dijous, de març 29, 2007
Comentari: 'Ficció'. Nota: 8
Desitjant estimar
2006 / Espanya / 107 minuts / Drama / Director: Cesc Gay / Intèrprets: Eduard Fernández, Javier Cámara, Montse Germán, Carme Pla, Ágata Roca / L'Àlex (Eduard Fernández) és un director de cinema tímid i introvertit. Per acabar el seu últim guió, deixa la seva dona i els seus fills a Barcelona i es trasllada a casa d'un amic que viu al Pirineu. Allà espera trobar la inspiració que busca. Casualment, l'Àlex coneix la Mònica (Montse Germán), una violinista que està de vacances a casa d'una amiga comuna. L'amor neix entre tots dos, un sentiment que intentaran controlar com sigui.
'Ficció' és una pel·lícula encantadora, d'aquelles que t'encisen poc a poc. És voluntàriament lenta perquè, d'aquesta manera, gaudim encara més dels paisatges, del sol, de la pluja, de la música, de les mirades. Podríem dir que és una pel·lícula minimalista, de personatges, igual que l'anterior de Cesc Gay, ‘En la Ciudad’ (2003). És una història d'amor total que, en alguns moments, em va recordar l'inoblidable 'In the mood for love' de Wong Kar-Wai. Estimar i no poder-ho demostrar, amagar allò que és inamagable, decidir qui ets, cap A on vas i a qui esculls perquè et faci costat. Preguntes que, abans o després, tothom es pot fer.
Desconec si és una pel·lícula autobiogràfica, però podria ser-ho perfectament. Cesc Gay té 40 anys, igual que l'Àlex. Tots dos són directors de cinema i, segons es desprèn de 'Ficció', les pel·lícules del personatge que interpreta magistralment l'Eduard Fernández no serien massa diferents a les del cineasta barceloní. La Mònica, guapíssima, ho explica perfectament: 'Quan arribem a aquesta edat mirem cap endavant, cap enrere i ens preguntem què hem fet fins ara i cap on anem...'. És exactament el que pensa l'Àlex i, perquè no, potser el mateix Cesc. Tan l'Eduard com la Mònica han estat arrossegats per la inèrcia i, en un moment donat, se n'adonen que potser els hauria agradat agafar un altre camí. Mai és tard, o sí...
(La resta de comentari explica parta de la pel·lícula)
'Ficció' és una història d'amor esplèndida; un amor que arriba sense avisar, sense que el busquin. Es coneixen per casualitat i a base de mirades (espectaculars quan van en cotxe cap a Puigcerdà), de gestos i de petites converses cada cop estan més units. L'Àlex té dona i dos fills. La Mònica viu en parella i està a punt d'adoptar una nena. Ella se l'insinua en un parell d'ocasions, però ell l'esquiva com pot, tot i que també la desitja. La pluja és sinònim de perill. Tant en el refugi com en el bar la passió ho envaeix tot, però opten per ser fidels a les seves respectives parelles.
En un munt d'ocasions, Cesc Gay ens ensenya la realitat a través de les finestres de les cases del Pirineu o fins i tot dels cotxes. Ens ensenya la realitat des de fora, tot i que el principal objectiu del director és fer-nos partíceps de la mateixa, vol que la visquem al costat dels personatges. De fet, pateixes al seu costat, sobretot quan veus que s'estimen i que no s'atreveixen a demostrar-s'ho mútuament. Hi ha qui dirà que a 'Ficció' no passa res... i potser és veritat. Passa el què ha de passar i res més. Històries humanes i properes, com la vida mateixa.
El final és impressionant. L'Àlex i la Mònica reconeixen que s'estimen i s'acomiaden petonejant-se amb passió. Són els primers i els últims (almenys de moment) perquè ella marxa cap a Madrid. 'És bo enamorar-se de tant en tant' assegura ella. 'Krámpack' (2000) no em va desagradar. Vaig quedar enganxat amb 'En la Ciudad' (2003) i 'Ficció' m'ha enamorat, com als protagonistes. Cesc Gay, amb o sense crisi dels quaranta, promet.
Comentari: 'Team América: La Policía del Mundo'. Nota: 5'9
Crítiques encadenades
2004 / Estats Units / 98 minuts / Animació / Directors: Trey Parker , Matt Stone / Els policies de 'Team America' tenen l'encàrrec de mantenir l'ordre i l'estabilitat al Món. El seu gran enemic és un dictador, el nord-coreà Kim Jong II, que reparteix armes de destrucció massiva als terroristes dels cinc continents. Per impedir la guerra total, 'Team America' contracta un jove i prometedor actor, Gary Johnston, a qui encarreguen que s'infiltri en els bàndol dels dolents.
'Team America' és l'últim producte dels creadors de 'South Park'. És una pel·lícula de marionetes irreverent i sense complexos que, com és habitual en el duet Parker-Stone, carrega contra tot i tothom. Les seves crítiques fulminen als dictadors, als terroristes islàmics i a les estrelles suposadament més compromeses de Hollywood, les que habitualment van a les manifestacions en contra de George Bush (com Tim Robbins, Susan Sarandon o Sean Penn). També hi apareixen Helen Hunt, Alec Baldwin, Matt Damon i el director Michael Moore. Tots ells són tractats con retardats, col·laborant amb Kim Jong II sense adonar-se'n. Qui surt lliure de tota culpa, i no s'acaba d'entendre, és el govern dels Estats Units.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
L'humor de 'Team America' és totalment escatològic, ple d'insults i de paraules malsonants. L'objectiu és ofendre el màxim. Les imatges d'acció són espectaculars, especialment quan els integrans de la Policía Mundial maten als actors de Hollywood. Cossos destrossats i sang i vísceres en abundància. L'escena de sexe entre en Gary Johnston i la Lisa, una de les integrants femenines de 'Team America', és insuperable, senzillement brutal. En totes les posicions i els llocs possibles, amb una mobilitat increíble, i més tenint en compte que els personatges son marionetes.
No tornaria a veure la pel·lícula, però haig de reconèixer que m'ho he passat bé veint-la. L'humor de 'Team America' és fàcil, és veritat; la majoria de vegades la crítica es gratuïta, però a vegades també necessària. Actors com Matt Damon (que l'únic que fa es repetir el seu nom sense parar) queden totalment ridiculitzats. I és que, junts, els actors i la Policia del Món fan més mal que els mateixos terroristes. En el seu intent d'aconseguir la pau mundial ho destrossen pràcticament tot: des de las piràmides d'El Cairo al Canal de Panamà, passant per Corea del Sud o per Nova Iork. Una passada!
dimecres, de març 28, 2007
Comentari: 'Eragon'. Nota: 5'8
Res de nou
2006 / Estats Units / 99 minuts / Acció – Fantàstic / Director: Stefen Fangmeier / Intèrprets: Edward Speleers, Jeremy Irons, Sienna Guillory, John Malkovich, Robert Carlyle, Djimon Hounsou, Gary Lewis, Joss Stone / En un bosc de Alagaësia, un jove granger conegut com Eragon descobreix una gran i bonica pedra blava. Intenta canviar-la per menjar, però carnisser no la vol. Sap perfectament que l'ha trobada en terres del Rei que els té atemorits. Al final, la gema resulta ser un ou, del qual neix un drac, animal que s'havia extingit feia molts anys.
No he llegit el llibre de Cristopher Paolini, escrit amb només 15 anys (ara en té 23), però la pel·lícula és força fluixa, tot i que compleix el seu objectiu: passa ràpid i entretén. 'Eragon' és el primer títol de la triologia de Paolini. La novel·la, que es va publicar al 2003, va ser un èxit mundial de vendes. Va estar 87 setmanes consecutives en la llista de 'best-sellers' del New York Times. Només als Estats Units es van vendre dos milions i mig d'exemplars. Després de veure la primera pel·lícula, la veritat és que no tinc massa ganes de veure les altres dues, si és que s'arriben a estrenar.
És una pena que Stefen Fangmeier no hagi fet una pel·lícula millor, sobretot tenint en compte que comptava amb un repartiment de luxe. John Malkovich fa de Galvatorix, el rei traïdor i tirà. Un irreconeixible Robert Carlay dóna vida a Durza, un 'avampirat' bruixot que dirigeix l'exèrcit de Galvatorix. Jeremy Irons és en Brom, el guia d'Eragon. Un jove i desconegut Edward Speelers, de només 19 anys, encarna al jove genet de dragons. La guapíssima Sienna Guillory és l'Arya, l'encarregada de fer arribar l'ou al noi. El seu personatge té un aire, i crec que no casual, amb la Princesa Arwen del 'Senyor dels Anells', interpretat per Liv Tyler. Eragon és humà, i no un elf, però també s'assembla força al Legolas (Orlando Bloom) de la triologia de Peter Jackson, basada en l'excel·lent obra de JRR Tolkien. Tots dos son rossos, joves, arquers..
De fet, tota la pel·lícula recorda el 'Senyor dels Anells', tot i la presència d'un drac. L'ambientació de totes dues és similar, com la carecterització dels 'úrculos' (molt propera a la dels orcos) i la fesonomia del drag, que té alguns trets del trol gegant. Menys mitjans i menys extres, però amb un objectiu comú: crear un clima sinistre i de marginalitat per exemplificar la lluita entre el bé i el mal, entre la decència i l'opressió.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Com que no he llegit el llibre, tinc alguns dubtes sobre l'argument. Com s'ho va fer Galvatorix per matar tots els dracs menys el seu? Per què maltracta al seu fill? Com va arribar l'ou a mans de la Princesa Arya? Són només tres preguntes, però en podria fer moltes més. Crec que el director intenta explicar moltes coses en poc temps. Que el drag llegeixi el pensament de l'Eragon és força curiós, però queda clar que un i altre s'havien de comunicar d'alguna manera. Com era d'esperar, el jove genet acaba amb Durza, provocant l'ira de Galvatorix, que en aquest primer capítol té un paper anecdòtic. El final, totalment obert, ho deixa tot preparat per a la segona entrega. No tinc cap presa per veure-la.
diumenge, de març 25, 2007
Paranoia 68: Confrontació innecessària
Hi havia una vegada un país on ningú escoltava. No és que la gent fos sorda, ni molt menys, però la majoria preferia parlar i no parar atenció a allò que deien els altres. Si podien fer servir la llengua a tort i a dret, per què parar l'orella? Parlar pels colzes, parlar per parlar, parlar per dir quantes més coses millor, encara que no fossin certes. Això era el menys important. Evitar el silenci a qualsevol preu. El fet de callar els incomodava; consideraven que, si ho feien, donaven ales als qui intentaven viure de bona lluna, permetent la lògica interactivitat del parlar-escoltar, del donar i rebre; del pur intercanvi, del respecte mutu, d'optar per la tolerància, en definitiva.
El país cada cop estava més dividit i semblava que res impediria que s'arribés al caos. Els que no escoltaven ho sabien, però tot valia per arribar a l'esperada victòria final. Volien governar com fos. Preferien dirigir quatre gats mal comptats, repartits en un terrirori semi-desert, que estar a l'oposició en un país estructurat que mirava obertament cap al futur. Els 'sords' havien governat en el passat i volien tornar a fer-ho en el futur. De fet, encara actuaven com si manessin, sense assumir una derrota clara a les urnes. La manipulació era la seva arma de guerra i creien que els altres, els que escoltaven per principis, també feien servir maneigs fraudulents, subrepticis més propis de rèptils que de les persones.
Com es pot seguir cegament a algú que menteix per sistema? Els 'sords' alteraven la veritat en benefici propi, per perjudicar als qui escoltaven. Puc arribar-ho a entendre. Poder per poder, per recuperar la cadira. Se m'escapa, però, per què van arribar a convèncer tanta gent. Ón era l'opinió particular? On era la independència? Els habitants d'aquest país s'havien oblidat de raonar? Per què optaven pel 'seguidisme' sense analitzar la situació? Era més còmode deixar-se portar? Moltes preguntes i cap resposta, com sempre. A vegades formar part d'un partit, d'un grupuscle determinat, té aquestes coses, disciplina per donar i per vendre.
Els 'sords' ho estaven rebentant tot, parlant sense aturador; manifestant-se sense vergonya, en qualsevol moment, per qualsevol cosa. Van intentar manipular la justícia, la policia, les associacions de víctimes de terrorisme, els ciutadans rasos, tot allò que tenien a l'abast... i més. La seva guerra dialèctica amb les persones partidàries dels qui escoltaven va ser total, desafiant aquell estat de dret amb què, paradoxalment, s'omplien la boca quan parlaven. Per sort, encara hi havia gent que parava l'orella i que abans de decidir, PENSAVA. Fer-ho potser havia quedat desfasat, ja no estava de moda, però no els importava gens ni mica. Consideraven que pensar era una virtut i no volien desaprofitar-la.
Aquest país estava alienat, però encara podia ressuscitar. Calia que els que escoltaven ho continuessin fent, oblidant que els 'sords' estaven intentant monopolitzar-ho tot. Calia seguir treballant perquè s'imposés la lògica, perquè tornés la normalitat. El país estava a un pas de la fallida tècnica, però encara es podia evitar. Per desgràcia, m'expliquen que aquest país imaginari està més a prop del que jo pensava i que l'època de confrontació entre els 'sords' i els que escoltaven està de rabiosa actualitat. I jo que pensava que l'any 2007 això no podia passar. Quina llàstima!
dissabte, de març 24, 2007
Coses: TDT? Sí, però...
La TDT (Televisió Digital Terrestre) és un gran avenç tecnològic, ningú pot negar-ho, però a nivell local és un problema de difícil solució. La seva arribada fa que augmenti el número de canals (que sempre és bo, perquè genera competència); millora la imatge i el so i, sobretot, amplia la interactivitat. És a dir, obre la possibilitat que, des de casa, l'espectador participi en la programació.
Fins aquí tot correcte. El problema és que la TDT pot acabar amb les televisions locals, que tenen una tasca de proximitat totalment imprescindible. Són televisions de suport. No lluiten contra cap altra. La seva funció és informar d'allò que passa a la ciutat on pertanyen. Hi treballen molts professionals que, tot i que espero no cridar el mal temps, molt aviat podrien quedar-se sense feina. Per què? Molt fàcil. Al Vallès Oriental només hi haurà dos canals de TDT locals i públics, un gestionat per Granollers i l'altre per Mollet. Això vol dir, per tant, que Televisió de Granollers o Televisió de Cardedeu deixaran d'existir com a tals. L'única sortida que tindran, si ho creuen convenient, és seguir emetent la seva programació per Internet.
D'aquesta manera, desapareixeran programacions senceres, com a mínim per veure-les, com ara, a través de la televisió que coneixem com convencional. Jo conec, mínimament, el cas de Granollers, que haurà de compartir canal amb unes poblacions més. Per tant, són 20 sensibilitats diferents, 20 objectius, 20 interessos particulars. Tenint en compte aquestes premisses, Com s'articula la programació? Qui decideix? Els ajuntaments amb televisió tenen més drets que els que no en tenen? Qui s'adjudica les hores de 'prime time'? On es fan els estudis? Des d'on s'emet?
És d'esperar que, més enllà d'enveges i de rivalitats polítiques, s'imposi la lògica i s'accepti el lideratge de Granollers i de Cardedeu, amb experiència més que justificada en els camps audiovisuals. S'ha d'intentar fer una programació a gust de tothom entenent que, encara que sigui així, estarà descentralitzada. No tinc clar que a la gent de Granollers li importi massa el que passa a Santa Eulàlia i a l'inrevés, però s'hauran d'acostumar a rebre la informació de la seva ciutat combinada amb la de les altres localitats de la comarca. El que s'hauria d'assegurar, per sobre de tot, és el lloc dels professionals de les televisions existents, en la mesura que sigui possible. Hi ha gent amb un bon futur professional i no se'ls pot tallar d'arrel.
Queda clar que, tant a nivell de programació com a nivell humà, la Televisió Digital Terrestre (TDT) perjudicarà considerablement a les emissores locals, que hauran d'intentar sobreviure com puguin. Se suposa que tindran menys publicitat i menys recursos, tot i que també és veritat que les despeses dels ajuntaments, a partir d'ara compartides, es reduïran considerablement.
Jo vaig viure en primera persona la transformació de Ràdio Granollers en Ràdio 7 i va ser un desastre absolut. El '7' perquè hi havien de participar 7 ajuntaments, tot i que, de sortida, ja només en van començar cinc. D'aquests la majoria no van pagar la seva part i, com era d'esperar, Granollers es va quedar més sol que la una. Reducció de plantilla, com no, i arrossegar un nom que, segons la meva modesta opinió, no li ha fet cap bé a la nostra emissora local. Coincidint amb els 25 anys de Ràdio 7, seria bo tornar-li el nom de Ràdio Granollers, un nom que no hauria d'haver perdut mai.
A més, i tenint en compte que ara la Granollers Televisió costarà menys diners, seria bo ressuscitar la Ràdio que, des de fa anys, treballa des de la clandestinitat més absoluta. Funciona per funcionar, sense objectius, sense destí. Granollers és una ciutat en constant moviment, amb molta vida, i les persones que hi vivim volem saber què hi passa a cada moment. Ara la Tele perdrà potència. Què passarà amb la Ràdio? Reflexionem-hi...
divendres, de març 23, 2007
Comentari: 'The Queen'
Alta política
2006: Òscar a la millor actriu (Helen Mirren). Venecia: Millor actriu. 2 Glòbus d'Or: Millor actriu dramàtica i millor guió / Drama / Regne Unit / 97 minuts / Director: Stephen Frears / Intèrprets: Helen Mirren, James Cromwell, Michael Sheen, Sylvia Syms, Paul Barrett / 1 de setembre de 1997. La Princesa Diana acaba de morir en un accident de cotxe. La Reina Isabel no respon davant de la opinió pública. En un món de tradició, el protocol està per sobre de tot. La Reina no creu que sigui necessari mostrar les seves emocions en públic, i més tenint en compte que Diana, separada del Príncep Carles, ja no formava part de la família Reial. L'accident no és una qüestió d'Estat. El Primer Ministre, Tony Blair, que fa només uns mesos que ha arribat al poder, pensa tot el contrari. La mort de Diana agermana la Nació i ell surt reforçat en el seu càrrec. 'The Quenn' ens explica les converses entre la Reina i Blair per gestionar aquest inesperat accident.
Les monarquies estan caducades. Stephen Frears ens presenta una Reina tan humana com insegura. S'escuda en el protocol per no afrontar la realitat. Dubta, com tothom, és veritat, però a més està mal aconsellada. Ni el seu marit, ni el Príncep Carles (amb poquíssima personalitat) ni els seus assessors més directes estan encertats i, lògicament, és ella qui ho paga. Si la història és real (així ens ho volen fer creure), la Reina té un deute etern amb Blair. El Primer Ministre veu clar des del primer moment com s'ha de gestionar la mort de Diana. A Blair també ens el presenten des d'un doble vèrtex. Se n'aprofita de l'accident per apropar-se al poble i guanyar popularitat però, alhora, no vol que la Reina s'ensorri. Arriba a fer-se pesat en el seu intent perquè reaccioni.
Helen Mirren està espectacular, elegant, precisa, irònica; se m'acabarien els adjectius per qualificar la interpretació d'aquesta veterana actriu britànica. Estic convençut que quan pensi en la Reina Isabel la gent que ha vist la pel·lícula ho farà en Hellen Mirren i no en Sa Majestat. El personatge de ficció engolirà el real, segur. També està molt aconseguit Tony Blair, tot i que, físicament, no s'assembla tant com la Reina. Això sí, Michael Sheen fa un paperàs, mostrant-nos les indecisions del Primer Ministre, que acaba d'arribar al poder. La primera trobada amb la Reina a Palau és brutal. No sap ben bé què ha de fer ni què ha de dir.
La pel·lícula té un to elegant, és molt profunda i entretinguda. Les imatges reals del seguiment dels paparazzi a la Princesa (criticats durament per la Família Reial), de les mostres de condol del poble de Londres (flors, flors i més flors davant de Palau de Buckingham) i de l'enterrament de Diana enriqueixen molt la pel·lícula que, en alguns moments, agafa caire de documental. Les úniques imatges de la tragèdia que estan 'treballades' són en les que hi apareix la Família Reial o Tony Blair. Suposo que per fer servir les reals necessitaven uns permisos que potser ni van arribar a demanar. Estan ben tractades, però es nota que no són les de veritat.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Després de veure 'The Queen' em queden un parell de dubtes. El pis on vivia Tony Blair amb la seva família era tan petit com sembla? Encara s'havia de traslladar a Downing Street? La imatge de Blair dinant amb els seus fills a la cuina és impagable. També m'ha sorprès la mobilitat de la reina, que es mou sense cap tipus d'escorta. Se'n va sola en cotxe, entra, surt... tot en absoluta normalitat. Stephen Frears torna a encertar-la, com a 'Míster Henderson Presenta', 'Alta fidelidad', per citar dos exemples recents.
dimecres, de març 21, 2007
Comentari: 'Casino Royale'. Nota: 5'7
Inacabable
2006 / Regne Unit / 144 minuts / Acció / Director: Martin Campbell / Intèrprets: Daniel Craig, Eva Green, Mads Mikkelsen, Jeffrey Wright, Caterina Murino, Giancarlo Giannini, Simon Abkarian, Isaach De Bankolé, Jesper Christensen, Ivana Milicevic / Com que està de moda anar cap enrere, 'Casino Royal' explica l'inici de la carrera professional de l'agent britànic James Bond. S'ha d'enfrontar en una partida de cartes a Le Chiffre, el banquer dels terroristes més perillosos del món. L'acompanya la Vesper Lynd, que vigila els diners en nom del govern. Tots dos sobreviuen als atacs de Le Chiffre i, mentrestant, s'enamoren per sempre.
He de reconèixer que no m'agraden massa les pel·lícules tan comercials però, si són bones, també sé passar-m'ho bé. Últimament, m'he divertit molt, per exemple, amb la saga de 'Piratas del Caribe' o amb 'Serenity', un títol de ciència ficció amb molt de ganxo. 'Casino Royal' no m'ha agradat. És veritat que les crítiques que ha rebut són molt bones, i les respecto, com no, però a mi aquest títol de Martin Campbell no m'ha aportat res, més enllà d'alguna persecució molt espectacular (com la de les grues, només començar la pel·lícula) o l'enfonsament d'una casa a Florència.
Individualment, Daniel Craig promet. No entenc la campanya en contra seva que hi va haver coincidint amb l'estrena de 'Casino Royale'. Fa un gran paper, això està fora de dubte, l'únic que no tinc clar és si el seu perfil s'apropa al de James Bond. És guapo, està fibrat, però al seu personatge li falta una miqueta de classe. Potser la guanyarà amb el temps; i més tenint en compte que, seguint la moda de 'La Guerra de las Galaxias' i altres sagues, ens trobem amb el 007 més primitiu, el del començament.
Al nou Bond li falta una mica més de glamour i de gràcia, tot i que superar Pierce Brosnan i, sobretot, Timothy Dalton, tampoc li serà massa difícil. De James Bond de veritat només n'hi ha hagut dos: l'únic i inigualable Sean Connery (extraordinari en tots els sentits) i el simpàtic i elegant Roger Moore, el 007 de la meva infància. Veurem que és capaç de fer Craig en un futur... si el deixen.
(La resta del comentari explica parta de la pel·lícula)
L'argument no té ni cap ni peus; un agent de la intel·ligència britànica jugant-se deu milions de dòlars amb un banquer terrorista. Ells dos i vuit peixos grossos més, amb un total de cent milions de dòlars de pot sobre la taula. És com si José Luis Rodríguez Zapatero li donés deu milions d'euros a un agent de la intel·ligència espanyola (perquè existeix, oi...) per jugar-se'ls contra Bin Laden. I per vigilar que no hi hagi malversació de cabdals, l'hi posen al costat una guapa comptable amb qui, com no, James Bond, s'acaba embolicant.
Estar enamorat és maquíssim i el debutant 007 decideix deixar-ho tot per ella, fins i tot la feina d'agent especial. Però, no s'esperava, clar, que la noieta l'acabés traint... per amor. Dues hores i vint-i-dos minuts per explicar això que Martin Campbell es podia haver ventilat en una hora i mitja. Per a mi, 'Casino Royale' és una pèrdua de temps, embafa; embafa moltíssim.
dimarts, de març 20, 2007
Coses: No limits! No rules!
Qui ho havia de dir! Ja han passat quasi cinc mesos des que vaig obrir la primera entrada d'aquest blog (31-10-2006). 'Web en construcció' escrivia, rebent el suport incondicional de la Maribel, que em desitjava sort amb aquestes paraules: 'Espero que publiquis moltes coses en aquest blog'. Escriure m'encanta, igual que les 'llistes'. Qui em coneix, sap que sóc un maniàtic de l'ordre. M'encanta tenir-ho tot al seu lloc. Ho reconec. Considero que l'escriptura més creativa és totalment compatible amb articles plens d'estadístiques, com aquest que esteu llegint.
'Jordicine' havia de ser un blog dedicat íntegrament als comentaris de cinema, mai crítiques, però ha anat evolucionant. A més des comentaris, hi he afegit tot un seguit de contes curts (sota el títol deParanoia 68), no molts per cert; i un bon grapat de reflexions personals (Coses), més de les que pensava, si sóc sincer. Diuen que els números són freds, però, tot i que jo sóc de lletres, considero que sempre ho expliquen tot. Som-hi doncs! Aquest és l'article 104. Els altres 103 estan repartits de la seguent manera: 70 comentaris de pel·lícules, 23 reflexions personals, 6 contes curts, 2 llistats de pel·lícules, 1 lloc i 1 persona.
Tot això està amanit amb videos musicals, la previsió del temps a Granollers, 2 animalets virtuals molt simpàtics (en Nit i en Nemo) i 62 comentaris d'amics i amigues que han passat per aquest blog. Un total de 3.319 visites, mentre estic escrivint aquest article sobre el Centenari. Són quasi 30 al dia, que no està gens malament. Gràcies a tothom! I espero seguir donant guerra...
Comentari: 'Conociendo a Julia'. Nota: 6'5
Esplèndida, com sempre
2004: Globus d'Or a la millor actriu de comèdia o musical (Annette Bening) / 105 minuts / Canadà / Director: István Szabó / Intèrprets: Annette Bening, Jeremy Irons, Shaun Evans, Michael Gambon, Catherine Charlton, Maury Chaykin, Bruce Greenwood, Miriam Margolyes / Londres, any 1938. Julia Lambert és una actriu guapa i amb molt d'èxit professional. Està casada amb l'empresari teatral Michael Gosselyn, batejat com el 'guapo d'Anglaterra'. Tot és perfecte, però no en té prou. Amb l'objectiu de tornar a emocionar-se, de tornar a vibrar i, com no, de lluitar contra la seva crisi d'edat, inicia una aventura amorosa amb en Tom Fennell, un jove admirador seu. Podria ser el seu fill. Però en Tom té uns altres plans i, amb el temps, la relega a un segon pla, embolicant-se amb una jove actriu. La Julia es venjarà de tots dos i tornarà a ser el centre d'atenció de tothom.
'Conociendo a Julia' és Annette Bening; senzillament espectacular. Guapa, amb classe, elegant i amb una quantitat inesgotable de registres. En aquesta pel·lícula dóna vida a una egocèntrica actriu de teatre que no sap diferenciar massa bé entre la ficció i la realitat. És una diva, i li encanta. Segons el seu 'mestre' mort, que se li apareix com si fos un fantasma, la realitat és el teatre; tota la resta només és ficció. Es per això, qui ni el seu marit ni el seu fill saben ben bé quan actua i quan no. La línia que separa les seves dues 'vides' és tan estreta que, a voltes, ni ella sap quina d'elles està vivint. És, sens dubte, un paper difícil, però el clava del primer a l'últim minut.
Jo sóc un enamorat d'Anette Bening, nominada a l'Òscar per aquesta pel·lícula. Jo crec que se'l mereixia; això sí, sense treure merits a Hilary Swank, que va ser qui se'l va emportar pel seu paperàs de jove i inexperta boxejadora a 'Million Dollar Baby'. Bening també va estar a punt de guanyar l'estatueta daurada l'any 2000 (per 'American Beauty') i el 1991 (per 'The Grifters'). És una d'aquelles eternes candidates. A l'actriu de Kansas, a qui no li fan falta els premis, també la recordo especialment per la seva interpretació a 'Bugsy' (1991), al costat del seu marit, un altre dels grans, Warren Beaty.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
A 'Conociendo a Julia' queda clar que l'èxit emborratxa. Quan l'has tastat, no vols que t'abandoni mai. La Julia ha deixat d'estar enamorada del seu marit, amb qui no té cap relació sexual des de fa anys. Són socis i poc més. Se sent gran i, potser per rejovenir-se, s'aprofita de qui sembla un inexpert noiet nord-americà. De jove ho és, però d'inexpert, res de res. És ell qui primer li treu els diners (amb la seva complicitat, és clar) i, després, aprofita les influències de la seva famosa amant per fer pujar una jove actriu amb qui es fica regularment al llit. La Julia se n'adona a temps (és més llesta que la gana) però, com que actúa con ningú, prefereix fer-se l'orni. La venjança se serveix freda, asseguren.
Per tant, deixa que la noia s'envalentoni i el dia de l'estrena, en què comparteixen escenari, li dóna una lliçó que mai no oblidarà. La deixa totalment en ridícul, tot i que només se n'adonen els que saben de què va tot. Ella, En Tom (T, O, M), i el marit de la Julia, que compartia la prometedora i tendra actriu amb el jovenet yankee, queden ben retratats. Els aplaudiments, com no, se'ls emporta ella. A la obra de teatre, a la pel·licula i a la vida real. Bravo Julia! Bravo Anette!
diumenge, de març 18, 2007
Coses: El mestratge de Patanjali
Els Ioga Sutras de Patanjali contenen l'essència de la saviesa pràctica, exposada amb ordre i minuciositat. Parlen de la gran regenaració, del naixement de l'Home Espititual dins de l'Home Psíquic. Inicialment, crèiem que vivíem una vida física dins d'un cos material però, per sort, hem avançat molt. Algunes escoles de l'Índia expliquen que la naturalesa psíquica s'assembla a un mirall. En ell es reprodueixen les coses vistes i escoltades pels ulls i per les orelles físiques. Les imatges queden retingudes en aquest mirall màgic i agafen vida pròpia. D'aquesta manera, dins del regne psíquic de la nostra vida floreix el món d'imatges en què vivim.
Ioga vol dir 'calmar l'agitació mental'. Es tracta d'un combinat de postures i de tècniques de respiració que, gràcies a un intents treball personal, ajuden a trobar-se bé amb un mateix. Entre d'altres coses, aquesta tècnica de relaxació oriental ajuda a 'eliminar direccions'. A voltes no sabem ben bé cap a on anem; és allò d'anar provant sense saber quin és el nostre objectiu final. Doncs bé, gràcies al ioga i als Sutras de Patanjali s'aconsegueixen tancar camins, anar descartant-los progressivament, per centrar-se en un de sol. Potser podríem parlar de concentració d'energies; de saber, a poc a poc, què volem realment i per quins motius.
A nivell global, l'objectiu és eliminar l'angoixa produïda per una societat desnaturalitzada i cada cop més egoïsta. Una societat que, encara que no vulguis, t'intenta arrossegar amb promeses d'un fals èxit. T'obliga a anar de pressa, a fer coses per seguidisme, per quedar bé amb els altres. Però hi ha un dia que te n'adones i dius prou. Que corrin els altres! Que siguin ells qui s'estressin! El ioga t'ajuda a llimar el nivell de descontentament gràcies a la recerca d'altres interessos. Mentre un baixa, puja l'altre; és matemàtic.
Paral·lelament, te n'adones que no es poden prendre decisions amb la ment alterada. Això té una representació gràfica molt interessant. Si algú llença un objecte en un recipient amb aigua, és molt possible que no sàpigues ben bé què és fins que arribi al fons i el líquid estigui completament aturat. Intentar saber què és mentre l'aigua s'està movent és complicat. Per tant, abans de decidir alguna cosa, i més si es important, seria bo que estiguessis en plenitud de condicions, en 'plena calma mental', tornant a citar el primer i l'últim objectiu del ioga. Són coses lògiques, és veritat, però cal pensar-hi i, moltes vegades, creiem que no hi ha temps ni per reflexionar.
dissabte, de març 17, 2007
Comentari: 'Las aventuras de Zachary Beaver'. Nota: 6'1
Un bon intent
2007 / EEUU / Comèdia familiar / Director: John Schultz / Intèrprets: Eric Sloltz, Jane Krakowski, Jonathan Lipnicki, Kevin Fitzgerald Corrigan / És estiu a Granger, un petit poble de Texas, on l'arribada de l'espectacle del 'noi més gras del món' trenca la monotonia habitual. En Zachary menja tot el què li posen davant i rugeix com un lleó, sorprenent als petits i als que no ho són tant. Amb l'objectiu d'ampliar el 'negoci', el soci d'en Zachary marxa per captar nous números per l'espectacle. Com que el deixa sol un parell de dies, la Policia entén que l'ha abandonat i vol enviar-lo a un servei d'acollida. Però l'aparició de dos nens del poble, en Tob i el Cal, ho canvia tot. Veuen que el noi és molt més que un espectacle de fira i s'hi fan amics, fent-li costat fins, a on calgui.
Molt més entretinguda del què m'imaginava. Em pensava que seria una pel·lícula pel lluiment de Jonathan Lipnicki, que s'ha fet famós gràcies a la saga d'Stuart Little, però té coses bones. Si segueix així, aquest jove actor, molt expressiu, té un gran futur per davant. John Schultz ens explica la història d'en Tob, un nen que ha d'assumir massa coses en poc temps. L'abandonament per part de la mare (que el deixa a ell i, sobretot, al seu pare per provar sort a la música), la mort d'un amic més gran que ell, l'inici de l'amor amb el petó a la primera noia... res de nou, és veritat, però tot tractat d’una manera molt entenedora pels més petits i força elegant.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
També es d'admirar l'esforç del director per presentar-nos en Zachary com una persona, indepentment del seu pes. Un pes que li provoca complexos però que, alhora, és la seva principal font d'ingresos. En Tob (Jonathan Lipnicki) i en Cal, que fan dos bons papers, es posen a la seva pell i l'ajuden fins al punt de jugar-se la vida. És en aquest punt on crec que se'n fa un gra massa. En Tob, de només dotze anys, roba la furgoneta del seu pare, carrega (mai millor dit) en Zachary i es llença a la carretera, conduïnt ell, tot buscant al soci del seu nou amic. No els passa res greu i, al final, tot arregla. Sorprenen les accions d'en Tob i la passivitat del seu pare, que ho entén tot sense cap problema. No m'estranya què la seva dona, que el trobava massa tou, el deixés plantat!
Comentari: 'Scoop'. Nota: 8
Cent per cent Allen
2006 / Regne Unit / 96 minuts / comèdia romàntica / Director: Woody Allen / Intèrprets: Woody Allen, Scarlett Johansson, Hugh Jackman, James Nesbitt, Ian McShane, Romola Garai, Kevin McNally / La Sondra Pransky (Scarlett Johansson), una estudiant de periodisme nord-americana, és a Londres visitant a uns amics. En el decurs d'un espectacle de màgia, en Sid Waterman, conegut com 'Splendini' (Woody Allen) la fa pujar a l'escenari per participar en un dels seus trucs, en el qual la vol fer desaparèixer. Mentre és dins d'una caixa fosca esperant que la cridi, la Sondra rep la visita del fantasma d'un veterà reporter que tot just acaba de morir. El seu objectiu és donar-li una gran primícia (scoop en anglès): En Peter Lyman (Hugh Jackman), fill d'un ric arisòcrata britànic, pot ser el temible 'assassí del tarot'.
No és tan rodona com 'Match Point', però és una pel·lícula divertidíssima. Torna el Woody Allen més còmic, del qual em declaro un fan incondicional. Frases com 'jo no m'engreixo, l'ansietat ho compensa tot. És com si fés esport' només poden qualificar-se com genials. 'Scoop' és una barreja entre 'Asesinato en Manhattan' i 'La maldición del escorpión de jade'. L'acció i el sarcasme de la primera combinat amb la màgia i la frescor de la segona.
L'últim títol de Woody Allen no té secrets. Hi ha qui diu que és una pel·lícula poc pretenciosa però, encara que sigui així, tampoc no passa res. És encantadora des del primer minut, quan fa una paròdia de la mort absolutament brutal. Un vaixell que porta els difunts, se suposa que d'un món a l'altre, sota l'estricta vigilància de la mort, amb túnica negra i falç incloses. Com diu el mateix Woody Allen, 'si hi hagués més gent amb sentit de l'humor no ens veuríem com ens hem de veure avui en dia'.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
La Sondra rep la revelació d'un mort. Així de senzill o de complicat. El perseguit 'assassí del tarot' podria ser un ric i jove aristòcrata, interpretat per Hugh Jackman, el 'lobezno' dels 'x-men'. Ajudada per 'Splendini', un mag poca-solta a qui fa passar pel seu pare, la jove estudiant de periodisme entra a la vida del jove per investigar-lo a fons. No era la seva intenció, però s'hi acaba enamorant.
Cada dia que passa està més convençuda que l''assassí del tarot' és el seu promès, però no s'ho vol creure. Woody Allen sap crear un clima espectacular, ja que et diverteixes i pateixes alhora, sobretot quan l'Splendidi (extraordinari psudònim) i la Sondra registren la casa d'en Peter. Tens por que els descobreixi en qualsevol moment. Crec que l'espectador pateix més que ells mateixos. L'únic que no queda ben resolt és l'intent d'assassinat de la Sondra per part del seu xicot, que no era l'assassí del tarot, tot i que havia matat a l'última prostituta. Una escena molt poc treballada i massa fàcil. 'Et pensaves que no sabia nedar, oi'?
Dos gags brutals. L'accident de l’Spendini per conduir per la dreta i no per l'esquerra (quines manies tenen aquests anglesos!) i el sermó que l''Splendini' fa als morts en el vaixell que els trasllada cap a l'altre barri. 'Encara que estiguin morts no s'han de deixar desanimar. No són inferiors a ningú’. Brutal!
Comentari: 'Tierra de ángeles'. Nota: 6'4
Segona oportunitat
2004 / Suècia / 130 minuts / Drama romàntic / Director: Kay Pollak / Intèrprets: André Sjöberg, Mikael Rahm, Ulla-Britt Norrman-Olsson, Ylva Lööf, Barbro Kollberg / En Daniel Daréus és un director d'orquestra amb fama mundial. Té l'agenda plena pels propers vuit anys, però un infart l'obliga a retirar-se. Decideix canviar de vida radicalment i es trasllada al poble on vivia quan era petit. La seva arribada embogeix el poble i, després de pensar-s'ho molt –i quasi per obligació-, accepta dirigir el cor de l'església. La seva creixent popularitat no agrada gens ni mica ni al capellà ni al marit d'una de les cantants, amb qui ell havia tingut problemes de petit.
Potser és una pel·lícula tova, però molt recomanable. És veritat que a la vida és molt difícil tenir una segona oportunitat, però tampoc és impossible. Si la veus, no la deixis passar! En Daniel ho té claríssim. L'estrès i la fama, a qui ha servit els darrers anys, han estat a punt d'emportar-se'l a l'altre barri... i ja en té prou. La música forma part de la història, però per poc temps. Marxa al poble per salvar-se de tot i de tothom, per trobar la redempció, però a qui acaba salvant és als altres. Estavem adormits, sense il·lusió, fins que en Daniel, amb uns mètodes molt poc convencionals, els treu del no res i els dóna un motiu per superar-se diàriament.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Com passa a tots els llocs, l'èxit d'en Daniel (no buscat per ell) genera gelosia. Sobretot en el capellà de l'església que, precisament, és qui l'havia contractat. No accepta que un nouvingut li tregui el protagonisme, allunyant-lo dels seus feligresos i, fins i tot, de la seva dona. També està gelòs el marit d'una de les cantants, que acaba a la presó per continuats maltractaments físics. Es dóna la circumstància que, quan era petit, ja estomacava al Daniel, que va marxar del poble amb la seva mare.
El director d'orquestra es retroba amb la música, d'una manera més amateur i desinteressada. Els integrants del cor cada cop volen més, fins al punt d'inscriure's, sense dir-li primer a ell, en un concurs que s'ha de fer a Àustria. Ell s'empipa i els assegura que no vol tornar a apropar-se cap a la professionalitat, que canten per amor a la música, no per guanyar res. Ha viscut l'èxit i creu que no els convé. Els integrants del cor li diuen que ells també tenen dret a viure una petita part del què ell ha viscut i en Daniel acaba acceptant. La reflexió és encertada i ell ho sap.
Per desgràcia, però, en Daniel acaba morint al lavabo de la sala de concerts mentre el seu cor comença a cantar i, a poc a poc, s'hi van enganxant la resta de cantants i del públic de la sala. Ell deixa aquest món amb un somriure als llavis i un altre objectiu complert, aquest, involuntàriament El cor ha après que la música et surt de dins i que no té límits. Descansa en pau, Daniel.
divendres, de març 16, 2007
Comentari: 'Iluminados por el fuego'. 6'9
Guerra inútil
2005: Sant Sebastià (Premi del jurat). Tribeca Film Festival (Millor pel·lícula). Goya a la millor pel·lícula llatinoamericana / Argentina / 100 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Tristán Bauer / Intèrprets: Gastón Pauls, Pablo Ribba, César Albarracín, Juan Leyrado, Virginia Inocenti / La pel·lícula ens explica els records de l'Esteban Leguizamón, un periodista de 40 anys. Quan només en tenia 18, va haver de lluitar a la guerra de las Malvinas. Allà van matar un íntim amic seu, en Juan, i a l'actualitat està a punt de perdre'n un altre, en Vargas, que ha intentat suïcidar-se. Aquest tràgic esdeveniment fa que recordi les desgràcies que, tots tres junts, van haver de viure en la guerra contra el Regne Unit. Fred, gana i les errades d'uns caps que, segons la pel·lícula, van improvisar massa.
'Iluminados por el fuego' és una pel·lícula valenta perquè, tot i que és de nacionalitat Argentina, és molt crítica amb el govern d'aquell país. No entén que no es preveiés una aliança entre el Regne Unit, l'OTAN i els Estats Units que, al final, els va deixar sense cap possibilitat de victòria. A més, i com diu la cançó que tanca aquest interessant títol de Tristán Bauer, '... dos mil comen por un año por un minuto militar'. Queda clar que 'Iluminados por el fuego' és una pel·lícula antimilitar, i deixa clar, minut a minut, que la guerra, i encara més si està mal planificada, no serveix de res.
Quan van tornar a casa, els soldats argentins que van participar a la guerra de las Malvinas van passar totalment desapercebuts o ignorats, per ser més exactes. La derrota contra el Regne Unit va ser molt dura, en tots els sentits, i el govern argentí va decidir oblidar aquell vergonyós episodi, com si no hagués passat. Allò va provocar que molts excombatents no ho superessin mai per, al final, acabar suïcidant-se. Asseguren que el número de suïcidies s'apropa al de morts en el camp de batalla. Esfereïdor. Les imatges de ficció es combinen amb les de l'època, convertint la pel·lícula en un 'gran documental'. Les dels fusells i els cascos dels soldats abandonats enmig del no res, a centenars, et posen la pell de gallina; i això que ja han passat 29 anys.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
El vincle d’unió entre l'hospital on està morint en Vargas i els records de l'Esteban a las Malvinas és la mampara de vidre que el primer té al costat del llit. En un moment de l'acció, enmig de la guerra, un dels comandaments militars diu als soldats 'esto les va a acompañar siempre'. Per desgràcia, no podia està més encertat. En Juan mor a les Illes, en Vargas se suïcida perquè no ha superat la guerra i l'Esteban hi ha d’acabar tornant (ja amb en Vargas mort) per tancar velles ferides i per intentar reconciliar-se amb un passat que no va ser millor i que encara té molt present.
Hi ha dues escenes que m'han impactat molt. La primera té lloc a l'hospital de campanya argentí, on els metges van de bòlit i han de curar als soldats sense tenir el material addient. Fins al punt d'haver de tallar una cama pràcticament en viu. L'Esteban, curtit a la batalla, està a punt de desmaiar-se. Cóm és possible sobreviure a un esperpent com aquest?
L'altre també té un gran significat. Un grup de soldats, totalment desesperats, que maten el temps –i mai millor dit- jugant a futbol. 'Pásamela Maradona' es diuen entre ells. Són argentins i el ‘Pelusa’ és i sempre serà el seu Déu, fins i tot en temps de guerra. Per cert, recordo que quan va esclatar la guerra de las Malvinas Maradona jugava al Barça. Aquell any, 1982, la premsa esportiva catalana fins i tot va especular amb la possibilitat (deien que real) que l'astre futbolístic s'incorporés a files. No es va perdre res; o sí... qui sap.
dimarts, de març 13, 2007
Comentari: 'Hijos de los hombres'. Nota: 7'7
Viure sense nens
2006 / EEUU / 114 minuts / Ciència Ficció – Intriga / Director: Alfonso Cuarón / Intèrprets: Clive Owen, Julianne Moore, Charlie Hunnam, Michael Caine, Chiwetel Ejiofor, Peter Mullan, Danny Huston, Claire-Hope Ashitey, Pam Ferris, Oana Pellea / Any 2027: la raça humana afronta la seva possible extinció. La humanitat ha perdut la capacitat de procrear i el món està esgarrifat per la notícia de la mort de la persona més jove de la Terra, que només tenia 18 anys. Quan arriba el caos, en Theo (Clive Owen), un desil·lusionat exactivista radical convertit en buròcrata, és contractat per la Julian (Julianne Moore) per protegir qui serà la persona més buscada de la terra.
'Hijos de los hombres' és una pel·lícula de terror. No hi ha cap Freddy Krouger, però tampoc no és necessari. El què realment fa por és el missatge en sí, que no pot ser més esgarrifós: fa 18 anys que ningú té fills. No ens expliquen per què, tot i que, al final, potser el motiu és el menys important. Potser la contaminació, la deixadesa, la decadència... El què cal, i sembla impossible, és trobar-hi solucions. El mexicà Alfonso Cuarón (el cinema d'aquesta nacionalitat s'està posant de moda) retrata un ambient decadent, grisós, caòtic, de desesperació. No havia vist res semblant des de la mítica Blade Runner de Ridley Scott.
L'acció té lloc l'any 2027 a Londres. Podríem parlar d'una societat futura però que, per desgràcia, té massa semblances amb l'actual. A nosaltres ens salven els nens, però ells ja no els tenen. Viuen sense ni un infant, sense sentir-los riure ni plorar, sabent que tot el què fan no servirà de res, no tenen relleu generacional. La falta de nens és l'origen del problema o la conseqüència. Què va ser abans? 'Hijos de los hombres' és hiperrealista, amb plànols seqüència llarguíssims i moltíssima steadycam.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
L'embaràs d'una dona, i a més de raça negra, podria canviar-ho tot... si és que realment interesa en una dictadura sense pietat ni respecte per res ni ningú. La Julian és una activista amb les idees molt clares. Ara està centrada en protegir la futura mare. Per aconseguir-ho, contracta al seu exmarit, en Theo, l'única persona en qui confia de veritat. Anys enrere havien tingut un fill junts, però aquest va acabar morint. Inicialment, la Julian no li diu que la Kee està en estat però, quan ho descobreix per si sol, se li il·luminen els ulls. En Theo entén perfectament perquè la seva exdona l'havia escollit a ell. Sabia que protegiria al futur nadó com si fos el seu.
La mort de la Julian, a qui assassinen els seus propis companys, activistes més radicals, deixa sol a en Theo, interpretat magistralment per en Clive Owen. Una de les úniques persones que l'ajuda és un vell reuròtic, llest com la gana, a qui dona vida un genial irreconeixible Michael Caine, extraordinari, com sempre. La Julian volia la supervivència de la nena, perquè era una nena, per sobre de tot. Els seus excompanys activistes estan disposats a fer-la servir com a moneda de canvi.
El naixement de la nena deixa meravellat pràcticament tothom. Torna la llum. Hi ha una nova estrella que ho guiarà tot. L'escena final és espectacular, amb un aire molt religiós. Tothom s'agenolla davant d'aquesta nova versió del Naixament de Jesús: Sant Josep (en Theo), la nova verge María (la Kee), que no sap qui és el pare de la seva filla, i la nena que ha de salvar la humanitat. Civils, soldats, homes, dones, gent de tota classe social, rendida davant de la evidència. Torna la vida a Londres, una ciutat que estava a punt d'extingir-se a ella mateixa. Hi torna a haver esperança? Podríem prendre nota i no caure en les mateixes errades.
Vivimos en un mundo
sin niños
Donde cada uno
está triste y temeroso
Ningún niño sigue
nuestros pasos
Para correr en los lugares
donde nosotros jugamos
La esperanza por la que
vivimos se está desvaneciendo
Es hora de que todos
nosotros digamos buenas noches
Si tu eres el último vivo
cuando llegue el fin
Recuerda apagar la luz
Comentari: 'Colegas en el bosque'. Nota: 5'5
Res de nou
2006 / EEUU / 99 minuts / Animació - Infantil - Comèdia / Directors: Roger Allers, Jill Culton, Anthony Stacchi / En Boog és un ós domesticat a qui li canvia la vida quan coneix l'Elliot, un cèrvol salvatge que no calla mai. Per tot un seguit de circumstàncies, la guarda forestal que el tenia vivint en el seu garatge, decideix tornar-lo al bosc on el va trobar de petit. Queden tres dies perquè comenci la temporada de caça. Si volen sobreviure, l'ós i el cèrvol hauran d'aclimatar-se el més ràpid possible al seu nou entorn. I, si troben el suport de la resta d'animals del bosc, encara millor.
'Colegas en el bosque' és una pel·lícula 'normaleta'. Tècnicament és força bona però, des d'un punt de vista argumental, no ens apropa res de nou. És més, s'assembla massa a altres títols recents. En Boog fa els mateixos gestos, té la mateixa manera de parlar i la mateixa ingenuïtat que l'Shreek. Tots dos personatges són clavats. I si en Boog és el reflex de l'ogre, l'Elliot és l'ase. Físicament són pràcticament iguals, però és que, per si fos poc, un i l'altre parlen sense parar i fan tot el possible per ajudar als seus 'amos', això sí, sempre amb aquell punt d'egoïsme còmic. Em sona a repetició.
En Boog és un ós domèstic que viu feliç fins que apareix l'Elliot, a qui un caçador vol emportar-se a l'altre barri. Té un lloc reservat a casa seva per penjar-hi el seu cap. L'ós el salva i, a partir d'aquell moment, el cèrvol ja no el deixa en pau... com a mostra d'eterna gratitud. Per culpa de l'Elliot, en Boog es revoluciona més del compte i la guarda que el tenia adoptat decideix tornar-lo al bosc, tot i que ho fa a contracor. Al poble comença a ser un perill. Enmig de la natura, l'ós se sent perdut però, a poc a poc, aconseguirà adaptar-se al nou medi. L'únic problema és que comença la temporada de caça i el bosc està infectat d'homes amb escopetes. Tots els animals es posen d'acord per fer front als invasors i la veritat és que ho aconsegueixen. És una gran victòria animal sobre la raça humana, personificada en uns caçadors violents i pocavergonyes.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
L'objectiu d'en Boog era tornar al garage on vivia amb la guarda del bosc. Fins llavors no coneixia res més. Però quan veu el companyerisme que hi ha entre els animals decideix quedar-se a la natura. La noia fins i tot ho entén. Ara sí que està a casa seva i no abans, adaptant-se a un habitat que no era el seu. L'Elliot inicialment s'hi resisteix. A ell li agradaria anar al garatge d'en Bogg, més còmode i menys perillós, però al final també veu que al bosc s'hi està millor que a cap altre lloc.
dimecres, de març 07, 2007
Coses: Relleu generacional
Diuen que els néts s'assemblen molt als seus avis, més que als pares, fins i tot. Què voleu que us digui. A mi m'hauria agradat heretar alguna cosa de l'avi Jaume, a qui no vaig tenir la sort de conèixer. Va morir en un accident d'autocar quan els meus pares ni s'havien casat (1961). En Jaume era pintor i, malauradament, jo no tinc ni un gen que em faci vàlid per la pintura. Sóc incapaç de dibuixar qualsevol cosa, però estimo l'art amb passió, sobretot la pintura. Jo sóc periodista, ni he estudiat belles arts ni res que s'hi assembli però, com tothom, tinc gust (el meu) i sé què m'agrada i què no.
Estic enamorat de la pintura del meu avi i, com a conseqüència, també m'agraden tots els pintors del seu estil. Suposo que la culpa la té l'educació dels meus pares, el mimetisme, la complicitat... En Jaume Bassa Ribera va estudiar a la Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. Diuen que a 'Can Batlló' era el pintor preferit de Francesc Galí i l'escultor mimat de Pau Gargallo. Déu n'hi do. L'últim any de carrera, els responsables de l'Escola de Bells Oficis el van enviar a Itàlia per ampliar els seus coneixements d'ebenisteria artística. A més de pintar, el meu avi feia escultures, peces de ceràmica i també d'orfebreria (algunes làmpades del Monestir de Montserrat estan dissenyades per ell). Era un artista polifacètic, fent servir una paraula que actualment està molt de moda.
En Jaume Bassa va passar per diverses localitats italianes, però també per París, una ciutat que estimava de veritat. Allà, casualment, va conèixer Salvador Dalí amb qui, al llarg del temps, va confegir una bona amistat. De fet, al balcó del carrer Casanova de Barcelona, on el meu avi vivia i tenia el taller, sempre hi havia hagut una pedra gran i rodona. Era per fer una escultura que mai va arribar a veure la llum. L'hi havia regalat el geni de Cadaquès i, possiblement, va preferir mantenir-la com era. Tenia més valor per a ell com una simple pedra que com a una escultura? Mai no ho sabrem. Jo vaig créixer en aquest mateix pis del carrer Casanova, amb els meus pares, la meva germana i la Maria, la meva àvia.
En Jaume Bassa Ribera vivia de la pintura; i gràcies a ella, mantenia una família de quatre fills, que mai és fàcil. Els entesos asseguren que representava un tipus d'art molt sensitiu. La seva especialitat eren els paisatges, sobretot els del Montseny i d'Organyà. En les seves teles, el color apareixia fresc, encisador i ple de saba. En el seu temps, va donar una nota de modernitat a la ciutat de Sabadell (on va néixer l'any 1900). Després de morir, se li va fer una exposició retrospectiva a la sala 'Syra' de la Rambla de Catalunya de Barcelona. Va ser tot un èxit.
L'obra pictòrica de Jaume Bassa està repartida per tota Catalunya. La majoria dels seus quadres són paisatges, sobretot olis pintats a espàtula, tot i que també hi ha aquarel·les. L'únic quadre que se surt de la norma, l'excepció que confirma la regla -podríem dir- és l'obra abstracta que acompanya aquest escrit, pintada només dos anys abans de morir. Segons m'han dit, el marc també el va fer ell; una pràctica força habitual a la seva carrera.
Jo m'he decantat pel periodisme, per escriure, per fer ràdio i televisió (que des del meu punt de vista també és un art); però 40 anys després, l'Olga Valls Bassa ha près el relleu al meu avi; i de quina manera! La meva cosina també és pintora i, tot i la seva joventut, ja ha exposat a diverses ciutats espanyoles, europees i americanes. Ella es dedica a la pintura figurativa i al 'pop art', com podreu veure en la seva pàgina web (www.olgavallsbassa.com). Dibuixa sobre cartró ondulat, amb aquarel·les, creant una tècnica que, fins ara, m'era desconeguda. Quan vaig veure per primer cop la seva obra, vaig connectar immediatament amb els seus quadres. N'hi ha un que llueix des de fa temps en una paret de casa meva.
Cap dels quatre fills d'en Jaume es va dedicar professionalment a la pintura, tot i que la mare de l'Olga, l'Anna, també té mà d'àngel. En Jaume, que en pau descansi, era un bon ceramista. Què diria el meu avi si veiés els quadres de la seva néta? Jo, amb modèstia, crec que estaria molt orgullós, com la resta de la família. Tu que pots, Olga, aprofita-ho i ensenya el teu art al món. Sort amb la teva carrera i amb la teva web. De tot cor.
Comentari: 'Vecinos invasores'. Nota: 7'1
Res és el què sembla
2006 / Estats Units / 84 minuts / Animació – Infantil / Directors: Tim Johnson, Karey Kirkpatrick /L'RJ és un ós rentador que intenta emportar-se el menjar que durant l'hivern ha anat acumulant un ós gegant a la seva cova. Per desgràcia, el carret que arrossegava cau enmig de la carretera i s'esmicola tot. L'ós li dóna una setmana perquè li torni els aliments. En cas contrari, ho pagarà car. Paral·lelament, en Verne (una tímida tortuga) i els seus amics descobreixen que els han 'près' la major part del bosc on viuen per fer cases unifamiliars. Per tant, trobar menjar serà més difícil que abans. Amb l'objectiu que li facilitin la feina, l'RJ, que és un gran estafador, enganya als amics d'en Verne perquè l'ajudin a reunir els aliments que li fan falta perquè l'ós estigui content. Els diu que el menjar dels humans de la urbanització és molt millor que el seu i els amics del bosc s'ho acaben creient. Els seus problemes no han fet més que començar.
No és el tipus de pel·lícula que aniria a veure sol però, a vegades, els fills obliguen. I la veritat és que 'Vecinos invasores' està força bé, per petits i també per grans. El segell 'Dreamworks Animation' és sinònim de qualitat. Potser no està a l'alçada d''Shrek' o de 'Buscando a Nemo', però 'Vecinos Invasores' té molt de ritme i enganxa del primer a l'últim minut. A més, la pel·lícula de Tim Johnson i Karey Kirkpatrick està plena de missatges positius i de bones intencions.
A banda de l'ós ferotge, que només està cinc minuts en pantalla, l'únic personatge animal negatiu és l'RJ i, a més, s'acaba reconvertint. És un estafador, un supervivent, però amb un cor gran i remordiments de consciència. En Verne és l'antiheroi. Potser no és tan intel·ligent com l'RJ, però la seva intuïció, sumada a una gran experiència, el transformen en el cap imprescindible de la 'família del bosc'. La tortuga crea seguidisme, però l'arribada de l'RJ genera dubtes. Al final, però, se n'adonen que és ell qui mira per tothon. L'ós rentador ('mapache') és el rei de la manipulació, un personatge que, desgraciàdament, té massa coetanis humans. A diferència d'altres, però, l'RJ se n'adona a temps.
'Vecinos invasores' serveix per fer una crítica corrosiva a la societat actual, a qui personifica en la presidenta de la comunitat de veïns de la urbanització (una dona impresentable) i al fumigador que ha d'acabar amb els animals que hi corren, patètic des de tots els punts de vista. De la mateixa manera, es critica el menjar escombraria, que és l'únic que hi ha a la nevera i als armaris de les cases, i l'abús del cotxe i del telèfon mòbil, entre d'altres coses. Hi ha dues frases que ho resumeixen tot: 'Els humans viuen per menjar en comptes de menjar per viure' i 'això és el què fan servir els humans per encarcarar-se una mica més', mentre un dels animalets assenyala un luxós 4x4, que fan servir fins i tot per anar al lavabo. He llegit en un parell de llocs que el doblatge de la pel·lícula al castellà és patètic. Jo l'he vista en català i considero que ratlla un gran nivell.
dimarts, de març 06, 2007
Comentari: 'Dreamgirls'. Nota: 6'5
La fama a qualsevol preu
2006 / 2 Òscars: Millor actriu secundària (Jennifer Hudson) i millor so. 3 Globus d'Or: Millor pel·lícula musical o comèdia, millor actriu secundària i millor actor secundari (Eddie Murphy) / EEUU / 131 minuts / Musical / Director: Bill Condon / Intèrprets: Jamie Foxx, Beyoncé Knowles, Danny Glover, Jennifer Hudson, Eddie Murphy / Ambientada al final dels seixanta, 'Dreamgirls' ens explica la història de 'The Dreametts', un trio musical format per l'Effie, la Deena i la Lorrell. En Curtis Taylor les descobreix en un concurs musical i els ofereix l'oportunitat de la seva vida: fer els coros del famós i fandiller James 'Thunder' Early. En Curtis les poleix i les llança a l'estrellat amb el nom de 'The Dreams'. La Deena comença a rebre un tracte de favor i, com no, arriben els problemes. Cap de les tres s'havia imaginat mai que la fama i la fortuna tindrien un preu tan alt.
Basada en el musical de Broadway que porta el mateix nom, 'Dreamgirls' és una pel·lícula molt interessant, sobretot gràcies als seus números musicals. Jennifer Hudson, que es va donar a conèixer en el reality nord-americà 'American Idol' –que no va guanyar ella, per cert-, està esplèndida. L'Òscar a la millor actriu de repartiment és molt merescut. Fins al punt que la guapíssima Beyoncé queda en un segon pla. La potència i qualitat de veu de la Jennifer, que a la pel·lícula dóna vida a l'Effie, sembla no tenir límits.
Com nosaltres, el mànager de 'The Dreams', Curtis Taylor (Jamie Foxx), també sap que l'Effie és l'ànima del grup, però prefereix que la solista sigui la Deena (Beyoncé). Ho fa per criteris estrictament comercials. Considera que és més guapa i que, per tant, l'entrada en el mercat musical serà més fàcil, aconseguirà 'vendre' més. Lògicament, aquest canvi té conseqüències. L'Effie deixa el grup i al Curtis, amb qui estava sortint. Aleshores, ell ja estava embolicat amb la Deena, amb qui s'acaba casant. Lluites internes que la Beyoncé coneix com ningú, especialment pels problemes que ha tingut a la vida real amb el seu grup 'Destiny’s Child'
Problemes d'avaricia, de ressentiment i, sobretot, de diners. Tenint-ne es pot aconseguir tot, o quasi... Pujar a les llistes de vendes pagant (com se segueix fent ara) no té cap secret per els productors. Quants més diners, més amunt. Així de fàcil, i de trist, és clar. La història té massa semblances (i no casuals) amb l'inici de Diana Ross amb 'The Supremes'. A l'última escena, la Deena és un calc de la Diana. No pot ser més descarat. El retorn de l'Effie i l'ensorrament d'en Curtis (provocat per la seva pròpia dona) proporcionen el final feliç 'Made in Hollywood. Al llarg de la pel·lícula, el seu director, Bill Condon, també fa el seu particular homenatge a 'The Jacksons Five'.
I si Jennifer Hudson és l'ànima femenina 'Dreamgirls', la masculina és, sens dubte, un recuperat Eddie Murphy (James 'Thunder' Early). Jo no crec que estigui a l'alçada de l'Òscar, com reclamava moltíssima gent, però sí que és veritat que fa un gran paper. La seva interpretació té molt de mèrit, sobretot tenint en compte que fins ara només l'havíem vist en papers de comèdia on suposo que, voluntàriament, s'havia acabat autoencasellant.
dilluns, de març 05, 2007
Comentari: 'El último rey de Escocia'. Nota: 7'5
Cruel com ningú
2006: Globus d'Or i Òscar al millor actor (Forest Whitaker) / 123 minuts / Regne Unit / Drama basat en fets reals / Director: Kevin McDonald / Intèrprets: Forest Whitaker, James McAvoy, Kerry Washington, Gillian Anderson, Simon McBurney / Nicholas Garrigan (James McAvoy) és un metge que decideix desplaçar-se a Uganda en acabar la carrera. Està convençut que pot canviar el món. Allà, i en un increïble gir del destí, coneix al president del país, a qui cura una mà després que aquest tingui un accident de cotxe. Idi Amin (Forest Whitaker) queda enlluernat pel jove i, poc després de coneixe’l, el fa anar a buscar perquè es converteixi en el seu metge personal. Amin, que va tenir el suport d'Israel i d'Anglaterra per arribar al poder, va establir un règim de terror i una política genocida, que va acabar amb la vida de més de 300 mil ugandesos. Es va fer 'famós' al món sencer per les seves excentricitats i una crueltat sense límits.
'El último rey de Escocia' es una bon thriller... i ja està. És veritat que passarà a la història, però només ho farà per la gran interpretació de Forest Whitaker, premiat merescudament amb el Globus d'Or i l'Òscar de Hollywood de 2006. Sempre he cregut que l'actor texà és un dels 'grans', com ja va deixar clar, per exemple, a 'The Crying game' (1992). El repte de donar vida al dictador ugandès Idi Amín Dadá no era gens fàcil, sobretot tenint en compte que era un personatge amb molts contrastos. Pel que veiem a la pel·lícula, Amín passava de la tranquil·litat a la histèria en un parell de segons. La metamorfosi del nen mimat a l'ogre sense cor era constant; i Whitaker, que físicament s'assembla força al dictador, el fa molt real. Tant, que acabem odiant-lo, tot i que quan comença la pel·lícula ens el 'pinten' força simpàtic.
Amín va arribar al poder recolzat per Anglaterra, quan ser contrari al comunisme era l'única carta de presentació necessària per aconseguir el suport dels occidentals. Ells van crear al monstre però, com sol passar en aquests casos, se'ls va escapar de les mans. El van fer servir per enderrocar Obote, l'anterior dictador, però la solució va ser pitjor que el problema. A 'El último rey de Escocia' tot això no queda massa ben explicat. La pel·lícula, força superficial, comença quan Amín arriba al poder i, inicialment, se'ns presenta com un personatge força afable. Potser perquè el veiem a través del jove i inexpert metge que li fa costat. Són els seus ulls que ens apropen al sanguinari i insegur dictador ugandès.
El doctor Carrighan arriba a Uganda quasi per casualitat i, també per casualitat, acaba convertint-se en el metge personal d'Amín, un personatge extravagant i proper als mitjans de comunicació. Sap seduir-los amb força naturalitat. Durant molt de temps, el doctor prefereix mirar cap a un altre costat i no valorar les injustificables accions del dictador, que acaba convertint-lo en el seu principal conseller. Amín, cada cop més sol, el necessita per tot. Arriba un punt que no sap prendre cap decisió sense consultar-la abans amb ell. El jove doctor no reacciona fins que els crims d'Amín, brutals, li toquen massa de prop.
(El comentari explica parts de la pel·lícula)
'El último rey de Escocia' s''embruta' per moments. La pel·lícula comença com si fos una comèdia i, poc a poc, es va transformant en un drama d'enormes dimensions, com la història real. El doctor Carrighan assumeix finalment que Amín no és un sant i vol fugir del seu costat quan abans millor. Va arribar a Uganda per casualitat i, per casualitat i gràcies a un 'amic' inesperat, aconsegueix deixar el país. Des d'aquell moment, només té un objectiu: explicar al món la política de terror d'Amín. Tot i fer assassinar més de 300 mil persones, Amín mai no va ser condemat. Va morir l'any 2003 a l'Aràbia Saudita, on estava exiliat.
divendres, de març 02, 2007
Comentari: 'Pequeña Miss Sunshine': 7'8
Ens hem d’acceptar com som realment
2006: 2 Òscar: Millor guió original, millor actor de repertiment (Alan Arkin). 2006: Sant Sebastià: Premi del Públic / Estats Units / 101 minuts / Comèdia – Drama / Directors: Jonathan Dayton – Valerie Faris / Intèrprets: Steve Carell, Toni Collette, Greg Kinnear, Alan Arkin, Beth Grant, Paul Dano, Abigail Breslin / Els Hoover són una família inadaptada. Un cop de sort, fa possible que l'Olive (gordeta i amb ulleres) pugui participar en un concurs infantil de bellesa a Califòrnia. L'acompanyen els seus pares, el seu germà, el seu avi i el seu tiet. Tots sis es desplacen en una vella furgoneta, on al llarg de tres dies viuen un munt d'experiències. L'actuació de la nena canviarà les seves vides per sempre.
'Pequeña Miss Sunshine' és una comèdia però, en el fons, amaga una realitat duríssima; la d'una família d'inadaptats que mai s'ha sentit unida. I no s'hi ha sentit perquè cadascun dels seus components només es preocupa d'ell mateix, sense interesar-li gens ni mica el què els passa als altres. L'avi només pensa a esnifar cocaïna i 'passar-se per la pedra' totes les dones que pugui (podria haver dit fer l'amor, però aquesta expressió no lligaria amb el personatge). El seu fill, en Richard (Greg Kinnear), ha ideat un mètode de 9 pasos per arribar a l'èxit. En Dwayne, fill d'en Richard i lector embogit de Nietzsche, no parla amb ningú des de fa nou mesos. De fet, no té previst dir res fins que entri a les forces aèries. La Sheryl, que es la mare de la família, ja en té prou amb suportar-los a tots. Encara més, després que el seu germà gay hagi intentat suïcidar-se.
Emmig d'aquest panorama, l'Olive és admesa en el concurs de bellesa 'Pequeña Miss Sunshine'. I arriba de rebot, després que la principal candidata hagi estat desqualificada per haver pres unes pastilles per aprimar-se. En principi, l'Olive havia d'anar a Califòrnia acompanyada per una tieta seva, però aquesta ha de participar en una competició hípica i la deixa penjada. Com que la Sheryl no veu clar que l'avi i el germà es quedin sols, els convenç perquè s'uneixin a ella i al seu marit en el viatge de suport a l'Olive. Un viatge duríssim, tenint en compte les relacions entre ells i, sobretot, el lamentable estat de la furgoneta.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
El viatge dels Hoover, que converteix la primera part de la pel·lícula en una 'road movie', no podia ser més accidentat. Per començar, se'ls trenca l'embragatxe i no poden arreglar-lo. Perquè no s'hagin d'esperar que arribin els recanvis, un mecànic 'manetes' els aconsella que sempre la posin en marxa en una baixada col·loquin ràpidament la tercera. Si la combinen amb la quarta, no tindran cap problema per seguir el seu camí. Per tant, cada vegada que s'aturen, comencen a empentar tots i, amb l'excepció del conductor, i van pujant a la camioneta corrent, un a un i seguint un ordre preestablert. De bogeria.
Per si fos poc, l'avi es more d'una sobredosi i, per no fer tard al concurs, la família decideix robar el cadàver de l'hospital i emportar-se'l embolicat dins de la furgoneta. Ja l'enterraran a la tornada. Tan imprevist, provoca que arribin a Califòrnia quan ja fa tres minuts que s'ha tancat la inscripció al concurs. Però una gestió del tiet, que 'connecta' amb un dels organitzadors, fa possible que el somni de la nena continuï una estoneta més.
'Pequeña Miss Sunshine' és un cant a la diferència, a la transgressió de les normes. I és que l'actuació de l'Olive uneix per primer cop a la família Hoover. La nena escandalitza l'organització del concurs amb un ball 'provocatiu' que li havia ensenyat el seu avi. Ningú més de la seva família s'havia preocupat de seguir els seus assajos. El ball desperta la indignació de l'auditori (excessivament purità) i el suport incondicional de la família que, poc a poc, puja a l'escenari per fer-li costat. Per primer cop a la vida, estan units.
I és que quan accepten què són realment i no què els agradaria ser, es troben a ells mateixos. En Richard se n'adona que no és ningú i que els nou pasos per assolir l'èxit no serveixen de res. Dóna classes als altres per prevenir-los d'un fracàs en què, sense saber-ho, està instal·lat des de fa anys. En Dwayne assumeix que és daltònic i que mai pilotarà un avió comercial. La seva promesa de no parlar més s'acaba. Ja no té sentit. El tiet veu clar que pot seguir vivint tot i no tenir al costat l'home dels seus somnis. La mare pot començar a funcionar per ella mateixa, sense haver de vigilar-los a tots; mentre que la nena s'adona que pot aspirar a coses més importants que a guanyar un prefabricant concurs de bellesa. Potser no és molt maca, però és més natural i eixerida que totes les altres. Aquest tipus de concurs són insult a la intel·ligència. L'únic que es queda pel camí és l'avi, tot i que, amb el seu ball, ell és realment qui provoca tot aquest canvi. 'Pequeña Miss Sunshine' és una petita delícia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)