personatges propers. Podrien ser els nostres pares o els nostres veïns. O fins i tot nosaltres. Gent normal amb problemes normals. Amb dubtes. Amb pors. Amb esperança. Sempre és possible desafiar el passat i recuperar l’espontaneïtat i l’alegria. Paraula d’Armand. Paraula d’Elena.

“L’endemà, a l’hora en què solíem anar a ioga, ens vam trobar amb l’Elena davant de la pastisseria Vives. Li vaig dir que l’havia enganyat. Ella va alçar els ulls interrogants, però no va dir res. Portava un vestit gris clar amb escot rodó que li marcava la cintura estreta destacant el pit abundós. Li vaig explicar que no tenia cap filla que es digués Sílvia, que li havia dit una mentida perquè desitjava parlar amb ella. Jo tenia un fill, tan sols un noi, com ella, es deia Antoni i acabava de ser pare. Es va posar a riure”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La planta carnívora (Andrea Mayo)

Laberíntica. Esfereïdora. Asfixiant. Corprenedora. Dramàtica... Totes aquestes paraules em venen al cap quan penso en “La planta carnívora”, la primera història que ens explica l’Andrea Mayo, que ho ha après quasi tot de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Ha heretat les seves frases curtes i directes, aquelles que, sense ornaments sobrers, sempre se t’acaben clavant al cor. També s’hi veu la seva passió, irrenunciable a tots els efectes. L’Andrea potser hi ha afegit un pèl de plasticitat.

Són 199 pàgines dividides en 9 parts: crueltat, ira, abús, violència, aïllament, immolació, anul·lació, humiliació i alliberament. 81 capítols molt curts i visuals. Al final, tot acaba sumant 9, el número de la persistència, el de la coronació dels esforços. Els esforços que fa la protagonista del llibre per intentar sobreviure al maltractament físic i mental de la Ibana, la dona nociva amb qui porta casada uns anys. Li costa moure’s de la casella 1, del punt de sortida. Per això, l’autora va tenir la bona pensada de numerar tots els capítols amb el mateix número, l’1. La víctima no avança, viu dins el laberint. Sap que ha d’escapar-se, que no pot esperar més temps, però la planta carnívora, la Ibana, la manipula fins a punts insospitats. La por, LA POR en majúscules, la rossega per dins. La toxicitat de l’amor de la seva parella ja ho impregna pràcticament tot. O fa marxa enrere ràpid, o morirà en l’intent.

M’imagino que aquesta història que l’Andrea sembla conèixer tan bé és un homenatge a les dones humiliades. A les que s’han atrevit a denunciar al seu botxí i a les que no. I també és un avís: compte amb les persones que maltracten, que no sempre són fàcils d’identificar. Des de fora, no costa gens menysprear a les més febles, a les que pateixen en silenci... Fins que, un dia, sense saber com, acabes igual que elles. No em miris. No et vesteixis així. No m’estimes prou. No llegeixis. No t’agrada la teva feina. No et vegis amb les teves amigues. Tot és no. Degradar i anular a la parella per tenir el poder total i absolut. Verí en vena. La nostra protagonista aposta per la vida després de la mort, per la pau després de la guerra, per l’alba després de la negra nit. Per passar del maleït número 1 a l’infinit. 

Per cert, l’Andrea fa una picada d’ull a un dels llibres de la Flavia, “Que ningú et salvi la vida”, que aquí és el títol d’un quadre. "La planta carnívora" està publicat per Proa, amb il·lustracions d'Òscar Sarramia. Una última dada; la trama principal està esquitxada amb uns quants relats curts, violents i amb finals inesperats. Tot un encert.

“Era una secta. Ella era una secta.
Com deu ser, una secta d’una sola persona? Però no és d’una sola persona. Són moltes, que actuen en solitari. Ella n’és una. Defineix-me secta. És una organització secreta destructiva per als seus seguidors. Voilà.
Les seves accions van dirigides a la restricció de totes les possibles llibertats, ja siguin ideològiques, sexuals, religioses, d’expressió, de circulació, de relació o associació, econòmiques, físiques, de pensament o de paraula, d’afecte o d’opinió Utilitzen la violència física o verbal. Sedueixen l’entorn i sacrifiquen allò més íntim quan no els veu ningú.
En menyspreen i en minimitzen els integrants. Els jutgen i els atemoreixen. Els amenacen”.

"Ja no necessito ser real"
"Magokoro"
"Haru"
"Por mis muertos"
"Segona pell"
"Que ningú no et salvi la vida"
"L’illa de l’última veritat"

Bona setmana a totes i a tots. 

 @Jordi_Sanuy

Galetes de mel i gingebre (Alba Sabaté)

Quan la mort s'emporta algú proper, de manera inesperada i cruel, segur que és complicat seguir vivint com abans. Assumir el suïcidi d’un familiar ha de ser una quimera. L’aprenentatge, lent i amb fissures. És el cas dels dos personatges principals de “Galetes de mel i gingebre”, d’Alba Sabaté (Manresa, 1962). El llibre està publicat per Columna i té 300 pàgines. Profunda reflexió sobre la pèrdua i el creixement personal quan el món sencer es conjurar en contra teva.

L’Arnau i la Renata són companys d’institut. En els dos casos, estan marcats per la tragèdia. L’Arnau intenta recuperar-se de pèrdua de la seva germana bessona, la Bruna, que es va suïcidar fa uns temps. També es va llevar la vida la mare de la Renata, la Cristina, quan ella només tenia cinc anys. L’ha pujat el seu pare. Els dos adolescents han d’intentar fer front als fantasmes personals, que quasi sempre els acompanyen. Qui sap, junts, potser seria una mica més fàcil sortir d'aquest pou que sembla no tenir fons. El noi, que vol estudiar medicina, es vesteix de dona d’amagat. La noia es canvia sovint el color dels cabells i de les ungles, com feia la seva mare. És la seva manera de cridar l’atenció? També vol ser mestre, com ella. Veurem si ho aconsegueix. Les millors fotos que la Renata li fa a l’Arnau, vestit de dona, els dissabtes a la tarda, a casa d'ella, les penja a Instagram.

Les “Galetes de mel i gingebre” –títol del llibre- les fa la Renata a la cuina de casa seva. Les ven a un forn per pagar alguna de les seves despeses. Per explicar-nos aquesta història de superació personal -que m’he llegit d’una tirada- l’Alba fa servir un llenguatge molt àgil, amb frases curtes, senzilles i contundents. És un relat profund, intens i molt visual. Els personatges són tan reals com la vida que s’escola entre els seus dits. S’han acostumat a sobreviure, sense fer-se més preguntes de les necessàries ni donar respostes. L’Arnau es vesteix de dona per recordar la Bruna. La Renata es veu sovint amb la mare del noi per recordar a la seva... i a l’inrevés... La relació dels dos adolescents és estranya i fins i tot diria que desigual. Implicacions de diferent intensitat. No acaben d’estar bé junts. No acaben d’estar bé separats. Estan fets un per l’altra, però encara no ho saben. I ja estan cansats de perdre!

“Des del dia que vam anar al Pedraforca, em miro la naturalesa d’una manera diferent.
Quan feia una estona que pujàvem, em vaig aturar en un revolt per veure totes les grans serralades que teníem al davant. Pertot hi havia cingles, boscos i cims amb llenques de neu. El sol del migdia tenyia la neu d’un reflex setinat de nacre. La pedra nua semblava alumini envellit.
Aquell paisatge em semblava tan emocionant i tan poètic que vaig desitjar amb totes les meves forces tornar a ser una nena i tenir la meva mare al costat perquè fos ella qui me l’ensenyés.
Havia anat a jugar amb la neu, amb ella?
Aquesta era una altra història que tenia per inventar-me, com la del Pintoxo”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Germanes (Imma Monsó)

HI ha fans incondicionals de les festes Nadal; i gent que les detesta. En aquest segon grup segur que hi podríem incloure la Rita, una de les grans protagonistes de “Germanes”, l’última novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Té 125 pàgines i està publicat per l'editorial Univers, amb unes boniques il·lustracions d’Ignasi Font. Tot passa en una casa aïllada de La Vall d’Aran; la casa que el pare de la Rita va comprar fa un munt d’anys i que acaba d’heretar ella.

La Rita n’està farta de celebrar el sopar de Nadal a la Vall -amb el que li queda de família- però no és capaç de desdir-se’n. Cada mes de novembre comença a obsessionar-se amb la trobada, fins al punt d’arribar a perdre el son. Pensa com argumentar la seva negativa, però la seva decisió sempre es va ajornant. I, quan s’adona, ja torna a estar asseguda a taula, amb la Germana, el Cunyat, el Nen, el Petit i la vella Palmira, que havia treballat per la família. Només ella i la Rita tenen nom de pila. Aquest any, tot comença amb un ‘misteri’ inesperat: desapareix de la nevera la pilota per fer la tradicional escudella. “Germanes” és un llibre força curiós, amb una bona dosi d’humor negre i situacions cent per cent kafkianes. Es nota que l’autora s’ha divertit escrivint-lo.

Més enllà de la Rita, quasi tot el protagonisme se l’emporta el Cunyat. És un home amb la sort de cara. Totes li ponen. Cada any, en aquest sopar de Nadal, és marca un propòsit i sempre l’aconsegueix. Tot allò que toca, acaba transformant-se en or, encara que no vulgui. Algun dia li agradaria tastar el fracàs, però no hi ha manera humana d'apropar-s'hi. El seu gran somni és viure a la Vall i vaguejar dia rere dia, sense cap obligació més. El Nen, que toca el piano, tampoc no està content amb la vida que porta. Potser també ha arribat el moment de canviar de vida, com el seu pare. El Petit en té prou amb el telèfon mòbil. La Germana va fent... Enmig d'aquest ambient tan enrarit, serà capaç la Rita de sortir-se amb la seva? De l’Imma Monsó ja havia llegit "La dona veloç", espectacular, i "L'aniversari"

“A finals de novembre començaven les nits sense son. Llargues hores d’infern destinades a entendre per què ho havia tornat a fer, per què no se’n desdeia amb una senzilla trucada quan encara podia fer-ho, per què havia caigut en un nou parany. Per què, en definitiva, havia acceptat fer-se càrrec, per vintè any consecutiu, del Sopar de Nadal. A mitjan desembre, quan ja no podia més de tanta vigília escruixidora, començava un insomni constructiu: llargues hores laborioses destinades a dissenyar un projecte sòlid, detallat i creïble per explicar la fugida imminent i definitiva de la cita familiar a la Vall. Cap al dia vint, posem al voltant del solstici d’hivern, ja havia enllestit el projecte d’alliberament”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy