divendres, de desembre 01, 2006

Paranoia 68: Qüestió de pilotes


'Eran las cinco en punto de la tarde', com diria el poeta Federico García Lorca. 'Eran las cinco en punto de la tarde' i tot estava preparat per començar una nova jornada de la lliga de futbol. 'Eran las cinco en punto de la tarde' i els aficionats de tots els estadis estaven ansiosos; esperaven que el seus equips sortissin al camp el més aviat possible i comencés l'espectacle. Un diumenge sense futbol és com un diumenge sense missa, no té cap sentit. S'estava retardant l'inici de la jornada. Havia succeït algun dia més, però a un estadi determinat, no a tots. Ja havia passat un quart d'hora de les cinc de la tarda i la pilota encara no havia començat a rodar. Quin era el problema? Per què ningú no donava explicacions? Vivim en un país on no se'n dónen gaires, però parlant de futbol aquest retard era una qüestió d'estat! Quina vergonya!

Els jugadors estaven sobre la gespa, els àrbitres amb els xiulets a punt, les aficions rugint cop mai. Com sempre, el desplegament mediàtic era brutal. Els comentaristes de la ràdio a punt, els fotògrafs preparats, igual que els càmeres de televisió i els periodistes de la premsa escrita. Quan hi ha futbol el món s'atura, diuen que és el nou opi del poble, com abans la religió. Quan la pilota roda, s'obliden els mals, els problemes... Molts van al camp a vibrar, a cridar, a oblidar les tensions acumulades al llarg de la setmana. El futbol és un espectacle, és veritat, però veure'l callat, immòbil, com si estiguessis a l'òpera ja no es porta. L'entrenador del Chelsea, José Mourinho, ja va dir fa uns mesos que al Camp Nou es fa teatre del bo. És així, com no, però està de moda que l'espectador també sigui actor, com si es tractés d'una obra de 'La cubana'.

Què estava passant? Quina diferència hi havia entre aquest diumenge i els anteriors. Doncs només hi havia una petita defirència, de fet només era de 340 grams i una circumferència de 65 centímetres clavats.... Havien desaparegut totes les pilotes, a tots els camps i era materialment impossible posar en marxa la jornada. Els jugadors començaven a desesperar-se, exactament igual que els àrbitres, increpats des de la graderia. Els de 'negre' sempre tenen la culpa de tot i, si nó,... se'ls hi dona! No seria la primera vegada, no? Els comentaristes de ràdio s’estaven quedant sense paraules (fins i tot Monsier Bernabéu), els fotògrafs i els càmeres de televisió no sabien on enfocar el seus objectius, els periodistes de la premsa escrita tenien els fulls en blanc, només amb alguns gargots, com les llibretes de Van Gaal.

La situació era insostenible. La gent estava perdent la paciència, res els podia aturar. Què explicarien les ràdios i les teles dilluns? Quin diari esportiu llegiria la gent quan anés a esmorzar? La situació era catastròfica. Calia cridar l’exèrcit? Havien d’intervenir els geos? Estavem davant l'inici d'una nova Guerra Mundial? Era diumenge i no hi havia partits de futbol! Havien desaparegut totes les pilotes dels camps del país i ningú era capaç de trobar-ne de noves. En aquest món tot era permissible, la fam, la falta d'aigua, la manipulació, però com cantava Queen, 'The Show Must Go On'. Calia fer tot el què fos necessari, i encara més, perquè el futbol no s’aturés, per mantenir la funció en marxa un cap de setmana més. Al final, tot acaba sent una qüestió de pilotes. Hi esteu d'acord?

Cap comentari: