Només queden dos dies. Dissabte, la Mostra de Venècia exhibirà en primícia mundial ‘Blade Runner: The final cut’. Està confirmada la presència del seu director, Ridley Scott, i d’una bona part dels actors d’aquesta mítica pel·lícula que, amb el pas del temps, s’ha convertit en un clàssic del cinema modern. Aquesta tercera versió (l’any 1992 va veure la llum ‘Blade Runner: Director’s cut’) ens arriba coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de l’estrena de la versió original. Noves escenes, escenes remasteritzades i una notable millora dels efectes especials... tot per intentar fer encara més ‘gran’ aquest títol visionari. I és que el futur sobre el qual especulava Ridley Scott (any 2019) està malalt, amb una societat desnaturalitzada i molts dubtes en l’horitzó. I encara queden dotze anys per arribar-hi...
‘Blade Runner’ va marcar un abans i un després en la ciència ficció. Encara avui, moltes pel·lícules segueixen bevent de la seva agobiant atmòsfera, de la seva foscor, del seu sentit líric de la tragèdia... Un futur de neó, de publicitat global, de vapors enganxosos. Resumeixo l’argument en quatre paraules: En Rick Deckard (Harrison Ford), forma part d’una brigada de policies especials, coneguts com ‘Blade Runners’. El seu objectiu és matar qualsevol ‘Replicant’ invasor, unes màquines que persegueixen la immortalitat. "He visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir...". Frases com aquesta ja formen part de la història del cinema.
Dels actors de la pel·lícula Harrison Ford segueix sent el número 1. La sort sempre l’ha acompanyat i, a banda de brillar amb llum pròpia a ‘Blade Runner’, pot presumir d’haver participat també en dues de les nissagues més potents de la història del cinema modern: ‘Indiana Jones’ i ‘La Guerra de las galaxias’. És una màquina de fer bitllets. La resta del 'quartet principal' també han fet carrera, però serà difícil que igualin l’èxit aconseguir en l'obra de Ridley Scott. De la Sean Young em quedo amb ‘No hay salida’ (1997), de Daryl Hannah amb ‘1, 2, 3... splash’ (1984) i de Rutger Hauer, i després de buscar molt, amb ‘Peligrosamente unidos’ (1991).
El director de ‘Blade Runner’ mereix un capítol a part. Va reinventar la ciència ficció amb aquesta pel·lícula, només tres anys després de sorprendre tothom amb ‘Alien, el octavo pasajero' (1979). Però és que també és el pare de ‘Thelma & Louise’ (1991) –la road movie per excel·lència- i de ‘Gladiator’, la pel·lícula èpica més brillant de la dècada (2000). Per cert, ‘Blade Runner’ és el títol de capçalera del meu gran amic Albert. Té dos cartells de la pel·lícula penjats a la paret de casa seva i mai es cansa de revisar-la. Quantes vegades l’has vista, noi? Explica-m’ho. Va per tu...
dijous, d’agost 30, 2007
dimecres, d’agost 29, 2007
Coses: Injustícia màxima
Què fàcil és parlar d’algú en passat. No ens costa gens ni mica... i, en part, suposo que és lògic. El jugador del Sevilla Antonio Puerta acabava de morir i, seixanta segons després, tothom explicava les seves gestes en passat, com si les hagués aconseguit fa dos segles. Què fàcil es posar l’ex’; passar de jugador a exjugador; de viu a mort; d’ídol del present a heroi del passat; de tenir-ho tot (22 anys i una brillant carrera pel davant) al no-res, a perdre tot allò que tant li havia costat aconseguir. Quina llàstima!
La Mort d’Antonio Puerta ha commocionat el món de l’esport en general i del futbol en particular. Ahir es va suspendre el partit de l’eliminatòria prèvia de la Champions que el Sevilla havia de jugar al camp de l’AEK d’Atenes. El Barça ha anul·lat els actes previs del Torneig Joan Gamper (per què només els actes previs?) i s’ha compromès a invertir un deu per cent de la recaptació del partit contra l’Inter de Milà a la investigació de les malalties cardiovasculars. Com sempre, decisió ‘grisa’, de ‘quiero pero no puedo’, com dirien els castellans. El Madrid ha estat més pràctic; quan el club blanc pren una decisió d’aquestes característiques ho fa amb totes les conseqüencies: anul·la el Trofeo Santiago Bernabéu i es queda tan ample.
El futbol espanyol recuperarà la normalitat a poc a poc, però la recuperarà. D’aquí a un temps, poca gent parlarà d’Antonio Puerta. Se’l recordarà sempre, sobretot a Sevilla, com no, però la vida continua. Per unes hores, la desgràcia d’aquest jugador ha unit les dues aficions de la capital andalusa, enfrontades històricament, almenys per unes hores. Fins el punt de sentir al president del Betis, Don Manuel Ruiz de Lopera (íntim enemic de José María del Nido), hagi dit públicament ‘hoy todos somos sevillistas’.
Ahir, les escenes de dolor, amb afeccionats dels dos equips plorant junts, consolant-se mútuament, donaran la volta al món. Se sabia de quin equip eren perquè uns i altres es van apropar a les instal·lacions del Sánchez Pizjuán (on hi ha instal·lada la capella ardent del jugador) amb la samarreta dels seus respectius equips. Costa de creure, per exemple, que els afeccionats del Betis donin l’últim adéu a Puerta amb l’elàstica verd-i-blanca, però un servidor acaba per acceptar-ho tot.
Antonio Puerta deixa pares (que dur per a ells, si us plau), dona i un fill que mai coneixerà. És així de dur. El xavalet, perquè Puerta era un xavalet (sí, sí, era, ja ho sé) hauria estat pare el mes que ve. El seu fill naixerà orfe. Li hauran d’explicar que un dia, quan s’enfrontava al Getafe al Pizjuán, va caure a terra víctima d’un atac cardíac. Començava a escriure’s l’última pàgina de la seva curta vida. S’ha fet tot el possible perquè no morís, però tothom tenia clar que seria molt difícil reanimar-lo, per no dir que impossible. Era un somni. No hi havia porta per l’esperança.
Moltes vegades ens queixem per vici, ens sentim desgraciats, demanem explicacions, clamem al cel, ens preguntem per què ens passa una o altra cosa... És lògic, està clar, però potser la propera vegada hauríem de reflexionar si la nostra reacció és directament proporcional al motiu de l’emprenyada. Perquè no se si hi ha res pitjor que morir-se als 22 anys, tinguis la feina que tinguis. Això si que és una injustícia Quina putada! Antonio, descansa en pau.
dimarts, d’agost 28, 2007
Cosas: Casi MEME
Esto del ‘Google’ es increíble. Se parece a la lotería, pero siempre toca. Estaba ampliando mi ‘catalógo’ de directores de cine asiáticos y he introducido en el buscador ‘Fruit Chan’, padre de la siniestra ‘Dumplings’ (2005). Y, como por arte de mágia, he aparecido en un blog que responde al nombre de ‘Chasingearth.blogspot.com’. Allí hay un post sobre ‘Three... Extrems’ (2004), dirigida por el propio Chan, Takashi Miike y Chan-wook Park, que me enamoró con la fantástica ‘In the Mood for love’ (2000). En este blog, que ya he agregado a ‘mis favoritos’, he encontrado algo parecido a los famosos ‘MEMES’ de Noemí. Las reglas del ‘juego’ son éstas: Entras en Internet, escoges la foto de una persona al azar y la conviertes en un superhéroe. Lo único que hay que hacer, que no es poco, es imaginarte que poderes tiene. Como que estaba inmerso de lleno en un tema de ‘cultura oriental’, he puesto ‘coreano’ en el ‘Google’ y le he dado a imágenes. El resultado es este hombre que aparece en el ‘post’. ¿Sus poderes? Son inventados, claro (o no), y los enumero a continuación...
-Ambigüedad: Es un hombre, pero podría hacerse pasar por una mujer con un simple retoque. Camuflaje ‘for ever’.
-Pelo de hierro: No se moja ni en la ducha. Le previene de cualquier impacto aéreo. También puede servir para guardar debajo alguna pequeña arma secreta. Esto es volumen y no lo que dan los productos Garnier.
-Sonrisa contagiante: Lo miras y te pones de buen humor, aunque seas un ‘supervillano’ malo malísimo. Te entran ganas de abracarle y decirle: ‘qué majo eres’. Sonrisa de ‘negociador’. Nadie puede escapar de ella.
-Gafas láser: Con ellas puede ver a 10 kilómetros de distancia. Tiene el tiempo suficiente para decidir, pensar y actuar. Sin prisas, pero sin pausas.
-Manos elásticas: Como las del personaje de ‘Los 4 fantásticos’ de la Marvel. La película (que es un tostón) se ha estrenado este verano. Le sirven para llegar a los sitios más recónditos y, si tiene la oportunidad, para tocar el piano.
Estos cinco poderes (hay suficientes, ¿No?) los mantiene gracias a su diaria taza de té (que se ve perfectamente en la foto) en la que no faltan unas gotitas de una pócima similar a la de Astérix y Obélix, los temidos galos.
Ya veis. He ‘matado’ a dos pájaros de un tiro. Sigo la cadena de Marc y Traç Man, contribuyentes del blog en cuestión, y empiezo otra; cumpliendo la promesa de mandar un MEME ‘propio’ en los próximos días. Del 'correo spam', y se agradece, ya sabemos quien se encarga. Ahora le toca a... Si queréis, claro.
Noemí
Mili 1
Mili 2
Enredado
Demedietatelunae
Chasingearth
dilluns, d’agost 27, 2007
diumenge, d’agost 26, 2007
Cosas: M3M3: Y si fuera...
Suerte que este verano Noemí no tenía Internet a mano, porque de lo contrario... Nos ha bombardeado con un montón de MEMES; pero se agradece, de verdad. Siempre es bueno que se acuerden de uno, aunque sea para rellenar cuestionarios sin parar. La fiesta la empezó 'Dok' (a quien no tengo la suerte de conocer) y de la distribución (como si se tratara de un 'correo spam') se encargó la ilicitana. Bueno, aquí están mis respuestas. Seguro que si lo rellenara mañana variaría un poquito, pero buen, en línias generales...
* Si fuera un mes: Julio, con sol y vacaciones. Bien!
* Si fuera un día de la semana: Sábado
* Si fuera un planeta: Me quedo con la Tierra (el único que conozco)
* Si fuera una hora del día: Las tres de la tarde (muchas horas de ocio por delante)
* Si fuera una bebida: Vino tinto
* Si fuera un instrumento musical: Bajo
* Si fuera una fruta: Mango
* Si fuera un sabor: Picante
* Si fuera un postre: Helado de pimienta. Brutal en todos los sentidos!
* Si fuera una comida: Angulas
* Si fuera un CD: Doble. Alchemy (Dire Strais)
* Si fuera una canción: Tainted Love (Soft Cell)
* Si fuera una asignatura: Literatura
* Si fuera un deporte: Dos. Baloncesto y natación
* Si fuera un número: 5. El que usaba cuando jugaba al baloncesto
* Si fuera una edad: 39. Hay que conformarse con la que uno tiene
* Si fuera un color: Verde
* Si fuera una ciudad: La Habana
* Si fuera un invento: El mando a distancia del televisor
* Si fuera una película: The Clockwork Orange
* Si fuera un actor/actriz: Johnny Depp – Naomi Watts
* Si fuera una carrera profesional: Periodista
* Si fuera un país: Catalunya
* Si fuera un sentimiento: Nostalgia
* Si fuera una virtud: Simpatía
* Si fuera un defecto: Impaciencia
* Si fuera un personaje histórico: Leonardo da Vinci
* Si fuera un artista/banda: The Queen
* Si fuera una obra de arte: Cualquier paisaje pintado por mi abuelo materno
* Si fuera un libro: La sombra del viento
Y el MEME se lo envío a... A nadie! Por qué? Pues porque a todos los 'bloggers' con los que mantengo contacto los he conocido a través de Noemí, a los que ella ya bombardeó con este cuestionario en su momento. Sorry! En unos días mando yo uno de 'creación propia' y todo arreglado. Lo prometido es deuda.
Cosas: El regreso
Después de 7 días en Amsterdam… Después de 28 días en Palamós… Después de ver 16 películas… Después de leer 2 libros (‘El pont del jueus’ i ‘La sang dels innocents)… Después de ganar dos o tres quilos (¡prometo perderlos ya!)… Después de cinco semanas de buena vida, comiendo y durmiendo bien y con mucha playita… VUELVO A ESTAR EN GRANOLLERS. ¡Qué bonita que es la Plaça de La Porxada (en la foto), por cierto. Dicen que todo lo bueno se acaba, pero no estoy de acuerdo. O sí, pero da igual. Es mejor pensar que hay que tomarse las cosas que vienen con mucha filosofía e intentar sacar lo mejor de ellas. Y, la verdad, después de estar todo el día en bañador y chancletas, estará bien reencontrarse con la rutina y con… ¡INTERNET!
En Palamós he sobrevivido como he podido. ¿Quién dice que la red no es adictiva? He escrito y públicado lo justo y necesario gracias al señor (o a la señora) ‘Jazztel Wireless’. Me he podido conectar, y no siempre, desde un punto muy concreto de mi terraza. Ni un centímetro más a la izquierda, ni un centímetro más a la derecha. Incómodo, con el portátil encima del respaldo de una silla, apoyado en una columna, pero se agradece. Mi segunda ‘fuente de la vida’ ha sido un ciber que tengo al lado del apartamento, bautizado como ‘Jaba.net’. Es el cuartel general de un grupo de ‘teenegers’ que se pasan ratos y ratos (ojo, a dos euros la hora…) participando en juegos de guerra en línea. ¡Cómo cambian los tiempos! Uno va para los cuarenta y ya no entiende según qué cosas.
Y la tercera opción, la más preciada, ha sido la Biblioteca de Palamós donde, dicho sea de paso, tienen un fondo de películas de autor en DVD FAN-TÁS-TI-CO. Rellené un impreso, me dieron un código de acceso y, si había ordenador libre, a escribir sin perder ni un segundo. ¿Por qué? Pues porque el tiempo es limitado, 15 sesiones de SÓLO una hora al mes. Y no puedes pasarte ni un minuto, porque a los sesenta el ordenador se desconecta. Sólo hay cuatro y mucha gente con ganas de utilizarlos. ¿Habéis probado a escribir a contrareloj? Hay cuatro ordenadores más, en otra zona de la biblioteca, pero son de ‘sesión rápida’. Quince minutos con los que, prácticamente, sólo tienes tiempo de mirar el correo y, en mi caso, de hacer una visita de médico a mis blogs preferidos.
Pero bueno, todo esto ya es historia. Vuelvo a estar en casa, se ha concretado ‘El regreso’, utilizando el título de una película rusa dirigida por Andrey Zvyaqintsev. Nos explica el cambio que sufre la vida de dos hermanos cuando su padre, al que sólo recuerdan por las fotos, vuelve a casa diez años después. Le dieron el Leon de Oro del festival de Venecia en el año 2003. ¿Esto es un blog de cine, no? Como mínimo se intenta... Por cierto, he decidido cambiar el sistema de puntuación de las películas, porque esto de poner nota no es lo mío. Ya dije un día que yo hago comentarios, las críticas para los críticos, que son los que entienden… o no.
A partir de ahora, me limitaré a poner estrellitas. Esto del 7’3 o 6’4 me está sacando de quicio. Si puntuara diez veces la misma película, seguro que daría diez notas diferentes. Por lo tanto, me quedo con las estrellitas: 2 para las ‘pelis’ normalitas, tres para las correctas y cuatro para las buenas o muy buenas. No pienso poner menos de 2, cualquier película merece un respeto (yo seguro que nunca seré capaz de dirigir ninguna, ni mala) ni tampoco daré 5, porque en este mundo no hay nada perfecto.
Acabo. Prometo hacer uno de los cuz cuatro MEMES que Noemí me ha enviado (mañana mismo me pongo en ello) y avanzo que tengo una GRAN SORPRESA preparada para mediados de mes. Es una GRAN SORPRESA, de verdad… pero, de momento, la prudencia me dice que espere un poco más antes de revelarla. Si todo va como está previsto, la haré pública el miércoles 12 de septiembre. Me muero de ganas, pero prefiero esperar un poco. Ay, ay, ay…
dissabte, d’agost 25, 2007
Comentari: 'Sonatine'. Nota: 7'7
Violent i juganer
1993 / 94 minuts / Drama / Director: Takeshi Kitano / Intèrprets: Beat Takeshi (Takeshi Kitano), Aya Kokumai, Tetsu Watanabe, Susumu Terashima, Masanobu Katsumura / Una banda de ‘yakuzas’ ha de marxar de Tòquio, acusada de matar a un cap rival. Allunyats de la seva feina habitual intenten passar l’estona amb jocs infantils. Paral·lelament, el seu cap prepara una violenta venjança.
Kitano (Takeshi quan dirigeix, Beat quan interpreta) torna a sorprendre; i de quina manera. ‘Sonatine’ és una gran pel·lícula, estranya i poètica alhora. Li he trobat moltes coincidències amb ‘El verano de Kikujiro’, que em va encantar (1998). En aquesta última, en Beat Takeshi és un exyakuza, que és l’equivalent japonès a la màfia, al crim organitzat. El seu objectiu és que en Masao, un nen petit que busca la seva mare, sigui feliç una estona. I, la veritat, imaginació n’hi sobra: disfressa un parell de motoristes de peix globus i de pop (perquè el nen els pesqui); els enterra amb mitja síndria col·locada de barret perquè el nano els piqui amb un bastó; els fa fer d’extraterrestres, juguen a un, dos, tres pica paret...
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
A ‘Sonatine’ el constrast encara és més gran. Beat Takeshi encara és un yakuza i sobta, de veritat, que un home violent com pocs tingui tantes ganes de gresca i, com deia, tants recursos alhora d’inventar jocs per passar l’estona. En un tres i no res passem de les imatges de lluita entre bandes (molt sagnants, com no)a l’’excursió’ d’en Takeshi i dels seus a la platja, on es queden uns dies instal·lats en una casa de fusta. Allà, tot un cap mafiós com ell, es diverteix fent forats a la sorra, molt fondos, per fer-hi caure als seus homes. Es fa un fart de riure, com no. També s’inventa combats de sumo, es passa el frisbi amb els seus companys de banda, fa dibuixos a terra... vaja, que en Takeshi i la seva banda viuen com si fossin uns nens.
Aquesta part de la pel·lícula, una illa entre els primers i els últims enfrontaments entra bandes, és maquíssima. La banda sonora acompanya (com en la majoria d’obres de Takeshi) i les imatges desperten un somriure contagiós i constant. A més, per donar-hi més realisme, i fins i tot un punt còmic, sovint les accelera o les ralentitza. Mirant-les t’ho passes realment bé, com ells. Els yakuzas maten el temps (i mai millor dit) a l’espera de noves ordres de dalt, que mai acaben d’arribar. Mentrestant, els homes de Takeshi van caient un darrera de l’altre, com si fossin mosques. I, clar, per molt que jugui, ell segueix sent un assassí a sou. Ho porta a la sang.
En Takeshi està convençut que l’ha traït un dels seus caps directes... i no s’equivoca. El mata, no podia fer una altra cosa, i posa la directa per participar a la reunió on les diferentes branques dels yakuza tornaran a repartir-se el pastís, amb el seu tros inclós. Entra a l’edifici, metralleta en mà, i m’imagino que no deixa ningú en vida. Sentim els trets, però en aquesta ocasió no veiem res.
Hi haurà final feliç? Ho dic perquè l’espera una dona (guapíssima), a qui uns dies abans havia salvat d’una violació segura. No té caps, no te banda... però pot quedar-se amb la noia maca. Més d’un i de dos firmarien amb els ulls tancats. Pero no. En Takeshi s’apropa al lloc on és la noia, atura el cotxe com pot (no té carnet i conduir li costa), baixa tranquil·lament i es fot un tret directe al pols. Pum! Punt i a part. Res de finals ‘Made in Hollywood’. Final ‘Made in Takeshi’, a la japonesa, amb suïcidi inclòs. Potser per això, no ho sé, en la part de darrere del DVD es pot llegir un missatge tan estrany com aquest: ‘Sonatine, la respuesta japonesa a Clint Eastwood’. No ens posem amb l’’avi’, si us plau, que és un altre dels meus directors de capçalera; ‘off course’.
Acabo. Potser vaig descobrir Takeshi un pèl tard i, per aquest motiu, vaig marxa enrere, com els crancs. He vist la majoria de les seves pel·lícules, però em falten les dues primeres: ‘Bolling Point’ (1990) i Violent Cop (1989). Ja faig tard.
dimecres, d’agost 22, 2007
Comentari: 'En busca de la felicidad': 7'3
Més sobre el somni americà
2006 / Estats Units / 116 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Gabriele Muccino / Intèrprets: Will Smith, Thandie Newton, Jaden Smith, Dan Castellaneta, Zuhair Haddad / Chris Gardner (Will Smith) és un bon venedor, però té una feina molt per sota de les seves necessitats. No arriba a final de mes, la seva dona el deixa i, per si fos poc, el fan fora del seu pis de San Francisco després de tres mesos de no pagar el lloguer. Això l’obliga a anar amunt i avall amb el seu fill de cinc anys. Quan en Gardner aconsegueix fer pràctiques en una prestigiosa correduria de borsa (sense cobrar ni un euro) pare i fill han d’afrontar tot un munt d’adversitats amb un únic objectiu: convertir-se en el millor dels vint becaris contractats temporalment i aconseguir una feina que els doni una vida més justa per a tots dos. Costi el que costi.
‘En busca de la felicidad’ és Will Smith, que interpreta magistralment a Chris Gardner. Ens convenç del primer moment, amb una actuació sense excessos, plena de tendresa i amb una profunditat poc freqüent en una producció ‘made in Hollywood’. A Will Smith el vaig descobrir fent de ‘Príncipe de Bel Air’ en una sèrie de televisió (suposo que com tothom) i, a poc a poc, amb pas ferm, s’ha transformat en un actor molt complet. És capaç d’emocionar-nos fent d’’Ali’ (2001) o de divertir-nos amb les dues histriòniques entregues de ‘Hombres de negro’ (1997 i 2002). De fet, l’any passat, Will Smith va ser candidat a l’Òscar al millor actor per ‘En busca de la felicidad’ i també va ser-ho per ‘Ali’. I atenció, perquè en aquesta pel·lícula el paper de Cristopher el fa el seu propi fill. Sembla que el futur de la nissaga està assegurat, perquè el nen també treballa a un gran nivell.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
El fet que la pel·lícula estigui badada en un cas real li dóna una mica més de credibilitat. Segur que és així, no ho dubto, però casos com el de Chris Gardner s’han de comptar amb els dits d’una mà. Són moltes les persones que persegueixen el somni americà i acaben morts o vivint a sota d’un pont. Ell té més sort, tot i que també es veritat que mai no deixa de buscar-la. Segur que molta gent no hauria suportat tanta desgràcia amb tanta dignitat. El fan fora de casa, es queda sense feina, no té amics; situacions que s’agreujen si tenim en compte que té un nen de cinc anys. Se l’emporta amb ell a tot arreu, compartint les seves misèries però, això sí, sempre amb un somriure a la boca.
La situació d’en Chris és tan dura que acabes patint al seu costat. És més, et preguntes constantment: Què faria si tot això em passés a mi? Me’n sortiria? No ho sé. Ell ho afronta tot amb una dignitat envejable. És capaç d’anar a la feina (sis mesos sense sou, no us ho perdeu) ben vestit, aparentment animat, després de passar una mala nit al metro o en una llar social, acompanyat d’en Cristopher, com no. Qualsevol cosa per treure’l endavant. L’estima amb bogeria. Pel nen el seu és un heroi, igual que el ninot del ‘capità Amèrica’ que perd un dia pel carrer quan van amunt i avall a la recerca d’un llit per passar la nit. No tenen temps ni per ajupir-se a collir-lo. L'autobús marxa.
‘En busca de la felicidad’ és una pel·lícula de crítica social, duríssima, tot i que acaba bé, massa bé, diria jo. Com t’imagines des d’un primer moment, en Chris Gardner es converteix en el millor dels vint becaris i l’empresa se’l queda. El president li pregunta: ‘Ha estat tan fàcil com ens ha semblat des de fora?’. ‘No, la veritat és que no’, contesta. ‘Si ho sabéssiu’, suposo que pensa… A poc a poc, en Chris es va fent un forat a la borsa, fins al punt d’obrir la seva pròpia empresa. Segons se’ns explica, l’any 2006 en va vendre una petita part per una gran fortuna. Avui dia és multimilionari.
Per acabar tres preguntes: Per què sempre que perd o li prenen l’aparell que ven (un aparatós medidor de densitat òssia que sempre porta a sobre) l’acaba trobant? Per què quan estava amb la seva dona no en venia ni un i al final se’ls treu tots de sobre? I l’última: Com és que la seva dona marxa sense el fill, a petició d’ell, és veritat, i no se’n sap mai més res? Són tres anècdotes, ja ho sé, però m’han cridat l’atenció. Per això deixo les preguntes a l’aire. En definitiva: bona pel·lícula, per veure en família, amb tranquil·litat i amb un nus a l’estómac.
dilluns, d’agost 20, 2007
Comentari: 'Cuatro minutos'. Nota: 7'8
El talent de 'Miss Jenny'
2006 / Alemanya / 112 minuts / Drama / Director: Chris Kraus / Intèrprets: Monica Bleibtreu, Hannah Herzsprung, Sven Pippig, Richy Müller, Jasmin Tabatabai , Nadja Uhl/ Una pianista d’edat avançada, que dóna classes en una presó alemanya, descobreix que una de les internes, la Jenny, de 21 anys, té un talent especial per la música. La presenta a un concurs per a joves perquè està convençuda que pot guanyar-lo. Per aconseguir l’objectiu, les dues dones, molt diferents, estan obligades a treballar en equip i, el més difícil, a respectar-se.
Coincidint amb la segona joventut de ‘La vida de los otros’ (gràcies a la seva estrena en DVD) ha arribat als cinemes ‘Cuatro Minutos’, un altre títol alemany de qualitat. I van… No és tan definitiu com l’altre, però també té moltes coses bones. A partir d’ara, l’únic que potser fa falta (i dic potser) és que alguns directors alemanys s’oblidin de la Segona Guerra Mundial i de les presons i arrisquin amb temes ‘diferents’. Hi ha títols molt originals, com ‘Las Partículas elementales’ (2006) o ‘Verano en Berlín’ (2005), però la majoria ens segueixen parlant, directament o indirecta, del nazisme i de les seves terribles conseqüències. També és veritat que no es bo oblidar i que de les errades també se n’aprèn força… o això diuen.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
‘Cuatro minutos’ és una pel·lícula força austera, on el més important és el missatge, duríssim, i no l’embolcall. Veiem una presó deteriorada, amb un director despreocupat pels treballadors (la professora de piano fa tres anys que no cobra), cases senzilles (perquè la gent és senzilla) i poca cosa més. Res de grans localitzacions, res de grans decorats, res d’efectes especials. El personatge central és una interna violenta i malcarada tot i que, a mida que avança l’acció, veiem que té motius suficients per ser com és. Aparentment, és una noia marginal, sense cap futur en la societat, però amb un do innat per tocar el piano. De fet, quan tenia dotze anys, ja havia delectat mig món amb el seu art, fins que el seu pare, que li feia de mànager, va decidir celebrar-ho ficant-se al llit amb ella cada nit. Tot sol tenir una explicació en aquesta vida. No sempre, però quasi.
Per sort per a la Jenny, ben a prop de la presó se celebra un concurs per joves talents i, tot i la seva agressivitat, decideixen inscriure-la. El seu director sap que és una manera de publicitar la institució i, de retruc, a ell mateix, que és un ‘trepa’ com pocs. La professora de piano, amargada des que la seva nòvia va ser assassinada (a la Segona Guerra Mundial, com no) també busca el seu èxit personal. Diu que ho fa per la música, però el suposat triomf de la reclusa també seria el seu. Potser aconseguiria allò que no va ser capaç d’atrapar al vol quan era jove, quan ella era la principal i única protagonista. A més, no pot amagar, ella és lesbiana, i en fa bandera, que la jove li atrau.
La Jenny intenta practicar, sempre que pot, però un grup d’internes i un dels treballadors (a qui ella li va fer la cara nova el primer dia) intenten fer-li la vida impossible. La metamorfosi d’aquest personatge masculí, que passa de bona persona a venjatiu, per després tornar a fer marxa enrere, és de les millors coses de la pel·lícula. Això i, com no, el descobriment de la pianista (Hannah Herzsprung), amb uns ulls blaus penetrants i una força inusual per una actriu que s’ha forjat en sèries de televisió. Tot l’equip de ‘Cuatro minutos’, amb el seu director al capdavant, és pràcticament novell, amb poquíssima experiència en el món del cinema. La Hannah promet i segur que no trigarem a trobar-nos-la al capdavant d’una altra pel·lícula alemanya de qualitat. M’agradaria veure-la arreglada, fent de bona, per poder gaudir de la seva bellesa natural des d’un altre punt de vista.
Qui no m’acaba de convèncer del tot és la professora (Monica Bleibtreu), a qui han caracteritzat com a José Luis López Vázquez vestit de dona. I no és una broma. Ho fa bé, és veritat, però no acaba de transmetre la passió, la rectitud, l’odi i fins i tot l’amor que desprèn aquesta història, amb una música, de piano, com no, realment excepcional. Potser és qüestió de l’idioma, no ho sé. Jo vaig mirar la pel·lícula en castellà (no hi havia la possibilitat de veure la versió alemanya) i, possiblement, el seu personatge se’n ressenteix. M’ha agradat tornar-me a trobar la Nadja Uhl, a qui vaig descobrir a ‘Verano en Berlín’ (2005). En aquella pel·lícula feia de protagonista; aquí té un paper molt petit, fins i tot anecdòtic, diria jo. Però s’agraeix, està clar.
Aviam. Al final, la pianista facilita l’escapada de la interna, perquè a darrera hora la direcció de la presó li havia prohibit participar en el concurs. Per què? Doncs per barallar-se amb un grup d’internes, que l’ensarronen amb l’ajut del cel·lador venjatiu. No en tenia cap culpa, però ‘pringa’. Se suposa que la Jenny acaba guanyant el concurs, tot i que enganya tothom (fins i tot a la seva professora) tocant una peça moderna i totalment improvisada, de ‘negre’, com diria ella. Comença amb un compositor clàssic, però de seguida canvia de registre i ens en regala una de ‘producció pròpia’, excepcional en tots els sentis. Tant, que s’acaba ficant el públic a la butxaca, amb professora inclosa.
La Policia, que ja ha descobert la seva fugida de la presó, espera que acabi per detenir-la. Li donen ‘Cuatro minutos’ abans d’intervenir. D’aquí surt el títol de la pel·lícula. Acaba de tocar, dedica una reverència a la seva professora (mai abans havia volgut fer-ne una) i m’imagino que un altre cop cap a la presó. Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Per sort, és una producció europea i no hi haurà segona part.
diumenge, d’agost 19, 2007
Comentari: 'Locos por el surf'. Nota: 8
Buscant l’onada perfecta
2007 / Estats Units / 85 / Animació – Infantil / Directors: Ash Brannon i Chris Buck / Un grup de pingüins s’enfronten en una arriscada i espectacular competició: La Copa Mundial de Surf, que se celebra anualment a l’illa de Pen Gu, en memòria del desaparegut ‘Big Z’. En Cody Maverick, que és una gran promesa d’aquest esport, la disputarà per primer cop. Per aquest motiu, el segueix un equip de televisió, que l’ha escollit per fer un documental sobre les seves experiències. Gràcies a aquesta competició, en Cody coneix en Chicken Joe (un pollastre que també surfeja) i a la Lani Aliikai, una bonica socorrista de qui s’enamora immediatament. El concurs el promou en Reggie Belafonte, que té el suport de Mikey Abromowitz, que és l’encarregat de reclutar surfistes per tot el món. Alguna cosa a veure amb el president del Chelsea, que és de vacances a Palamós am el seu iot ‘Lady Anastacia’, per cert? Aquest no descobreix res; prefereix comprar a cop de talonari!
He vist totes les pel·lícules infantils que s’han estrenat aquest estiu, de la primera a l’última, i per a mi ‘Locos por el surf’ és la millor, molt per sobre de tota la resta. L’única que pot competir amb ella és la sorprenent ‘Ratatouille' (2007), tot i que ratolins i menjar no fa una bona combinació. És magnífica des del primer fotograma, quan en Cody Maverick explica a càmera els inicis del surf. Per il·lustrar-ho, el director fa servir suposades imatges d’arxiu, amb ratlles, una mica gastades. D’aquesta manera, aconsegueix donar-l’hi la credibilitat necessària. Un puntàs, sense cap tipus de dubte.
Com que la pel·lícula se’ns presenta com un reportatge, meravellosament realitzat, s’inclouen entrevistes als familiars i amics d’en Cody, que ens expliquen coses sobre la vida de l’esportista. Destaquen la seva mare i el seu germà, que no confien massa en ell. Declaracions dubitatives, molt reals, com si les fessin personatges de veritat. Capítol a part mereixen les paraules de tres petits pingüins, juntets, un al costat de l’altre, que contesten les preguntes del periodista amb ingenuïtat. Aquestes entrevistes tenen un format molt semblant al desaparegut programa de televisió ‘Juego de niños’, on regalaven ‘gallifantes’ als participants. És que un ja té una edat…
Tant les imatges de les proeses juvenils d’en Cody com tot el seguiment de la competició (càmera en mà i amb infinitat de plànols subjectius) són realment espectaculars, igual que el realisme de les onades (semblen de veritat) i la banda sonora. Com a mínim en la versió en castellà, la Copa Mundial de Surf està comentada en directe pel periodista de la Cadena Ser Manolo Lama, que li dóna una emoció difícil d’igualar. La seva participació en la pel·lícula és un gran encert, sens dubte. Aquí treballa per la televisió Spen, en clara alusió a la cadena nordamericana ESPN, una referència mundial en el món de l’esport de competició.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
‘Locos por el surf’ també destaca pel seu missatge, lligat directament a la filosofia de l’esport. No em refereixo al d’èlit, està clar, on els diners estan per sobre de la resta. El promotor Reggie Belafonte, amb un gran olfacte pels negocis, es vendria la seva mare, si fos necessari. Aquí tant en Cody com en Chicken Joe (aquest personatge és una passada!) destaquen pel seu esperit de superació, per la seva amistat… Per a ells, la victòria és important, com no, però hi ha altres coses que ho són igual o encara més. En Cody està a punt de guanyar la competició, però prefereix ajudar en Joe i deixar escapar la victòria, que acaba sent pel pollastre… tot i que, inicalment, ni se n’assabenta.
La relació d’en Cody amb en Big Z, que no havia mort com semblava, també és maquíssima. Va desaparèixer en no poder assumir una derrota, quin gran error, i deu anys després es torna a deixar veure en públic. Ho fa gràcies al petit Cody, que possiblement li recorda a ell quan era jove. Per aquest motiu, l’ajuda. En Big Z, el millor surfista de tots els temps, era el seu ídol des que un dia, quan només era un petit pingüinet, li va regalar una petxina amb la lletra zeta. Sempre la porta penjada al coll.
A ‘Locos por el surf’, l’egoïsme i l’excés de competitivitat, deslleial, molts cops; està personificada per un pingüí gegant, que només pensa en guanyar i, si pot ser, en humiliar als seus competidors. És qui va acabar amb la ratxa de triomfs d’en Big Z i qui està a punt d’enviar al Cody i en Joe a l’altre barri. Al final és el principal i únic perdedor de la pel·lícula. La resta, guanya. Si el teu fill et demana que el portis a veure aquesta delícia, fes-ho. I si no, ves-hi sol. No te’n penediràs. Paraula de blogger.
dissabte, d’agost 18, 2007
Comentari: 'Duelo silencioso'. Nota: 7
El dubte és la solució
1949 / 95 minuts / Drama / Director: Akira Kurosawa / Intèrprets: Toshiro Mifune, Takashi Shimura, Miki Sanjo, Noriko Sengoku, Kenjiro Uemura, Chieka Nakakita / Un cirurgià de l’exèrcit, Kyoji Fujisaki (Mifune), s’infecta de sífilis mentre cura un ferit de guerra. Quan torna a casa li diu a la seva promesa, que fa sis anys que l’espera, que ha canviat d’opinió i que ja no es vol casar amb ella. La noia no entén res, sobretot perquè no li dóna cap raó en concret. El metge dubta entre explicar-li la veritat o mantenir-se en silenci i dedicar-se únicament i exclusiva a la medicina; en cos i ànima, allunyat d’ella.
Al llarg de la seva carrera cinematogràfica, m’imagino que Akira Kurosawa va ‘patir’ molt. Ho dic perquè al Japó era tot un Déu i estava obligat a convertir totes les seves pel·lícules en obres mestres. No se li hauria permès una ensopegada. El nivell d’exigència del públic era brutal. Un dia vaig llegir una entrevista a Takeshi Kitano en què deia que ell no hauria pogut soportar tanta pressió. Assegurava que ja li anava bé que al seu país no se’l prenguessin massa seriosament quan s’allunyava de la comèdia. Deia que allà havia estat, era i sempre seria serà un artista còmic gràcies, sobretot, a ‘Humor Amarillo’, que allà es dia ‘El Castillo de Kitano’. A Europa, per sort, l’havíem etiquetat d’una altra manera. Però potser aquí no som tan exigents… o sí.
‘Duelo silencioso’ (1949) és la quarta pel·lícula de Kurosawa que veig darrerament. Les tres anteriors són excepcionals: ‘Los siete samurais’ (1954), ‘Ran’ (1985) i ‘Dersu Uzala’ (1975). I ja tinc preparada la cinquena, ‘El idiota’. És, sens dubte, un dels millors directors de cinema oriental de tots els temps i, encara ara, una referència per a molts dels qui s’han dedicat a l’anomenat ‘setè art’ després d’ell. ‘Duelo silencioso’ també m’ha agradat molt, però està un parell de graons per sota de les altres. Aquí, Kurosawa, que encara no s’havia transformat en un director de culte, ens explica la lluita interior de Kyoji Fujisaki que, per culpa d’una petita badada, passar a ser un proscrit. Quan estava operant un soldat es treu els guants per acabar de cosir la ferida, es talla amb un bisturí i agafa la sífilis; una malaltia que els anys quaranta era incurable i quasi mortal.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
I ara què faig? Suposo que es pregunta. A casa l’espera la seva nòvia de sempre per casar-s’hi. Són sis anys d’espera, quasi res. Però en Kyoji Fujisaki té por d’infectar-la. M’imagino, no ho sé, que en aquella època els preservatius ni s’havien inventat. Estima la Misao amb passió, és veritat, però no a qualsevol preu. Ell és un home íntegre i no vol fer-li mal. A més, sap perfectament que si li explica el problema ella prendrà la decisió de seguir-lo esperant fins que calgui, fins que la sífilis tingui cura. I no pot sacrificar més anys la joventut de la noia. En Mifune intentarà oblidar-la. Sap que no podrà, però caldrà intentar-ho.
Els dubtes ‘maten’ en Kyoji Fujisaki en vida. L’únic que l’alleuja una mica és seguir treballant amb el seu pare en un petit hospital on la majoria de malalts ni paguen. Pertanyen a les capes socials més baixes i no tenen recursos per res que no sigui per comprar alguna cosa per menjar… i a vegades ni això. Pateix en Kyoji Fujisaki (gran interpretació de Toshiro Mifune, un pèl teatral, com les d’abans, està clar) i pateix la seva promesa, que està descol·locada, no entén res del que passa. La Misao segueix intentant convéncer-lo perquè es casi amb ell, o com a mínim, perquè li expliqui què passa, però no hi ha manera. Quina situació més extranya que li ha tocat viure.
Encara que sigui de casualitat, qui si que s’acaba assabentant de la malaltia d’en Kyoji és el seu pare, interpretat per un dels actors que ja va treballar amb Kurosawa a ‘Los siete samurais’. Es tracta de Takashi Shimura, de qui en sóc un veritable fan. Primer el seu pare s’empipa, pensant que ha agafat la sífilis estant amb una meuca. Res més lluny de la realitat. S’ha reservat tota la vida per la Misao i, ara, per culpa d’una malaltia cruel, està ensorrat a la misèria, apaivagant tots els seus intints sexuals, sent l’únic protagonista d’un gran ‘Duelo silencioso’. El pare li demana disculpes al seu fill en una de les escenes més maques de la pel·lícula. Tot sovint, Kurosawa fa servir la pluja i la reixa de l’hospital per escenificar el patiment del metge.
En Kyoji és bo per naturalesa, tot el contrari que l’home que li va passar la sífilis. En Nakata no es medica i, inconscient ell, es fica al llit amb la seva dona, a qui deixa embarassada. Lògicament li passa la malaltia a tots dos, fins el punt que el nen neix mort. Al final la Misao es casa amb un altre home i en Kyoji es queda amb el seu pare treballant a la clínica. Hi ha una jove infermera, a qui un dia en Kyoji va salvar del suicidi, que li diu que està enamorada d’ell i que, si vol, està decidida a ficar-se al llit amb ell. Li és igual infectar-se. Ell li diu que no i segueix verge a l’espera d’una cura que mai no arriba. Aquesta noia té un paper important a la pel•lícula: escolta al metge darrera de les portes i ens assabentem de tot al mateix temps que ella. Bona pel•lícula, però només recomanable per a aquelles persones a qui els encanta el cinema d’autor, que busquen alguna cosa més.
divendres, d’agost 17, 2007
Comentari: 'Breaking and entering'. Nota: 6
Hi ha segones oportunitats?
2006 / Regne Unit / 120 minuts / Drama / Director: Anthony Minghella / Intèrprets: Jude Law, Juliette Binoche, Robin Wright Penn, Vera Farmiga, Martin Freeman, Ray Winstone, Mark Benton, Poppy Rogers / ‘Breaking and entering’ ens explica tot un seguit de robatoris en una empresa que es dedica a crear ‘espais verds’ en zones excessivament dures. Està ubicada a King’s Cross que, precisament, diuen que és la zona de regeneració urbana més ambiciosa d’Europa. Farts que se li emportin els ordinadors, en Will (Jude Law) munta guàrdia davant de l’estudi i descobreix com un xavalet, en Miro, intenta entrar per un dels vidres que hi ha a la teulada. El descobreix, ell s’escapa, però aconsegueix seguir-lo fins a casa seva, on viu amb la seva mare, l’Amira (Juliette Binoche), una refugiada bòsnia. En Will comparteix pis amb la seva nòvia, que només està preocupada per la seva filla Bea. Té 13 anys i un preocupant dèficit d’atenció, per dir-ho d’una manera suau. En Will es fa amic de l’Amira per seguir investigant els robatoris, però ràpidament la seva relació dóna un gir inesperat.
Anthony Minghella i Juliette Binoche (amb Òscar inclòs) ja van treballar junts a ‘El paciente inglés’ (1996), que es va emportar nou estatuetes, amb el de millor pel·lícula i millor director al capdavant. Law va treballar per Minghella a ‘El talento de Mr. Ripley’ (1999) i a ‘Cold Mountain’ (2003). Podríem dir que és el seu actor bandera. De la Binoche, res que no se sàpiga a aquestes alçades. Es va fer famosa mundialment amb la interpretació de dues parts de la trilogia de Julie Vignon: ‘Blanco’ (1994), i ‘Azul (1993)’, els colors de la bandera francesa, junt amb el blanc. Darrerament, també l’hem pogut veure en una de les històries de ‘París, je t’aime’ (2006).
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
A ‘Breaking and entering’ li falta realisme; o potser el seu director l’evita, no ho sé. És una bona història, però res sembla real. Tot, absolutament tot, està agafat amb pinces. Per començar, sorprèn la facilitat amb què els lladres entren a l’empresa d’en Will; la facilitat i la reincidència… Només hi ha una empresa amb ordinadors nous a tot Londres? En Miro, un saltimbanqui sense ofici ni benefici, puja al taulat i, amb uns prismàtics com a única arma, es fixa com les dones de la neteja introdueixen el codi a l’alarma abans de marxar. Entra, la desconnecta en dos segons, i ja està. Pot emportar-se’n tot allò que vulgui sense cap problema.
Però si aquesta part de la història té poc consistència, la que segueix encara en té menys. En Will està en forma, m’ho crec, però és impossible que pugui perseguir en Miro, que salta per sobre dels edificis com si fos un ‘Spiderman’ qualsevol. Potser aquell dia portava pedres a les butxaques, però en Will arriba a casa del nano quasi al mateix temps que ell. Viu en un barri perifèric, ple de gent amb pocs recursos, però a la seva mare (que fa de modista) no li sorprèn que, de sobte, arribi un ‘yuppie’ com en Will perquè li arregli l’americana. Que no hi ha cosidores en el centre de la ciutat? Ah, i al segon dia ja l’acompanya al supermercat. Tot és normal com la mateixa vida… o això sembla, està clar.
La pel·lícula és va embolicant cada vegada més, la idea és força bona –ho dic de veritat-, però a l’argument li falta realisme. El Will i l’Amira s’emboliquen en un obrir i tancar d’ulls. No se sap ben bé si per amor, per interessos, o per les dues coses… Mentrestant, la nòvia d’en Will segueix tancada dins de la seva bombolla, sense deixar-se ajudar per ningú. La seva filla és mig autista, és veritat, però un cop de mà de tant en tant tampoc no li aniria malament. Què vol d’en Will? Ho sap? Jo crec que no en té ni idea
El final és d’opereta, tot i que el propietari del videoclub de Palamós on l’he llogada entén que és un drama de qüalitat. És un drama, hi estic d’acord, però amb un final que tots voldríem si algun dia tinguéssim problemes. Creus en les segones oportunitats? Jo no; a no sé que hi hagi diners pel mig per ajudar a encarrilar-ho tot. M’explico. La Policia deté en Miro. Quan ho fa, el xavalet porta el portàtil d’en Will a sobre. Calen més proves? Però no sé ben bé perquè, li ofereixen un tracte: si en Will va a veure’l el dia del judici i el perdona de tot cor, podrà marxar. No caldrà que vagi a la presó. No sé si existeix aquest tipus de tracte, la veritat, però això tampoc no és el més difícil de creure.
El que si ho és, és que en Will arribi als jutjats acompanyat de la seva dona, a qui ja li ha explicat prèviament que s’ha ficat al llit amb l’Amira. En Will explica públicament que l’Amira és la seva amant i que el portàtil li havia deixat ell al nen. La dona d’en Will surt de la seva bombolla particular i entra en la conversa amb una implicació espectacular. Assegura que tot és veritat (cornuda, la ‘tía’) i fins i tot s’atreveix a dir que el tall es va fer el noi a la mà, li va curar ella! Increïble. I la Policia s’ho empassa tot, clar. Investigació tancada!
L’Amira i en Miro tornen a Bòsnia i en Will i la seva dona, que el perdona després de quatre crits, presenten la candidatura per parella de l’any. No és ben bé així, però vaja. Tot és massa fàcil i poc creïble… sempre que no es prenguem la pel·lícula com un conte a favor de les segones oportunitats. Quants firmarien, mare meva…
dijous, d’agost 16, 2007
Comentari: 'Alpha dog'. Nota: 6'2
Pijos i traficants
2006 / Estats Units / Drama / 117 / Director: Nick Cassavetes / Ben Foster, Bruce Willis, Sharon Stone, Shawn Hatosy, Emile Hirsch, Justin Timberlake, Anton Yelchin, Dominique Swain, Alex Kingston, Lukas Haas, Harry Dean Stanton / En Johnny Truelove (Emile Hirsch) és un jove que viu en una luxosa casa en un dels barris més exclusius de Los Ángeles. Per a ell, la vida és una festa, sempre envoltat d’amics, noies guapes, drogues i molt d’alcohol. Tot és possible gràcies al seu pròsper negoci de traficant. Però un dia, sense adonar-se’n, es troba amb l’aigua al coll. El seu imperi està a punt d’ensorrar-se per sempre.
Si la teva mare pren èxtasi per ‘follar’ amb el teu pare –aquí no puc dir fer l’amor, ho sento-; si arribes a casa i el teu pare s’ho està muntant amb dues dones alhora (i cap d’elles és la teva mare, està clar); si el teu pare té més marihuana al jardí que plantes… és normal que no acabis sent un noi ‘normal i corrent’. Això és el que els passa als protagonistes d’’Alpha dog’, que creixen enmig de l’abundància: cases grans, piscines grans, cotxes grans i, encara que sembli un tòpic, poc carinyo, per no dir gens. Els diners, en forma de regal, en forma de premi, serveixen per tapar-ho tot. I com que hi ha diners, hi ha festes i més festes, d’aquelles on no falta mai res.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
En un escenari com aquest, és lògic que hi hagi un Johnny Truelove (curiós, aquest cognom), però n’hi hauria d’haver-hi mil més. No és mal ‘tio’, si deixem de banda que trafica amb drogues, està clar. Suposo que sempre podrà explicar que ell ha crescut dins del ‘negoci’. Ho dic perquè és el seu pare, amb l’avi al costat, qui li aconsegueix tot allò que necessita per vendre. El pare està interpretat per Bruce Willis, que viu una segona joventut cinematogràfica. Va brillar a ‘Sin City’ (2005), ja se’l pot veure a ‘Planet Terror’ (2007), de Robert Rodríguez, i està a punt d’estrenar-se la quarta part de ‘La jungla de cristal’… dinou anys després de l’inici de la nissaga.
A ‘Alpha dog’, en Willis fa un paper força petit, però molt bo, com el de Sharon Stone, la mare del noi que rapten en Truelove i la seva banda de descerebrats. A diferència d’en Willis, darrerament la Stone no l’està encertant massa, com va quedar demostrar a ‘Instinto básico 2’ (2006), una pel·lícula que no s’hauria d’haver rodat mai. La primera, amb aquell creuament de cames del qual encara se’n parla ara, no necessitava una segona part. A banda d’aquest esperat i sonat fracàs, l’Stone s’està especialitzant en papers curtets, com per exemple en ‘Flores rotas’ (2005) o ‘Bobby’ (2007). L’escena final d’’Alpha dog’, amb el seu personatge enfonsat en la misèria, després d’assabentar-se l’assassinat del seu fill, és absolutament brutal. Apareix molt caracteritzada, ingressada en un psiquiàtric, deixada de la mà de Déu. Desequilibrada i amb una pila de quilos més, està pràcticament irreconeixible. Genial.
La sorpresa positiva d’aquesta interessant pel·lícula, dirigida per Nick Cassavetes (‘El diario de Noa, 2004’), és el paper de Ben Foster, completíssim en tots els sentits. Jo diria que Jake Mazursky és el delinqüent més creible, amb permís d’Edward Norton, des d’’American History X’. Es menja amb patates a la resta de protagonistes, tot i que Justin Timberlake (aquest cantant que ara juga a fer d’actor) tampoc ho fa del tot malament. Foster, que va participar en ‘X-Men, la decisión final’ (2006), interpreta a l’antic enemic de Truelove. És un client morós que es rebel•la, i de quina manera, quan el traficant no accepta donar-li una pròrroga per pagar les seves compres. Mazursky és dolent per naturalesa. En Truelove és un ‘niño de papá’, però aquest si que no té remordiments de consciència. Si ho haguessin sabut, l’haurien deixat tranquil. Seguríssim. No saben com treure-se’l de sobre.
I és que al ‘Truelove’ i als seus ‘palmeros’ no se’ls acudeix res més que raptar al seu germà per fer-lo sevir de penyora. Un segrest que, aparentment, no és un segrest, perquè al noi li diuen un munt de cops que marxi i no ho fa. Està tan bé (alcohol, drogues i sexe) que prefereix seguir de festa, abans que tornar a casa, on la seva mare, molt rígida, el té amargat. Però al final, la cosa es complica i, tot que es un ‘col.lega’, no tenen més remei que carregar-se’l. Qualsevol cosa per salvar el coll. Tenen bons advocats i calers, però davant d’un segrest i d’un assassinat, no hi ha res a fer.
Jo diria que ‘Alpha dog’ té molta energia i, a voltes, sembla que poca lògica, tot i que se’ns assegura que està basada en fets reals. De fet quan acaba la pel·lícula, se’ns explica quina sort han corregut totes les persones que van participar en el segrest i l’assassinat del nano, de només quinze anys. I és que costa d’entendre que a un grup de ‘traficants pijos’ segrestin un xavalet sense estudiar-ne les conseqüències. Menys festes i més estudiar, com diria algun. Amén.
Comentari: 'Los 4 fantásticos y Silver surfer'. Nota: 6
Poc fantàstics
2007 / Estats Units / 95 ninuts / Ciència Ficció – Còmic / Director: Tim Story / Intèrprets: Ioan Gruffudd, Jessica Alba, Chris Evans, Michael Chiklis / La primera família de superherois de la factoria Marvel, ‘Los 4 fantásticos’, s’enfronten a ‘Silver surf’, un enigmàtic personatge intergal·làctic que arriba a la terra amb l’objectiu de destruir-la totalment. Ho fa en nom d’una ‘força’ molt més poderosa que ell, que encara estar per arribar. Ell n’és l’emissari. En Reed, la Sue, en Johnny i en Ben han de trobar la manera d’aturar-lo. Ho han de fer el més aviat possible. No poden perdre ni un minut més. Aturar en ‘Silver Surf’ i també al malcarat doctor Van Muerte (és holandès?), a qui creien que ja havien enviat a l’altre barri feia temps.
Fluixa, molt fluixa. Sóc dels que penso que ‘Los 4 fantásticos’ mai haurien haver sortit dels còmics. I és que dos dels components de la família, ‘la cosa’ (crec que es diu així), y ‘el hombre antorcha’ són molt difícils de mantenir la seva credibilitat visual quan deixen les vinyetes i passen a tenir carn i ossos. Per molt que s’esforcin els responsables dels efectes especials, no convencen, com tampoc no ho fa el mateix ‘Silver Surf’. ‘Míster elástico’ y ‘la mujer invisible’, que en aquesta pel·lícula es casen, són una mica més propers, més humans –per dir-ho d’alguna manera-, però la resta…
(La resta del comentari explica pars de la pel·lícula)
L’argument és molt simple, pràcticament inexistent. L’únic que la salva de la ruïna total són algunes escenes d’acció com, per exemple, quan un helicòpter cau a sobre del terrat on s’anava a celebrar la boda. Per mí, és la millor, sense cap mena de dubte. Tim Story ja va decebre amb ‘Taxi, derrape total’ (2004) i a ‘Los 4 fantásticos' torna a punxar. No ens explica massa bé perquè arriba a la terra Silver Surf (a qui ens caracteritza molt per sobre, per cert) i els diàlegs entre els 4 herois són molt cursis. N’hi ha un que no me’l puc treure del cap. Crec que es força significatiu. És entre ‘Míster elástico’ i un militar exigent i maleducat. És enmig d'un bosc i va més o menys així:
-Militar: Aquí se acaba vuestro trabajo. Del resto me encargo yo.
-Míster elástico: Perdone, pero es usted quien ha venido a pedirme ayuda a mí. Soy uno de los científicos más competentes del mundo y estoy a punto de casarme con la chica más guapa del universo. ¡Me merezco un respeto!
-Militar: De acuerdo… Lo dejo en sus manos (estan intentant ‘caçar’ en Silver Surf.
-Mujer invisible: Mmm… Que caliente me has puesto.
Diàlegs com aquests són una constant a la pel·lícula. L’únic que compensa veure-la és la presència de la guapíssima Jessica Alba, en primera línia des que va enamorar a tot el públic masculí –i part del femení, està clar- a l’extraordinària ‘Sin City’ (2005). També té certa gràcia la presència d’un dels dos cirurgians plàstics de la sèrie ‘Nick Tup’, que emet amb força èxit TV3, ‘la meva’. Fa de doctor Van Muerte, un personatge que té més gràcia que els ‘4 fantásticos’ junts, amb permís de la Jessica Alba.
Van Muerte torna de l’alter món (no sabem perquè ni com) i, a petició del govern, es posa a treballar al costat dels herois de la Marvel, que l’odien fins a punts insospitats. Els seus motius tindran. Com ells presagiaven, més que voler capturar a Silver Surf, el seu objectiu era apoderar-se de la taula, que és on rau tot el poder. Ho aconsegueix, com no, però més tard els ‘4 fantásticos’ salven al món i li passen factura a ell.
Això sí. Res hauria estat possible sense la bonhomia de Silver Surf, que passa de dolent a bo en un segon. Sacrifica la seva vida per salvar la Terra, tot després de veure que ‘la mujer invisible’ és una bona noia, com la seva exparella, morta en alguna guerra intergal.làctica. Però, atenció, sorpresa… quan les lletres de crèdit comencen i la gent marxa del cine (jo mai), es veu en Silver Surf flotant en l’aire, molt a prop de la seva taula… Hi haurà més ‘4 fantásticos’? Segur que sí. I més després de veure que és la pel·lícula més vista de la setmana. A l’estiu, com no, tot és possible.
dimarts, d’agost 14, 2007
Comentari: 'El verano de Kikujiro'. Nota: 8'1
El despertar de Masao
1998: Festival de Cinema de Valladolid (Premi de la Crítica i Millor actor / Japó / 121 minuts / Drama / Director: Takeshi Kitano / Intèrprets: Beat Takeshi (Takeshi Kitano), Yusuke Sekiguchi, Kayoko Kishimoto, Kazuko Yoshiyuiki, Great Gidayu / En Masao té nou anys. Viu amb la seva àvia, però no la veu massa. La dona treballa molt. Avorrit i de vacances, decideix anar a buscar la seva mare, a qui pràcticament no coneix. Una amiga de l’àvia li demana al seu marit que se’n vagi amb ell. Es tracta d’en Kikujiro, un antic ‘yakuza’. A priori pot semblar que no és la companyia adeqüada pel nen. O sí?
Asseguren que és millor estar sol que mal acompanyat. Qui ho diu això? M’imagino que les persones que algun cop han viscut amb algú, està clar. En Masao està pràcticament sol en aquest món. La seva àvia, que és qui es cuida d’ell, està tot el dia fora de casa. No se’n pot ocupar massa. La seva mare va marxar quan ell era ben petit; suposadament per guanyar diners per a la família. I al pare ni se l’esmenta. En Masao va a l’escola sol, quan torna dina sol, se’n va a jugar sol… Al llarg de l’any pot refugiar-se en els seus companys de classe, però ha arribat l’estiu i, ara que toquen vacances, està més SOL que un mussol. Segur que en Masao no estaria millor mal acompanyat? Millor ben acompanyat, està clar, però la soledat se’l menja. És un nen trist, acomplexat, que va d’un lloc a un altre sense saber ni perquè. Sort en tindrà d’en Kikujiro.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Takeshi Kitano, un altre director d’origen oriental, com no, em fa vibrar com pocs. És un geni. Va, li perdonarem la llicència d’estar al capdavant d’’Humor amarillo’… que en el seu moment també va ser un puntàs. No deixa de sorprendren’ns mai. A ‘Battle Royale’ (2000), on feia d’actor principal, em va deixar perplex amb una lluita ‘fraticida’ entre els alumnes d’una mateixa classe, confinats en una illa pràcticament deserta i plena de trampes. ‘Només en pot quedar un’, diu ell mateix al començament de la cinta. Violència per un tub! A ‘Zatoichi’ (2003), dirigida per ell, ens explica la història d’una espècie de samurai cec (que al final representa que no ho és) i a ‘El Verano de Kikujiro’ s’inventa una tragicomèdia rodona. Res de violència, tot i que costa de creure. La pel•lícula és tendre i còmica alhora; poètica i graciosa. Ho té tot.
En Kikijuro és un malparlat. Deixa anar perles com cabró, gras, calb, ignorant o qualsevol altre insult gratuïtament, només obrir la boca, abans fins i tot de dir bon dia, per explicar-ho d’alguna manera. Demana allò que vol sense contemplacions. No pregunta, ordena. Excepcional l’escena en què obliga al recepcionista d’un hotel a portar-lo en cotxe perquè no li ha deixat diners pel taxi. ‘La factura és massa cara, cabró. Com que m’has robat, ara em portes tu’. Frases similars a aquesta són les que fa servir en tot moment, a tota hora. És un home dur amb els de la seva edat, tendre amb el nen, cada cop més. I això és de valent. Conec massa gent que és dura amb els febles i feble amb els durs. Vosaltres també en sabeu d’algú, no? Clar! De covards n’hi ha a tots els llocs. Al començament, en Kikijuro s’aprofita d’en Masao, obligant-lo a escollir els guanyadors d’unes curses de bicicletes (creu que té un do), però després acaba venerant-lo. Veu que el nen està necessitat de carinyo; és tot innocència. I li dóna, com no.
La mare d’en Masao s’ha oblidat d’ell. Quan arriben a la casa on viu –després de mil i una peripècies-, veuen com acomiada al seu marit… i a un altre fill. Aquest sí que el cuida. ‘Serà cabrona’, com diria el mateix Kikijuro. Però el bon home no vol que el nen pateixi. Li diu que no és la seva mare, es tracta d’un altra dona que ara viu en aquella casa. Decideix emportar-se’l ràpidament perquè no pateixi. El millor de la pel·lícula, i la part més còmica, està encara per arribar. Comença quan atura un parell de motoristes i els exigeix que li donin una campana que, suposadament, serveix per cridar als àngels; un amulet, vaja. Immediatament la regala al Masao. Li diu que la seva mare la va deixar a la casa on vivia abans de marxar… perquè, si algun dia ell hi anava, li entreguessin en mà. Mentida piatosa. Cap problema.
Aquests dos motoristes, el gras i el calb, a qui Kikijuro comença atemorint, per després ficar-se’ls a la butxaca, formen una parella fantàstica. Ells dos i un bon home, el ‘senyor simpàtic’, que accepta portar en Kikijuro i en Masao en cotxe, formen una ‘família’ extraordinària… la que el nen no ha tingut mai. A les ordres del ‘yakuza’ estan disposats a fer qualsevol cosa: el gras de peix globus, i el calb de pop, perquè en Masao els pesqui… Fan d’extraterrestes, juguen a ‘un, dos, tres pica paret’, es col·loquen mitja síndria per barret perquè el nen els piqui… infinitat de coses. Qualsevol excusa és vàlida perquè deixi de pensar en la seva mare i sigui feliç. Qui ho diria. Estava avorrit com mai i li regalen el millor estiu de la seva vida. Ha fets amics per sempre.
La cançó central de ‘El verano de Kikijuro’ és boníssima. Ara mateix vaig a veure si la trobo. Acabo. Visualment, la pel·lícula és molt bona. Les escenes dels somnis de l’home i d’en Masao són expectaculars, com els signes que en alguns moments s’incorporen per reforçar l’acció. Un àngel gegant quan se’ns parla dels ‘poders’ de la campana, una fulla de parra per tapar el sexe del ‘calb’ mentre juguen a una versió ‘porno’ de l’’un, dos, tres pica paret’.... ‘Calb, cabró, perquè t’has despullat del tot. El joc era en roba interior’. Genial. Takeshi Kitano torna a sorprendre. En cas contrari, no seria ell. En vull més.
Ah; i deixo una pregunta a l’aire: En Kikijuro ho ha passat tan malament com en Masao? Ho dic perquè, aprofitant el viatge, Visita a la seva mare, que és en una residència. Entra, la veu i se’n va sense dir-li ni una paraula. També el va abandonar… Fi.
Comentari: 'Banderas de nuestros padres'. Nota: 7
El poder de la imatge
2006 / Estats Units / 132 minuts / Bèl·lic – Basada en fets reals / Director: Clint Eastwood / Intèrprets: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Neal McDonough, Barry Pepper, Robert Patrick, John Benjamin Hickey, John Slattery, David Patrick Kelly, Jon Polito / ‘Banderas de nuestros padres’ ens explica la batalla d’Iwo Jima, l’episodi més sagnant de la Segona Guerra Mundial en el Pacífic, des del punt de vista dels nord-americans. Va ser el mes de març de 1945. Aquesta batalla va quedar immortalitzada en una foto d’un grup de soldats col·locant la bandera del seu país.
Em quedo amb 'Cartas desde Iwo Jima', que és la versió japonesa de la mateixa batalla, també dirigida pel gran Clint Eastwood, un dels meus directors de cinema preferits. D’ell en parlo abastament en el comentari de l’altra pel·lícula, que crec que és més rodona, en tots els sentits. Hi ha escenes de ‘Banderas de nuestros padres’ que s’assemblen força a ‘Salvar al soldado Ryan’ (1998), un ‘clàssic modern’ del cinema bè·lic. En aquell cas, Steven Spielberg ens relatava el desembarcament de Normandia i ens parlava contínuament d’herois. Aquí, Eastwood fa tot al contrari: ens apropa als antierois, els soldats que s’han fet ‘famosos’ sense voler-ho i, el més important, sense meréixer-ho. I ells ho saben. Per això, a voltes, ho passen tan malament. Els veritables herois estan morts, al cementiri, i ells fent una gira mediàtica sense fi. Quin càstig!
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
I és que en aquesta batalla tot és fruit de la casualitat, fins i tot com arriba a publicar-se la famosa fotografia, la que tots hem vist un milió de cops. M’explico. Els nord-americans no poden acabar amb la resistència dels japonesos. Un petit grup de ‘yankees’ arriba al cim de la muntanya d’Iwo Jima i aconsegueix clavar-hi una bandera dels Estats Units. No han guanyat res. Només posen un tros de drap en un lloc determinat. La instantània d’aquest esdeveniment només l’aconsegueix un fotògraf. A prop n’hi havia un altre, però aquell dia tenia problemes amb la màquina i, mentre intentava solucionar-los, es perd la foto de l’any, o la del segle, qui sap!
La sort és de qui la persegueix? Potser sí, no ho sé. Aquell dia es un militar qui canvia el curs de la història. Des del seu despatx, còmode, sense problemes, lluny de les bales i del fang, agafa el telèfon i truca a un dels militars que hi ha a peu de muntanya. Li demana la bandera que acaben de clavar a Iwo Jima. La vol per a ell. Li fan cas, està clar. Qui paga, mana. Llavors un segon grup posa una altra bandera –la de recanvi- i, llavors sí, el fotògraf que abans havia tingut problemes aconsegueix la instantànea. I el que són les coses: la que arriba als diaris i tromfa és la seva, la de la bandera de recanvi, la que col·loca aquest segon grup. Que ningú s’equivoqui: la foto històrica no és la de la bandera que clavar el primer grup en arribar a la cima, jugant-se la vida. És l’altre!
Qui diu que la vida no està plena de casualitats? Per començar, triomfa el fotògraf que, inicialment, no estava en el lloc adeqüat en el moment precís. Per continuar, la majoria dels soldats que posen la primera bandera moren, sense treure’n profit de la seva suposada heroïcitat. Els que posen la segona (dels quals només n’hi ha tres que sobreviuen) són els que s’emporten tots els honors. I per acabar: no m’hauria agradat estar en la seva pell. Els exploten fins a punts insospitats, com a ‘micos de fira’. Els porten amunt i avall amb l’únic objectiu de vendre bonus d’estat per seguir finançant una guerra inútil, com totes.
I ho aconsegueixen, perquè als tres herois (antiherois en realitat), s’acaben transformant en un bon producte de màrketing, un producte que es ven bé, representen l’esperança davant de la desesperació que envaeix els Estats Units en aquells anys.
Tot aquest procés, Eastwood l’explica com ningú, sense patriotisme, sense intentar desprestigiar als protagonistes. I és que una única fotografia, i no la vertadera, ho canvia tot. Fa pujar la moral dels soldats i de tot el país com l’escuma. Porta als nord-americans cap a la victòria, pagada amb moltes vides, com sempre.
‘Cartas desde Iwo Jima’ és més profunda, molt més sentimental que ‘Banderas de nuestros padres’. Aquí no t’acabes de posar en la pell dels tres soldats, als qui tot els queda massa gran. Tres soldats que no suporten l’’èxit’ i que acaben força malament. L’Ira, que és indi, sembla que s’acaba suïcidant (tot i que la versió oficial es que es mor de fred), en Rene no sap com guanyar-se la vida. Quan era un heroi, tothom li oferia feina. En acabar-se la gira, ningú se’n recorda d’ell. Fins i tot a la policia local li diue que no reuneix les condicions necessàries per desenvolupar la feina amb èxit. Com canvia el conte, no? L’infermer, en Doc, (la història l’explica un del seus fills, que està escrivint un llibre) és l’únic que tira endavant, comprant la funerària on havia treballat tota la vida. De l’èxit al fracàs hi ha una línia ben petita, podríem dir ‘la delgada línea roja’ (1998), ja que parlem de pel·lícules de guerra. O no?
dijous, d’agost 09, 2007
Comentari: 'Quitting'. Nota: 7'8
Com sortir de l’infern i explicar-ho
2001 / Xina / 118 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Zhang Yang / Intèrprets: Jia Honghseng, Wang Tong, Zhang Yang, Jia Fengsen, Shun Xing, An Bin, Chai Xiuling, Li Jie / Quitting és la història de Jia Hongsheng, un dels actors més importants de la xina de finals dels vuitanta. Quan estava en el seu millor moment va caure en la drogoaddicció. Es va veure obligat a abandonar la seva carrera, a més de perdre la seva posició social. En Jia va caure en una profunda depressió, de la qual en va sortir gràcies als seus pares i a la seva germana.
‘Quitting’ és una petita obra mestra. L’he descobert per casualitat, oblidada en una estanteria de la Biblioteca de Palamós que, perquè no dir-ho, té pel·lícules molt interessants. A mi m’encanta el cinema oriental i, pel que he vist, a la persona o a les persones que s’encarreguen de fer el fons de DVDs, també. Aquesta joia de Zhang Yang comparteix espai amb diversos títols del gran Takeshi Kitano, de l’original Kim Ki Duk i de l’insuperable Akira Kurosawa. Tot un luxe pels palamosins, sense dubte.
Per què ‘Quitting’ és excepcional? Per moltíssimes coses. Per començar, perquè està interpretada per tots els protagonistes de la història real. És a dir, pel mateix Jia Hongsheng (quina passada fer d’un mateix!), la seva família verdadera, els seus amics i els seus companys de treball al llarg de la dècada dels noranta. Per continuar, no ha de ser fàcil reviure un calvari com el seu, perdut en la beguda i les drogues. S’ha d’agrair el seu esforç per explicar-nos obertament la seva aventura, que deixa clar (per qui encara no ho sàpiga) que la droga no fa diferències. Hi poden entrar els rics i els pobres, els qui tenen la vida solucionada i els que no saben ni on caure’s morts. En Jia era un actor de culte, amb fama, amb diners, i no li va servir de res.
Seguim. En Jia sempre haurà d’agrair l’arribada dels seus pares a Beijing. Impressionant les imatges del centre i de la Ciutat Prohibida. Jo vaig anar a la capital de la Xina fa uns anys i recordar-la, gràcies a aquesta extraordinària pel·lícula, ha estat una experiència única. Els seus pares eren uns camperols, potser no parlaven bé, potser no tenien una cultura exemplar, però eren unes bones persones i estimaven al seu fill com ningú. No sé si hi ha molts pares capaços de soportar un impresentable com en Jia, que els tractava a puntades de peu. Els insultava, els ignorava (que a vegades encara és pitjor), els humiliava i, fins i tot, va arribar a picar-los. No sabia què feia; n'estic segur.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Hi ha una escena absolutament brutal. En Jia li demana al seu pare que li compri una cinta de ‘The Beatles’. L’home va a comprar-la immediatament, però no recorda bé el nom del grup i demana alguna cosa més o menys així: ‘The Bitis’. Potser perquè ho sé, però la diferència entre un i altre nom no és massa gran. La dependenta tampoc és massa desperta i el pare d’en Jia se’n va de la botiga sense res. Quan arriba a casa no és capaç de explicar-li al seu fill que no ha trobat la cinta i li diu que encara no hi ha anat. Fa que el seu fill surti de l’habitació i s’hi cola sigilosament. La registrarà? Vol saber si hi té drogues? No! Com que no sap escriure, es proposa fer un dibuix de la caricatura de John Lennon que el noi de penjat a sobre del seu llit. És el seu Déu. Ara en parlaré. Amb la feina feta, se’na va a la botiga i aconsegueix la cinta que buscava. Sense l’ajut de la dependenta clar, que no reconeix la cara d’en Lennon. Però si semblava una fotografia, hòstia!...
Gràcies als seus pares i a l’internament en un centre psiquiàtric (on entra obligat per la família, està clar) comença a recuperar-se, tot i que perd un any de la seva vida. Perd un any, però en guanya molts més. Algun dels seus companys s’han quedat pel camí, segons s’explica a la pel·lícula. No tothom té la sort d’estar recolzat, passi el que passi. Ell sí; i al final, lògicament, sap agrair-ho. Per cert, després d’un comportament com aquest, costa recuperar la confiança dels teus. Ell no es droga, pero els pares passen molt temps sense creure-se’l del tot, seguint-lo a tot arreu, interrogant-lo. No es vida ni per un ni pels altres.
Parlo de pel·lícula, perquè ho és, però ‘Quitting’ també té coses de documental, com mini entrevistes al Jia, als seus pares i als amics més directes. Totes les entrevistes són esfereïdores. Pel·lícula, documental i obra de teatre. Per què? Doncs perquè tres o quatre cops s’obre la imatge i veiem que la casa on passa la majoria de l’acció, la casa d’en Jia, és un escenari de teatre. Se’ns mostra, des d’una perspectiva diferent, el lloc on la família Hongsheng va viure aquesta espècie de tragèdia moderna. El seu director, Zhang Yang, ja ens havia sorprès amb 'La ducha' (1999).
En Jia cau a la droga per una crisi d’identitat, crec, és clar. Diu que està enganyant a la gent (segons ell, fent d’actor fa creure als altres coses que no són veritat) i no sap sortir-se’n a temps d’aquesta idea que l’està podrint per dins. A partir d’aquí, en Jia es fica al cap que té sang anglesa i que és fill de John Lennon. I no pots treure’l d’aquí. ‘Fill’ de Lennon i fan confessable de Robert de Niro. De fet, a la porta de la seva habitació té una fotografia d’aquest fantàstic actor a la pel·lícula ‘Taxi Driver’. Només l’amor dels seus pares, que aconsegueixen que acabi deixant la droga i es tregui aquestes idees del cap, el fan tornar a la realitat. Desconec si en Jia Hongsheng ha tornat a actuar (ara mateix vaig a la Biblioteca de Palamós a tornar la pel·lícula i a mirar-ho), però asseguro que intentaré de trobar algun dels seus èxits anteriors, com ‘Amor de fin de semana’. Gràcies Jia. I sort!
dilluns, d’agost 06, 2007
Coses: 10 raons per anar a Amsterdam
Ciudad moderna. Las casas típicas holandesas son de bella factura, pero la ciudad está abierta a todo lo moderno. Como ejemplo este magnífico puente que conduce a otra gran obra, el museo ‘Nemo’ (dedicado principalmente a los niños) y ala Biblioteca Central, de la que hablaré en el siguiente punto. En el ‘Nemo’, con forma de barco, se pueden ver un montón de actividades relacionadas con la ciencia. La ‘Central Station’ y la ‘Passenger Terminal’, ambas de tamaño XXL, también demuestran que la modernidad y la funcionalidad están combinadas perfectamente. Ámsterdam es una ciudad muy moderna. Tiene un millón de habitantes, pero nada está demasiado lejos. Desde el primer día, te encuentras como en casa. ¡Muchas gracias!
Ciudad con tecnologia. La biblioteca central de Ámsterdam es genial, igual que sus servicios. Para empezar, está abierta los sábados y los domingos que es cuando, habitualmente, la gente tiene más tiempo libre. No cierra al mediodía y en la séptima y última planta tiene un restaurante con buena comida y unas vistas espectaculares. En cada planta hay un sinfín de ordenadores para hacer cualquier tipo de consulta y, lo más importante, sin necesidad de perder tiempo registrándote. Llegas y si hay alguno libre (que siempre los hay, puede haber medio millar) te sientas, te conectas a Internet y empiezas a navegar por donde quieras, el rato que quieras. Yo aproveché para echar un vistazo a ‘jordicine.blogspot.com’. ¡Qué lujazo de biblioteca!
Ciudad con deporte. El interés de las autoridades holandeses por potenciar el deporte es muy grande. En la popular y grandiosa plaza Dam y aprovechando el gran número de turistas que había en la ciudad, se organizaron diversas actividades, como un torneo de fútbol playa (con arena traída para la ocasión, claro) y una exhibición de salto de pértiga con los atletas que se preparan para los Juegos Olímpicos de Pekín. En el torneo de fútbol playa, me reencontré con dos viejos conocidos: los exjugadores del F.C. Barcelona Frank y Ronald de Boer, que formaban parte del equipo que se proclamó campeón. Ambas competiciones fueron seguidos por un buen número de aficionados sentados en gradas retráctiles.
Ciudad acogedora. Los holandeses son muy amables; y si eres catalán, dicen que todavía más. La vinculación entre Ámsterdam y Barcelona, especialmente gracias al fútbol, es espectacular. Desde tiempos pretéritos, han sido muchos los jugadores de esta nacionalidad que han formado parte del Barça. Actualmente, el equipo lo dirige un holandés, Frank Rijkaard y, aunque desde la sombra, otro ‘tulipán’, Johan Cruyff, sigue teniendo mucho que decir. La hospitalidad holandesa la viví en primera persona en el ‘Bed and Breaksfast’ en el que me hospedé. Una casita típica con techos altos muy espectacular, como puede verse en esta foto. Anfitriones simpáticos, buenos desayunos (equilibradísimos) y unas camas de lo más cómodas. Mmm…
Ciudad abierta. A mí me encanta ir de tiendas, es así. En una librería me sorprendió ver la cantidad de ejemplares de dos libros de autores catalanes. Los he leído los dos y son sublimes, especialmente el primero. Me refiero a ‘La sombra del Viento’, de Carlos Ruiz Zafón’, y de ‘La Catedral del Mar’, de Ildefonso Falcones. Tampoco faltaban el vino y el cava catalán, como demuestra este anuncio colgado en una de las principales bodegas. Por cierto, la ropa está al mismo precio que aquí. A pesar de ser una marca holandesa, ‘G-Star’ no afloja. Las chaquetas y los pantalones valen exactamente igual. Eso sí, las camisetas están a mitad de precio. Y sigo sin saber que quiere decir el ‘3301’ que acompaña todas sus prendas. ¡Sorry!
Ciudad con cambios. Me refiero, sobre todo, al tiempo. Cambia más que la bolsa, si se me permite el chiste fácil. Ámsterdam me acogió con lluvia y frío invernal… ¡en el mes de agosto! Después de quitarme las bermudas y las chancletas, tuve que ponerme pantalones largos y deportivas con calcetines. Y encima de la camiseta, chaqueta, ‘G-Star’, por supuesto, y un canguro. Aún y así, tenía frío. El problema es que cuando salía el sol, te sobraba todo. Los dos primeros días la lluvia y el sol se alternaban por igual, dando lugar a postales como ésta, con Arco Iris incluido. Del tercer al quinto día, ¡no problem! Sol y buen tiempo, como decían en su día ‘Os Resentidos’. Tanto sol, que incluso llegué a echar en falta las sombritas iniciales. ¡Ai!
Ciudad Cultural. Con más museos que habitantes. Yo hice una selección previa y me limité a ir a tres. Tengo que confesarlo. Empecé con la ‘Anne Frank House Prinsengracht’, impresionante en todos los sentidos. Nunca había visto tanta gente triste junta. Han pasado muchos años, pero el espíritu de esa niñita sigue vivo. Por cierto, en la tienda del museo compre un ejemplar de su diario en catalán. También estuve en el ‘Van Gogh Museum’ (¡qué pasada ver cuadros como los girasoles en vivo y en directo!) y el museo de la cerveza, del que hablaré después. Aviso para navegantes: Si queréis evitar colas como ésta en la casa de Anne Frank, comprar las entradas por Internet. Es llegar y besar el santo. ¿Para algo sirve esto de bloggear, no?. ¡Brutal!
Ciudad Verde. No en vano a Ámsterdam se le ha llamado la ciudad de los tulipanes, aunque en verano no se puede ver ni uno, a no ser que sea en foto. ¡Qué lastima! El mercado central de las flores es espectacular, como el número de variedades que pueden comprarse en él. La verdad es que los holandeses lo decoran casi todo, como el exterior de las casas-barco que se pueden ver en todos los canales. Casas flotantes, algunas prestigiosos ‘Bed and Breakfast’, de los que te enamoras sólo con verlos. La capital holandesa también tiene su ‘Central’ o ‘Hyde’ Park. En este caso, por partida doble. Sus dos pulmones son: ‘Oosterpark’ y ‘Vondelpark’. En ellos, se puede ver a cantidad de gente haciendo footing o, sencillamente, tumbados sobre la hierba.
Ciudad ecológica. Lo es gracias al gran número de bicicletas que hay. No lo podía imaginar antes de verlo. Te cuentan. ‘la gente va en bici’… y piensas, claro, pero los coches deben ganar por goleada. ¡Pues no! Entre bicicletas y barquitas (combinados en la foto), son mayoría. Los coches se quedan en mera anécdota. El problema es para los transeúntes, sobretodo si acabas de llegar. No estás acostumbrado y, cada dos por tres, estás andando por el carril bici, con el riesgo de que te atropelle un ciclista. Las calles están llenas de aparcamientos de bicicletas, sin un solo coche. Moverse por Ámsterdam es una delicia. En bici, en barquita, a pie (la ciudad lo permite), en tranvía, en metro, en coche particular o en taxi, claro. ¡Ámsterdam forever!
Y ciudad permisiva. Con todo. Ciudad permisiva con la droga (con un número inacabable de ‘Coffeshop’ y de tiendas de setas alucinógenas) y con el sexo, con el ‘Red District’ como una de sus principales atracciones turísticas. En él, se pueden encontrar bellas mujeres (y no tan bellas) detrás de un escaparate, como enseñando el ‘producto’ (o sin el como). ‘Abierto hasta el amanecer’ como diría Robert Rodríguez. Hay mujeres ‘disponibles’ a toda hora, de la mañana a la noche. La pregunta que se hacen las turistas, y que entiendo perfectamente, es la siguiente: ¿Para cuando escaparates con hombres? Ni idea. Ámsterdam parece una ciudad segura, incluso en el ‘Red District’, con circuito cerrado de televisión. Como reza uno de los eslóganes de la ciudad: ‘Amsterdam XXX’. Pues vale. Por cierto, me olvidaba del museo de la cerveza ‘Heineken’, holandesa, como no. Se trata de un museo con multitud de actividades interactivas. Una pasada. ¿Os gusta la foto? Mía como todas las otras… ‘Of course’.
Comentari: 'Ratatouille'. Nota: 7'3
Hi ha un ratolí a la cuina… cuinant!
2007 / 110 minuts / Estats Units / Animació / Director: Brad Bird / En Remy és un simpàtic ratolí que somnia en convertir-se en un gran chef francès. És una paradoxa perquè, lògicament, els cuiners detesten els rosegadors. Un dia, en Remy està provant noves receptes acompanyat del seu germà, que és capaç de menjar-se qualsevol cosa. La vella que viu a la casa intenta matar-los amb una escopeta i, en el seu intent de fugir, en Remy salta a una clavaguera que el deixa a les portes del restaurant d'Auguste Gusteau, el seu ídol de sempre. Després de entrar a la cuina per una finestra, fa amistat amb un jove aprenent, que no en sap res de cuina. Amagat sota del seu barret, el ratolí farà realitat el seu somni i revolucionarà la ciutat de l'amor.
Visualment, ‘Ratatouille’ és una gran pel·lícula. I és que al capdavant del projecte hi ha Brad Bird, que ja em va fer vibrar amb ‘El gigante de hierro’ (1999) que, amb el pas del temps, s’ha convertit en un clàssic. Ell també és el responsable d’un dels grans títols de l’última dècada: ‘The Incredibles’ (2004). Per tant, l’èxit del seu darrer projecte no és una casualitat. Tots els personatges, començant pel del ratolí protagonista, en Remy, estan molt ben trobats. Són simpàtics, amb caràcter, amb personalitat… gairebé reals, diria jo. A més, la relació de conveniència-amistat entre el rossegador i l’ajudant de cuina està molt ben definida, igual que l’exigent crític de cuina que diuen que dobla Ferran Adrià. Gran encert!, sense cap tipus de dubte.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Aviam. ‘Ratatouille’ és rodona, com un formatge (ja que parlem de ratolins) però, des d’un punt de vista argumental, he de dir que no m’acaba de convèncer. No hi ha res que falti ni sobri, perquè tot és perfecte. És més un problema de plantejament. Segur que a Brad Bird no li agraden els rossegadors, i encara menys si s’instal·len en una cuina, però li ha fet gràcia desafiar la llei d’allò que és aparentment normal posant en Remy al capdavant dels fogons. Potser sóc massa convencional (penso que no), però que un ratolí sigui el millor cuiner de París… Que voleu que us digui. Sé que són dibuixos animats i que entre vinyeta i vinyeta tot és possible, com que els cotxes tinguin vida pròpia (‘Cars’, 2006) o que els pingüins cantin i ballin (‘Happy Feet’, 2006). Però aquí és diferent. Ratolí i menjar són antònims irreconciliables.
Deixant tot això de banda, perquè no deixa de ser una anècdota (o no), cal aplaudir que Brad Bird s’hagi atrevit a fer una pel·lícula sobre la cuina. Enganxar als nens i els que no ho són tant amb cotxes és fàcils, però amb ratolins i menjar… I a més, en l’últim any hi ha una clara sobredosi de rossegadors, amb ‘Ratónpolis’ (2006) o la impresentable ‘Pérez. El ratoncito de tus sueños’(2006). Sigui com sigui, ‘Ratatouille’ enganxa i les dues hores que dura passen volant. A més, la pel·lícula dóna un missatge global molt interessant: apropar tothom cap a la bona cuina (qualsevol pot ser un bon cuiner) i desterrar els menjars precuinats i congelats.
En aquest punt, cal destacar la figura del xef que s’encarrega del restaurant ‘Gusteau’ després de la mort del seu propietari. He llegit en algun lloc que aquesta mort té un paral·lelisme amb un gran cuiner francès que va acabar suïcidant-se per la pressió d’haver de crear plats nous per mantenir les seves estrelles Michelin. A ‘Ratatouille’, quan Gusteau mor, el xef que inicialment hereda el seu restaurant fa servir la imatge del seu exsoci per vendre burritos, frankfurts i tot un seguit de productes vergonyants per un cuiner de veritat. Quin sacrilegui! Si Gusteau aixequés el cap…
El nom de la pel·lícula, ‘Ratatouille’, cal buscar-lo en un plat de verdures, d’origen camperol, amb el qual Gusteau recupera la credibilitat després d’uns anys de dificultats. Aquest plat és tan bo, que Ego, el crític que no soporta el menjar de Gusteau, acaba adorant-lo. El personatge d’Ego, començant pel nom és brutal. El seu aspecte esquàlid i la seva casa (amb la mateixa forma que un taüt) són molt encertats. A més, al final de la pel·lícula, Ego dóna un missatge que molts crítics (de cuina, de cinema, de moda…) s’haurien d’apuntar. Diu alguna cosa més o menys com aquesta: ‘Els crítics, des de la nostra posició, creiem que estem per sobre de la resta. Tot i això, moltes vegades, el producte del qual parlem, per dolent que sigui, té més qualitat que el nostre escrit. Quina gran veritat Ego! Com a mínim, els altres arrisquen… i això és el més important. Esteu d'acord, no?
En definitiva, ‘Ratatouille’ alliçona: fa estimar la cuina, desterra els congelats i critica els crítics, a més de dornar-nos una visió fantàstica de París. Un però? Que el cuiner sigui un ratolí. Ja sé que Remy és la pedra angular de la pel·lícula, però no passa res. De fet, al final, Brad Bird tanca el cercle amb l’arribada d’un inspector de sanitat i la suspensió de la llicència de Gusteau per tenir la cuina infectada de ratolins. Com a mínim hi posa una mica de lògica… El ratolí, però, segueix amb el jove aprenent i la seva xicota i obren un restaurant mlt més coquetó: el ‘Ratatouille’, on les cues, amb Ego al capdavant, estan assegurades. Què hi farem…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)