El caos és un ordre per desxifrar

Després de veure "Incendies" (2010) i "Prisoners" (2013), em declaro fan incondicional del director canadenc Denis Villeneuve. Però "Enemy", que es va estrenar divendres, no em va semblar una pel·lícula rodona. Per definir-la faré servir una frase que surt sobreimpressa a la pantalla només començar: "El caos és un ordre per desxifrar". Doncs en això estic; desxifrant-la!

Hi ha qui diu que no cal entendre una pel·lícula per apreciar-la, però a mi m'agrada que acabi lligant tot. I, en cas que el final sigui obert, que em donin els vímets necessaris per acabar fent-me el cistell jo mateix. Això com a declaració de principis, perquè "Enemy" té moltes coses bones. Per començar, la inquietant atmòsfera que t'atrapa i no et deixa anar en cap moment. Hi ajuda, i de quina manera, la música (de Danny Bensi i Saunder Jurriaans) i la fotografía, grisa, fosca, apagada i fins i tot decadent de Nicolas Bolduc. Per continuar, haig de parlar de Jake Gyllenhaal, que està extraordinari. És un actor que creix per moments. Amb Villeneuve ja havia treballat en l'esmentada "Prisoners".

Una atmòsfera inquietant per començar, per continuar una gran interpretació -que pràcticament elimina de la pantalla les guapíssimes Mélanie Laurent i  Sarah Gadon- i per acabar... la confusió total! A nivell argumental, poques coses puc explicar de la pel·lícula, basada en la novela "El hombre duplicado", de José Saramago. Podríem parlar de thriller psicològic, en què Gyllenhaal interpreta un professor d'història amb una vida més aviat monòtona. Interpreta al professor i a un actor de cinema que descobreix un dia veient una pel·lícula. Són idèntics. I aquí comença el seu malson. O potser continua?

"UNA FAMÍLIA EXEMPLAR" (GENÍS SINCA)

La família no l'escollim; els amics, sí. Els Bou de Tortosa o els Mirabaix de Manresa? No puc descartar-los els dos? No havíem quedat que els amics els escollíem? Doncs, encara que sigui a contracor, em quedo amb els del Baix Ebre. Els Bou i els Mirabaix són els protagonistes d'"Una família exemplar", de Genís Sinca (Manresa, 1970). Amb aquest llibre, publicat per Destino, va guanyar el Premi Josep Pla de l'any passat. Veig segona part...

En Genís és un tio que cau bé. El vaig conèixer fa uns mesos -els que porta col·laborant al programa "Els Matins" de TV3- i sempre m'ha transmès bones vibracions. I aquestes bones vibracions estan repartides al llarg de les 476 pàgines del llibre. El retrat simiesc del pediatre Joan Bou, el patriarca de la família, ja en el primer capítol, fa que et facis una idea molt aproximada de com és el també batejat com Xècspir d'Amposta. Qui li havia de dir en aquest bon home -perquè inicialment ho era i... ho continua sent?- que el xicot de la seva filla gran, en Ricard Mirabaix, li provocaria un daltabaix de dimensions èpiques.

En Bou havia guanyat calés fent de metge, és veritat; però la rica de la família sempre ha estat la seva esposa, la Remei Antich, pertanyent a una nissaga a on totes les dones tenien una pitrera desmesurada, de campionat. Per la seva part, els Mirabaix, amb una fesomia de castor, o fins i tot de rata, es dediquen a l'especulació immobiliaria. Són avars, fins a límits insospitats, per no parlar directament de carronyaires. Però és una opinió molt personal: hi ha qui ha llegit el llibre i es queda abans amb la gosadia i la força familiar dels Mirabaix -un veritable clan, tancat a pany i forrellat- que amb la falsa modèstia i les ganes d'aparentar dels Bou-Antich.

Per sobre de tot, "Una família exemplar" és un llibre divertit, àgil i amb uns personatges ben dibuixats. A més a més, en Genís ho descriu tot molt bé. M'atreviria a dir que és un autor molt meticulós, i que pateix amb la intenció de no deixar-se res. Ja li preguntaré! És francament fàcil fer-se una idea de com som físicament un i altres i les cases on viuen o malviuen, segons el cas. Ho explica amb tot luxe de detalls. Tortosa, Manresa i també Barcelona, la ciutat llunyana on poden fer-ho tot, amb una mica més d'anonimat -i no sempre- són els personatges secundaris d'aquesta història que, si li treiem humor i li posem una mica més de dramatisme, podria ser real com la vida mateixa. Recomanable.

"La manera com els Mirabaix aconseguien captivar i fer-se seves les millors noies, les més intel·ligents i atractives, era un fenomen que mai es podia arribar a entendre del tot. Tanmateix, eren elles i només elles les que havien entès, les que devien haver vist amb certa claredat alguna cosa que els altres només podien percebre. Sense anar gaire lluny, era un autèntic misteri que una persona tan excel·lent i completa com l'Elvira Gomà s'hagués enamorat i entregat per a tota la vida a un home tan vulgar i esquerp com el pare d'en Ricard".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hi ha pèrdues irreparables, a tots els efectes

Sóc dels que penso que hi ha pèrdues que no se superen mai. Queda molt clar a "Alabama Monroe", de Felix Van Groeningen.Va ser la representant de Bèlgica als Oscar, en la categoria de pel·lícula de parla no anglesa. El millor de tot és la química que hi ha entre la parella protagonista, l'Elise (que té una botiga de tatuatges) i en Didier, que canta i toca el banjo en una banda de Bluegrass. Viuen una feliç vida de conte.

A l'Elise la interpreta -i ho fa francament bé- una tatuadíssima Veerle Batens. El paper d'en Didier recau en Johan Heldenberg, que també està molt convincent. Tot va fantàsticament bé entre ells, fins que la seva filla, la Maybelle, es posa malalta. A partir d'aquí, comencen a discutir sense aturador, cada vegada amb més intensitat, donant-se les culpes de tot mútuament. Estem davant de l'autodestrucció d'una parella que, des de la diferència, havien aconseguit formar una relació força sòlida. Més enllà del bon treball d'actors, també destaca una atractiva banda sonora, formada per cançons Bluegrass, un estil musical inclòs en el country.

Estem davant d'una història potent, impactant i, per desgràcia, excessivament polititzada. El discurs d'en Didier al voltant de la utilització de les cèl·lules mare per curar malalties se li escapa una mica de les mans. M'imagino que les critiques a la religió, als Estats Units i a George W. Bush no van agradar massa a l'Acadèmia, que es va decidir per "La grande bellezza". "Alabama Monroe" -al final sabem perquè es titula així- és una pel·lícula plena de flashbacks que, si prens una mica de distancia, entra francament bé. S'ha de veure.

"JEUNE ET JOLIE"

Fa temps que segueixo amb atenció François Ozon, un director que no sol decebre. Només un any després d'estrenar "Dans la maison", ara ha torna amb "Jeune et Jolie". Potser no és tan rodona com l'altra, però la bellesa i el magnetisme que transmet la seva protagonista són motius suficients per no perdre-se-la. Parlo de l'espectacular Marine Vacth, de només 22 anys.

En aquesta pel·lícula, Ozon ens parla del despertar sexual i, sense dictar sentència, ens apropa a la prostitució de luxe. La Isabelle (Lea quan treballa) s'hi fica quasi per casualitat i, ja posada, li agrada el poder que ella exerceix sobre els clients i la facilitat amb què entren els diners a les seves butxaques. I això amb només 17 anys! Uns diners que, ben mirat, diria que no necessita; perquè forma part d'una família que li paga tot el que faci falta. La Lea porta una doble vida (estudia als matins), com la Sévérine de Luis Buñuel a "Belle de jour" (1967).

Entre d'altres coses, Ozon també ens diu que tot allò que fem afecta a la nostra família i entorn; i de quina manera! L'Isabelle té mare, padrastre, un germà petit amb qui s'entén molt bé i un reduït grup d'amigues que no tenen ni la més mínima idea del seu pròsper negoci. Pròsper fins que passa alguna cosa i tot canvia... Podríem parlar d'un bon retrat femení, amb el sexe de pagament en el centre del quadre.

"EL MELIC DEL MÓN" (CARLES CASAJOANA)

Emmig del debat sobre la consulta per la indepen-dència de Catalunya, segur que seria molt útil poder redefinir quina és la forma de ser dels catalans. És el que fa, d'una manera molt divertida, Carles Casajuana a "El melic del món". És un llibre àgil, de només 206 pàgines, i està publicat per Columna. Casajuana ja va posar el dit a la nafra amb "L'últim home que parlava català", del qual se'n van vendre 25 mil exemplars.

El llibre que nosaltres llegim acaba sent, més o menys, l'intent d'assaig que intenta escriure Miquel Rovira. És allò del llibre dins del llibre, un recurs força utilitzat en el món de la pintura. Rovira mai no s'hauria imaginat que acceptaria un encàrrec com aquest, però acaba baixant el cap i dient que sí... només per diners, que quedi clar. En Miquel va molt perdut perquè, abans de definir o redefinir com són els catalans, s'ha de respondre la pregunta clau: a qui es pot considerar català i qui no. A en Miquel li sorprèn i, de quina manera, que aquest complicat  encàrrec li faci en Ramón Balaguer, director de la col·lecció d'assaig d'una important editorial. En Ramón, per cert, és un famós escriptor català... que quan publica ho fa en castellà.

"El melic del món" passa francament bé, sobretot perquè la relació entre en Miquel i en Ramon -que de joves havien compartit pis- està molt ben trobada. S'intenten utilitzar un a l'altre, mentre persegueixen els seus objectius particulars. De fet, es necessiten mútuament. És l'única manera que tenen de sortir-se'n. En Ramon aconseguint editar un llibre d'èxit, en català, que li permeti mantenir la feina a l'empresa. En Miquel escrivint alguna cosa amb criteri, que deixi intacte el prestigi recollit amb les seves obres anteriors. No es pot permetre cap ensopegada.

"Catalunya és burgesa, ordenada, pacífica, casolana, com correspon a una gent que viu a gust a casa seva. Castella, en canvi, és terra de sants i de guerrers, d'uns homes que s'escapen horitzons enllà, afamats com llops, a la conquesta de contrades més hospitalàries, o que s'enfilen enlaire, cap al cel, com els personatges del Greco. Al castellà, el paisatge el desficia, li genera uns anhels estranys, l'empeny a la conquesta d'altres terres, al misticisme. Tot sol enmig de la meseta, sota un cel immens, no li cal gaire esforç per pensar en el més enllà, sigui físic o espiritual. Al català, el conforta i el serena, l'aboca a la sensualitat, el convida a despreocupar-se i a menjar, a beure i a fruir de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El sado completa l'assaig de Von Trier

Quan vaig acabar de veure el primer volum de "Nymphomaniac", de Lars Von Trier, em vaig preguntar a mi mateix si estàvem a mig camí de l'obra mestra. Doncs ara ja puc dir que no. El segon volum està per sota del primer, tot i que tanca força bé aquest dur assaig sobre l'addicció al sexe. En aquest segon volum, el danès introdueix el sado i, encara que no de manera directa, la pedofilia.

Podríem dir que, a través del sado, la Joe intenta recuperar el control de la seva vagina i, com a conseqüència, tornar a gaudir de l'orgasme. Són imatges força dures, més pel que t'imagines que pel que veus, que tampoc no és poc. Que la piquin passa a ser prioritari en la seva vida, fins i tot per sobre de la seva família. Ja ho vaig dir en el comentari del primer volum: en les pel·lícules de Von Trier sempre hi ha una dona que pateix; i molt. Quin és el problema d'aquesta part de "Nymphomaniac"? No sé si s'ha de parlar de problema, però dóna la sensació que tot està agafat pels pèls. En el primer volum tot fruïa amb una certa naturalitat, a diferència d'aquest segon.

M'explico. L'estranya feina que li dóna a la Joe el personatge d'en Willem Dafoe (es fa dir L) sembla una mica forçada. Realment existeix alguna cosa així? Tampoc no s'acaba d'entendre la relació lèsbica que estableix amb la P (Mia Goth). Per cert, la Charlotte Gainsbourg (que cada cop s'assembla més a la Jane Birkin, la seva mare) ja havia treballat al costat de Dafoe -i de manera molt intensa- a "Anticristo" (2009). L'escena final, que no ha rebut massa bones critiques, l'he trobada espectacular. Pot arribar a ser nimfòmana, està clar, però això no vol dir que se n'hagi d'anar al llit amb el primer que passa. El dret a escollir sempre el té i ha d'intentar no perdre'l mai.

En el seu paper de confessor, Stellan Skarsgard ("Melancolía", 2011) fa un paper espectacular.

"ELS AMBAIXADORS" (ALBERT VILLARÓ)

"Els ambaixadors", de l'andorrà Albert Villaró (nascut a La Seu d'Urgell, al 1964) és una novel·la històrica alternativa. Tot passa en dues setmanes de l'any 1949. L'escenari que se'ns planteja és el d'una Catalunya independent, presidida per Manuel Carrasco i Formiguera; quan, en realitat, estava patint la repressió del franquisme. El llibre, de 681 pàgines, està publicat per l'editorial Destino.

Precisament, un dels grans encerts de l'Albert Villaró és combinar personatges reals (canviats de càrrec o d'escenari, com el cas de Carrasco i Formiguera) amb d'altres d'inventats. En una Catalunya normal, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre país, els dirigents de la Jove República Catalana estaven molt preocupats per la desaparició de la xarxa d'espies que tenien desplegada a Madrid. Acaben de desarticular-la! És per això que demanen a Mossèn Farràs -desaparegut voluntàriament des de fa molts anys- que reactivi "Els adormits", un grup que el dictador Sanjurjo mai no va descobrir.

Farràs té un passat tenebrós i ple d'execucions, sempre justificades, se suposa. Queda clar que Sanjurjo mai no va dirigir Espanya i, per si fos poc, va morir al 36. És el mateix any que Villaró es carrega Franco, concretament el dia 18 de juliol; quan, en realitat, estava participant activament en el cop d'estat contra la Segona República. Va ser Mossèn Farràs qui va acabar amb ell, sabotejant el Dragon Rapide. Per cert, l'autor canvia de bàndol a l'escriptor Josep Pla que, com va succeir, vivia a Madrid i feia de corresponsal de La Vanguardia i d'altres mitjans. Pla, amb passat franquista, a "Els ambaixadors" és un dels col·laboradors més actius de Mossèn Farràs, que busca la bomba que estan construint a Madrid per destruir Catalunya. I no explico més.

Estem davant d'una acronia divertidíssima, amb uns personatges molt ben dibuixats; això sí, la majoria molt bons o molt dolents. En Farràs, en Pla, la Caitlín i els irlandesos que ajuden Catalunya cauen bé des que apareixen en escena per primer cop. Són esbojarrats, solidaris entre ells i apassionats al màxim. També una mica talosos i despistats, perquè no dir-ho. Per contra, els espanyols transpuen odi i mala baba del primer a l'últim moment. Estem davant d'una novel·la àgil, ben documentada i que es llegeix amb un somriure babau a la boca. Les últimes vuitanta pàgines, en què ens dóna quatre dades de tots els protagonistes, són brutals. Merescut Premi Josep Pla 2014. Imprescindible.

Per cert, el títol té a veure amb l'obra mestra de Holben, quadre que, amb el mateix títol, s'exposa a la National Gallery.

"Li sap greu per Madrid, perquè és una ciutat que havia arribat a estimar moltíssim. Però aquell vespre la percep entravessada, més dura que mai. No sap si tots aquells transeünts amb mirada neutra amb què es van trobant podien ser informadors en potència. Tots tenen una actitud còmplice, natural o impostada, perquè per als mantenidors del règim la indiferència és considerada encara pitjor que la dissidència. A aquella hora, dotzenes, potser centenars d'agents de l'autoritat, uniformats i sense uniformar, els estan buscant, removent el cel i la terra per trobar-los". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lluitar contra la SIDA... i les farmacèutiques!

"Dallas Buyers Club" és una de les triomfadores dels Oscars: Millor actor principal per a Matthew McConaughey, millor actor de repartiment per a Jared Leto i millor maquillatge. La pel·lícula la dirigeix el canadenc Jean Marc Vallé ("Café de Flore", 2011). Està basada en fets reals i dura dues hores. Podríem qualificar-la de drama biogràfic, datat als anys 80, amb la SIDA com a gran protagonista.

McConaughey, que va perdre vint-i-un quilos per posar-se en la pell (i l'os) de Ron Woodroof, fa un grandíssim paper. Jo li hauria donat l'Oscar a Leonardo DiCaprio, però no crec que sigui un pecat que se l'hagi emportat ell. En Ron és un cobwoy de rodeo texà, addicte a les drogues i a les dones, que agafa la SIDA en un mal dia. No és homosexual, però en aquell moment anava tan col·locat que ni sabia que feia... o que li estaven fent, per ser més exactes. Gran interpretació d'en Matthew, però també de Jared Leto, que fa de transsexual.

Els papers de McConaughey i Leto són molt agraïts, dels que sempre han agradat a l'Acadèmia de Hollywood; d'aquells que necessiten una transformació (gran pujada o baixada de pes) o fins i tot un canvi, en aquest cas de sexe. Com a millor actor de repartiment, jo m'hauria decantat per Jonah Hill, el company de fatigues de DiCaprio a la sensacional "The Wolf of Wall Street". La pel·lícula de Martin Scorsese és la gran perdedora dels Oscars, amb "American Hustle". La d'en Ron és una lluita doble: contra la malaltia -des del dia que li diuen que només li queda un mes de vida- i contra les farmacèutiques, més preocupades d'acumular diners que d'intentar facilitar la vida als malalts de la SIDA, als quals tracten com a conillets d'Índies.

A més a més, la lluita d'aquest simpàtic cobwoy, la veritat és que l'acabes apreciant, no només és personal. Vol salvar-se com sigui d'una mort segura (que tenia més a prop del què es pensava), però també s'esforça per mirar de donar un cop de mà als malalts que li demanen ajut, encara que, inicialment, potser només li interessaven els seus quartos. Molt bona la relació que s'acaba establint, d'amistat pura, entre en Ron i en Rayon, que és com es diu en transvestit. Una pel·lícula que s'ha de veure.

"EL PRIMER HEROI" (MARTÍ GIRONELL)

Dimecres surt a la venda "El primer heroi", el darrer llibre del bon amic Martí Gironell, amb qui treballo a "Els Matins" de TV3 ja fa set anys. He llegit l'edició no venal, que em va donar fa uns dies. Està publicat per Ediciones B (en català i en castellà) i té 430 pàgines. Se'ns ha presentat com "la gran novel·la sobre la prehistòria", com diu  la portada. El pròleg és de l'historiador Eudald Carbonell.

La prehistòria abarca molts i molts anys, com em va dir un dia en Martí mentre estava escrivint el llibre. Ell va decidir col·locar els seus personatges al neolític, en una societat avançada i no tan llunyana de la nostra. Lògicament, la diferència la marca la tecnologia. A la tribu d'en Ynatsé, per exemple, coneixien el foc, domaven cavalls, tenien animals domèstics i estaven organitzats jeràrquicament. Fins i tot dominaven una mena de trepanació, que encara no podríem batejar com a medicina. Se n'encarregava de fer-ho en Bassi, savi i curandero del Clan dels Cavalls. Era més llest que la resta? No; però tenia una gran capacitat d'observació. Ja he presentat a dos dels tres personatges més importants d'aquesta historia: en Ynatsé i en Bassi. El tercer és l'Aynires, companya d'en Ynatsé i mare del seu fill.

Quins missatges ens deixa aquest primer heroi? Doncs uns quants! Explicaré ben poques coses de l'argument, per influenciar al lector el mínim possible. Només diré que en Ynatsé ha d'emprendre un viatge iniciàtic cap a un món desconegut. Ho fa, a petició d'en Bassi, que li diu que és l'escollit. Totes les esperances estan depositades en ell. En el decurs del seu llarg i dur peregrinatge, en Ynatsé, jove membre del Clan dels Cavalls, aprèn moltíssimes coses. N'aprèn i n'ensenya. Com la seva companya, l'Aynires, que no necesita marxar de casa per ser útil als seus; i de quina manera. Com en Bassi, ella també és molt observadora. Tots dos, o fins i tot els tres, tenen cada cop més clar que és millor fiar-se de la realitat que dels Déus, que estan molt bé com a referencia... tot i que, potser, no sol·lucionen gaire coses.

"De vegades, una nimietat, un fet que pot semblar intranscendent o una ximpleria, pot ser el pincipi de la fi, l'espurna que encengui un gran incendi que tot ho arrasi. -I li va recordar-: Quan jo era jove, els més ancians sempre ens deien que no hi ha baralles sense importància, de la mateixa manera que no hi ha incendis sense importància. Ens van inculcar que, si presenciàvem una baralla, hi intervinguéssim separant els combatents, fent tot el que convingués perquè fessin les paus. I ens deien que els focs i les baralles eren les dues úniques coses d'aquest món que poden engendrar fills més colossals que ells mateixos: un incendi o una guerra".

És una novel·la d'aventures ágil i molt visual, al més pur estil Gironell, amb un parell o tres d'escenes sexual molt explícites, reals com la vida mateixa. Ja n'estic veient la pel·lícula! Segur que "El primer heroi" serà un dels grans èxits d'aquest Sant Jordi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy