Las campanas gemelas (Lars Mytting)

En els llibres del noruec Lars Mytting (Fåvang, 1968), la fusta sempre hi té una importància cabdal. A “El libro de la madera”, a "Los dieciséis árboles del Somme" i ara també a “Las campanas gemelas”. De fusta és l’església de la localitat de Butangen, que és on passa una bona part d’aquesta grandíssima novel·la. Està traduïda per Lotte Katrine Tollefsen i publicada per Alfaguara. Té 397 pàgines.

La Halfrid i la Gunhild Hekne eren dues germanes siameses que es guanyaven la vida fent tapissos. Van morir pràcticament a la vegada, després d’acabar-ne un sobre la fi del món. Per agrair a Déu que se les hagués emportat alhora, el seu pare va regalar dues campanes bessones a l’església local. Mentre estaven fonent el coure, ell hi va afegir la seva coberteria de plata i unes quantes monedes. De vegades, sembla que les campanes repiquen soles, avisant de perills imminents. La llegenda ha passat de pares a fills. Les campanes són el bé més preuat que tenen a la localitat i n’estan molt orgullosos. També l’Astrid Hekne, una noia sense pèls a la llengua i amb ganes de portar la contrària. Ha tingut un parell de peticions de matrimoni, però les ha rebutjades sense pensar-s’ho dos cops. Vol fer la seva.

La tranquil·la vida de Butangen canvia quan arriba un capellà nou, en Kai Schwigaard. Molt aviat es proposa construir una església nova i enderrocar l’antiga, que considera que és massa petita. El poble ha crescut i el temple s’ha d’adequar a la nova realitat. La vella, però, la volen a Alemanya, concretament a Dresde, i l’han de desmuntar peça a peça i transportar-la amb la màxima cura. Per organitzar-ho tot arriba al poble un jove estudiant d’arquitectura, en Gerhard Schönauer. Tant ell com el capellà es trobaran amb l’oposició de l’Astrid, que no vol que s’emportin les campanes bessones, per cap concepte. Per si no n'hi hagués prou, tots dos se senten molt atrets per ella. És bonica, llesta, amb les idees clares i pensa per ella mateixa. Això últim, en aquells temps, podia arribar a ser un problema molt gros. Una bona novel·la que fa evident que les noves idees poden enfrontar-se a la memòria, a la tradició i a la llegenda. Pel meu gust, imprescindible.

“Dejó el caballete donde estaba, se aproximó a la iglesia y posó la mano sobre la pared orientada hacia el sol. Nunca antes había tocado nada de madera que fuera tan antiguo. Los troncos entrelazados estaban retorcidos y agrietados, dejaban un polvo amarillento en la piel. Completamente seco, una especie de polvo ruinoso que eran restos de brea, pero que en realidad parecían siglos pulverizados adoptando una forma sólida. La edad no dejaba huella en la piedra, para eso la piedra misma era ya demasiado vieja, pero se agarraba a la madera como lo haría a un rostro humano. Las traviesas se habían hundido sobre las piedras de los cimientos y habían adquirido su forma a presión”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El missatge de Pandora (Javier Sierra)

Potser els humans hauríem de començar a entendre que no som el centre de l’Univers; i que hi ha vida més enllà de la Terra. A més a més, tot està connectat. Sobre aquesta premissa, i aprofitant la terrible pandèmia del Coronavirus, Javier Sierra (Terol, 1971) ha escrit “El missatge de Pandora”. La traducció al català és de Mercè Ubach i Núria García Caldés. Està publicat per Columna Edicions i té 183 pàgines.

Una de les teories que posa sobre la taula Sierra és que la Covid-19 podria procedir d’un meteorit que va caure no gaire lluny de Wuhan, a la Xina, el mes d’octubre passat. Una teoria que defensa el matemàtic, astrònom i astrobiòleg Chandra Wickramsinghe, nascut a Sri Lanka fa 81 anys. Ningú li ha fet massa cas. Com diu el subtítol del llibre, ‘Quan cau un dogma, neix un nou món’. L’autor ens anima a no donar per bones les veritats establertes. S’han d’analitzar les coses, amb obertura de mires i, llavors sí, intentar formar-se una idea clara; això sobre qualsevol tema. “El missatge de Pandora”, escrit en circumstàncies excepcionals, ens diu que els antics mites potser amaguen la clau per comprendre l’origen de la vida, les malalties i fins i tot el nostre futur. I en posa uns quants exemples, com la pluja vermella de Kerala, l’any 2001.

El llibre és la carta que rep l’Arys quan compleix divuit anys. Li envia la seva tieta des d’Atenes. Entre altres coses, li parla del viatge que totes dues van fer al sud d’Europa. Llavors no va poder contestar-li preguntes que ara sí que està disposada a respondre. Tieta i neboda van passar per Verges (on es troben casualment amb la Dansa de la Mort), per Ultramort i per Empúries. Totes dues queden corpreses, fins que una àvia els explica el significat de tot el que han vist. Sierra aprofita per parlar-nos del mite de Pandora, que es va casar amb Epimeteu, germà de Prometeu. Com a regal de noces, Zeus li va entregar una caixa que no havia d’obrir sota cap concepte. Dins hi havia tancades totes les malalties del món. La vida sempre ha estat lligada a la mort. És impossible imaginar-se l’una sense l’altra. Estem davant d’una faula que ens ajuda a expandir el nostre punt de vista sobre temes cabdals.

"T’has fixat alguna vegada, Arys, que els déus més antics de la humanitat són tot criatures mig humanes, mig animals? Saps per què? Després del que t’he explicat, no creus que es podria deure al fet que les religions es van sofistificar just després que l’home aconseguís domesticar els animals?
Ja ho sé, ja ho sé. Quasi puc sentir-te protestar.
Et deu haver vingut al cap aquella primavera que vam passar, no fa gaire recorrent els principals santuaris rupestres d’Espanya i França, oi? Va ser un viatge molt especial".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Fugir era el més bell que teníem (Marta Marín-Dòmine)

Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) diu que som d’allà on vivim. El seu últim llibre, “Fugir era el més bell que teníem”, ens parla de la importància de fer les maletes, sense complexos, a la recerca d’una vida millor. Tancar els ulls i deixar enrere el passat. L’autora resideix a Toronto, al Canadà. El llibre, que ha rebut un munt de premis, com l’Especial Llibreter 2019, està publicat per Club Editor i té 221 pàgines.

L’exili potser no s’hereta, però pot marcar pautes de conducta. La Marta és filla d’en Joaquim Marín, exiliat dues vegades. La primera, cap a Besiers, l’any 1929,coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera. Era fill de família anarquista i calia passar desapercebuts. Encara era un nen. La segona vegada quan formava part de l’aviació republicana, amb només 12 anys. Va anar a parar al camp d’Argelers. Les reflexions de l’autora parteixen de les memòries del pare, que li va regalar en vida. Li va costar començar a llegir-les. No se’n veia capaç. L’home, que va morir a Barcelona, sempre va influir molt en ella. “Fugir era el més bell que teníem” és literatura testimonial. Records molt emotius que s’havien de guardar i donar a conèixer. No hi havia cap altra opció.

Una de les frases del pare que més va impactar a la Marta Martín-Dòmine és quan li va dir que li havien “robat” Barcelona, després de tantes anades i vingudes. Es queixa dels silencis que van embrutar l’anomenada transició, del dolor que els seus pares i avis van haver de viure internament, sense donar massa explicacions. Com si res hagués passat. “Fugir és el més bell que teníem” és un llibre que s’ha de llegir amb molta atenció. Mentre busca respostes, l’autora torna a Besiers i passa pel Pallars. Vol tenir tots els paisatges que agradaven al seu pare a l’abast, ben frescos en la memòria. Es tracta de remoure el passat i d'intentar entendre les experiències més dures de l’exili. I ho fa amb un llenguatge entenedor, ple de metàfores, amb un to poètic i petits brots de filosofia. Una delícia.

“Però a aquesta nena –de vuit, de dotze, la noia, la dona ja, que torna a escoltar aquesta història- el relat del pare també li produeix una immensa tendresa; el pare enmig de les bombes, portant a casa la carmanyola buida del seu pare. Aquesta tendresa neix de saber que el pare, aleshores aquell nen que corre esporuguit cap a un amagatall, va trobar una colla de gent amable que el va ajudar. I que més tard va estar abraçat ferotgement pel seu pare, aquell home que serà el seu avi, alleujat de tenir-lo viu entre els braços. Un avi que no li va parlar mai de la guerra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els seus noms per sempre (Simon Stranger)

“Els seus noms per sempre”, de Simon Stranger (Lilleaker, Oslo, 1976), és un llibre molt inquietant, d’aquells que et posen els pèls de punta. Un dels personatges principals és el noruec Henry Oliver Rinnan, que va col·laborar activament amb els nazis a la Segona Guerra Mundial. Dirigia l’anomenat Sonderabteilung Lola, amb una cinquantena de membres. Interrogava, torturava i assassinava.

Coneixem en Rinnan quan era un nen i tenia un gran complex d’inferioritat, potser pel fet de ser baixet i no tenir amics. Li costa relacionar-se amb la gent i se’n surt mínimament gràcies al seu tiet, que li dona feina a la botiga que treballa. Allà comença la seva carrera delictiva, robant petites quantitats del calaix. La seva vida canvia quan els nazis el contracten. Coneixia molta gent –en aquell moment ell feia de repartidor- i els seus nous caps li demanen que els informi de tot allò que sap i ha acumulat al llarg dels anys, que és moltíssim. Fa la feina tan a gust que deixa mig abandonada a la seva dona i als seus fills. És cruel, mala persona i sense ni la més mínima empatia. Un criminal en lletres majúscules. Una mala persona. Per desgràcia, es tracta d’un personatge real.

D’un costat en Rinnan, fill d’un sabater de la zona de Trondheim. I, de l’altre, la història de la família que, sorprenentment, se’n va a viure a la casa on el nazi havia tingut el seu quarter general. Després de la guerra, estava a bon preu i no van dubtar de comprar-la. A la dona no li va explicar la veritat i va descobrir-ho quan ja estava instal·lada. Va estar a punt de perdre el seny, pensant que les seves filles jugaven en el mateix escenari on havien matat tanta gent. Fins i tot hi va trobar bales, els primers dies. Volia marxar d’allà com fos, però el seu home tenia la intenció clara de quedar-s’hi i d’oblidar el passat, com més abans millor. Segons la tradició jueva tothom mor dues vegades. La primera és la física; la segona quan el nom de la persona és mencionat, llegit o pensat per darrera vegada, al cap de cinquanta o cent o quatre-cents anys.

Cada capítol està titulat amb una lletra de l’abecedari i moltes de les paraules emprades, plenes de llum i de foscor, comencen per aquesta mateixa lletra. “Els seus noms per sempre” està publicat per Empúries Narrativa i té 318 pàgines. La traducció al català és a quatre mans, d’Imma Estany i Laura Segarra. És una història colpidora, escrita amb molta sensibilitat. Els noms de totes les víctimes del nazisme, com el del familiar del narrador, seran recordats per sempre. És el mínim exigible.

“Després aixeca els ulls cap en Rinnan i li pregunta d’on els ha tret, i en Rinnan li explica tota la història. Com s’ho ha fet per clissar l’home adient en un cafè del centre i com s’ha guanyat la seva confiança fent veure que el germà d’un comunista de la zona molt conegut. Parla a l’Stübs del petit local, de la impremta i de la xarxa de gent que reparteixen el diari pels pobles del voltant. Li comenta que el material que tenen està desfasat i que és provisional, però tot i així poden fer molt mal. En Gerhard Stübs deixa les ulleres sobre l’escriptori. Llavors dona uns copets a l’espatlla d’en Rinnan, i el felicita per la feina, li diu que el que ha fet és “realment increïble”, que ha fet un “esforç impressionant”, i que ell ja sabia que feien bé contractant-lo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ulls de nit (Sílvia Cantos)

Si la vida no et reparteix les millors cartes, potser has de canviar de crupier. No serveix de res lamentar-se ni abandonar la partida. Has d’oblidar les pèrdues i confiar en els companys de taula que sempre estan disposats a donar-te un cop de mà. La Lia, protagonista d’”Ulls de nit”, en té tres d’imprescindibles: la Lola, la Marta i el Sr. Antoni. Bonança elevada a la màxima potència. Amistat en majúscules. Més que família.

En el seu debut com a novel·lista, Sílvia Cantos (Argentona, 1980) ens regala una bonica història de color blau marí, com les aigües de la localitat italiana de Positano. Allà, la Lia hi viu una aventura d’amor total, amb complicitat màxima i sexe desenfrenat, que ens explica amb tot luxe de detalls. El que va passar a bord del Morfeu, en braços d’en Joan, no ho oblidarà mai més. Ni podrà ni voldrà. La Lia, que es va quedar sense mare de ben petita, té por d’estimar i de tornar a perdre algú proper i, per això, en l’amor, no vol arriscar massa. Viu dels records, de tot allò que va deixar escrit negre sobre blanc a la seva Moleskine, que sempre porta molt a prop del cor. Però, en el fons, desitja que en Joan torni a aparèixer a la seva vida i la canviï de dalt a baix. Els personatges d’”Ulls de nit” caminen per la idíl·lica Positano, però també per les ciutats de València, Madrid i Barcelona.

La Lia és una escriptora novella, com la mateixa Sílvia, amb una gran passió per la literatura. El llibre està ple de referències literàries, com per exemple “La ciudad de los prodigios” (d'Eduardo Mendoza”), “Algú com tu” (de Xavier Bosch) o “Suite francesa”, d’Irène Némirovsky. El Sr. Antoni, l’amo del Cafè Principal, al centre de València, és qui, moltes vegades, l’orienta en la lectura. Li recomana títols. Després els comenten, sempre amb una tassa de xocolata al costat. L’home es va fer ‘càrrec’ d’ella quan el seu pare va morir de manera inesperada. Eren bons amics. Ha estat el seu punt de suport, com la Lola (grandíssim personatge) i la Marta. Sempre hi són quan se les necessita. Saben quan han d’arribar i quan han de marxar. Sense fer soroll. O fent-ne molt. Les seves nits de nenes són inoblidables.

“Ulls de nit” és un llibre optimista. Aconsegueix emocionar, que no sempre és fàcil. Emociona per l’amor total que viuen la Lia i en Joan i per l’amistat sincera que es regalen la Lia, la Lola i la Marta. També emociona per l’extraordinària relació ‘literària’ de la protagonista amb el Sr. Antoni i pel final, que demostra que els designis del fil vermell són inescrutables. El llibre, escrit amb un estil àgil i directe, està publicat per Columna i té 396 pàgines. Sol, sal i mar. Vida en estat pur. Després de recomanar títols al llarg de més d’onze anys a Vilassar Ràdio i Ràdio Argentona, ara la Sílvia ens ha presenta el seu. Molta sort en aquesta nova aventura.

“Si poguéssim congelar instants de vida, jo emmagatzemaria aquell per ser un dels moments més sensuals que he experimentat mai. Envoltats de silenci, acaronats per l’aigua, els nostres cossos connectats en perfecta sintonia, les meves cames enllaçades a la seva cintura, les nostres boques en comunió, eren l’escenari d’una dansa ferotge protagonitzada per les nostres llengües, que amb un desfici evident s’entortolligaven, assaborint-nos, afamades. En Joan seguia penjat de l’escala mantenint-me en un feliç captiveri de la qual no hauria volgut escapar mai més. Li acariciava els cabells rinxolats, sospirant amb la respiració cada cop més accelerada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mur fantasma (Sarah Moss)

“Mur fantasma”, de Sarah Moss (Glasgow, 1975), és un llibre molt inquietant. Des de la primera pàgina, en té 144, ja veus que s’està gestant una desgràcia i que, tard o d’hora, ho acabarà impregnant tot. Està cantat. Podríem parlar de calma tensa; d’un caminar decidit cap a un final capciós i ineludible. Sense que res ni ningú pugui impedir-ho. El llibre està traduït al català per Marc Rubió i publicat per Angle Editorial.

Tot comença amb una acampada en un bosc, al nord d’Anglaterra. Hi participen una família (pare, mare i filla), un professor d’arqueologia i tres dels seus alumnes. L’objectiu de la sortida és estudiar els Britans, els antics pobladors de la Gran Bretanya a l’Edat de Ferro. Es tracta d’intentar ficar-se a la seva pell, conviure amb la natura, buscar menjar i, fins i tot, imitar rituals i sacrificis. Ho fan vestits amb parracs, evitant plaers innecessaris. Qui porta la veu cantant, passant fins i tot per davant del professor, és el pare de la Silvie, un conductor d’autobús aficionat a l’arqueologia. Un home autodidacta. Té atemorides a la seva dona i a la seva filla, per motius que ara no venen al cas. És capaç de qualsevol cosa per apropar-se a la vida dels Britans, amb la màxima puresa i autenticitat.

Gràcies a les sortides que ha fet amb el seu pare, la Silvie sap més coses que les noies de la seva edat. De vegades, fins i tot se n’avergonyeix. Té la sensació de ser massa llesta. Això sí, el preu d’aquestes ‘lliçons privades’ ha estat massa alt. La submissió cap al seu progenitor no té límits. Com totes les persones maltractades, sempre pensa que, si rep un càstig, és perquè se’l mereix. Els dies d’acampada són mínimament passables gràcies al suport incondicional d’una de les alumnes d’aquesta boja acampada. “Mur fantasma” és una raresa literària amb una alta dosi de crítica social. Sarah Moss ens ho explica tot d’una manera subtil i amb molt de suspens. El personatge de la Silvie, amb un munt de capes, t’enamora des d’un primer moment. És molt difícil no estimar-la.

“Quan vaig tornar, la mare estava agenollada a la vora del foc, no pas invocant els déus sinó agafant blocs de torba verda d’una pila. Dona’m un cop de mà, Sil, em va dir, diu el pare que per fer-ho com déu mana es pot tapar de cara a la nit i demà al dematí retirar els blocs, diu que sempre ho feien aixins, ells. En els vells temps. Sí, vaig dir mentre m’agenollava al seu costat, i segurament no ha dit que hi havia algú que te n’ensenyava, en els vells temps, i que no es limitava a donar-te instruccions i fotre el camp. La mare va redreçar l’esquena. Home, va dir, però ja en devien saber aleshores, ¿no et sembla?, no devien pas necessitar que els hi expliquessin, en devien aprendre al costat de la mare i no parlis d’aquesta manera, et sentirà”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy