L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)

Sovint pensem més en els altres que en nosaltres mateixos. I fem coses per esma, sense preguntar-nos si realment en tenim ganes. Acontentar als de més a prop i intentar una fugida cap endavant. Sense fer preguntes ni esperar respostes. Fins que un dia tot canvia i et replanteges la vida. Oi que no soc invisible? Doncs també m'agradaria que comptéssiu amb mi. És qüestió de justícia. I una finestra oberta cap a un futur potser millor.

Tot això per parlar de la Gala, protagonista central de "L'últim agost a Barcelona", la segona novel·la d'Anna Gurguí (Barcelona, 1987). Està publicada per Columna i té 205 pàgines, que he llegit d'una tirada. La Gala no tenia clar si volia ser mare. El que mai no s'hauria imaginat és que tindria un avortament al quart més d'embaràs i, que amb la pèrdua, també marxaria una bona part de la felicitat compartida amb en Joan, el seu marit. No va fer-li costat. Amb el temps ho veu claríssim. El tràngol el va passar sola. Per acabar-ho de complicar tot, el dia abans de marxar de vacances junts, ella rep una trucada de l'Hug, de qui es va enamorar perdudament quan era jove. Després de deu anys sense saber-ne res -van acabar molt malament- vol fer-li saber que té càncer i que s'està morint.

Un avortament i un càncer. Sembla un argument per entrar en una depressió profunda, però és just al contrari. És un llibre positiu i amb una mirada cent per cent femenina. Transmet calma. Ens diu que sempre som a temps de posar el fre de mà. I ho fa amb un llenguatge senzill i elegant. Molt proper. La Gala ens explica la seva història en primera persona, amb el cor calent i el cap clar. D'una manera pausada. Ja ha corregut molt i no l'hi ha servit de res. Ni un pas més en fals. Primer cal assumir el passat: la mort dels seus pares i la frustrada relació amb l'Hug, amb qui intentarà fer les paus. Abans no sigui massa tard. A l'agost. En un hospital de Barcelona. Després caldrà afrontar el present, amb en Joan al centre de la diana. Ja hi haurà temps per pensar en el demà. I si em compro un llimoner?

"Sempre l’observo i miro com creix, com li canvien les olors i els colors, mai fa néixer llimones. Potser per això l’observo tant, perquè a vegades penso que és un mirall del que soc jo. Dèries. Ho sé. Però jo sola m’entenc. Aquí no se sent cap cotxe, no oloro la contaminació, ningú em jutja, ningú em veu. Aquí és on em quedo petrificada davant dels resultats i al mig d’aquesta trucada. Ara mateix no puc entendre ni vull entendre res. L’Hug s’està morint. I només tenim trenta-cinc anys, ell quaranta. I cinc van ser meus...".

Bona setmana a totes i a tots.