A 'Zelig' (1983), Woody Allen interpreta un home sense essència pròpia. Tot i això, el seu personatge va ser testimoni dels esdeveniments més rellevants dels anys trenta. Encaixava a la perfecció en tots els escenaris, perquè era capaç d'assumir les característiques físiques i psíquiques de les persones que l'envoltaven. Zelig era l'home camaleó. Rodada en blanc i negre i com si fos un documental, aquesta potser és una de les pel·lícules més desconegudes del geni de Brooklyn tot i que, personalment, em sembla molt interessant i alliçonadora.
Fa 24 anys que vaig veure la pel·lícula i ara m'he adonat que jo també conec un o més zeligs, els homes camaleó. Són persones (perquè també hi ha dones d'aquest tipus) que saben adaptar-se als entorns com ningú. En política saben posar-se sempre al costat de qui guanya, prosperant meteòricament. En el passat podien haver defensat unes idees completament diferents, però no passa res. Són tan hàbils, que pot semblar que acaben pensant igual que qui mana. Sense immutar-se. És innat. També saben desenvolupar-se amb soltesa a la feina, molt a prop dels caps i lluny dels companys. Trepitgen a qui sigui necessari per aconseguir el seu objectiu. Llengua llarga i aspra, com tots els rèptils.
També hi ha una verietat d'homes camaleó que són els millors en tot, facin el que facin. Persones que s'incorporen a qualsevol conversa i que, quan te n'adones, ja en porten el pes. En saben de tot, sigui quin sigui el tema que es tracti i, si no és així, s'ho inventen. A la ràdio on jo treballava, tenia un cap que sempre deia: 'si un és tonto i ho sap, cap problema. Els perillosos són els que, sent-ne, es pensen que aspiren al premi Nobel'. Aquests són els homes camaleó. N'hi ha d'altres que no fan mal ningú, tot i que també són molt perillosos, sobretot per ells mateixos. Són d'una altra branca; camaleons mimètics, especialment amb les malalties. No saben com, però se'ls enganxen els símptomes dels altres. Si el de davant té mal de cap, ells també. Si algú els explica que pateix d'alguna cosa, en volen saber les causes i les conseqüències el més ràpid possible. L'objectiu és comparar-les amb els seus mals, a voltes imaginaris. Una manera més de passar el temps.
No ens podem oblidar dels camaleons que canvien el seu color de pell, de religió i, si no hi ha més remei, d'equip de futbol! Aquests són els més semblants al 'Zelig' de Woody Allen. A la pel·lícula, aquest sinistre personatge s'apropava a una orquestra de jazz i, després de tornar-se negre, tocava com si fos un músic de New Orleans. Si anava a veure un míting de Hitler, li creixia un petit bigoti i aixecava el braç dret com un nazi més, al costat del mateix dictador alemany. Són, per exemple, els que en l'actualitat fan costat als marroquíns i als africans, però només de cara a la galeria, per anar de progressistes, per quedar bé. 'No som rascistes', asseguren, però quan estan sols amb els seus amics més íntims només carreguen contra el que venen de fora.
Jo tenia un amic que només feia de camaleó quan dormia. Sempre somniava amb el mateix. Volia convertir-se en un motorista i rodar per carreteres i autopistes sense un destí concret; al més pur estil d''Easy Rider', com Peter Fonda i Dennis Hopper. L'únic que no sabia era per què en el somni ell sempre sortia sense casc, un dia rere l'altre. Era més valent que ningú? Tenia por de cobrir-se al cap? Diu que no en té ni idea. Per últim vull parlar-vos del camaleó perfecte, l'home que tothom voldria tenir com a marit, germà o fill. Exemplar a casa i a la feina, però amb uns gustos molt peculiars. Una vacuna li va canviar el metabolisme i, des de llavors, necessita llepar els lavabos públics, quant més bruts millor. Ell té un passat obscur, com pràcticament tothom. De camaleons, n'està el món ple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada