diumenge, de febrer 24, 2013
Tots els límits esperen ser transgredits
Pretenciosa. És la primera paraula que em ve al cap quan penso en "El atlas de las nubes". Pretenciosa i difícil de digerir perquè són sis històries en una. De vegades, passem d'una a l'altra en un temps rècord, potser en quinze segons. La pel·lícula està dirigida per Tom Tykwer ("Corre, Lola, Corre", 1998) i pels germans Andy i Lana Wachowski, responsables de la trilogia "Matrix".
Per què és pretenciosa? Doncs perquè està plena de sentències, com per exemple aquesta: "Nuestras vidas no nos pertenecen. Del vientre a la tumba estamos ligados a otros". O aquesta altra: "Todos los límites son convenciones esperando ser transgredidos". Frases, suposadament filosòfiques que, personalment, m'han fet una mica de riure. També fan riure algunes de les caracteritzacions dels actors, que interpreten un munt de papers cadascun. A Tom Hanks n'hi he comptat set i a Huhg Gran un total de sis. Tots dos acaben cansant. Per no parlar de les disfresses de la gran Susan Sarandon...
Visualment, "El atlas de las nubes" és espectacular, sobretot la part que passa l'any 2130, en l'anomenat Nou Seül. És la història amb més acció, amb una estètica molt similar a la de "Matrix" i la que serveix per lligar totes les altres. Com a mínim, ho intenta. El que semblen voler dir-nos els Wachowski i companyia és que el present i el passsat estan lligats i que les nostres vides -i cito textualment- es "repliquen". Tot és cíclic. Segons sembla, no ens deixen estar morts massa temps! M'imagino que és per això que tots els actors fan molts papers. Suposadament, entre els anys 1850 i 2300, els seus personatges van viure moltes vides.
De què parla la pel·lícula? Dons de la informació -que sempre és poder-, del domini de la ment per part dels que manen, de la presència del mal en les persones i també de la religió. Temes als quals se'ls dona massa magnificiència. En el fons, hi ha la idea que en una societat capitalista ens acabem menjant uns als altres i, de vegades, no metafòricament. Res de nou. I més si tenim en compte que, en més d'una ocasió, es fa referència -explícita o implícita- a "Solyent Green", dirigida per Richard Fleischer, l'any 1973. A "El atlas de las nubes" també hi ha un producte alimentari que, suposadament, prové de concentrats vegetals. I no explico més. També es cita a l'antropòleg i escriptor peruà Carlos Castaneda.
SIS HISTÒRIES DIFERENTS
Aquestes són les sis històries que configuren "El atlas de las nubes" i que penso que volen dir-nos:
-La complicada relació entre un músic de prestigi internacional -que ja ha perdut la inspiració- i un de més jove, que espera triomfar en un futur no gaire llunyà. Enveja? Homofòbia? El jove és homosexual.
-La fugida d'una noia d'una societat alienada en la qual és un número més. De fet, respon amb el nom de Sonmi-451. Quan comença a pensar per ella mateixa, es converteix en un perill pels que manen. Gran paper de Du-na Bae ("Air doll", 2009). Aquesta dona és una preciositat.
-La relació d'amistat entre un xicot ric i un esclau negre. El triangle el completa un home amb molta ambició, capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Aquesta història passa majoritàriament en un vaixell. Critica l'esclavatge i l'avarícia.
-La exparella del músic jove es fa gran i té en el seu poder un dossier que compromet a una gran empresa. Si arriba a sortir a la llum, podria enfonsar-la a la misèria. Té la possibilitat de salvar moltes vides. Corrupció, espionatge i assassins a sou. Amb Halle Berry i Hugo Weaving, el dolent de "Matrix".
-Un editor acaba en una residència, per accident, i intentarà escapar-se'n a qualsevol preu. Sensacional Jim Broadbent ('Another Year', 2010). Què fem amb la nostra gent gran?
-En una societat ancestral, un home covard (el millor paper dels que fa Tom Hanks) intenta resistir als invasors. La màgia preval per sobre de tot, fins que arriba algú, de molt lluny, que trenca els esquemes. Present i futur coincideixen. Tot està interconnectat.
Possiblement, "El atlas de las nubes" demana una segona visió per acabar de pair-la.
"BLUE VALENTINE"
Si hi ha algú que no creu que Ryan Gosling sigui l'actor del moment, que aixequi el dit. Ningú? Doncs estem d'acord. Em va encantar a "Lars y una chica de verdad" (2007) i, des de llavors, no m'he perdut res d'ell. Si haig d'escollir em quedo amb "Drive" (2011). A "Blue Valentine" -és del 2010 però ha trigat tres anys a estrenar-se- també està molt bé. Aquí està dirigit per Derek Cianfrance.
Gosling comparteix cartell amb una gran Michelle Williams ("Mi semana con Marilyn", 2011). Interpreten en Dean i la Cindy, una parella que va començar amb molta màgia i que, amb el pas del temps, camina inexorablement cap a l'abisme. Què ha passat? Doncs no queda massa clar i, per a mi, aquest és el principal problema de la pel·lícula. Ella no suporta que se li apropi i la toqui. Potser en Dean beu massa? Potser és un pèl agressiu? El que queda clar és que l'home es desviu per la seva filla. Per intentar arreglar la situació, en Dean proposa a la seva dona passar una nit en un hotel amb habitacions temàtiques, concretament a l'habitació del futur. Encara existeix el seu com a parella?
"Blue valentine" -es titula com las cançó de Tom Waits- és una pel·lícula intimista, molt ben interpretada i amb una ambientació molt indie. L'he disfrutada molt, tot i que esperava una mica més. Veiem com la parella s'enfonsa, però no acabem de saber què o qui els condueix a aquesta situació límit. És veritat que no ens ho han de donar tot mastegat, però tenir alguna dada més potser hauria embolcallat la història una mica millor. Recomanable.
"EL AZAR DE LA MUJER RUBIA"
Haig de reconèixer que encara no havia llegit res de Manuel Vicent (Villavieja, Castelló, 1936). Això sí, després de devorar "El azar de la mujer rubia" tinc clar que no em perdré res del que escrigui a partir d'ara. Feia molt temps que no em topava amb un autor amb tanta força. Dir les coses com les diu ell no ha de ser fàcil; encara menys en el panorama polític actual. Tot un descobriment. La novel·la està publicada per l'editorial Alfaguara i té 244 pàgines.
Amb una escriptura directa i diria que quasi salvatge, Vicent repassa la política espanyola dels últims anys, des de la postguerra fins a l'actualitat. Ho fa, caminant entre la ficció i la història, basant-se en el triangle que van formar Joan Carles de Borbó, Adolfo Suárez i Carmen Díez de Rivera, la mujer rubia. Díez de Rivera va tenir un paper clau en la transició, ja que va estar molt a prop del Rei i del President del Govern, quan més ho necessitaven tots dos. Podríem dir que va fer de pont entre tots dos. Va morir el 1999, quan només tenia 57 anys, víctima d'un càncer de pit.
Vicent carrega contra tot i tothom. Ho fa des de la desmemòria de Suárez, que un dia, no molt llunyà, va rebre la visita del Rei. L'expresident no sap qui són cap dels dos ni els càrrecs que ocupen o van ocupar. És per això que les coses que li passen pel cap son volàtils. Potser inconexes? Jo diria que no.
Així recorda Suárex, per exemple, el casament de la filla de José María Aznar i Ana Botella amb Alejandro Agag: "La novia tuvo los arrestos necesarios para hacer esperar un cuarto de hora a los reyes de España. Tal vez su papá le había dicho que era el momento de marcar territorio, que el rey se entere de una vez de quién cojones manda aquí, pero finalmente, cuando algunos invitados ya tenían la vejiga a punto de reventar, llegó ella en un automóvil largo como su progenitor imaginaba que tenía el propio miembro viril".
També reben Mariano Rajoy -"de sangre sólo precisa la que se necesita para las morcillas"-, Manuel Fraga -que es comportava com un "bodeguero eufórico"-, Santiago Carrillo -"un genio burlón, rodeado de burócratas"-, Jesús Gil, Francisco Franco, Felipe González, Alfonso Guerra o el mateix rei Joan Carles, entre d'altres. Només Carmen Díez de Rivera, filla il·legítima de Ramón Serranop Suñer, queda fora de la ploma afilada de Vicent, que escriu una obra impressionant i imprescindible.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy @tutambepots
dissabte, de febrer 16, 2013
Jo també vull el meu tros de formatge
"Gazta Zati Bat" ("Un tros de formatge") és un gran documental. Es va estrenar divendres als Cinemes Girona de Barcelona. Està dirigit per Jon Maia i explica la iniciativa popular de Nazionen Mundua per aconseguir el "dret a decidir" al País Basc. Que en prenguin nota els polítics! És ric en imatges i amb una música de violí -i gaites- preciosa.
Maia ens explica la iniciativa des del seu neixement, al poble d'Idiazabal, conegut pel seu formatge, fins a l'actualitat. Tot comença amb un viatge de només tres persones a Edimburg, perquè l'escocès és el model a seguir. La segona vegada ja se n'hi van desplaçar una vuitantena, aprofitant per organitzar una competició d'esports rurals. Després van ser els escocesos els que van voler conèixer el País Basc i tornar a enfrontar-se tallant troncs o aixecant pedres. El documental també parla de la Conferència de Pau que es va celebrar a Sant Sebastià i del final d'ETA, així com de la negativa total de reconèixer el dret a decidir dels principals partits, PP i del PSOE.
"Un tros de formatge" deixa un parell de frases per a la reflexió: "Qui pot prendre a algú el dret a elegir allò que és?" i "Perquè una cosa sigui real, abans has de visualitza-la". Parlem d'un documental optimista, que no va contra res ni ningú. L'únic que demana és el dret a decidir pel País Basc, com ja s'ha aconseguit a Escòcia. El mateix dret que també persegueix Catalunya. Totes les declaracions de Joan Maia i d'Angel Oiarbide (un dels membres destacats de Nazionen Mundua) són respectuoses i plenes d'il·lusió. Una il·lusió que encomanen. En la versió catalana -jo l'he vist en basc- el narrador és el filòleg i polític Toni Strubell.
El títol del documental és boníssim. D'una banda, el País Basc vol el seu tros de formatge en la nova Europa. Però és que, a més a més, la iniciativa de Nazionen Mundua surt d'Idiazabal, on es fa un dels formatges més reconeguts del món. La història del pastor que fa setanta anys que viu sol a la muntanya, cuidant de les seves ovelles i fent formatge, és espectacular. Hi ha alguna xifra que ens permeti ser optimistes, enmig de tant centralisme i tanta constitució? Potser sí. Per exemple que, l'any 1945, quan es va fundar l'ONU, hi havia 51 països i ara en són 192. Sigui com sigui, "Gatza Zati Bat" s'ha de veure.
"GANGSTER SQUAD" (BRIGADA DE ÉLITE)
Els gàngsters d'aquesta pel·lícula no són tan reals com alguns dels que impedeixen que els pobles puguin decidir el seu futur, com explica l'anterior documental. La majoria de personatges d'aquesta història de Ruben Fleisher ("Bienvenidos a Zombieland", 2009) semblen haver sortit d'un còmic barat. La caracterització de Sean Penn és molt dolenta. No entenc com va acceptar-la.
Penn interpreta "Mickey" Cohen, un poderós gàngster jueu dels anys 40. L'equip especial de policies que pretén capturar-lo l'encapçala el personatge que interpreta Josh Brolin, un actor que mai m'ha acabat d'agradar. Al seu costat, entre d'altres, l'omnipresent Ryan Gosling -aquesta setmana estrena "Blue valentine"- i Giovanni Ribisi. La xicota del gàngster és Emma Stone ("Criadas y señoras", 2011) i el cap de la policia als despatxos Nick Nolte. Abans d'atrapar Cohen, la idea passa per ensorrar els seus negocis il·legals i matar al màxim nombre dels delinqüents que treballen per a ell. Debilitar-lo i després empresonar-lo per sempre més. Una pel·lícula prescindible.
"LO QUE ESCONDEN LAS NUBES OSCURAS"
El darrer llibre d'Anne Holt impacta. L'autora noruega (Larvik, 1958) explica una història amb el maltrac-tament infantil com a tema principal. Ella mateixa escriu que aquesta xacra de la societat "passa perquè ho permetem". Massa cops no es denuncia i massa cops no es condemna els culpables. "Lo que esconden las nubes oscuras" és una bona novel·la negra, amb una estructura original i uns personatges amb molts matisos.
Tot comença amb la mort de Sander Mohr, un nen de vuit anys. La versió dels seus pares és que ha caigut d'una escala i ha picat de cap contra una llanterna de ferro. El terrible accident -si és que ho és- coincideix en el temps amb els atemptats que va haver a Noruega l'estiu del 2011. És per això que a casa dels Mohr hi apareix Henrik Holme, un policia acabat de graduar. Des del mateix moment que entra a l'escenari dels fets sospita del pare. Creu que la mort de la criatura no és una casualitat. Una altra de les gras protagonistes de la novel·la és Inger Johanne Vik, una detectiu que Holt ja havia fet aparèixer en quatre de les seves anteriors novel·les.
Holt ens porta cap a on ella vol. Ens va deixant pistes, una darrera de l'altra, i sembla prou evident com acabarà tot. Però et resisteixes a creure-ho... No pot ser tan fàcil, et dius a tu mateix. No explicaré res que no pugui explicar. Només que la mort del nen -accidental o no- és una incògnita fins al final del llibre. No se'n treu l'entrellat fins a l'última quinzena de pàgines. "Lo que esconden las nubes oscuras" ens parla del maltractament als nens, però també de la pornografia intantil i del tràfic d'influències. Té 318 pàgines, que es llegeixen francament bé, i està publicada en castellà per l'editorial Roca.
"Cuando volvió a girarse hacia él estaba manifiestamente más pálido. La mano que mantenía el teléfono temblaba mientras leía el mensaje varias veces. O quizá se tratase de varios mensajes. Cuando al final la miró, tenía la boca abierta y una expresión incrédula incapaz de seguir lo que el cerebro intentaba procesar. A Inger Johanne le recordó un corzo al que había atropellado una vez en la oscuridad: unos ojos aterrorizados y desconcertados que, en el destello, reflejaron los faros delanteros del coche antes de impactar contra el animal y matarlo".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
diumenge, de febrer 10, 2013
Amb alegria i optimisme tot és possible
"La alegría ya viene". Juntes, aquestes quatre paraules tenen un significat brutal. Formaven l'eslògan del "No" al plebiscit a Pinochet de l'any 1988 i serveixen, perfectament, per definir l'extraordinària pel·lícula de Pablo Larraín. La xilena "No" -es titula així- és una de les cinc candidates als Oscar en la categoria de parla no anglesa. És una petita obra d'art. Molt recomanable.
Després de quinze anys al poder, Augusto Pinochet comença a rebre fortes pressions internacionals. Fins al punt que es veu obligat a demanar al poble si volen que continui. Al principi, poca gent es creu que el referèndum pugui ser net. És veritat que els representants del "No" tindran quinze minuts de televisió diària per expressar-se (com els del "Sí"), però aquests últims també compten amb la resta del dia. A ningú se li escapa que tots els mitjans de comunicació, començant per la televisió pública, estan sota el poder del dictador. L'enganyifa està servida.
Al Xile de Pinochet hi havia moltes coses per denunciar, amb més de tres mil morts i desapareguts. Fer una campanya contra el general centrant-se en la seva bestialitat hauria estat el més fàcil. De fet, és el que volien els polítics dels partits que donaven suport al "No". Però un jove publicista -els que tenien més prestigi no volien enfrontar-se a Pinochet- va tenir una idea revolucionària. Es tracta de René Saavedra, interpretat magistralment per Gael García Bernal, que firma un dels millors papers de la seva carrera. Ja n'hi havia prou de misèries. S'havia de demanar el "No" amb alegria, amb arguments positius, amb un somriure a la boca...
La campanya d'en René és trencadora i els publicistes del "Sí" no saben com combatre-la. Larraín aconsegueix que el positivisme de l'oposició impregni la pel·lícula del primer a l'últim minut. Les pressions que reben del govern, fins i tot les amenaces, queden en un segon pla. El "No" és vida, és natura, és un futur lliure i amb poder de decisió. Estem davant d'una pel·lícula valenta, amb un format semblant al del documental, que ens explica un dels mesos més importants de la història moderna de Xile. Possiblement no s'emportarà l'Oscar, competeix amb l'"Amour" de Michael Haneke, però és una meravella d'imprescindible visionat.
"LAS VENTAJAS DE SER UN MARGINADO"
També m'ha agradat "Las ventajas de ser un marginado", tot i que és d'aquelles pel·lícules que l'hauríem de posar a la llista de les que intenten fer-nos xantatge emocional. Està dirigida per Stephen Chobsky, que en els últims vint anys només havia firmat la descuneguda "The Four Corners of Nowhere" (1995) i "Jericho" (2006), que és una sèrie de televisió sobre una explosió nuclear.
El protagonista és en Charlie (Logan Lerman), un adolescent amb problemes psicològics. Està marcat per alguna cosa que li va passar de petit -ho sabem al final de la pel·lícula- i té moltes dificultats per fer amics. Fins que no aconsegueix integrar-se a un petit grup de marginats, es dedica a esciure cartes a un suposat desconegut. És una bona manera de buidar el cap i no quedar-se les coses a dins. El grup l'encapçalen la Sam, interpretada per la Emma Watson de la nissaga de Harry Potter, i per en Patrick, un sensacional Erza Miller. D'ara en endavant, costarà no imaginar-sel en el seu paper de gai malalt d'amor.
Hi ha qui dirà que és una pel·lícula més sobre les dificultats de l'adolescència -i és veritat- però va una miqueta més enllà. És honesta, creïble, càlida i amb una banda sonora excepcional, amb el "Heroes" del gran David Bowie al capdavant. Recull aquell màgic període de les nostres vides -com a mínim de la meva- en què ens enregistràvem les nostres pròpies cintes de casset i les portàvem a tot arreu, creient que teníem en possessió la millor música del món. Aquelles cintes que, algun dia, segur que vam regalar a alguna amiga o a algun amic. Records, bonics records. Si no la podeu veure al cinema, potser no cal, és d'aquelles pel·lícules que s'ha de llogar obligatòriament en DVD.
"TERCER LIBRO DE CRÓNICAS" (ANTÓNIO LOBO ANTUNES)
No porta rellotge, però diria que està molt pendent del temps. A la majoria de les cases que surten en les seves cròniques n'hi ha un de penjat a la paret. Obsessionat amb els dentistes i els coloms? Jo diria que no li agraden ni els uns ni els altres. I preocupat per la mort. Com pràcticament tothom, no? Intenta fer-nos creure que, malgrat, la seva edat -ara té 71 anys-, és molt més llest que ella i l'evitarà mentre vulgui. Que no li preocupa? Doncs en parla molt, la veritat.
M'estic referint a l'escriptor portuguès António Lobo Antunes, autor de "Tercer libro de crónicas", publicat per Literatura Mondadori. Al llarg de 290 pàgines -cada crònica en fa tres o quatre-, Lobo també ens parla dels seus pares, als que respectava... i potser també estimava? L'escriptor se'ns presenta com una persona callada, avorrida i amb pocs amics. Diu que no té vanitat, però no sé si no acabar-m'ho de creure. Assegura que no és el seu cap qui escriu, són les seves mans -sobretot la dreta-, que van una miqueta per lliure. Creu que no hauria ni de firmar els seus llibres perquè només fa la funcio de transmissor. Curiós com a mínim.
Amb "Tercer libro de crònicas" m'ho he passat més bé. Les que més m'han agradat són "Donde la mujer tuvo un amor feliz en su tierra natal", "Epistola de San António Lobo Antunes a sus lectores", "No hay peor ciego que el que no quiere verme", "De la muerte y otras niñerías", "Un pie balanceándose, desnudo, fuera de la sábana" i "Llega un momento", del que en cito aquest paràgraf:
"Y llega un momento en que se empieza a convivir con la muerte como si fuese una antigua amistad: alguien que anda por ahí, en alguna silla, sin molestarnos, amable, casi simpático, mirándonos por encima de las gafas con una revista sobre las rodillas. Llega un momento en el que la muerte es alguien de la familia, una pariente no muy cercana a la que se invita cuando sobra un sitio a la mesa: la vemos, en un extremo del mantel, modesta, borrosa, comiendo con nosotros, sonriendo cuando nos reímos, asintiendo ligeramente, marchándose antes que los demás".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dissabte, de febrer 02, 2013
Alfred Hitchcock tenia la seva rossa a casa
El millor de "Hitchcock" és el final. El periodista londinenc Sacha Gervasi ens explica el mogut rodatge de "Psicosis", que es va estrenar l'any 1960. És d'aquelles pel·lícules que parlen del cinema dins del cinema, com "La noche americana" (1973) o, més recentment, "Mi semana con Marilyn" (2011), que em va agradar moltíssim. És senzilla, però passa bé.
Anthony Hopkins treballa correctament, però costa imaginar-se'l en el paper d'Alfred Hitchcock, la imatge del qual tenim molt assimilada. S'assemblen ben poc. Massa maquillatge, massa papada... Qui fa un paperàs és Helen Mirren, que dóna vida a l'esposa del director britànic. De fet, una bona part de la pel·lícula se centra en la influència d'Alma Reville en la carrera del seu marit. El rodatge de "Psicosis" no va ser fàcil. Ningú confiava en el projecte i, per tirar-lo endavant, Hitchcock va haver d'hipotecar casa seva. Tothom pensava que seria un fracàs absolut.
La pel·lícula deixa clara l'obsessió del director per les rosses. La que fa de Janet Leigh, protagonista de "Psicosis", és Scarlett Johansson. Sensacional l'escena de la dutxa: la seva actuació i el fet de saber que, inicialment, no havia de portar música. Pel que sembla, Hitchcock també va estar a punt de perdre el cap per Vera Miles, una altra de les seves rosses actrius. A més a més d'actuar a "Psicosis", aquesta també va actuar en algunes sèries de televisió dirigides per ell. Qui fa de Norman Bates -i per tant d'Anthony Perkins- és James D'Arcy. Tenen una retirada. En definitiva, no està malament per passar l'estona, però m'esperava més.
"EL ÚLTIMO DESAFÍO"
La sorpresa positiva de la setmana és "El último desafío". Està rodada per un coreà, amb Arnold Schwarzenegger parodiant-se, Eduardo Noriega fent de narcotraficant mexicà i Forest Whitaker donant vida a un inepte agent de l'FBI. El còctel és explosiu. Potser no podem parlar d'una gran pel·lícula, però és divertidíssima. Té la firma de Kim Ji-woon, director de la sensacional "I Saw the Devil".
L'argument és senzill. El narcotrafricant s'escapa i l'FBI va darrere d'ell. Té un cotxe rapidíssim i ningú pot atrapar-lo. El que no sap el personatge de Noriega és que en el poble fronterer hi ha un xèrif molt particular i amb un passat de superheroi. Humor, armes gegants, personatges sonats i acció sense aturador. L'escena del bar, on dos avis es neguen a marxar cap a casa per allunyar-se del perill, és espectacular. Estan a punt de menjar-se una truita que és un homenatge al colesterol. Hi ha algun perill més gran? Ji-woon farà carrera als Estats Units.
"EL VUELO"
"El vuelo" és una pel·lícula més. La primera mitja hora m'ha semblat molt espectacular, però després decau i acaba amb un dels finals més ensucrats i morals que recordo. Tot i això, veure treballar Denzel Washington (que torna a ser candidat a l'Oscar) és tot un luxe. En aquesta pel·lícula interpreta al capità Wip Whitaker. En uns dies, pot passar d'heroi nacional a proscrit.
En Wip salva la vida de quasi un centenar de persones després de fer un aterratge d'emergència que, possiblement, cap més pilot del món hauria aconseguit. Tota aquesta part és espectacular. Tant Washington com el director de la pel·lícula, Robert Zemeckis, fan una feina excel·lent. Però, a partir d'aquí, els problemes que té el pilot (que anava begut i drogat) semblen contagiar-se a la pel·lícula, que comença a perdre interès. Espectacular el paper de camell que fa John Goodman, que s'ha convertit en un secundari de luxe. Cada dia m'agrada més. També treballa molt bé Kelly Reilly, la pèl-roja de la nissaga de "Sherlock Holmes".
"EL GUARDIÀ INVISIBLE" (DOLORES REDONDO)
Hi ha llibres addictius. Són aquells que, quan els acabes, et deixen sense alè. Els tanques i et quedes orfe de lectura. En aquell moment, res del que tens a l'estanteria et fa el pes. L'experiència ha estat molt potent i notes dins teu un buit difícil d'omplir. És exactament el que m'ha passat amb "El guardià invisible", de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Per sort, és la primera part d'una trilogia. Ja estic esperant la segona!
Què té de diferent aquest llibre? Doncs que m'ha semblat força realista. Ja sé que no es descobreix un assassí en sèrie cada dia, però el personatge de la inspectora de policia Amaia Salazar, per exemple, m'ha semblat molt proper. És una persona normal -amb un passat obscur- que sempre intenta diferenciar tot allò que és tangible del que no ho és. I potser és aquí on està la clau. Té l'estructura d'una bona novel·la negra, sense res a envejar dels escriptors dels països nòrdics, i una patina màgica que la fa diferent. És el poder de la natura, de les bruixes, de les fades, i fins i tot del basajaun o senyor del bosc.
I és que a "El guardià invisible" els policies i els científics comparteixen protagonisme amb persones que creuen en el Tarot, en les tradicions celtes i les llegendes populars. Fins i tot la inspectora Salazar, una dona que lluita en un món ple d'homes, pot arribar a dubtar. Què és real i què és ficció? També m'ha agradat molt el retrat que Redondo fa de les germanes de l'Amaia. El de la Flora està tan ben fet que és impossible no odiar-la. Poc explicaré de l'argument, perquè considero que aquest llibre és de lectura obligada. Només diré que assassinen adolescents i les abandonen a prop del riu Batzan, sense marques d'agressió sexual, però sí amb un ritual macabre.
"I emmig d'aquella plaça d'honor i orgull, un assassí s'atrevia a representar la seva obra macabra particular, com un despietat rei negre que avançava implacable pel tauler i devorava peons blancs. La mateixa ostentació i l'envaniment de tots els assassins en sèrie que l'havien precedit".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Subscriure's a:
Missatges (Atom)