El cor del balneari (Teresa Sagrera)

Hi ha amors que queden capturats en el temps i que, encara que no arribin a bon port, duren per sempre més. Amors impossibles d'oblidar i que, des del record i la distància, poden marcar tota una vida. Una d'aquestes històries d'amor universal és l'eix vertebrador d'"El cor del balneari", escrita per Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). És el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2014. Té 304 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

Si encara no heu estat mai a la plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui, ja feu tard. Just allà, la primavera del 1919, la Lola es prepara per complir l'última voluntat de la seva mare. Abans de morir, va demanar-li que anés al Balneari Ventura -on havia treballat de jove- i li tornés una capseta de música a l'Ignasi, l'actual propietari de l'establiment. L'home queda trasbalsat perquè la noia és clavada a la Violeta, que fa un munt d'anys que va marxar sense ni tan sols acomiadar-se. La Lola, que demana quedar-se a treballar allà, és una dona forta i amb les idees clares. De fet, la Teresa té una gran habilitat per crear personatges femenins potents i difícils d'oblidar. D'aquells que deixen empremta, com per exemple la Blanca, la Juana o la Marta, de títols anteriors.

La Lola intenta esbrinar qui és realment l'Ignasi i la relació que va tenir amb la seva difunta mare. Ni el seu fill, en Marià, ni la major part del personal del Balneari li posen les coses fàcils. Com que la Violeta no era santa de la seva devoció, a ella també la deixen una mica de banda. A poc a poc, els secrets familiars i  les tensions personals acaben per sortir a la llum i vicien l'ambient fins a punts insospitats. Això passa coincidint amb la proclamació de la Segona República. "El cor del balneari" és un llibre àgil, visual, lluminós i amb un final rodó. Un dels missatges que queden després de llegir-lo és la necessitat de lluitar per les coses en què creus fermament, sense defallir. El poder de l'amistat, com el de l'amor, també és etern. 

"La mare havia mort de pena; encara que el metge digués que se l’havia endut aquella maleïda grip, jo sabia del cert quina havia estat la causa de la seva mort. Va ser aquella pena que l’anà devorant com una geneta amb el pas dels anys, sense treva, esmunyint-se amb una destresa endiablada per qualsevol racó dels seus pensaments davant l’esglai dels meus ulls. Cap dels meus propòsits per mantenir-la al món dels vius no va servir de res. La ràbia em consumia per no haver-la pogut salvar. La mare era la meva vida i ja no hi era".

@Jordi_Sanuy

Los nueve reinos (Santiago Díaz)

És millor morir amb dignitat que viure esclavitzats. Ho tenia molt clar Bencomo, el mencey de Taoro, un dels nou que governaven l'illa de Tenerife el 1494. Els guanxes hi van arribar el segle I aC, procedents d'Àfrica, i al llarg de mil cinc-cents anys, hi van crear una civilització aïllada de la resta del món. Tot va canviar, i de quina manera, quan els Reis Catòlics van decidir colonitzar les Illes Canàries, fos quin fos el preu a pagar.

La història de Bencomo, personatge real, la ficciona Santiago Díaz (Madrid, 1971) a "Los nueve reinos", publicada per l'editorial Alfaguara. És un llibre d'aventures extraordinari. Quan narra la Primera Batalla d'Acentejo fa posar els pèls de punta. No recordo res tan visual ni sanguinari des de "Las puertas de Atenas", de Conn Iggulden. A tots els personatges els dona una personalitat arrabassadora, començant pel mateix mencey i la seva família. També és el cas, per exemple, dels seus principals enemics: el brutal colonitzador Alonso Fernández de Lugo i Beatriz de Bobadilla, cruel i amb una fogositat sexual desmesurada. Cap dels dos es donava per vençut, per malament que anessin les coses.

Com és habitual, Díaz fa salts endavant i endarrere en el temps, fins que tot quadra a la perfecció. A la família de Bencomo la coneixem des de l'any 1452, quan el càrrec de mencey de Taoro l'ostentava el seu pare i ell encara era molt jove. Les seves vivències s'alternen amb les de la criada de Don Joaquin Lavilla, al Regne de València, l'any 1519. L'Elena, així es deia la noia, és un dels vincles d'unió entre uns i altres. També té un paper destacat una altra criada, l'Ana, maltractada per Fernádez de Lugo al llarg de dècades. Amb un ritme brutal, "Los nueve reinos"ens parla de traïcions, sacrificis i passions prohibides, ingredients que l'autor ja va fer servir a "Talión", "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Un relat de 573 pàgines extraordinari i, per a mi, força desconegut fins ara.

"El día que el joven Bencomo se enfrentó por primera vez a Guayota, el espíritu maligno que habitaba dentro del volcán, fue también el primero que mató a uno de aquellos extranjeros. Desde entonces los tuvo a ambos —a los invasores y a los demonios— como a una misma cosa. 

A pesar de que los guanches vivían principalmente de la agricultura y de la ganadería, su padre, el príncipe Imobach, aspirante al trono de la región de Taoro, llevaba a sus hijos a cazar desde que solo levantaban un par de palmos del suelo. Con nueve años, Bencomo ya podía presumir de haber cazado lagartos, ratas gigantes y todo tipo de aves, pero esa mañana, por fin, se iba a enfrentar a uno de aquellos peligrosos cerdos que habían llegado con Mitorio y los suyos quince siglos atrás".

@Jordi_Sanuy

El asesino de la montaña (Anders de la Motte)

No defallir mai. Ni quan tot està en contra i sembla quasi impossible albirar una solució. Ho té clar la inspectora de policia Leonore Asker. Si se'n va sortir quan era petita -amb un pare preparacionista i paranoic- també ho pot aconseguir ara, molt més ben preparada. La Leo és la protagonista d'"El asesino de la montaña", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, traduït per Pontus Sánchez.

La inspectora Asker té un currículum envejable. Quan semblava clar que es convertiria en la directora del Departament de Delictes Violents, cau en desgràcia. Desapareix una jove d'una família adinerada i tothom perd la paciència molt ràpid. L'advocada que els representa és la mare de la Leo, i  la vol com més lluny millor. Tampoc és benvinguda pel policia a qui assignen la investigació, amb qui va tenir una relació sentimental que no va acabar bé. Per això l'envien a la Unitat de Casos Perduts, instal·lada en un soterrani i amb companys de dubtosa reputació. Li presenten el canvi com un ascens -ja que la fan cap de la secció- però sap perfectament que és un càstig. Les coses que no es resolen, va a parar allà a baix. Mai no han de donar explicacions a ningú. És com si no existissin...

Ho té prohibit, però la Leo segueix treballant en el cas de la desapareguda, encara més quan troba una miniatura idèntica a la noia en una gran maqueta ferroviària. En aquell mateix moment s'adona que s'enfronta a un desequilibrat assassí en sèrie, a qui ja perseguia l'anterior cap dels Casos Perduts, que ha patit un infart i està en coma. Només pot ajudar-lo una persona: un amic de la seva infantesa, en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. La noia i la seva parella estaven visitant una cova abandonada quan es van fer fonedissos. Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i amb un ritme trepidant que manté l'emoció fins a l'última pàgina. La sèrie tindrà continuïtat.

"Por un agujero en el suelo asoman los asideros de una escalera vertical. 

Ella ilumina el hueco con el haz de luz. 

Una corriente de aire húmedo la golpea. Arrastra consigo un olor a agua, piedra, metal. El aliento de la montaña. Había visto esta expresión en algún foro de exploración urbana y en aquel momento le pareció bonita. Como si la montaña fuera un ser vivo. Pero ahora mismo, cuando el olor la golpea desde las profundidades, la idea se le antoja mucho menos sugerente. Unos metros más abajo su linterna ilumina una estancia parecida, con otro agujero en el suelo por donde la escalera vertical sigue descendiendo en la oscuridad.

—Vamos".

@Jordi_Sanuy