Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)

Quedar-se sense feina ha de ser un cop molt dur. Encara més, si tens la jubilació a prop. Tota una vida treballant i, quan menys t’ho esperes, la teva empresa et fan tancar la porta per fora. En cas d’haver viscut al dia, sense estalviar, tot pot complicar-se... i molt. Podràs acabar de pagar la casa? Podràs mantenir dos cotxes? Són preguntes que es va haver de fer l’Alain Delambre, protagonista de “Recursos inhumanos”, de Pierre Lemaitre (París, 1951).

Delambre, molt a prop de la seixantena, ja porta quatre anys aturat. Massa temps. Havia estat director de recursos humans d’una gran empresa, però una inesperada fusió el va deixar al carrer, amb una mà al davant i una altra al darrere. Amb el pas del temps, ha perdut el món de vista i és capaç de qualsevol cosa per trobar una bona feina. De qualsevol cosa... Necessita recuperar la dignitat perduda, com més aviat millor. En l’actualitat fa una feineta poc qualificada en una empresa que es diu Mensajerías Farmacéuticas. La Nicole, que és la seva dona, està ben col·locada, però igualment els costa arribar a finals de mes. La Mathilde i la Lucie –filles de la parella—ja viuen soles. La primera, que és la gran, està casada amb en Gregory, que treballa en un banc.

Hi ha una gran empresa que ha de tancar una delegació i, com a conseqüència, fer fora a un munt de gent. Es busca la persona que s'encarregui d'aquesta feina bruta. No li pot tremolar el pols. Suposo que hi ha un munt de maneres vàlides per escollir-lo, però els responsables d’aquesta petroliera s’inventen un simulacre amb ostatges, amb cinc dels seus directius com a protagonistes. Es tracta d'un malalt joc de rol -ells no en saben res- en el qual Delambre queda involucrat voluntàriament. Ho fa en contra dels savis consells de la seva dona. La idea és més o menys aquesta: el dia del simulacre ell haurà d’avaluar als directius sorpresos i, d’acord amb les seves reaccions, escollir al millor. Si se’n surt i supera als altres candidats, a ell li donaran una feina al departament de recursos humans. Així de senzill. Així de complicat. Es tracta d’un "doble" procés de selecció.

HISTÒRIA FOSCA COM EL CARBÓ

Pierre Lemaitre ens regala una història fosca com el carbó. Ens apropa a un home, totalment desesperat, que podria ser el nostre pare, germà, veí... o nosaltres mateixos. Un home que feia quatre anys era molt feliç, sense saber-ne res de la crisi. Un home que, en un tancar i obrir d’ulls, ha de rebaixar inesperadament el seu ritme de vida i deixar de costat els luxes dels quals gaudia. Aquests canvis el tornen violent, mentider i manipulador, fins el punt d’enganyar a la seva dona i a les filles. Tot s’hi val per tornar a entrar en la roda del mercat laboral. El llibre combina moments d’humor amb altres de molta cruesa, tots explicats amb una pàtina de realisme. Lemaitre és molt hàbil mostrant-nos el costat pervers del món empresarial i del fet de no tenir feina.

“Recursos inhumanos”, traduït per Juan Carlos Durán Romero, té 389 pàgines i està publicat per l'editorial Alfaguara. Té tres parts, “Antes”, “Durante” i “Después”. Delambre és el narrador de la primera i de l’última. La del mig l'explica David Fontana, el tauró a qui encarreguen que organitzi el joc de rol. És un home difícil, amb un passat obscur. Abans d’acabar, vull mencionar en Charles, l’únic amic de veritat que acaba tenint Delambre. És un personatge que et guanya el cor des del primer moment. Té una vida infinitament difícil, però irradia felicitats pels quatre costat. “Recursos inhumanos”, amb tot un seguit de girs magnífics, és un llibre molt recomanable. El vaig comprar divendres a la tarda i diumenge a la nit ja l’havia acabat.

“Al principio el paro, para Mathilde y Nicole, era una idea, un concepto: eso que cuentan los periódicos, de lo que se habla en televisión. Después chocaron con la realidad: el paro se fue expandiendo y pronto fue imposible no conocer a alguien directamente afectado o no cruzarse con el familiar de un parado. Una realidad brumosa, a pesar de todo, una circunstancia indudable pero con la que se puede convivir, se sabe que existe pero solo afecta a los demás, como el hambre en el mundo, la escasez de vivienda, el sida. Los hemorroides. Para los que no están directamente afectados, el paro es un ruido de fondo. Y un día, cuando nadie lo esperaba, el paro llamó a nuestra puerta”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dura lluita per la supervivència (al bar)

Són fan incondicional d’Álex de la Iglesia des de la seva primera pel·lícula, la comèdia de ciència-ficció “Acción mutante” (1993). Han passat quasi 25 anys. Quan llegeixo el crític de torn criticant un dels seus títols, encara tinc més ganes d’anar al cinema. Em va passar amb “El bar”, que vaig veure diumenge. Esbojarrada i divertida, cent per cent marca de la casa. Sensacional.

Per aquesta pel·lícula, De la Iglesia compta amb una bona part dels actors que ja van actuar a les seves ordres a “Mi gran noche” (2015). És el cas de Blanca Suárez, Mario Casas, Carmen Machi, Terele Pávez i Jaime Ordóñez, al capdavant d’un gran repartiment coral. Suárez torna a estar espectacular. Interpreta a l’Elena, una noia mona que entra en un bar del centre de Madrid per intentar carregar el mòbil. Al bar queda atrapada amb altres persones, després que algú dispari un tret al cap a un client que en sortia. Acabava de travessar la porta. Tothom es queda quiet i parat. Com és habitual en tots els treballs del director basc, l’arrancada és absolutament brutal. Gran ambientació, personatges ben trobats, acció –molta acció-- i incertesa per saber cap on avançaran els esdeveniments. Un còctel explosiu. És important no saber res més de l' argument per poder anar més o menys "verge" al cinema.

Només explicaré quatre coses més d’alguns personatges i qui els interpreten. La propietària del bar és una inquietant Amparo (Terele Pávez). El seu paper em va recordar al que feia a “Las brujas de Zugarramurdi” (2013). El seu lleial cambrer és en Sátur. Grandíssim Secun de la Rosa! També brillen amb llum pròpia Carmen Machi (una ludòpata), Mario Casas (un creatiu de publicitat amb imatge de hipster), Joaquín Climent (un expolicia amargat) i Jaime Ordóñez, que dóna vida a un sense sostre violent i acostumat a citar la Bíblia cada cop que té l’ocasió. Es tracta d’un personatge histriònic, que està al límit de l’exageració. Porta una bona part de l’acció, sobretot en l’últim terç de la pel·lícula, que dura una hora i tres quarts.

“El bar” deixa clar que, en situacions límits, la por ens pot fer sortir els instints més primaris i violents. Intentar sobreviure a qualsevol preu, encara que sigui trepitjant als que ens envolten. Pel·lícula totalment recomanable i amb una Blanca Suárez que enamora. Un dels millors papers que li he vist mai. No m’estranya que els directors espanyols se la rifin. Felicitats, Álex.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'heroi de guerra que no va disparar ni un tret

A finals de l’any passat, Mel Gibson, que portava quasi una dècada en silenci -des d'“Apocalypto” (2007)-, va tornar amb un potent drama ambientat en la Segona Guerra Mundial: “Hasta el último hombre”. No li va anar gens malament. Va guanyar els Òscars al millor muntatge i so. També va ser nominat en les categories de pel·lícula, direcció i millor actor principal per a Andrew Garfield, que interpreta a Desmond Doss.

Aquest cop, Gibson ens regala una gran pel·lícula biogràfica, centrada en Doss, caporal de l’exèrcit dels Estats Units. Va ser l’heroi de la batalla d’Okinawa, al Japó, on va salvar la vida a 75 soldats d’infanteria ferits del seu batalló. D'un en un. Jugant-se la vida. Es va allistar perquè volia servir al seu país, però ho va fer com a objector de consciència. Mai li va passar pel cap tocar ni una arma. Per aquest motiu es va convertir en infermer de campanya. Tenia clar que havia d’ajudar, però sense disparar ni un tret. Inicialment, això li va provocar molts problemes. En un ambient de fúria i excés de testosterona, ple de gent que li encanta manar, ningú li van posar les coses fàcils.

El sergent Howll (Vince Vaughn) i el capità Glover (Sam Worthington) van intentar que Doss renunciés a l’exèrcit, forçant-lo fins a punts insospitats. No sé si el cognom Glover –desconec si aquest home va existir realment- és una picada d’ull a Danny Glover, l’etern company de Gibson a la nissaga d’”Arma letal”. En el repartiment també destaquen Hugo Weaving, que dóna vida al violent pare d’en Desmond –un amargat veterà del Vietnam-, Teresa Palmer (que fa de xicota de l’objector de consciència) i Milo Gibson, que es converteix en el soldat Lucky Ford.

En Milo és un dels set fills del director. Es dóna la circumstància que, tot i ser una pel·lícula antibèlica, les escenes de guerra són brutals, en tots els sentits. Hi ha dues batalles que duren ben bé mitja hora, amb morts, ferits i vísceres volant amunt i avall, sense aturador. És més d’una hora de sang fetge realment espectacular, amb tot luxe de detalls. Gibson ens mostra l’infern per poder fer més entenedora la presència del seu àngel, que va acabar convertint-se en tot un heroi. Dues hores i quart d'espectacle total.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Vernon Subutex 2 (Virginie Despentes)

El terme “Rave” està documentat per primer cop l’any 1970. Són festes il·legals que s’organitzen en llocs abandonats o zones rurals i que poden allargar-se més d’un dia. Música a un volum molt alt, alcohol, tabac, drogues i el que faci falta. Segur que el DJ perfecte per fer ballar tothom, sense aturador, despreocupant-se de tot i tothom, seria Vernon Subutex. El lloc? El parc de Buttes-Chaumont, al nord-est de París. Quan? Qualsevol dia, a qualsevol hora.

“Vernon Subutex 2” és la segona part de la trilogia escrita per Virginie Despentes (Nancy, 1969). Des d’avui, espero amb delit que surti la tercera i última part i saber quin és el destí final del seu protagonista, que segueix vivint al carrer, després de tancar la botiga de discos que tenia (Revolver) i quedar-se sense ni un euro. La seva caiguda al vuit va ser rapidíssima i tot fa pensar que no hi ha marxa enrere. O sí? El llibre té 327 pàgines i està publicat per Literatura Random House. Amb el pas del temps, però, Subutex s’ha guanyat un respecte molt gran entre els seus amics, que el segueixen com si fos el seu guru. Cada cop que el porten a punxar a algun lloc, sense deixar de viure al parc, s’obre el cel i la felicitat irradia a tots els qui l’envolten. Regala moments màgics, inigualables. Ell és l'estrella.

D’inici, la seva colla d’amics estranys i tocats del bolet el buscaven per saber on tenia guardades les cintes de vídeo que li va deixar en herència l’estrella del rock Alex Bleach just abans de morir. Les va enregistrar a casa seva, mentre en Vernon dormia. Més endavant, les cintes ja no eren el principal objectiu dels seus perseguidors. Li porten al parc tot el que li fa falta. També tenen la intenció de treure’l de carrer, però ell no ho accepta. Al capdavant d’aquest grup de sonats hi trobem Xavier Fardin (un guionista frustrat, defensor de les tesis de la ultradreta), Pamela Kant (una exactriu porno) i La Hiena, l’ajudant de Laurent Dopalet, un famós productor a qui Bleach perseguia des de feia anys. Mai li va perdonar que matés, o deixés morir, a Vodka Santana, una altra exestrella del porno que havia estat parella de tots dos. Qui ara busca venjança és la filla de la Vodka, l’Aisha.

SOBREVIURE EN UN MÓN MALALT

Costa de creure que Despentes, feminista contrastada, pugui ser tan cruel quan parla de les dones. Ja sé que ho fa a través dels seus personatges. De fet, parla igual de malament de les dones, dels homes i dels transsexuals. En surten un munt en aquesta trilogia! El seu llenguatge és àgil i directe. Quan llegeixes a l’escriptora francesa, perds la fe en el món i en la humanitat. Ho denuncia tot i tothom: els treballs precaris, les desigualtats, la política, la desesperació, la immigració, les religions... Al final sembla que l’únic que queda mínimament pur en aquest món malalt és Vernon Subutex, que s’ha adaptat als canvis sense fer massa soroll. Tot passa en el París actual. Els desnonaments, la indigència, les drogues, la violència de gènere, la pornografia, els caps rapats, el racisme... Tot cap en aquesta obra descarnada i transgressora com poques. Imprescindible.

“En la derecha hay los mismos payasos que en la izquierda. Pero se les ha de reconocer una cosa: son más sinceros. Los seres humanos son mierdas. Lo único que les gusta es que los dirijan. Que los castiguen, que los premien, que los guíen. La naturaleza del hombre es matar al prójimo. En eso reconocemos la superioridad de una civilización sobre otra: quién tiene el arma más grande. Si metes en una Ciudad a tres familias de religiones diferentes y las dejas a su aire, las dejas una generación y empezarán a matarse entre ellas. Los egos funcionan como las pollas: no hay conciencia que pueda evitar que se empalmen”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Normalitzar la mort i no sobreprotegir als infants

Hi ha qui pensa que es protegeix massa als fills quan se'ls allunya de temes relacionats amb la malaltia i la mort. “Que no pateixin abans d’hora!”. En Ben, protagonista de “Captain Fantastic”, ho té clar: sempre s’ha d’anar amb la veritat per davant i, per sobre de tot, mirar de normalitzar la mort, que forma part de la vida. Es tracta de no dir mentides, d’evitar explicar les coses a mitges. Ell ho té clar.

En Ben (un gran Vigo Mortensen) té sis fills i els educa enmig d’un bosc del nord-est dels Estats Units. Ho fa amb afecte, però també amb duresa i tocs de militars. Els fa escalar plovent -del més gran al més petit-, lluitar entre ells per fer-los més forts, caçar animals, llegir llibres, tocar instruments, estudiar... Quan és una festa assenyalada, els regala un ganivet. La mare de la família està ingressada en un hospital, amb brots psicòtics. Se n’ha d’encarregar de tot ell sol. Els nens són intel·ligents, molt per sobre de la mitjana, però el seu ensenyament no està reglat. Molt bona la comparació amb els cosins, preocupats de les seves videoconsoles i de ben poca més. Són un zero a l’esquerra.

“Captain Fantastic”, dirigida per Matt Ross, obre un gran debat sobre l’educació i si és millor o no que els pares s’encarreguin d'ensenyar als seus fills. Quan la família s’ha de desplaçar a la ciutat, per un motiu que no explicaré, queden clares dues coses. La primera és que, començant pels seus avis materns, ningú entén que els nens i les nenes no vagin a una escola “normal”. La segona és que, tot i ser molt cults, no ho tenen fàcil per relacionar-se amb els altres. Com diu el fill gran en una ocasió, “No sabem res que no surti en un llibre”. Segur que el millor per a tots seria una solució a cavall entre totes dues. Al fill gran l’interpreta George McKay (“Amanece en Edimburgo”, 2013) Majoritàriament, als nens se’ls veu feliços i tenen en el seu pare la figura d’un heroi... no tots... no sempre. També tenen dubtes.

Les dues darreres escenes són sensacionals, diria que les millors. La cançó que acompanya la penúltima, amb tota la família tocant i cantant, titulada "Sweet child O'Mine", també és preciosa. No és una pel·lícula rodona, té algunes llacunes, però s’ha de veure. A Granollers la va projectar, divendres i diumenge passat, l’Associació Cultural, en versió original subtitulada al català, com sempre. Per cert, el paper de Frank Langella fent d'avi ric és extraordinari, com el dels sis fills, que connecten amb l'espectador des del primer moment. Un càsting d'autèntic luxe.

Bona setmana a totes i a tots

Quan la droga mana sobre tot i tohom

És habitual que quan es premia una pel·lícula hi hagi molta gent que digui o escrigui que no n’hi ha per tant i que l’ha decebut. Ha passat amb “La la land” que, personalment, em va agradar força. No puc dir el mateix de “Moonlight”, guanyadora de tres Òscars: pel·lícula, guió adaptat i actor de repartiment (Mahershala Ali). No em sento còmode anant a contracorrent, però em va semblar sobrevalorada, freda i molt previsible.

Barry Jenkins ens explica la història d’en Chiron, un nen afroamericà que té una vida molt complicada. No en sap res del seu pare i la seva mare fuma crac. És per això que molt sovint vaga amunt i avall sense un destí concret. El dia que coneix al Juan la seva vida canvia. L’home comença a fer-li de pare i ell s’hi sent a gust quan el té el costat. El problema és que treballa de camell i, per si fos poc, és el subministrador de la seva mare, que cada dia està pitjor. Al Chiron el veiem per primer cop amb sis anys (interpretat per Alex R. Hibbert, quan tothom el coneix amb el sobrenom de “Little”), després l’acompanyem en la seva etapa d’adolescent (Ashton Sanders) i ja de gran (Trevante Rhodes, amb el sobrenom de “Black”). No explicaré ni de què viu ni quines són les seves sensacions, ara que s’ha independitzat i s’ha tret alguns fantasmes de sobre.

Penso que “Moonlight” s’ha beneficiat de la polèmica dels Òscars de l’any passat, quan es va deixar de banda el cinema afroamericà. Estic convençut que si aquesta pel·lícula hagués estat dirigida i interpretada per blancs hauria passat completament desapercebuda. A més a més, hi ha massa coses que queden sense explicar. Què passa amb en Juan? Tampoc no entenc que Marhesala Ali s’emportés l’estatueta per un paper tan curt, per molt que es tracti d’un actor de repartiment. La relació d’amor odi entre en Black i en Kevin tampoc no hi ha per on agafar-la, ni quan són petits ni quan són grans. En definitiva, que vaig començar a mirar el rellotge quan només feia mitja hora que havia començat la pel·lícula i ja no vaig parar. Decepció total.

El millor? El cartell de la pel·lícula, amb una composició de la cara del protagonista formada per trossets de les tres etapes de la vida.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Feminisme de butxaca (Bel Olid)

El 51% dels pares no fa tasques domèstiques. Si ets un d’ells, fomentes el masclisme. Si no comparteixes amb la parella la criança dels fills/es, també. Si llences “floretes” a dones desconegudes quan vas pel carrer, fomentes el masclisme. Encara més si li toques el cul o un pit al metro. Si dirigeixes una empresa i contractes a un home abans que una dona, en igualtat de condicions, fomentes el masclisme.

En tots els casos anteriors, i molts d’altres, hauries d’entendre que la Bel Olid (Mataró, 1977), que és qui posa els exemples, tregui la metralleta. “Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan un bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta”. La Bel és l’autora de “Feminisme de butxaca”, que subtitula “Kit de supervivència”. El llibre està publicat per Angle Editorial, té 126 pàgines i es llegeix d’una tirada. Lògicament, la metralleta és una fantasia d’autodefensa, la seva manera de dir “no em veureu sotmesa”. Està fotografiada a la portada i només s'ha de fer servir en cas d'emergència.

La Bel comença el llibre denunciant que no es tinguin en compte les persones “intersexe” i que, els nadons només es puguin inscriure com a nen o nena. En el capítol “No tots els homes són iguals” es queixa que els homes treguin importància a les desigualtats home-dona que denuncien les feministes. No entén que es limitin a dir  “Jo això no ho faig”, en un intent de desmarcar-se dels masclistes. El que haurien de fer, opina, és ajudar-les a revertir la situació. A “Cossos violats, cossos violables”, escriu que gairebé darrere de totes les dones que han estat violades (un 80%) hi ha persones que coneixien. La dada que acompanya aquesta afirmació és esfereïdora: el 23% de les dones (i el 17% dels homes) han patit abusos sexuals quan eren menors.

L'AMOR NO MATA

L’autora critica que les dones tinguin l’obligació d’estar fantàstiques. Fer dieta i exercici per aprimar-se, en cas d’estar grassa, és quasi una obligació; encara més si ets una persona pública. També he trobat molt interessant el capítol “L’amor no mata”, on intenta desmitificar l’expressió “amor romàntic”, allò de trobar la teva mitja taronja a qualsevol preu. Atenció amb aquesta dada, perquè és molt preocupant: El 75% de les noies entre 14 i 16 anys i el 68% dels nois creuen que és compatible que algú que t’estima et maltracti. No anem bé. Aquest no és el camí per millorar una societat malalta. Amb l’objectiu de feminitzar la societat sencera, no només la política, la Bel va crear #Onsónlesdones, una plataforma que lluita per una major presència de les dones als mitjans de comunicació.

Per intentar avançar una mica, la Bel proposa començar la normalització des de l’escola, on s’han de donar les mateixes oportunitats als nens i a les nenes. Elles haurien de fer seves tres frases que considera claus, proposades per Soraya Schemaly en un dels seus articles: “Això ja ho he dit jo", No m’interrompis”, “No cal que m’ho expliquis”. Per acabar el llibre, demana a les dones que es mostrin com són, com ja fa ella des de fa anys, i aporta un “Minivocabulari feminista” i els “Bàsics del kit feminista”, que són una sèrie d’articles recomanats. “Feminisme de butxaca” és de lectura obligada.

“Les dones que se senten més còmodes amb els rols que se’ls exigeix de desenvolupar, les que han assumit la seva subalternitat, les que han arribat a creure que la divisió en dos gèneres amb valors, drets i deures totalment diferents és natural i fins i tot justa, són les que no troben cap necessitat de canviar res. Tot i que el sistema de valors que defensen les castigui objectivament (la discriminació laboral, per posar-nos només un exemple, existeix, independentment de la percepció personal que se’n tingui), els seria més costós personalment enfrontar-s’hi que no pas assumir-lo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

L’altre dia un ginecòleg em deia que les persones ens hem de tocar més, que hem de parlar més, que hem d’interrelacionar-nos més... M’explicava que, per culpa de les noves tecnologies, toquem més als nostres dispositius mòbils que a la gent que ens envolta, i que ho pagarem car. Creu que els nostres cossos acabaran mutant? Tot això ho sap molt bé l’Addie Moore, una vídua de 70 anys que viu sola al comptat de Holt, a Missouri.

L’Addie és una de les grans protagonistes de “Nosaltres en la nit”, de Kent Haruf (Pueblo, Colorado, Estats Units, 1943). Està traduït al català per Anna Turró Armengol i publicat per Angle Editorial. Té 151 pàgines, que es llegeixen pràcticament d’una tirada. És una història tendra, necessària i amb molt de diàleg. L’Addie, que se sent sola, fa una insòlita proposta al seu veí Louis Watters, que també és vidu. El va a veure i li pregunta sense embuts si li agradaria anar a casa seva per dormir amb ella. Li diu que les nits se li fan molt llargues i que necessita algú amb qui parlar i que li doni escalfor al llit. En cap moment li parla de sexe. En Watters acaba dient que sí.

M’imagino que relacionar-se amb algú després d’uns anys de solitud no és fàcil. Suposo que es necessita un període d’adaptació. En Watters no se’n va viure a casa de l’Addie, només hi passa les nits. I no totes. La proposta era aquesta. A poc a poc, van intimant i s’expliquen coses de quan eren joves i de les seves respectives parelles, amb qui van viure molts anys. S’adonen que, gràcies a aquest contacte nocturn, les seves vides milloren i cada cop són més feliços. Al poble hi ha molta gent que no aprova la relació, però no se’ls veu gaire preocupats. A setanta anys, has de viure i deixar viure. No es pot perdre el temps. La separació d’en Gene de la seva dona ho complica tot una mica. Ell fill de l’Addie no sap què fer amb el seu fill, en Jamie, que té sis o set anys, i decideix deixar-lo a casa de la seva mare. Potser no era el millor moment. O sí? Per saber com acaba aquesta bonica història haureu de llegir el llibre, que passa francament bé.

“En Louis va fer un sopar lleuger: un entrepà i un got de llet i prou, no volia ficar-se al llit amb ella amb la panxa gaire plena. Després es va ensabonar a consciència de dalt a baix i es va tallar les ungles de les mans i dels peus. Quan es va fer fosc va sortir per la porta del darrere i va caminant pel carreró amb el pijama i el raspall de dents a dins d’una bossa de paper. El carreró era fosc i la grava de terra feia soroll en trepitjar-la. A la casa de l’altre costat del carreró hi havia llum, i hi va veure una dona que feinejava a la cuina. Va entrar al jardí del darrere de l’Addie Morie, passant pel costat del garatge, i va trucar a la porta”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy