dissabte, d’octubre 31, 2020
14 anys de Paranoia 68
dimecres, d’octubre 28, 2020
El dofí (Mark Haddon)
La història de Phliippe i Angelica l’explica Mark Haddon (Northhampton, 1962) a “El dofí”, traduït al català per Núria Parés Sellarès. Està publicada per Amsterdam i té 392 pàgines. Aquesta potent novel·la m’ha fet pensar en el mite de la caverna. També m’ha vingut al cap la pel·lícula ”Canino” (2009), del grec Yorgos Lanthimos, un dels meus directors de cinema de culte. L’Angelica, que va complint anys, s’ha de conformar a llegir. Cada cop surt menys de casa, mai sola, i el seu pare no la deixa anar a l’escola. Està totalment enclaustrada. El dia que coneix en Darius canvia tot. S’adona que la seva vida és un frau. Viu en una “bombolla”, ara que està tan de moda aquesta paraula, sense poder-ne sortir. Coincideixen només uns minuts -el noi visita al seu pare per sorpresa- i ràpidament veu que alguna cosa greu s'amaga en aquella ‘casa de l’horror”. I intenta posar-hi remei...
Haddon, autor d'”El curiós incident del gos a mitjanit”, alterna aquesta història actual amb una altra de mitològica. La referència és el “Pèricles, Príncep de Tir”, de William Shakespeare i George Wilkins. Més enllà de la literatura, a Wilkins se’l recorda per la seva misogínia. Tots dos dramaturgs apareixen a les pàgines de novel·la de Haddon, parlant entre ells. També hi té protagonisme un grup de dones que busca venjança. Podem fer un tercer i últim pas enrere. La història de Pèricles tampoc no és original de Shakespeare i Wilkins. Es basa en la llegenda d’Apol·loni, rei de Tir, que abusava de la seva filla. A “El dofí” Pèricles també ‘perd’ a la dona durant el part i la seva filla se salva. A diferència de Philippe, ell deixa la Marina en mas dels reis de Tarso i se’n desocupa al llarg de molts anys. Fins que s’adona de la greu errada que ha comès i intenta rectificar...
No és un llibre fàcil i es necessita temps per digerir-lo bé. La part actual provoca certa angoixa, per l’actitud menyspreable d’en Philippe i el patiment de l’Angelica. La mitològica és trepidant. Tot passa tan de pressa que no pots despistar-te ni un moment. Té la seva complexitat. Bon assaig sobre les relacions entre pares i filles --i les seves conseqüències-- i també sobre l'intent de rebel·lió de les dones per igualar-se als homes. I que es faci justícia. Al llarg de l’obra, passat i present es mesclen sense massa ordre, deixant clar que tot és cíclic. Els mateixos mals s’allarguen en el temps, sense solucions clares. Al final, el que queda en evidència és la crisi de valors. La nostra existència és una gran tragèdia.
“Els vells amics ja fa temps que han deixat d’intentar mantenir el contacte. Es produeixen trobades fortuïtes en hotels i restaurants, però en Philippe la porta cada vegada menys als hotels i als restaurants a mesura que ella es va fent gran. L’Angelica ha deixat la infantesa enrere, s’ha convertit en una jove bonica, i a ell se li fa dolorosament obvi que quan la seva filla entra en un lloc, els homes es giren per mirar-la. De vegades li diuen que té una filla molt guapa. De vegades ho diuen a l’Angelica mateix. No ho fan amb paraules, però la seva mirada diu “vull anar-me’n al llit amb la teva filla”. L’Angelica no ho pot entendre, això. Perillosament ingènua, se sent afalagada per aquestes atencions”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’octubre 27, 2020
El bosque de los cuatro vientos (María Oruña)
La Marina és una de les grans protagonistes d’”El bosque de los cuatro vientos”, de María Oruña (Vigo, 1976). El llibre està publicat per les editorials Columna i Destino i té 415 pàgines. La noia arriba al monestir de Santo Estevo, a Ourense, amb el seu pare, el Dr. Mateo Vallejo, i la criada de la família, la Beatriz. Fins ara vivien tots junts a Valladolid. Al seu pare l’han contractat per ser el metge de l'abadia, dirigida pel seu germà. Fa molt temps que no es veien. Des de Santo Estevo viuran la caiguda de l’església i de l’antic règim i també l’arribada del còlera, sense poder-hi fer massa cosa. Des d’un primer moment, els nouvinguts tindran problemes amb els Maceda, pare i fill, alcalde i oficial del rei. Es pensen que el poble és seu! Altres personatges amb pes són Fray Modesto, l’apotecari de Santo Estevo, i Franquilla, un noi que l’ajuda i que vol ser farmacèutic.
En l’actualitat, Jon Bécquer, antropòleg i professor de la universitat de Madrid arriba a Santo Estevo seguint la llegenda dels nou anells de nou bisbes que havien arribat al monestir, als segles X i XI, escapant de les incursions musulmanes. Es deia que tenien poders curatius i, oficialment, fa temps que estan desapareguts. Bécquer és un dels socis de Samotracia, una agència que intenta localitzar peces d’art històriques, perdudes o robades. Només arribar es troba amb un home mort amb un hàbit benedictí del segle XIX, amb qui tot just havia parlat el dia abans. Té res a veure amb el cas? Mort casual? Assassinat? Sigui com sigui, Bécquer s’obsessiona amb descobrir on són els anells. La investigació està en mans del sergent de la guàrdia civil Xocas Taobada.
“El bosque de los cuatro vientos” és un llibre ben estructurat, ple de fosques llegendes, amb rigor històric i molt documentat. Oruña coneix perfectament Santo Estevo. Hi va anar per primer cop l’any 1996, quan ella en tenia vint. Descriu el monestir i les seves rodalies de manera detallada, convertint aquells bonics paisatges en un personatge més. Amb una força inusual. Tot està escrit amb un estil dinàmic i visual. És fàcil imaginar-se una futura pel·lícula. Novel·la negra ambientada, en part, al segle dinou, en part en l'actualitat. L’autora gallega torna a enganxar al lector, com la ja ver amb la trilogia que va començar amb “Puerto escondido”. Per cert, María, mentre buscaves informació vas trobar els anells?
“Para Marina no siempre resultaba fácil esquivar al joven oficial. Ella rechazaba los paseos argumentando las incipientes lluvias del otoño o, sencillamente, la necesidad de atender sus ocupaciones; pero él excusaba visitas a su padre por dolores de cabeza, por mera cortesía o por consultas amables sobre las más variadas y vacuas cuestiones. Se vio obligada a salir con él en otro par de ocasiones, salvada por la compañía de Beatriz. Un día lo hizo sorteando sequeiros y saludando a los campesinos hasta llegar a un magosto popular, cortesía del monacato; otro, montando a caballo hasta Nogueira para que él le mostrase el pazo familiar”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
divendres, d’octubre 23, 2020
Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà)
Aquesta història, amb tocs de realisme màgic, passa al Prepirineu català, entre Camprodon i Prats de Molló. Allà, fantasmes, morts i dones d’aigua també es dirigeixen al lector, explicant les seves experiències en primera persona. S'hi afegeixen un cabirol (que fuig dels caçadors i es perd al bosc) i un gos, que reflexiona sobre la seva vida submisa a recer de la mestressa. Interessant quan relata les relacions sexuals de la dona amb un nouvingut. A dalt de la muntanya, hi ha dues morts, en la mateixa família, que acaben condicionant-ho tot. Primer, la d’en Domènec, el poeta pagès, del qual en podem llegir algun dels seus versos. Un llamp se l’emporta a l’altre món en un tancar i obrir d’ulls De la segona, millor no dir-ne res, per mantenir la intriga. Sense en Domènec, la Sió ha de pujar la Mia i l’Hilari tota sola, allà a Matavaques.
En les 189 pàgines de “Canto jo i la muntanya balla” també hi caben les històries de la Dolceta, que no pot parar de riure quan ens parla de les aventures de quatre dones penjades per bruixeria. Estem davant d’un llibre ple d'espectres, de persecucions, de retrobaments i de la lluita per una supervivència que, de vegades, s’escola entre els dits. Res és fàcil a la muntanya. És el Premi Anagrama de novel·la i el Premi Cálamo, en la categoria “Otra mirada”. També ha estat reconegut amb el Premi de Literatura de la Unió Europea. És un llibre diferent i ple de llegendes, escrit amb un estil molt personal, que és impossible que et deixi indiferent.
“I na Margarida plorava. Plorava i negava totes les coses, i plorava i plorava de la injustícia i a vegades xisclava, i jo li deia, dona no ploris, Margarida, tancades a la mateixa cel·la fosca, totes quatre, que no era ni una cel·la, que allí abans hi guardaven bestiar. I fèiem una bona parella, jo i na Margarida, perquè jo reia que reia, i ella plora que plora, i a voltes com més plorava ella, i més ganyotes feia, i més mocs i saliva treia, amb la cara tota vermella i tota inflada i tota lletja, més reia jo, i llavors com més reia jo, més plorava ella, i jo li deia, dona no ploris, Margarida, i fèiem una bona parella. Na Margarida negava totes les coses, les unes darrere les altres, i l’única cosa que va confessar va ser haver parat taula a les nits. Posar estovalles i pa i vi i viandes i aigua i un mirall, perquè s’hi miressin els mals esperits, i s’hi trobessin en menjar i en beure, i així no li matessin els infants. Però per una sola cosa petita també et poden penjar”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dijous, d’octubre 22, 2020
Tsunami (Albert Pijuan)
Sense tenir res a veure, aquest “Tsunami” m’ha fet pensar en "Ciutat de Mal", de Jaume C. Pons Alorda, el llibre premiat l’any passat. També té molta mala llet i passatges amb un alt contingut sexual. Explícit. Només hi ha punts a part per acabar els capítols i els punts i seguit es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara me'n sobra algun. Les pàgines estan plenes de lletres, sense ni un espai en blanc. Tot és excessiu i desmesurat, com la vida dels tres cosins protagonistes, que l’any 2004 tenen 18 anys. Es troben a Sri Lanka, l'illa de les meravelles, en un dels hotels del Grup Serrahima, propietat dels seus pares. És una mansió colonial portuguesa, del segle XVI, completament restaurada. Luxe asiàtic. En Víctor, en Sebastià i en Lambert cauen malament des de la primera pàgina.
Els seus pares s’ho han guanyat tot a pols. Els fills són uns impresentables. Es gasten els diners de la família en festes, alcohol, drogues i intentant lligar amb turistes, sense massa èxit. Abusen dels singalesos que treballen a l’hotel sense miraments i els denigren fins a punts insospitats. Si el monitor de busseig pugués parlar... Un tsunami els fa marxar a corre-cuita. Tretze anys després, dos dels cosins es troben en un altre hotel del grup Serrahima, a Puerto Vallarta. En Lambert, que hi arriba acompanyat per la Nu –un personatge brutal, en tots els sentits-, ha de dir-li al Víctor que no pot seguir dirigint aquest espectacular hotel mexicà. Ha de canviar d'aires. Tot el que passa aquests dies és surrealisme en estat pur, demència, esquizofrènia, un festival de llum i color.
L’any 2024 els tres cosins es tornen a trobar, de nou a Sri Lanka, ara amb l’objectiu de deixar enrere el passat. La culpa els rosega per dins des d’aquell llunyà 2004, sobretot a en Sebastià. El tsunami de Pijuan és real i psicològic, les dues coses alhora. La submissió dels treballadors del Grup Serrahima contrasta amb la superioritat i el despotisme dels cosins, que formen una família en constant destrucció. Vigila, que fa baixada. En definitiva, un llibre diferent, creatiu i amb un gran sentit de l'humor. Feia temps que no reia tant llegint.
“Beuen pinya colada i diuen que aquest paradís algun dia serà seu, podrien haver-ho dit com si volguessin aplacar la incertesa, com a auguri o com a promesa, però ho manifesten com una observació insubstancial, ningú es qüestiona que el sol surti cada dia, Aquest paradís serà nostre, diuen, tot i que fan com si ja fos seu, i de raons no els en falten, les úniques persones, els únics homes que ho podrien desmentir, els mateixos que ho podrien impedir, es troben reunits al despatx que es veu darrere del balcó principal i aquests tres homes són els primers interessats que els tres nois es prenguin aquest fet com a natural, tant com ho és caminar sobre dues cames, els nois diuen que serà seu però fan com si ja ho fos, o això és el que desprenen les seves instruccions, requeriments, ordres i suposicions,”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimecres, d’octubre 21, 2020
Guillem (Núria Cadenes)
En Guillem era un excel·lent nedador, antifeixista, antiracista i independentista. El va assassinar un grup de neonazis. I ho van fer amb total impunitat. Només un d’ells, l’autor de la ganivetada mortal, va acabar entrant a la presó. Va ser condemnat a catorze anys, sí, però als quatre ja estava al carrer. Al llibre hi apareixen declaracions dels pares i de la germana d’en Guillem. Amb el pas del temps, el noi s’ha convertit en un símbol de llibertat. La seva família podia haver generat odi a cabassos, buscar l’enfrontament directe amb els botxins del seu fill, però va optar per la prudència, en una clara mostra de dignitat. Res a veure amb l’agressivitat de l’aparell de l’estat, que sempre els va girar l’esquena.
La Núria vol deixar clar, des d’un primer moment, que els assassins d’en Guillem van comptar amb la protecció de les forces policials, de la justícia i també d’alguns mitjans de comunicació. Cita el cas del diari Las Provincias, que va intentar transformar la víctima en culpable. Generar dubtes. Des d’alguns sectors també es va voler embrutar la imatge dels Agulló i Salvador, amb pintades al carrer, amb l’execrable “Guillem, jódete” al capdavant. L’autora fa l’anàlisi del sumari del cas de manera acurada, sense presses, centrant-se en dades que potser a una altra persona li haurien passat per alt. El contingut té molt de pes, però és la força amb què s’explica tot el que deixa al lector embadalit. El judici del cas d’en Guillem es podria comparar perfectament amb alguns que hem viscut, ben a prop, en els darrers temps. Un llibre imprescindible.
“A la banda esquerra, sobre el fons de vidre d’una porta translúcida, un parell de personatges i mig: el braç desenfocat d’algú que avança i dos guardiacivils amb gest de fer de barrera: el del fons, jovenet, cara de fus no especialment intel·ligent, prim, jersei de coll alt sota l’uniforme, sembla que vulgui preguntar què passa sense que ningú hi pari esment; el que hi fa parella, al davant, en primer terme de la imatge, té posat de molt pocs amics, amb la gorra inclinada cap endavant que li tapa els ulls, els braços plegats sobre el pit, corbata, un rellotge platejat al canell esquerre, llavis de dibuix infantil de cara trista, mira molt fixament algú que deu tenir al davant i no veiem i que el molesta. L’altra meitat és per a l’assassí ”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’octubre 20, 2020
V de bes (Miramelsmots)
En el primer grup, titulat “Mira’m als ulls que avui els mots són verds”, hi ha molta passió. Ganes de petons, de carícies, de menjar-se a poc a poc, de gaudir de cada ‘mossegada’, amb delit, fins al darrer alè. Ens trobem amb amors de proximitat, reals, que arriben a tots els racons i fan tremolar per dins. “Vull ser comissaria de la comissura dels teus llavis”. Clar i directe al cor. La segona part, “Volia dir que t’estimo però l’apòstrof se m’esquerda” és més breu i més trist. Podríem dir que l’amor i el sexe s’han ‘congelat’, han perdut potència. “Em vas fotre un clau. Era oxidat”, escup l’autora en un dels poemes. La ràbia després de la tempesta. “És tan fàcil morir d’amor que trio escriure” és el títol de la tercera part. La paraula com a vincle d’unió... i de provocació. Res no és gratuït.
“V de bes” acaba amb “De tan humil em poses a mil u”. En aquesta quarta i última part, l’amor reviscola un altre cop i la seva protagonista va a la recerca d’una felicitat i d’unes relacions més duradores. Passegem enmig de somnis i de desitjos i ens veiem aclaparats per tota una corrua de dubtes. En aquest llibre, la Núria Pujolàs ens parla de carícies, de silencis, de primeres cites, d’amors que també podrien ser ‘digitals’, d’absències i d’unes quantes coses més. Tot és interpretable. I ho fa amb serenitat, amb tendresa, amb esperança i amb moltíssima passió. Són poemes àgils i directes, alguns de dolços i d’altres de més amargs. Tots amb un missatge per descobrir. Personals i intransferibles. Cent per cent Miramelsmots.
Si a la pista de ball
danso desordenada
com els mots.
M’atrapa
l’aclucada d’ull
d’un punt i coma
mentre els punts suspensius
m’abracen la cintura.
Em mires
de lluny
des del punt i a part.
I jo estimo
el ganivet del lampista
el got mig ple
i la teva sabata
esparracada
de tant ballar.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dilluns, d’octubre 19, 2020
El teu nom (Clara Moraleda)
Tot i perdre persones properes i passar tràngols importants, els contes de la Clara aposten per la vida i denuncien tot allò que no li agrada. Lluita per una societat més oberta i íntegra, on la dona pugui decidir per ella mateixa, sense donar explicacions a ningú. S’ha de frenar qualsevol mena de maltractament psicològic o abús sexual, com explica a “La noia del mirall”, a “Què és l’amor” i a “Tu i jo”, o més de tipus bullying, molt ben explicat al conte “Carles el calb versus Roger de Flor”. Per sobre de tot, Moraleda reivindica la llibertat i totes les opcions sexuals, això últim magníficament plasmat a “Un fil de lluna”. Tots som com som i és irrebatible. A “Vida”, a “La terra i la lluna” i a “La memòria” –un relat preciós- s’intueix que, de vegades, viure potser no és tan complicat com sembla, i que hem d’aprendre a gestionar les coses i a valorar tot allò que tenim.
La Clara també ens parla de l’acceptació de la mort (“El teu nom”, “Runes” i “Morir de bellesa”) i de la importància d’aturar-se i de pensar abans de prendre una decisió important (“El gran consell” i “Perpinyà”). Pensar, sentir, actuar. Tampoc no s’oblida de les relacions entre pares i fills (“Gats” i “Els nens no en tenen la culpa”) ni de la importància de fer allò que realment volem, sense seguir les indicacions/obligacions marcades pels altres (“Un entre un milió”). Deixo pel final tres relats que m’han deixat corprès: “Allà, al no-res”, que parla de l’avortament, “Mariona” -una sentida conversa entre dos pits, amb tumor inclòs- i “La vida és un somni”, amb un final... cruel? “El teu nom” és un llibre que aporta aire nou, escrit amb i des del cor. No tot són flors i violes, però et deixa bon gust de boca. Caldrà estar molt atent al seu proper pas literari, que estic segur que el farà.
“Quan la Diana tenia dinou anys va patir un accident de cotxe estant embarassada. L’accident va passar al quilòmetre cinc de la carretera que unia el seu poble amb el del seu xicot. La carretera l’havia fet mil vegades com a copilot i unes quantes com a conductora. La coneixia tan bé com el palmell de la mà. Però, de vegades, no tot es preveu tot i anar amb molt de compte. De vegades topes amb algú a qui no li haurien hagut de donar mai el carnet de conduir.
Era un dissabte a la nit d’un mes de juny. L’estiu treia el cap i la gent s’animava. Proliferaven les festes, i les acompanyaven l’alcohol i les drogues. La Diana, tot i que sempre posava mil ulls a la carretera, no va poder evitar el xoc frontal amb un cotxe negre que va envair el seu carril en un revolt”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’octubre 13, 2020
Un amor (Sara Mesa)
La Nat arriba a La Escapa quasi per casualitat. Buscava un lloguer assequible en un poble petit. Per redimir-se? Què vol deixar enrere de la seva vida ‘anterior’? Des d’un primer moment veus que la noia, traductora novella, no rutlla del tot fina i té massa complexos per superar. Es veu que aviat passarà alguna cosa important. La calma abans de la tempesta... Rebutja l’enfrontament directe i, cada pas que fa, sembla que tot empitjora. Hauria d’haver tingut valor per enfrontar-se a l’indesitjable del seu arrendador, misogin com pocs. I potser hauria d’haver seguit els consells d’en Píter, un dels seus veïns, conegut com ‘el hippie’. La relació que estableix amb l’Andreas, 'l'Alemán', també neix viciada, sense objectius ni un futur clar. I el gos que li regala l’arrendador, que bateja com Sieso, mig salvatge i furibund, li reporta més problemes que alegries. Res li surt bé.
Com tantes altres dones –i homes-, la Nat busca una història d’amor que doni sentit a la seva vida i, com que no la troba, va degradant-se a poc a poc, fins a punts insospitats. Des de fora, dona la sensació que el primer pas per aconseguir ser feliç seria estimar-se més a ella mateixa. Respectar-se per ser respectada. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco de fons, s’acaba convertint en un personatge més. El poble més proper és Petacas, on hi ha una mica de tot. Com a “Cicatriz” i a “Cara de pan”, Mesa escriu amb una intensitat poc habitual. És àgil, punyent i analitza, amb la ment freda, les dificultats de les relacions personals i allò del ‘què diran’. Als pobles tot se sap; i si no, s’inventa. De vegades, es tracta de buscar bocs expiatoris per sanejar la pròpia culpa.
“Entran en la casa, revisan el contrato, firman –ella, con un garabato descuidado; él, ceremoniosamente, apretando con fuerza el bolígrafo sobre el papel–. El casero solo ha traído una copia, que se guarda asegurándole que ya le hará llegar la suya en cuanto pueda. Nat piensa que da igual, es un contrato sin ninguna validez, incluso el precio que aparece recogido no es el real. No vuelve a mencionar el problema de la ventana ni del grifo del baño. Él tampoco. Le tiende la mano teatralmente, achica los ojos al mirarla.
– Mejor llevarse bien que mal –dice.
Cuando se sube al jeep y arranca, el perro no se inmuta. Se queda ante la casa, todavía olfateando arriba y abajo entre la tierra reseca. Nat lo llama, chista y silba, pero él no muestra intención de acercarse.
El casero ni siquiera le ha dicho su nombre. Si es que tiene alguno”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dijous, d’octubre 08, 2020
Loba negra (Juan Gómez-Jurado)
Els dos protagonistes principals tornen a ser Antonia Scott i Jon Gutiérrez. El dia i la nit. Ella té un dels coeficients intel·lectuals més alts d’Europa i una gran capacitat per raonar. Quan ha de tractar amb persones... tot és més complicat. Li falta empatia. Ell és un inspector de Bilbao, gai, aixecador de pedres i amb bona conversa. No està gras; està fort! Fan d’observadors i ajuden, en tot allò que poden, als cossos policials. Des de fora. Intentant no fer massa soroll. Però el fan. Aquest cop, set mesos després de les missions que van afrontar a “Reina Roja”, tornen a l’acció. Se’n van a Marbella... i no de vacances. Allà, han d’esbrinar què ha passat amb la Lola Moreno, casada amb un malfactor rus. Negocis bruts. Blanqueig de diners. Prostitució. L’home és especialista en qualsevol cosa il·legal que doni diners.
Igual que en la novel·la anterior, Gómez-Jurado escriu amb un llenguatge àgil i directe, col·loquial, i amb sentit de l'humor. Els capítols continuen sent breus, alguns de menys d’una pàgina. Sempre passen moltes coses, amb l'objectiu de mantenir l’atenció del lector, que mai decau. La Loba negra és una perillosa assassina a sou, l’última opció per solucionar problemes. Una espècie de llegenda. Vestida totalment de negre i amb una moto del mateix color, fa por a tothom. La seva eficàcia i mala llet no passen desapercebudes. Un dimoni sobre rodes. I fins aquí puc explicar. El llibre, que té 552 pàgines, està publicat per Ediciones B. Al final, l'autor ja deixa entreveure de què anirà la tercera part, que tinc moltes ganes de llegir. Els inspectors Scott i Gutiérrez sempre funcionen.
“Así que Jon Gutiérrez entra en el puente de la Arganzuela (distrito de Carabanchel, Madrid) de un humor bastante agrio. Por la ignominia de la caída, por las horas, por el hambre, y por que a Antonia no hay quien carajo la entienda.
Ha ido siguiéndola río arriba, atisbándola a lo lejos. Una figura diminuta que, cada pocos pasos, arrojaba al agua una de aquellas luces, se detenía unos instantes y luego seguía su camino.
Jon ha acortado distancias despacio, dándole vueltas en su enorme cabezota pelirroja a cómo abordar la situación. Antonia Scott no es precisamente una persona razonable”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimecres, d’octubre 07, 2020
Ànima de tramuntana (Núria Esponellà)
La Mínia i l’Ekinar són les dues grans protagonistes d’”Ànima de tramuntana”, la novel·la històrica guanyadora de l'últim Premi Prudenci Bertrana. Està publicat per Columna i té 492 pàgines. La Mínia, arqueòloga freelance, és una dona dels nostres temps. L’Ekinar va viure al segle III aC. Totes dues a l’Empordà, amb el Montgrí de fons. La Núria coneix perfectament aquestes contrades, que dibuixa amb molta precisió. La natura, sempre present en la seva obra, agafa molta magnificència i es transforma en un personatge més. Tot el que sabem de l’Ekinar ens arriba gràcies a la Mínia, que intenta reconstruir la vida de la seva predecessora amb algunes dades concretes i molta imaginació. Passa per un moment personal difícil i necessita entretenir-se per intentar esquivar l’insomni que la persegueix sense treva.
L’arqueòloga s’acaba de separar de l’Armand, la seva parella dels últims anys. Estaven a punt de ser pares, però el petit Jan va néixer mort. No van ser capaços de superar el tràngol junts. Ella sort en té de l’Estel, la seva íntima amiga. És infermera i sempre té paraules boniques o un gest amorós per regalar-li. L’ajuda en tot allò que pot. De manera desinteressada. Ell també és arqueòleg i ha participat en el descobriment de dues tombes insòlites a la ciutat ibèrica d’Ullastret. Serien les d’Ekinar i el seu fill Atabels, un intrèpid guerrer que va morir en combat i en estranyes circumstàncies. En aquella època, tenien molt clar que la mort formava part del cicle de la vida i que eren inseparables. Tot i això, l’Ekinar clama venjança. La protagonista passa per Rhode, Arse, Indika i Empòrion, entre altres bonics paratges.
La Mínia també estima i respecta la natura, tot i reconèixer que, en bona part, hi ha perdut la connexió. Cal recuperar-la. Com més aviat millor. També viu d’una manera ben diferent la mort, que sempre ha esdevingut un tema tabú. Per deixar les seves reflexions negre sobre blanc, a més a més de reconstruir la vida de l’Ekinar, l’arqueòloga escriu un petit diari. En les seves pàgines podem llegir que no va tenir una bona relació ni amb el seu pare ni la té amb la seva germana gran. A més a més, descobrim que, gràcies a la feina ben feta, va recuperant-se anímicament per tornar a ser la dona alegra i plena de vida que era abans. Esponellà ha tornat a encertar-la. Molt recomanable.
“Quan aixeca el cap, una lluerna li passa davant la cara. La veu volar fins a un fanal proper. Deu buscar la llum, un lloc calent on refer-se de la gelor nocturna. Ella també nota la seva humitat i el seu cor fred necessita escalfor. Aquesta lluerna que desplega les ales fa ben poc era només una cuca d’aquelles que la repugnen, però s’ha convertit en una papallona blanca. La podria aixafar amb un cop de mà, però què hi guanyaria matant-la? La mira durant uns instants. Potser ella també vol viure una metamorfosi semblant. El patiment ha de tenir un punt d’inflexió. Vol deixar la pell de cuca i revolar com ho ha fet la lluerna”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’octubre 06, 2020
L'estilita (Uri Costak)
La història d’en Pierre i del seu cosí Serge –que li fa de conseller- i dels acollidors habitants d’aquest poblet ens l'explica Uri Costak (Barcelona, 1973) a “L’estilita”, publicat per Amsterdam. És un llibre curt, només 146 pàgines, i és tot un al·legat a la llibertat, a la convivència i a la contemplació. Poc després que es fes malbé l’estàtua, dissenyada i construïda per una important artista local, la columna de la plaça passa a albergar un nou inquilí: un rodamón, l’estilita. Hi ha pujat i s’hi ha quedat. Ningú s'ho esperava. Després de parlar amb ell, l’alcalde decideix fer poc o res. No hi veu cap problema que l’home continuï el seu procés de recerca del coneixement, des de la més estricta intimitat. Abans es venien records d’Italo Rodari. Ara, es comercialitza la imatge de l’estilita més famós del món.
Entre altres coses, diria que Costak reflexiona sobre la política, el respecte als altres i la condició humana. També sobre les noves tecnologies, que internacionalitzen al rodamón. Amb una càmera fixa, n’hi ha prou. Laville és paciència, seny, determinació. Lawrence de Palma, cap de l’oposició, còlera, rauxa i oportunisme. El món els mira. M’ha agradat molt el personatge del crític Bernie Beds, capaç de defensar una cosa i també tot el contrari. Un tertulià en tota regla. L’autor ens parla des de la tranquil·litat, amb un llenguatge senzill i proper. Capítols curts i molt visuals, que et conviden a seguir llegint sense aturar-te. El vaig acabar en un parell d’hores. Convida a una segona lectura. Per no perdre-se'n res. L’estilita és una persona que viu al cim d’una àmplia columna. El més conegut de tots els temps, Simeó.
Per cert, el llibre, de format petit i amb la tapa dura impresa, és una preciositat.
“Els alumnes més petits de totes les escoles de la comarca, en la sortida especial del trimestre de l’assignatura de plàstica, anaven a pintar-lo de bon matí, tots junts, amb aquella riuada de bates blaves, verdes, vermelles i taronges que convertien la seva en una processó ben singular. Els infants preguntaven d’on venia, com dormia, què menjava, com anava al lavabo, si sabia parlar amb els ocells... Tornaven a classe amb dibuixos fets al natural amb colors vius, amb estrelles al voltant de la seva figura, envoltat d’un estol d’orenetes...”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
