Coses: La felicitat, desesperadament

Hi ha qui diu que busca la felicitat desesperadament, tot i que jo crec que 'felicitat' i 'desesperadament' són dues paraules antònimes. Em dóna la sensació que si estem desesperats no podem ser feliços. Si agafem el Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens diu que el 'desesperat' està en un "estat greu de pertorbació de l'ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació". Per tant, si no tenim esperança mai podrem aconseguir "un estat de l'ànim plenament satisfet", que és com ens defineix 'felicitat' el mateix diccionari.

De tota manera, estic convençut que la felicitat vertadera no s'ha de buscar, al final s'acaba trobant. Crec que moltes vegades ja ho som de feliços, però estem tan cecs que no ens n'adonem. I és que perdem tant temps buscant-la, que potser un dia ens passa per davant i no som capaços de veure-la. Jo crec que la felicitat la trobem en les petites coses de cada dia (en la família, en els amics, en el menjar, en la lectura, en el cinema, en el ioga, en la natació...); en tot un seguit de coses que conformen la nostra vida habitual. La felicitat no la fa una cosa en concret, és la suma de moltes. Una bona feina, un bon amor o un bon amic són coses que ens poden ajudar a ser feliços, però mai ens ompliran del tot si no estem bé amb nosaltres mateixos.

La felicitat s'aconsegueix des de l'interior. Un s'ha de trobar a un mateix per estar bé i, a partir d'aquí, complementar-se amb altres persones i coses de l'exterior. Si no sabem qui som ni cap a on anem, no podem trobar la felicitat, encara que la busquem desesperadament. Allò que hem de buscar, i sense desesperació, són les nostres arrels, marcar-nos uns objectius vitals, al marge de la resta del món. Ja hi haurà temps d'ampliar fronteres i trobar una felicitat global.

L'altre dia vaig veure una pel·lícula 'Llamando a las puertas del cielo', on el protagonista, un actor de cinema d'èxit vingut a menys, feia un 'viatge iniciàtic'. S'havia passat tota la vida pensant que era feliç (tenia èxit, noies, diners, drogues, alcohol...), i ara, en la seva vellesa, s'adonava que havia escollit el camí equivocat i que, malauradament, no tenia res. Ell estava convençut que anava pel bon camí, però s'havia estat enganyant. La felicitat la tenia molt a prop, apropíssim, però mai se n'havia adonat. Així de complicat i així de senzill. Tothom té dret a ser feliç, però sense desesperació.

Comentari 'Brokeback Mountain' (En terreno vedado). Nota: 8

Marcats amb foc

2005: 3 Òscar (millor director, guió adaptat i banda sonora)+ 8 nominacions. 4 Globus d'Or (millor pel·lícula drama, director, guió i cançó original). Millor pel·lícula al Festival de Venecia / 134 minuts/ Estats Units/ Drama romàntic / Director: Ang Lee / Intèrprets: Heath Ledger, Jake Gyllenhaal, Anne Hathaway, Michelle Williams, Randy Quaid / Història d'amor entre dos joves vaquers; un ranxer de Wyoming (Ennis del Mar) y un cowboy de 'rodeos'(Jack Twist), que es coneixen l'estiu de 1963. Aquella trobada marcarà les seves vides.

Em nego a etiquetar 'Brokeback Mountain' únicament com una pel·lícula d'homosexuals, perquè és molt més. És una gran història d'amor. És veritat que els qui s'estimen són dos homes, però això, per a mi, és el menys important. Es coneixen en una situació extrema, dalt d'una muntanya, envoltats d'ovelles, amb fred, pluja i vent, i a poc a poc van intimant. És l'única manera de sobreviure. Un dia l'amistat va a més i, des de llavors, ja no hi ha marxa enrere. Volen amagar els seus sentiments, sobretot Ennis del Mar (quin gran nom), però ja estan marcats a foc per tota la vida, com el bestiar que cuiden en una paradisíac entorn.

Estèticament, la pel·lícula és immillorable. La fotografia de Rodrigo Prieto és espectacular, igual que la música de Gustavo Santaolalla. La il.luminació i el so també són perfectes, donant a la cinta un embolcall que la fa inoblidable. També cal destacar la gran interpretació de Heath Ledger i de Jack Gyllenhaal, tot i que crec que, en algun moment, als seus personatges els falta un plus de profunditat, fer-los més propers a l'espectador.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

Per què no és únicament una pel·lícula d'homosexuals? Doncs perquè els seus protagonistes s'enamoren de la persona, independentment del seu sexe. Abans de pujar a la muntanya, l'Ennis ja li explica al Jack que té una xicota esperant-lo. Quan baixa, s'hi casa. D'aquesta relació, neixen dues nenes. Anys després, la parella es divorcia i ell comença a sortir amb una altra dona. Mai busca un home. En Jack també s'acaba casant i, per si fos poc, s'entén amb un altra noia. Sembla tenir clara la seva sexualitat, tot i que un dia, després d'empipar-se amb l'Ennis, fa una escapada a Mèxic i es fica al llit amb un altre home. De fet, quan tenen el primer contacte físic, un i altre es confessen mútuament que no són homosexuals.

La pel·lícula és atrevida, mostrant-nos l'amor entre dos vaquers, un dels símbols més clars de la masculinitat. Està clar que trenca motlles, en la societat actual i en la de fa quaranta anys, on encara s'acceptava menys que un home vulgués viure amb un altre. De fet, en Jack n'acaba pagant les conseqüències... i de quina manera! Memorable l'escena final, en què es passa d'una panoràmica de 'Brokeback Mountain' (enganxada en la porta interior d'un armari de l'Ennis) a la finestra de la seva caravana, on es veu una carretera solitària. Passem del passat, de l'amor, del que hauria pogut ser, d'estar junts tota la vida, al present, a la crua realitat, a la solitud. Tot amb l'únic gest de tancar l'armari. Genial!

Coses: Què ens volia dir Sófocles?

Sófocles deia que 'No haver nascut pot ser la millor de les sorts'. És una gran frase, sens dubte, perquè, estareu d'acord que, treta de qualsevol context, pot ser analitzada des de molts punts de vista. Què ens volia dir aquest poeta tràgic de l'Antiga Grècia, autor, entre d'altres, d''Edipo Rey'? Moltes coses, suposo. Mai nou paraules havien amagat tanta veritat. En boca d'un desanimat, podria significar que n'està fart de tot i que, veient com li està anant la vida, potser hauria estat una sort no començar-la. També podria haver-la pronunciat, perquè no, una persona hipocondríaca, d'aquelles que es passa el dia patint, pensant en les malalties i en una mort que mai el deixa de preocupar. 'Si no hagués aterrat en aquest món no hauria d'enlairar el vol'. Pot ser una frase d'autoconvenciment. 'Si no patia quan encara no havia nascut (no hi ha res més lògic), tampoc patiré quan em mori'. Qui ho dèia que la frase en qüestió només tenia interpretacions negatives! Home, positiva tampoc no ho és, però podem intentar donar-li la volta.

Tampoc sabem si Sófocles parlava d'ell mateix o d'altres, perquè, a voltes, aquesta frase ha estat utilitzada per referir-se a col·lectius de desemparats. Segur que algun dia heu sentit una frase semblant a aquesta: 'Pobrets aquests nens que es moren de gana. Per ells, no haver nascut podria haver estat la millor de les sorts'. Penso que és força desafortunada, perquè ningú s'ha de compadir dels altres fins aquest límit. És una actitud força occidental, no ajudar al Tercer Món però intentar solucionar-los la vida amb paraules. Crec que només pot aplicar-se a un mateix i no com un ajut gratuït. És veritat que a ningú li agrada patir, però hi ha persones que tenen més capacitat per se feliços que altres, independentment de les riqueses que posseeixin o de com els hagi tractat la vida. Quí som nosaltres per mesurar la seva felicitat? Qui som nosaltres per opinar sobre la vida dels nostres veïns?

'No haver nascut pot ser la millor de les sorts'. Quina gran frase i quin gran debat desperta. Sófocles era un geni; i ho continua sent.

Comentari 'Elizabeth'. Nota: 7

Supervivent per naturalesa

1998 / 1 Óscar (millor maquillatge) i 7 nominacions / Director: Shekhar Kapur / Regne Unit / Drama històric / 123 minuts / Intèrprets: Cate Blanchett, Geoffrey Rush, Christopher Eccleston, Joseph Fiennes, Richard Attenborough, Fanny Ardant, Kathy Burke, Eric Cantona, James Frain, Vincent Cassel, John Gielgud, Emily Mortimer, Jean-Pierre Léaud / recreació dels primers anys del regnat d'Isabel I d'Anglaterra.

Feia molt temps que tenia ganes de veure aquesta pel·lícula i, la veritat, és que no m'ha decebut gens ni mica. Potser en el seu dia no va ser massa valorada, però crec que ens explica, amb molt de rigor, el difícil regnat d'Isabel I en una Anglaterra molt dividida. Cate Blanchett fa un papel genial, igual que Geoffrey Rush, l'assassí que protegeix a la reina. Fidel i implacable, sibil·lí i justicer. Rush(que va guanyar l'Òscar per 'Shine') està a anys llum de la resta de protagonistes masculins d' 'Elizabeth'. Només la reina, amb una bellesa fràgil i imponent, fent-nos gaudir i patir segons els moment, està a la seva alçada. La seva pell blanca i el seu cabell pèl-roig li donen una credibilitat brutal. Crec que es podia haver emportat l'Òscar tranquil·lament, però se'l va emportar Gwyneth Paltrow. Per contra, a Joseph Fiennes el trobo inexpressiu, com sempre. No em va agradar a 'Shakespeare in love' i aquí encara menys.

L'ambientació de la pel·lícula és espectacular, igual que el vestuari i el maquillatge, premiat amb un Òscar. El guió és gairebé perfecte, mantenint la tensió en tot moment. Amor, gelosia, traïció, assassinats, tot explicat amb claredat i detall. Una pel·lícula per entendre una mica més el regnat d'Isabel I, que va heretar un regne ensorrat a la misèria i que, tot i tenir més de mitja cort en contra, va portar el seu país al capdavant d'Europa. Va lluitar contra tothom per aconseguir el seu objectiu. Recomanable en tots els sentits.

Coses: Som el què ens falta?

Som allò que ens falta? Jo diria que sí. És habitual que tothom vulgui alguna cosa que no té: una feina millor, una casa més gran, un cotxe més potent, més temps lliure, una dona o un home que potser, inicialment, semblen inaccessibles; qualsevol cosa que pugui acabar transformant-se en un repte. És allò tan antic que dins del blanc sempre hi ha el negre i a l'inrevés; o el què és el mateix, el yin i el yang. I és que no hi ha rics sense pobres, ràpids sense lents, el Barça sense el Madrid o el sol sense la lluna. Estareu d'acord que l'absència d'uns treu protagonisme als altres. Són antagònics entre ells, però sempre necessaris. Què vull dir amb això? Doncs que en aquesta vida és important tenir reptes. No ha de ser obligatòriament un repte material, que quedi clar, perquè també podem desitjar ser millors persones, estar més tranquils o viure sense pressa, per citar tres exemples. Diuen que la rutina és necessària, és veritat, però segons per quines coses. Una vida rutinària, sense objectius, sense il·lusió, et pot acabar portant a la misèria.

Som allò que ens falta? Jo diria que sí. A banda dels plaers materials, que agraden a tothom (i qui digui que no menteix), crec que el més important és estar bé amb un mateix. És impossible ajudar als altres, fer-los costat, si abans no saps qui ets ni cap on vas. Així de senzill i de complicat. Quí sóc? Què m'agrada? Són dues preguntes aparentment senzilles però que, a voltes, no són gens fàcil de contestar. Per fer-ho i, a més encertar, és important gaudir d'un espai personal, d'una estona diària per poder reflexionar i trobar respostes. Un temps dedicat a un mateix, on et puguis abstreure del món que t'envolta, tot i que aconseguir-ho del tot és pràcticament impossible. Una opció interessant és el ioga, una disciplina oriental que cada cop té més adeptes. T'ajuda físicament, movent els ossos i els muscles que estan afectats per la vida sedentària, i t'ensenya a respirar, una de les claus de la vida sana i tranquil·la. Tothom respira, és veritat, però quan se'ns altera la respiració arriben els problemes. Per aquest motiu, crec que és necessari trobar els mecanismes per controlar-la. El ioga t'ho ensenya, diuen que com el taichi i altres arts marcials. Això sí, has de trobar una bona escola, perquè actualment proliferen com els bolets i n'hi ha d'excel·lents, de bones i de no tan bones.

Som allò que ens falta? Jo diria que sí. Ens mou allò que no tenim, materialment i espiritual. El dia a dia necessita reptes, fer coses que t'agradin, intentar que els dilluns i els dimarts siguin diferents, que la nit no s'assembli al dia, que l'estiu i l'hivern no tinguin res a veure. Sembla una tonteria, ja ho sé, però jo estic començant a descobrir-ho. La cultura popular ens diu que mai és tard per canviar o que rectificar és de savis i crec que és veritat. Necessitem objectius i, poc a poc, anar renovant-los perquè, quan s'aconsegueixen, perden certa importància. Allò que tens comença a perdre valor i ja vols una altra cosa.

Som allò que ens falta? Sí, n’estic convençut. No cal parlar-ne més.

Comentari 'Manderlay'. Nota: 8

Continua la reflexió

2005 / Director: Lars Von Trier / Dinamarca / Drama / 139 minuts / Intèrprets: Bryce Dallas Howard, Isaach De Bankolé, Danny Glover, Willem Dafoe, Michael Biteboul, Lauren Bacall, John Hurt / És la continuació de 'Dogville'. Forma part de la triologia 'Visiones de América', tot i que Von Trier mai ha viatjat als Estats Units. Després d'abandonar Dogville, Grace i el seu pare s'aturen a Manderlay, una plantació d'Alabama on els negres encara són esclaus, tot setanta anys enrere ja s'havia abolit l'esclavatge. Grace creu que ha d'intervenir i intenta canviar-ho tot. Una història que ens parla de l'esclavatge, de la segregació i de les seves conseqüències.

'Manderlay' és una pel·lícula molt espectacular, com 'Dogville, però està dues escales per sota. Una perquè és la continuació de la primera (i no sorprèn tant) i la segona perquè Bryce Dallas Howard ('La joven del agua') no brilla a l'alçada de Nicole Kidman. S'esforça, però és impossible oblidar la gran interpretació de l'australiana a la primera pel·lícula. Danny Glover, Willem Dafoe, Lauren Bacall i John Hurt aporten la seva experiència però, a excepció del primer, són personatges molt secundaris.

A nivell de decorat, Von Trier continua amb el minimalisme, amb l'austeritat, però les cases tenen algun element més que a 'Dogville', on a banda dels protagonistes no hi havia quasi res més. A 'Manderlay' hi veiem quatre fustes que formen l'estructura d'alguns habitatges i fins i tot alguns mobles bàsics que omplen una mica més la pantalla. Tot i així, l'ambientació s'apropa més a la d'una obra de teatre que a la d'una pel·lícula de gran pressupost. Aquí el més important són els protagonistes i les seves reflexions. El lloc on passa l'acció es secundari.

Von Trier dóna un pas més en el difícil món de les relacions personals (tractat magistralment a 'Dogville') i s'endinsa en el món del racisme, tot i que ho fa des d'un punt de vista diferent. El director es posa en el lloc dels negres que recelen dels blancs (en aquest cas de Grace) tot i que és ella qui els hi dóna la llibertat. La Grace intenta fer tot el possible per fer-los costat, però alguns, amb una visió una mica racista, entén que els ajuda amb una segona intenció. El desig sexual, amb la protagonista femenina sospirant pels cossos dels ex-esclaus, és un altre dels elements nous de la pel·lícula.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

El final, molt inesperat, et fa replantejar tota la pel·lícula. Et demostra que, a voltes, les coses no són com semblen a primera vista. Hi ha gent que necessita que algú li digui què ha de fer; no saben o no volen decidir sense un ajut exterior. 'Manderlay' és una obra imprescindible, molt recomenable en tots els sentits. Això sí, s'ha de veure tranquil, molt tranquil, tota seguida, sense interrupcions, i amb la ment oberta i ganes d'aprendre.

L'apunt

Quí critica al crític? Jo per començar he de dir que no critico res; i menys en un món tan complicat com el del cinema. L'únic que faig és donar la meva opinió. I ho faig com a simple espectador, sense cap intenció de crear escola. Són les meves reflexions personals sobre la pel·lícula i res més. Abans feia els escrits a mà, amb paper i bolígraf, i els guardava en un arxivador, en una estanteria de casa. Ara, gràcies a les noves tecnologies, ho faig amb l'ordinador i els publico en aquest bloc. Res ha canviat. Tot continua igual. A més, vull deixar clar que són comentaris de cinema i no crítiques. Aquestes les deixo pels que viuen d'això; tot i que sovint és difícil entendre'ls. Moltes vegades es miren el melic i només elogien allò que no entén ningú: estrany com a sinònim de qualitat. Jo no he estudiat cinema, però sé què m’agrada i què no.

Comentari: 'Antes del Amanecer'. Nota: 7'1

Que no es faci de dia!

1995 / Ós de plata al millor director (Richard Linklater) / Estats Units / 101 minuts /Drama romàntic / Intèrprets: Ethan Hawke, Julie Delpy / Un noi americà coneix una noia francesa la tarda que ell torna al seu país. Li proposa que baixin junts del tren i passin fins l'endemà al matí a Viena, on ell agafarà l'avió. Ella li diu que sí i tots dos comencen a veure que estan fets un per l'altre.

'Antes del amanecer' és una gran pel·lícula, amb un guió senzill i uns protagonistes excepcionals. Costa imaginar-se-la sense Ethan Hawke i Julie Delpy, molt bé individualment i també com a parella. A mi em va agradar més la segona part, 'Antes del atardecer', que vaig veure uns mesos abans que aquesta. Una i altra es poden seguir per separat, però és millor visionar-les tots dos seguides, perquè es complementen entre elles. 'Antes del amanecer' és molt agradable a la vista i a l'oïda, tot i que només és recomenable per les persones que els agradi el cinema de diàlegs. Els dos protagonistes es passen 101 minuts parlant, pràcticament sense silencis, sensa treva. El diàleg ho és tot.

La pel·lícula gira al voltant dels actors i de la ciutat de Viena, que recorren al llarg d'unes dotze hores, des que baixen del tren i fins que ell agafa l'avió. El director ens ensenya els llocs més bonics de la ciutat en un trajecte, majoritàriament a peu, al costat d'Ethan Hawke i Julie Delpy, guapíssima com sempre. El final és completament obert a l'espera d'una segona part que es va fer esperar: va arribar nou anys després.

Comentari 'Domino'. Nota: 5

'Pija' i perillosa

2005 / Director: Tony Scott / Estats Units / 113 minuts / Acció / Intèrprets: Keira Knightley, Mickey Rourke, Mena Suvari, Jacqueline Bisset, Lucy Liu, Christopher Walken / Domino Harvey (Knightley), una jove model desil·lusionada de la vida de la alta societat, abandona la seva carrera i decideix passar a formar part de l'equip de caça recompenses de Ed (Rourke) y Choco (Ramírez). Busca emocions i, la veritat, és que acaba trobant-les.

Tot i la presència de dos 'grans' del cinema, Christopher Walken i Jacqueline Bisset (per qui no passen els anys); una actriu que promet, Keira Knightley; i una bona secundaria, Mena Suvari (inoblidable a 'American Beauty'), 'Domino' decepciona; i molt, diria jo. Estèticament, la pel·lícula intenta trencar amb tot, amb un format de videoclip, més propi de la MTV que del cinema. Alentits, imatges congelades, escenes enregistrades amb 'steady cam', flasbacks constants, colors pastel, texts inserits en determinats plans; tot per canviar els clixés pre-establerts en el cinema d'acció. És veritat que, inicialment, la pel·lícula sorprèn, però acaba cansant.

A nivell argumental, 'Domino' és excessivament complicada, tot i que hi ha ben poc per explicar. L'únic que passa al llarg de quasi dues hores gira al voltant de l'equip de caça recompenses, que ha d'intentar recuperar un botí de 10 milions de dòlars. Doncs, això que sembla tan fàcil d'explicar, s'embolica fins a punts insospitats, amb multitud de personatges de diverses bandes, que fins i tot s'acaben confonent. Segons sembla, la pel·lícula està basada en fets reals: la nena 'pija' que es cansa de les comiditats de casa seva i decideix convertir-se en una caça recompenses qualsevol. No passa cada dia, però si em diuen que és veritat, m'ho crec. 'Domino' figura que s'acaba fent tan famosa que fins i tot aconsegueix el paper de protagonista en un serial televisiu. Pel·lícula per passar l'estona i gràcies. No hi busquis res mes.

Coses: 'Huerfanitos'

'Lluvia de materia gris'

Fa temps que els vaig veure actuar a la Plaça Porxada de Granollers, però encara no els he oblidat. I trigaré a fer-ho. Va ser un concert en família, directíssim, fresc, completament brutal. No sabia qui eren ni tenia previst veure'ls ni escoltar-los, però vaig passar per davant seu i em vaig quedar petrificat. No em podia moure. Vaig quedar enganxat per la seva varietat musical (rock dur, pop, disco, rumba, samba...) però, sobretot, per les seves lletres de denúncia, algunes molt arriscades. Potser per aquest motiu no estan en primera línia, perquè parlen massa clar. O perquè no volen, que també pot ser.

En Tivi Tinell, líder del grup, no pot estar-se quiet ni un segon. Va amunt i avall sense aturar-se, gesticulant, protagonitzant una coreografia que diuen que mai és igual. Xiscla, salta, s'ho passa bé... tot amb una vestimenta esportiva, com d'estar per casa. No fa massa el vaig veure pel carrer, molt abrigat de la part de dalt, però només en calçotets o alguna cosa semblant. Expliquen que és així d'imprevisible. Completen 'Huerfanitos' Toni Cordoba (baix i veus), Jordi Ros (bateria), Toni Lledó (bateria), Jesús Oliver 'Suso' (teclats i veus), Oriol Miró (guiterra i veus) i Efren Moreno (guitarra). Per què escric aixó ara? Doncs perquè tinc el Cd de 'Huerfanitos' a les mans (el vaig comprar el dia del concert) i l'esava escoltant.

Com a mostra de la seva originalitat, us apropo la lletra d'una de les catorze cançons que inclou. Es diu 'lluvia de materia gris': Lluvia de materia gris, en el espacio resbalando-cayendo en el cieno de mi consciencia; desgranando la imaginación, de la estrella que soy yo porronponpón, pero sin brillar. Por fin mi mente se conecta en la galaxia sideral. Por fin mi mente se conecta más allá del bien y del mal... del bien y del mal... Lluvia de materia gris cayendo como un cometa mojándome la cara humedeciendo la idea: aquí resurge la vía láctea como chocolateando la marea del cumpleaños pastel. Por fin mi mente se conecta en la galaxia sideral. Por fin mi mente se conecta más allá del bien y del mal... del bien y del mal...

Coses: L'esmaixada

Els blancs també la sabem ficar, tot i que en Billy Hoyle (Woody Harrelson), alt, ros i fort, no va ser capaç. Sí que podia Sidney Deane (Wesley Snipes), més baix, negre i amb una elasticitat espectacular. Parlo de la pel·lícula 'Los blancos no la saben meter', on en Billy i en Sidney són dos grans juadors de bàsquet al carrer. L'únic problema és que en Billy no sap esmaixar i en Sydney, molt més llest que el seu company, se n'aprofita. Després de guanyar un '2 x 2', li diu que es juga la seva meitat del premi a que no és capaç d'esmaixar. En Billy, que està obsessionat amb aquest tema, cau a la trampa, no aconsegueix esmaixar i es queda sense ni un dòlar. Són amics, és veritat, però grans rivals. I els dòlars són els dòlars.

Davant de la pressió d'en Sydney, en Billy no va poder esmaixar, però jo sí, i de quina manera. Dijous 5 de desembre. 18 hores. Granollers. Agafo la pilota amb la mà esquerra, salto amb força, allargo el braç fins el cel i esmaixo el cèrcol amb una força inusual. M'hi quedo penjat uns segons i, ple d'il·lusió i de ràbia, torno a la terra. Espectacular. El meu fill ho va veure, però encara no s'ho creu. Era la primera vegada que em veia esmaixar... perquè era la primera vegada que ho feia. Primera esmaixada als 38 anys, increïble. No sé d'on vaig treure la força ni com ho vaig aconseguir, però no va ser una casualitat. Per què? Doncs perquè en vaig fer tres o quatre més, totes a una mà, amb l'esquerra, brutals. És el poder del ioga? Vaig esmaixar mentre levitava? Vaig créixer la nit de dimecres a dijous? Em van abaixar la cistella uns amics desconeguts? Ho he somniat tot?

Us prometo que el proper cop aportaré proves, no només paraules. Tinc preparada la màquina i completaré aquest escrit amb una bonica fotografia. Abans, però, m'haig d'acabar de recuperar, perquè l'esforç va ser monstruós. I tu, Billy Hoyle, n'has d'aprendre. Els blancs també la sabem ficar. 'In your face, man'.

Comentari 'United 93'. Nota. 7'5

L'11-S des del punt de vista dels controladors

2006 / Estats Units/ Director: Paul Greengrass / Drama basat en fets reals / 90 minuts / J. J. Johnson, Gary Commock, Polly Adams, Opal Alladin / L'11 de setembre de 2001 cuatre avions van ser segrestats. Tres van aconseguir el seu propòsit, xocar contra les 'Torres Bessones' i molt a prop del 'Pentàgon'. El quart, l''United 93', es va estavellar lluny del seu objectiu després de l'enfrontament entre els terroristes i un grup de passatgers a la cabina de l'avió. La pel·lícula està feta amb l'ajut dels familiars dels morts, perquè no hi va haver supervivents. Els contoladors i els militars van intentar resoldre sense èxit una crisi que mai no havien imaginat.

No està interpretada per actors coneguts, no té escenes d'acció espectaculars, però és molt bona. Un vint per cent de l'acció es desenvolupa dins de l''United 93' i l'altre vuitanta als centres de control de tot un seguit d'aeroports americans, plens de pantalles i de persones corrent d'un lloc a un altre. La pel·lícula no es fa gens pesada, tot el contrari. És l'altre punt de vista de l'11-S, en aquest cas des dels mateixos controls, les ràdios dels avions i les imatges de la CNN. 'Necesito informació'. És la frase que més es repeteix al llarg de la cinta, espectacular en tots els sentits.

És una pel·lícula molt valenta, allunyada de l'habitual patriotisme dels americans. Per si fos poc, deixa molt clar que els controladors i els militars no van estar a l'alçada de les circumstàncies. Van trigar massa a reaccionar, sobretot els militars, tot i que suposo que aturar una catàstrofe d'aquesta mena no ha de ser gens fàcil. De fet, l'exèrcit no aconseguia permís per enlairar-se i, quan va poder, ho va fer amb dos avions de pràctiques (sense armament) i va sortir en direcció contrària. El seu pla era xocar contra els avions segrestats, després que els pilots saltessin en paracaigudes. Genial! Quan George Bush va donar permís per fer caure l''United 93', els avions militars encara estaven a cent milles i l'avió comercial en qüestió ja havia caigut a terra. Tard i malament.

Genial la interpretació dels quatre terroristes i dels passatgers que, tot i les adversitats, no es rendeixen mai. Veuen que no tenen cap sortida i intenten salvar-se ells mateixos. Abans truquen a les seves families per acomiadar-se. Saben que estan a punt de morir. El document és brutal. Crec que la pel·lícula és un merescut homenatge a les víctimes. El caos va poder amb tothom, als controls i als avions.

Comentari 'El arco'. Nota: 7

Entre el segrest i la superprotecció

2005 / Corea del Sur / Director: Ki-Duk Kim / 90 minuts/ Drama / Intèrprets: Jeon Seong-hwan, Seo Min-jeong / Un vell pescador viu enmig del mar amb una noia que va recollir quan era petita. Quan compleixi 17 anys té previst casar-se amb ella. Mentrestrant, la protegeix dels homes que van a pescar al vaixell que tots dos comparteixen i intenten aprofitar-se d'ella. Ho fa disparant el seu arc que, a voltes, també fa servir per endivinar el futur i d'instrument musical. És l'eix de la pel·lícula. Un dia, la noia s'enamora d'un universitari i, paral·lelament, el pescador se n'adona que el seu somni pot estar a punt d'esvaïr-se.

Estic enamorat del cinema de Ki-Duk Kim, però crec que aquesta pel·lícula no està a l'alçada de les anteriors, tot i que també la trobo molt interessant. Torna a apostar per rodar-la molt a prop de l'aigua (com 'La Isla' i 'Primavera...'), torna a apostar pel silenci (com a 'La Isla' i 'Hierro 3') i torna a postar per Seo Min-jeong (que també va brillar amb llum pròpia a 'Samaritan Girl'). Té els elements de les seves millors obres, però li falta alguna cosa. Crec que la fotografia no és tan bona i la música, tot i que és maca, no acaba de quadrar. El final és excessivament poètic, per valorar-lo d'alguna manera. Poètic o, fins i tot, exagerat i poc lògic. Està ple de simbolisme, és veritat, però queda força estrany. No està en consonància amb la resta de la pel·lícula, que queda dividida en dues parts. Ki-Duk Kim no segueix paràmetres establerts i roda el què li sembla, per això m'agrada tant. Però no sempre hi puc estar d'acord.

L'argument és bo. El vell enamorat de la jove que descompta en un calendari els dies que li queden per casar-se amb ella. La va trobar un dia a l'aigua i mai més l'ha abandonat. Ella és l'únic motiu que té per viure. La noia no coneix res més, i per tant, la situació ja li va bé. No coneix res més fins que un universitari li obre els ulls de bat a bat. I de quina manera!

Comentari 'Monster House'. Nota: 6

Aquesta casa no és una ruïna

2006 / Director: Gil Kenan / Animació - Terror - Comèdia / 91 minuts / D.J. Walters, un nen de dotze anys, està convençut que a la casa del vell Nebbercracker, davant de la seva, hi passa alguna cosa estranya. El dia abans de Halloween, D.J. i el seu amic Chowder tenen un desegradable incident amb el vell, després de trepitjar la gespa del seu jardí. Quan la casa intenta engolir a la Jenny, una amiga dels nois, tots tres es posen a investigar sols. Cap persona gran els creu.

'Monster House' és molt atractiva visualment, sobretot per la caracterització de la casa. Els nens també estan molt ben trobats, tot i que per mi les estrelles són el senyor Nebbercracker i l'ajudant del cap de Policia, que és realment espectacular. La pel·lícula no fa por, però manté els nens enganxats al sofà, arrapats als seus pares. El títol ja els inquieta. No té un missatge massa clar, tot i que ens explica què és capaç de fer un home per una dona i per protegir als nens, a més d'incidir en la idea que, a voltes, els nens se senten incompresos pels adults. La veritat és que 'Monster House' passa bé, però està a anys llum de cintes de dibuixos animats anterios com 'Cars', 'Los increíbles' o 'Monstruos S.A.' Per passar una bona estona i res més.

Comentari 'El gust de la síndria'. Nota: 8

A mi també m'agrada la sindria!

2005 / Festival de Berlin: Ós de Plata a la millor contribució artística. Premi Fipresci a la millor pel·lícula de l'any. Sitges: Premi Especial del Jurat, Premi de la Crítica, i al Millor Actor / Director: Tsai Ming-Liang / Comèdia eròtica / 112 minuts / Intèrprets: Lee Kang-sheng, Chen Shiang-chyi, Lu Yi-ching / Taiwan pateix una gran sequera. A les aixetes d'alguns edificis ja no hi surt aigua. Des de la televisió, promouen que s'opti per veure suc de síndria, molt refrescant i nutritiu. Shiang-Chyi, per exemple, agafa ampolles de plàstic buides i, quan és possible, les omple als lavabos públics. Hsiao-Kang, actor pornogràfic, es renta en el dipòsit embassat d'un bloc de pisos. Tots dos estan sols. Un dia, Shiang-Chyi es troba una síndria i decideix compartir-la amb Hsiao-Kang, amb qui coincideix en un parc. Feia un temps li havia venut un rellotge. S'agraden, però la seva es converteix en una relació complicada.

Què voleu que us digui? Potser no serà la pel·lícula de la meva vida, però us asseguro que mai no l'oblidaré. És taiwanesa, amb interesants números musicals, molt surrealista i, per acabar de completar el còctel, la vaig veure en català. Hi ha qui diu que no té argument, però no és veritat. Tsai Ming-Liang ens presenta dues persones solitàries que, per coses de la vida, es troben un dia en un parc i comencen una relació d'amistat. Un i l'altre sobreviuen com poden. Ella està obsessionada amb recollir aigua, ell és un actor pornogràfic que participa en pel·lícules casolanes. Similars al 'gust de la síndria'?

Alguns dels números musicals estan agafats amb pinça, tot i que són espectaculars, la majoria multitudinaris i plens de colors. Pel meu gust, algunes escenes són massa llargues, tot i que no es fan pesades. La interpretació dels dos protagonistes principals, especialment la del noi, és fantàstica. L'ambientació també està molt ben aconseguida, passadissos llargs i solitaris, pisos bruts, petits i buits; tot per apropar-se a una estètica 'underground' que lliga perfectament amb el cinema pornogràfic amateur i potser amb la desesperació dels personatges.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

'El gust de la síndria' és una comèdia eròtica i, per tant, les escenes de sexe esquitxen la pel·lícula en tot moment. Memorable l'escena inicial, en què tot gira al voltant d'una síndria. Davant de la presència d'aquesta fruita, ell i ella no deixen de ser actors secundaris. Podríem dir que la síndria se'ls menja.

El final, sobretot per inesperat, és brutal; duríssim diria jo. Per com tracten a la noia que fa d'actriu pronogràfica i pel comportament d'ell, suposo que mogut per una passió i una ràbia incontrolables. És d'aquelles pel·lícules, estranya, és veritat, que no et deixen indeferent. O l'odies a mort, que no és el cas, o li trobes moltes coses bones. Jo prefereixo el cinema que arrisca al comercial, ja ho sabeu. Li poso un 8 i penso que no em passo gens ni mica.

Comentari 'La joven del agua'. Nota: 7'5

Tots tenim una funció determinada

2006/ Director: M. Night Shyamalan / Intriga - Fantàstic - Terror / 98 minuts / Intèrprets: Paul Giamatti, Bryce Dallas Howard, Freddy Rodriguez, Jeffrey Wright, Mary Beth Hurt, Bob Balaban, Sarita Choudhury, M. Night Shyamalan / Cleveland Heep (Paul Giamatti), encarregat d'un bloc d'apartaments, descobreix que hi ha una nimfa (Bryce Dallas Howard) nedant en la piscina de la urbanització.

'La joven del agua' es una pel·lícula diferent. A primera vista pot semblar una mica simple, però és d'aquelles que, quan més hi penses, més t'agrada. Cada dia que passa, la trobes més rodona, amb més detalls que et porten a la reflexió. L'has d'entendre només com un conte, ni més ni menys. De fet, ens arriba d'aquesta manera, com un conte infantil xinès que, unes generacions enrera, les mares explicaven als seus fills. En l'actualitat, figura que aquesta història ja no s'explica i, per aquest motiu, en Cleveland li demana a una adolescent xinesa (totalment integrada als Estats Units) que li pregunti a la seva mare (que només parla xinès) si coneix el conte. D'aquesta manera, hi ha un creuament de cultures (xinesa i nord-americana) i de generacions, entre els xinesos que coneixen la història i als qui, per edat, ja no els hi han explicat. La mare explica, la filla tradueix i el porter intenta traslladar-lo a la realitat.

La pel·lícula també ens diu, seguint la filosofia oriental, que tothom té una funció determinada en aquesta vida, encara que inicialment no ho sàpiga. Per com es desenvolupen els esdeveniments, també queda clar que, en una societat com la nostra, és molt fàcil que no tinguis ni idea de què fa el teu veí. Fa falta que arribi algú, com en aquest cas la nimfa, perquè et desperti tot allò que tens adormit.

Espectacular la recreació del monstre (una espècie de gos llop) i dels goril·les que protegeixen la nimfa; que són mig animal, mig arbre. L'ambientació i la música donen a la pel·lícula un embolcall global molt agradable. M. Night Shyamalan fa el paper d'un escriptor que, en un futur no molt llunyà, serà una gran referència per la humanitat.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

Genial el paper de Paul Giamatti, que madura amb el temps. Ja em va agradar a 'American Splendor' i a 'Entre Copas' i en aquesta pel·lícula torna a estar fantàstic. És un metge, retirat voluntariament, després de perdre la seva dona i a la seva filla en un accident. Ara paga penitència fent de porter en un bloc d'apartaments. La nimfa li obre els ulls, com a la resta de veïns, i li canvia la vida. Pel·lícula molt atractiva, que dóna un missatge positiu, difícil i arriscat en la societat actual.

Comentari 'Brazil'. Nota: 7

Un futur no tan llunyà

1985 / Director: Terry Gilliam / Ciència Ficció / 131 minuts / Jonathan Pryce, Robert De Niro, Michael Palin, Kim Greist, Katherine Helmond, Ian Holm, Bob Hoskins / En un estrany i depriment univers futurista on regnen les màquines, una mosca cau dins d'un rudimentari ordinador y canvia la primera lletra del cognom del 'guerriller' Harry Tuttle (tècnic en calefaccions) pel del tranquil pare de família Harry Buttle, que és detingut i assassinat per error. El buròcrata Sam Lowry és l'encarregat de donar un xec a la família del mort. Paral·lelament, coneix la dona dels seus somnis i, mentre la persegueix, es converteix en còmplice de Harry Tuttle.

Pel·lícula completament surrealista, tot i que aquest depriment univers futurista ja no és tan llunyà per a nosaltres; i més tenint en compte que 'Brazil' es va estrenar fa 21 anys. Podríem dir que la cinta és, en alguns aspectes, premonitòria. Terry Gilliam fa una crítica brutal de l'estat, de la burocràcia, dels monopolis, dels automatismes, del menjar del futur i fins i tot de la cirurgia estètica. Carrega contra tot allò que deixa a l'home en un segon pla, sense poder de decisió. És imperdonable que la paperassa sigui més important que els mateixos drets de la població!

Jonathan Pryce fa el paper d''àngel salvador'. De dia pretén ajudar tothom qui pot des del seu petit càrrec de petit oficinista, des d'on intenta trencar amb la pesada burocràcia que l'envolta. De nit, somnia amb un món molt més perfecte, on coincideix amb la rossa dels seus somnis, una guapíssima Kim Greist. Reforçat amb unes ales mecàniques immenses, el personatge de Pryce lluita contra la injustícia i contra totes les coses que, a voltes, l'ofeguen de dia. Això sí, mentre intenta localitzar l'amor de la seva vida.

Grans papers secundaris de Robert de Niro i Bob Hoskins, personatges antagònics entre ells. De Niro representa l''artista', el tècnic en calefaccions capaç d'arreglar una avaria en cinc minuts, sense fer soroll ni necessitat de grans eines. Hoskins és el clar exemple de la burocràcia: li fan falta vint papers per poder fer una reparació i, a més, necessita més mitjans i més temps. El petit tècnic davant del funcionari del monopoli que s'ho menja tot.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

L'escena inicial en què una simple mosca provoca el canvi d'identitat d'una persona és espectacular, igual que la detenció de Harry Buttle. L'interrogatori final també és molt espectacular, arribant a la paranoia. Pel·lícula que ronda la bogeria, tot i que és força recomanable. Han passat 21 anys, però s'aguanta molt bé. A nivell estètic no tant, però l'argument és molt actual.

Comentari 'X-Men 3. La decisió final'. Nota: 5

I la vacuna contra l'avorriment?

2006 / Director: Brett Ratner / Ciència Ficció / 105 minuts / Intèrprets: Hugh Jackman, Patrick Stewart, Ian McKellen, Halle Berry, Framke Janssen, Anna Paquin, Ellen Page / En aquesta tercera part de la saga, el Govern s'inventa una vacuna perquè, si volen, els mutants es puguin convertir en persones 'normals' i adaptar-se a la societat. Charles Xavier opta per la tolerància (que sigui el mutant qui esculli), mentre que Magneto rebutja totalment la vacuna, declarant la guerra total.

Se'ns ha venut com 'La decisió final', tercera i última part de la saga, però al mes de juny s'estrenarà la quarta: 'Magneto'. Per tant, ens han enganyat! Jo crec que aquesta és la més fluixa de les estrenades fins ara. És avorridota i l'únic amb certa gràcia és la batalla final. Em quedo amb el duel entre 'Charles Xavier' i 'Magneto', amb la sempre agradable presència de Halle Berry i amb l'aparició de la jove canadenca Ellen Page, a qui vaig descobrir a 'Hard Candy'. Amb 19 anys, crec que és una de les actrius amb més futur del cinema actual. El 'peluix blau' que fa d'enllaç entre els humans i els mutants és més aviat ridícul.

Tenint en compte que, per un motiu o altre, desapareixen uns quants dels mutants 'estrella', és de suposar que en la quarta entrega dels 'X-Men', Marvel ens oferirà nous personatges, amb nous poders. Penso que és l'única manera de revitalitzar la saga, que considero que està força acabada. S'ha volgut estirar massa i se n'ha ressentit. El primer 'capítol' dels 'X-Men' engrescava, el segon no estava malament, però el tercer està sota mínims. Què hi farem, la taquilla mana!

Coses: No ho soporto! (o 50 'per què' qualsevol)

Per què hi ha gent que es compra cotxes cada vegada més grans i més potents, amb més accessoris i, per contra, s'oblida de posar els intermitents? Per què quan les ràdios informen de l'estat del trànsit a les rondes de Barcelona ens parlen de zones i no de números? Altrament, per què les tenim numerades? Per què a totes les comunitats sempre hi ha un parell de veïns que senten la imperiosa necessitat de tocar els nassos? Per què hi ha persones que quan els expliques alguna cosa sempre et diuen que ells ja ho sabien? Per què hi ha tanta gent que parla pels colzes? Per què no s'han plantejat mai que algun dia també podrien escoltar? Per què hi ha gent que no coneix el seu límit d'incompetència? Per què la majoria de bancs i caixes ens cobren interessos per tot? Per què l'habitatge cada cop és més car? Per què ningú fa res per evitar-ho? Per què els ajuntaments permeten que el so de molts locals d'oci nocturn penetrin sense vergonya a casa dels seus veïns? Per què no existeix el dret a dormir tranquil? Per què diuen que viure a Catalunya sense parlar català és impossible? Aquests que ho asseguren amb tanta radicalitat, han viscut aquí? Doncs, per què ens ataquen sense pietat?

Per què es permet el terrorisme informatiu? Per què els cinemes surten de les ciutats per anar-se'n cap a zones d'oci global cap als afores? Per què sempre hem de seguir el model dels Estats Units? Per què triomfen els videojocs? Per què molts joves, i alguns que no ho són tant, estan enganxats al 'Messenger'? Per què ens estem oblidant de parlar cara a cara, un davant de l'altre? Per què cada cop hi ha més violència als dibuixos animats infantils? Per què segueix triomfant l'anomenada 'tele escombraria'? Per què no hi ha un codi ètic que la reguli? Per què seguim contaminant els rius i els mars sense mesura? Per què ningú s'adona que el canvi climàtic ja és una realitat? Ens acabarem banyant al mar el mes de gener? Per què? Estem a prop del final de l'esquí, com a mínim com el coneixem ara? Per què? Per què molts restaurants augmenten el preu i redueixen la qualitat? Per què hi ha gent que prioritza l'aspecte físic a la salut? Per què hi ha tantes persones amb anorexia o bulímia? Estem davant d'una nova cultura de talles? Per què?

Per què cada cop hi ha més diferència entre classes? Per què els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres? Per què continuen arribant embarcacions plenes d'immigrants? Eren premonitoris 'Os Resentidos' quan cantaven 'Abdul vente para Europa'? Per què? Per què molts propietaris de gossos no recullen les brutícies que els seus animals fan al carrer? Per què encara n'hi de perilosos (de gossos, eh!) que van sense morrió? Per què la gent deixa els mobles vells al carrer sense avisar abans al servei de recollida de l'Ajuntament? Per què hi ha molta gent que no tira de la cadena quan va als locals publics? Perquè suposo que a casa seva sí que ho fan, no? Per què la gent embruta les parets que no són seves amb total impunitat i sense cap remordiment? Per què hi ha molta gent que no diu 'hola' quan arriba als llocs? Per què diem 'ei' quan ens creuem amb algú a la feina? Per què has de formar part d'un jurat popular sense tenir coneixements de dret? Per què t'obliguen a fer de taula en unes eleccions? Per què hi continua havent tanta corrupció?

Per què estic fent aquesta reflexió? Per què hi ha tanta gent i tan poques persones? No ho sé nen, menja, calla i no preguntis més!

Paranoia 68: Qüestió de pilotes

'Eran las cinco en punto de la tarde', com diria el poeta Federico García Lorca. 'Eran las cinco en punto de la tarde' i tot estava preparat per començar una nova jornada de la lliga de futbol. 'Eran las cinco en punto de la tarde' i els aficionats de tots els estadis estaven ansiosos; esperaven que el seus equips sortissin al camp el més aviat possible i comencés l'espectacle. Un diumenge sense futbol és com un diumenge sense missa, no té cap sentit. S'estava retardant l'inici de la jornada. Havia succeït algun dia més, però a un estadi determinat, no a tots. Ja havia passat un quart d'hora de les cinc de la tarda i la pilota encara no havia començat a rodar. Quin era el problema? Per què ningú no donava explicacions? Vivim en un país on no se'n dónen gaires, però parlant de futbol aquest retard era una qüestió d'estat! Quina vergonya!

Els jugadors estaven sobre la gespa, els àrbitres amb els xiulets a punt, les aficions rugint cop mai. Com sempre, el desplegament mediàtic era brutal. Els comentaristes de la ràdio a punt, els fotògrafs preparats, igual que els càmeres de televisió i els periodistes de la premsa escrita. Quan hi ha futbol el món s'atura, diuen que és el nou opi del poble, com abans la religió. Quan la pilota roda, s'obliden els mals, els problemes... Molts van al camp a vibrar, a cridar, a oblidar les tensions acumulades al llarg de la setmana. El futbol és un espectacle, és veritat, però veure'l callat, immòbil, com si estiguessis a l'òpera ja no es porta. L'entrenador del Chelsea, José Mourinho, ja va dir fa uns mesos que al Camp Nou es fa teatre del bo. És així, com no, però està de moda que l'espectador també sigui actor, com si es tractés d'una obra de 'La cubana'.

Què estava passant? Quina diferència hi havia entre aquest diumenge i els anteriors. Doncs només hi havia una petita defirència, de fet només era de 340 grams i una circumferència de 65 centímetres clavats.... Havien desaparegut totes les pilotes, a tots els camps i era materialment impossible posar en marxa la jornada. Els jugadors començaven a desesperar-se, exactament igual que els àrbitres, increpats des de la graderia. Els de 'negre' sempre tenen la culpa de tot i, si nó,... se'ls hi dona! No seria la primera vegada, no? Els comentaristes de ràdio s’estaven quedant sense paraules (fins i tot Monsier Bernabéu), els fotògrafs i els càmeres de televisió no sabien on enfocar el seus objectius, els periodistes de la premsa escrita tenien els fulls en blanc, només amb alguns gargots, com les llibretes de Van Gaal.

La situació era insostenible. La gent estava perdent la paciència, res els podia aturar. Què explicarien les ràdios i les teles dilluns? Quin diari esportiu llegiria la gent quan anés a esmorzar? La situació era catastròfica. Calia cridar l’exèrcit? Havien d’intervenir els geos? Estavem davant l'inici d'una nova Guerra Mundial? Era diumenge i no hi havia partits de futbol! Havien desaparegut totes les pilotes dels camps del país i ningú era capaç de trobar-ne de noves. En aquest món tot era permissible, la fam, la falta d'aigua, la manipulació, però com cantava Queen, 'The Show Must Go On'. Calia fer tot el què fos necessari, i encara més, perquè el futbol no s’aturés, per mantenir la funció en marxa un cap de setmana més. Al final, tot acaba sent una qüestió de pilotes. Hi esteu d'acord?