Lectures 2015 (50)

S'acaba un altre any i, com sempre, toca fer balanç. Aquest bloc, "Paranoia 68", ja en té més de nou. En aquest 2015, han caigut 50 llibres. Només tinc pendents 5 ressenyes. Les altres ja han estat publicades. També he referenciat 92 pel·lícules i encara en tinc 8 en preparació. De cara al 2016, un desig clar: salut, cinema i llibres per a tothom!

1-. El impostor (Javier Cercas)
2-. El cas Eduard Einstein (Laurent Seksik)
3-. La lluvia del tiempo (Jaime Bayly)
4-. Reparar els vius (Maylis de Kerangal)
5-. Mercado de invierno (Phillip Kerr)
6-. Rodamon (Xavi Narro)
7-. Recuérdame que te odie (Álex de la Iglesia)
8-. Un pòdium irrepetible (Georgina Esteva)
9-. Strappo (Martí Gironell)
10-. Homes sense dones (Haruki Murakami)
11-. Un dinar un dia qualsevol (Ferran Torrent)
12-. Apropiació indeguda (Lena Andersson)
13-. La llibreria encantada (Christopher Morley)
14-. L’Àguila Negra (Joan Carreras)
15-. Així és la Fórmula 1 (Francesc Rosés)
16.- La senyoreta Keaton i altres bèsties (Teresa Colom)
17-. Paranoia (Franck Thilliez)
18-. La víctima (Saul Below)
19-. L’edat dels homes (Hèctor Bofill)
20-. En Mattia i l’avi (Roberto Piumini)
21-. Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)
22-. Algú com tu (Xavier Bosch)
23-. La noia del tren (Paula Hawkins)
24-. Vida menor (Raimon Gil Sora)
25-. Kafka a la platja (Haruki Murakami)
26-. L’espasa d’Al·là (Jordi Calvet)
27-. L’amnèsia d’Eros (Bernat de Montclar)
28-. Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café (Isaac Pachón)
29-. Vida de escritor (Gay Talese)
30-. El mal camino (Mikel Santiago)
31-. Gegants de gel (Joan Benesiu)
32-. Trauma (Erik Axl Sund)
33-. Persona (Erik Axl Sund)
34-. Catarsi (Erik Axl Sund)
35-. El que no mata et fa més fort (David Lagercrantz)
36-. Som una família (Fabio Bartolomei)
37-. El bar de las grandes esperanzas (J. R. Moehringer)
38-. El lector de les 6.27 H (Jean-Paul Didierlaurent)
39-. El gran Gatsby (F. Scott Fitzgerald)
40-. La dama del gosset (Anton Txékhov)
41-. El tallador de canyes (Junichiro Tanizaki)
42-. Puresa (Jonathan Franzen)
43-. El regne (Emmanuele Carrère)
44-. La noia de la pluja (Sergi Purcet Gregori)
45-. Vidas frágiles, noches oscuras (Hiromi Kawakami)
46- La Malcontenta (Sebastià Alzamora)
47-. El llibre de la Senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
48-. Sport & Cook (Astrid Barqué)
49-. Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)
50-. No Limits (Albert Llovera)

Sport & Cook (Astrid Barqué)

Menjar més natural per aconseguir millors resultats en l’esport. Ho proposa l’Astrid Barqué a “Sport & Cook”, de Viena Edicions. L’Astrid (Vilafranca del Penedès, 1981) és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, té un postgrau en Educació Familiar i ha participat en cursos sobre alimentació. “Sport & Cook” també és el nom del seu programa a Youtube.

El pròleg del llibre, que té 147 pàgines, és de la Gemma Mengual, campiona i medallista de natació sincronitzada. Ens explica que menja poquíssima carn, gens de llet i pràcticament res que provingui de la vaca. Afegeix que, últimament, ha incorporat a la seva dieta la quinoa, els llegums i les llets vegetals. Els onze capítols, després de la presentació de l’autora, comencen amb el retrat d’esportistes. Tots ells s’alimenten de la manera més natural possible. Són aquests: Míriam Albero i Marcel Zamora (triatletes), Emma Roca (ultra fondista), Ferran Latorre (alpinista), Agustí Roc (corredor i esquiador), Elena Congost i Jaume Leiva (atletes), Ona Carbonell (nedadora sincronitzada), Dani Marzo i Jesús Pérez (piragüistes) i Laura Orgué i Anna Comet (trailrunners).

“Sport & Cook” és un llibre molt visual, directe i amb un munt de receptes, teòricament, fàcils de fer. L’Astrid ens ensenya a preparar-nos les nostres pròpies barretes energètiques o els necessaris batuts recuperadors. També ens dóna alternatives al sucre, que considera molt perjudicial per a la salut, i ens presenta les “altres” proteïnes, com el tofu o el seitan. En total, són trenta receptes, acompanyades de fotografies. Hi trobem, per exemple, el cuscús amb tofu, les boles d’azuki amb castanyes, el puré de mill, la tapa d’hamburguesa vegetal i el tempeh arrebossat amb all i julivert. Ens descriu els plats, el temps de preparació i la dificultat. També els ingredients i l’elaboració.

LA IMPORTÀNCIA DE REFLEXIONAR

Tots els temes tractats són interessants i porten al lector cap a la reflexió. És allò d’analitzar les teves rutines i comparar-les amb les propostes de l’Astrid. Entre altres temes, ens parla dels hidrats de carboni com a font d’energia en l’exercici, de la importància de l’esmorzar (l’àpat més important del dia), dels colors que hi ha d’haver al plat (com més millors), del poder dels aliments ecològics i, també, del gluten en el món de l’esport. Una de les esportistes que surten a “Sport & Cook”, l’Anna Comet, és celíaca. Un bon manual per consultar quan ho creguem oportú.

“No hem d’oblidar que, actualment, la gran majoria d’animals que es destinen al consum humà van carregats d’antibiòtics, hormones i altres químics destinats a augmentar la producció de les granges. El fetge, que actua com a filtre de tot el que mengem, es podria sobrecarregar i no donaria a l’abast per depurar les toxines que ens provoquen aquests químics i metabolitzar el greix que ens aporten aquests aliments. A més, l’abús de consum de productes d’origen animal també ens pot portar malalties com diabetis, càncer i cardiopaties”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El llibre de la Senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)

Una novel·la que parla d’una novel·la; o de dues, per ser més exacte. Em refereixo a “El llibre de la Senyoreta Buncle”, àgil i fàcil de llegir com pocs. Està escrit per D.E. Stevenson (Edimburg, 1982 – Moffat, 1973) i publicat originàriament l’any 1934. La traducció al català és de Marta Cucurell. Té 360 pàgines i s’ha convertit en el número 52 de la col·lecció “El Cercle de Viena”. Molt recomanable.

L’autora, cosina de Robert Louis Stevenson, ens explica la història de la Barbara Buncle, una dona soltera, d’uns quaranta anys, que passa per un mal moment econòmic. Per intentar sortir del pou pensa en dues possibilitats: criar gallines o... escriure un llibre! Al final, es decanta per la segona. Fer diners escrivint no és fàcil, però ella ho aconsegueix. “El pertorbador de la pau” es converteix en un autèntic fenomen de vendes. L’editor, Sam Abott, està encantat amb la seva nova autora. El primer títol del llibre era “Cròniques d’un poble anglès”, però l’home va decidir canviar-lo per fer-lo més atractiu de cara als possibles compradors.

La Senyoreta Buncle escriu sobre el que més coneix, els seus veïns i la seva ciutat. Per por a possibles represàlies, canvia el nom de la localitat (de Silverstream a Copperfield) i, lògicament, de totes les persones que hi apareixen. A més a més, signa amb pseudònim, John Smith. Mai s’hauria imaginat que la novel·la tindria tanta repercussió i que se’n farien unes quantes edicions. Això sí, la majoria de lectors de Silverstream la troben horrorosa i no els agrada gens ni mica com hi surten retratats. Amenacen a l’editor de denunciar-lo i munten tot un seguit de reunions per saber com descobrir qui és Johh Smith i, si pot ser, apallissar-lo. En la primera part, el llibre comença explicant les interioritats dels habitants del llogarret. Més endavant tot és torna més surrealista, amb un noi que desperta consciències tocant la flauta.

PERSONATGES MOLT DIVERTITS

Alguns dels personatges d’aquest llibre, de finíssim humor escocès, són la senyoreta Featherstone Hogg (al capdavant de la caça de John Smith); el senyor Hathaway, un vicari ric que intenta passar un any amb poquíssims diners, com si fos pobre; i la Vivian Greensleeves, que només té capacitat d’enamorar-se d’homes amb recursos econòmics i un bon cotxe. També hi destaquen, per exemple, el coronel Weatherhead i la seva promesa. A “El pertorbador de la pau” el segueix “La ploma més poderosa...”, on la Barbara descobreix als lectors que és ella la persona que hi ha darrere d’en John Smith. En aquesta segona part, la realitat i la ficció acaben fusionant-se del tot. La bona acollida d’“El llibre de la Senyoreta Buncle” va fer que en sortissin dues seqüeles, “Miss Buncle married” (1936) i “The Two Mrs. Abbots” (1943).

“La Sara es mirava la seva amiga amb uns nous ulls, els d’El Pertorbador de la pau, i va veure que el que deia el misteriós John Smith era cert. La Margaret estava esgotada pel mal geni del seu marit de la mateixa manera que una moneda de plata es gasta pel fregadís constant amb monedes més tosques. L’atractiu de la Margaret pràcticament havia desaparegut, i la seva vivacitat també, encara que avui estava més bonica que de costum, i també més vivaç, perquè havia corregut per l’aire fred a veure la seva amiga. I la Sarah pensava –com pensen totes les mullers felices- que ella no hauria aguantat durant tants anys”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Vidas frágiles, noches oscuras" (Hiromi Kawakami)

“Vidas frágiles, noches oscuras” és el cinquè llibre que llegeixo d’Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958). Abans de començar a escriure, va estudiar Ciències Naturals i va donar classes de Biologia. La traducció al castellà és de Marina Bornas Montaña. Té 173 pàgines i està publicat per Acantilado. M’ha semblat més “físic” i menys “profund” que els anteriors; ara intentaré explicar per què. Com sempre, tot gira al voltant de les relacions humanes.

Més “físic” perquè aquest cop tot és molt visceral. Algunes parelles estan més enganxades pel sexe que per l’amor, que queda en un segon pla, força ocult. És el cas de l’Haruna, que s’entén regularment amb tres homes: l’Endo, en Satoru i en Yukio. Són històries basades en la carn, sense compromisos de cap tipus. Es dóna la circumstància que en Yukio és el marit de la Lili, la millor amiga de l’Haruna, des que eren unes nenes. Se’n va al llit amb ell des de poc després que li presentés. I diria que no se’n penedeix gens ni mica. Els tres volten els 35 anys.

La Lili sap que en Yukio i l’Haruna s’entenen, però tampoc li dóna massa importància. Ella també té una relació paral·lela. És un noi més jove que ella i es diu Akira. Ni l’estima a ell ni al seu marit. No té massa clar que vol fer en aquesta vida, com la resta de personatges d’aquestes històries entrellaçades. Com deia abans, el llibre és més “físic” i menys “profund”. Ho dic perquè no hi ha aquell enamorament tan sensual i característic que pul·lula per les seves obres anteriors. El que no varia és que tothom està molt perdut, sense una sortida clara. Kawakami segueix utilitzant un to tranquil i despreocupat, relativitzant-ho tot.

Com que el llibre és curt, tampoc no pot aturar-se massa temps en explicar segons quines coses. Encara que sigui de passada, això sí, tracta l’absentisme escolar i la violència de gènere. La Lili no estima a en Yukio. En Yukio no estima l’Haruna. L’Haruna no estima ni a l’Endo ni en Satoru. L’Akira estima a la Lili? O tampoc? Per acabar-ho d’adobar, l’Akira i en Satoru són germans. En Satoru diria que sí que estima a l’Haruna, per qui acaba perdent el cap. Tot passa en el Japó actual, on tothom està més per la feina que per qualsevol altra cosa.

“En realidad, Yukio pensaba que las cosas no solían ocurrir de golpe y porrazo. Se compadecía de su compañero, pero estaba convencido de que la relación tenía que haber dado alguna señal que presagiara su inminente fracaso. De hecho, en las cuatro relaciones anteriores de Yukio, al final iban apareciendo constantes indicios aquí i allá, como truenos lejanos de la tormenta que se avecina. Los indicios del fracaso existen. Es cuestión de cerrar los ojos a la realidad o mantenerlos bien abiertos. Partiendo de la teoría de Yukio, según la cual lo que no se manifiesta no existe, es importante fijarse atentamente tanto en lo visible como en lo invisible. Es bastante difícil distinguir ambas cosas, pero es imprescindible para llevar una vida equilibrada”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Manazuru. Una història d’amor
Abandonarse a la pasión
Algo que brilla como el mar
El cielo es azul, la tierra blanca

Mendelssohn és a la teulada (Jirí Weil)

Dins de la col·lecció “El Cercle de Viena”, Viena Edicions continua publicant petites joies. El número 51 es titula “Mendelssohn és a la teulada”, de Jirí Weil (Praskolesy, 1900 - Praga, 1956). La traducció del txec és de Jaume Creus. Té 281 pàgines. Globalment, podríem definir el llibre com una sàtira, tot i que, en el fons, és una tragèdia de grans dimensions. En primer pla, l’ocupació nazi de la ciutat de Praga.

Weil, que era jueu, va ser expulsat del seu país i exiliat a l’Àsia Central. Quan va tornar, havia de presentar-se al gueto de Terezín, però no ho va fer, fingint la seva pròpia mort. La novel·la està basada en experiències pròpies. Volia deixar clar, i ho va aconseguir, que el coratge i, sobretot l’humor, eren condicions necessàries per mantenir l’esperança durant la terrible ocupació dels alemanys. “Mendelssohn és a la teulada” és la seva pròpia pòstuma. En ella retrata acuradament la transformació de la vida quotidiana dels txecs per culpa de la guerra. Va passar-ho francament malament.

L’obra comença amb una anècdota que explica la prepotència i la bogeria dels dirigents nazis. Poc abans d’un concert, amb la presència de la cúpula dels ultradretans, un aspirant a les temibles SS demana que es retiri l’estàtua de Mendelssohn, pel sol fet de ser jueu. Ningú sap quina cara fa i una mica més i es desfan de la de Wagner, compositor insígnia del règim nacionalsocialista. A partir d’aquest fet, Weil ens presenta tot un seguit de personatges jueus que no tenen més remei que col·laborar amb els alemanys, com Bécvár o Richard Resinger. Estan convençuts que és l’única manera d’escapar-se d’una mort segura...

AMAGATS I AMB MOLTA POR

Alguns passatges de la novel·la m’han recordat històries conegudes, com “El diari d’Anna Frank”. Sobretot quan Weil relata com s’amaguen l’Adela i la Greta, la por que tenen de ser descobertes i el risc que corre el matrimoni que les amaga. També ens explica com es va idear l’anomenada “solució final”, que van mantenir força temps en secret. L’argument és dramàtic, però l’autor glossa tot allò que passa amb una tranquil·litat inusual: quan el tiet de les nenes va a buscar menjar al mercat negre, quan els nazis pengen a tot un seguit de persones sense cap motiu aparent, la brutalitat dels invasors amb la població local... tot està embolicat amb una pàtina de cinisme (?) que ho fa més passable, tot i que no amaga la realitat.

“Ara sabia que no era possible escapar! S’havia barrejat amb els assassins, els servia, i alhora pensava que els podia enganyar. Havia construït aquell museu seguint els desitjos d’ells de tenir el seu monument a un poble extingit, però en realitat confiava salvar així els objectes sagrats que, en cas contrari, haurien estat destruïts si s’haguessin quedat als altres llocs conquerits. Ara sabia que els objectes romandrien, però el poble no. Qui es barreja amb ells per força comet mal, per força es converteix en el seu ajudant, encara que no vulgui, fins i tot si es pensa tota una altra cosa, fins i tot quan s’ingressa en una agrupació determinada amb la finalitat d’enganyar. Perquè el mal és el seu imperi i la mort la seva companyia, a qui converteixen en guardiana de qualsevol”.

En definitiva, un bon llibre sobre la desfeta provocada pels alemanys a Praga i la resistència dels txecs. Recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La manipulació elevada a la màxima potència

Si fem cas a tot allò que Pablo Trapero ens explica a “El Clan”, Aquímedes Rafael Puccio era una de les persones més manipuladores de les que he sentit a parlar mai. No en tinc cap dubte. La interpretació que fa d’ell l’humorista argentí Guillermo Franchella fa posar els pèls de punta. A Franchello el recordava pel seu paper de Pablo Sandoval a “El secreto de sus ojos” (2009).

El “Clan Puccio” va segrestar i assassinar tres persones, per motius econòmics, entre els anys 1982 i 1985, amb tres presidents diferents. Ho va intentar amb una quarta, però no se’n va sortir. L’Arquímides, que va morir el 2013, era integrant de l’Alianza Anticomunista Argentina i del Movimiento Nacionalista Tacuara. Inicialment, actuava amb el beneplàcit del govern, que sempre que feia alguna cosa mirava cap a l’altre costat. Quan tot va sortir a la llum, la història del clan va commocionar l’Argentina. Els veïns definien als Puccio com una família normal i corrent.

Per sobre de tot, sorprèn que l’Arquímides, que va liderar i planificar totes les operacions, involucrés a la seva dona i als cinc fills; directament o indirecte. Els que ho van passar pitjor van ser els dos grans, que participaven activament en tot. Parlo de l’Alejandro (que jugava a la selecció argentina de rugbi) i en Daniel, batejat com Maguila per la seva constitució física. Els altres tres, més petits, no crec que poguessin oposar massa resistència. En Guillermo, però, va tenir força suficient per fugir de l’infern que és casa seva, amb els segrestats tancats en un bany.

La direcció de Trapero (“Carancho”, 2010) és brutal. Aconsegueix crear una atmosfera bruta i fosca, dins de l’aparent normalitat que intenta donar l’Arquímides. No sé si era conscient de què feia i com comprometia el futur de la seva família. Per a ell, tot semblava normal. La pel·lícula et porta, obligatòriament, a pensar què faries si el teu pare segrestés, matés... i t’obligués a participar-hi. Franchella està sensacional, com Peter Lanzani (que fa d’Alejandro) i la debutant Stefanía Koessl, que intepreta a la seva xicota. “El Clan” va ser premiada al Festival de Venecia, amb el Lleó de Plata al millor director.

Quan es va estrenar a l’Argentina, la pel·lícula va batre tots els rècords de taquilla, amb més d’un milió d’espectadors en els seus primers 9 días, superant “Relatos Salvajes” (2014) i la mencionada “El secreto és de sus ojos”. Dels millors títols que hi ha a la cartellera. Per cert, la banda sonora també és brutal, amb temes com “Sunny Afternoon” (de The Kinks), “Just a gigolo” (David Lee Roth), “Wadu Wadu” (Virus) o “Tombstone Shadow” (Creedence).

"COP CAR"

Entre la road movie i la comèdia negra, “Cop Car”, que es va estrenar divendres, és una grata sorpresa. Està dirigida per Jon Watts i Kevin Bacon fa un dels papers principals. Aquest any, l’actor de Filadèlfia també va treballar a “Black Mass: Estrictamente criminal”. Només dura 86 minuts i té un cert regust indie. Van presentar-la oficialment a l'últim Festival de Sitges. Cal tenir-le en compte.

Bacon fa de xèrif corrupte, possiblement implicat en temes de drogues i amb una o més morts en el seu armari. Un dia, mentre es desfà d’un cadàver, un parell de nens que s’havien escapat de casa li prenen el cotxe, que creien que estava abandonat. Ho fan com si juguessin, sense pensar en les possibles conseqüències. Els interpreten James Freedson-Jackson i Hays Wellford. Tots dos ho fan francament bé. Les criatures, de vuit o nou anys, es diverteixen conduint el cotxe i jugant amb les coses que hi ha dins, amb armes incloses. Només els busca el policia...

El millor de la pel·lícula és el contrast entre la innocència i la tranquil·litat dels nens amb la desesperació del xèrif. No diu a ningú que li han pres el cotxe i, des del moment que descobreix que no hi és, comença una desesperada recerca. Hi ha massa coses dins que poden incriminar-lo. Intentarà parlar amb els nens a través de la ràdio de la seva furgoneta, que també està connectada amb la centraleta de la policia. Abans, però, haurà de demanar que la resta de companys seus canviïn de freqüència. “Cop Car” té força i està molt ben estructurada. Divertida i sinistra persecució, en què un gat vell persegueix a dues joveníssimes rates.

"AMY"

Dura més de dues hores i no es fa pesada en cap moment, tot el contrari. Parlo d’”Amy (La chica detrás del nombre)”, d’Asif Kapadia. El director del Regne Unit ja havia fet una incursió en el món del documental amb la biografia de l’expilot brasiler de Fórmula 1 Ayrton Senna, estrenada l’any 2010. Aquest cop, ens parla de la cantant britànica Amy Winehouse, morta l’any 2011, quan tenia 27 anys.

Haig de dir que mai no he estat fan de l’Amy. Ni tan sols coneixia la majoria de les seves cançons. Malgrat això, la seva història em va deixar en estat de xoc. El personatge em va semblar molt interessant i em va robar el cor des del primer moment. Amb imatges inèdites, d’arxiu i un munt d’entrevistes, la pel·lícula deixa clar que a l’Amy la va matar el seu pare. Primer per abandonar-la quan era petita, a ella i a la seva mare, i després per reaparèixer i voler gestionar la seva carrera i la seva fortuna. Se’n va aprofitar fins a punts insospitats. I ella no se n’adonava; o no volia veure-ho, no em queda clar.

El seu marit, Blake Fielder, també en va tenir la seva part de culpa, portant-la pel camí de la perdició. Fa molta pena veure com les televisions van aprofitar-se d’ella i, ridiculitzar-la quan no calia. És veritat que van ajudar a llançar-la a l’estrellat quan començava; però van enfonsar-la del tot, fent acudits fàcils i criticant-la quan va caure en les drogues i l’alcohol. L’Amy era una gran fan de Tony Bennett, amb qui va arribar a cantar en un duet. No s’ho podia ni creure. Potser va ser un dels moments més feliços de la seva vida, quan ja estava molt malament. Bennett diu en el documental que, per veu i actitud davant de la música, només era comparable a Ella Fitzgerald i Billie Holiday. Molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Immigrants il·legals enmig de la boira

"En el caos no hay error" cantava Santiago Auserón, líder de Radio Futura. És una de les meves frases preferides. Podria aplicar-se perfectament a "Haemoo", que aquí s'ha traduït com "Niebla". Quan no es planifica res, quan es fa tot a la babalà, és normal que les coses acabin sortint malament. Enmig del desconcert, l'errada queda difuminada. És el debut cinematogràfic del coreà Shim Sung-bo.

Les errades són del capità del vaixell pesquer que, en un moment de crisi, decideix transportar immigrants il·legals. Són xinesos que busquen una vida millor a Corea del Sud. Per explicar-nos aquesta potent i violenta història, Sung-bo compta amb la col·laboració de Bong Joon-ho i de Kyung-pyo Hong, que ja van treballar junts com a guionista i director de fotografia a "Snowpiercer". Més enllà de l'argument, que és francament bo, el gran encert de la pel·lícula és l'elecció de Kim Yoon-seok com a protagonista principal, en el paper de capità. Està a l'altura dels grans del cinema coreà, com Choi Min-sik o Song Kang-Ho.

Encara que les coses vagin malament, sempre poden empitjorar. I si no que li preguntin al capità Kang Chul-joo, que cada decisió que pren ho fa tot encara més complicat. A més a més d’explicar-nos les penúries dels immigrants, “Haemoo” també és una gran història d’amor -fruit de la desesperació- entre un dels tripulants del vaixell i una de les persones que hi pugen de manera il·legal. Tot i que no són explícites, té escenes molt violentes, com quan esquarteren un munt de cossos. Visualment, la pel·lícula és francament bona, sobretot mentre els protagonistes s’han de moure enmig d’una boira sinistra. El final, per inesperat, em va semblar sensacional.

“THE ASSASSIN”

Des d’un punt de vista estètic, “The Assassin” és una de les millors pel·lícules que he vist en els últims mesos. Està dirigida per Hou Hsiao-Hsien, premi al millor director al Festival de Cannes. Paisatges fantàstics, llargs silencis, música efectista i precioses escenes d’arts marcials. D’aquest director, recordo “El vuelo del globo rojo” (2007).

Argumentalment, la pel·lícula no és rodona, ni molt menys. Hi ha massa coses que no queden clares del tot. A la protagonista principal (Nie Yinniang) la interpreta Shu Qi. Torna a casa després d’uns anys a l’exili. I ho fa amb un objectiu molt clar: assassinar a Tian Ji’an, el seu cosí, que s’ha convertit en un autèntic tirà. Actualment, és el governador dissident de la província militar de Weibo. N’havia estat enamorada. Podríem definir la pel·lícula com una “Wuxia”, amb la Nie com a heroïna.

El millor són les escenes d’arts marcials que, pel meu gust, són poques. La facilitat i bellesa dels moviments de la protagonista són encantadors. Espectacle en estat pur. En alguns moments, m’han vingut al cap títols com “The Grandmaster” (2013), de Wong Kar-Wai, o “Tigre y dragón” (2000), d’Ang Lee. “The Assassin” és més profunda, més poètica, però també més embolicada. Segur que un segon visionat ajudaria a apreciar-la encara una miqueta més.

“STRAIGHT OUTTA COMPTON”

Reconec que mai no hauria donat una oportunitat a aquesta pel·lícula si el meu fill no m’hagués “obligat” a veure-la. Parlo de ”Straight Outta Compton”, dirigida per F. Gary Gray (“The italian job”, 2003). Són quasi dues hores i mitja de rap potent i agressiu, amb la banda N.W.A com a principal protagonista. Es va estrenar la setmana passada. Els Niggaz With Attitude van triomfar del 86 al 91. La veritat és que no sabia pràcticament res d'ells.

L’acció es localitza al perillós barri californià de Compton en el qual, si fem cas a la pel·lícula, la policia reprimeix brutalment als negres. No els deixa fer un pas sense registrar-los o colpejar-los sense motius aparents. És en aquest ambient, on un grup de joves forma un grup de rap que, a través de les seves lletres, es rebel·la contra l’autoritat. Els components de N.W.A, que van convertir-se en un fenomen de masses, eren Arabian Prince, DJ Yella, Dre, Eazy-E, Ice-Cub i MC Ren. Qui els va catapultar cap a l’èxit va ser un productor blanc, Jerry Heller. L’interpreta, i de quina manera, el gran Paul Giamatti, un dels meus actors preferits.

Els N.W.A no van saber gaudir plenament del seu èxit, sobretot per problemes de gelosia i de diners. De portes en fora, fa la sensació que en Heller en va ser el principal culpable. Quan es van separar, també van fer carrera individualment, això sí, sense poder igualar la bogeria que provocaven a tot arreu quan actuaven junts. “Straight Outta Compton” també és una bona reflexió sobre el poder, el diner, el consum de drogues, la repressió policial, el racisme i la violència. Amb mitja hora menys –o fins i tot tres quarts- encara hauria estat més rodona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Acabar amb el narcotràfic és una quimera

“Incendies” (2010), “Enemy” (2013) i “Prisoners”(2013). Les tres pel·lícules del canadenc Denis Villeneuve que havia vist fins ara m’havien agradat molt, sobretot la primera. Visualment, “Sicario” està a l’altura de les anteriors, però tot el que passa està una mica agafat amb pinces. Res acaba de quadrar massa bé. Algunes imatges nocturnes m’han recordat “La noche más oscura”, de K. Bigelow.

L’argument és potent. Acabar amb el narcotràfic és una quimera. Ningú ho aconseguirà, mai de la vida. Hi ha massa policies corruptes, massa interessos en joc, massa diners... i venjances personals! L’agent de l’FBI Kate Macer intenta combatre la distribució de droga de la manera que pot, i sense èxits clars. Fins que un parell d’assessors del govern amb un passat poc clar, Matt Graver i Alejandro, la recluten per portar a terme una missió... clandestina? No queda clara què volen fer, ni perquè la necessiten a ella, quina és la funció específica del túnel que separa els Estats Units de Mèxic ni que hi feia el policia mexicà que s’hi troba l’Alejandro a dins. Tot és molt confús, encara que no sigui necessari entendre-ho per seguir l’acció.

L’agent està interpretada per Emily Blunt (“Looper”, 2012); i la veritat és que ho fa molt bé. Interessant duel interpretatiu amb Benicio del Toro, a qui fa poc vam veure a “Un día perfecto”. Del Toro fa d’Alejandro, que va perdre la dona i la filla en mans d’un dels caps del narcotràfic mexicà. Josh Brolin (“Puro vicio”, 2014) dóna vida a l’altre assessor, Matt Gaver. També convenç. Més enllà de la posada en escena i de les interpretacions també cal destacar la banda sonora, amb una música contundent. Ajuda a augmentar la tensió en els moments més brillants. De “Sicario” n’esperava una mica més.

"THE HOMESMAN" (DEUDA DE HONOR)

Nova incursió de Tommy Lee Jones darrere de la càmera, després de la interesantíssima “Los tres entierros de Melquíedes Estrada” (2005). Darrere i davant, perquè també protagonitza el western “Deuda de honor” , al costat de Hilary Swank. També destaquen un secundari de luxe com John Lithgow, James Spader (“Sexo, mentiras y cintas de video”, 1989) i la oscaritzada Meryl Streep.

Swank fa de Mary Bee Cuddy, una dona forta i solitària que viu en un poble del Mig Oest. Li proposa matrimoni a tothom que se li apropa, però mai ningú li dóna el desitjat “Sí”. La troben massa autoritària. Aquesta força és la que fa que l’Església l'elegeixi a ella per transportar, fins a l'altra punta de món, a tres dones que han perdut la xaveta. De Nebraska a Iowa, travessant tot el desert. Té més possibilitats d’assolir l’èxit que qualsevol dels seus veïns masculins. Swank sempre escull molt bé els seus papers. És per això que ja té dos Òscars, per “Boys don’t cry” (1999) i “Million dolar baby” (2004). En aquest western que podríem batejar com feminista també està molt bé.

La Mary fa aquest viatge iniciàtic al costat d’un delinqüent habitual, a qui interpreta Lee Jones. Es diu George Briggs i sembla tenir bon cor, tot i que potser no ho sap ni ell. D’inici, només l’interessen els diners i la vida fàcil. Quan la Mary el salva de la forca, a canvi que l’acompanyi en el trasllat, tot comença a canviar. No queda clar perquè les dones es tornen boges, matant als seus fills, ni perquè les porten a Iowa. Allà hi haurà algú que pugui salvar-les? De veritat? Deixant de banda aquestes dues preguntes, la pel·lícula aguanta, sobretot gràcies a les interpretacions de Lee Jones i de Swank.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La noia de la pluja" (Sergi Purcet Gregori)

Egoisme, protecció i culpa. Amb aquestes tres paraules en tinc prou per definir tot el que gira al voltant dels dos principals protagonistes de "La noia de la pluja", de Sergi Purcet Gregori (Barcelona, 1978). M'he llegit les 202 pàgines d'una tirada. El pròleg és de Salvador Macip i l'ha publicat Aurifany Editorial. És la primera novel·la de l'autor, fan confés, com jo, del japonès Haruki Murakami.

És egoista l'Albert, un jove advocat barceloní de 33 anys. Però no és l'únic. També es mouen per interès propi, sense pensar massa en els altres, la Júlia i en Carles Domènech. Amb ella comparteix estones de sexe i alguna cosa més, però sense cap compromís, cadascú a casa seva. Ell ha estat el seu padrí al bufet on treballa. Mentre les coses van bé, tot són flors i violes... A l'Albert ens els dibuixa com un pijo cregut, amb diners i amb poques o cap ganes d'escoltar als altres. Ell és el centre de l'univers... i li encanta. A la banda dels protectors, els altruistes, hi ha, sobretot, en Joan. Però també la seva xicota, la Mari, i una altra dona de la qual no en diré el nom, per no esgarrar l'argument. Això mai!

A partir d'aquí, i per no explicar coses cabdals de la història, només puc dir un parell de coses més. La primera és que la noia de la pluja, que dóna títol al llibre, marca un abans i un després en la vida de l'Albert. A mitja novel·la ja en sabem comes diu, però tampoc no crec que sigui necessari revelar-ho. La veu un dia tota molla, com si busqués alguna cosa per terra, com allunyada de la realitat, i li costa moltíssim treure-se-la del cap. És més, diria que mai ho aconsegueix del tot. Les seves aparicions casuals tampoc no ajuden. Ha arribat el moment de deixar de pensar en un mateix i de preocupar-se per una altra persona... encara que sigui per primera vegada en molts anys?

PERSONATGES PLENS D'EMOCIONS

Purcet ens presenta uns personatges plens d'emocions, que estimen, odien, ploren, riuen i, involuntàriament o voluntària, també fan i es fan mal. Egoisme, protecció i, sobretot, culpa, un pecat amb el qual no és fàcil viure. Sempre que sigui possible, s'ha d'expiar. A "La noia de la pluja" queda clar que s'han d'escollir molt bé les amistats, o deixar que ens escullin. Un bon amic no et dóna cocaïna per pasar un mal tràngol; t'ofereix casa seva i una espatlla en la qual plorar.  Al més pur estil Murakami, l'autor ens posa la banda sonora d'algunes escenes, amb Depeche Mode i The Smashing Pumpkins. També hi ha alguna referència literaria, a Henning Mankell, i cinematogràfica, com "El show de Truman". Té alguna cosa a veure aquesta pel·lícula amb el protagonista del llibre? Per saber-ho, s'ha de llegir. Està escrita de manera senzilla, àgil i directa.

"Estava sent dura amb mi, sentir-me a dir assassí se'm clavava molt profundament, però ella em portava dotze anys d'avantatge a l'hora d'assumir aquella mort, aquells fets tan nefastos dels quals jo era responsable. Necessitava una mica de comprensió, per mi era tot nou i, per ella, era un passat remot. Així li ho vaig dir, però em va seguir tractant d'egoista, era evident que el pas del temps no havia fet l'efecte desitjat, ja que no és el temps el que cura les ferides, sinó el que fem nosaltres amb el temps que tenim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Acció al límit, i sense treva

El debut de Dani de la Torre a la direcció és espectacular. L’encerta amb la història que explica i, a més a més, la posada en escena és brutal. “El desconocido” t’atrapa des del primer moment, amb escenes que no tenen res a envejar dels grans títols de Hollywoood. Són 102 minuts d’acció al límit. De vegades fins i tot el sobrepassa! L’escena del nen plorant fa posar els pèls de punta.

L’argument pot semblar senzill, però hi ha una gran càrrega de profunditat contra la banca i els seus mètodes tòxics. Queden tots ben retratats. D'inici, el poder malsà del diner queda en un discret segon pla, a l'ombra d'una història de supervivència duríssima. La protagonitzen en Carlos, un executiu de banca, i els seus dos fills, la Sara i en Marcos. De camí cap a l’escola, en Carlos rep una trucada anònima. El desconegut li diu que si no li entrega una elevada quantitat de diners (una part en efectiu i l’altra a través d’una transferència) detonarà la bomba que ha posat dins del cotxe. També explotarà si intenten sortir.

Al Carlos l’interpreta Luis Tosar, que està molt bé, com sempre. Paula Del Río (Sara) i Marco Sanz (Marcos) compleixen amb nota, i no tenen papers fàcils. Del repartiment també em quedo amb Javier Gutiérrez (Goya al millor actor principal per “La isla mínima”, 2014) i Elvira Minguez. Es dóna la circumstància que tant un com l’altre també surten a “Truman”, que vaig veure dos dies abans. Ell és "El desconocido"; i ella la cap d'artificiers. Destacadíssims tots dos! Per passar una estona entretinguda. Seguiré ben atent els propers títols de De la Torre.

"EDUCACIÓN SIBERIANA"

L’italià Gabriele Salvatores, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Mediterráneo” (1991), sembla estar més preocupat per l’estètica que per l’argument. Com a mínim, és la sensació que m’ha donat després de veure “Educación siberiana”. L’ha rodada íntegrament en anglès. El millor és la presència de John Malkovich en un dels papers principals.

Malkovic, tot un prodigi de la interpretació, és el cap d’un dels clans dels Urka, incorregibles criminals siberians deportats a Transnitria, entre Moldàvia i Ucraïna, en temps de Stalin, als anys 30. Fa la sensació de ser un home duríssim, però que es regeix per unes lleis pròpies, basades en l’honor i la religió. Capaç de matar a qui sigui necessari, però no gratuïtament. Salvatores situa l’acció abans de la caiguda de la Unió Soviètica. Per sobre de tot, ens explica la història de dos nois que creixen junts. Un és nét de l’avi Kuzya (Malkovich), que és qui li regala la primera navalla i, més endavant, l’ensenya a disparar. Es diu Kolyma segueix els consells de la família, intentant no buscar-se més problemes dels que ja tenen. L’altre és en Gagarin, que viu instal·lat en el risc. Són molt amics, fins que alguna cosa els separa.

“Educació siberiana” se centra més en mostrar-nos els cossos tatuats dels protagonistes que qualsevol altra cosa. Prioritza la posada en escena i la violència –això sí, menys de la que m’esperava- molt per sobre de qualsevol altra cosa. Al final, des d’un punt de vista d’argument, tot s’acaba convertint en un enfrontament entre Kolyma i en Gagarin. M’ha deixat força indiferent, i més tenint en compte que Salvatores allarga la història innecessàriament. Dura quasi dues hores. La pel·lícula està basada en un llibre de Nicolai Lillin.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"El gran Gatsby" (F. Scott Fitzgerald)

Sentir-se sol, tot i estar envoltat de moltíssima gent. Organitzar festes luxoses que saps quan comencen però no quan acaben, sense la presència de l’única persona que t’agradaria que hi fos. Viure del passat i no saber gaudir del present ni del futur. Tot això li passa al protagonista principal d’”El gran Gatsby”, la novel·la que F. Scott Fitzgerald (1896-1940) va publicar l’any 1925. He llegit l’edició d’Alianza Editorial, que té 249 pàgines.

Entre d'altres coses, he decidit atacar aquest llibre perquè un dels meus escriptors preferits, el japonès Haruki Murakami, sempre en parla molt bé. També s’hi refereix habitualment J. R. Moehringer. No sé si cal considerar-la com una obra cabdal de la literatura moderna, però l’he trobat àgil i molt entretinguda. Potser el pas del temps li ha fet una miqueta de mal. Aquesta traducció al castellà és de Ramón Buenaventura. El protagonista, Jay Gatsby, viu sol en una gran casa a Long Island. Ningú sap d’on ha tret els diners, tot i que la idea majoritària és que no són nets del tot. Darrere de la seva imatge de seductor, segur d’ell mateix... s’amaga un contrabandista?

En Gatsby està enamorat de la Daisy, amb qui no té cap relació des de fa uns quants anys. Des d’on viu es veu casa d’ella, que està casada amb una estrella del futbol americà, en Tom Buchanan. Tenen una filla petita. Diria que en Tom és un home un pèl violent i amb una vida interior complicada, amb amant inclosa. La història d’en Tom, de la Daisy i d’en Gatsby l’explica en Nick Carraway, que fa de narrador. És cosí de la Daisy i té una relació una mica peculiar amb Miss Baker, jugadora de golf. La va conèixer a casa dels Buchanan. En Nick viu, de lloguer, en una petita casa, just al costat de la fastuosa mansió de Gatsby.

En aquest llibre, Scott Fitzgerald reflexiona sobre l’amor, la fidelitat, l’amistat i sobre tot allò que som capaços de fer per aconseguir els nostres objectius. Hi ha un moment en què la línia entre el seny i la bogeria és pràcticament invisible. Es perd la noció de l'espai i del temps. Aparentment, en Jay Gatsby té tot allò que podria necessitar qualsevol persona per ser feliç, però potser li falta el més important: l’amor i l’amistat dels qui l’envolten. Mai l'ha tinguda. És veritat que quasi sempre té la casa plena de gent, però és impossible que se senti més sol. Em sap greu "compañero", que és l'expressió que repeteix ell fins a l'extenuació.

“El incesante martilleo del calor estaba empezando a confundirme y pasé un mal rato hasta darme cuenta de que las sospechas aún no habían recaído en Tom. Wilson había descubierto que Myrtle tenía alguna clase de vida aparte en otro mundo, y la conmoción lo había puesto físicamente enfermo. Lo miré, y luego miré a Tom, que acababa de hacer un descubrimiento semejante hacía menos de una hora… y se me ocurrió pensar que no hay diferencia tan profunda entre los hombres, ni por inteligencia ni por raza, tan profunda como la que existe entre el enfermo y el sano. Wilson estaba tan enfermo que parecía culpable, imperdonablemente culpable, como si acabara de hacerle un hijo a alguna pobre muchacha".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Puresa" (Jonathan Franzen)

Les parelles extremes, amb l’amor i l’odi convivint a parts iguals; l’idealisme juvenil, la culpa que rossega per dins l’assassí i el poder il·limitat i malaltís d’internet. Són quatre dels temes que Jonathan Franzen (Western Springs, Illinois, 1959) tracta, magistralment, a “Puresa”. En català, l’ha publicada Empúries, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa.

La protagonista central de la novel·la, que té 773 pàgines, és la Pip Tyler, que es converteix en el vincle d’unió entre tots els personatges. Viu en una casa ocupada a Oakland, amb uns amics anarquistes, i fa la sensació de ser una mica esquerpa i molt cínica. No sap qui és el seu pare; i la seva mare està com un llum. La dona viu en una cabana, enmig d’un bosc, pràcticament amagada de tot i tothom. Queda clar que la Pip és l’eix central de la vida de l’Anabel, tot i que mai ha estat sincera amb ella. S’ha negat, un i mil cops, a dir-li de qui és filla. El misteri és gran: just després de tenir-la, va decidir canviar d’identitat.

Quan parlo de parelles extremes em baso sobretot en dues. La que formaven l’Anabel i el pare de la Pip (que no puc revelar qui és, faré com l’Anabel, però per diferents motius) i la de l’Andreas Wolf amb l’Annagret. Són parelles que comencen amb un amor total i acaben amb un odi infinit... sense que l’amor desapareixi. O fins i tot es manté? És tan difícil viure junts com viure separats. A l’Anabel jo l’hauria aguantat un parell de dies, com a molt. Llunàtica, manipuladora, insegura i amb una visió de l’art conceptual que posa els pèls de punta. Es passa mitja vida rodant un documental sobre el seu propi cos. La parella de la Laila amb el seu marit, un escriptor postrat en una cadira de rodes, també és complicada. Mai és tot o res. Mai és blanc o negre.

L'ASSASÍ SEMPRE TREU EL CAP

Costa de creure que algú sigui capaç de matar a una altra persona. Tampoc explicaré qui ho fa a “Puresa” però sí que puc dir que arrossega la culpa tota la vida. Ell (o ella) i totes les persones que, directament o indirecta, van participar en l’assassinat que relata el llibre. M’imagino que saber que portes el mal a dins és tota una responsabilitat. Perquè ho saps... És aquell “Assassí interior" (la seva doble personalitat) que assalta, de tant en tant, a un dels protagonistes. A banda de la Pip i de la seva mare, hi ha dos grandíssims personatges més: l’Andreas –citat anteriorment- i en Tom Aberant. El nom ja diu molt d’ell. Tots dos es van conèixer a Berlín, després de la caiguda del mur, i hi ha un parell de coses que, tot i la distància, els mantenen units de per vida.

L’Andreas es va fer famós després d’entrar a la seu central de la Stasi i emportar-se el seu polèmic expedient. Denuncia la repressió que hi havia a l’antiga República Democràtica Alemanya. Ara està al capdavant del Projecte Sunlight, que gestiona i revela informacions secretes de tot el món. Està instal·lat a Bolívia, envoltat de dones guapes. Totes l’adoren. Té l’ego molt gran i es creu més professional i llest que en Julian Assange o l’Edward Snowden, als qui Franzen cita uns quants cops al llibre. En Tom dirigeix un diari digital. El seu periodisme es base en la investigació, encara que no hi hagi paper pel mig. L’Andreas filtra sense esforços; en Tom indaga els temes a fons, fent equip amb la Leila, la seva xicota. La dona comparteix la vida amb ell i amb l’escriptor paralític alhora. En cases diferents, a estones.

Més enllà de les parelles extremes i (m'he deixat voluntàriament la relació de l'Andreas amb la seva mare), de l’idealisme i de la culpa, Franzen reflexiona i, molt, sobre el periodisme i internet. Queda claríssim que prefereix el "de veritat" i no el succedani que inunda la xarxa, sense fonts clares, sense contrastar. L’autor de “Les correccions” i “Llibertat” alerta dels riscos d’internet, que ho acaba controlant tot i tothom. Deixa caure que el que abans feia l’Stasi ara es feina de Google. L’Andreas, per exemple, acaba més preocupat per la seva imatge a les xarxes socials que per la real. Per què alguns telegrafien la seva vida minut a minut? Facebook, Twitter... Franzen també ens diu que els diners tenen el valor que li vulguem donar. És més fàcil renunciar si en tens molts, està clar.

"EL PODER DE LA MANIPULACIÓ"

"Puresa" (Purity) és el nom de la protagonista, que va amunt i avall del món sota la manipulació d'uns i pels altres, tot i tenir un caràcter fort. Es diu Purity "Pip" i creu en la puresa, com a mínim com a principi bàsic. Estem davant d'un llibre dens, amb uns salts temporals brutals i en el qual els personatges secundaris apareixen i desapareixen com bolets. S'ha de llegir amb tranquil·litat i atenció màxima, Serà, sens dubte, uns dels grans èxits d'aquesta temporada. Totalment recomanable.

"Volia ser un bon exemple feminista i donar a la Pip l'empenta que ella no havia tingut a la seva edat. La ironia d'internet, li va dir mentre dinaven, és que ha facilitat moltíssim la feina del periodista. Pots buscar en cinc minuts el que abans trigaves cinc dies en descobrir. Però internet també està matant el periodisme. El periodista que fa vint anys que fa la ronda, el que s'ha treballat unes fonts de confiança, el que sap destriar que és una història del que no, és insubstituïble. Google i Accurint et poden fer sentir molt intel·ligent, però les millors històries surten quan trepitges el terreny. Un contacte fa un comentari de passada, i de cop i volta t'adones de quina és la història de debò. És el moment que em sento més viva. Quan sec a l'ordinador només estic viva a mitges".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Per cert, aquest bloc de cinema i llibres, "PARANOIA 68", va néixer el 31 d'octubre de l'any 2006. Ja han passat nou anys! Moltes pel·lícules i llibres referenciats. I moltes coses més per explicar, espero. Som-hi...

Amics de l'ànima... i un gos!

La suma de Ricardo Darín més Javier Cámara més Cesc Gay només podia donar com a resultat una bona pel·lícula. I “Truman” ho és. Interpretacions de luxe, direcció d’alçada i una història -preciosa- que t’arriba al fons del cor. Una hora i tres quarts de cinema en majúscules. Dels títols més rodons que he vist darrerament. Darín i Cámara van ser premiats a Sant Sebastià.

Cesc Gay, a qui segueixo des de “Krámpack” (2000), torna a estar envoltat dels seus actors fetitxe que, jo diria, que acabaran sent amics seus... si és que encara no ho són. Darín, Cámara i Eduard Fernández ja havien treballat amb ell a “Una pistola en cada mano” (2012). A Fernández, que a “Truman” té un petit paper, també l’havíem vist a “Ficció” (2006) i a “En la Ciudad” (2003), que continua sent la meva preferida. També repeteixen la seva dona, Àgata Roca; i Àlex Brendemühl, que fa de veterinari. Del repartiment també em quedo amb Dolores Fonzi, que fa de cosina del personatge de Darín.

Darín interpreta a Julián, un actor de teatre argentí que viu a Madrid. Està separat i té un gos, en Truman, que es qui dóna nom a la pel·lícula. Un gos amb qui ho comparteix tot. En Julián està malalt de cáncer. Trobar una família d’acollida per en Truman és el seu principal objectiu en els pocs mesos que li queden de vida. Darín està sensacional, com sempre. El seu duel interpretatiu amb Cámara posa els pèls de punta. L’actor de La Rioja es troba en un estat de maduresa extraordinari. Emociona. En Tomás viu al Canadà i viatja a Madrid per passar quatre dies amb el seu amic de l’ànima. No desaprofitaran el temps.

“Truman” és un cant a l’amistat, que està per sobre de tot. Estem davant d’un drama, però d’un drama optimista. La força i l’enteresa d’en Julián és lloable. Mai no perd el sentit de l’humor, com a mínim de portes en fora. No vol patir més del compte, ni que pateixin els que l’envolten. A en Tomás li agradaria que el seu amic seguís combatent la malaltia, però respecta que no ho faci. Gay rebaixa la profunditat d’alguns moments molt intensos amb petits gags, tots divertidíssims. La parella té un punt còmic sensacional; i és que Darín i Cámara s'entenen a la perfecció. De les millors pel·lícules que hi ha a la cartellera.

“BLACK MASS: ESTRICTAMENT E CRIMINAL”

“Black Mass: Estrictamente criminal” és una pel·lícula amb coses bones, però n’esperava molt  més. Des d’un punt de vista argumental, no m’acaba de fer el pes. Diria que li falta força. Violencia potser n'hi sobra. Ens explica una etapa de la vida i obra del mafiós Whitey Bulger, que va revolucionar Boston als anys 70. El van detenir l’any 2011, quan tenia 82 anys. Encara està empresonat a Tucson, Arizona.

El millor són les actuacions de Johnny Depp i, sobretot, de Joel Edgerton. Depp interpreta a Bulger, amb una caracterització brutal. Està pràcticament irreconeixible! Diria que és un dels seus millors papers des de “Sweeney Todd” (2007), on recordo que estava espectacular. Fa olor a candidatura a Oscar. També està sublim Edgerton, que dóna vida a l’agent de l'FBI John Connolly. Bulger i Edgerton van créixer junts i mai van acabar de separar-se del tot. El mafiós té un germà que era senador. Benedict Cumberbatch (“The imitation game”, 2014) és l’actor que l’interpreta.

Bulger era un gàngster molt violent. No s’ho pensava dues vegades abans d’estrangular, apunyalar o tirotejar a algun dels seus enemics... o fins i tot amics i companys. Quan passa a ser informador de l’FBI, aconsegueix un doble triomf: que no el persegueixen a ell i que eliminin al seu màxim competidor, Jerry Angiulo, el padrí de la màfia italiana a Boston. Connolly els hi posa en safata. O comet un error de càlcul o, quan se n’adona, ja és massa tard. El que està clar és que s’acaba convertint en el millor còmplice de Bulger. A Edgerton el recordava de la sensacional “Animal Kingdom” (2010). Candidat a l’Oscar al millor actor de repartiment? Segur que sí.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sobreviure al planeta vermell indefinidament

Ridley Scott sempre serà recordat per “Blade Runner” (1982), que ja s'ha convertit en un clàssic. Després d’alguns fracassos sonats, com “Prometheus” (2012), amb “Marte” l’encerta del tot. Fa la sensació que el director britànic està obsessionat amb l’espai. La pel·lícula és llarga, dura dues hores i vint-i-dos minuts, però aguanta en tot moment. Des d’un punt de vista estètic és preciosa.

Sobre l’argument, el millor és no donar-li massa voltes. Costa de creure que un astronauta abandonat al planeta vermell durant tant de temps no acabi perdent el cap... per molt fort que sigui. No diré que Mark Watney ho aconsegueixi sense patir, però quasi sempre té la situació força controlada. Matt Damon, un actor que no està entre els meus preferits, ho fa francament bé. Un dels millors papers que li recordo en molt temps. Brilla amb llum pròpia i el veig amb possibilitats reals de col·locar-se entre els candidats als Oscars. També està força bé Jessica Chastain, però destaca molt més a les ordres de Guillermo del Toro a “La cumbre escarlata”. Interpreta a la Melissa Lewis, responsable de la missió a Mart que, inicialment, fracassa.

De la resta de repartiment em quedo amb Chiwetel Ejiofor, a qui l’any 2013 vam veure a “12 años de esclavitud”. Dóna vida a Vicent Kapoor, un dels peixos grossos de la NASA. El director de l’agència és Jeff Daniels. Per un costat, Scott ens explica la vida d’en Mark a Mart i les dificultats que té per sobreviure-hi. Per sort és botànic i capaç de plantar patates en un planeta inhòspit i sense oxigen. Esperit de superació, confiança en els seus companys, treball en equip... De l’altra banda, incideix en els problemes que suposa per la NASA que en Mark estigui viu. Han de replantejar totes les seves accions presents i futures i anar-lo a buscar abans que s’acabi morint de gana.

Queda clar, des d’un primer moment, que el cap de l’agència espacial està més preocupat pel “què diran” que per qualsevol altra cosa. Sap que el poder de la premsa i és gran i que un pas en fals el pot deixar en terra de ningú. Al capdavant de la relació amb els mitjans de comunicació hi ha l’Annie Montrose, interpretada per Kristen Wiig. Cal destacar també la gran banda sonora, formada per cançons que encanten a la Melissa i que odia en Mark. És l’única música que té al planeta vermell quan es queda allà més sol que un mussol. Dono la raó a la Melissa, cançons com “Starman”, de David Bowie; “Hof Stuff”, de Donna Summer; “Rock the boat”, de Hues Corporation; o “Don’t leave me this way”, de Thelma Houston són sensacionals. Vitamines per l’ànima!

“LA CUMBRE ESCARLATA”

“Els fantasmes existeixen”. Aquesta és la declaració d'intencions de Guillermo del Toro només començar “La cumbre escarlata”. Té dos punts d’unió amb “Marte”. La seva llarga durada (dues hores i vint) i la participació de Jessica Chastain en un dels papers principals. Estèticament, la pel·lícula és espectacular. L’argument, que no és res de l’altre món, acaba sent secundari.

Del Toro ja ens havia seduït amb històries oníriques i fantàstiques com “El laberinto del fauno” (2006). La tripleta d’actors principals també té antecedents paranormals, per batejar-ho d’alguna manera. Chastain, que segur que estarà entre les candidates als Oscar, va ser la protagonista del thriller de terror “Mamá” (2013). A Mia Wasikowska la recordo d’”Stoker”, del sud-coreà Park Chan-wook. També és una pel·lícula d’intriga màxima amb millor embolcall que contingut. I, finalment, Tom Hiddleston, que va brillar (i molt) a “Sólo los amantes sobreviven” (2013), a les ordres de Jim Jarmusch. Aquí feia de fantasma, directament.

La Edith Cushing (Wasikowska) és la filla d’un ric empresari. Acaba d’escriure un manuscrit sobre els fantasmes, tot i que ella diu que, en el fons, és una història d’amor. A ella, la seva mare morta se li apareix des de fa temps. Sempre li diu el mateix: “vigila con la cumbre escarlata”. La Edith té una vida més o menys ordenada, fins que coneix en Thomas Sharpe (Hiddleston). Procedeix d’una família adinerada i amb solera, però ara està arruïnat. Sempre es mou acompanyat per la seva germana Lucille. La Chastain està espectacular, amb un personatge ple de matisos. En Thomas va darrere de la Edith, que creu que el pot ajudar a recuperar la posició perduda. I fins aquí puc explicar.

“La cumbre escarlata” és una història poètica, que espanta en alguns moments, però que mai acaba de fer por. Personalment, ho celebro. En definitiva, estem davant d’un conte gòtic que, sobretot en la part final, es desenvolupa en una casa que respira, sagna i recorda. Hi ha un parell o tres d’escenes molt violentes, en què es veuen cops i ferides amb total impunitat. No sé si és un dels seus referents, però en aquesta pel·lícula hi he vist algunes coses de l’italià Mario Bava.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Doncs sí, va ser una gran nit (i llarga!)

Álex de la Iglesia continua en plena forma. La seva darrera pel·lícula, “Mi gran noche”, és una comèdia negra divertidíssima. Per a mi, el millor títol del director bilbaí des de “La Comunidad” (2000). Tot passa a l’interior i a l’exterior dels estudis televisius en els quals una productora de pa sucat amb oli està enregistrant l’especial de Cap d’Any. I ho fan a contrarellotge...

El primer encert de De la Iglesia és convertir els estudis en un búnquer del qual no es pot entrar ni sortir. En l’exterior, hi ha una batalla campal entre uns quants centenars de treballadors acomiadats per la citada productora i la Policia, que s’està veient superada en nombre i violència. Kafkià. Dins, també hi ha un munt d’enfrontaments divertidíssims. Per exemple, el dels personatges que interpreten Hugo Silva i Carolina Bang. Són els presentadors de la gala, que comença amb un ball brutal. Estan casats i es tenen enveja mútua. També es barallen Alphonso i Adanne, dos cantants que rivalitzen per ser els primers a actuar després de les campanades. Un de mític i l’altre debutant.

Qui interpreta a Alphonso és el cantant Raphael, que torna al cinema més de quaranta anys després de “Volveré a nacer” (1971). Està sensacional! La pel·lícula es diu “Mi gran noche”, tot i que el tema que acaba interpretant és “Escándalo”. El seu representant (i fill) és en Yuri. Carlos Areces compleix, com sempre. Tercera vegada que Areces apareix en un llargmetratge de De la Iglesia, després de “Las brujas de Zugarramurdi” (2013) i “Balada triste de trompeta” (2010). L’Adanne és Mario Casas, amb una cabellera rossa espectacular. Ens el defineixen com un noi no massa llest, preocupat pel seu físic i per les dones, que li fan perdre el cap.

L’Adanne i Perotti el seu representant (interpretat per Tomás Pozzi) també es barallen amb un parell de noies que volen aprofitar-se de la fama del jove cantant. I per lluites, la d’en Jose (Pepón Nieto) amb la seva germana, la seva mare i la mala sort... El criden a darrera hora, d’una ETT, per fer d’extra a la gala, i se li complica la vida com mai. Li toca asseure’s al costat de la Paloma, una guapíssima Blanca Suárez. Tots dos estan francament bé. Si hi ha algun enfrontament més? Un munt! Per exemple, el de l’Alphonso amb el seu fill i un fan boig –interpretat per Jaime Ordóñez- i el del cap de la Productora, Benítez (Santiago Segura), amb la realitzadora, que es diu Rosa i interpreta Carmen Machi. Acció sense límits. Una pel·lícula esbojarrada com poques.

De la Iglesia ens regala un títol coral (amb algunes similituds amb “Muertos de rosa”, 1999) on sempre passen coses. Tot és surrealista i passat de voltes, amb uns diàlegs corrosius. És difícil destacar a un actor, perquè tots estan en estat de gràcia. Si fos obligat escollir, em quedaria amb en Raphael i amb la Blanca Suárez, que crea un personatge del qual és molt fàcil enamorar-se... tot i la llegenda negre que l’envolta. La vaig veure divendres, abans de llegir cap crítica, i m’ho vaig passar pipa. La recomano. Feliç 2016!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"El tallador de canyes" (Junichirô Tanizaki)

Deia Junichirô Tanizaki (1886-1965) que “Si no fos per les ombres, no hi hauria bellesa”. El seu llibre “El tallador de canyes” (del 1932) és tot un clàssic de la literatura japonesa. L’acaba de publicar Viena Edicions, per primer cop en català. És el número 50 de la col·lecció El Cercle de Viena. És molt curt, només 94 pàgines, i es llegeix molt ràpid, en un parell d’hores. La traducció és d’Albert Nolla.

Tanizaki ens explica una bonica i complicada història d’amor entre un home i dues dones. Ell s’enamora perdudament de la Oyû, vídua i amb un fill petit. La família del seu exmarit i la seva no volen que es torni a casar. L’home la vol a ella o a ningú; però, després de pensar-s’ho molt, decideix unir-se en matrimoni amb la seva germana petita, la Oshizu. És l’única manera de tenir-la a prop. El que no s’esperava ell és que la seva jove i pura dona estigués al cas dels seus sentiments. És més, li demana que cortegi a la Oyû, per qui ella té devoció. Sempre ha estat així. La felicitat de la seva germana està per sobre de la d’ella mateixa.

“El tallador de canyes” és un llibre que ens parla d’amor, de sentiments purs, de servitud i fins i tot de rumors, que tan mal poden fer en les parelles. La història d’aquest triangle amorós l’explica un home que apareix com una ombra, entre les canyes, en una nit de lluna plena. És el fill d’en Seribashi, l’home que es va enamorar de la Oyû. Li explica a un desconegut que, ampolla de sake en mà, també està mirant la lluna. Les primeres pàgines, en què Tanizaki situa l’acció, en llocs recòndits del Japó i amb tot luxe de detalls, són força denses. Després, però, el llibre és molt interessant, amb tot un seguit de pensaments que conviden a la reflexió. Recomanable.

“Mentre remenava en el fons dels records per fer aflorar aquests fragments esparsos, em vaig quedar mirant fixament la superfície deserta de l’aigua, que lliscava en silenci sota la claror de la lluna. Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m’acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m’assalta amb una intensitat que no m’hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m’aclapara una angoixa de la qual m’és impossible desempallegar-me; i especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s’esvaeix sense deixar cap rastre, i m’enyoro encara més del món plaent del passat”.

“LA DONA DEL GOSSET” (ANTON TXÉKHOV)

Com que la col·lecció El Cercle de Viena ha arribat als 50 llibres, amb “El tallador de canyes”, l’editorial regala un dels contes curts més coneguts d’Anton Txékhov (1860-1904). Es tracta de “La dama del gosset”, traduït per Xènia Dyakonova. Són 53 petites pàgines, perquè el llibre fa menys d’un pam. Vladimir Nabokov va dir que és un dels millors relats escrits mai. Una presentació de luxe.

La dona del gosset és l’Anna Serguèievna, que està de vacances, sola, a la ciutat balneària de Ialta, a la República de Crimea. No s’estima prou al seu marit, que s’ha quedat a casa. Va acompanyada d’un gosset. Allà coneix en Dimitri Gúrov, que també està casat i té tres fills. Ràpidament, intenta apropar-se a l’Anna, per qui se sent atret. Ell és un home infidel per naturalesa. Ella... encara no! Com “El tallador de canyes”, “La dona del gosset” també ens parla de la deslleialtat, de l’amor i de la gelosia. La història entre en Dimitri i l’Anna comença com un divertiment, però acaba complicant-se; i molt. De vegades, allò que es planifica com una aventura sense gens d’importància, pot canviar-te la vida.

“El tren va partir ràpid, les seves llums van desaparèixer de seguida, i un minut després ja no se’n sentia el brogit, com si tot s’hagués posat d’acord per posar fi ràpidament a aquell deliri dolç, a aquella bogeria. Sol a l’andana, tot mirant cap a la llunyania fosca, en Gúrov escoltava el cant dels grills i el brunzit dels cables del telègraf com si acabés de despertar-se. Pensava que allò havia estat una peripècia o una aventura més en la seva vida, i que també s’havia acabat, i n’havia quedat un record... Estava emocionat, trist i lleugerament penedit, perquè aquella dona jove, a qui no tornaria a veure mai més, no havia estat feliç amb ell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre les sectes satàniques i la invenció

Quasi vint anys després, si haig d’escollir una pel·lícula d’Alejandro Amenábar em continuo quedant amb “Tesis” (1996). Amb “Regresión”, recentment estrenada, torna al cinema d’intriga. No tocava aquest tema des de “Los otros” (2001). No és un títol rodó. Tot i que la crítica l’ha destrossada, a mi m’ha agradat força, sobretot estèticament. Està basada en fets reals.

Des d’un punt de vista interpretatiu, qui aguanta “Regresión” és Ethan Hawke, que està magistral. Dóna vida al detectiu Bruce Kenner, que investiga un cas de suposats abusos sexuals. L’Emma Watson, que no m’ha convençut, fa d’Angela, la possible víctima. El denunciat és el seu pare, que no recorda gairebé res. L’altre actor que està francament bé és David Thewlis. Ell és el reconegut psicòleg Dr. Raines. Els fets estan datats a Minnesota, l’any 1990.

L’Angela acusa al seu pare de violar-la i de formar part d’una secta satànica que sacrifica nadons. La seva àvia materna també estaria implicada en els fets. La noia té el suport del rector de la parròquia del poble, que creu que el culpable de tot és el dimoni. En Bruce treballa fort per arribar al fons de la història, però no se n’acaba de sortir. És per això que compta amb la col·laboració del Dr. Raines, que intenta esbrinar què va passar a través de la regressió. D’aquí el títol de la pel·lícula. No tinc clar si els psicòlegs que apliquen aquest tipus de tractament poden o no influir en els records del pacient. Si poden, encara que sigui indirectament, la pel·lícula aguanta força bé. En cas contrari, tot estaria agafat una mica en pinces. I fins aquí puc explicar.

“AMAR, BEBER Y CANTAR”

Alain Resnais va morir a París l’1 de març de 2014. Tenia 92 anys. Tota la vida darrere de les càmeres. “Amar, beber y cantar” és la seva última pel·lícula. Es va fer conegut amb “Hiroshima, mon amour” (1959). Aquest és un títol estrany, sobretot des d’un punt de vista estètic. La major part de la història passa en el pati d’una gran casa.

Estem davant d’una pel·lícula d’actors i actrius potents. Tot està plantejat com una obra de teatre que, de fet, és el que estan assajant els protagonistes. Quan es desplacen d’un lloc a una altra, els escenaris són reals. Per contra, les cases són mig dibuixades, amb llençols de colors fent de portes i finestres. Tot és molt auster. Moltes vegades, quan parla algú en primer pla, al darrere només es veu una infografia, per donar-li més força al personatge. No pots fixar-te en res més.

Resnais torna a confiar en Sabine Azema, que és la novena vegada que treballa amb ell. Aquí interpreta a la Kathryne, una dona -amb la llengua molt solta- que explica, en petit comitè, que un dels amics del grup s’està morint. Li queden mesos. Ho esbrina parlant amb en Colin, el seu marit (Hippolyte Girardot), que és el metge que el porta. La majoria de l’acció passa a casa del matrimoni que formen la Tamara i en Jack (Caroline Silhol i Michel Vuillermoz). Sense ser-hi, perquè no apareix en cap moment, el gran protagonista és en George, el malalt. Totes les dones semblen estar boges per ell. Fins i tot la Monica, que se'n va separar i ara viu amb un altre. A la Monica la interpreta Sandrine Kiberlain. Una pel·ícula força entretinguda sobre l’amor i la compassió. L'últim testament de Resnais

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El lector del tren de les 6.27 H (Jean-Paul Didierlaurent)

“El lector del tren de les 6.27 H”, de Jean-Paul Didierlaurent (Les Vosges, França, 1962), transmet passió per l’escriptura i pels llibres. El seu personatge principal, Guylian Vignolles, cau simpàtic des d’un primer moment. Viu sol i té un peix vermell, a qui ha batejat amb el nom de Rouget de Lisle, militar i compositor francès que va morir l’any 1836. La novel·la és molt curta -204 pàgines- i l’ha editat Columna.

Tot i que en Guylian té passió pels llibres... treballa destruint-los! És l’encarregat de la Zerstor 500, coneguda popularment com La Cosa. És una màquina que tritura els exemplars que no s’han venut, que no poden guardar-se a cap lloc, per problemes d’espai. Ho fa a contracor, però és així com es guanya la vida. Treballa a les ordres de Félix Kowalski que, en el seu cas, sí que gaudeix quan veu que els llibres queden reduïts a una pasta fastigosa. A la seva mare, en Guylian sempre l’hi diu que treballa en una editorial. Mai ha estat capaç d’explicar-li la veritat.

L’Yvon Grimbert, vigilant de la fàbrica, també és un home molt llegit, com en Guylian. Fins al punt que està acostumat a parlar amb versos alexandrins! En Giuseppe també treballava amb la Zerstor 500. Fins que, per culpa d’un accident mentre la manipulava, va perdre les dues cames. Aquell dia, estaven triturant “Jardins et Potagers d’autrefois”. Des d’aquell moment, en Giuseppe té una única obsessió: intentar trobar tots els exemplars d’aquest llibre que no estan destruïts. Cadascun que troba es com si li cresquessin una mica les extremitats amputades. Els té al menjador de casa, en una estanteria, un al costat de l’altre.

SALVA TOT EL QUE POT

Per compensar la destrucció de llibres, en Gyulian salva les pàgines que no devora la màquina i, d’estranquis, se les emporta a casa. L’endemà les llegeix al tren de les 6.27. Són de llibres diferents i comencen i acaben de qualsevol manera. Tot i així, té un públic molt entregat. No els importa que els llegeixi bocins inconnexos. El seu èxit fa que, un dia a la setmana, també reciti els textos trobats en una residència d’avis. Li van demanar un parell de germanes que viuen allà. Estem davant d’un llibre que combina humor negre i dolçor i que, entre altres coses, reivindica el triomf dels incompresos.

Hi ha un fet que canvia la vida d’en Gyulian, quan troba un llapis de memòria ple de textos sense titular en un seient del tren. Són cultes i molt ben estructurats, escrits per una tal Julie, que neteja lavabos en un centre comercial. En un d'ells, per exemple, explica que les rajoles que ha de netejar cada dia són 14.717. De tant en tant, s'entreté comptant-les. Sense conèixer-la, en Gyulian s’enamora perdudament d’ella. El fet que una dona que neteja estigui tan interessada en la literatura m’ha fet pensar en la portera de “La elegància del erizo” de Muriel Barbery.

“El gris del ciment ha desaparegut sota la capa de fang que cobreix el terra de la fàbrica. Amb els turmells enganxats al recipient pudent, armats amb pales, en Brunner i ell aboquen sense parar paquets sencers de melassa a l’embut del Zerstor. La Cosa s’afarta amb tot aquest puré mentre va emetent horribles esclafits humits. Cada deu segons, el seu cul de metall pon un altre llibre, que de seguida s’envola cap al sostre de l’hangar, batent l’aire amb totes les seves pàgines. Ara ja hi ha centenars de llibres giravoltant pel magatzem, en un eixam amenaçador que plana per damunt dels homes en un estrèpit eixordador. De tant en tant, una obra se separa del núvol per caure a terra en picat, abans de redreçar en el seu curs i baixar a fregar els caps, xiulant”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy