La fuga (Laia Aguilar)

Si els joves no creixen i es reprodueixen, s'acaba la humanitat. És llei de vida. En un futur pròxim, els adults han decidit aïllar les nenes i els nens de tot i tothom. Són portadors d'un virus que ha aniquilat la meitat de la població major d'edat i cal posar-hi remei. Mentre es busca una vacuna que mai no arriba, els adults han renunciat a qualsevol mena d'unió. Les relacions són tan fredes com buides i la joventut ha entrat en un preocupant estat de letargia. 

D'aquest contagi dels infants als majors d'edat ens en parla Laia Aguilar (Barcelona, 1976) a "La fuga", que és el Premi Ramon Muntaner 2026. El va recollir a Girona, en la nit dels Bertana. El llibre, que tindrà una segona part, té 219 pàgines i està publicat pel segell de novel·la juvenil Fanbooks, del Grup 62. D'alguna manera, l'autora crida a la rebel·lia. Avantposar la llibertat a la repressió, encara que en el camí et costi la vida. Una llibertat que busca la Zoe, tancada en una habitació des de fa cinc anys. Una mampara la separa dels seus pares, que l'observen sense tenir-hi cap mena de contacte. Hi criatures verdes, ambres i vermelles, de menys a més càrrega viral. Aquests últims, els més infecciosos, fins i tot han estat arrabassats de les seves famílies. I amb ells en fan experiments...

"La fuga", escrit amb la delicadesa i el mestratge habitual de la Laia, convida a reflexionar. Et preguntes si és justa la provació de llibertat dels més petis i què faríem nosaltres si ens trobéssim en una situació similar. La Zoe intenta matar un temps que li és sobrer llegint alguns clàssics, com "Robinson Crusoe", "Moby Dick", "La volta al món en vuitanta dies" o "Alícia al país de les meravelles". Tot canvia el dia que veu un adolescent amagat darrere d'un contenidor. Li fa senyes per dir-li que s'escapi, que surti del sistema i s'afegeixi a la lluita contra la repressió. Aviat s'adona que el Gran Consell no és aigua neta. Hi ha una resistència activa que s'allunya de la línia oficial. Fins fa poc, quasi tothom donava per bona. A partir d'aquí, el que calgui per arribar a Ítaca.

"Fa anys, ja ni recordo el temps que fa, que visc tancada en una mena de bombolla. De la bombolla se’n diu casa i el pare i la mare es passen el dia observant-me des d’una mampara sense tenir cap mena de contacte amb mi. Cinc maleïts anys tancada aquí dins, en una habitació còmoda i perfecta per a mi, amb bany propi, una habitació que em fa de presó-casa i on tinc tot el necessari per no avorrir-me (quin eufemisme) i passar l’estona tan bé com puc. El llit gran ple de coixins de colors, l’escriptori a mà dreta amb l’ordinador, el televisor i la càmera de vigilància penjada del sostre, la prestatgeria plena de llibres d’aventures i, a mà dreta, la finestra fortalesa des d’on observo el meu petit món."

D'aquesta autora ja havia llegit i comentat: "Tots aquells mars", "Les altres mares" i "Pluja d'estels"

@Jordi_Sanuy