A Wasseypur, la venjança s'hereta

"Mentre hi hagi aquestes putes pel·lícules, hi continuarà havent idiotes". És l'explosiva i irreverent declaració d'intencions d'Anurag Kashyap, director de la sensacional "Gangs of Wasseypur". Són cinc hores de cinema en majúscules, dividits en dues parts. Aquesta frase la pronuncia un dels protagonistes, mentre un grup d'indis veu per la típica pel·lícula de Bollywood.

Està clar que, en el cinema indi, hi ha un abans i un després, d'aquesta brutal història explicada per Kashyap. Podríem dir que la vida és allò que passa entre venjança i venjança, generació darrere generació. La primera part es va estrenar divendres; i la segona arribarà a les cartelleres el dia 2 de maig. Són de visió obligada i, d'aquí a ben poc, pel·lícules de culte! L'origen d'aquesta disputa entre famílies cal buscar-lo en l'any 1941, entre Sultana Daku i Shahid Kan, dos lladres de trens, de bandes diferents. Quan en Sultana descobreix que en els assalts en Shahid es fa passar per ell, l'expulsa de Wasseypur. O se'n va o el mata. No li dóna cap més opció. En pantalla, l'enfrontament entre clans s'allarga fins a l'any 2004, però se'ns planteja com etern. Mentre hi hagi un Daku i un Kan vius, seguirà corrent la sang.

La primera part és més difícil de seguir que la segona, perquè els salts en el temps són constants; amb un munt de protagonistes que apareixen i desapareixen. Em quedo amb el sanguinari Sardar Kan, a qui dóna vida Manoj Bajpayee. Ell protagonitza les millors escenes d'acció d'aquests 159 minuts inicials. En Sardar és el primer que embogeix amb la venjança, convertint-la en filosofia de vida. Però, a banda dels Kan i dels Daku, hi ha una tercera família implicada. Es tracta dels Singh. Durant molts anys, intenten veure-ho tot des de la barrera, però van ser ells, a través d'en Ramadhir, els que ordenen el primer dels assassinats.

"GANGS OF WASSEYPUR. PART 2"

No és que em vulgui posicionar a favor dels Kan, però són els que porten el pes d'aquesta sanguinolenta lluita entre nissagues. A la segona part, 157 minuts més, Faizal és un bon relleu per al seu pare. Inicialment, té un altre tarannà, però la situació també l'acaba engolint. La pel·lícula deixa molt clar que la pobresa i la corrupció, sobretot en la política, són l'avantsala dels delictes i dels crims. Al final, es tracta de matar per poder viure.

Aquesta segona part és molt millor que la primera, amb un estil que segur que aplaudiria el gran Quentin Tarantino, si és que no ho ha fet ja. La penúltima escena la podria haver firmat perfectament ell. Estem davant d'una pel·lícula que té coses de western i de comèdia, amb un planter d'actors excepcional. Hi destaca Nawazuddin Siddiqui, que ens dibuixa un Faizal amb molts dubtes. Les drogues no el deixen pensar amb massa claredat, però imposa la seva llei per allà on passa. També tenen molta importància els personatges femenins, amb uns ulls que parlen, sempre amb el somriure a la boca. Són dones que han hagut de patir molt, sobretot les dues d'en Sardar Kan, amb les que va tenir cinc fills.

A "Gangs of Wasseypur II" pràcticament no hi ha salts temporals; i s'agraeix. Dos dels germans petits d'en Faizal, en Perpendicular i en Definite, agafen molt pes en els últims minuts. Són encara més perillosos que ell, i no tenen res a perdre. Quan tot t'importa un rave, et tornes imprevisible. Les dues últimes escenes -a la penúltima m'hi referia abans- ja formaran part, per sempre, de la meva particular història del cinema. Feia molt de temps que no veia res amb tanta qualitat. Ja hi ha qui diu que aquesta pel·lícula és la versió índia d'"El Padrino". De fet, en un moment d'aquesta segona part, un personatge li diu a un altre: "Ets l'autèntic Padrí". Brutal!

"SI CREUS EN MI, ET SORPRENDRÈ"

Sí; l'Anna Vives no para ni un moment. Després de crear la tipologia Anna, amb què he escrit aquest text*, acaba de publicar el llibre "Si creus en mi et sorprendré", al costat de l'escriptor Francesc Miralles. És de Columna i té 174 pàgines.  Ho diu el subtítol: "El món és ple de somnis per complir: persegueix el teu".

L'Anna i en Francesc converteixen el llibre en una mena de diccionari, perquè els capítols estan dividits de la "A" d'Anna a la "Z" de Zas! Ens expliquen, per exemple, que tots som discapacitats, però alhora capaços de tot. l'Anna reconeix que hi ha coses que li costen un munt; són les que formen el seu Himàlaia particular. Això sí, amb el suport de la seva família i dels seus amics pot pujar qualsevol muntanya, encara que li costi més que a altres persones: "Cada vegada que creiem que una cosa és impossible alcem una muntanya alta davant nostre. Però un cop comencem a fer camí, el cim ja no es veu tan alt ni el camí tan costerut. En trepitjar el cim, riem de la por que teníem abans de començar".

"Si creus en mi, et sorprendré" és un llibre ple d'optimisme i d'amor, sobretot de l'Anna cap als seus pares i els seus germans, amb en Marc al capdavant. L'Anna ens explica l'experiència frustrada de treballar en un supermercat i la il·lusió que li va fer incorporar-se al projecte empresarial de la família, on va crear aquesta bonica tipografia. Ella és "la noia de la lletra preciosa". També deixa constància del suport que li han donat alguns esportistes, amb Jorge Lorenzo, Andrés Iniesta i killian Jornet al capdavant. Un altre punt que té molt pes en el llibre és la gala del Català de l'Any, de la qual l'Anna en va ser una de les tres grans finalistes. Ella ho té clar: cal oblidar-se dels límits i mirar sempre endavant. Pot ser més fàcil del que sembla en un primer moment. Doncs som-hi!

*Crec que per veure aquest post amb la lletra de l'Anna, has de tenir la seva tipologia descarregada a l'ordinador.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tancar una porta abans d'obrir-ne una altra

Hi ha vida més enllà d'"Ocho apellidos vascos", que segueix polvoritzant rècords. Una cua molt llarga per anar a veure la pel·lícula espanyola de moda; i només una dotzena de persones a la sala on feien la polonesa "Ida", una petita obra mestra. Premiada a Varsòvia, Londres, Toronto i Gijón, Pawel Pawlikowski ens explica una poderosa història sobre una novícia jueva.

Agata Trzebuchowska és l'actriu que dóna vida a Ida Lebenstein, coneguda també com Germana Anna. Fa un paper espectacular! I això que aquest és el seu debut cinematogràfic. A Gijón, se'n va emportar el premi a la millor actriu del festival. Abans de prendre els vots i fer-se monja, a l'Ida -òrfena de pare i de mare- li expliquen que té una tieta, de la qual no en sabia res. Les monges li recomanen que, abans d'ordenar-se, reculli informació sobre la seva família. Potser prefereix deixar el convent i abandonar la vida religiosa. És en aquest precís moment quan comença el viatge iniciàtic de l'Ida, que vol descobrir quines són les seves arrels i, sobretot, per què van abandonar-la. S'ha de tancar definitivament una porta abans d'obrir-ne una altra.

La novícia, que no sabia ni que era jueva, afronta aquesta difícil aventura acompanyada per la seva tieta, una jutgessa que fuma i beu sense aturador. La interpreta una altra Agata, Agata Kulesza, que transmet perfectament l'angoixa que sent la protagonista, entre d'altres coses, pel fet d'haver abandonat la seva neboda tot aquest temps. És una dona rossegada per la culpa, potser per no haver fet les coses ben fetes. I no explico més. "Ida" és una pel·lícula commovedora, rodada amb una exquisida fotografia en blanc i negre, que no pot deixar indiferent ningú. Cinema amb majúscules!

"OH BOY"

També ha rebut molts reconeixements "Oh boy": amb sis premis del cinema alemany al capdavant, inclosos els de millor pel·lícula, director i guió. Està dirigida pel debutant Jan Ole Gerster i només dura 83 minuts. Estem davant d'una història de perdedors, però potser de perdedors voluntaris. Fa la sensació que als seus protagonistes ja els va bé la vida que porten, encara que no sigui ideal.

En Niko (Tom Schilling) mai no ha tingut les idees massa clares. Ha deixat la parella, la universitat i s'arrossega pels carrers de Berlín sense rumb fix. Fins ara, tot ho ha estat pagant el seu pare... que creu que encara està estudiant dret. Però en Niko no és l'únic que no sap quin és el seu lloc en aquest difícil món que ens ha tocat viure. També té problemes importants en Matze -que s'ha passat la vida rebutjant papers d'actor perquè no eren prou bons per a ell, tot i que no té ni un ral- i la Julika, que mai ha pogut deixar enrere el seu passat de noia grossa. Tothom se'n fumia d'ella. Està plantejada com una comèdia, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com "Ida", "Oh boy" també està rodada en blanc i negre. En coses, m'ha recordat el cinema de Woody Allen, sobretot amb els crèdits inicials i la música que els acompanya. També en la defensa del perdedor perquè, com deia en començar, en aquesta història hi ha un elogi de la derrota. No és una pel·lícula rodona, però la seva atmòsfera embolcallant t'atrapa. Hi ha qui compara el cinema d'Ole Gerster amb el de Jim Jarmusch, però potser no cal córrer tant. De fet, "Oh boy" és només la seva primera pel·lícula.

"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)

Diria que "Por mis muertos" és el llibre més personal de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Fins i tot més que "Segona pell", en què ens explicava una història d'amor total entre dues dones. Passió i excitació elevats a la màxima potencia. No dic que aquest últim sigui autobiogràfic, mai se sap, però ella quasi desapareix com a autora per transformar-se en protagonista. Està publicat per Páginas De Espuma i té 126 pàgines.

Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.

I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.

"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els tòpics elevats a la màxima potència

"Ocho apellidos vascos", d'Emilio Martínez Lázaro, s'ha convertit en tot un fenomen social. Gràcies al boca-orella, ja és la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps. El mes d'abril de 2015 començaran a rodar la segona part, que
provisionalment s'ha titulat "Nueve apellidos catalanes". Me l'havien recomanat un munt de cops i, finalment, vaig veure-la dimecres.

Que si n'hi ha per tant? És una pel·lícula divertida, però a mi no em va fer morir de riure. Al cinema, però, hi havia unes quantes persones que no les van ingressar per ben poc. Això sí, vaig somriure quasi tota l'estona, menys quan intenten posar-se seriosos i la història perd una mica de pistonada. El millor? El paperàs de Karra Elejalde, molt per sobre de Carmen Machi, Dani Rovira i Clara Lago, que també estan força bé. És un projecte sense complexos, que s'allunya de la trascendència d'altres títols espanyols i, perquè pot fer-ho, es riu de tot i de tothom. Ja n'hi ha prou d'insofribles pel·lícules sobre la Guerra Civil. No crec que ni els bascos ni els andalusos s'ho prenguin malament.

L'Amaia és una noia basca que viatja a Sevilla amb dues amigues, després que l'hagi deixat el seu xicot, amb qui s'anava a casar. Està de molta mala llet. Allà coneix en Rafa, un andalús que s'enamora perdudament d'ella. Passen la nit junts, tot i que ella s'adorm quasi a l'instant i no arriben a res. L'endemà, per un fet que no ve al cas, en Rafa va a buscar-la al poble on viu. Allà, l'Amaia li demanarà que es faci passar per basc. I no explico més. Martínez Lázaro agafa tots els tòpics dels bascos (forts, bestiotes, que mengen molt, que participen en la kale borroca...) i dels dels andalusos (vagos, despreocupats, amants de la migdiada, dels toros i del flamenc) i els eleva a la màxima potència. I és aquí on està la gràcia, en la desmesura. Passa francament bé.

"GUILLAUME Y LOS CHICOS, !A LA MESA!"

Que el cinema francès està de moda ho sap tothom; sobretot les comèdies. L'última que ha triomfat a Europa és "Guillaume y los chicos, ¡A la mesa!", que ha suposat el debut com a director de Guillaume Gallienne. Cinc premis César per un total de deu nominacions. Formal-ment és una comèdia, estic d'acord, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com que estem davant d'una pel·lícula autobiogràfica (que ja va triomfar com a obra de teatre), en Guillaume és el principal i quasi únic protagonista important. Ell, està clar, i la seva mare, a qui també interpreta. Fa els dos papers francament bé. Hi ha més personatges, però són molt secundaris. En Guillaume es basa, sobretot, en l'estreta relació que tenia amb la seva progenitora, que semblava estar més preocupada per ella mateixa que per qualsevol altra cosa. Malgrat tot, va influenciar molt al noi. Fins i tot fa la sensació que el seu gran objectiu en la vida era assemblar-se a ella. Per la veu, pels posats, pels gestos, els seus familiars, de lluny, arriben a confondre'ls.

Estem davant d'una pel·lícula plena d'emocions que, entre d'altres missatges positius, ens explica que, moltes vegades, les coses no són com semblen. A la família d'en Guillaume tothom donava per fet que era afeminat i que, com a conseqüència, li havien agradar els homes. És més, sembla que, amb més o menys resignació, sembla que l'acompanyin perquè així sigui. Una anècdota: Quan el protagonista demana viure un temps a Espanya l'envien a La Línea de la Concepción, que defineix com la ciutat més lletja del país.

"LA CINQUENA PLANTA" (MANUEL BAIXAULI)

"La cinquena planta", de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), és un llibre estrany. Estrany com la malaltia que va patir el seu autor, la síndrome de Guillain-Barré. Sense previ avís, en Manuel es va quedar quaranta-dos dies totalment paralitzat. Només podia moure els ulls. Acabava d'enllestir la seva anterior novel·la, que va acabar publicant-se amb el títol de "L'home manuscrit". "La cinquena planta" està publicat per Proa i té 294 pàgines.

Després de donar-li moltes voltes, diria que Baixauli ens explica el seu particular viatge al fons de la ment. Al sanatori on va estar ingressat va conèixer uns quants personatges singulars, que el van acompanyar fins després de marxar, quan ja li havien donat l'alta. Es va obsessionar amb ells i també amb la cinquena planta d'aquesta instal·lació, que arribo a la conclusió que no existia. Estem davant d'un llibre que potser necessita una segona lectura, per poder-lo gaudir al màxim. Una segona lectura o poder-ne parlar obertament amb algú. Les històries de Fisio, Foto, Fix, Director o Professor -a molts dels protagonistes no els posa noms- són força grises, en aquella línia prima que separa la bogeria del seny. M'han cridat molt l'atenció Orofila i la seva obsessió pels edificis impossibles o aparentment impossibles -tenint com a referència el crani humà- i el misteriós Dr. Mogort.

En aquesta novel·la conflueixen personatges reals, penso que ben pocs, amb molts d'altres d'imaginaris. Baixauli ho embolica tot, conscientment, està clar, fins al punt de fer caminar edificis o de ressuscitar els morts. A més a més, fa desaparèixer la lògica de l'espai temps, amb la qual cosa tot és possible. Arriba a veure's a si mateix, caminant per la platja, acompanyat del seu avi, o seguint les evolucions de Orofila i del Dr. Mongort quan eren joves. Sense que hi tingui res a veure, el llibre m'ha recordat, per exemple, algunes coses del cinema de David Linch, en pel·lícules com "Carretera perdida" (1997) o "Mulholland drive" (2001). "La cinquena planta" no deixa de ser un thriller psicològic, si és que l'he acabat interpretant bé.

"Per a fer literatura cal tindre alguna cosa que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa i per això cal situar-se als marges. Si un escriu amb el fre de mà posat, o intentant ser políticament correcte, o pensant a agradar vés a saber a qui, fa un plat insuls, reescalfat. Escriure és transgredir, viatjar a l'imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots al nostre jo, on es barregen el passat, el present, l'esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assaig sobre la cobdícia i la feina ben feta

Wes Anderson (Houston, Texas) -44 anys- és un director diferent. El segueixo de ben a prop des d'"Acadèmia Rushmore", estrenada l'any 1998, i no decep mai. Visualment, té un estil molt definit i els seus personatges són exuberants i excèntrics com pocs. La seva última pel·lícula, "El Gran Hotel Budapest", és una petita meravella: divertida, esbojarrada, romàntica i amb un repartiment d'autèntic luxe. Molt recomanable.

Per sobre de tot, estem davant d'un gran assaig sobre la cobdícia; i també sobre l'amor per la feina ben feta. La cobdícia està protagonitzada pels hereus de la família de Madame D., a qui dóna vida una quasi irreconeixible Tilda Swinton. Em refereixo als dolentots Jopling i Dmitri, interpretats per Adrien Brody i Willem Dafoe. Anderson treu el millor de tots dos. L'amor per la feina ben feta la tenen, i de quina manera, el conserge de l'Hotel, Gustave H. (un encantador Ralph Fiennes) i en Zero Moustafa (Tony Revolori) el seu jove mosso d'ascensor. Tots dos viuen aventures molt perilloses, amb presó inclosa pel primer.

La història d'"El Gran Hotel Budapest", que passa als anys 30 i als anys 60, gira al voltant del robatori i l'intent de recuperació d'un quadre, titulat "Niño con manzana". Robatori; o no, segons com es miri. A més a més dels actors mencionats fins ara, també treuen el cap, en papers petitíssims, Jeff Goldblum (advocat), Harvey Keitel (pres), Jude Law (escriptor), Edward Norton (policia), Bill Murray i Owen Wilson (conserges) i l'encantadora Soirse Ronan, que fa d'ajudant de pastissera. Per acabar, vull destacar la vermellosa i espectacular posada en escena, que dóna a la pel·lícula l'embolcall perfecte. Diria que potser és la millor de les dirigides fins ara per Wes Anderson, que no deixa indiferent ningú.

"3 BODAS DE MÁS"

Encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la i m'ha sorprès positivament. Em refereixo a "3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera (Viladecans, 1976). És la seva segona pel·lícula, després de "Promoción fantasma". És una divertida comèdia romàntica, amb una Inma Cuesta espectacular. Personatges treballats, sobretot el de la Ruth i gags que funcionen francament bé.

La Ruth mai no ha tingut massa sort amb els homes. Potser s'il·lusiona massa aviat i els agobia? Potser hauria de ser més exigent i no deixar-se seduir per qualsevol? Sigui com sigui, el mateix dia rep tres invitacions de casament. Que qui es casa? Doncs tres dels seus tres ex! I sí, han tingut la barra de convidar-la. I això que l''últim la va deixar fa només tres mesos, per por al compromís... I no explico més. A les antigues parelles els interpreten Paco León, la model Laura Sánchez -que fa de transsexual- i el còmic Berto Romero. Hi ha dos homes més a prop de la vida de la Ruth, un cirurgià plàstic que es diu Jonàs (Quim Gutiérrez) i el nou becari que l'ajuda a la feina, en Dani, a qui interpreta Martiño Rivas.

Entre d'altres missatges, Ruiz Caldera ens diu que, a la vida, de vegades també hem de saber dir que no. Plantar-se, encara que pugui semblar que es fa un pas enrere, pot ajudar a fer-ne dos cap a endavant. Seguiré amb interés les properes pel·lícules d'aquest director, que l'any que ve estrenarà "Anacleto: Agente Secreto", també amb Quim Guitiérrez en el repartiment. Per cert, ell i la guapíssima Inma Cuesta ja van coincidir a "Primos" (2011), de Daniel Sánchez Arévalo.

"EL NÉT DEL PIRATA" (MANUEL CUYÀS)

Podríem dir que “El nét del pirata”, de Manuel Cuyàs (Mataró, 1952), és un llibre rodó, amb principi i final a l’Argentina. Rodó com el món que va recórrer el seu avi en vaixell, com els formatges que comprava a Perpinyà i que, inicialment, dubtava si s’havien de menjar amb o sense crosta. Estem davant d’un llibre de memòries, ple de divertides vivències, publicat per Edicions Proa. Té 286 pàgines i passa molt bé.

De Cuyàs em quedo amb la seva passió infinita pel cinema, que comparteixo amb ell. Va començar a anar-hi quan era molt petit, quasi per prescripció mèdica -per un problema en els ulls-, i aquesta sana bogeria pel setè art l’ha acompanyat tota la vida. Veient una pel·lícula, refugiat en la foscor de la sala, en Manel diu que sempre ha trobat la tranquil·litat que potser li faltava en aquell moment. En el llibre ens parla d’alguns dels seus títols preferits, com “Viva Zapata” o “El hombre que mató a Liberty Valance”. Va formar part del Film Ideal Club mataroní, va escriure sobre pel·lícules, es va escapar reiteradament a Perpinyà per veure les estrenes que aquí no arribaven mai, va tenir petites incursions en el cinema amateur (com a director) i, cinematogràfica, és també una de les grans anècdotes que explica: quan Ava Gardner es va aturar en un bar de Mataró per anar al lavabo.

“El nét del pirata” també és història viva de Mataró. A través dels ulls d’en Manel, veiem la seva transformació –m’ha impressionat l’adéu del tramvia, amb tot el que va significar- i recordem quines són les seves festes principals (amb les Santes al capdavant) i les seves menges predilectes; aquells pèsols, faves i maduixots que sempre creixen mirant el mar. L’olor de roba que feia la ciutat, gràcies al tèxtil, la idea que tenen els mataronins que a la ciutat mai no hi fa fred (res, són quatre dies!) i la paraula ramblejar (anar amunt i avall de La Rambla) són altres aportacions de l’autor, que també ens explica la passió que van tenir molts dels seus familiars i veïns per anar a comprar a Andorra. Un dels fets periodístics que en Manel Cuyàs relata és com Jordi Pujol li va demanar que l’ajudés a escriure les seves memòries.

“He vist pel·lícules inacabades perquè no havia arribat l’última bobina, he vist actors ressuscitar perquè els rotlles s’havien desordenat, he vist en blanc i negre pel·lícules que originalment eren en color, he vist mudes pel·lícules que havien de ser sonores, i sonores algunes que havien de ser mudes, he vist un espectador caure de l’amfiteatre a la platea, he assistit a evacuacions d’urgència, he seguit les pel·lícules assegut en una butaca, assegut a terra, a peu dret, i de més petit, a collibè del pare. Al cine hi he plorat, hi he rigut, hi he passat por, hi he berenat i he sopat. Una cosa que no hi he fet mai és dormir-hi”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy