dijous, de juliol 26, 2007

Comentari: 'Zodiac'. Nota: 7'6


Procés a càmera lenta

2007 / Estats Units / 158 minuts / Intriga – Basada en fets reals / Director: David Fincher / Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Robert Downey Jr., Mark Ruffalo, Anthony Edwards, Chloë Sevigny, Donal Logue, John Carroll Lynch, Brian Cox, Clea DuVall / ‘Zodiac’ és la història d’un assassí en sèrie que, entre els anys 1966 i 1978, va acabar amb la vida d’un número indeterminat de persones a la ciutat de San Francisco i a les seves rodalies. Es va fer molt famós, sobretot pel ressó que li van donar els mitjans de comunicació, que publicaven les seves cartes amb soposades pistes. La pel·lícula se centra, especialment, en els dos detectius que van intentar detenir-lo i en el perodista i el dibuixant que van treballar dia a dia per descobrir la seva identitat.

‘Zodiac’ és una de les grans sorpreses del 2007, tot i que crec que s’ha sobrevalorat força. És una bona pel·lícula, és veritat, però li falta alguna cosa per convertir-se en una obra mestra del gènere. Estic convençut que se’n parlarà molt de temps, però penso que mai estarà a l’alçada de dues de les anteriors obres de David Fincher: ‘El club de la lucha’ (1999) i, com no, la inoblidable Seven, amb Morgan Freeman, Brad Pitt i l’excel·lent Kevin Spacey. Fincher també és pare de ‘La habitación del pánico’ (2002), ‘The game’ (1997) i ‘Alien 3’ (1992). Podríem dir que aquest director no ha ‘punxat’ mai. Tot allò que ha fet, té alguna cosa interessant.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Per començar, crec que ‘Zodiac’ és massa llarga. S’apropa a les tres hores i, en una pel·lícula on no hi ha massa acció (perquè no és un thriller, per molt que digui la gent) s’acaba notant. Impecable la primera hora, amb l’inici de la cadena d’assassinats, tot el muntatge de la investigació i el dilema dels diaris, que no saben si publicar les cartes del psicòpata. A mi, que sóc periodista, m’ha fet molta gràcia com prenen la decisió alguns diaris. Decideixen en base a allò que fan els altres. Si la competència ho publica, nosaltres també. En cas contrari, nosaltres tampoc. Més real impossible. Primer s’analitza la situació amb tota la lògica possible: si accedim a publicar les cartes, li fem publicitat a l’assassí. En cas de no seguir les seves indicacions, potser tornarà a matar. Què fem, doncs? El mateix que els altres. Ja està! I per això tants anys estudiant? No et fot! Així, qualsevol.

Com deia, la primera hora de ‘Zodiac’ és brutal. Estàs clavat al seient del cinema sense moure ni un pèl. No sigui que se t’escapi alguna cosa important! S’ha de reconèixer, i no em fa vergonya dir-ho, que la pel·lícula és densa, molt densa; amb una llista inacabable de sospitosos i falses proves per tot arreu. Potser per aquest motiu, a mida que avancen els minuts, la pel·lícula es va encallant, com la investigació dels detectius. Com va escriure Mick LaSalle (un periodista del San Francisco Chronicle), ‘Zodiac mai s’acaba d’enlairar, però mai s’acaba d’enfonsar’. No podia definir-la millor. És veritat que sempre estàs esperant alguna cosa més, alguna pista que et porti a saber qui és en ‘Zodiac’. Això és, exactament, allò que et manté despert fins al final. La pel·lícula et descol·loca, com l’assassí a la Policia. Fincher ho fa voluntàriament? Potser sí…

Per cert, els dos detectius que estan al capdavant de la investigació queden empetitits davant de la gran interpretació de Robert Downey Jr. i de Jake Gyllenhaal, que fan de periodista i dibuixant, respectivament. No sóc fan de Downey Jr., ni molt menys, però en aquesta pel·lícula està a l’alçada de les circumstàncies. Broda el paper de periodista-estrella que, a poc a poc, es va enfonsant en l’alcohol i les drogues. S’implica tant en el cas ‘Zodiac’, que acaba desquiciat. De Robert Downey Jr. em quedo, com no, amb la sensacional ‘Chaplin’ (1992), la seva millor pel·lícula.

Capítol a part per a Jake Gyllenhaal, a qui ja tinc ganes de veure en un paper de dur, aviam si es pot treure o no aquesta ‘cara de nen bo’. Em va encantar a ‘Brokeback mountain’ (2005) i a ‘Zodiac’ m’ha tornar a sorprendre positivament. És el dibuixant que juga a detectiu i que mai es dóna per vençut; tot al contrari que el seu company periodista. També està obsessionat, arribant a col·locar la seva investigació fins i tot per sobre de la seva vida i de la seva família, però sembla que finalment aconsegueix el seu objectiu: publicar un llibre que es transforma en un bestseller.

Sembla que aconsegueix el seu objectiu perquè, a dia d’avui, ‘Zodiac’ encara no té noms i cognoms. Quan ell els hi posa, el pressumpte assassí ja és mort. Un atac de cor se l’ha emportat a l’altre barri. D’aquesta manera, mai s’ha pogut demostrar si tenia raó o no; tot i que tots els indicis apunten cap al sí. El procés segueix obert, com se’ns explica al final. Quasi tres hores de pel•lícula que s’acompanyen amb sis o set pantalles plenes de lletres, amb veu en off, per poder explicar com acaba tot.

Per cert, en Jake Gyllenhaal és germà de la Maggie, amb qui va compartir cartell a ‘Donnie Darko’ (2001). A la Maggie, que és una actriu que també millora per moments, l’hem pogut veure darrerament a l’extraordinària ‘Más allá que la ficción’ (2006). Anècdotes al marge, sempre n’hi ha per donar i per vendre, ‘Zodiac’ m’ha agradat. Modestament, crec que li sobra temps i li falta ritme per no caure en estones on no passa pràcticament res. I ja està.

Comentari: 'Los Simpson'. Nota: 7'7


... I Schwarzenegger president dels Estats Units!

2007 / Estats Units / 87 minuts / Animació - Comèdia / Director: David Silverman / En Homer ha de salvar al món d'una catàstrofe que ell mateix ha provocat. Ell llac d'Springfield està contaminat com mai. Un abocament il·legal més pot provocar conseqüències imprevisibles i portar el poble a la ruïna total. I clar, quan en Homer no sap què fer amb els excrements d'un petit porc, la seva nova mascota, té una idea genial. No se li ocurreix res millor que saltar-se totes les tanques de protecció i llençar-los al llac. Per què? Perquè regalaven Donuts. Com a mesura de prevenció (i després que apareixi la primera criatura mutant), el poble és precintat i aïllat de la resta del món. Una cúpula de plàstic irrompible els impedeix tenir contacte amb ningú de fora. Tot Springfield vol acabar amb en Homer, de la manera que sigui. S'ho mereix Però la família Simpson aconsegueix escapar, quasi de miracle, per un petit forat en un sorral, i se'n va a Alaska per començar una altra vida. Allà s'assabenten que el govern vol fer desaparèixer Springfield (a grans mals, grans remeis) i tornen per intentar salvar als seus.

Arnold Schwarzenegger, un actor, presidint dels Estats Units? Al Gore, exvicepresident dels Estats Units, dirigint pel·lícules? El món no va bé, està clar. A 'Los Simpson', 'Mr. Terminator', encara governador de Califòrnia, ja ha arribat a la Casa Blanca. Premonitori? Espero que no. Això sí, és un titella en mans del cap de l'Agència de Protecció Medioambiental, Russ Cargill. Cada cop que hi ha problemes li presenta cinc dossiers difernets, cadascun amb una solució. I n'hi fa escollir un només pel número, sense deixar-li que el llegeixi. Paral·lelament, la Lisa fa competència a l'Al Gore i al seu documental 'Una verdad incómoda'. Per cert, ni l'he vist ni el penso veure. Si el món està com està, en part, és culpa dels Estats Units. I que jo sàpiga, l'Al Gore n'ha estat vicepresident molts anys. És a dir, que no llenci la pedra i amagui la mà. Per què no ha intentat aturar tot això a través de la política, Sr. Gore? Fer documentals és molt maco, però no eximeix de responsabilitats... espero.

Doncs això. La Lisa intenta que el llac d'Sprengfield no acabi de contaminar-se del tot, però és del tot impossible. Ningú se l'escolta. Però per si fos poc, és el seu mateix pare, en Homer, qui acaba traïnt-la. Segueix sense pensar (de fet mai ho ha fet, encara), però aquest cop en Homer es passa de la ratlla. Ja no fa gràcia. A partir d'aquí, crítiques subliminals al govern nord-americà per la seva política de fets consumats. La família Simpson es trenca per moments. Fins i tot en Bart deixa d'admirar al seu pare. La Marge decideix deixar-lo. Però, per sort seva, l'home acaba reaccionant (millor tard que mai) i intenta redimir-se. Al final, com no, es converteix en l'heroi d'Springfield, que torna a respirar aire pur... O no. Llàstima que en la vida real no sigui tot tan fàcil.

La pel·lícula, que passa bé (de fet només dura 87 minuts) està dirigida per David Silverman, que va co-dirigir la genial 'Monstruos S.A.' (2001). A més, coneix sobradament el 'producte Simpson', perquè en els darrers anys ha estat al capdavant de diversos espisodis de la genial sèrie de televisió. 'Los Simpson. The Movie' és molt divertida i amb l'humor intel·ligent habitual, tot i que hi ha gent que l'ha sobrevalorat en excés. No és, ni de bon tros, una de les pel·lícules d'animació més brillants de la història. Només faltaria!

Per a mi, hi ha dues escenes que són brutals: quan en Bart va despullat en monopatí (a petició del seu pare, està clar) i quan en Homer és a Alaska, sol, a punt de morir. És llavors quan té una experiència mística que el fa tornar cap a Springfield. Aquesta és excel·lent. Cal destacar també la caricatura d'un venedor de fum com Tom Hanks, que intenta convèncer als nord-americans que hi ha una nova versió del 'Grand Canyon', just on fins ara hi havia la bonica ciutat d'Springfield. A mi mai mha enganyat Sr. Hanks... Ni ho farà. N'estic segur. Segueixi venent fum, però jo no el compro.

Comentari: 'Brick'. Nota: 7


Torna el cine negre de veritat

2005 / Estats Units / 119 minuts / Drama - cinema negre / Director: Rian Johnson / Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Lukas Haas, Nora Zehetner, Matt O'Leary, Noah Fleiss, Richard Roundtree, Emilie de Ravin, Meagan Good, Noah Fleiss, Brian J. White / En Brendan Frye (Joseph Gordon-Levitt) és un estudiant d'institut del sud de Califòrnia. És molt intel·ligent i sempre prefereix quedar-se al marge de tot. Un dia, però, rep una trucada de la seva exnòvia que, poc després, desapareix. Arribat en aquest punt, decideix passar a l'acció i descobrir els obscurs secrets de l'institut. Pel camí es troba la Laura (una sofisticada nena rica), en Tugger ( un assassí sense escrúpols), en Dode (un ionqui amic de la seva ex-xicota), la seductora Kara i el sinistre The Pin.

'Brick' té moltes coses bones; promet, però és un pèl buida, un pèl freda, un pèl llunyana. La història està molt bé, és molt potent, però costa acabar de creure. Hi ha màfia a l'institut, correcte, però és tan bèstia que supera l'àmbit escolar. Hauria de ser la policia qui intentés resoldre-ho tot, però ni tan sols se n'assabenta. Drogues, segrestos, assassinats, tot sense sortir del cercle de l'escola, sense despertar cap sospita fora. És com si hi hagués un món paralel. Cinema juvenil? Estem jugant a cuit i amagar? No, ni molt menys, però a vegades ho sembla. El millor és que 'Brick' és cinema independent i que 'només' és la primera pel·lícula de Rian Jhonson. I, atenció, perquè encara no ha complert els 34 anys! Cal aplaudir el seu intent de fer reviure el gran cinema negre... i esperar.

Com cal esperar també la consagració de Joseph Gordon-Levitt, el protagonista de 'Brick'. La seva interpretació és senzillament brillant, sense cap mena de fissura. Havia fet unes quantes pel·lícules, però l'única que recordo és 'Coacción a un jurado'(1996). Potser era el noi que interpretava al fill de la Demi Moore? És possible, perquè actualment té 26 anys. Quí sí que és segur, i d'aquí li ve part de la seva fama, és el fill petit de l'extranya família de la popular sèrie de televisió 'Cosas de marcianos'. Quí no l'ha vist algun dia? En aquesta pel·lícula, amb ulleres i el cabell tapant-li una bona part de la cara, està irreconeixible. Ha madurat moltíssim!

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La veritat és que més de la meitat de 'Brick' és Josep Gordon-Levitt. Ens presenta un Bredan tremendament intel·ligent, moderat, seriós, sec i, sobretot, sobri. La veritat, és que ja estic esperant la seva propera pel·lícula. En Gordon-Levitt és l'extensió del director a 'Brick'. Tot gira al voltant d'ell. El seu ritme vital és el ritme de l'acció. Quan ell s'accelera, tot va més ràpid; quan s'atura, tot queda congelat, com per art de màgia. Excepcional, en tots els sentits.

En Brandon és com un 'agent doble'. Està disposat a qualsevol cosa per saber què ha passat amb la seva antiga xicota: Mig treballar per l'institut, mig treballar per 'The Pin' (que és el traficant escolar)... anar d'un costat a l'altre, en plan dur això sí, encara que rebent cops per tots els costats. Però dóna la sensació que no l'importa que tothom l'estomaqui, perquè a mida que va passant el temps el van respectant una miqueta més. Fins el punt que es converteix en el centre de totes les mirades, en el negociador, fins i tot.

Vol justícia? No queda clar. L'únic que intenta aquest 'Humphrey Bogart' modern és trobar el culpable. Saber qui i per què es va carregar l'Emily. L'executor va ser en Tugger, però la Laura (una guapíssima i sensual Nora Zehetner) va ser qui va empentar l'Emily (interpretada per l'Emilie de Ravin, coneguda gràcies a la sèrie de televisió 'Perdidos')cap a la mala vida. Tot per unes 'rajoles' de cocaïna i la promesa vida fàcil. Molt trist, al cap i a la fi.

Què li falta a 'Brick'? No ho sé. Potser treure l'acció de l'institut (que es queda petit) i portar-la a la gran ciutat, obrir-li espai, donar-li aire a la història. Aconseguir que personatges, com 'The Pin' no siguin tan còmics. He llegit en algun lloc que és un dels valors positius de la pel·lícula, l'humor, però no puc estar-hi d'acord. En 'The Pin' és el rei de la droga, però viu a casa, amb la mama, que li serveix el suc de taronja. I en aquest cas, queda clar, té diners suficients per independitzar-se. On és la seva credibilitat? Segur que és un 'gag' de la pel·lícula, però se'l podien haver estalviat. 'Brick' promet. Atents a Rian Johnson i a Josep Gordon-Levitt que, des d'avui, és el seu actor fetitxe.

Comentari: 'El último show'. Nota: 6


Espectacle sense ànima

2006 / Estats Units / 103 minuts / Comèdia musical / Director: Robert Altman / Intèrprets: Woody Harrelson, Tommy Lee Jones, Meryl Streep, Kevin Kline, Lindsay Lohan, , John C. Reilly, Garrison Keillor, Kevin KlineMaya Rudolph, Rim Russell, Geoff Schilz, Sue Scott, Jim Westcott, Linda Williams, Robin Williams / El show de varietats 'A Prairie home companion' s'emet a la ràdio americana, des de l'any 1974. Es fa des d'un teatre, amb públic, i inclou música en directe, sèries i anuncis, tot presentat per Garrison Keiller. La pel·lícula se centra l'últim show de la companyia. Un empresari ha comprat el teatre per enderrocar-lo i construir un aparcament de cotxes.

Sóc un gran fan d'algunes pel·lícules d'Altman, sobretot d''El juego de Hollywood' (1991) i 'Vidas cruzadas' (1993). Per a mi, és un dels 'pares' del cine modern, del cine coral, d'aquell cine amb multitud de personatges i històries que es creuen entre elles. Sense els seus experiments, qui sap si títols com 'Babel' (2006), d'Alejandro González Iñárritu, haurien existit algun dia. Dit això, he de reconèixer que 'El último show' no m'ha agradat gens ni mica. M'ha estat impossible entrar dins de la pel·lícula, apreciar-la, entendre-la. Per a mi, Robert Altman torna a punxar, com a 'Prêt a porter' (1994). Aquesta radiografia sobre la vida i la mort queda coixa.

Jo sóc una persona de ràdio, de la ràdio en directe, és clar, però el programa que condueix Garrison Keiller em sembla molt distant, avorrit, fins i tot. Potser el meu punt de vista està condicionat pel temps (parlem d'un espectacle que acaba l'any 1974) i pel país d'emissió. No és el mateix la ràdio nord-americana que la nostra, molt més propera. És evident. La pel·lícula és lenta i a la majoria dels personatges els falta profundidat. Potser el millor de 'El último show' és la parella de cowboys que formen Woody Harrelson ('Los blancos no la saben meter', 1992) i John C. Reilly, que l'any 1992 va protagonitzar les tres pel·lícules del moment: 'Gangs of New York', 'La horas' i 'Chicago'. Són genials.

La resta d'actors i actrius passen força desapercebuts, sobretot Meryl Streep, que canta tot un seguit de cançons amb Lily Tomlin, que fa el paper de la seva germana gran. Tampoc queda clar què pinta en aquesta pel·lícula Virginia Madsen, realment espectacular (una 'bomba' sexual, sens dubte) a 'Labios ardientes' (1990). Aquí és un àngel vestit de blanc. Alguns personatges la veuen, alguns no. Què fa un àngel en un programa de ràdio? Ens expliquen que va tenir un accident de cotxe mentre l'escoltava... I? M'imagino que es tracta d'una excentricitat més d'Altman, però no està justificada, crec jo. M'imagino que ha de salvar el teatre, però no pot. El paper de Kevin Kline (que fa de l'encarregat de seguretat del show) i el de Tommy Lee Jones, que és el representant de l'empresa que tanca el recinte, tampoc no tenen massa sentit. Al 'Liquidador' se l''emporta' l'àngel, però el procés de tancament del teatre no s'atura.

Diuen que 'El último show' és el testament de Robert Altman. El punt i final. S'acaba el show, mor un dels actors de la companyia, hi ha un àngel vetllant-ho tot... Una manera elegant i divertida, a estonetes, de parlar-nos de la mort i de les ganes de viure. Parlant de riure, i de la parella de cowboys, cal dir que s'acomiaden del seu públic cantant una cançó plena d'acudits verds i masclistes que indigna la direcció. N'hi ha dos de molt bons, i que ningú s'empipi:

-La meva dona s'ha mort, diu Woody Harrelson.
-I com t'has adonat -replica John C. Reilly- Mentre feies l'amor?
-No, no... en el sexe tot era igual; però s'amuntagaven els plats.

-Per què li diuen la regla al període de les dones?
-Perquè 'vaques bojes' ja estava agafat!

Aquests acudits i la força de veu de Lindsay Lohan (tot un descobriment) són el millor de la pel·lícula. Potser si la tornés a veure, m'agradaria més, però després d'un primer visionat em sembla una opereta, res més. Ho sento.

Comentari: 'Juegos secretos'. Nota: 8'5


Ningú pot canviar el passat

2006: 3 nominacions als Òscar: milor actriu (Kate Winslet), millor actor secundari (Jackie Earle Haley) i millor guió adaptat / Estats Units / 110 minuts / Director: Tood Field / Intèrprets: Kate Winslet, Jennifer Connelly, Patrick Wilson, Ty Simpkins, Tom Perrotta, Noah Emmerich, Sadie Goldstein, Jackie Earle Haley / Les vides d'un grup de persones es creuen de forma sorprenent en una petita ciutat. Entre elles, hi destaquen la Sara (Kate Winslet), una mare avorrida de tot i de tothom; en Brad (Patrick Wilson), un pare sense feina que es queda a casa cuidant del seu fill; y la seva dona, la Kathy (Jennifer Connelly), que viu per treballar, sense temps per res més. Hi ha dos personatges principals més: en Larry, un expolicia amic d'en Brad (Noah Emmerich) i un pedòfil que acaba de sortir de la presó. Es tracta d'en Ronnie, interpretat magistralment per en James Earle Haley.

'Juegos Secretos' és una de les grans sorpreses del 2006. Després de 'En la habitación' (2001), Tood Fiel torna a encertar-la de ple. Ha aconseguit rodar una pel·lícula que és impossible treure't del cap, per molt que ho intentis. Al llarg de quasi dues hores s'ho carrega pràcticament tot: el conservadorisme, la moralitat i, sobretot, la dificultat dels humans per prendre decisions importants. Analitzat la por al risc, a les coses desconegudes. Només començar, en una conversa entre tres mares 'puritanes', assegudes en un banc d'un parc, ens presenta un diàleg més o menys com aquest:

-L'altre dia em vaig adormir fent l'amor amb el meu marit. I clar, li vaig demanar perdó.
-I què et va dir? (li pregunta una de les amigues)
-Res. Ni s'havia adonat.
-Jo sempre ho dic (explica la tercera). S'ha de trobar el moment correcte per fer l'amor. El meu marit i jo hem escollit els dimarts a les nou.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Quina vergonya! Una s'adorm. I l'altra té planificat el sexe com si fos una partida d'escacs! D'això se'n diu ceguera mental... No m'extranya que la Sara, més idealista, no s'entengui gens bé amb elles. Se sent una nova 'Madame Bovary', amb ganes de provar coses noves per sentir-se viva. Per això, i quasi per accident, sense buscar-ho, comença una tòrrida relació amb en Brad, un aspirant advocat que sempre suspèn l'exàmen decisiu. La seva dona l'anul·la. És molt guapa, molt més que la Sara, però no s'ocupa massa d'ell, per no dir gens. Només l'interesa la feina i potser el seu fill, a qui només veu a la nit. Qui hi ha a les graderies de l'estadi quan aconsegueix el seu touchdown en un partit nocturn de futbol americà. La Sara, està clar.

En Brad i la Sara s'enamoren de veritat. Primer comparteixen passió a les golfes de casa d'ella, però després decideixen fugir junts. Però la nit que han de marxar, ell s'entretén veient com un grup de joves proven tot un seguit de salts amb els seus monopatins. Fruit de la seva immaduresa? Per por al fracàs? No ho sé. La seva amant l'està esperant al parc i ell es queda embadalit mirant com juguen uns adolescents. Normal no és, està clar. Salta, intentant imitar els nois, cau i es fa mal. No pot ni aixecar-se de terra. La fugida amb la seva amant es queda en un no res. Potser és allò que volia?

No es pot canviar el passat -ens diu un extraordinari narrador-, el futur ja és una altra història. I, està clar, en algun punt ha de començar aquest canvi. Per tant, tot just acabar de caure i a l'espera que arribi l'ambulància, en Brad decideix, es fa enrere i opta per tornar a casa amb la Kathy. Paral·lelament, la Kate se'n va a la seva amb el seu marit, un executiu agressiu que, quan està sol, només es preocupa per masturbar-se mirant pàgines pornogràfiques a Internet. Cóm pot tornar a casa? Vol seguir vivint com fins ara? Per què no agafa la filla i se'n va? Pot fer-ho sola!

Aquest triangle amorós rivalitza amb una altra història molt gris. En Larry està amargat. Quan era policia va matar un noi per accident en un centre comercial(però el va matar) i la seva dona l'ha abandonat. Ha marxat de casa amb els seus fills. Per què? doncs perquè ell, amb un gran sentiment de culpabilitat, està obsessionat amb vigilar un pedòfil que viu al barri. En Ronnie ja ha complert condemna, però en Larry segueix agobiant-lo a tota hora. Potser vol netejar la seva consciència? Una nit va a casa seva i el provoca; a ell i a la seva mare. La dona pateix un atac de cor i mor uns dies després. Aquí, en Larry obre els ulls i se n'adona que ha trencat una altra família; la tercera. La del noi del centre comercial, la seva i ara la d'en Ronnie. A partir d'aquest moment, l'únic que vol fer és ajudar al pedòfil, si és que pot...

Per sort, arriba a temps. En Ronnie s'acaba de tallar el penis que, segons creu, és la seva font de perdició. 'Ma mare m'ha dit que sigui bon noi' -explica- 'i he decidit tallar-me-la'. A grans mals, grans remeis, suposo que pensaria. Gran sorpresa narrativa i gran paper de Jackie Earle Haley, a qui en aquest 2006 també vam veure a 'Todos los hombres del rey'. Extraordinària pel·lícula, amb extraordinaris actors, començant per la Kate Winslet, que es va fer famosa gràcies a 'Titanic' (1997). A aquesta pel·lícula cal afegir-hi tres grans títols: 'Criaturas celestiales, (1994)'Olvídate de mí (2004) i 'Descubriendo Nunca Jamás (2004).

Jennifer Connelly va guanyar un Òscar per 'Una mente maravillosa' (2001), tot i que a mi em va impressionar molt més a 'Réquiem por un sueño' (2000). Una pel·lícula igual o més inquietant que l'extraordinària 'Hard candy' (2005), on va brillar Patrick Wilson, en Brad de 'Juegos secretos'. Aquesta pel·lícula fa pensar moltíssim. La Sara i en Brad s'havien d'haver arriscat? Tornen a casa per por, per conformisme, pel què diran? Junts eren feliços, separats no. On és l'esperit de 'Madame Bovary'? O potser és allò que, al cap del temps, perdrien la passió i tot seria igual que actualment amb les seves parelles. Com diria aquell, reflexionem-hi.

dissabte, de juliol 21, 2007

Coses: Ciber, xarxa pública... o 'pirateig'


No tengo ninguna pata de palo ni garfios en las manos. No llevo barba. No me gustan los loros, ni cualquier otro animal de 'compañía'. No llevo ningún parche en el ojo izquierdo (ni en el derecho). No tengo ningún sombrero adornado con calavera molona. Ni siquiera uso catalejo. A pesar de ello, este verano puedo convertirme en un pirata; no del Caribe, llegado el caso de la Costa Brava. ¿Por qué lo digo? Pues porque me voy unas semanitas de vacaciones y en Palamós no tengo conexión a Internet. La primera opción es buscar una red púlica. Estoy al lado de la biblioteca del pueblo y es más que probable que dispongan de un coquetón espacio Wi-fi. Tampoco hay que descartar la posibilidad de ir a un Ciber. Tengo controlado uno de pequeñito que está a sólo dos minutos de casa. ¿La tercera vía? Hombre; pues intentar coger 'prestada' la red de algún vecino. De buen rollo, eh... Al abordaje! Y, si no, a descansar unos días del 'bloggerismo', que también me vendrá bien. El verano es una etapa de cambios... o no.

De las diez películas que me planteé ver antes de que acabara el verano (era un programa de mínimos) sólo me faltan dos: 'Love Battlefield' y 'Brick'. El resto están 'liquidadas' y comentadas. Por cierto, gracias a 'Enredado' (un cibercolega tan enredado como enrollado) tengo 'linkeadas' todas las películas que he visto este año. Desde hoy, con solo 'clickear' encima del nombre de cada una de ellas se puede ir directamente al comentario. ¡Qué gozada! Parece mentira que yo solito haya sido capaz de entender cómo se hace... Je je je. Bueno, lo dicho: sol, playita, baño, cine, lectura, música y, si la situación lo permite, un poquito de 'bloggeo', lo justo para no abandonar esta página de cine. Si no, después el trabajo (que también es un placer, que quede claro) se acumula. Este es mi primer post en castellano. En principio seguiré escribiendo en catalán (que es mi lengua materna), pero quizás iré alternando. No sé. De esta manera, también podrán leerlo algunos de los 'bloggers' que me han dicho que no me acaban de entender.

Por cierto, se me ha ocurrido un 'MEME' para septiembre: 'Los cinco mejores viajes de nuestra vida'. Lo pondré en marcha cuando vuelva de Amsterdam, donde me escaparé unos días. Noemí, Mía 1, Mía 2 (el orden es indistinto, no os enfadeis), Enredado y compañía... Buenas vacaciones a todos. ¡Y hasta pronto!

Noemí
Mili 1
Mili 2
Enredado

dijous, de juliol 19, 2007

Comentari: 'Life aquatic con Steve Zissou'. Nota: 6'3


Agradable sorpresa

2004 / Estats Units / 118 minuts / Comèdia / Director: Wes Anderson Intèrprets: Bill Murray, Owen Wilson, Cate Blanchett, Anjelica Huston, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Michael Gambon / Steve Zissou (Murray) és un llegendari explorador submarí: distingit, presumit i conegut a tot el món pels seus documentals. A l’Esteban, el seu principal col·laborador, se’l menja un 'tauró jaguar' mentre recollia material per un reportatge. Molts pensen que en Zissou està pràcticament acabat i que està disposat a fer qualsevol cosa per tornar al primer pla de l’actualitat. Fins i tot ‘treure petroli’ de la mort del seu amic. Per capturar la ‘bèstia’, en Zizou inicia un nou viatge, acompanyat per un grup de persones en el qual destaca la seva dona (Huston), una periodista embarassada (Blanchett) i un jove que diuen que podria ser el seu fill (Wilson).

El secret és trobar-li la gràcia. Si no li trobes, és una pel·lícula vulgar; i poc més. ‘Life aquatic’ és difícil de catalogar, perquè res del que hi passa és normal. És una excentricitat més de Wes Anderson, director de la curiosa ‘Los Teneambaums. Una família de genios’ (2001), on també va comptar amb el duet Murray-Houston. És excèntrica la pel·lícula i, com no, el seu principal personatge. I quan parlem d’excentrics (en positiu), Bill Murray és l’actor fetitxe, el número 1. Per a mi, és un dels ‘grans’, d’aquells que mereixen un capítol a part en la història del cinema. Ha protagonitzat títols completament inoblidables, com ‘Flores rotas’ (2005), ‘Space Jam’ (1996), ‘Atrapado en el tiempo’ (1992) o ‘Cazafantasmas’ (1984). Em quedo, però, amb ‘Lost in translation’ (2003), dirigida per Sofia Coppola i protagonitzada per Scarlett Johansson.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Per què has de trobar-li la gràcia? Doncs perquè està molt amagada; s’ha de ‘rascar’ per poder apreciar-la. Per començar, el personatge de Murray és molt especial. Es un estil Cousteau, però en cínic. Desenganyat de tot i de tothom, misogin, un pèl ‘aturat’ i amb un ridícul gorret de llana vermell. La seva interpretació en aquesta pel·lícula és el triomf del ‘minimalisme’ còmic. Hi ha frases senzillament brutals, com una, ara no sé ben ve com va, en què es compromet a lluitar amb el tauró sense matar-lo. En cas contrari, no li subvencionen l’expedició. Espectacular. Conec a més d’una persona, que ha deixat la pel·lícula a mitges, sense haver pogut interpretar el seu codi secret. Hi ha escenes mítiques com, per exemple, quan els pirates filipins aborden el ‘The Belafonte’, el vaixell d’en Zizou, i se'n porten el control·lador.

Ara recordo que al Zissou l’imposen una persona per controlar les despeses de l’expedició. És una condició innegociable. Quan estan sols, en Zissou li diu més o menys:

- Ara no ens donaràs pel cul, oi?
- Per què? (li contesta)
- Doncs perquè ets un control·lador i és el què et toca!
- Ja, però també sóc una bona persona, li diu amb el cap cot

Diàlegs com aquests, que s’apropen a l’absurd, estan a l’ordre del dia; sense aturador. Diàlegs que, de manera intermitent, fan que la pel·lícula sigui brillant. A més, Murray no està sol. Al seu costat, hi ha actors i actrius de la talla d’Anjelica Houston (‘El Cartero siempre llama dos veces’, 1981); Cate Blanchet (‘Diario de un escándalo’, 2006); Willem Dafoe (‘La última tentación de Cristo, 1988); Jeff Goldbum (‘La mosca, 1986), Owen Wilson (Zoolander, 2001) o Michael Gambon, un dels habituals en la nissaga de Harry Potter. Per cert, què fa una periodista embarassada en un vaixell, a la recerca d'un tauró jaguar? Veieu com ratlla l'absurd?

Que com acaba la pel·lícula? Bé. Troben el tauró jaguar, no el maten (ho havien promès al govern) i en Zissou reconeix que en Ned Plimpton és el seu fill, tot i que la Eleanor Zissou (la seva actual dona) li diu a la Jane (la periodista) que no pot ser; que és estèril. L'escena final, amb tota la tripulació en un petit submarí, més apretats que en el camarot dels germans Marx, és divertidíssima. Tothom li posa la mà a l'espatlla al 'comandant' Zissou, felicitant-lo per haver trobat el 'tauró jaguar'. Existeix. No s'ho havia inventat per treure suc a la mort del seu col·laborador. Un tauró que, per cert, és deu vegades més gran que el submarí, amb moltes taques, més brillant que els llums de l'arbre de Nadal. Chapeau!

dimecres, de juliol 18, 2007

Coses; 'Les cinc pel·lícules més vistes'


Aviam. S'han inventat una nova paraula: 'Meme'. Què vol dir? Doncs que un 'blogger' crea un 'post' qualsevol i l'envia als seus 'ciber-amics' perquè aquests el contestin quan puguin. D'asquesta manera, els 'blogs' interactuen i, ja que parlem de cinema, es crea 'La Comunitat de l'Anell', encara que sigui per uns minuts. Bé, més que de 'l'Anell', 'La Comunitat del Bloc'. Aquest és el meu primer 'Meme'. Me l'envia la Noemí, la 'blogger' per excel·lència, almenys dels/de les que conec jo. Som-hi, doncs. Aquesta és la llista de les cinc pel·lícules que he vist més cops; o potser no... perquè tinc memòria de peix.

1- 'Basket Music' (1979). Jo jugava a bàsquet, més o menys seriosament, i a qualsevol 'Campus' o festa relacionada amb aquest esport, queia. Era matemàtic. És força dolenta, és veritat, però divertidíssima. El protagonista és Julius Erwing ('Doctor J') que en aquells temps era un dels 'grans' de l'NBA.

2-'Porky's'(1981). Un altre horror. A principis dels 80 va començar a arribar el vídeo a les cases particulars (veig que començo a fer-me vell) i la gent s'invitava a veure pel·lícules. La majoria escollien Porky's, una comèdia d'adolescents dirigida por Bob Clark. Hi va haver segona part i crec que tercera. Totes igual de dolentes.

3-'Senderos de gloria' (1957). Dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada pel gran Kirk Douglas (el pare de la saga, és clar). Pel·lícula antibel.licista. La vaig veure tres cops la mateixa setmana. Al cinema. En blanc i negre. Brutal en tots els sentits.

4-'Blade Runner' (1982). Hi ha un abans i un després d'aquesta pel·lícula en el cinema de ciència ficció. La majoria de pel·lícules del gènere segueixen 'bebent' d'aquesta, de la seva nebulositat, dels seus ambients carregats al màxim. Ridley Scott darrera de la càmara i una jove parella protagonista d'autèntic luxe: Harrison Ford i Daryl Hannah. Us sonen?

5- 'Los siete samuráis' (1954). És, sens dubte, una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Dirigida pel gran Akira Kurosawa. Camperols pobres com les rates que s'organitzen per fer front a una quadrilla de bàrbars. Admiro l'orgull i l'honor dels samurai. Són un exemple a seguir.

dimarts, de juliol 17, 2007

Comentari: 'Basket Music'. Nota: 6


100 x 100 'Doctor J'

1979 / Estats Units / 103 minuts / Comèdia esportiva / Director: Gilbert Moses / Intèrprets: Julius Erving, Meadowlark Lemon, Jonathan Winters, James Bond III, Stockard Channing / Convidats especials: Kareem Abdul-Jabbar, Norm Nixon, Connie Hawkins, Don Chaney, Chris Ford, Spencer Haywood, Bob Lanier, Cedric "Cornbread" Maxwell / Basket Music ens explica la història d'un equip de bàsquet que contracta una astròloga per sortir de la crisi esportiva que viu. La idea és d'un nen petit que idolatra el jugador interpretat per Julius Erving, a qui els seus companys no respecten gens ni mica. Consideren que cobra massa (un milió de dòlars) i que rendeix poc. La 'revolució' està a punt de començar.

Aviam. 'Basket Music' ('The Fish That Saved Pittsburgh' és el seu títol original) és una pel·lícula molt fluixa. Es va estrenar l'any 1979 (fa 28 anys) i el temps li ha fet molt mal. Però quan es va estrenar va ser tot un fenomen. Es passava a tots els campus, a totes les escoles, a tots els llocs on es respirés bàsquet pels quatre costats. És, sens dubte, la pel·lícula que he vist més cops a la meva vida.

A finals dels 70, el bàsquet de l'NBA encara no havia aterrat a Espanya amb la força actual. Ara n'estem farts de presenciar esmaixades, alley-hoops, taps i d'altres accions espectaculars. Però llavors veure Julius Erving jugant era tot un luxe. L'escena en què juga de nit en el pati d'una escola (amb esmaixades alentides, encadenades...)no se m'oblidarà mai mentre visqui. Ja forma part de la meva història particular del cinema. De fet, la meva admiració, i la de molts dels meus amics, pel també conegut com a 'Doctor J' era i és molt gran. Fins al punt que vam participar en un torneig de bàsquet amb un equip que es deia 'Fundació Doctor J'. Cal dir alguna cosa més?

L'equip de bàsquet de Pittsburgh és un caos. No funciona ni amb piles. Per aquest motiu, un xavalet enamorat del bàsquet, en Tyron (interpretat per James Bond III, sí, sí, aquest és el seu nom) convenç l'estrella de l'equip, en Julius Erving, perquè intenti crear una plantilla nova, només amb jugadors de signe peixos. Aquesta és la 'fase 1'. La '2' inclou una psicòloga, que ajudarà al cos tècnic a dirigir la plantilla. Es tracta de la Mona Mondieu, interpretada per Stockard Channing, que es va fer popular a 'Grease' (1979) gràcies al personatge de Rizzo. Com passa el temps, mare meva.

Si l'equip original, era un caos, el nou encara ho és més, almenys abans de veure'l jugar. Un indi, un xeic àrab, un Dj, un capellà, uns bessons idèntics, un mag mut, un jugador promesa que porta 12 anys desaparegut, i Set Shoot, un home baixet expert en llençar tirs lliures. Tots ells, Peixos, per fer costat a Moses Guthrie, interpretat per Julius Erwing. Lògicament, els Peixos funcionen i amb un bàsquet d'estar per casa (semblant als dels Globettroters), gens acadèmic, deixen l'última posició de la taula i comencen a pujar com l'escuma. Dotze victòries consecutives. Acaben molt bé la temporada i afronten la següent amb la intenció de proclamar-se campions.

Però, lògicament, no serà fàcil. Per motius astrològics, la seva sort canvia i, ara, guanyar mereix un esforç encara més gran. Han de recuperar la confiança en ells mateixos. I, ho fan, mare meva. Arriben a la final de l'NBA, on es troben amb Los Ángeles de Kareem Abdul-Jabbar. Guanyen per 105 a 104, després d'una cistella de dos punts de Julius... que entra plorant. Ni el segrest de la Mona, que arriba a la part final del partit, impedeix un triomf merescut.

Comentari: 'La Masai blanca'. Nota: 7


Col·lisió de cultures

2005 / Alemanya / 131 minuts / Drama romàntic. Basat en fets reals / Director: Hermine Huntgeburth / Intèrprets: Nina Hoss, Jacky Ido, Katja Flint, Antonio Prester, Janek Rieke. La Carola (Nina Hoss) és de vacances a Kenya amb el seu xicot. L'últim dia s'enamora bojament d'un guerrer Massai, en Lemalian (Jacky Ido). Decideix quedar-se a l'Àfrica (el seu xicot torna, lògicament) i se'n va a la recerca del guerrer, que viu a Barsaloi, un poble amb cases de fang i sense llum ni aigua. S'hi acaba casant, però l'amor més gran de la seva vida és alhora una prova constant, una aventura entre el cel i l'infern.

Una altra pel·lícula alemanya de qualitat. I van... Altres països podrien prendre nota de la productivitat d'aquesta gent! I, atenció, perquè està a punt d'arribar la darrera revelació del cinema d'aquest país: 'Cuatro Minutos'. Asseguren que aprofitarà la tirada de 'La vida de los otros' i que serà un gran èxit de taquilla, del cinema no comercial, és clar. 'La Masai Blanca' és una pel·lícula diferent; i això ja és molt. Asseguren que està basada en fets reals, però costa d'entendre, des d'un punt de vista occidental, que una noia suïssa, guapa i amb diners, ho deixi tot per anar-se'n al tercer món.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

És un amor a primera vista. La noia veu el Massai al vaixell i ja no li pot treure la vista de sobre. Aviam, en Lemalian és un tros d’home, perquè no dir-ho. Medeix quasi 1’90 i té més fibra que els cereals de la Kellog’s. En Jack Ido, que és l’actor que l’interpreta, va explicar en una entrevista que es va haver d’aprimar 15 quilos per assemblar-se al guerrer Massai de veritat, el de la història original. Buscant veig que és el seu primer paper al cinema. Fins ara només havia participat en un parell de capítols de sèries televisives. Quan el cinema d’acció el descobreixi, ningú l’aturarà. Com a la Nina Hoss, a qui fins ara només havia vist a ‘Desnudos’ (2002).

La Nina té un somriure que enamora. Transmet alegria, dolçor, afecte, amor, tot pels quatre costats. La trobada entre el seu personatge, la Carola, i en Lemalian (després que ella marxés uns dies a Suïsssa) és espectacular. ‘Sabia que tornaries’
–li diu ell- ‘ara sé que m’estimes’. Ho dubtaves Lemalian? (això ho dic jo). Però si ha recorregut mig món per estar al teu costat! I, a banda d’amor, poques coses li pots oferir... L’abraçada de tots dos és el millor de la pel·lícula; és d’aquelles que et neguen els ulls. Un i altre fan una gran interpretació, ben acompanyats per la resta d’actors. Vaja, més que actors jo diria que son Massais autèntics, que fan d’ells mateixos, parlant amb la seva llengua original.

L’anterior pel·lícula d’en Hermine Huntgeburth va ser ‘Bibi, la pequeña bruja’ (2002), que va ser destrosada per la crítica. Amb ‘La Masai blanca’ s’ha tret l’espina i, és d’esperar, que comenci una línia ascendent. Aviam. No és una cinta extraordinària, no ens equivoquem, però té un cert nivell. La fotografia és fantàstica, igual que la música, i la història se’ns transmet, de manera més o menys creïble. Ens expliquen què es pot arribar a fer per amor. El xoc de cultures és brutal. La Carola passa de tenir-ho tot a no tenir res. Ni un llit decent, ni una dutxa, res per menjar que no sigui carn de cabra o sucre. A més, els Massai són poc 'respectuosos' amb les dones. És una tribu masclista, que sempre les deixa en un segon o un tercer pla. I ho dic amb tot el respecte, des d'aquí, assegut en una cadira; sabent poca cosa d'aquesta tribu.

La Carola intenta entendre-ho tot (l'ablació no; és clar, fins aquí podíem arribar), però el Lemailan és un gelós extrem i, encara que sigui sense voler, li fa la vida impossible. Tant que, al final, ella decideix marxar amb la filla de tots dos i no tornar a l’Àfrica mai més. L'ha picat i no ho farà una segona vegada, si pot evitar-ho. Ell la deixa que 's'escapi', però té molt clar que és un viatge només d'anada. S'estimen fins a l'infinit, però són molt diferents i no enganxen ni amb Super Glue. Han estat quatre o cinc anys meravellosos, però tot s'acaba... per sort per a ella. Actualment, ja he dit que és una història real, mare i filla viuen a Suïssa.

Comentari: 'París, je t'aime'. Nota: 6'5


Love is in the air

2006 / França / 119 minuts / Recull de curtmetratges que giren al voltant de l'amor / Directors: Gérard Depardieu, Joel i Ethan Coen, Isabel Coixet, Alfonso Cuarón i Gus Van Sant, entre d'altres / Intèrprets: Natalie Portman, Elijah Wood, Nick Nolte, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Bob Hoskins, Ben Gazzara, Steve Buscemi, Emily Mortimer, Maggie Gyllenhaal, Leonor Watling, Miranda Richardson i Catalina Sandino Moreno, entre d'altres / A París, l'amor està per tots els llocs: als carrers, als bars, als cafès, sota la Torre Eiffel, al metro... En aquesta pel·lícula, veiem la capital francesa a través dels ulls de 18 directors de prestigi. Cadascun d'ells ens explica una història localitzada en un lloc diferent de la 'Ciutat de l'Amor'.

M'ha decebut una mica, ho haig de reconèixer. Hi ha curts que són absolutament brutals, però n'hi ha uns quants que no aporten massa cosa, la veritat. I això provoca que la pel·lícula sigui força irregular. Sembla mentida que hi pugui haver tanta diferència entre unes històries i les altres, tenint totes la mateixa durada (uns set minuts, aproximadament) i amb actors de prestigi reconegut en totes elles. Sembla mentida, o no... perquè no tothom és capaç de transmetre coses en tan poc temps. Aquí es demostra qui és un excel·lent director i qui es queda en un director bo. I res més.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Quins són els millors? Aviam. M'ha agradat força el tercer, el que està dirigit per Gus Van Sant. Ens explica que en una mateixa ciutat pot haver-hi moltes dificultats de comunicació. Un noi comença a parlar amb l'altre, que no diu pràcticament res. Quasi no li contesta. Per què? Doncs perquè no l'entén. Així de senzill, o de complicat. El quart, el dels germans Coen (amb un Steve Buscemi genial, és el millor de tots. Els gelos poden portar-nos a la perdició; tot que aquí, qui hi surt perdent, és qui no ha fet res de res. Ni es mou del banc del metro, però acaba apallissat.

La cinquena és impactant. La Catalina Sandino Moreno (protagonista de 'María llena eres de gracia') deixa la seva criatura en una guarderia per cuidar el nen d'una família rica. És el seu 'modus vivendi'. A un i altre els canta la mateixa canço. És duríssim, de veritat. Però m'imagino que necessita els diners que li paguen per sortir endavant. També és força impactant la setena, dirigida per Isabel Coixet. Trista, com no. En aquest camp es mou com ningú. Un home queda amb la seva dona per dir-li que vol separar-se (té una amant jove), però quan està a punt de fer-ho li diu que té leucemia. Talla amb l'amant amb un sms (quina poca classe) i es desviu per la seva dona, que acaba morint. Quan més l'estimava, perquè torna a enamorar-se d'ella, li marxa per sempre.

I n'escullo una cinquena, la setzena, la que té com a protagonista la Natalie Portman, una jove actriu que s'enamora d'un cec. Al començament el truca i sembla que el deixi, però només estava assajant el seu paper. Al final del curt, ell li diu què ha de millorar... per tenir més credibilitat. Un cop han acabat els 18 curts, i per a mi és un dels encerts de la pel·lícula, tots els curts coincideixen, mostrant-nos les amistats entre els personatges d'uns i altres. M'ha agradat, però com deia en començar, potser s'hauria d'haver exigit un mínim de qualitat a tothom, per aconseguir una obra més global i amb menys diferències. Tot i això, he passat una bona estoneta.

diumenge, de juliol 15, 2007

Coses: Cap al CAP


Aviam. Això de ser un ‘home modern’ és una merda. I té molts riscos, per què no dir-ho! Abans d’entrar a la cuina ens haurien de fer un examen; teòric i pràctic, com el del carnet de conduir. Jo creia que era un bon ‘home de casa’ (mestressa no té masculí, oi?), però com deien els de l’anunci... ‘Va a ser que no’. Com que aquest mes de juliol estic fent de ‘papá canguro’, haig de multiplicar-me per dos. En absència de la Maribel, ho haig de fer tot jo; sense cap tipus de col·laboració externa. ‘Puedo prometer y prometo...’ que al llarg de l’any faig moltes tasques domèstiques, però ara encara més. Totes. De la primera a l’última.

L’altre dia estava netejant els plats (que sembla una cosa fàcil) i vaig tenir un desafortunat accident. ‘Poca pràctica’ em va dir l’infermera del CAP (Centre d’Atenció Primària) de Palamós. Poca pràctica? I què sap ella? Parlem d’igualtat entre sexes i encara tirem de tòpics? Li hauria agradat que li digués que es treiés l’uniforme i se n’anés a casa a planxar? Oi que no? Doncs és el mateix. Però com que era força guapa (no ho hauria dit, però si anem de masclistes i femenistes jo també m’hi poso) li vaig perdonar. Però que aprengui a posar benes, que ho fa fatal. Que aprengui a posar benes i la doctora a cosir, que tampoc no era el seu fort. Tenia pols de xurrer i menys pràctica que jo ballant la jota. Quin horror!

Falta de pràctica? Home, potser sí. A Granollers tenim rentaplats i els riscos disminueixen; però a Palamós els rento amb certa freqüència. Però de la falta de pràctica en puc parlar jo, ningú més. Què em va passar? Doncs que tenia el fregall a la mà esquerra i un got a la dreta. Potser vaig apretar massa (no ho sé) i el got es va trencar en dos. Se’m va clavar el tros entre el dit polze i l’índex de la mà esquerra i em va sortir una sagnada de por. Quin mal! Arran d’això, he arribat a la conclusió que fregar plats (i gots) s’hauria de considerar com un ‘esport’ de risc. Perquè ho trobo ‘cutre’... en cas contrari, a partir d’ara, faria servir gots de paper.

La resta ja l’he explicat, més o menys. Aigua freda, mocador lligat a la mà (cuñaooo!) i cap al CAP (cap al CAP, és xula aquesta combinació) perquè em fessin una cura ràpida. Ràpida, ràpida no va ser. Vaig entrar ràpid (això sí) però dins del box m’hi vaig estar una hora. Neteja de la ferida, tres puntets (dels de veritat, dels de cosir amb fil i agulla), benatge compressiu i cap a casa un altre cop, a fregar els gots que quedaven. Algú ho havia de fer no? Vaig vigilar, de veritat. Si m’hagués tornat a tallar, no m’hauria atrevit a tornar al CAP ni al ‘ningún’. M’hauria mort de vergonya.

Al dia següent vaig tornar al CAP perquè em miressin la ferida. M'havien de dir si se m’havia infectat o no. Què va passar? Doncs res, o sí, vaja. L’infermera (molt més veterana que la del dia anterior) em va assegurar que les seves companyes m’havien cosit fatal i que un dels punts ja s’havia deixat anar... ‘si és que en algun moment ha estat ben posat’, em va dir. Me’n va 'regalar' dos més (aquests de paper) i em va tornar a embenar, de manera molt més aparatosa que el dia anterior. Aquesta dona era una gran professional; segur. No en tinc cap dubte.

I així estem. Divendres em van revisar la ferida a la Tele (per poc se’m talla la circulació del benatge que m'hi van posar; sí, sí, és veritat!)i espero que la setmana que ve em treguin els punts i s’acabi el serial. Crec que aquí van cagar-la un altre cop. No ho sé. Sort que la Maribel em va canviar la bena a la nit i la sang va tornar a fluir amb normalitat. Que estem a l’estiu!, per qui no ho sàpiga... Que vull nedar, que vull banyar-me. ‘Jolín’, quina merda! I tot per rentar un got sense tenir el carnet. Aiii...

dissabte, de juliol 14, 2007

Comentari: 'El velo pintado'. Nota: 8


Amor d'anada i tornada

2006: Glòbus d’Or a la millor banda sonora / Estats Units / Drama romàntic / 125 minuts / Director: John Curran / Intèrprets: Edward Norton, Naomi Watts, Liev Schreiber, Toby Jones, Diana Rigg, Anthony Wong Chau-Sang / Anys 20. La Kitty (Naomi Watts) és una jove anglesa de l’alta societat que, per escapar del seu entorn, es casa amb en Walter (Edward Norton), un biòleg que promet molt. Tots dos se’n van a viure a Shangai, on ella s’enamorarà d’un nord-americà (Liev Schreiber), amb qui té una tòrrida aventura. Quan en Walter descobreix la infidelitat de la seva dona, es desplaça a una de les regions més llunyanes de la Xina per lluitar contra una mortal epidèmia de còlera. La Kitty marxa amb ell.

Diuen que no arriba al nivell de la pel·lícula original, dirigida per Richard Boleslawski i estrenada l'any 1934. No ho sé, perquè no he tingut la sort de veure-la, però puc assegurar que 'El Velo Pintado' de John Curran és una de les 'bombes' del 2006. A mi, m'ha encantat. Les localitzacions són excepcionals (gran treball de fotografia de Stuart Dryburgh) i la banda sonora (d'Alexandre Desplat) és immillorable. El Glòbus d'Or a la millor banda sonora de l'any està més que justificat. I l'Òscar, senyors i senyores? Se'l mereixia també! Fins avui, a John Curran no el coneixia de res. Aquesta és la serva tercera pel·lícula, per darrera de 'Praise' (2000) i de 'Ya no somos dos' (2004). No he vist cap de les dues. Miraré si les trobo, tot i que pel títol no prometen massa.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

A 'El velo pintado', Curran ens explica una història d'amor extraordinària. En una primera fase, els seus protagonistes passen de l'enamorament inicial (a primera vista, està clar) a la indiferència total. En la segona arriba un odi visceral. I quan quan ja semblava impossible, torna la passió (brutal, aquest cop).... i de nou l'amor. Un amor que, per desgràcia, dura ben poc. Tots aquests canvis se'ns expliquen en dues hores que passen rapidíssimament, tot i que la pel·lícula té un ritme més aviat pausat. El què vull dir és que no es fa llarga. Totes les escenes estan més que justificades. De la primera a l'última. No hi falta ni hi sobra res.

Una bona part de l'èxit de 'El Velo pintado' cal atorgar-lo als seus dos principals protagonistes, que brillen amb una força inusual. La Naomi Watts (que fa de Kitty) desprèn bellesa, tendresa, comprensió, força... tot allò que fa falta en cada moment. La trobo guapíssima i, en aquesta pel·lícula, està insuperable. Em vaig 'enamorar' d'ella a '21 gramos' (2003) i, posteriorment, vaig tornar a vibrar al seu costat amb el 'King kong' (2005) de Peter Jackson. Quina sort que tenia aquell simi. També treballa a gran nivell l'Edward Norton, un dels actors de moda. A més de donar vida al metge-biòleg que es casa amb la Kitty, al 2006 també el vàrem veure a 'El ilusionista'; tot i que jo sempre el recordaré per 'Las dos caras de la verdad' (1995), 'American History X'(1998) i 'El club de la lucha' (1999). I atenció, perquè el seu nou repte és fer d'increïble Hulk. Ja tinc ganes de veure'l!

Per què l'amor entre els protagonistes canvia tant? Es casen sense coneixe's. Se'ls estava 'passant l'arròs' i decideixen provar sort. A ella la pressiona la família. Ell és tímid i no té massa opcions. En només uns dies es coneixen i se'n van a viure a l'altre punta de món. Allà la Kitty s'avorreix, perquè no treballa, i un nord-americà intenta distreure-la... Ja us imagineu com, suposo. En Walter se n'assabenta i, com a càstig, se l'emporta encara més lluny, ara a una petita població on hi ha una gran epidèmia de còlera. Allà es on ells dos es coneixen de veritat i, a poc a poc, l'odi es torna a convertir en amor. Però les coses no són com un vol, moltes vegades, i quan s'estimaven de veritat ell mor. La vida és així de dura.

Per a mi, 'El Velo Pintado' és el millor drama romàntic del 2006. Per què? Doncs perquè té un guió intel·ligent (i això avui dia no és fàcil), dos joves actors entregats al màxim (o no tan joves, perquè els temps passa molt ràpid) i unes localitzacions d'escàndol... a més de la música, és clar, que acompanya perfectament l'acció en tot moment. És una delícia, sense cap tipus de dubte. La recomano a tothom. Intentaré veure la pel·lícula original, però serà difícil que l'acabi 'estimant' tant com a aquesta. O no...

Comentari: 'Pérez. El ratoncito de tus sueños'. Nota: 4'5


Ni per passar l'estona

2006 / Espanya / 92 minuts / Comèdia infantil / Director: Juan Pablo Buscarini / Intèrprets: Fabián Mazzei, Ana María Orozco, Delfina Varni, Diego Gentile, Nicolás Torcanowsky / A la Lucía se li cau una dent. La posa sota el coixí. El ratolí Pérez se l’emporta, però no li deixa res a canvi. Està convençuda que li ha passat alguna cosa. Per aquest motiu, decideix anar a buscar-lo, amb el suport del seu cosí. Fins ara, en Pérez vivia en un vaixell, on convertia les dents en perles. Ara l’han raptat. En Pipo (que és el nebot del joier Morientes) i un ratolí ambiciós li han fet ‘el llit’. Volen quedar-se amb totes les seves perles i vendre-les al millor postor. Els dos nens i el Morientes, amic personal d’en Pérez, intentaran alliberar-lo.

Li diria a Buscarini que segueixi buscant, si em permet la broma. ‘Pérez’ és una de les pitjors pel·lícules que he vist en temps. No perquè sigui infantil, que n’he vist un munt; el meu fill Pau mana. És dolenta amb ganes. I ja està. Per què? Doncs perquè no té ni cap ni peus. Per començar, el pare de la nena, Fabián Mazzei, no convenç ni al menys exigents dels espectadors. És el típic ‘guaperas’ que ha arribat al cine gràcies al seu pas per sèries com l’argentina ‘Rebelde way’ o l’espanyola ‘Un paso adelante’. Crec que també sortia en una de les eternes novel·les de TV3, on feia de metge, parlant en castellà. I, per sort o per desgràcia, Mazzei és l’actor més conegut de tots. Els nens no són ni guapos (i això que de petits quasi ho són tots) i la resta dels actors millor que s’haguessin quedat a casa. El càsting és patètic, com tota la resta.

No està ben ambientada, no té bona música... ni tan sols té argument. Més enllà d’aquesta pel·lícula, en Pérez és un ratolinet simpàtic, l’ídol de molts nens petits. Què em portarà en Pérez? Aviam, aviam... Els fa molta il·lusió que se’ls hi caiguin les dents. Molts cops, fins i tot se’ls arranquen! Per aquests i altres motius, crec que els nens es mereixien alguna cosa millor. La història d’aquest petit rossegador dóna per molt i, suposo que sense voler, en Buscarini l’ha llençat a l’aigüera. L’únic que cal destacar d’aquesta cinta espanyola és que en Pérez està força aconseguit i que només dura 92 minuts. Res més. És d’esperar que Buscarini (44 anys) tingui més sort en el seu proper projecte. Per cert, al final rescaten en Pérez, en Pipo es torna blau (?) i els nens se'n van a casa. Ja està. Que si m’he quedat descansat? Moltíssim.

Comentari: 'Ghetto'. Nota: 7'5


L'assassí megalòman

2006 / Alemanya / 110 minuts / Director: Audrius Juzenas / Drama històric / Intèrprets: Heino Ferch, Sebastian Hülk, Jörg Lamprecht, Erika Marozsán / Lituània, juliol de 1941. Uns 55 mil jueus residents a Vilna són capturats pel règim nazi i conduïts a camps de concentració. 40 mil són exterminats directament. La resta malviuen en un Gettho a les ordres del jove comandant alemany Kittel, un megalòman sense escrúpuls. En Kittel té l’'ajut' d’en Gens, un policia que, encara que a vegades no ho sembli, intenta vetllar per la seguretat dels jueus. És el seu primer i únic objectiu. La vida no pot ser més dura.

El cinema alemany brilla com mai. No enumeraré un altre cop les pel·lícules d’aquesta nacionalitat que m’han agradat darrerament, perquè ja ho he fet un munt de vegades (l’última en el comentari de la genial ‘La vida de los otros’, el día 30 d’abril). Des de llavors, també he gaudit amb ‘El perro Mongol’ (2005) i ‘La masai blanca’ (2005). Ara he descobert una altra ‘rara avis’ sobre el nazisme: la visió germana del genocidi a Lituània. Les pel·lícules alemanyes sobre l’holocaust són moltíssimes, pero totes aporten alguna cosa interessant. Sempre. Aquesta més d’una cosa, per ser sincer. Són títols de denúncia.

Ghetto és la primera pel·lícula d’Audrius Juzenas, un lituà de 44 anys. De fet, 'Ghetto' és una coproducció entre Alemanya i Lituània. L’únic que havia fet abans aquest director, i que sigui de domini públic, és el documental ‘Front Line’, molt ben valorat per la crítica. En aquesta pel· lícula està envoltat per tot un seguit d’actors amb experiència, sobretot, en sèries de televisió. És el cas de Sebastian Hülk, que broda el paper del jove comandant alemany. Aconsegueix que odiïs el personatge d’en Kittel fins a punts insospitats; sobretot perquè és una persona culta, que toca el piano i el saxo, que estima la música i el teatre... amb una cultura general envejable. Tenint tot això al seu favor, com pot maltractar als jueus i, a més, divertir-se quan ho fa? On està el respecte per ell? Clar, parlem d’un nazi, se m’havia oblidat. No hi ha resposta.

Un altre gran descobriment, almenys per a mi, és l’hongaresa Erika Marozsán, que dóna vida a la cantant del Ghetto. És una veu privilegiada, 'El Ruiseñor', ara perseguida (en tots els sentits) pel comandant alemany. És guapa i té moltíssima classe. I això que quasi sempre ens la presenten bruta i amb la roba trencada. Heino Ferch fa de Gens, un bon home que està en el pitjor lloc, en el pitjor moment. El seu únic objectiu és negociar, sempre a la baixa, el número de jueus que han de ser assassinats sense pietat. No els pot salvar a tots, és evident, però lluita per aconseguir-ho. Hi ha un dia que fins i tot intenta treure’s la vida, però li fan entendre que 'manant' fa molt més servei als jueus. A vegades l’acusen de col·laborar amb els nazis, però no s’ho mereix. Té el pitjor paper i el què es més greu, no pot escollir. No hi ha marxa enrere.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L’argument no té fisures, ens arriba sense dificultats. Ambientació escasa, una bona banda sonora, i fets, que és més important. La vida és difícil al Ghetto, també per als artistes. El comandant Kittel demana a un grup d’actors que reobrin el teatre de Vilna, que hi facin una funció de qualitat. En principi, no volen. Allà hi ha mort moltíssima gent. És un cementiri, per dir-ho d’alguna manera. Però o actuen o moren; i acaben cedint. És el més lògic. La Hayyah és l’artista principal d’un grup, on també destaca un mim i la seva ‘marioneta vivent’, una noia que és l’única, mig seriosament mig en broma, que li diu les coses clares al Kittel.

Acaba com havia d'acabar. El comandant alemany convida a la companyia a menjar pa amb melmelada (i en temps de guerra s'agraeix més, suposo) per metrallar-los després. Per què? Doncs perquè la cantant, farta d'humiliacions, fuig. Els altres paguen, tots. O quasi tots, perquè hi ha una parella que, tot i està prohibit, acaba de tenir un nen. Quan en Kittel marxa, el nadó, que és al pis de baix, plora. El salva la 'marioneta', que estava amagada. S'havia salvat, però prefereix morir i deixar viure la criatura. La noia imita el plor i el comandant l'assassina a sang freda. El nen tindrà una segona oportunitat. Duríssim, con tot el nazisme. Quin fàstic.

diumenge, de juliol 08, 2007

Comentari: 'La ciencia del sueño'. Nota: 7'9


Els somnis, somnis són

2006 / França / 105 minuts / Comèdia fantàstica / Director: Michel Gondry / Intèrprets: Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg, Alain Chabat, Miou-Miou, Emma de Caunes, Sacha Bourdo, Aurelia Petit, Pierre Vaneck / L’Stéphane, tímid i introvertit, viu a Mèxic, país que deixa per instal·lar-se a França, on ja hi viu la seva mare. Li assegura que li ha trobat un treball creatiu. Però no és així. Ha de maquetar calendaris, res de disenyar calendaris, que era el seu objectiu. Resulta ser una feina horrorosa, sobretot per una persona desperta com poques, submergida en un món de somnis apassionant. La feina no l’omple, però sí la seva estranya relació amb l’Stephanie (coincidència de noms?), que és l’inquilina del pis de davant de casa seva, que també és propietat de la seva mare. El primer dia ella el confon amb un treballador de l’empresa de mudances que li porta el piano i ell, no se sap ben bé per què, no li diu que és el seu veí. Primer embolic entre ells... i no precisament l’últim.

Ja he escrit el comentari de ‘La ciencia del sueño?’ Estic dormint? Estic despert? Quin embolic! Començo a no distingir entre realitat i ficció. Se m’estan barrejant tots dos mons; i no sé què fer. Sóc feliç quan dormo? Quan estic despert? Són mons paral·lels? És igual, deixem-ho. Ja intentarem resoldre el problema un altre dia. Però no és un problema només meu. També el pateix l’Stéphane Miroux, interpretat magistralment pel mexicà Gael García Bernal, l’actor fetitxe d’Alejandro González Iñárritu. A les seves ordres va rodar l’inoblidable ‘Amores Perros’ (2000) i l’oscaritzada ‘Babel’ (2006). També estava genial a ‘La Mala Educación’ (2004), l'atrevidíssima pel·lícula de Pedro Almodóvar.

El culpable dels problemes de l’Stéphane és Michel Gondry, un dels pocs directors que intenten ser una mica originals, que intenten aportar coses noves en un món ple d’estereotips i de ‘remakes’, d’aprofitament d’idees d’altres. Pel·lícules plenes d’efectes especials (sí, com ‘Transformers’), però sense el més mínim argument. ‘La ciencia del sueño’ és tot el contrari. Potser li falta la mà del guionista Charlie Kaufman, que no ha participat en aquest projecte, però brilla igualment. Kaufman és el ‘pare’ de ‘Cómo ser John Malkovich’ (1999) i ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’ (2002), les dues absolutament brutals. Kaufman, com a guionista, i Gondry, com a director, van firmar l’espectacular ‘Olvídate de mí’ (2004), una de les millors pel·lícules de la dècada.

‘La ciencia del sueño’ és melanconia, poesia pura, una oda a la immaduresa. Cal felicitar al director, al guionista i, sobretot, a la persona que va fer el càsting d'actors. El tercet que treballa amb l’Stéphane és increïble. Crec que és impossible trobar tres actors que ho facin millor. L’Alain Chabat (Guy) és un obsés sexual amb una gràcia innata. No li preocupa res més. En Sacha Bourdo (Serge) és un senyor molt petitó, conformista com pocs, que és l’objectiu de totes les bromes pesades d’en Guy. I, finalment, l’Aurelia Petit (Martine), una noia (potser solterona?) que no es treu massa partit i que està més preocupada per la feina que per qualsevol altra cosa. Tots tres estan senzillament brutals. La imatge d’en Guy amb el gorro estil ‘Machu Pichu’ de l’Stéphane, que li pren només entrar, el primer dia de feina, és impagable.

(La resta del comentari explica parta de la pel·lícula)

En un món oníric, on l’aigua són trossos de paper de cel·lofana blancs i blaus; on veiem un plató de televisió construït només amb caixes de cartró (amb les càmares incloses); en un món on volar és possible (amb una gran dosi d’imaginació), on els núvols són bocinets de cotó que leviten a l’aire... En un món així, tot és possible. Fins i tot que l’Stéphan coneixi l’Stephanie, una artista que fa cosetes de roba; entre elles un cavall, que és el del cartell de la pel·lícula. Un cavall que, en somnis o no, l’Stéphan acaba mecanitzant. Suposo que voluntàriament, però al final acabes per no saber què és realitat i què és ficció. Aquest és l’únic ‘problema’ de la pel·lícula. Si vols lligar-ho tot, intentar no deixar escapar ni un fil, t’acabes perdent... Però, i què?

L’Stéphan s’ha proposat editar un calendari macabre on a cada mes de l'any hi quedi reflectida una catàstrofe. Poc convencional, és veritat, però acaba sent un èxit. Amb el temps, el ‘mexicanet’ s’enamora de l’Stephanie, una tímida franceseta. No és massa guapa (és la meva opinió), però té un magnetisme i una força especial. M’encanta! A la Charlotte Gaisboug ja la vaig veure a la divertidísima ‘Mi mujer es una actriz’ (2001), on també estava genial. La seva companya de pis i de feina, una ‘escalfabraguetes’, està interpretada per la Miou-Miou, que va destacar a ‘Milou en mayo’ (1990). Que com acaba la pel·lícula? Doncs l’Stéphan encara no ha aconseguit l’Stephanie i ja té por de perdre-la. Això és molt comú. Patir abans de tenir. Semblava que la noia era la salvació, però, alhora, és la seva perdició. A la vida real i en somnis. Així és l’amor. Què hi farem. Me’n vaig a somiar una estona, despert o dormint; és igual.

dijous, de juliol 05, 2007

Comentari: 'Transformers'. Nota: 6'2


Robots o la noia?

2007 / Estats Units / 144 minuts / Ciència Ficció / Director: Michael Bay / Intèrprets: Shia LaBeouf, Megan Fox, Tyrese Gibson, Jon Voight, John Turturro, Bernie Mac, Josh Duhamel, Rachael Taylor, Kevin Dunn, Amaury Nolasco, Ronnie Sperling, Anthony Anderson / Història sobre una guerra extraterrestre entre dues espècies de robots transformables (els decepticons i els autobots). Uns i altres arriben a la Terra buscant una font d’energia. Els autobots, amb ‘Óptimus Prime’, també lluiten per la ‘guspira de la vida’, però s’han marcat l’objectiu de no fer mal mal als humans. Els decepticons, amb ‘Megatrón’ al capdavant, no tenen Principis. Tot val per assolir el seu objectiu. En Sam Witwicky i la seva amiga Mikaela es troben enmig d’aquesta guerra brutal sense saber per què. El futur del món depèn d’ells. I com diu el lema de la família Witwicky, ‘no hi ha victòria sense sacrifici’.

Visualment, ‘Transformers’ és una passada. Aquesta pel·lícula de Michael Bay marca un nou sostre en el camp dels efectes CGI (Computer Generated Imaginery). És agraïdíssima i passa ràpid, tot i que dura 2 hores i 24 minuts. Les transformacions dels cotxes, camions, avions i altres mitjans de transports en robots és espectacular. De fet, és la gràcia de la pel·lícula, perquè l’argument encara no sé on és. La història és tan absurda que fins i tot és inexistent. ‘Transformers’ és gran, plena de fantasies de cotxes amb testosterona com a carburant. Bay, que fins ara el millor que havia fet era ‘La Roca’ (1996) –i no és un títol per tirar coets- se supera. Serà un dels grans èxits de la temporada.

Megan Fox, que fa de Mikaela, és una ‘bomba’, en tots els sentits. Quan coincideix amb els robots, se’t presenta un gran problema: A qui mires? Els robots són fantàstics, però ella també! Què havia fet fins ara? Res. Només ‘Quiero ser superfamosa’ (2004)... I no tinc la intenció de veure-la, de veritat. Té 21 anyets i molta carrera per davant, segur. És més que una nena maca. El seu company d’aventures és en Shia LeBeouf, que fa cara de trapella. És un bon complement. Amb ells, alguns secundaris d’autèntic luxe, com John Turturro, genial a ‘Barton Fink (1991), dels germans Coen; o Jon Voigth, impressionant a ‘Cowboy de medianoche’ (1969). Noia maca, noi simpàtic, secundaris de luxe, efectes especials impressionats. Què falta per completar una bona pel·lícula? Argument i coherència. Res més.

Els Transformers són unes joguines que es van fer famoses entre 1970 i 1980. Dos anys més tard, Marvel va comprar els drets i en va fer una sèrie de televisió, que es va estrenar el 84. Va ser tot un èxit. Ara, 23 anys després, els decepticons i els autobots han arribat a la gran pantalla; i segur que estem davant d’una nova saga. ‘Ressuscitar-los’ per només una pel·lícula? No crec. Segur que tindrem segones i terceres parts. Els nens, i els que no ho som tant, al·lucinem. Això sí; siguem realistes: és cinema de diumenge a la tarda, de crispetes... de DVD o fins i tot de Digital +. Entra com un tro, però després del soroll no hi ha res.

La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L’argument? No és massa important, però vaja. Un noi es compra un cotxe (amb l’ajut del seu pare, que li financia la meitat) i resulta que és un Transformer. Involuntàriament, ell i una amiga inesperada (que fins cinc minuts abans no sabia ni que existia) es veuen abocats a una guerra total entre robots. Resulta que l'avi del noi va descobrir el Megatrón, que estava congelat sota terra. I no sé ben bé per què el mapa d'on hi havia la guspira vital va quedar gravada en les seves ulleres, com un reflex, més o menys. Quina tonteria no? Doncs sí. Els dolents i els bons buscant-les, amb els noiets enmig. Guanyen els bons, com no. I el món se salva. En cas contrari no podria estar escrivint això. Ja ja ja.

Per cert, homenatge a la marca de roba 'GStar'. En la part final de la pel·lícula, el noi porta un jersei de màniga llarga d'aquesta marca. Brutal, per cert. I com em va fer veure el meu fill, tos anaven en màniga curta menys ell. Llarga i caputxa inclosa. I la noia, també. Samarrateta, escotada, amb la mateixa marca, aquí petitona, en un raconet. Ella la porta a tota hora. Crec que no es canvia. 'GStar Raw'! D'això se'n diu publicitat. La resta són tonteries.

dimecres, de juliol 04, 2007

Comentari: 'Llamada perdida'. Nota: 5


La tecnologia, mata

2003 / Japó / Terror / 112 minuts / Director: Takashi Miike / Intèrprets: Kou Shibankasi, Shinichi Tsutsumi, Kazue Fukiishi / Una jove estudiant universitària, la Yumi Nakamura, veu com els seus amics moren, un a un, víctimes d’una estranya maledicció. Tot comença quan la Yoko, que és la seva millor amiga, rep un missatge al seu propi mòbil anunciant-li que té una trucada perduda. L’escolta molt sorpresa, perquè està feta des del seu número, dos dies després (?) i conté un crit amb la seva pròpia veu. Quan han passat aquests dos dies, i a l’hora exacta de la trucada perduda, deixa aquest món; i no per voluntat pròpia. El cercle de trucades perdudes s’amplia i les morts dels estudiants es van succeint. Un dia, el mòbil que sona és el de la Yumi. Què passarà? Podrar aturar la maledicció.

O el guió és molt dolent (de fet, n’estic convençut) o jo no he entès res... que també pot ser. ‘Llamada perdida’ és una pel·lícula totalment prescindible, perquè, sobretot, no aporta res de nou. Tot sembla caducat, vist abans en altres títols del gènere, que crec que va tocar fons amb ‘La Maldición 2’ (2003). Precisament, la melena de l’’aparició’ (perquè no sé ni com qualificar-la) és clavadeta a la d’aquesta fluixíssima pel·lícula. La nena és una còpia barata de la que apareix a ‘The Ring’ (2002) i l’argument s’assembla molt, massa diria jo. A ‘The Ring’ la maledicció es transmet a través d’una cinta de vídeo; aquí mitjançant el telèfon mòbil. L’’escollit’ surt de l’agenda del mort i no pot fer res per escapar-se d’un final fatal. A ‘Miedo.com’ (2002) la mort ve acompanyada per l’entrada en una pàgina web. Falta imaginació, sens dubte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

A 'Llamada perdida’ tot és massa confús, sense sentit; sobretot des que la Yumi rep la trucada perduda. Aquí el que em perdo sóc jo; de veritat. No em queda clar si l’assassina és la nena que maltracta la seva germana petita, la mare de les dues o la mateixa Yumi... O són totes la mateixa persona? Quin embolic. Aparicions de la mare, de les filles, la Yumi a punt de morir en un plató de televisió (on la maledicció acaba amb la seva millor amiga), la Yumi clavant un ganivet al xicot que l’ajuda, la Yumi donant-li un petó al mateix noi amb un gran somriure a la cara i un ganivet amagat a l’esquena... No he entès absolutament res. Res de res. Però si la Yumi és qui averiguava els crims! Es busca a ella mateixa? Té doble personalitat? Triple? D’aquesta pel·lícula per oblidar em quedo amb l’explotació del ‘cas llamada perdida’ per part dels mitjans de comunicació.

Que com l’exploten? Doncs d’una manera molt directa, sense cap escrúpul; vaja, com treballen els productors d’aquests tipus de programa. Esperen a la noia a la porta de casa seva, la sotmeten a una pressió brutal (com si fos una folklòrica) i l’enregistren sense permís; tot molt real. És més, li demanen que ensenyi el telèfon mòbil (i com que l’ha llençat) el productor li dóna el seu. Quasi no té temps de reaccionar i la Tele ja té allò que volia: la noia agafant la suposada ’arma mortífera’. La conviden al programa, sense cobrar és clar, a canvi d’intentar ajudar-la amb la intervenció d’un mèdium. Si fallen, poden mostrar la mort de la noia en directe. Tot per l’audiència... i sense pagar ni un euro. Veieu que és fàcil fer televisió? El problema és que el mèdium no se'n surti el ‘monstre’ o el que sigui fa una veritable carnisseria.

Takashi Miike ha fet un munt de pel·lícules, però cap ha tingut massa èxit. Potser la seva millor obra, i tampoc no mata, és ‘Cementerio Yakuza’ (2001). Els actors de 'Llamada perdida' també són força novells i amb un currículum pobre com les rates. La protagonista principal, Kou Shibankasi, és guapíssima i, possiblement, la tornarem a veure aviat en alguna pel·lícula nipona. Ha de guanyar amb expressivitat, però tot s'aprèn si hi ha talent, m'imagino. A mi m’encanta el cinema oriental, especialment el coreà, però ‘Llamada perdida' és un zero a l’esquerre. Com diria aquell, ‘zero patatero’. Grrr!

Comentari: 'Shrek Tecero'. Nota: 6


L’Shrek ja és pare

2007 / Estats Units / 92 minuts / Animació – Comèdia / Directors: Chris Miller, Raman Hui / L’Shrek es va casar amb la Fiona sense pensar que algun dia podria convertir-se en Rei. Enamorar-se d’una princesa té aquestes coses! Quan el seu sogre mor, li cau el món a sobre. Ell manant ‘Lluny, Lluny enllà’? Per evitar-ho surt a la recerca d’Artur, el jove cosí de la Fiona. L’ogre marxa acompanyat de l’ase i del gat, els seus inseparables amics. Aprofitant la seva marxa, el Príncep Galan intenta pujar al tro per la força... però no comptava amb haver-se d’enfrontar a un exèrcit d’heroïnes de conte.

La vaig anar a veure amb el meu fill, que té sis anys, i ens ho vam passar molt bé tots dos. No sorprèn tant com la primera, ni potser té la qualitat de la segona (amb l’aparició del gat amb botes), però té molt d'encant. Potser el millor de la pel·lícula és quan l’Shrek somia que serà pare i es veu envoltat per un número inacabable d’ogres petitonets; tants que fins i tot quasi l’aixafen. Això sí que és un malson! També té molta gràcia el personatge del Mag Merlin, que ha emigrat a una illa deserta per culpa de l’estrès. Ara és una persona diferent, potser més pura, però plena de manies. Només pensa en les corrents energètiques, en el cosmos, en coses cent per cent espirituals. Ho exegeren tant, que l’home acaba fent riure. El Mag potser en fa un gra massa, però acaba sent decisiu perquè la història arribi a bon port.

El rei granota s’està morint. Entre ganyota i ganyota, perquè triga a deixar aquest món, li demana a l’Shrek que li prengui el relleu. L’escena és divertidíssima. L’ogre és més llest del que sembla (molts n’haurien de prendre nota) i diu que no n’està capacitat. Com deia en Josep Cabayol, amb qui vaig coincidir a COMRàdio, en aquest món cal tenir clar quin és el nostre ‘límit d’incompetència’. L’Shrek ho sap i prefereix recórrer mig món a la recerca d’un cosí de la Fiona abans que manar ell. Quina gran lliçó d’humilitat. L’Artur és un nyicris, humiliat regularment pels seus companys d’escola. Té bon cor però, de moment, no li ha servit de res. Tothom s’atreveix a ficar-se amb ell. Li costa convéncer-lo, però l’Shrek se l’acaba emportant amb ell. Ràpidament té deliris de grandesa.

El Príncep Galan (que segueix sense digerir que l’Shrek s’hagi casat amb la Fiona) envaeix ‘Lluny, Lluny enllà’, acompanyat dels dolents de tots els contes populars. Arriben pujats a les escombres de les bruixes, en una escena força espectacular. En principi, tot sembla indicar que el Príncep se’n sortirà, però la seva sort canvia. Sobretot gràcies a un escamot femení d’heroïnes de conte (encapçalat per la Blancaneus, la Ventafocs, la mateixa Fiona i la seva mare, que trenca parets a cops de cap...) L’enfrontament és boníssim, com la lluita final entre l’Shrek i el Príncep, que fa el més espantós dels ridículs. En el tram final de la pel·lícula, l’Artur demanant als dolents que canviïn, els diu que encara poden ser bons. En aquest moment, el Capità 'Garfio' i companyia admeten que són dolents per les circumstàncies però que, en el fons, tenen un cor ben gran. En Garfio reconeix que li encanta cuidar flors i un altre dolent, ara no sé quin, reconeix que la seva gran passió es tocar la flauta.

Doncs, tot solucionat. L’Artur és coronat Rei per majoria absoluta i l’Shrek i la Fiona tornen a casa seva, on tenen tres ogres petits, llestos i pesats com la gana, com tots els nens, vaja. Sort que, com sempre, la jove parella té l’ajut de l’ase i del gat amb botes que, en un moment de la pel·lícula (i per culpa del Merlí) canvien de cos. Els directors d’Shrek ja no han de demostrar res i, potser per aquest motiu, la pel·lícula guanya en intel·ligència. És molt fresca i rica visualment, amb un disseny molt agradable. Ja espero la quarta; i en Pau també. Mmm...

Comentari: 'The host'. Nota: 7'3


El tripartit contra la sargantana gegant

2006 / Corea del Sur / Terror – Ciència Ficció / 119 minuts / Director: Bong Joon-Ho / Intèrprets: Song Kang-Ho, Byeon Heui-bong, Park Hae-il, Bae Du-na, Ko A-sung, Lee Dong-ho, Lee Jae-eung, Yun Je-mun, Kim Roi-ha, Park No-shik, Scott Wilson / Els habitants de Seül observen sorpresos un estrany objecte que penja d’un pont sobre el riu Han. L’objecte, en realitat, és una monstruosa criatura mutant que, quan desperta, devora tot allò que troba en el seu camí. Entre les seves víctimes, s’hi troba la néta del propietari d’un quiosc de menjar que hi ha al costat del riu. L’exèrcit fracasa en l’intent d’alliberar-la (és més, mai creu que estigui viva), però la família de la nena farà tot el possible per alliberar-la.

‘The host’ és una pel·lícula diferent. I per mi, diferent és una paraula positiva. No sé si és una gran pel·lícula, com ha dit una bona part de la crítica, però és molt interessant. Interessant pel monstre, que és fill de ‘The Orphanage’, l’empresa responsable de ‘Superman Returns’ i de ‘Harry Potter y el Cáliz de Fuego’; i interessant per la família de la nena, més estranya i colpidora que el propi monstre. Una família digna d’estudi, sens dubte.

La pel·lícula comença amb el buidament de tot un seguit d’ampolles amb continguts tòxics a l’aigüera. El cap del laboratori, un maniàtic despreciable, considera que estan brutes per fora, només per aquest motiu, obliga a un dels seus treballadors a llençar-les. Només perquè estan brutes? Doncs sí. L’operari ho fa a contracor i després se suïcida. El contingut de les ampolles provoquen mutacions a la fauna marina i dóna vida al monstre, que és com una sargantana gegant. El monstre, elàstic i gran nedador (clar, si en part és un peix) crea el caos a Seül, provocant destrucció per allà on passa. Però comet una errada, emportar-se la petita Park Hyun-seo. En principi tothom creu que està morta, però truca al seu pare al mòbil i li diu que està viva, amagada en algun lloc a prop d’un pont del riu Han.

La família de la Hyun-seo està totalment desestructurada, però, tot i les seves diferències, s’uneix per salvar-la. L’avi és l’únic una mica ‘normal’. El pare de la nena, en Park Gang-du, és un gandul, despreocupat de tot i tothom. S’adorm a la feina i, quan està despert, ho fa tot malament. El seu germà, en Park Hie-bong, és un ‘yuppie’ agressiu i la germana, la Park Nam-ju, una brillant tiradora d’arc olímpica. El seu problema és que pensa massa abans de disparar. A vegades, fins i tot es queda sense temps. L’únic problema de ‘The Host’, que barreja molts gèneres, és que, a voltes, no saps si et volen fer riure o por. L’exemple més clar és l’escena de la sala de vetlla, amb tota la família plorant, estirada per terra, donant-se les culpes un a l’altre i esbatusant-se sense compassió. És d’opereta; tragicòmica, com a mínim. Amb aquest panorama familiar, imagineu-vos com és el rescat...

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

No hi ha treva. L’acció és il.llimitada, espectacular. En poc temps, els timen uns sicaris (que els treuen onze mil euros per un kit de salvament patètic); els ignora la policia (que els tracta com a bojos; no sense raó)... Un caos. L’avi mor en el intent de salvar la néta, mentre que els tres germans ho intenten quasi tot. En Gang-du fa servir l’astúcia, en Hie-bong el seu caràcter emprenedor; la Nam-ju la punteria. El monstre se’ls escapa molts cops, però al final l’acaben matant. La seva perseverança pot més que un exèrcit sencer, incapaç d’aturar la destrucció del monstre marí. Això sí, es desfan de la sargantana gegant formant un ‘tripartit’, ara que aquesta paraula està tan de moda. L’emprenador li llença un munt de còctels molotov, la noia una fletxa certera (ara sí, a temps) i el pare de la nena li clava un ferro gegant a la boca.

Per desgràcia, però, tant d'esforç no els serveix de res. El monstre havia engolit la nena i, quan la treuen, ja està morta. Surt abraçada a un nen més petit, a qui sí que poden reanimar. Com també havia matat al seu pare (un sense-sostre que robava menjar), en Gang-du se’l queda i l’educa. Ha perdut la seva filla (i segur que no la oblidarà mai), però guanya un fill. El cuidarà com si fos seu. No vol tornar a patir mai més. Sóc fan del cinema oriental i ‘The host’ m’ha agradat força. Sorprèn i amb això n’hi ha prou. Bong Joon-Ho va brillar amb ‘Memories of murder’ (Crónicas de un asesino en serie) (2003) i ara repeteix amb un registre totalment diferent. De fet, quatre dels actors, repeteixen. Esperarem el seu tercer projecte. Bong Joon-Ho, promet.