El monjo del Mont Koya (Izumi Kyōka)

Viena edicions ha publicat “El monjo del Mont Koya”, fins ara inèdit en català. La traducció és de Marta Morros. El llibre és d’Izumi Kyōka (Kanazawa, 1873 – Tòquio, 1939), un dels grans autors de la literatura fantàstica japonesa. Se l’ha comparat amb Edgar Allan Poe. Té 128 pàgines, forma part de la col·lecció “El Cercle de Viena” i guanya en intensitat a mesura que avança l'acció, amb un molt bon final.

Dues persones que no es coneixen de res coincideixen en el mateix vagó de tren. Una d’elles és el monjo protagonista de la història. Com que tots dos viatgen sols, decideixen passar la nit en la mateixa hostatgeria rural, compartint habitació. Cap dels dos té massa son. És per això que el segon personatge li demana al religiós que li expliqui alguna anècdota de la seva llarga i dilatada vida. Li explica com s’ho va fer per acabar en una solitària i misteriosa cabana quan la seva intenció real era refugiar-se en un famós monestir. I entra en detalls... Després de compartir conversa amb un agre i fanfarró viatjant, el monjo es va veure obligat a travessar un bosc esfereïdor, ple de serps i de sangoneres, que no es podia treure de sobre de cap manera. La imatge d’aquests anèl·lids sobre la seva pell i de litres i litres de sang embrutant l’aigua del riu fan posar els pèls de punta. El mal està a l’aguait. No descansa mai.

El llibre, fosc com el carbó, és un clar homenatge al relat oral. Quan arriba a la cabana, tot fa pensar que el monjo està salvat, que allà hi trobarà la pau. Hi viuen un noi amb un cert retard i una dona d’una gran bellesa, que enamora a tothom qui la veu. Des d’un primer moment, tenim clar que una flor no fa estiu i que segur que ella amaga algun secret, que acabarem descobrint en les últimes pàgines. És en aquest punt quan el relat pren una aparença molt més gòtica, resolent la majoria dels interrogants que hi havia a sobre la taula fins aquell moment. Potser és allò de reflexionar uns segons abans de fer un pas endavant. Després d’escriure aquesta història amb tocs sobrenaturals es va dir que Izumi Kyoka tenia una especial habilitat per a recrear atmosferes i sensacions extremes. Hi estic completament d’acord. “El monjo de Mont Koya” es pot llegir d’una tirada. Misteri i filosofia a parts iguals.

 “Vaig sacsejar el colze amb força, però, com que semblava que la sangonera seguia succionant amb força i que no es deixava anar, amb aprensió vaig agafar-la amb l’altra mà, la vaig estirar i finalment me la vaig treure de sobre. Van ser tan sols uns instants, però, com que aquella sensació era horrible, la vaig llançar a terra amb impetuositat. Aquestes bèsties s’havien fet seu aquell lloc que semblava fet ben bé només per a elles; com que la terra en aquell bosc sense llum del sol era tan tova, no la vaig poder ni aixafar.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El president ha desaparegut (Bill Clinton - James Patterson)

Jonathan Duncan, president dels Estats Units, passa per un dels seus pitjors moments. El seu índex de popularitat cada cop és més baix i, per si no n’hi havia prou, ha de declarar personalment davant d’una Comissió d’Investigació. Es va quedar vidu fa poc, té la filla a París i no acaba de remuntar el vol. Duncan és el protagonista principal de “El president has desaparegut”, publicat per l'editorial Columna.

El llibre està firmat per Bill Clinton (president dels Estats Units entre els anys 1992 i 2001) i per James Patterson (Newburgh, 1947), en qui m'imagino que ha recaigut la major part de la feina d'escriure. El nom de Clinton li dona solera a la història, de la qual segur que se’n podria fer una bona pel·lícula. El llibre té 569 pàgines i passa francament bé. Tenim una mica de tot. Un president desesperat, una oposició que el vol fer caure com abans millor (també algun dels seus propis companys), un traïdor, un terrorista perillosíssim i una assassina a sou que no falla mai. Ella vol fer el seu últim encàrrec i retirar-se, ara que pot. Està esperant una criatura i no vol patir més. Tot té un final.

La novel·la, amb moltíssima acció, ens explica la desesperació de Duncan, amb passat militar, per aturar Suliman Cindrouk, que prepara un atac total contra els Estats Units. Per intentar deixar el país desprotegit de tot i tothom, ha ideat un virus informàtic que provocaria el caos. Bona reflexió sobre la dependència que tenim d’Internet. Què passaria si un dia deixés de funcionar i es perdessin totes les nostres dades? Per intentar impedir el desastre, Duncan compta amb la col·laboració de la Nina i l’Augie, dos ex col·laboradors d’en Cindrouk que apareixen misteriosament a prop de la Casa Blanca. Enmig de tot aquest enrenou, el president desapareix (voluntàriament) i s’encenen tots els senyals d’alarma. Ha fugit? Està malalt? I fins aquí puc explicar.

La història que s'han inventat Clinton i Patterson és molt potent, tot i que porten l'acció una mica massa al límit. És difícil que moltes de les coses que passen puguin ser més o menys reals. Però no passa res. En alguns moments, la història s'apropa a la ciència-ficció. La veritat, però, és que el llibre enganxa. És molt visual i els personatges, amb Duncan al capdavant, cauen simpàtics. Una lectura fàcil per aquests mesos d’estiu. No cal demanar més ni fer-se gaires preguntes. En la línia d’autors com Dan Brown o Khaterine Neville.

"Bach posa el paraigua de costat per contenir la pluja, que el vent incessant empeny lateralment, i tot plegat l’obliga a caminar amb més dificultats de les que voldria.
Plovia d’aquesta manera la primera vegada que els soldats van arribar.
Recorda com picava la pluja a la teulada, i la foscor a la casa després de setmanes sense llum al barri, i l’escalfor del foc a la sala familiar. La porta de la casa es va obrir i un corrent d’aire fred es va ficar a dintre; el primer moment es van pensar que havia estat per un cop de vent. Llavors va sentir els crits dels soldats, els espetecs de les armes de foc, el soroll de plats trencants a la cuina, les queixes irades del pare quan l’arrossegaven fora de la casa. Va ser l’última vegada que en va sentir la veu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Melodia d'una absència (Joan Roca Navarro)

En Bastien, que estudia música a Viena, està atrapat en el temps. No pot anar endavant sense fer un pas enrere (o uns quants) i esbrinar tot allò que no sap del seu passat. S'adonarà que és molt. Ell és el protagonista principal de “Melodia d’una absència”, de Joan Roca Navarro (Deltebre, 1977). És la seva primera novel·la. Està publicada per Capital Books i té 318 pàgines. M'ha sorprès molt positivament.

No hi té res a veure, però per la seva estructura el llibre m’ha recordat la pel·lícula “Sospitosos habituals” (1995), de Bryan Singer. Mai saps què és veritat i què és mentida; què és real i què és fruit de la imaginació d’en Bastien, que ha de lluitar contra tot i tothom; i contra ell mateix. Aquesta és la gràcia. Tot comença (o no) quan una tavernera jueva li entrega unes misterioses partitures. No hi ha notes escrites, només la tonalitat, amb una tinta de color vermell sang. Segons sembla, la melodia resultant té un poder devastador. Només de sentir-la, et pot fer parar boig o provocar-te un atac de cor. Com més lluny la tingui, millor.

En Bastien estudia a Viena. Abans vivia a París amb els seus tiets. Els seus pares van morir quan ell era molt petit. Ara se’n va cap al Delta de l’Ebre, d’on era originaria la seva família. Allà, hi ha molts secrets per descobrir, i no són gens agradables. El poble es diu La Cava i la casa pairal, eternament maleïda, La Caçadora. Encara està habitada. Fa dècades que la família genera rebuig. És la protagonista de tot un seguit de tragèdies, amb fets relacionats amb la Guerra Civil inclosos. El seu rebesavi, en Bastiano, tenia un munt d’enemics. Ningú podia veure’l i no l’oblidaran fàcilment. Ha fet moltíssim mal, també dins de casa seva, i mai li perdonaran. Les ferides no cicatritzen.

El llibre, presentat com una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final, és completament addictiu. La intriga i el misteri es mantenen fins a l’última pàgina. També triguem a saber, tot i que ens ho imaginem, qui és la dona que s’ha de reunir amb en Bastien a Viena, quan ell ja és gran, amb la maleïda partitura com a convidada d’honor. El personatge d’en Bastien està molt ben treballat. Pateixes amb ell des del primer moment, fent teves les seves preocupacions. La imaginació d’en Roca no té límits. L’entramat familiar que acaba dibuixant, amb pares i fills apareguts i desapareguts, lícits il·lícits i venjances diverses és espectacular. Se’n podria fer una sèrie de televisió amb un munt de capítols! Molt recomanable. Bastien... i Bastiano.

“A la tarda, quan per fi vaig travessar el pont del Mestre, la Caçadora havia emmudit i tots els seus racons desprenien una melancolia punxant, com si fins i tot la pedra inerta pogués sentor que s’havia quedat definitivament òrfena. En canvi, durant les hores obscures, la masia i tots els objectes que contenia cobraven vida i la foscor es convertia en un mar de sorolls i cruixits que feien que moltes nits fos incapaç de dormir. Les hores fosques en què les forces del mal rondaven desfermades per la Caçadora. El gos mestís, que continuava lligat des del dia de la mort de la seva mestressa, udolava sense parar i els seus laments s’escoltaven fins a arremolinar-se al meu coixí i s’ajuntaven amb el desconsol i la culpa que em sobrevenien cada vegada que pensava en la dona que havia mort al tren”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Records dorments (Patrick Modiano)

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) firma “Records dorments”, traduït al català per Mercè Ubach. És un llibre intimista, molt curt (només té 110 pàgines) i està publicat per l'editorial Proa. El seu principal protagonista principal és en Jean, un veterà escriptor que podríem dir que ja està de tornada de tot, com el mateix Modiano, que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2014. És el seu alter ego.

Qui sap si en un moment de debilitat (o no) en Jean comença a passar balanç de la seva vida i retrocedeix cinquanta anys en el temps. Recorda el París de quan era jove, quan deambulava pels carrers i pels bars, buscant experiència i alguna cosa més. Sobretot, se centra en dones amb què va coincidir. Desconec si van ser importants en la seva vida, però un dia van desaparèixer. Ho van fer de la mateixa manera que havien arribat: sense fer soroll. D’alguna ni en recorda el nom. Altres potser sí que el van colpir. “Records dorments” és un llibre boirós on sembla que l’autor vol deixar constància d’alguns passatges de la seva joventut perduda. Diu que posa en ordre els seus records, amb l’objectiu d’omplir un trencaclosques que té massa forats buits.

“Durant molt de temps vaig estar persuadit que les veritables coneixences només es podien fer al carrer. Vet aquí per què esperava la filla de l’Stioppa a la vorera, davant de casa seva, sense conèixer-la. “T’ho explicaré tot”, m’havia dit per telèfon. Encara uns quants cops més vaig sentir una veu, cada vegada més llunyana, pronunciar aquesta frase en somnis. Sí, si volia conèixer-la era perquè esperava que em “donés explicacions”. Potser m’ajudarien a entendre millor el meu pare, un desconegut que caminava en silenci al meu costat, pels senders del bosc de Boulogne. Ella, la filla de l’Stioppa, i jo el fill de l’amic de l’Stioppa, certament teníem punts en comú. I estava segur que ella n’estava més ben informada que jo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy