La noia de la botiga 24 hores (Sayaka Murata)

La societat jutja constantment. Es poden acceptar les seves crítiques; o girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat. Hi ha qui pensa que els canvis són importants i que ajuden a viure. D’altres prefereixen l’estabilitat que dona que tot sigui cada dia exactament igual, evitant riscos. La Keiko Furukura, protagonista de “La noia de la botiga 24 hores”, és d’aquest segon grup. Prefereix seguir el guió establert. I no pensar massa.

“La noia de la botiga 24 hores” està publicat per Empúries. El firma la japonesa Sayaka Murata (Chiba, 1979), guanyadora del Premi Akutagawa. N’ha venut més de vuit-cents mil exemplars. Està traduït al català per Albert Nolla i té 160 pàgines. L’he llegit d’una tirada. La Keiko, de 36 anys, no ha tingut mai parella. Té un contracte per hores en una kombini, una botiga de menjar que no tanca mai. La feina és l’únic que la fa feliç. És com si, amb el pas del temps, l’establiment s’hagués convertit en una part d’ella mateixa, fins i tot més important que la seva família. S’han fet inseparables. Escolta la seva veu. La noia se sent còmoda seguint al peu de la lletra tot el que recomana el ‘manual’ de la companyia. Actua sense haver de pensar. Algú ho va fer per ella i ho va deixar escrit negre sobre blanc.

La Keiko és una dona mínimament feliç... fins que l’assalten els dubtes. Les seves amigues consideren que ja fa temps que hauria de tenir marit i una feina fixa. Com és que no veu que se li està covant l’arròs? La Miho, la Yukari, la Satsuki i companyia pensen que els contractes per hores només són per estudiants i per persones limitades intel·lectualment. Ella mereix més. Arribat aquest punt, la dependenta busca solucions imaginatives, per allò de plantar cara a una societat malalta que li demana a crits que segueixi el model establert. És en aquest moment quan entra en escena en Shihara, un home malcarat i sense ofici ni benefici que no sap ni on caure mort. És pitjor el remei que la malaltia?

Estem davant d’una novel·la pausada, amb l’habitual ritme oriental. Res és transcendent, tot es pot reconduir, arribat el cas. L’autora ens diu que la vida és curta i que s’ha de prioritzar allò que ens agrada, allò que ens deixi el més a prop possible de la felicitat. És bo escoltar l’opinió dels altres, però se’n pot prescindir perfectament. La petitesa de l’individu davant del monstre de la col·lectivitat. De vegades, formar part del món és força difícil, encara més per les persones que se senten estranyes o inadaptades. De petita, la Keiko ja intuïa que alguna cosa fallava, i no es va equivocar. Per començar, ella és dependenta. Després, persona... Ho té clar.

"Tot i que els pares em donaven prou diners per anar tirant, m'interessava trobar una feina a temps parcial per poder combinar amb els estudis. Em vaig apuntar el número de telèfon que hi havia al cartell i hi vaig trucar l'endemà mateix. Vaig passar una entrevista senzilla i em van agafar de seguida.
Em van dir que la formació començava la setmana següent i, quan em vaig presentar a la botiga a l'hora indicada, em vaig trobar que el local ja s'assemblava una mica més a una botiga de conveniència que el primer cop que l'havia vist. Hi havia la secció de parament mutada, anb articles de papereria, mocadors i altres articles exposats."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'única història (Julian Barnes)

Diuen que el primer amor té conseqüències per a tota la vida. Que queda gravat en la memòria. Marcat a foc. Impossible d’oblidar. Per molts anys que passin. Tothom hi està més o menys d’acord. En línies generals. Per tant, la primera és “L’única història”. Aquest és el títol de l’últim llibre de Julian Barnes (Regne Unit, 1946). Està traduït per Alexandre Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Té 254 pàgines.

“Estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc”. Aquesta és la premissa amb què comença el llibre. Segur que es pot estimar molt i patir poc o gens, o estimar poc i patir molt i encara més. Tot és relatiu. Seria preciós que aquests dos verbs, estimar i patir, no anessin un darrere de l’altre. Quant més separats, millor. La història d’en Paul i de la Susan té uns components que la fan molt especial. Boja. Total. Sense límits… Ell és un jove estudiant de 19 anys. Ella en té 48. Està casada, infeliçment casada, i té dues filles ja grans. Es coneixen en un club de tenis i comencen a sortir junts. Després d’uns quants dies portant-la a casa en cotxe. La infidelitat per bandera. Sàvia nova. Un futur obert... Expulsats del club esportiu. Sense massa explicacions.

Coneixem la història des del punt de vista d’en Paul, que és qui ens explica els fets. La seva història d’amor s’ha d’obrir pas per damunt dels pares del noi, i també del marit i de les filles d’ella. Ningú l’aprova, però tampoc ningú fa res per aturar-la. Com a mínim, inicialment. Passen de l’amor total, de la dependència absoluta, a la desesperació. La diferència d’edat, potser la rutina i sobretot l’alcohol (només en el cas d’un dels dos) acaben per torpedinar una relació que havia estat modèlica. En Paul es pregunta si van allargar massa el seu amor prohibit; si haurien d’haver-ho deixat abans. Quan eren a temps. Malgrat tot, el noi, ja gran, assegura que “Val més haver estimat i haver perdut l’ésser estimat que no pas no haver estimat mai”.

En aquest llibre, Barnes explora el temps i la memòria. Obvia les convencions socials i evoca la gran història d’amor d’en Paul i de la Susan anys després, quan ja fa temps que no estan junts. Des del punt de vista d’en Paul. Ell era un noi inexpert. Acabava de sortir de l’ou. Ella era una dona intel·ligent i atractiva. Van ser feliços junts. I també infeliços. Explica la relació de manera tendra i lúcida, amb un llenguatge amè i ple de diàlegs. Al final, sempre s’ha d’escoltar al cor. Saber dir prou quan toca, abans que tot estigui viciat i faci pudor de mort. Ben mirat, el record, modificat pel pas dels anys, és l’únic que queda. No hi ha més.

“Cap xarxa de seguretat. Una imatge sempre es repetia, cada cop que pensava en ella. Ell la subjectava pels canells a la finestra, incapaç de tornar-la cap a dins o deixar-la caure, totes dues vides en un parèntesi d’agonia fins que passés alguna cosa. I què havia passat? Bé, ell havia intentat que la gent fes una pila de matalassos amb prou altura per esmorteir la caiguda, o havia fet venir els bombers perquè sostinguessin una lona de salvament, o.... Però estaven agafats pel canell com trapezistes: ell només la subjectava a ella, ella el subjectava a ell. I finalment a ell li va fallar les forces, i la va deixar anar. I tot i que la caiguda va quedar esmorteïda, va ser dolorosa igualment perquè, tal com ella li havia dit una vegada, tenia els ossos pesats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Magokoro (Flavia Company)

Ser pare (o mare) no és fàcil. Quan va néixer, la petita Haru no portava cap manual d’instruccions. Van intentar educar-la de la millor manera possible. Segur que van cometre errades. Moltes. I també encerts. Abans de morir, la Kumiko va demanar al seu marit que enviés la nena a una petita escola perquè l’eduquessin, sobretot, en l’art del tir en arc. No creia convenient que se’n fes càrrec tot sol. A casa. Sense ajuda externa. Millor internar-la a l’escola. Tot aniria millor. Pensar en positiu.

Directament o indirecte, la Haru és la protagonista de “Magokoro”, l’últim llibre de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Quan ella publica, el temps s’atura. Està editat per Catedral Books, és de petit format i només té 146 pàgines. Magokoro vol dir donar amb sinceritat, sense interès ni intenció. Donar de tot cor. El llibre reprodueix la carta que el pare de la Haru li va escriure a la seva filla. L’home sap que no la llegirà mai, “amb la mateixa certesa sé que és important que la rebis”. Tenint en compte que la Haru ja és una dona vella, molt vella (les mans de la portada del llibre són les seves) segur que el seu pare fa molts anys que és mort. Aquesta missiva és el seu testament vital...

Ser la Haru és acceptar i respectar. Ser la Haru és aprendre de les errades i millorar. Ser la Haru és il·lusió. Pura vida. El seu pare té dubtes raonables. No sap si va educar-la prou bé. Enviar-la lluny de casa era la millor opció? Sempre arriba el moment de fer balanç. És inevitable. Cal·lígraf de professió, el pare de la Haru era igual de recte que la seva escriptura. Calia? Se’n penedeix d’haver estat tan sever. De riure tan poc. Com reconeix ell mateix, cada parada és un canvi. De ritme, d’objectiu, de rumb. També deixa negre sobre blanc que la Haru era una nena impacient. Viva. Amb moltes ganes de descobrir. Amb poques ganes que li portessin la contrària.

Com tota l’obra de Flavia, “Magokoro” està escrit des del cor (‘Koroko’). És poesia pura. Un llibre per llegir i rellegir. Per tenir-lo a la tauleta de nit. Per acabar aprenent-te’l de memòria. No hi ha ni una paraula més. Ni una de menys. S’ha d’intentar viure cada hora com si fos l’última. Sense reserves. Amb un somriure als llavis. Saber apreciar les petites coses de la vida i fer-ne bandera. No facis mal a ningú. Estima. És l’única sortida. La vida és mort. La mort és vida. Senzill i complicat a la vegada.

“Com és de cert que la vida és un trànsit i que l’hem d’entendre amb el cor. Estimar-lo. Agrair-lo. Qualsevol altra possibilitat crea amargura, ressentiment, desesper. Aferrar-se a les coses, els objectes, els fets o les persones és caminar directe cap a la crueltat. És així, Haru. Quan la gent no vol els canvis, comet barbaritats per evitar-los”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La vigília (Marc Artigau i Queralt)

Raimon i Blai. Són germans. En Rai és el petit. En Blai, que ja té cinquanta anys, el gran. En Raimon escriu contes per una emissora de ràdio. En Blai treballa en un taller ocupacional. Viuen sols, després de la mort dels seus pares. Ells són els grans protagonistes de “La vigília”, de Marc Artigau i Queralt. És el Premi Josep Pla 2019. Està publicat per Destino i té 317 pàgines. Els capítols els titula amb una lletra, de la Z a la A.

Quan la mare d’en Blai encara l’estava gestant, en Rai tenia cinc anys. La família se’n va anar d’excursió al bosc i el nen es va perdre. Quan el van trobar, ja no era el mateix. Ni mai tornaria a ser-ho. Rai i Blai. Blai i Rai. Tots dos tenen una vida rutinària, sense massa distraccions. Hores i hores de Candy Crush, vídeos de YouTube i poca cosa més. Tot canvia quan en Blai rep un encàrrec inesperat. Una oient, enamorada dels seus comtes, li demana que escrigui la seva biografia. Vol que l’endolceixi al màxim. Aquesta és la seva única condició. A canvi, li pagarà un munt de diners. La dona ja és molt gran, va en cadira de rodes i comença a perdre la memòria. Millor incidir en les coses bones i oblidar-se de les dolentes.

“La vigília” és un llibre que ens parla del poder infinit de l’amor. De l’amor mutu entre els dos germans. D’en Rai cap a una dona casada que un dia li va robar el cor i mai li va tornar. I també l’amor de la Cèlia cap a un misteriós personatge que ni amb el pas dels anys ha pogut oblidar. Perquè la Cèlia li demana a en Rai que escrigui la seva història? Per què a ell i no a un altre? És veritat, com diu ella, que els seus contes –que escolta per la ràdio- expliquen “tan bé” la seva vida? El misteri el descobrirem a mesura que avança la història, que és apassionant. Queda clar que, sigui com sigui, s’ha d’intentar sobreviure al passat. Els records tenen un valor infinit, però amb el pas del temps és molt fàcil manipular-los, fer-te’ls a la teva mida. Qui pot impedir-ho? Són teus i només teus.

Entre alguns capítols, l’autor intercala alguns dels contes que en Raimon escriu per la ràdio, com ell per Rac1. Fan la lectura encara més amena. En Marc fa servir un llenguatge àgil i ple de diàleg. El narrador és en Raimon, que ho explica tot en primera persona. És un home que es troba força perdut, entre un passat que no vol ni pot oblidar i un present que podria ser molt millor. L’entrada a la seva vida de la Ingrid, una mallorquina que treballa per la Cèlia, podria donar una mica de llum a la seva monòtona vida... O potser no? De moment, el seu objectiu principal és acabar la biografia, cobrar i dedicar-se a escriure l’obra de la seva vida: una història d’amor entre un home i una dona. N’hi ha moltes amb aquest argument, és veritat. Però tot comença i acaba amb una parella que s’estima. No hi ha res més.

“Per fi, estem sols.
Feia moltes pàgines que no parlàvem de tu a tu. Vosaltres i jo, sense excuses. I en tenia ganes. Però no volia interrompre la Cèlia, m’interessava tot el que deia, sobretot tot el que callava, i m’estimava més que la seva història prengués el protagonisme necessari. Havia de sentir-la tota, perquè ella va canviar-ho tot. Ara que compartim aquesta intimitat necessitava passar comptes, o com a mínim aclarir certes paraules. Perquè no te’n pots refiar mai, de les paraules. Sempre queda la maledicció de saber que triar-ne una vol dir oblidar les altres.
Sense adonar-me’n havia abandonat la història que volia explicar. La meva. Un relat ple de bones intencions, amb una història d’amor, potser. Però l’ànsia d’aquella dona que em mirava asseguda a la cadira de rodes va esmicolar els plans”.
Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

La filla de la tempesta (Santi Baró)

El dolor de la pèrdua és irreparable. Mai es torna a aixecar el cap del tot. Ho sap perfectament la Mariana, protagonista de “La filla de la tempesta”, de Santi Baró (Terrassa, 1965). El llibre està publicat per Edicions 62 i té 256 pàgines. La Mariana viu amb els seus pares i dues germanes a Cañete de las Torres, a Còrdova. Treballen en unes condicions precàries i els costa molt arribar a finals de mes.

Tot comença a canviar el dia que uns veïns els parlen de Catalunya, terra d’oportunitats. Ells van fer el salt endavant, fa uns mesos, i no se’n penedeixen. L’acció té lloc a principis dels anys seixanta, quan una forta onada d’immigrants procedents d’Andalusia s’hi desplacen en cerca d’oportunitats. I la família de la Mariana no s’ho pensa dos cops. L’única que es queda Cañete és l’àvia. Diu que és massa vella per agafar el Catalán, el tren que canvia destins, que porta els andalusos al paradís, a un lloc on es lliguen els gossos amb llonganisses. L’Antonio, pare de la Mariana, està molt il·lusionat. La resta de la família el segueix quasi per obligació.

Terrassa, en ple boom industrial, és la localitat on van a parar els protagonistes de “La filla de la tempesta”, arrossegats pels seus veïns andalusos. Els inicis no van ser fàcils. En algun moment, fins i tot es plantegen llançar la tovallola. Però amb el temps i paciència, molta paciència, comencen a adaptar-se a la nova realitat. Quan la família compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res, aquesta història de supervivència individual i col·lectiva entra en una nova dimensió. Inicialment, l’Antonio i la Mariana comencen a treballar en una fàbrica. En poc temps, ell passa al sector de la construcció i ella se’n va a servir a casa del propietari de la fàbrica, casat i amb dos fills. La seva esposa, la Magdalena, l’estima com una filla des del primer moment.

La Mariana narra la història en primera persona. Ho fa quan ja té una certa edat. És el moment de mirar cap enrere i de fer balanç d’una vida que podia haver anat millor, però també pitjor. L’epíleg, que ocupa les tres últimes pàgines del llibre, és francament bo. “La filla de la tempesta” és una història de lluita; és una història d’amor (gran personatge el d'en Paco) i també una història de patiment i de frustració, provocada per les riades que hi va haver a Terrassa el 25 de setembre de 1962; unes riades que van provocar quasi un miler de morts. Santi Baró dedica el llibre al Senyor Baró, el seu pare, joier de Terrassa, a qui al llarg de la història cita un parell de cops. L’home va sobreviure a la riada i va explicar-li un munt d’anècdotes, que acaben sent la gènesi d’aquesta obra.

En definitiva, estem davant d’un títol que retrata els immigrants d’una època i la revinguda de les aigües d’un riu que van emportar-s’ho pràcticament tot. Patiment màxim.

“L’aiguat havia esdevingut ensordidor, les gotes de pluja picaven damunt dels vidres de la finestra amb tal força que semblava que els poguessin trencar. El Paco ho va fer servir d’excusa per poder-me cridar, que què collons fotia a casa tan d’hora, que si no ho havia entès, que ho havia engegat tot a la merda, que què collons fotia a casa tan d’hora, va tornar a repetir en el mateix moment que es va deixar caure a plom damunt del sofà, desolat. En aquell precís instant vaig adonar-me que portava els cabells xops i que el seu serrell amarat regalimava. Amb l’ajut de la llanterna en vaig acostar al lavabo per agafar una tovallola i, sense pensar-m’hi, em vaig asseure al seu costat per eixugar-lo.”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cançó de la plana (Kent Haruf)

“Cançó de la plana”, del nord-americà Kent Haruf (Colorado, 1942-2014), és el primer llibre de l’anomenada Trilogia de Holt. Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Edicions del Periscopi. Té 380 pàgines i ja se n’han fet tres edicions. El segon, que es titula “Capvespre”, està a la venda des de fa dies. Holt és el petit poble de Colorado en què l’autor col·loca tota l’acció.

Haruf té bona mà per crear personatges càlids i molt propers. Ho va fer a “Nosaltres en la nit” i en aquest llibre ho torna a aconseguir brillantment. Els McPheron, per exemple, m’han robat el cor. Són dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Els seus pares van morir quan ells eren joves i sempre s’han hagut d’espavilar sols. Mai han tingut parella i només s’han preocupat dels seus camps i del seu bestiar. Fins que tot canvia... L’adaptació d’en Harold i d’en Raymond a una nova situació, amb la Maggie Jones de ‘negociadora’, fa emocionar. I de quina manera. Tinc ganes de saber com els va la vida a “Capvespre”. Espero que bé. Ho donen tot sense esperar res a canvi. Bondat absoluta, tot i l’agror dels seus caràcters. L’enfrontament amb el metge és sensacional, com el regal que li fan al final de la història.

També té un caràcter difícil en Guthrie, un professor que està tenint força problemes amb un dels seus alumnes. L’home no passa pel seu millor moment, després que la seva dona l’hagi deixat. S’ha hagut de fer càrrec dels seus dos fills. Tot sol. L’Ike i en Bobby, que tampoc acaben d’assumir la marxa la seva mare, són dos nens molt llestos, amb una gran capacitat d’observació. Volen saber-ho tot. Mai volen perdre’s res. El moment en què miren amb atenció com li fan l’autòpsia a un dels seus cavalls, amb el permís del seu pare, posa els pèls de punta. Arriba a ser desagradable. Haruf té una gran capacitat increïble per descriure coses. L’autòpsia del cavall, un cel, unes plantes, unes flors, tot ho defineix amb molta cura i passió. Hi té la mà trencada.

Aquest reguitzell de personatges que desprenen amor i esperança el completa la Victoria Roubideaux, una adolescent embarassada. La seva mare l’ha rebutjat vilment i ha de buscar-se la vida. El pare de la criatura no vol saber-ne res, ni d’ella ni de la futura nena, i li calen solucions imaginatives per sortir del pou. La prosa de Haruf és senzilla i plena de detalls; àgil i amb molts diàlegs. Els seus llibres es llegeixen de manera pausada i tranquil·la. Quan te’ls acabes penses que el temps invertit no ha estat en va. “Cançó de la plana” va de menys a més. Lògicament, té un final obert, encarat per la continuació de la trilogia: “Capvespre”. No me’l perdré.

“Tres hores després de la posta van aparcar la camioneta al carrer, davant de casa Maggie Jones, van sortir al fred i van anar cap al porxo. Quan va obrir la porta encara portava la roba de la feina, faldilla llarga i jersei, però s’havia tret les sabates i anava amb mitges. Què passa?, va dir. Voleu passar?
No van passar del rebedor. Llavors van començar a parlar gairebé alhora.
No ha tornat a casa, va dir en Harold. Hem recorregut tots els carrers buscant-la.
No sabem ni per on començar a buscar, va dir en Raymond.
Fa més de tres hores que voltem amb cotxe pels carrers, mirant a tot arreu on se’ns ha acudit que podria ser.
Parlem de la Victoria, suposo, va dir la Maggie Jones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El camí dels esbarzers (Alba Dalmau)

Diferent. Diferent és el primer adjectiu que m'ha vingut al cap quan he acabat “El camí dels esbarzers”, de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). El llibre està publicat per Angle Editorial i té 204 pàgines. L’autora localitza totes les seves històries en un poble interior dels Estats Units, que bateja amb el nom de Sandville. Mai m’ha agradat generalitzar, però podríem dir que la majoria dels seus personatges passegen amunt i avall l’etiqueta de 'perdedors'.

Aparentment, Sandville és un poble tranquil, on tothom es coneix. Que ningú intenti passar desapercebut. No ho aconseguirà. Al final, tot s’acaba sabent. No hi ha secrets. I si no que li preguntin a en Kevin, enamorat perdudament de l’Emma. Faria qualsevol cosa per cridar la seva atenció; fins i tot cremar una part dels camps de blat d’en Bobby, el marit de la noia. En una gran part dels relats hi regna el desamor i la desesperació, com a “Aquelles clapes blanques que et confonen el pensament”, en el qual un home que hi veu poc té un greu contratemps quan va a caçar. A “Darrere seu, un paisatge en runes” el vell xèrif s’ha de reciclar (i de quina manera) quan queda pràcticament cec. La vista, en aquest cas al fet de recuperar-la, marca “Tot al meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist”, un dels contes més bonics i esperançadors del llibre.

La desesperació en estat pur la trobem a “un cobwoy de debò mai abandona el seu barret”, protagonitzat per dos bessons, en Bexter i a en Casey. També acaba tràgicament “Morir-se d’aquella manera tan cinematogràfica en què es moren els cowboys”. En menor mesura també apareix a “Amb el rifle sota el braç i la mirada torta”, en el qual un granger té un cop de geni fatal. Una noia que somia en ser una artista (“Hauria foradat una uralita per veure les estrelles”) i la sempre complicada relació sogra-nora (“Allò en què s’havien convertit era cosa de la senyora del mirall”) també tenen cabuda en aquest llibre que està escrit d’una manera molt elegant, amb un estil àgil i molt precís. Diferent, com deia abans; novedós. L’única persona que sembla poder sortir d’aquesta grisor és la Sara Light que, de tant en tant, se'n va d'aquell poble deixat de la mà de Déu per anar a Nova York, on té uns tiets. Molts la consideren una excèntrica. Enveja pura.

He deixat pel final el relat que dona títol al llibre “El camí dels esbarzers” i “Tens gust de cantalup”, un dels més surrealistes. Són dos dels que més m’han agradat. En el primer, la Tanja i la Mery, que són grans amigues, queden per recollir mores. Així perden de vista una estoneta als seus marits. Els esbarzers punxen, com la vida, però quan et menges el fruit ho oblides. El sabor de les mores ho compensa tot. El cantalup és una varietat de meló. És el gust que li recorda el cos de la seva germana quan el llepa amb passió. L’Eleanor i l’Ella Spalding viuen juntes i són inseparables. Per circumstàncies de la vida, que ara no vénen al cas, de vegades es toquen. Tot és possible. Petits gestos, grans emocions. La vida aestreny, però no escanya... fins al final.

"Aquell mateix matí havia començat a caure la neu sobre Sandville. Els flocs, si els miraves atentament damunt els jerseis de llana, tenien formes hexagonals, i eren peluts pels microcristalls que el formaven. Per a molts, sobretot per als nens, la neu era una festa. Feia dos anys que no queia una nevada com aquella, i aquesta vegada coincidia amb la nit del Carnaval.
Una capa de neu cobria les teulades, els bancs i les boines dels vells que s'havien assegut a contemplar l'aire fantasmagòric de Sandville aquella tarda. Els nens no paraven de córrer d'una banda a l'altra, petjant el terra amb agradables cruixits, i les dones deixaven darrere seu una filera de marques quadrades, que era dels seus tacons enfonsats a la neu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Problemes d'identitat (Carlos Zanón)

Avui surt a la venda “Problemes d’identitat”. Dinou anys després de “Milenio Carvalho II. En las antípodas”, torna l’investigador privat que va crear Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003). Se l’ha fet ‘seu’ Carlos Zanón (Barcelona, 1966). Li ha sortit un llibre brutal. Està publicat per Columna. Té 377 pàgines i tot passa l’any 2017, entre Barcelona i Madrid. Bon recorregut per restaurants i locals nocturns.

Zanón, autor de la imprescindible “Taxi”, torna a retratar una Barcelona fosca, plena de prostitutes i de turistes i amb uns lloguers cada cop més prohibitius. Una Barcelona en la qual no és fàcil sobreviure, amb molta droga, corrupció per tots els costats i un munt de gent que quasi t’obliga a canviar de vorera quan la veus. Millor prevenir que curar. En aquesta ciutat, trobem a un Pepe Carvalho més agre i irònic de què és habitual. Està molt malalt i fart de tot. No se suporta ni a ell mateix. Segueix encantant-li cuinar, però moltes vegades els plats que prepara amb delicadesa acaben a les escombraries sense ni tan sols tastar-los. La seva salut no està per fer volar coets. Les descripcions de totes les menges, fetes ben a poc a poc i amb afecte, són molt acurades. Zanón no ha volgut copiar Montalbán. Ha fet una reconstrucció del personatge molt interessant. Això sí, segueix parlant de futbol i del Barça. 1414 és la contrasenya del seu mòbil, dues vegades el número de Johan Cruyff.

L’investigador, que continua tenint Biscuter d’ajudant, troba a faltar al seu Escriptor, que Zanón sempre escriu amb la E majúscula. Només començar el llibre l’hi deixa un gest de complicitat sublim: “Feliços a Roma, Síria o Bangkok, però lluny de l’aeroport, que allà se m’hi va quedar un amic”. La crida desesperada del personatge al seu creador és constant al llarg de l’obra. Al costat del detectiu no hi ha la Charo, amb qui en el seu dia va tenir una bonica història d’amor. Queda clar que no ha pogut oblidar-la del tot. No ha pogut ni ha volgut, si no m’equivoco. Ara s’ha de conformar amb la seva Nòvia Zombi, que està perdudíssima. Són diversos els temes que Carvalho té sobre la taula: la desaparició d’una prostituta retardada, que podria estar enterrada a la muntanya de Montjuïc; un cas d'assetjament escolar i un doble assassinat, molt cruel, amb un munt de sospitosos. Serà capaç de resoldre els casos?

Per donar forma a la novel·la, Zanón beu molt de l’actualitat. Col·loca a Biscuter com a concursant de MasterChef (amb el famós plat “León come gamba” inclòs), fa un munt de referències al Procés i a la independència de Catalunya i també parla força del cas de l'agent de la guàrdia urbana acusada de matar a la seva parella. A Barcelona, Carvalho hi treballa. Sovint intercanvia opinions amb una periodista de La Vanguardia. A Madrid hi va ocasionalment per veure la citada Nòvia Zombi, que li dona més problemes que qualsevol altra cosa. El seu marit, un home important, la té mig segrestada. Estimar i ser estimat mai ha sigut fàcil, ni mai ho serà. “Problemes d’identitat” és una novel·la molt fosca, escrita amb un estil incisiu i molt ben treballat, cent per cent Zanón. Hauria sabut que l’havia escrita ell encara que no l’hagués signat. Per acabar, una anècdota: m’ha fet gràcia la predilecció de Carvalho i d’un amic seu advocat pels bars xinesos que fan tapes espanyoles. Sensacional.

“Em deixo caure a la Taverna Iberia, un dels pocs locals que encara rep població aborigen i que no ha estat trepitjat per cap dissenyador d’interiors. Per incidir encara més en la idea de resistència, és un local de pericos. Segur que al final de la barra hi ha Han Solo. Fotos de la visita dels Beatles a Espanya, i al fons, un mapa de la península ibèrica amb els seus celtes i els seus ibers i tots els localismes simpàtics. Miro Catalunya perquè ara per ara no hi ha passatemps més absorbent que preguntar-nos si som iguals o diferents, millors o més pobres o menys morenos, tot aquest circ que va començar portant polítics en helicòpter i vés a saber si no acaba igual”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dependienta (Sayaka Murata)

La societat jutja constantment. Es poden acceptar les seves crítiques; o girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat. Hi ha qui pensa que els canvis són importants i que ajuden a viure. D’altres prefereixen l’estabilitat que dona que tot sigui cada dia exactament igual, evitant riscos. La Keiko Furukura, protagonista de “La dependienta”, és d’aquest segon grup. Prefereix seguir el guió establert.

“La dependienta” és l’última aposta editorial de Duomo Ediciones. El firma la japonesa Sayaka Murata (Chiba, 1979), guanyadora del Premi Akutagawa. N’ha venut més de vuit-cents mil exemplars. Està traduït al castellà per Marina Bornas i té 162 pàgines. L’he llegit d’una tirada. La Keiko, de 36 anys, no ha tingut mai parella. Té un contracte per hores en una kombini, una botiga de menjar que no tanca mai. La feina és l’únic que la fa feliç. És com si, amb el pas del temps, l’establiment s’hagués convertit en una part d’ella mateixa, fins i tot més important que la seva família. S’han fet inseparables. Escolta la seva veu. La noia se sent còmoda seguint al peu de la lletra tot el que recomana el ‘manual’ de la companyia. Actua sense haver de pensar. Algú ho va fer per ella i ho va deixar escrit negre sobre blanc.

La Keiko és una dona mínimament feliç... fins que l’assalten els dubtes. Les seves amigues consideren que ja fa temps que hauria de tenir marit i una feina fixa. Com és que no veu que se li està covant l’arròs? La Miho, la Yukari, la Satsuki i companyia pensen que els contractes per hores només són per estudiants i per persones limitades intel·lectualment. Ella mereix més. Arribat aquest punt, la dependenta busca solucions imaginatives, per allò de plantar cara a una societat malalta que li demana a crits que segueixi el model establert. És en aquest moment quan entra en escena en Shihara, un home malcarat i sense ofici ni benefici que no sap ni on caure mort. És pitjor el remei que la malaltia?

Estem davant d’una novel·la pausada, amb l’habitual ritme oriental. Res és transcendent, tot es pot reconduir, arribat el cas. Tot és relatiu. L’autora ens diu que la vida és curta i que s’ha de prioritzar tot allò que ens agrada, tot allò que ens deixi el més a prop possible de la felicitat. És bo escoltar l’opinió dels altres, però se’n pot prescindir perfectament. La petitesa de l’individu davant del monstre de la col·lectivitat. De vegades, formar part del món és força difícil, encara més per les persones que se senten estranyes o inadaptades. De petita, la Keiko ja intuïa que alguna cosa fallava, i no es va equivocar. Per començar, ella és dependenta. Després, persona... Ho té clar.

"-¿Y tú como estás, Keiko? ¿Todo bien en el trabajo?
-Sí, todo bien. Por cierto, el otro día quedé con Miho y las demás y estuve al lado de casa.
-¿Otra vez? ¡Qué bien! Tendrías que venir más a menudo a ver a tu sobrino –dijo mi hermana riendo.
A mi todos los bebés me parecen iguales, tanto mi sobrino como los hijos de Miho, y no entiendo por qué tengo que ir expresamente a ver a mi sobrino. Supongo que hay que tener cierta consideración con los bebés de tu propia familia, pero para mí los bebés son como los gatos callejeros: aunque sean todos un poco diferentes entre sí, todos son animales de la misma especie".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)

La vida és un gran pentagrama en què no sempre és fàcil escriure els signes musicals. Col·locar les notes al lloc adequat requereix constància i esforç. Ho intenta l’Anne, una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. El problema és que quan menys s’ho esperava, li fallen dues de les cinc línies horitzontals que formaven la seva pauta vital i ha de replantejar-s’ho tot... Canvis a la vista.

Fa la sensació que l’Anne és una noia feliç, tot i ser imperfecta, caòtica, impacient, exagerada, promíscua i molt impuntual. Odio que la gent arribi tard a les cites, però diria que a ella l’esperaria amb un somriure als llavis. Com a mínim, el primer cop. Genera bon rotllo des que entra en escena. És la protagonista indiscutible de “La noia del violoncel”, la primera novel·la del pianista i compositor sabadellenc Jordi Campoy Boada. El llibre és tota una partitura del comportament humà, amb un munt de referències de música clàssica i de termes musicals. Està publicat per Columna i té 359 pàgines. Es llegeix amb molta facilitat. L’aventura de l’Anne comença quan sent un soroll a la funda del seu instrument. Estava convençuda que el feia una nansa trencada, però la perd i el continua sentint. En esbudellar-la, descobreix una misteriosa i antiga clau. Des de quan és allà?

Amb el suport de la seva amiga Lydia, amb dots d’investigadora, i també d’en Chris, amic i company d’orquestra, l’Anne intenta descobrir, mai no és tard, què li ha amagat la seva família fins ara i per què... La casualitat fa que el seu passat estigui relacionat amb Barcelona, on la seva orquestra ha d’oferir un concert, concretament al Palau de la Música. Un cop superat el primer terç del llibre, espectacular, amb una escena de sexe per sucar-hi pa, l’acció endarrereix en el temps, des de l’actualitat fins als anys setanta. Deixem el Londres fosc i plujós de l’Anne a la Barcelona convulsa i polititzada dels avantpassats de la noia, que està a punt de descobrir, i qui sap si de conèixer, a persones que fa uns dies no sabia ni que existien. El retrat que fa Campoy de la Ciutat Comtal, amb un inspector de policia que fa feredat, imposa. Tortures i més tortures, de vegades, només per respirar. Una història que t’atrapa fort i no et deixa escapar.

Campoy construeix una bona armadura, l’encerta amb la tonalitat i també en el compàs, àgil, directe i visual. Li queda un pentagrama que sorprèn de manera força positiva, amb un final molt treballat. M’imagino que els lectors que tinguin una bona formació musical gaudiran encara més de “La noia del violoncel”. Protagonistes propers, que riuen i ploren, i un entramat que podria ser ben bé veritat. Molt recomanable.

“D’acord, ha tornat a fer tard, però no ha pogut fer-hi res. La pluja hi ha jugat el seu paper. Sí, és clar, la culpa, sempre dels altres. Per sort, l’espectacle s’ha endarrerit i, entre una cosa i l’altra, encara ha arribat a temps d’acompanyar amb el violoncel el seu fillol, l’Ian, que fa primer curs de violí i ha estat tres mesos assajant per a l’esdeveniment. Aquest cop de sort no la deslliura de la mirada inquisidora de la seva cosina, l’Allison, que seu a segona fila. Així que la veu entrar, li clava la mirada de sempre: ulls oberts com un mussol i celles apujades gairebé fins al naixement dels cabells. L’escena passa sota l’atenció dissimulada de la senyora Hopkins, una xafardera que seu al costat de l’Allison i té una halitosi horrorosa. L’Anne prefereix estalviar-se una trobada a distància curta i va directament a la part del darrere de l’escenari”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)

La segona i última part de “La mort del comanador”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949), és gairebé perfecte. Miro enrere i diria que és el millor llibre del japonès en temps. Està traduït al català per Albert Nolla i publicat per Empúries. Té 439 pàgines. Un cop més, l’autor ens regala una història amb una gran pàtina de misteri. Separar la realitat de la ficció, amb personatges tristos i solitaris, és pràcticament impossible.

En aquesta segona part, el pintor de retrats continua vivint en una casa perduda al capdamunt d’una muntanya. Abans hi residia el pare d’un amic seu, en Tomohiko Amada, artista de grandíssim prestigi. En l’actualitat, el vell, amb una salut molt precària, està internat en una residència. A mesura que passa el temps, cada cop nota més la seva presència del seu col·lega de professió. És com si, d’alguna manera, l’Amada no hagués marxat d’allà. El nostre protagonista continua fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys tímida i intel·ligent a parts iguals. Sempre va a casa seva acompanyada de la seva tieta, la Shoko, que apareix acompanyada d’un llibre ben gruixut. Recordem que fer retrats no li agrada massa, però és una bona manera de guanyar-se la vida.

“La mort del comanador” és el títol d’un dels quadres de l’Amada. Sembla que no l’ha vist mai ningú. El retratista el va baixar de les golfes, el va desembalar i, sense voler-ho, va obrir la capsa dels trons. Per què Amada el tenia amagat? El quadre té a veure amb una de les escenes més conegudes de l’òpera Don Giovanni. Com sol passar en els llibres de Murakami, la música té un pes importantíssim en la narració. Per saber més coses sobre aquesta obra, intenta tenir més dades sobre què li va passar a Tomohiko Amada als anys trenta, quan estava instal·lat a Viena. Després de molt temps, Murakami torna a fer servir la primera persona per explicar-nos aquesta història, que t’atrapa des del primer moment. Recordem que el retratista intenta reinventar-se després que el deixi la Yuzu, la seva dona.

Són molts els referents del 'món Murakami' que es repeteixen en aquesta obra. Per exemple, els forats. Al costat de la casa de l’Amada n’hi ha un de ben gran que m’ha recordat el que sortia a “Crònica d’un ocell que dona corda al món”. En aquell llibre, era un pou sec. A “La mort del comanador”, però, no queda clara quina utilitat té. En tot cas, tant el retratista com el seu misteriós veí, en Wataru Menshi, hi baixen a reflexionar. Podríem dir que tot comença i acaba allà. L’escriptor japonès també dona vida a criatures estranyes, idees o allò que siguin, que caminen sense rumb pels seus famosos mons paral·lels. Un llibre imprescindible.

“Vaig anar encenent els llums de les habitacions i vaig comprovar que tot estigués en ordre. No vaig veure res estrany en cap habitació. Tot estava com sempre. Com que la casa no era gaire gran, si hi hagués hagut algun canvi me n’hauria adonat. Vaig mirar totes les habitacions i vaig deixar l’estudi per al final. Vaig obrir la porta que separava l’estudi de la sala, hi vaig entrar i vaig allargar la mà cap a la paret per encendre el llum. Però en aquell moment alguna cosa em va mormolar alguna cosa a l’orella. Era una veu fluixa però molt clara. Val més que et quedis a les fosques. Fent aquest d’aquest mormol, vaig allunyar la mà de la paret, vaig tancar suaument la porta al meu darrere i vaig agusar la vista en la foscor de l’estudi. Contenint la respiració per no fer soroll”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, Vizcaya, 1975) té molt bona mà per dibuixar paisatges extrems. Ho va fer a “La última noche en Tremore Beach” i repeteix a “La isla de las últimes voces”, publicat per Ediciones B. Són reals com la mateixa vida. Aquest cop ens transporta fins a St. Kilda, una illa perduda en el Mar del Nord. Hi queden tot just una cinquantena de persones, després que molta gent hagi marxat amb l’últim ferri. Amenaça tempesta i arriba Nadal.

Una de les que decideix no moure’s, tot i que sap que té molts números de quedar-se aïllada, és la Carmen, una de les principals protagonistes de la novel·la. Treballa al petit hotel de l’Amelia, una vídua que necessitava ajut amb urgència. La Carmen, madrilenya, va viatjar fins a Escòcia per oblidar el seu tortuós passat, ple de pèrdues irreparables. Aquests i la resta de personatges creats per Santiago pateixen més que viuen. Atrapats en el cor de la tempesta, no tenen massa clar com anar cap endavant. No saben com treure’s de sobre l’etiqueta de perdedors. Els habitants de l’illa escocesa de St. Kilda han de fer front al temporal i, sobretot, a la mala maror que es crea quan apareix un contenidor metàl·lic al costat dels penya-segats. Què hi ha a dins?

També té molt de pes en aquesta negra història en Dave, un militar que viatjava en l’avió que transportava el contenidor. Ell ho narra tot en primera persona, amb un llenguatge molt col·loquial. No vol que els pescadors que el troben l’obrin de qualsevol manera, tot i que està protegit amb un sofisticat sistema de seguretat. Podria provocar efectes devastadors. En Dave està torturat i ple de secrets, com la resta d’actors principals. Un dels més desagradables del llibre és en McGrady, un home de mar brusc i sense modals. “La isla de las últimes voces” ho té tot: misteri, emoció, enfrontaments personals i fins i tot un grup de fanàtiques religioses. Aventures, tensió i espurnes de terror a parts iguals. El magnetisme que hi ha al voltant del contenidor, que fa ‘embogir’ a algunes de les persones que el volen fer seu, ho impregna gairebé tot...

Una bona novel·la, ben estructurada, que està explicada des del punt de vista de diferents personatges. No deixa ningú indiferent. Són 560 pàgines plenes d'acció sense aturador. Molt recomanable. Seguiré molt atent als propers títols de Santiago. Els he llegit tots. No he pogut deixar-los fins que els he acabat. Aposta segura.

"La Puerta se abrió rascando el suelo y el viento se coló en el interior. Pude atisbar una noche negra como el carbón y el levísimo verde del prado iluminado por una linterna que se movía como una luciérnaga en la oscuridad. Dos figuras entraron. Una casi rozaba el dintel de la puerta con la cabeza: el granjero. La otra, que portaba la linterna, resultó ser del pequeño demonio pelirrojo con los ojos descolocados.
-¿Qué coño te pasa? –dijo según me apuntaba con aquella luz en toda la cara. Te vamos a poner un bozal como sigas gritando.
-Tengo que ir al baño –dije yo-. Joder, que me lo voy a hacer encima..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor (Hanne Orstavik)

No hi ha vida sense amor, ni amor sense vida. El de parella no es busca, més aviat es troba. Rastrejar-lo amb angoixa, una mica a la desesperada, pot tenir conseqüències fatals... o no. D’amor, i de desamor, en parla Hanne Orstavik (Deatnu, 1969) a “Amor”, de Duomo Ediciones. La traducció és de Lotte K. Tollefsen. És un llibre curt, només 192 pàgines, i molt intens. Diuen que és el millor dels publicats a Noruega en els últims 25 anys.

La història que ens explica la Hanne és molt fosca, tot i desenvolupar-se en un paisatge nevat, en el més cru del cru hivern. Dos personatges principals: la Vibeke, mare soltera; i el seu fill Jon, que està a punt de complir nou anys. S’acaben de traslladar a una petita localitat al nord de Noruega i no coneixen pràcticament ningú. Encara s’han d’adaptar. Segur que s’estimen, però diria que al llarg d’aquest relat no comparteixen quasi bé res. Van una mica a la seva. Es fa de nit i la Vibeke té la intenció de tornar uns llibres a la biblioteca. En Jon es dedica a vendre números de loteria del seu club esportiu. Fa fred i estan separats. Mentre busquen l’amor o alguna cosa que s’hi assembli (de parella, en un cas; maternofilial, de l’altra) van passant coses. Poques. Poc transcendents... però passen.

En els dos casos es relacionen amb persones que acaben d’arribar amb la fira ambulant, que s’acaba d’instal·lar al poble. Participen en històries marcades per l’amor o per la seva absència, amb personatges durs, estranys i molt castigats per la vida. En Jon complirà nou anys l’endemà i, en aquestes hores obscures, la seva principal preocupació és que la seva mare li faci un gran pastís d’aniversari. La Vibeke té una altra prioritat: omplir com abans millor el buit que ocupa el seu cor i que no la deixa respirar tranquil·la. Estem davant d’una novel·la inquietant, amb un nen petit que fa coses que potser no li tocarien per edat. Un nen que persegueix la complicitat d’una mare que intenta evolucionar de la millor manera possible. Dos personatges vulnerables i atrevits, molt atrevits, en una història profunda i punyent.

“El centro de la ciudad no queda lejos, pero a pesar de eso tiene la sensación de que ha pasado mucho tiempo desde la última vez que estuvo allí. Intenta recordar cuándo fue. Ya vale, Jon. Poco más de una semana. El sábado pasado. La librería, claro. Ella y Jon comieron tarta en un sitio libre de humo. Dios, vaya sitio, una pastelería como de plástico. A esta ciudad le hace falta una cafeteria de diseño sofisticado, es como una casa sin un recibidor en condiciones. Ya basta, Jon. La verdad es que hace mucho que no me compro ropa, piensa. Le vendría bien un modelito nuevo, de veras que se lo merece después de todo lo que se ha esforzado con la mudanza. Intenta dejar de parpadear todo el rato, Jon, pareces un ratón. Se acuerda de una falda estrecha y lisa, de color beis, que una mujer llevaba puesta una vez en un seminario”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les meves lectures del 2018 (70)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa un parell de mesos va complir 12 anys. En aquest 2018 hi he afegit 70 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 548. La meva llista de lectures de 2018, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. El 2019, més! A la foto en falten cinc. Els tinc deixats i no han tornat a temps.

Amor (Hanne Orstavik)
Aquell antic missatge de l’amor (Vicenç Llorca)
Càstigs justificats (Hjorth & Rosenfeldt)
Cazeneuve i la recerca dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)
Com aturar el temps (Matt Haig)
El diari de la Míriam (Míriam Rawick)
El far (Maria Carme Roca)
El ferrocarril subterrani (Colson Whitehead)
El foc invisible (Javier Sierra)
El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)
El guardián de los objetos perdidos (Ruth Hogan)
El monjo del Mont Koya (Izumi Kyōka)
El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)
El president ha desaparegut (Bill Clinton – James Patterson)
El quadern suís (Quim Torra)
El refugi (Mike Kitson)
El risc més gran (Laura Pinyol)
El sindicat de l’oblit (Albert Villaró)
Els anys de la serp (Joan Rendé)
Els camins de la llum (Coia Valls)
Factfulness (Hans Rosling)
Fungus (Albert Sánchez Piñol)
Hippie (Paulo Coelho)
Jo soc aquell que va matar Franco (Joan-Lluís Lluis)
L’hereu (Jo Nesbo)
L’aroma del temps (Núria Pradas)
L’art de portar gavardina (Sergi Pàmies)
L’observador dels núvols (Marc Capdevila)
L’ordre del dia (Éric Vuillard)
L’últim defensa (Jordi Agut)
La clau (Junichirõ Tanizaki)
La dama de blanc (Wilkie Collins)
La decadència del Nero Golden (Salman Rushide)
La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker)
La força d’un destí (Martí Gironell)
La fotografia... i la mare que els va parir! (Jordi Ribó)
La fugitiva (Blanca Busquets)
La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)
La marca del inquisidor (Marcello Simoni)
La mare (Fiona Barton)
La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)
La mort del comanador (Haruki Murakami)
La mujer en la ventana (A.J. Finn)
La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)
La noia de l’aniversari (Haruki Murakami)
La presonera (Marcel Proust)
La química de l’odi (Carme Chaparro)
La Retornada (Donatella Di Pietrantonio)
La veritable vida d'en Sebastian Knight (Vladimir Nabokov)
Lena (Daniel Vázquez Sallés)
Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)
Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II (Sir Arthur Conan Doyle)
Los dieciséis árboles del Somme (Lars Mytting)
Macbeth (Jo Nesbo)
Melodia d’una absència (Joan Roca Navarro)
Només nit (John Williams)
Oh... (Philippe Djian)
Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra (Joan Margarit)
Permagel (Eva Baltasar)
Pregària al mar (Khaled Housseini)
Records dorments (Patrick Modiano)
Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Susqueda (Miquel Fañamàs)
Taxi (Carlos Zanón)
Tot el bé i tot el mal (Care Santos)
Tot Messi (Jordi Puntí)
Tota la veritat (Karen Cleveland)
Una amor (Alejandro Palomas)
Venjaré la teva mort (Carme Riera)
Vernon Subutex 3 (Virginie Despentes)

Fungus (Albert Sánchez Piñol)

El gran mèrit de “Fungus” és que funciona com a novel·la d’aventures, sensacional, i també com a demolidora metàfora del poder, si el lector vol anar una mica més enllà de la pluja de membres, caps i intestins sanguinolents que volen pel cel clar dels Pirineus. Tot fa pensar que la història de 'bolets assassins' d'Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) tindrà continuïtat. El llibre està publicat per La Campana i té 356 pàgines.

Estem davant d'una novel·la molt visual. Quentin Tarantino, per exemple, segur que en faria una pel·lícula espectacular. No costa gens imaginar-se-la. Ni la pel·lícula, ni els seus fungus. El principal protagonista és en Ric-Ric, que diria que és un perdedor en majúscules. Es tracta d’un militant anarquista que arriba als Pirineus fugint de la policia, que l’atonyina sempre que pot. I allà, quasi per casualitat, desperta aquestes extraordinàries criatures sobrehumanes. Sense saber ben bé per què, els bolets, que ni dormen ni podem somiar, s’organitzen al voltant d’en Ric-Ric, que persegueix la revolució àcrata, l’Ideal. Des d’un primer moment, queda clar que a l’home, abric i barret negres sempre posats, li falta un bull. O més d’un... S’expressa sense cap ordre ni cncert i el que més il·lusió li fa en aquesta vida és tenir un sofà.

La Mailís, una mestra d’escola que viu amb el seu tiet i amb un fill amb un cert retard, i en Cassian, cap dels contrabandistes dels Pirineus, completen el triangle de personatges principals. En Ric-Ric la desitja a ella; i l’odia a ell. Tots tres viuran aventures colossals. Només dos dels milers de Fungus tenen nom: en Borni –el primer que desperta de la seva letargia quasi eterna- i el Petitó, que té un paper decisiu en el desenllaç. En Ric-Ric està convençut que pot fer triomfar la revolució però, manant als Fungus, acaba cometent els mateixos errors que sempre havia criticat. No n’hi ha prou amb batejar-los de compañeros; també cal respecte i moltes coses més. El problema és que sempre va begut, després d’ingerir ampolles i ampolles de vincaud, un tipus de vi que beu com si fos aigua. Ampolles buides per tot arreu.

Més enllà de la història, que s’aguanta fantàsticament bé, Sánchez Piñol fa una interessantíssima reflexió sobre el poder, un dels mals més grans que pateix la humanitat. Com pot ser que la gent prefereixi el domini i l'autoritat a la seva pròpia família? Afegeix que la gent no és conscient del poder que té. Són les masses, la gent de baix perfil, els més invisibles, els que realment el tenen. Si les bases decidissin portar endavant la revolució, com els Fungus, cap rei, papa o governant serà capaç d’aturar-la. Els que manen ho fan perquè algú els deixa que ho facin. Sánchez Piñol diu que va començar a escriure aquesta història molt abans del Procés, però no podria ser més oportú. Si algú li vol buscar-hi relació, segur que la troba. Premonitori? Llibre de lectura obligada.

"-Compañeros, -va cridar en Ric-Ric-. Us haig d’anunciar una notícia molt greu: la conxorxa reaccionària ens agredeix! Ataquen aquesta llar socialista i col·lectivista que tan alegrement esteu construint. Però no us amoïneu! Només és l’últim i desesperat intent de l’ordre capitalista per sotmetre’ns. Els combatrem aferrissadament amb dents i ungles! Visca Koprotkin! Visca l’edició il·lustrada de les memòries del camarada Gorki! Visca l’anarquia internacional i intervegetal. ¡Viva compañeros!
Els fungus, naturalment, no van entendre ni una paraula del discurs. Com que el Petitó seguia marginat pels altres, que no el toleraven, es mantenia als peus d’en Ric-Ric. Quan va acabar el discurs, en Ric-Ric i el petit fungus van creuar la mirada i el Petitó va notar les emocions més fondes de l’home: en Ric-Ric tenia tanta por dels fungus com dels soldats. So fos per ell, aniquilaria a uns i als altres. Però no podia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

L'hereu (Jo Nesbøk)

“L’hereu”, la darrera novel·la de Jo BravoI (Oslo, 1960), és cent per cent policíaca. No hi ha grans misteris per resoldre ni trames recaragolades. Podríem parlar d’una història clàssica de ‘lladres i serenos’, amb policies bons i dolents i traficants de llibre; d’aquells que si els veus pel carrer, canvies de vorera. El llibre està publicat per l'Editorial Proa i és molt llarg: 642 pàgines.  Droga, molta droga.

El principal protagonista de “L’hereu” és en Sonny Lofthus, que compleix condemna en una presó d’alta seguretat. En principi, no ha comès cap crim, però n’ha ‘reconegut’ uns quants. Culpabilitat a canvi d’heroïna, droga a la qual està totalment enganxat. El subdirector del centre penitenciari i el capellà que hi treballa, corruptes fins al moll de l'os, sempre se n’aprofiten d’ell, que passa de tot i de tothom. Ja li va bé ser l’ase dels cops. En Sonny va caure en un pou sense fons quan el seu pare es va suïcidar. De cop, va perdre el món de vista. El pas de l’abús de tranquil·litzants a l’heroïna va ser fulminant. A la presó en Lufthus és tota una institució. Molts dels reus entren a la seva cel·la i li expliquen els problemes que els turmenten, a l’espera d’’absolució’. Escolta i no jutja. De vegades no diu ni una paraula, però els visitants en tenen prou amb buidar el pap amb algú de confiança.

El personatge d’en Sonny està molt ben dibuixat, amb un munt de capes i totes diferents. Com a pres, és modèlic; fins que descobreix que el seu pare potser no es va suïcidar. Li diu un dels seus companys. Van assassinar-lo? En aquest punt descobrim al Sonny més agressiu, el que demana justícia als quatre vents. Els culpables han de pagar, i com més aviat millor. Com a persona, sembla tenir bon cor, educat i enamoradís. No faria res que anés contra els seus principis, rectes i inalterables. Des de ben jove, l’Ab Lofthus s’entenia molt bé amb en Simon Kefas i en Pontius Parr. Ara, en Simon és un veterà policia del departament d’homicidis. En Pontius ha tingut més sort i exerceix de comissari. En el seu camí suïcida cap a la justícia divina, en Sonny se’ls trobarà a tots dos. Seran capaços de parar-li els peus?

“L’hereu” és un llibre molt entretingut. Una de les incògnites implica saber com va morir realment l’Ab i si estava comprat pel Bessó, un dolent de llibre; amb sequaços de perfil baix, com l’Hugo Néstor. A la policia sempre hi ha un traïdor i en Sonny farà allò que calgui per intentar descobrir-lo. La novel·la es llegeix força bé. És àgil, amb molt de diàleg i escenes tremendament visuals. L’argument demana a crits una pel·lícula. En definitiva, un Nesbo en estat pur. La capacitat d’escriure del noruec és brutal, com la seva imaginació.

“Eren quatre i, en aquella època, cap de nosaltres no tenia gran cosa, així que compartíem pis a Oslo, perquè no ens sortís tan car. Tres nois que anaven plegats a l’escola de policia i ella, la teva mare. Nosaltres érem molt amics i solíem referir-nos a nosaltres mateixos com “el tercet”. El teu pare, en Pontius Parr i jo. Un bon dia, la teva mare va contestar un anunci que havíem posat al diari per llogar l’habitació que ens quedava lliure i va venir a viure amb nosaltres. Em penso que tots tres ens en vam enamorar de seguida –va dir en Simon, que ara tenia un somriure als llavis-. I tots tres fèiem mans i mànigues per conquistar-la d’amagat dels altres dos. Els tres érem força guapos i espavilats, així que no li va ser fàcil triar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Factfulness (Hans Rosling)

El dubte és la resposta. Si dubtem, hem de continuar pensant. Possiblement encara no ho tenim del tot clar. És una de les idees que m’ha vingut al cap quan he acabat “FACTFULNESS”, escrit per Hans Rosling (Uppsala, Suècia, 1948-2017), amb la col·laboració del seu fill i la seva jove, l’Ola i l'Anna. En Hans va ser metge i professor de salut laboral i educador públic. El llibre està publicat per La Campana i té 333 pàgines.

Diu Bill Gates, i el llibre se’n fa ressò a la portada, que és un dels títols més importants que ha llegit mai; una obra mestra. Afegeix que es compromet a regalar-lo a tots els estudiants que es graduïn aquest any. Rosling comença fent al lector tretze preguntes factuals, com per exemple Quantes nenes acaben educació primària? O Quanta gent al món té un cert accés a l'electricitat? Hi ha tres possibles respostes (A, B o C) amb diferents percentatges. L’autor explica que, respongui qui respongui, el número d’encerts sempre és baixíssim, sobretot per culpa del pessimisme que envolta la societat. Assegura que els ximpanzés, escollint un plàtan per cada pregunta que els hi fan (A, B o C), treuen millors resultats que els humans, per simples probabilitats.

Escrivint aquest llibre, Rosling intenta demostrar que el món va millor de què pensem i esgrimeix deu raons que fan que no el veiem tal com és. El Factfulness fomenta l’esperança basada en fets reals i va en contra de la negativitat i de la desesperança. La clau és ser més positiu i esperançat i desactivar la negativitat. A més a més, seria ideal trencar amb alguns mites establerts, com la divisió del món en Orient i Occident. Ell parla de quatre grups, basats en el nivell de renda dels països. No existeix una gran bretxa que ho separi tot. Moltes vegades les dades se superposen. De manera directa o indirecta, encara que no ho reconegui obertament, Rosling carrega contra els periodistes i el paper dels mitjans de comunicació, que només publiquen, diu, notícies dolentes. Segons ell, els canvis positius mai no s’expliquen com cal.

Rosling assegura que, amb el pas dels anys, hi ha menys esclavitud legal i menys mortalitat infantil, per citar dos dels molts exemples que posa. L’any 1950 van morir 10 milions de nadons; al 2016, 4’2. Parla de la importància dels canvis graduals. No es pot fer tot de cop. Considera que s’ha de discrepar, buscar opinions contràries, i no basar-se només en els números, que de vegades són massa freds. Mai res és blanc o negre del tot. S’ha de reflexionar. I sí, el dubte és la resposta. Després de llegir el llibre em queda la idea que el món és millor del que pensava, però segueixo pensant que encara està mol malament. Hauré de practicar el factfulness que defensa Rosling i millorar la meva visió de tot. Oi que els canvis són progressius?

"És la manera més fàcil de captar la nostra atenció. De fet, les grans notícies solen ser les que desencadenen més d’un tipus de por. Els segrestos i els accidents aeris, per exemple, combinen la por a fer-se mal i la por a la captivitat. En el cas dels terratrèmols, les víctimes que queden atrapades sota la runa estan ferides i alhora atrapades, i per això reben més atenció informativa que les víctimes normals. El drama és molt més intens quan dispara múltiples pors alhora.
Però aquesta és la paradoxa: no s’havia difós mai tan eficaçment la imatge d’un món perillós com ara que el món és menys violent i més segur que mai."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Per tenir casa cal guanyar la guerra (Joan Margarit)

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) diu que no són unes memòries. Es tracta d’un grapat de records d’infantesa, d’adolescència i dels primers anys de joventut. Parlo de “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, publicat per Proa. Té 290 pàgines i, després de llegir-lo, coneixem una mica més a l’autor i sabem, de primera mà, quines persones, llocs i vivències han marcat la seva obra, composta per més de set-cents poemes.

Definiria Margarit com un jove força solitari que, majoritàriament, va ser criat per la seva àvia materna. Va passar poc temps amb els seus pares, amb canvis de casa constants. Entre altres llocs, va viure a Rubí, a Santa Coloma de Gramenet, a Girona, a Barcelona i a Tenerife, una illa que mai ha deixat d’estimar. Possiblement, allà va ser on va viure els seus millors anys de joventut. El fet de no estar arrelat a cap lloc concret i la mort de la seva germana van marcar-lo profundament. El seu pare era arquitecte i va treballar al departament de “Regiones devastades” del ministeri d’Obres Públiques. La seva mare feia de mestra d’escola. La relació amb tots dos mai va ser poc fluida.

El poeta no guarda bon record de la majoria de professors que va tenir en la seva època de creixement, a excepció dels que li va despertar l’interès per a la poesia. Tot un descobriment per a ell. Antonio Machado i Pablo Neruda van ser els seus primers grans referents. Ell preferia caminar, badar i viure la vida des del carrer, que és on realment s’aprenen les coses importants. Moltes vegades ho feia sol, ja que li va costar teixir veritables relacions d’amistat. L’entrada de les dones a la seva vida també es va fer esperar, com ens explica. Cada cop més proper a la mort, segons escriu ell mateix, ara Margarit aprofita els seus records més íntims per apropar-nos a la seva obra; per intentar que l’entenguem una mica més. Tot té un origen i un destí.

L’escriptura de Margarit és pausada, serena i sense ornamentació; àgil, directa. Ho explica tot fent vista enrere, recuperant una bona part dels seus ‘jo’ que han quedat ‘vius’ en diferents èpoques, algunes millors, algunes pitjors. Una bona part de la seva vida primera coincideix amb la postguerra, que el marca moltíssim, com als seus pares. Són èpoques de racionament, de repressió i de pocs somriures, on només amb imaginació i ganes de viure s’esborra una part de la grisor que ho embruta tot. Un llibre imprescindible pels seguidors del poeta.

"A Girona porto a terme la primera identificació de la soledat. N'intueixo els aspectes favorables, allò que, si aprenc a manejar-ho bé, pot convertir-la en una eina efectiva per defensar-me d'una vida que, malgrat ser encara tan curta, ha donat prou senyals d'alarma. Als vuit anys he viscut prou varietat de situacions, a vegades dures i tristes, a les quals les persones del meu entorn han fet i estan fent front. I aprenc de quina manera la soledat, que té fama de no ser gens convenient – els grans i fins i tot a l'escola m'han ensenyat i repetit que estar, quedar-se, sentir-se sol és dolent- pot alhora ocultar una vessant favorable, difícil, i no obstant desitjable si se la sap transformar d'enemiga en aliada de la pròpia seguretat. La contradicció i, doncs, la complexitat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mare (Fiona Barton)

Torna Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957); i també torna la seva periodista estrella, Kate Waters. Una escriu i l’altra protagonitza “La mare”, després de l’èxit de “La vídua”. El llibre té 556 pàgines i està publicat per Columna. Té una estructura molt similar a l’anterior, amb un gir final espectacular. Només per això ja paga la pena llegir-lo. Apostaria que la Fiona seguirà confiant en la Kate per les seves futures novel·les.

La història comença amb un breu publicat en un diari. S’ha trobat l’esquelet d’un nadó enterrat sota la runa, en unes obres de construcció. Per a la majoria de persones, la notícia passa desapercebuda, però n’hi ha dues que queden brutalment impactades: l’Angela i l’Emma. L’Angela espera que l’esquelet sigui el de la seva filla, que li van prendre de l’hospital just després de néixer, fa més de vint anys. Ja no hauria de buscar més... Per la seva banda, l’Emma tem que el seu secret més ocult (que no explicaré) surti finalment a la llum. La notícia tampoc passa inadvertida per la Kate, que veu un filó per explotar. Espera convertir-se, de nou, en referència dins de la professió.

El periodisme no viu el seu millor moment. Hi ha retallades constants i els diaris fan fora a alguns dels veterans. En el cas del diari de la Kate, que també pateix per la seva feina, la reducció de plantilla és imminent.Té clar que necessita una notícia d’impacte i decideix posar els seus cinc sentits en descobrir la identitat del nadó. Amb el suport d’un becari molt ben recomanat per la direcció, comença a estirar del fil. Ho fa parlant amb tot un seguit de persones vinculades amb les obres, amb el barri, amb la policia i amb una dona que creu que pot tractar-se de la seva petita Alice. Secrets molt ben guardats sortiran a la llum i canviaran diverses vides per sempre més. En temps de periodisme de rumors i de famosos, encara hi ha algú que fa treball de carrer!

Estem davant d’un llibre molt àgil, explicat, sobretot, des de tres punts de vista diferents: els de l’Angela, l’Emma i la Kate. També n’hi ha algun altre, com el de la Jude, la mare de l’Emma. La relació amb la seva filla fa feredat. Primer, inexistent. Ara, tortuosa. L’autora prioritza l’argument per sobre de la forma, que no presenta massa floritures. Aconsegueix l’agilitat gràcies al diàleg, que omple la majoria de les pàgines del llibre. És el recurs més utilitzat. A “La mare”, els homes tenen més aviat poc pes i la majoria dels que apareixen no surten massa ben parats. Són els culpables de les desgràcies que passen. En resum, una novel·la de lectura ràpida que passa francament bé.

“Però la Kate es va estovar, amb aquell elogi. Els compliments escassejaven força, últimament. La seva categoria d’estrella després de l’exclusiva de la vídua Taylor ja començava decaure. Ja havien passat dos anys des que va publicar la notícia sobre el que li va passar a la petita Bella Elliott, la nena que va desaparèixer del jardí de casa seva. Aquella història, amb tots els seus embolics i obstacles, la va consumir, i quan finalment va aparèixer la veritat a les pàgines del diari, va aconseguir dinar amb el director, un premi i un augment de sou.
Però aquell moment ja havia passat, tal com succeeix sempre. El centre d’atenció del diari s’havia desplaçat lentament del periodisme d’investigació a la mena de notícies que mantenia la comunitat online clicant i comentant. Ara cada vegada es trobava més fora de lloc en aquest nou ordre del món. Podia escriure un peu de foto tan bé com qualsevol altre, però això no era feina per a una adulta, es deia a si mateixa, intentant mantenir la dignitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els camins de la llum (Coia Valls)

L’escriptura de Coia Valls (Reus, 1960) sempre m’ha semblat molt delicada. Fa la sensació que escriu des de l’ànima i els seus personatges ho agraeixen molt. A “Els camins de la llum”, el petit Louis Braille ens roba el cor des d’un primer moment. És tenaç, molt viu i amb una força de voluntat infinita. Es guanya el respecte i l’estima de tots els qui l’envolten. El llibre té 395 pàgines i està publicat per Rosa dels Vents.

En aquesta nova història, plena de sensibilitat, la Coia ens explica la vida del fundador del sistema Braille des que era ben petit, quan vivia a la localitat francesa de Coupvray amb la família. Va tenir un accident amb un dels punxons del seu pare, que era baster, i va acabar perdent la vista. Lluny de desanimar-se, el petit Louis va voler fer una vida més o menys normal, demanant que no el compadissin. Estava obsessionat amb poder anar a l’escola i aprendre, tot i que no li van posar les coses fàcils. Per a molts, en aquells temps, un cec era una càrrega massa pesada. Un inútil condemnat a pidolar. Però ell tenia molt d’enginy i imaginació per superar la falta de recursos.

“Els camins de la llum” és un cant a la vida i a la llibertat. Braille se’n va a París, a deu anys, per estudiar en una escola de cecs. És l’única manera d'avançar. Allà, envoltat de llum i de moltes ombres, s’obsessiona des del primer moment amb trobar un sistema per aprendre a llegir amb agilitat. Es basa en els immensos llibres amb lletres en relleu de Valentin Haüy i en el mètode del militar francès Charles Barbier, que havia de permetre als soldats llegir a les fosques. I poc més puc explicar. Només que la vida de Louis Braille (1809-1852) va ser feina, feina i més feina, sempre dedicat als altres. De la resta de personatges del llibre em quedo amb la Margot, la seva inseparable amiga.

Estem davant d’una novel·la que també ens explica la convulsa història de França a la primera meitat del segle XIX. L’acció passa majoritàriament a París, però els seus personatges també es mouen per Coupvray, Llemotges i Vichy. Coia Valls ens ho explica tot amb molta tendresa. Ella es converteix per nosaltres en els ulls de Louis Braille que, fins i tot malalt, lluita per normalitzar la seva ceguera. Fins avui, potser no sabíem massa coses d’ell. Ara, gràcies a “Els camins de la llum", tot ha canviat. Com ens diuen en un punt determinat del llibre, hi ha camins de llum que es poden seguir sense veure-hi amb els ulls. Real com la mateixa vida.

“Dues setmanes més tard, en Louis començava a familiaritzar-se amb els horaris i normes de la institució. Havia après a anar del dormitori al menjador i del pati al taller sense desviar-se gaire de la trajectòria correcta. Encara necessitava concentració i comptar les passes amb més deteniment, malgrat que el seu amic Gabriel li havia assegurat que només era qüestió de temps. -El cos també té memòria, Louis! –li deia sovint.
Prou que ho sabia! Havia estat capaç de moure’s per Coupvray prescindit dels mapes en relleu que li havia confegit en Silou. Però allò era diferent, la por jugava en contra seu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy