La meva història és la història d'un amor (Alba Sabaté)

Una història d’amor que s’allarga en el temps, tot i que amb intermitències. Quan ho creuen convenient, els seus protagonistes la reprenen just allà on l’havien deixat, sense fer-se preguntes ni donar excuses. Ens ho explica l’Alba Sabaté (Manresa, 1962) a “La meva història és la història d’un amor”. El llibre té 270 pàgines i l’ha publicat l’editorial Columna. D’ella ja havia llegit "Galetes de mel i gingebre". Bon record.

Una professora que està a punt de jubilar-se creu que ha arribat el moment de fer balanç. Necessita ordenar tot el que ha viscut en els últims anys, que no ha estat poc. Vol posar els seus pensaments en ordre per a ella mateixa i, a la vegada, per sincerar-se amb el seu fill, a qui fa la sensació que no ha tractat massa bé. La seva parella li diu Françoise, com a la protagonista de “A la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust. Ell era el seu professor de literatura a l’institut. L'Eulàlia se'n va enamorar perdudament a finals dels setanta, quan tenia disset anys, i van fugir junts. Era el seu primer amor. Ara, en Fèlix s’està morint i ella l’ajuda a marxar de la manera menys traumàtica possible. Han viscut moments inoblidables de desig, passió i tendresa, però també d’abandó i culpa.

"La meva història" és amè i ben estructurat. La parella protagonista, cent per cent creïble, comparteix una relació particular. Des de fora, pot semblar viciada i egoïsta, sobretot per part d’en Fèlix, que apareix i desapareix quan li convé. Si ella hi està d’acord, no hi ha res a dir. L'Alba reflexiona sobre el compromís, la complexitat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort i el perdó. Hi ha un munt de referències cinematogràfiques, literàries i musicals, que m’han semblat properes, com les pel·lícules “Amor”, “Amélie”, “La taronja mecànica” i “Vivre sa vie”, el director Woody Allen, l’actriu Frances McDormand i els Monty Python. Pau Riba, Cortázar i The Smiths a mi també m’han fet passar bones estones. Estimar i ser estimat. Aquesta és la clau de volta.

 “Venia a classe amb L’hotel París. Era un llibre petit, blanc i amb les lletres de la coberta de color negre, primes. Venia a classe amb un paquet de tabac, amb aquest llibre que llavors em semblava petit i poca cosa, i amb una carpeta blava de cartró sempre plena de papers. Sempre ho deixava tot a la taula, arrenglerat, i llavors ens mirava, encara sense dir-nos res, com si hi fóssim o no hi fóssim, no sabria gaire com dir-ho. Venia a classe, feia aquests moviments rutinaris dia sí dia també, i nosaltres ens estàvem encara una estona caminant o corrent entre les taules, rient amb les rialles encomanadisses que es tenen als setze o disset anys, ensopegant entre nosaltres, empenyent-nos, magrejant-nos, parlant o rient fins que d’alguna manera endevinàvem que havíem de parar”.

@Jordi_Sanuy

Querido capullo (Virginie Despentes)

Si llegeixes Virginie Despentes (Nancy, França, 1969) i no se't remou alguna cosa per dins és que estàs mort o pràcticament idiotitzat. La seva escriptura sempre és provocativa i plena de ràbia. A "Querido capullo", traduïda per Robert Juan-Cantavella i publicada per Random House, fa una anàlisi terrorífica de la nostra societat malalta, amb les xarxes socials fent d'altaveu de la misèria. Són 257 pàgines plenes de lucidesa i de desitjos d'igualtat entre dones i homes. Una bomba a punt d'explotar. 

L'Oscar Jayack és un novel·lista de cert èxit, íntim amic de l'alcohol i de les drogues. Necessita anar col·locat per inspirar-se i diria que fins i tot per viure. Un dia, aprofita el seu comte d'Instagram per fer una crítica duríssima a l'aspecte de la Rebecca Latté, una actriu que supera la cinquantena i a qui cada cop contracten menys. La seva carrera està en un declivi evident. Sap perfectament que suposa  per una dona envellir en una societat cent per cent  patriarcal. Ella també és addicta a les drogues i en fa bandera. La Rebecca contesta la crítica de l'Oscar amb la mateixa mala llet i, poc després, quan s'adonen que es coneixien de quan eren petits, comencen a escriure's e-mails. Cada cop més llargs i sincers, sense pèls a la llengua. S'expliquen un munt de coses.

Enmig d'aquesta relació espistolar, potenciada pel confinament, l'Oscar és acusat d'assetjament sexual per la Zoé Katana, que havia estat 'la noia de premsa' que el portava a l'editorial. Ara està al capdavant d'un blog feminista. El denuncia públicament deu anys després de sentir-se agredida i que l'empresa la convidés a marxar. Era més fàcil fer-la fora a ella que a l'escriptor de prestigi. Quan ho llegeix, l'home se'n fa creus. Segur que està parlant d'ell? Amb la Zoe no havia fet res diferent que amb altres dones, abans i després. No era conscient de res. La seva batalla personal, emmarcada en el #MeToo i en les xarxes socials, l'acaben patint tant ell com ella, amb exèrcits de perfils organitzats intentant rebentar-ho tot. Una novel·la cruel i amb molts tons diferents que és de lectura obligada.

"En el tren de regreso miré a ver qué posteaba Zoé. Hacía tiempo que no me asomaba. Me pregunto si aún hablas con ella. Siento lo que le hice. Estoy empezando a admitirlo. Siempre lo he sabido, pero no lo admitía. Empiezo a renunciar a la idea de anteponer mi defensa a cualquier otra cosa. Fanny de Sttutgart me hizo entrever algo que no estaba dispuesto a admitir. Ser deseado por alguien a quien no le has pedido nada es insoportable. Verte ante una petición sin posibilidad a decir que no es insoportable".

De Despentes ja havia llegit la sensacional trilogia "Vernon Subutex" (parts  "1", "2", i "3") i "Apocalipsis bebé". Molt fan d'ella.

@Jordi_Sanuy

La part salvatge (Ferran Guallar)

Diuen que una retirada a temps sempre és victòria segura. També que cal persistir, plantar cara i lluitar fins al final. Tant en Paul Murray com en Seejo opten per la segona opció, provocant tot un seguit de víctimes col·laterals. L'antropòleg especialitzat en evolució i primats i el ximpanzé són els principals protagonistes de "La part salvatge", de Ferran Guallar (Barcelona, 1968). El llibre té 301 pàgines i l'ha publicat per l'editorial Empúries.

En Paul, que és el narrador, fa quinze anys que lidera un grup de cooperants instal·lats en un petit paradís africà. El coneixem prenent notes de camp sobre en Seejo, a qui un ximpanzé més jove -en  Cèsar- vol destronar com a mascle alfa. És el mateix que li està passant a ell. Fa nosa als caps de l'ONG, que tenen plans que no arribaran a bon port si no se'l treuen de sobre a temps. Bon joc de miralls entre l'antropòleg i el primat, que resisteixen com poden. Estan convençuts que tenen corda per estona. En Paul ja va fugir cames ajudeu-me del Congo, i no vol viure una situació similar. De les poques coses que recorda és que van assassinar a la seva parella. El problema és que sospita que ell també té les mans tacades de sang, per culpa de la seva part salvatge...

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures apassionants. A mesura que avança tot es complica i l'ambient es carrega per moments, fins a fer-se irrespirable. La majoria dels personatges, començant per en Paul, es veuen expulsats de la seva zona de confort per afrontar reptes cada cop més complicats. Hi ha lluita pel poder, violència gratuïta, suborns, traïcions, rumors d'assetjament sexual, ambició sense límits, corrupció i un munt d'assassinats a sang freda. En Ferran ha passat molts anys a l'Àfrica convivint amb investigadors i micos. Suposo que és per això que la història que ens explica sembla tan real i creïble. La narració té un ritme vertiginós i un objectiu clar: dir-nos que destruir la natura mai és un bon negoci, encara que doni importants rèdits econòmics. Més clar impossible.

"Et deia que no era just que no sabessis res de mi. Fem, doncs, la presentació formal i anivellem la balança. Em dic Paul Murray. Murray pel meu difunt pare escocès, de qui només he heretat els clixés: la tossuderia i una afició genètica, si bé tardana, pel whisky. A punt de fer-ne trenta, una moto i res a perdre em van portar fins aquí, el teu territori. Em vaig instal·lar al poblet de Gurel, envoltat dels penya-segats boscosos i salts d’aigua que coneixes bé. En poc temps, Gurel es va convertir en la meva llar d’adopció i en el centre de comandament d’una missió més romàntica que pràctica per salvar els teus de l’extinció".

@Jordi_Sanuy

L'any que vaig estimar Ava Gardner (Jordi Solé)

'Elegant' és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en el llibre "L'any que vaig estimar Ava Gardner", del sabadellenc Jordi Solé (1966). Igual d'elegant que la famosa actriu nord-americana, que va revolucionar la localitat de Tossa de Mar quan va participar en el rodatge de "Pandora y el holandés errante", al costat de James Mason i del torero català Mario Cabré. És el Premi Prudenci Bertrana, té 396 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

De Solé havia llegit un parell de molt bones novel·les negres, "El tigre i la duquessa" i "La noche de Damballah". En aquest altre registre, també m'ha fet passar una bona estona. Tot comença quan mor l'Ava Gardner, el 25 de gener de 1990. Aquell dia, en Pol Mas -gran personatge de ficció- recorda amb afecte les setmanes que va passar a prop de l'actriu, que va robar-li el cor. La va conèixer quan ell estava a punt de complir els 15 anys. Retrocedim en el temps... En Pol és l'únic fill de la Heather, la cap de cuina vídua de l'hotel Àncora, on s'allotgen l'actriu i companyia. Com que és de les poques persones que parla anglès -la seva mare és britànica- el noi fa d'enllaç entre l'establiment i els  del cinema. I s'apropa a l'Ava, que el tracta francament bé, sense adonar-se que li està fent mal.

Estem davant d'un llibre enlluernador i molt visual. L'autor ens ho posa fàcil per què imaginem com era Tossa l'any 1950. Tampoc no és complicat fer-se la idea de  la revolució que hi va haver a la vila mentre es rodava la pel·lícula, amb un munt d'extres locals. Encara que desigual, la relació entre el Pol i l'Ava és  maca i sincera. Enveja sana. Quan arriba a la Costa Brava, l'animal més bell del món estava embolicada amb Frank Sinatra. El cantant va perdre els estreps quan va veure-la al costat de Cabré i va decidir travessar l'Atlàntic per demanar-li explicacions. Glamur, humor i bellesa per explicar una història que t'atrapa i que no et deixa escapar, amb un final preciós. Imprescindible pels bojos del cinema i pels fans de la Gardner, que en té molts. Un relat deliciós.

"-Mira, aquest matí tindrem una trobada amb els mitjans de comunicació a la platja. En James i l’Ava no hi aniran, però els xicots de la premsa tindran barra lliure amb la resta de les estrelles i els tècnics que vulguin reclamar. Jo hi seré, per descomptat. Però estava pensant que si fóssim dos a traduir faríem més via. I ja veuràs que resulta molt senzill. Uns sempre preguntes les mateixes foteses insubstancials i els altres els responen inevitablement amb els mateixos tòpics. No caldria ni que es trobessin. Però les formes són les formes. I cal fer fotos, és clar... Les fotos són les úniques que sempre són diferents. Què me’n dius? Compto amb tu?".

@Jordi_Sanuy