dijous, de gener 21, 2021

Els nois de la Nickel (Colton Whitehead)


Si em fessin escollir entre "El ferrocarril subterrani" i “Els nois de la Nickel” tindria un problema difícil de resoldre. Tots dos m’han agradat moltíssim. Tots dos han estat premiats amb el Pulitzer, els anys 2017 i 2020. Tots dos han estat escrits per Colson Whitehead (Nova York, 1969). I tots dos han estat publicats per Periscopi, aquest últim traduït al català per Laia Font i Mateu. Història colpidora sobre el corromput sistema educatiu dels Estats Units.

L’Elwood sempre ha tingut la sort d’esquena; pràcticament des que va néixer. Quan era petit, els seus pares el van abandonar sense cap explicació. El va pujar la Harriet, la seva àvia materna. I no ho va fer gens malament. El noi va créixer ben recte a la Florida dels anys 60, envoltat de grans inquietuds intel·lectuals. Li criden molt l’atenció la literatura i tot allò que fa referència al moviment dels drets civils, que persegueix la igualtat entre blancs i negres. Però ja he dit que té mala sort i, un parell d’errades innocents –de les quals no n’era ni culpable-, el condemnen a la misèria. Anava directe cap a la universitat i acaba a l’Acadèmia Nickel, un reformatori juvenil on els vigilants són implacables amb els negres. Piquen i, si s’escau, després pregunten. Pallisses que, en molts casos, acaben amb l’alumne a l’altre barri.

En aquesta novel·la, fosca com el carbó, Whitehead recrea una història basada en fets reals. Als alumnes negres se’ls tracta amb un menyspreu infinit. Res a veure amb el que reben els blancs. Tothom s’aprofita d’ells, dins i fora de l’escola. Fins al punt que la direcció es ven el seu menjar, la seva roba i moltes coses que estaven destinades a ells. Els de la Nickel tenen clients habituals i paguen bé. A més a més, als negres se'ls obliga a pintar, a netejar i fer altres feines en cases particulars, cases de personatges ‘respectables’ de la societat local. A l'acadèmia, l’Elwood no hi té massa amics. En Turner és un dels nois amb qui s’entén més bé, tot i que la seva relació tampoc no és per llençar coets. Whitehead diu que el llibre va néixer de la impotència, “perquè el racisme continua viu i impune”. Una veritat com una casa de pagès. Només cal mirar els Estats Units de Donald Trump per fer-se’n una idea més o ments clara. Dur, angoixós i imprescindible.

“El senyor Hill es va adonar que a l’Elwwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de l’institut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de l’encant salvatge d’en Perry, ni la malenconia inquietant de l’Evelyn. Agraït li estava el mestre que l’Elwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe s’ensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d’”Arquimedes” o “Amsterdam” en el moment clau”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

3 comentaris:

Pau ha dit...

Els fets reals a la Dozier School, van haver de ser "suavitzats" en la ficció, segons Whitehead.

Sergi ha dit...

Molt bon llibre, i un escriptor que s'està guanyant a pols l'apel·latiu aquest que li poses d'imprescindible.

Jordicine ha dit...

Gràcies per l'apunt, PAU.

Imprescindible, sí, XEXU.