El final de l'idil·li (Graham Greene)

Diuen d'"El final de l'idil·li" que és la millor novel·la de Graham Greene (1904-1991) i una de les cent millors que s'han escrit mai en anglès. Ara, gràcies a Viena Edicions, l'he pogut llegir en català, traduïda per Xavier Zambrano. 272 pàgines plenes d'amor, odi, desig, gelosia, acceptació i nostàlgia i un interessant debat sobre el poder de la religió. Tot amb tres personatges que s'apropen i s'allunyen segons el moment.

En Maurice Bendix és un jove escriptor amb pocs escrúpols. Està escrivint una novel·la i necessita documentar-se sobre els diplomàtics. És per això que s'apropa a la Sarah, que n'està casada amb un de primera fila, en Henry Miles. Poc s'esperava en Maurice que s'acabaria enamorant de la dona i que es convertirien en amants, a Londres, l'any 1946, en temps de bombardejos i escassetat. La Sarah i en Henry s'aprecien, però ja fa temps que comparteixen ben poques coses. Tots dos van a la seva. Fan i deixen fer. Fins que un dia, sense cap explicació raonable, ella trenca la relació amb en Maurice, que es queda sol i afligit. Temps després, en Henry coincideix amb l'escriptor i el convida anar a casa seva. Al diplomàtic no se'l veu massa sencer. Què voldrà d'ell?

Doncs resulta que en Henry no era tan babau com alguns pensaven i ja sospitava que en Maurice s'entenia amb la seva dona. Ara li diu que creu que la Sarah es veu amb una altra home, però no s'atreveix a preguntar-li directament. No suportaria que el deixés. Arribat a aquest punt, és l'escriptor qui contracta a un detectiu (grandíssim personatge) per saber amb qui es veu la seva ex i, de passada, si té possibilitats de recuperar-la. Mai no ha pogut oblidar-la. Estem davant d'una novel·la elegant, aguda, intuïtiva i amb un gran sentit de l'humor. Passa francament bé. Les promeses religioses, tot i no creure en Déu (o sí) condicionen la vida de la Sarah i la seva relació d'estira i arronsa amb un Maurice, que no sé si té temps per escriure massa. Molt recomanable.

"¿I per quins set sous havia de parlar amb ell? Si la paraula «odi» no fos massa gruixuda per aplicar-la a un ésser humà, diria que odiava en Henry… i odiava també la seva dona, la Sarah. I ell, suposo, també m’acabaria odiant poc després dels esdeveniments d’aquell vespre, de la mateixa manera com, segurament, devia odiar de tant en tant la seva dona i aquell altre en qui en aquella època, per sort, no crèiem. Així que en aquesta crònica hi haurà més odi que no pas amor, i si dic alguna cosa bona d’en Henry i la Sarah, seré ben fidedigne: escriuré a repel dels meus prejudicis perquè, per la meva professió, m’estimo més una quasiveritat que l’expressió del meu quasiodi".

@Jordi_Sanuy

La ladrona de huesos (Manel Loureiro)

La lealtad se paga con lealtad y Laura Portela nunca traicionaría a Mijaíl Tarasov. La raptó cuando solo era una niña y la preparó para ser la agente perfecta. Con el paso de los años, el hombre se convirtió en lo más cercano a su padre adoptivo. Laura es la protagonista indiscutible de "La ladrona de huesos", la última novela del gallego Manel Loureiro (Pontevedra, 1975). Tiene 498 páginas y está publicada por la editorial Planeta. Una locura, de principio a fin!

Tras ser víctima de un atentado en México, Laura perdió la memoria. No sabe quién es ni a qué se dedicaba. En la actualidad, su único punto de apoyo es Carlos, el hombre de quien se ha enamorado. Le conoció en el hospital en el que estuvo ingresada largos meses. Durante una cena romántica, el hombre desaparece sin dejar rastro y ella vuelve a encontrarse totalmente perdida. Todavía más, cuando alguien le llama por teléfono y le hace una propuesta increíble: si quiere volver a ver a su pareja con vida... tiene que robar las reliquias del Apóstol en la catedral de Santiago. El destino le acaba de dar otro giro total a su complicada vida. Este ya no se lo esperaba. Bajo ningún concepto.

Una buena parte de la acción se desarrolla en el Camino de Santiago, con Laura enrolada, casi por casualidad, en un grupo de peregrinos de alto standing, con seguridad incluida. Como consecuencia del estrés, va recuperando la memoria y se da cuenta de su facilidad con los idiomas y de que está bien entrenada para la lucha. Son siete días vividos a un ritmo frenético, en los que todo es posible. La actualidad se combina con diversos episodios de la infancia y la formación de Laura en Madrid, Peredélkino, Nueva York, Ibiza, Riad, Ciudad de México, entre otros lugares. Siempre pasan cosas, sin pausas y con un ritmo endiablado. Lealtad, traición, secretos, agentes dobles, lucha entre Oriente y Occidente... todo tiene cabida en este thriller que es imposible dejar de lado. Apuesta segura.

"Apoyó el papel sobre su plato. Era una vieja foto amarillenta de un grupo de casas desperdigadas en el fondo de un valle. La vegetación que las rodeaba era verde y densa y los tejados rojos salpicaban el paisaje, coronando viejos muros de piedra. Al fondo, descollando sobre las demás, una edificación algo más grande y oscura dominaba el lugar. La imagen se interrumpía en la esquina inferior derecha, que parecía haber sido invadida por la noche, hasta que uno se fijaba con atención y descubría que aquel retazo del papel estaba ennegrecido, como si hubiese estado expuesto a un calor muy intenso."

@Jordi_Sanuy

La playa de los ahogados (Domingo Villar)

Leo Caldas s'ha quedat orfe per sempre més. El seu creador, el gallec Domingo Villar, va morir el passat mes de maig, a 51 anys. Vaig assabentar-me'n mentre tenia entre mans "La playa de los ahogados", el segon dels llibres que configuren la trilogia dedicada al solitari i melancòlic inspector de la policia de Vigo. Està publicat per l'editorial Siruela i té 455 pàgines. Els altres dos, "Ulls d'aigua" i "L'últim vaixell", els vaig llegir en català, de Columna.

Tot sembla indicar que el pescador Justo Castelo, conegut com 'El Rubio', s'ha suïcidat. Troben el seu cos en una platja gallega, amb les mans lligades amb unes brides. El seu vaixell ha desaparegut. Però en Leo Caldas, més llest que la fam, no acaba de veure-ho clar. Acompanyat de l'aragonès Rafael Estévez, que no té gens de paciència, comencen a investigar. En Leo encara no ha oblidat l'Alba, la dona que el va deixar, i encara fuma com un carreter. Continua sent més conegut per la seva participació en el programa de ràdio d'Onda Vigo "Patrulla en las ondas" que pel fet de ser policia. I diria que no li fa massa gràcia, tot i que li obre moltes portes. Molt aviat descobreix que la mort d'en Justo pot estar relacionada amb l'enfonsament, anys enrere, del Xurelo, a l'illa de Sálvora.

M'agrada molt com escrivia Villar. Leo Caldas serà etern. Ens parla de casos que podrien ser reals, sense focs d'artifici ni girs innecessaris. Tot explicat amb molt de gust i sense presses. Tant en Leo com en Rafael són dos personatges ben treballats i plens de contradiccions. Pateixen com qualsevol persona normal. L'inspector té al seu únic tiet ingressat en un hospital; i el seu pare, que segueix fent vi, no té cap intenció de jubilar-se. En Sousa, capità del Xurelo, va morir ofegat, com ara en Justo, un dels mariners que l'acompanyava. Els altres dos eren en José Arias -que encara es guanya la vida pescant- i en Marcos Valverde, que fa de constructor. Caldrà fer-los unes quantes visites informatives... Gràcies per tot, Domingo. Descansa en pau.

"El inspector Leo Caldas se bajó del taxi y dio dos zancadas para evitar los charcos que inundaban la acera. Entró en el vestíbulo del hospital, se abrió paso entre la gente que esperaba frente a los ascensores y se dirigió a las escaleras. Subió hasta la segunda planta y avanzó por un pasillo flanqueado por hileras de puertas cerradas. Se detuvo ante la marcada con el número 211, la abrió ligeramente y miró al interior. Tras una mascarilla verde, un hombre dormía sobre la cama más próxima a la ventana. La televisión estaba encendida, sin voz, y la otra cama vacía y con las sábanas dobladas sobre el colchón. 

Consultó su reloj, volvió a cerrar la puerta y caminó hasta una sala de visitas situada al final del pasillo. Sólo halló a una mujer mayor cuyas ropas negras se destacaban contra el blanco de la pared. La anciana alzó la vista cuando Caldas asomó la cabeza, pero sus ojos regresaron decepcionados al suelo tras cruzarse con los del inspector". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre los muertos (Mikel Santiago)

Després de passar de puntetes per "El mentiroso" i "En plena noche", l'agent de l'Ertzaintza Nerea Arruti es transforma en la gran protagonista d'"Entre los muertos", la novel·la que tanca l'exitosa trilogia d'Illumbe. Mikel Santiago (Portugalete, 1975) la col·loca contra les cordes des d'un primer moment i quasi no la deixa ni respirar. El llibre té 477 pàgines i està publicat per Ediciones B. Àgil i fàcil de llegir, com sempre.

Una parella té un accident a la carretera. L'home està casat i no creu convenient avisar a emergències amb la seva amant al costat. Cal tenir el cap fred. Molt a contracor (o no), li acaba demanant que marxi a peu abans de fer la trucada. Tots dos són massa coneguts a la zona. Ell és el metge forense Kerman Sanginés i ella l'agent de la policia judicial Nerea Arruti. L'endemà, quan torna a la comissaria a treballar, no se'n sap avenir del que li expliquen els seus caps i explota per dins. Suposadament, en Kerman va morir cremat en l'accident. Ha corregut la veu que quan el cotxe es va estampar contra un arbre anava acompanyat d'una dona... que no era la seva esposa. Una misteriosa dona que es va fer fonedissa i que han de buscar sense perdre temps. I fins aquí puc explicar.

En un moment de desesperació, la Nerea -policia exemplar- va acceptar saltar-se les normes. No volia perjudicar a en Kerman, com ell li va demanar, i ben aviat va començar a patir-ne les conseqüències. Prefereix seguir sense dir la veritat i mirar d'esbrinar què va passar des que ella va marxar i va deixar al seu amant sa i estalvi. Està clar que ja pot descartar a la dona misteriosa, perquè és ella mateixa. És possible enterrar un secret per sempre? "Entre los muertos" és una novel·la addictiva i plena de girs que ens parla d'un amor prohibit, d'abús de poder, de corrupció, de tràfic de drogues i de la importància de saber superar les injustícies d'un passat que sempre està massa present. I tot a Illumbe, el poble fictici de la comarca d'Urdaibai -en plena natura-, que s'acaba transformant en un personatge més. 

"Patricia, su mujer, llamó solo una vez en todo ese tiempo. Fue un momento tenso en medio de tanta felicidad. Era sábado por la tarde y bebíamos unas copas de vino frente a la chimenea. Kerman cogió la llamada y se metió en su despacho sin cerrar la puerta, así que le oí mentir. Hablarle de la aburrida monotonía de su fin de semana ermitaño en la playa, «ya sabes, todo igual». Le dijo que estaba trabajando en la reforma del granero, terminando uno de los baños de la planta baja. ¿Qué tal ella por Madrid?, preguntó. Yo estaba desnuda sobre la alfombra, con la copa en la mano, casi aguantando la respiración. Después, cuando Kerman regresó a mi lado, no supe si preguntarle por ella o si callarme. El cargo de conciencia, si tenía alguno, era suyo, y no quería abrumarlo. Pero él se sentó a mi lado, cogió su copa de vino y pasó por encima de la llamada como quien pasa la página de una noticia sin interés".

Altres novel·les de l'autor:

"La isla de las últimas voces" 

"El mal camino" 

"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)

Diuen que els pitjors queden lliures, ara i sempre. Per intentar impedir-ho, en Jean Michael Cardell i l'Emil Winge tornen a unir esforços. Estan obsessionats a atrapar a l'esmunyedís Tycho Ceton, el mal fet persona. És l'ideòleg de l'assassinat de l'esposa de l'Erik Tre Rosor i de totes de les desgràcies d'ell, que va acabar en un sanatori. Després que es cremés l'orfenat de la Vila del Corn, amb un centenar de nens morts, en Ceton queda arruïnat i sense protecció.

Amb "1795. La germandat", el suec Niklas Natt och Dag completa l'addictiva trilogia d'Estocolm, després de "1793. El llop i el vigilant" i "1794. El foc i el minotaure". El final està a l'altura, tot i que les primeres pàgines m'han costat una mica. És imprescindible haver llegit els dos primers llibres, i tenir-los presents, per poder gaudir també d'aquest tercer.  Recordem que en Cardell és un veterà de la guerra contra Rússia. Té un braç de fusta i treballa de guàrdia. Ara està socarrimat, després d'intentar salvar de l'incendi als dos fills de l'Anna Stina Knapp, fugitiva de la presó de la Casa de les Filadores. Sempre n'ha estat enamorat. L'Emil, germà del difunt Cecil, col·labora amb la policia. Havia begut molt i albirava fantasmes per tot arreu...

La nostra parella d'antiherois busca en Ceton, antic traficant d'esclaus, sense massa èxit. L'assassí filantrop torna a tenir suport d'alguns dels membres de la germandat dels Eumènides, molt ben connectats amb el poder establert. Tampoc no troben a l'Anna Stina, destrossada després de la mort dels seus fills. La noia té una llista amb els noms de les persones que van fer costat a Armfelt, favorit del benaurat rei Gustau, en la fallida conspiració contra el poder establert. El nivell de maldat d'aquest llibre és infinitament inferior als dos anteriors, encara que en Ceton continua fent salvatjades en aquest Estocolm nauseabund i sense pietat. Novel·la negra-històrica potent i ben escrita Tota un rara avis. Té 459 pàgines, està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa.

"La llum fereix en Cardell als ulls. Així és com comença. Estreny les parpelles, enlluernat, i s'ha de posar els braços davant del front per tapar-se, tot i que camina per la banda del reguerot, que queda a l'ombra. Després és l'oïda la que falla. Del renou constant de la ciutat se n'eleven bruscos sons cap al cel: el grinyol d'una roda de carro que gira sobre el seu eix ressec, el repic d'una peça de ferro solta contra les llambordes; el xiscle d'alegria o bé d'auxili d'una noieta. El fan enretirar-se de cop, no pot defensar-se'n, saltironeja com si estigués espantat, atreu les mirades igual que atreuen els sonats i els trompes. No li ha passat mai res de semblant. Busca la protecció de la seva habitació, es ruixa amb aigua d'una guerra, s'arremanga les mànigues de la camisa per examinar-se la ferida".
 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)

Sovint pensem més en els altres que en nosaltres mateixos. I fem coses per esma, sense preguntar-nos si realment en tenim ganes. Acontentar als de més a prop i intentar una fugida cap endavant. Sense fer preguntes ni esperar respostes. Fins que un dia tot canvia i et replanteges la vida. Oi que no soc invisible? Doncs també m'agradaria que comptéssiu amb mi. És qüestió de justícia. I una finestra oberta cap a un futur potser millor.

Tot això per parlar de la Gala, protagonista central de "L'últim agost a Barcelona", la segona novel·la d'Anna Gurguí (Barcelona, 1987). Està publicada per Columna i té 205 pàgines, que he llegit d'una tirada. La Gala no tenia clar si volia ser mare. El que mai no s'hauria imaginat és que tindria un avortament al quart més d'embaràs i, que amb la pèrdua, també marxaria una bona part de la felicitat compartida amb en Joan, el seu marit. No va fer-li costat. Amb el temps ho veu claríssim. El tràngol el va passar sola. Per acabar-ho de complicar tot, el dia abans de marxar de vacances junts, ella rep una trucada de l'Hug, de qui es va enamorar perdudament quan era jove. Després de deu anys sense saber-ne res -van acabar molt malament- vol fer-li saber que té càncer i que s'està morint.

Un avortament i un càncer. Sembla un argument per entrar en una depressió profunda, però és just al contrari. És un llibre positiu i amb una mirada cent per cent femenina. Transmet calma. Ens diu que sempre som a temps de posar el fre de mà. I ho fa amb un llenguatge senzill i elegant. Molt proper. La Gala ens explica la seva història en primera persona, amb el cor calent i el cap clar. D'una manera pausada. Ja ha corregut molt i no l'hi ha servit de res. Ni un pas més en fals. Primer cal assumir el passat: la mort dels seus pares i la frustrada relació amb l'Hug, amb qui intentarà fer les paus. Abans no sigui massa tard. A l'agost. En un hospital de Barcelona. Després caldrà afrontar el present, amb en Joan al centre de la diana. Ja hi haurà temps per pensar en el demà. I si em compro un llimoner?

"Sempre l’observo i miro com creix, com li canvien les olors i els colors, mai fa néixer llimones. Potser per això l’observo tant, perquè a vegades penso que és un mirall del que soc jo. Dèries. Ho sé. Però jo sola m’entenc. Aquí no se sent cap cotxe, no oloro la contaminació, ningú em jutja, ningú em veu. Aquí és on em quedo petrificada davant dels resultats i al mig d’aquesta trucada. Ara mateix no puc entendre ni vull entendre res. L’Hug s’està morint. I només tenim trenta-cinc anys, ell quaranta. I cinc van ser meus...".

Bona setmana a totes i a tots.

El món es torna senzill (Laura Gost)

Quan el món es torna senzill? Quan estem obsessionats amb el control del cos? O quan relaxem una mica aquesta addicció? Potser llavors som menys vulnerables? Les posicions extremes sempre han estat una llosa difícil de suportar. Es pot arribar a estimar a algú sense acabar d'entendre'l? Al final, conèixer les nostres pròpies fragilitats ens pot ajudar a sortir de la foscor. Diuen que no té gràcia ser normal i que les contradiccions també generen esperances. 

Totes aquestes reflexions inicials per intentar centrar "El món es torna senzill", la darrera novel·la de Laura Gost (sa Pobla, 1993). Té 176 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. La seva protagonista, que coneixem de ben joveneta, necessita buidar per sentir-se plena. Vomitar per posar ordre enmig d'un caos mental llargament acceptat. És bulímica, però no amb la intenció d'aprimar-se, perquè sempre ha estat bé de pes. La malaltia s'ha convertit en la seva manera de viure i de relacionar-se amb els altres. La seva amiga Marina, a qui li sobren un munt de quilos, sí que és una bulímica de manual. Fins que es mira al mirall, s'agrada, es despreocupa i deixa fluir. Canvi radical.

Els monòlegs interiors de la protagonista m'han semblat molt originals. És capaç d'afirmar i negar a la vegada; de veure el got mig ple i mig buit en el mateix segon, de jugar un partit de tenis sola i tornar la pilota des dels dos costats de la xarxa. Parla sovint amb la mare i la padrina mortes, a qui demana consell. No les oblida. La noia ens explica el seu relat vital en primera persona, sense censura i amb un munt de desacords. Els homes que l'envolten, pare, germà i parelles diverses, són força plans. Li aporten poc. Ella sempre va de cara. De vegades en té prou amb tenir un lavabo a prop per deixar anar el contingut del seu estólmac. "El món es torna senzill" m'ha agradat molt. Està escrit amb una forta ironia i també reflexiona sobre la virginitat, la parella, el pas del temps i la mort. Rodó.

"Sempre he pensat que mastego bé els aliments, però aquells cinc trossets de bistec em contradiuen. Hi trobo un no-sé-què d’artístic, en el contrast cromàtic de la carn marró-quasi-grana i el blanc impol·lut de la porcellana. Acaba-t’ho tot, sento que diu la padrina, eixuta, seca, rigorosa, i m’he de concentrar per recordar els anys que fa que no hi parlo, que ella no pot dir res, perquè el torn de paraula queda reduït a cendres quan ens morim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La gran serp (Pierre Lemaitre)

Diuen que les aparences enganyen. Les víctimes de la Mathilde poc s’esperaven que aquesta dona de certa edat i passada de pes fos una assassina a sou implacable. Va començar a matar per diners de joveneta i d’això continua vivint: d’eliminar objectius sense remordiments ni deixar petjada. Ella és la protagonista indiscutible de “La gran serp”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951). El llibre està traduït al català per Albert Pejó i publicat per Bromera.

Lemaitre va escriure aquesta novel·la negra l’any 1985, però es va quedar en un calaix fins ara. Al pròleg n’explica els motius. No és massa llarga –només 256 pàgines- i m’ha semblat molt divertida. Està escrita amb un to irònic, ratllant l’humor negre, i té molt de ritme. La Mathilde era la millor assassina del món, però comença a cometre errades. No se’n recorda de coses i, en un moment donat, mata a una persona només per tenir el seu nom apuntat en un paper. Ningú li havia encarregat la feina. La pobra víctima no tenia culpa de res. És per això que el seu cap directe decideix retirar-la de la circulació. De la feina i de la vida, perquè sempre és millor tallar-ho tot d'arrel. El problema és que continua sent molt bona, encara que el seu cervell comença a no diferenciar realitat i ficció. 

Sense tenir res a veure, m’ha recordat algunes novel·les de John La Carré. Tots els assassins intueixen que, quan deixin de matar, algú anirà per ells. Saben massa coses i no se’ls pot deixar amb vida. Feta la feina, valen més morts que vius. Un altre dels protagonistes destacats és en Vassilien, un policia que investiga les darreres malifetes de la Mathilde. Aquesta vella encantadora té un arsenal d’armes a casa. Després de cada feina, se n’hauria d'haver desfet, però les ha anat acumulant, sense mesura. Per si algun dia les necessitava. I ha arribat el moment. En Vassilien, trist i sense família, parella ni massa vida, sempre està en el pitjor lloc... en el pitjor moment. El gos que veiem a la portada és en Ludo, un dàlmata una mica tanoca. Després, la Mathilde el substituirà per un altre, que espera que sigui una mica més llest. Un cas com un cabàs!

"Mathilde obre la porta, s’agafa amb les dues mans a la carrosseria i surt del cotxe amb un gran esforç. S’hauria d’aprimar. La faldilla se li ha enfilat, li ha quedat arrugada al cul enorme que té. Se l’estira avall amb un gest que ja és habitual. Fa la volta al cotxe, obre la porta del copilot i agafa un impermeable lleuger, que es posa. Damunt seu, una lleugera onada de vent càlid sacseja mandrosament els grans arbres. A la seva esquerra, l’home del gos segueix avançant. És un gos salsitxa que ensuma les rodes mentre estira la corretja. Li agraden, els gossos salsitxa, són de bona pasta. L’home li somriu. Així és com es coneix una persona, a vegades, tots dos teniu un gos, parleu de gossos, us caieu bé. A més a més, l’home no està gens malament, uns cinquanta anys ben portats. Mathilde respon al somriure i treu la mà dreta de la butxaca. L’home s’atura en sec al veure la pistola Desert Eagle prolongada pel silenciador".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El camino del fuego (María Oruña)

Después de homenajear a los asesinatos de “habitación cerrada” en “Lo que la marea esconde”, vuelve Valentina Redondo. La teniente de la Guardia Civil protagoniza “El camino del fuego”, el quinto libro de la serie de Puerto Escondido. No es imprescindible haber leído los anteriores. Esta vez, la escritora gallega María Oruña (Vigo, 1976) coloca la acción en Escocia. El libro tiene 398 páginas y está publicado por la editorial Destino. Muy recomendable.

 

Valentina y Oliver Gordon vuelven a ser pareja. Nunca olvidarán que perdieron el hijo que esperaban, pero se han dado una segunda oportunidad. Están de vacaciones en Escocia y aprovecharán para visitar a la abuela y al padre de Oliver. Arthur Gordon está intentando recuperar el patrimonio familiar. Tiene tiempo y dinero. Acaba de adquirir el castillo de Huntly, en los Highlands. Había pertenecido a su familia hasta el siglo XVII, pero desde entonces ha ido cambiando de manos. Casi por casualidad, en su interior encuentra un pequeño despacho oculto. Y en él una carta que deja entrever que allí podrían encontrarse las memorias de Lord Byron. Supuestamente, fueron quemadas en el siglo XIX, pero quizás podría haberse salvado una copia. Sería una bomba literaria Y una gran fuente de ingressos. Varias personas allegadas a la familia no tardarán en llegar. 

El incendio de una parte del Castillo -con muerto incluido- y las investigaciones de la policía escocesa quitan un poco de protagonismo a Valentina, que en esta novela ocupa un discreto segundo plano. Oliver, su padre y su abuela tienen mucho más peso que ella, que no es ‘profeta’ fuera de su tierra. Lógicamente, intenta descubrir quién es el asesino, pero lo hace desde detrás de la barrera. Las memorias de Lord Byron pesan mucho más que todo lo otro. Oruña alterna la historia actual de los Gordon con el idilio oculto, en pleno siglo XIX, entre Jules Berlioz, dependiente francés de una librería de Aberdeen, y Mary MacLeod, la hija mayor de una familia escocesa adinerada. Ella era fan devota de Lord Byron. Como es habitual, la autora nos regala una historia ágil y muy bien escrita, con unos parajes idílicos y unos personajes bien trabajados. ¿Para cuándo la próxima entrega?

“Que nuestra vida, si resulta breve, no sea de escasa consecuencia. Que, aunque sepamos que solo somos un suspiro en el viento, no permitamos que todos nuestros pasos se deshagan en el aire. Esa era la filosofía de Arthur Gordon, y en ella se aplicaba. Hacía solo unos años que se había quedado viudo de Lucía. Una mujer extraordinaria que, en cuarenta años de unión, le había dado dos hijos y muchos recuerdos a los que aferrarse. Que ella fuese española y él inglés había enriquecido mucho su pequeño universo de hábitos y costumbres. Arthur se había jubilado solo unos meses antes de su pérdida, y de pronto se había encontrado con mucho tiempo libre y pocas ganas de disfrutarlo”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Terres mortes (Núria Bendicho Giró)

Malauradament, els problemes sempre han sovintejat en les famílies. En el cas que ens ocupa, el fet de viure en un casalot aïllat els amplifica encara més. Tots els seus components tenen coses per amagar i molts comptes pendents. Saben que estan maleïts i la mort violenta d'un dels fills, en Joan, fa explotar la capsa dels trons. Ha arribat el moment de treure's les màscares i acceptar la trista realitat. Estem davant d'un drama rural en majúscules. 

 

Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) ha sorprès tothom amb "Terres mortes", una novel·la fatalista i opressiva que ha publicat Anagrama. Són 178 pàgines amb la tragèdia apareixent per tot arreu. Hi ha fins a tretze narradors diferents, un per cada capítol. En aquest relat polifònic, en Joan semblava el més sencer de tots. Va allunyar-se uns anys de la casa pairal. Després s'hi va obligar a tornar. I allà, de cop i volta, van acabar prenent-li la vida. Enmig d’aquesta misèria extrema, hi destaca la fredor de la mare, amb un trauma d’infantesa que arrossegarà per sempre més. Una mare que va fugir de l’infern que tenia a casa de petita per crear-ne un altre encara pitjor. Fins el punt d’acceptar que li serrin les cames al seu fill caigut per aconseguir que càpiga a la petita caixa reaprofitada amb què l'enterraran. 

“Terres mortes” manté l’emoció fins al final. No és fàcil descobrir qui és l’assassí d’en Joan ni els motius que tenia per apartar-lo de la circulació. Darrere de tot hi ha un secret inimaginable. Una intimitat que ha torpedinat la família des de la seva base i l’ha fet explotar en mil bocins. És una història gòtica, molt ben escrita, que està plena de violència i de manca d'empatia. Reflexiona sobre la mateixa naturalesa humana, amb uns personatges que sempre acaben engolits per la foscor. Podríem dir que cauen per un forat que se’ls emporta fins al no-res. Parlen més aviat poc entre ells. Per moltes coses hi passen de puntetes, sense fer massa soroll. Un pare desentès de tot, una mare boja de ràbia i uns fills que intenten sobreviure a un futur incert. No hi falta ni el capellà, ni la puta, ni el babau del poble. Junts o separats, deambulen per una mena d'atavisme tràgic que ho impregna tot. 

“Aquella nit, sota la llum de les espelmes i la foscor de les caputxes tothom semblava tenir la mateixa cara. Em va costar molt de reconèixer en Joan. Ell no tenia la cara tapada, però quan va passar per davant d’on jo era no em va semblar que fos ben bé la seva. I quan vaig començar a distingir què tenia de diferent, de seguida va perdre’s entre la multitud i no va ser fins més tard, quan tot s’havia acabat, que li vaig poder veure les mans, totes ensangonades. No l’havia reconegut llavors perquè feia cara de patiment i jo no estava acostumada a veure’l d’aquesta manera”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Galerna (Peru Cámara)

Sobtada, elèctrica i violenta, com la mateixa tempesta. Són les tres primeres paraules que em venen al cap quan penso en "Galerna", la novel·la debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Té 347 pàgines i està publicada per Duomo Ediciones. Tot passa en tretze hores nocturnes desesperades, a la ciutat de Sant Sebastià, pràcticament deserta. La galerna, amb fortes ràfegues de vent, és habitual en algunes zones del mar Cantàbric i en el golf de Biscaia.

Tot comença amb un cadàver al Peine del Viento. L'inspector que està a càrrec del cas, voldria tancar-lo ràpid. Plou de manera torrencial i vol anar a dormir a casa. La mort ha sigut accidental. No cal donar-li més voltes. Ningú pensava que el forense que estava de guàrdia a l'Institut Anatòmic, Aitor Intxaurraga, un principiant, no faria cas de les recomanacions de l'Ertzaintza i descobriria que el suposat ofegat ha estat assassinat. Des d'aquest mateix moment, l'Aitor comença una apassionada cursa contrarellotge, amb un sector de la policia en contra. Volen apartar-lo del cas. L'Aitor té el suport de l'agent Otamendi, caigut en desgràcia dins del cos, i de la jove biòloga Eva San Pedro. Els tres formen un gran equip. Cauen simpàtics des del primer moment.

Un assassí implacable es mou impunement per Sant Sebastià -que es transforma en un personatge més- i urgeix detenir-lo, a qualsevol preu. Cámara ens  ho explica tot d'una manera original. L'atmosfera de la novel·la és molt enganxosa i res és el que sembla. Darrere de les morts (que són més d'una) hi ha un munt de coses amagades: corrupció policial, interessos polítics i econòmics, abusos, periodisme de baix nivell, venjança i fins i tot alta cuina, amb xef top inclòs. La novel·la, negra com el carbó, té un ritme vertiginós. Està plena d'acció -sempre passen coses- i tothom sembla estar en perill. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. Recomanada per Carmen Mola i Santiago Díaz, entre altres autors. Un cop has començat a llegir, ja és impossible deixar-la de costat.

 "Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy

Junil a les terres dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)

Per sobre de tot, "Junil a les terres dels bàrbars", de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), m'ha semblat una gran novel·la d'aventures. Té 284 pàgines, repartides en capítols molt curts, i està publicada per Club Editor. L'autor la data a l'inici de l'imperi romà, a la localitat imaginària de Nyala. Allà, la Junil aguanta com pot el menyspreu del seu pare. Fins que acaba provocant la seva mort, de manera indirecta, i fugi cames ajudeu-me. 

La Junil no marxa sola. Inicia aquest viatge cap al no-res acompanyada de Tresdits (un esclau que s'allibera tot sol), de Dirmini (un antic gladiador) i de Lafàs, que ha estat vint anys tancat en una biblioteca com a esclau consagrat a Minerva. Més endavant s'unirà al grup l'Arbre (que parla una llengua diferent de la d'ells) i un munt de persones més. Primer, no van a cap lloc en concret, però després entenen que han de dirigir-se tots junts cap al país dels alans, on se suposa que no hi ha esclaus. Serà veritat? I, pel camí, sempre que sigui possible, Junil vol conèixer al poeta Ovidi, que l'ha enamorat a través de la seva escriptura. El seu pare no volia que aprengués a llegir, però d'amagat, i amb l'ajut del Tresdits, ho va aconseguir. I la seva vida va fer un gir de 180 graus. Ja mai més res serà igual per a ella.

Més enllà de les vivències dels protagonistes, que són apassionats, Joan-Lluís Lluís reflexiona sobre la dificultat de viure lluny de casa, l'exili, la força de la paraula i la diversitat lingüística, temes que estan en plena actualitat. També ens parla de la virginitat, de la traducció -que posa a l'altura de la literatura- i de la poesia. Fa moltes referències a Ovidi, que hi és sense ser-hi, i de Milcià i de la seva "La falconada", l'obra preferida de Tresdits. Junil porta sota el braç el primer dels quinze llibres de la Metamorfosis. Al llarg de la seva fugida, aquesta estranya companyia fa ofrenes constants als seus deus, per intentar aconseguir-ne favors i esquivar els perills que els envolten. Es tracta d'una 'legió' d'exesclaus -Junil no ho era- que avança cap al sud-est a la recerca d'un món més just.

"Fa cinc hores que caminen foscor endins i nord enllà. I no són tres, sinó quatre. Avancen l'un rere l'altre provant de no fer cap fressa.
I Junil respira massa de pressa. Prova de no girar-se ni pensar gaire, però no pot estar de sospesar les seves possibilitats de supervivència a curt termini. Són primes i fràgils. Imagina un estol d'homes dels Ferminí envoltant-los de sobte i portant-los al turó per a sessions lentes i repetides de tortura i violació a les quals assitiria, davant de tots, Teulí Gaiaté. De tant en tant se li imposa, per un breu moment, la urgència de tornar a casa per evitar renys i càstigs: llavors s'adona que continua atorgant a un home ara mort un poder que ja no té. I, quan passat aquest instant, torna a la realitat d'una vida deslliurada d'aquest home, mira la foscor davant seu com la representació exacta del que és ara la seva vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

El paciente (Juan Gómez-Jurado)

Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) és entreteniment pur. Va directe al gra i no perd el temps en floritures innecessàries. Té un estil àgil i concís i uns personatges que t'atrapen des del primer moment. És el cas del neurocirurgià David Evans, protagonista d'"El Paciente". Aquesta novel·la, que és anterior, m'ha agradat igual o més que la trilogia "Reina roja". Està publicada per Ediciones B i té 474 pàgines. Ara em toca "Cicatriz".

Evans és un dels millor en la seva feina, fins i tot després de perdre la dona, que era anestesista. Ara viu per la seva filla Julia, per qui faria qualsevol cosa. Un dia, quan torna a casa, la nena no hi és i de seguida s'adona que l'han segrestada. El seu interlocutor és el senyor White, un 'facilitador' d'assassinats. Li diu que només tornarà a veure-la si el seu proper pacient mor a la taula d'operacions. No té cap més alternativa. Tot es complica encara més, si és possible, quan s'assabenta que la persona a qui ha d'intervenir d'un tumor al cervell és el president dels Estats Units. En cap moment se'n diu el nom, però queda clar que es tractaria de Barack Obama. Lògicament, Evans es va adherir al jurament hipocràtic i ha de complir-lo. Però què és més important, aquest compromís o la vida de la seva filla? Què faríem nosaltres en una situació similar? Gran dilema. O no...

La història l'explica el mateix doctor Evans, que està tancat al corredor de la mort. Segur, doncs, que alguna cosa li va sortir malament. Són 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador i addictiu al màxim. Des que sap que han segrestat a la seva filla fins al desenllaç final. Una disjuntiva similar a la del neurocirurgià també tortura per dins a la seva cunyada, agent dels serveis secrets i dona de confiança de la primera dama. Ha de decidir si intenta salvar a la seva neboda, traint a tothom, o mirar cap a un altre costat i centrar-se a fer bé la seva feina habitual. En David li diu que no pot parlar amb ningú, o mataran a la nena. Ha d'actuar en solitari. M'ho he passat molt bé tornant a llegir a Gómez-Jurado, en un llibre ple de girs i molt emocionant. Totalment recomanable.

"Dejé mi maletín en una de las sillas de la cocina y tomé una manzana de la cesta de frutas para calmar el hambre. Mientras la mordisqueaba, me fijé en que sobre la mesa había un libro para colorear de Dora la Exploradora, con un dibujo de Botas a medio terminar. Me extrañó que Julia se hubiese ido a la cama sin completarlo. Siempre insistía en acabar los dibujos antes de acostarse, en parte para retrasar la hora del sueño y en parte porque no iba con su carácter dejar las cosas a medias. Tal vez estuviese aún enfadada porque yo no hubiese llegado a tiempo para la cena. 

Cerré el libro y un crayón rojo rodó sobre la tapa y cayó al suelo. Me agaché para cogerlo y noté un súbito dolor en la yema de los dedos. Retiré la mano corriendo y vi que me había cortado con algo: un par de gotas de sangre me resbalaban por el índice".

"Reina roja" 

"Loba negra" 

"Rey blanco"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El paradís no era això (Marta Batallé)

En els últims anys, ha fet fortuna l'expressió "reinventar-se". A mi, sempre m'ha fet molta ràbia. Sembla que, quan les coses van malament, tothom estigui obligat a renéixer de les seves pròpies cendres i arribar a l'excel·lència. I no és tan fàcil. Ho saben la Mai, l'Helena i en Santos, que viuen al mateix edifici del barri del Raval. Cap dels tres passa pel seu millor moment personal, però, per sortir del pou, es necessita alguna cosa més que capacitat de reinvenció.

A "El paradís no era això", Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978) reflexiona sobre la societat que ens ha tocat viure, on tot passa a velocitat de vertigen i no sovintegen les segones oportunitats. I ho fa amb una mirada plena d'humanitat. Els seus personatges, reals com la vida mateixa, s'ofeguen individualment. Qui sap si, com a grup, són capaços de trobar una petita taula de salvació. Per anar fent, com a mínim. La Mai és una noia jove amb feina i relacions precàries i una història familiar que la consum per dins. L'Helena, més gran, tenia la seva vida encaminada. Fins que va perdre la seva filla de quatre mesos i el seu món es va esmicolar en mil bocins. El seu matrimoni s'enfonsa per moments i l'estrès, per batejar el seu mal d'alguna manera, la deixa tancada a casa, amb molts dubtes, poques solucions i un fill amb un trastorn d'atenció.

El triangle de 'perdedors' que ens dibuixa l'autora el completa en Santos, un músic veterà que va ja només viu de records. Els seus dies de glòria fa temps que van quedar enrere i ara s'omple el pap donant classes de guitarra a quatre eixelebrats. Si tot va bé, quan vengui la marihuana que cultiva al soterrani -fent equip amb el propietari de l'edifici- podrà sortir de pobre i afrontar uns anys amb menys urgències de les habituals. El barri barceloní del Raval, mescla de races, cultures i de qualsevol cosa que es pugui barrejar, és un altre dels grans personatges d'aquesta novel·la carregada de tendresa, ironia i realitat a parts iguals. Té 277 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. Mai ningú ha dit que la vida sigui fàcil de viure, però tots volem allargar-la al màxim. 

"Milloraràs, li ha garantit el metge. Les dones us penseu que podeu amb tot, no demaneu ajuda. Has de saber que l’ansietat té un component biològic. No t’has d’imposar la càrrega de combatre-la tu sola. Hi ha bons tractaments amb efectes adversos tolerables. Sent botzines, la dringadissa del repartidor del butà i unes paraules que no és capaç d’entendre. El carrer és ple de vida i ella, encara a casa. S’ha convertit en una reincident. Fa temps, una contractura li va paralitzar l’esquena. El diagnòstic condemnava el ritme infernal del bufet. El cos té memòria, no pots treballar sense donar-li descans. Una feina exigent, un ritme de vida accelerat..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hi havia una vegada un cos (Jofre Llombart)

Ara que les mascaretes ja no són obligatòries en els espais interiors, queda una mica més lluny aquell dur confinament que ens va canviar la vida. Va ser llavors quan Jofre Llombart (Barcelona, 1975) es va inventar un conte per ajudar als seus fills a descansar. La Martina deia que no volia dormir i calia convèncer-la d’alguna manera. Segur que no s'imaginava que aquella experiència ‘innocent’ arribaria tan lluny. 

Veient que el conte funcionava molt bé entre familiars i amics, van decidir enregistrar-lo en un missatge de veu. Va començar a circular per WhatsApp i, ràpidament, es va convertir en viral. També va tenir molta presència a les xarxes socials. L’editora Glòria Gasch, sempre atenta, va proposar a l’autor que expliqués ‘la història de la història’ en un llibre. Es va titular “Hi havia una vegada un cos” i el va publicar Columna, amb el subtítol ‘un conte per descansar’. Té 160 pàgines i està il·lustrat per Miriam Bauer. El pròleg és d’”Els Catarres”. Per aconseguir que les nenes i els nens descansin, els suggereix repassar les parts del cos humà, cadascuna amb la seva pròpia veu. Els peus, les cames, els malucs, la panxa, el pit, l’esquena, els braços, les mans i els dits, el coll, el cap i la boca. Tot s’ha de relaxar per poder dormir plàcidament.

Aprofitant aquesta excursió per l'exterior d'un mateix, també es fa balanç del dia viscut. En cada 'capítol' s'inclouen expressions catalanes -dites fetes- amb les diferents parts del cos, com per exemple "tocar de peus a terra", "ens hem picat els dits", "cames ajudeu-me" o "donar un cop de mà". Amb aquest conte, Llombart va reforçar el vincle amb els seus fills. Mentre l’explicava, les criatures es van transformar en protagonistes i van gaudir del moment. Quedaven enrere neguits i pors i es van reforçar les virtuts. Més enllà del descans, el llibre teoritza sobre la necessitat de fer uns horaris més europeus. Proposa berenar fort (per afrontar millor les extraescolars) i un sopar lleuger, poc abans d’anar a dormir. L’autor cita a la pediatra Antònia Simón, experta en temes familiars, per donar una mica més de detalls.

"Tal com passa en altres situacions de la vida, uns bons preliminars ens poden ajudar a aconseguir els nostres objectius. (Si no has entès la frase i ets menor d’edat, segur que algun adult de confiança te la pot explicar.) El que vull dir és que la tranquil·litat que transmetrà el conte no es pot imposar de manera fulminant. Abans, cal una petita tasca d’anar abaixant revolucions. No podem pretendre anar com una moto, ficar-nos al llit i després adormir-nos de manera immediata. Cada cop són més els experts que diuen que, per anar bé, hauríem d’adoptar uns horaris més europeus al llarg de tot el dia. Aixòvol dir dinar d’hora, sopar d’hora i anar a dormir d’hora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Obra maestra (Juan Tallón)

Com pot ser que una escultura de 38 tones desaparegui sense deixar rastre? Aquest és el punt de partida d’”Obra maestra”, l’última novel·la de Juan Tallón (Vilardevós, Ourense, 1975). Té 320 pàgines i està publicada per Anagrama. D’aquest autor, ja havia llegit "Rewind". Està plena d'ironia i, entre altres coses, reflexiona sobre l'art contemporani. Podríem parlar de crònica novel·lada, però també de llibre de no-ficció amb moltes pinzellades d'inventiva.

El protagonista d'aquesta apassionant història és l'escultor nord-americà Richard Serra. Per a molts, el millor de tots els que encara estan vius. Ell és un dels més de la setantena de narradors del llibre. N'hi ha més de reals que d'inventats. Tallón, però, mai va entrevistar-se amb ell. Les reflexions de l'artista surten de la ploma de l'autor. L'any 1986, el Museu Reina Sofia de Madrid va encarregar-li una escultura per a la seva inauguració. L'obra, Equal-Parallel/Guernica-Bengasi, estava formada per quatre blocs d'acer independens. Es va considerar com una obra mestra del minimalisme. El 1990 van traslladar-la a una nau d'Arganda del Rey. Quinze anys després, el Museu va voler recuperar-la, però, misteriosament, havia desaparegut. Macarrón S.A., l'empresa que la custodiava, feia temps que havia fet fallida. 

En un divertit joc de miralls, Tallón  'fa parlar' Serra, però també a gent del Museu, policies de la brigada de Patrimoni, la jutge que portava el cas, ministres, galeristes, polítics, vigilants, conductors de tràilers, serrallers i fins i tot a ell mateix. El llibre està format per les declaracions de tots els protagonistes, en diferents moments i anys. El calidoscopi del gallec és il·limitat i, com a conseqüència, hi ha molta riquesa d'opinions. Per alguns, la  desaparició també es considera una obra mestra. 38 tones d'acer que es van fer fonedisses sense que ningú s'adonés... Hi ha cites imaginàries i també de reals. No és fàcil diferenciar-les. Com que no trobaven Guernica-Bengasi, al final el Museu va demanar a Serra que en fes una rèplica i que li donés el rang d'original. Increïble, però cert. Un llibre original, divertit i molt ben escrit.

Tres apunts per acabar. M'agrada la idea de Serra que les obres no es poden descontextualitzar. Si les treus de l'entorn per on van ser creades, perden tot el seu sentit. Gràcies a Tallón, he descobert que l’artista nord-americà té un mur a la Verneda, a Barcelona. I l’últim. Sense tenir res a veure, “Obra maestra” m’ha recordat "Underground", el llibre d’Haruki Murakami en què entrevistava tot un seguit de persones vinculades, d’una manera o altra, amb l’atac amb gas sarín al metro de Tòquio, l’any 1995.

“Todas estas obras que vemos aquí se crearon desde el vacío. Así empezamos. No empezamos con el acero, no empezamos con lo que yo llamo la piel. Empezamos con el vacío y ese vacío genera lo que necesita que lo rodee. Me interesa el hecho de que el espacio sea tan importante como el material. Y eso sucede en muy pocos lugares; apenas en algunas obras de arquitectura, y en algunos paisajes, pero no es algo que suceda exclusivamente en la arquitectura o en la naturaleza, al menos desde el punto de vista con el que yo quiero tratarlos". 

 Bona setmana a totes i a tots. 

 @Jordi_Sanuy

Soc un boomer (Rafael Vallbona)

Qui són els 'boomers'? Doncs són les persones nascudes entre mitjans dels anys quaranta i dels anys seixanta, fills del boom econòmic que va seguir a la Segona Guerra Mundial. Un d'ells és Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). N'hi ha uns catorze milions, entre els quals m'incloc, ja que vaig néixer al 68. El periodista i escriptor firma "Soc un boomer", la glòria i l'ocàs dels fills d'una generació. És un llibre curt (112 pàgines) i de mida petita, publicat per l'editorial Destino.

Només començar, Vallbona deixa clar que els boomers no van ser concebuts per canviar els designis polítics del país, i que no ho van fer. Sí que van servir per alterar la piràmide de la població i per capgirar moltes estructures del franquisme, com la mateixa educació. L'any 1985 més de la meitat dels habitants d'Espanya estaven per sota de la trentena. Entre altres coses, l'autor del llibre fa un repàs als canvis polítics viscuts a Catalunya i a les oportunitats perdudes per fer un país una mica més gran i millor. En l'actualitat, mols boomers estan a prop de jubilació, si no s'han jubilat ja. Queda clar que la bossa de les pensions se'n ressentirà moltíssim quan una bona part deixin de treballar. En l'actualitat, en són els seus principals contribuents. Com a tothom, la Covid-19 també ha deixat als boomers en una situació complicadíssima.

La paraula boomer es fa servir sovint de manera pejorativa, com reconeix el mateix Vallbona. El llibre acaba convertint-se en un repàs de les seves vivències personals i de l'evolució de Catalunya. Des del final d'una manera de fer política fins a una nova realitat. En els últims capítols, l'autor ens parla de música i ens fa una playlist de les cançons que més li agraden. A ell i a les persones que l'envolten. En resum, estem davant d'un títol que retrata la postguerra, passant per la mort del dictador Franco i arribant fins a l'actualitat.  Davant de catorze milions de naixements, tothom va haver d'improvisar moltíssim. Segons l'autor, els boomers, molt conservadors, van ser els culpables de les victòries electorals del PSOE. Un llibre que es llegeix d'una tirada. 

"Quan la dictadura es va adonar del fracàs de la seva escola pobra, adotzenadora i amb pudor de pixums, ja era tard. A més, la creació a correcuita d’instituts de batxillerat va portar a la docència una nova generació de professors ben preparats i, sobretot, majoritàriament allunyats dels postulats ideològics del règim. I, entre el que van aprendre a les aules i el que van desco brir pel carrer, les noies i els nois del baby-boom es van adonar que, com que no s’esperava res d’ells tret de reproduir mimèticament la mediocre existència que la dictadura imposava a la societat, no tenien res a perdre si intentaven conquerir alguns dels anhels que, mig d’amagat o per casualitat, havien descobert a classe, al pati, amb la colla, a l’agrupament escolta o arrambant en la penombra d’alguna discoteca de poble".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las puertas de Atenas (Conn Iggulden)

Encara no havia llegit res de Conn Iggulden (Londres, 1971), un dels mestres dels bestsellers històrics. Mal fet. "Las puertas de Atenas" m'ha semblat una novel·la espectacular, amb escenes de batalles que et deixen bocabadat. Les descriu d'una manera esplèndida. Les llances i les fletxes semblen del tot reals. Està traduït al castellà per Antonio-Prometeo Moya i publicat per Duomo Ediciones (508 pàgines). Hi haurà segona part, com a mínim.

Els grecs i els perses no es poden ni veure. S'odien a mort i intenten exterminar-se mútuament. A la batalla de Marató (490 aC) van guanyar els grecs, tot i estar en clara inferioritat numèrica. Va  ser clau el paper dels estrategs, amb Jantipo, Arístides, Temístocles i Milcíades al capdavant. Amb el pas del temps, els dos primers han estat desterrats d'Atenes i l'últim ha mort a la presó, després de ser condemnat per una derrota militar. Se l'acusa de supèrbia i negligència. Només queda Temístocles, que s'ha fet a ell mateix. Procedeix d'una família sense diners ni posició. I vol manar a qualsevol preu, encara que sigui jugant brut.  Iguulden explica la batalla de Marató com si l'hagués viscut en persona. 

Després de derrotar als perses, un soldat grec, Filípides va anar de Marató a Atenes corrents per anunciar la victòria als seus. Poques hores després, va morir. La prova de marató (42 km i 195 metres) es corre en homenatge seu. Grecs i perses van tornar a enfrontar-se deu anys després a la batalla de les Termòpiles. El rei Darío ja havia mort, passant el relleu al seu fill Jerjes, igual de sanguinari. Per intentar aturar-lo, Temístocles fa tornar del seu desterrament a Jantipo i Arístides i s'alia amb els espartans. L'autor ens regala grans escenes marines, amb abordatges i enfonsaments de vaixells constants. Em quedo amb el personatge de Jantipo, de vegades excessivament dur, però el més sincer de tots. Sempre intenta anar de cara. Una novel·la trepidant, elèctrica i molt ben escrita.

"Jantipo estaba completamente inmóvil, respirando por la nariz, murmurando instrucciones a los esclavos que trabajaban a su alrededor. Los tres hombres, enfrascados en lo que hacían, respondieron con ligeras inclinaciones de cabeza. Los tres habían servido a la familia de su mujer desde la infancia. Recordó fugazmente que todos los espartanos tenían siete esclavos cuya función era prepararlos para la guerra. Puede que los atenienses fueran más eficaces. Jantipo no sonrió ni expresó en voz alta lo que pensaba. Estaba intranquilo e impaciente. Tenía treinta y ocho años y sabía que aquel día podía ser el último de su vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Talión (Santiago Díaz)

"La llei del Talió és un antic principi de justícia retributiva en la qual la norma imposava un càstig que s'identificava amb el crim comès". És allò tan conegut de l'"ull per ull, dent per dent". S'ho pren al peu de la lletra la Marta Aguilera, periodista de successos d'un important diari. Ella és la principal protagonista de "Talión", la novel·la debut de Santiago Díaz (Madrid, 1971). Després van venir "El buen padre" i "Las otras niñas". 

A la Marta li diagnostiquen un tumor al cervell i li diuen que li queden unes quantes setmanes de vida. No hi ha res a fer. Primer, s'enfonsa; però ràpidament decideix que farà servir el poc temps que encara té per impartir justícia. Al llarg del llibre, descobrim que la periodista, poc empàtica amb la gent, té inclinació per la violència des de petita. Això sí, res a veure amb els brutals assassinats que està a punt de cometre. Talión, que és el nom sota el qual s'amaga, cau bé a l'opinió pública. Les seves víctimes són violadors de nenes, proxenetes, traficants..., delinqüents que quasi mai són condemnats. Ella només fa 'neteja', sense cap remordiment. La Marta se'ns presenta com una persona normal que, de cop i volta, es transforma en una perillosíssima màquina de matar. Ull per ull, dent per dent.

L'encarregada de perseguir a l'assassí en sèrie del moment (tothom pensa que es tracta d'un home) és la inspectora Daniela Gutiérrez. Va perdre el seu marit i un dels seus dos fills en un atemptat en un centre comercial de Madrid i també és una dona venjativa, tot i que intenta amagar-ho. Són tan diferents la Marta i la Daniela? Per què la periodista vol que sigui ella i no una altra qui la descobreixi? En aquesta novel·la publicada per Planeta, Díaz ens parla de trata de blanques, de drogues, de periodisme d'investigació, de grups neonazis i també d'ETA. I ho fa amb personatges secundaris que et roben el cor, com la Nicoleta (obligada a prostituir-se des de ben joveneta), l'Eric, un cubà que treballa de cambrer, o el "Pichichi", un ionqui que, amb més sort, potser podria haver estat davanter del Madrid. Són 445 pàgines addictives, fosques i amb un ritme brutal. Per quant la pel·lícula? No me la perdria.

"De camino al restaurante en el que he quedado con mis amigas paso por delante de una tienda de novias y se me hace, apostaría que literalmente, un nudo en el estómago. Como si la realidad quisiera darme un puñetazo, me viene a la cabeza alguna de las cosas que mi inoportuno tumor me impedirá hacer: no podré casarme de blanco en la iglesia de mi pueblo, como le prometí a mi madre en su lecho de muerte. Sinceramente, no era uno de mis objetivos vitales, pero me enfurece saber que voy a faltar a mi palabra por causas ajenas a mi voluntad. También pienso que ojalá aquel test de embarazo hubiera dado positivo, no solo porque supondría que no me estoy muriendo, sino porque de repente he oído la llamada de la maternidad".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Love song (Carlos Zanón)

S'ha de saber dir prou. Fins aquí podíem arribar! Però els protagonistes de "Love song", de Carlos Zanón (Barcelona, 1966), pensen tot el contrari. Ells són més de "mentre que el cos aguanti...". Són tres músics amb talent que no viuen els seus millors dies. El temps passa i fa mal. El llibre té 349 pàgines i està puiblicat per Salamandra. D'aquest autor, ja havia llegit "Taxi" i "Problemes d'identitat", el retorn de Pepe Carvalho, el detectiu que va fer famós Manuel Vázquez Montalbán.

En Jim, la Eileen i en Cobwoy són un trio impossible i inseparable a la vegada. Els dos primers estan casats. L'altre és l'afegit que acaba de donar forma a la relació. Amor i odi a parts iguals. En Jim potser és el que té les coses més clares. La seva dona està malalta i el tercer en discòria té greus problemes amb el seu pare, en Centáuro, que el culpa de la mort de la seva dona i mare. Els dies de glòria dels músics ja han passat, però ells es resisteixen a penjar els instruments. És per això que posen en marxa una gira de comiat, per càmpings i locals de mala mort. Em quedo amb l'actuació a "Señor Pollo" i a la conversa del conductor de la furgoneta de la banda, una Camper Califòrnia, amb l'amo del local. En Polidori, així l'han apodat els seus nous col·legues, va de droga fins a les celles i no se'n surt. L'escena és divertidíssima.

Amb un estil punyent i desimbolt, Zanón els parla d'amor, d'amistat i de lleialtat, però també de la por per tot allò que ens és desconegut i de la desolació. Als tres personatges principals els costa molt gestionar les seves emocions. En aquesta fosca i desesperada gira, només canten cançons de 1985. La majoria d'espectadores i espectadors ni les coneixen i ells van d'un local a un altre sense pena ni glòria. Actuen per la Costa Brava -sovint parlen de Platja d'Aro- i van cap a la platja de Zahora, a la província de Cadis, on han de fer, sempre que sigui possible, el concert final. La ciutat de Barcelona, on s'escapa en Cobwoy, per intentar passar comptes amb el seu passat, s'acaba transformant en un altre personatge cabdal. Potser podríem parlar de novel·la negra musical i de redempció, tot i que a Zanón no li calen etiquetes.

"Deseó que nadie se hubiera dado cuenta, pero Jim ya la estaba mirando cuando los ojos de ella se clavaron en los de él. Los ojos de Eileen eran de esos que no piden permiso para mirar. El ocasional bajista, Jim, se acercó a ella como un soldado en una vieja película que simulara la Gran Guerra: trincheras, humo, cables, pedales y trozos de cinta aislante. Jim, después de tantos años, estaba inmunizado ante esa mirada, pero casi todo lo que Jim sabía de cualquier cosa lo había escuchado en alguna canción y, a veces, eso resultaba confuso en su cabeza. Desdémona o Medusa, esos ojos ya no podían convertirle en piedra, pero debía reconocer que seguían dificultándole los primeros instantes de cualquier acercamiento".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy