dimecres, d’abril 27, 2016
El secuestro de los Born (María O'Donnell)
“El secuestro de los Born”, de la periodista i politòloga argentina María O’Donnell (New Haven, 1970), m’ha deixat en estat de xoc. Amb un ritme brutal, ens explica el segrest dels germans Jorge i Juan Born, gerents i hereus de Bunge i Born, el principal grup econòmic d’Argentina. Va ser el 19 de setembre de 1974, pels voltants de Buenos Aires. Han passat més de 40 anys i hi ha coses que continuen sent un misteri.
El segrest el van portar a terme els Montoneros, una organització guerrillera argentina de l’esquerra peronista. Van trigar molts mesos per organitzar-ho tot, però l’emboscada va durar menys de dos minuts. Al llibre se’ns explica amb detall i croquis inclosos. Juan Born va estar sis mesos tancat; en Jorge, nou. El primer dels germans no va suportar la pressió i va estar a punt d’embogir. Van deixar-lo anar abans per motius de salut. En Jorge va tenir el cap fred en tot moment. És més, des de la “presó de poble” on estava engabiat, va gestionar una bona part del rescat. El seu pare mai no va voler parlar directament amb els Montoneros, tot i que, al final, va acabar pagant.
El rescat, xifrat en 60 milions de dòlars, continua sent el més car de la història. En valor d’avui, podríem estar parlant d’uns 260 milions d’euros. El treball d’investigació de María O’Donnell és molt gran. Fins i tot va poder entrevistar Jorge Born, un dels personatges clau en tot plegat. Les intrigues i les traïcions que hi va haver en la persecució del botí van ser espectaculars. Una part dels diners, objecte del desig de dictadors i demòcrates, va anar a parar a Suïssa i també a Cuba. Els Montoneros van invertir una petita part del botí en art. Van comprar quadres i els van enviar a l’estranger. Segons expliquen en el llibre, alguns van acabar a Espanya de la mà de Joan Manel Serrat, Paco de Lucía i Antonio Gades. Sembla que simpatitzaven amb la causa.
GALIMBERTI I FIRMENICH
O’Donnell també ens parla de Roberto Galimberti, un dels líders dels Montoneros. Com que la vida dóna moltes voltes, el carceller va acabar tenint una relació d’”amistat” amb Jorge Born. Suposo que no hi va haver ni un penediment ni un perdó sincer; però els diners del botí, possibles comissions i favors polítics van acabar unint-los. Fins i tot van fer negocis junts. L’organitzador principal del segrest va ser Mario Firmenich. Va rebre l’indult per part de Carlos Menen i se’n va anar exiliat a Barcelona. Un altre home clau en aquesta història és David Graiver, el banquer dels Montoneros, que va morir en un estrany accident d’avió.
“El secuestro de los Born” acaba sent una història molt interesasant sobre la política i la societat argentina; des del 74 fins a l’actualitat, del president Juan Domingo Perón a Cristina Fernández de Kirchner. Des dels crims de l’anomenada i temuda “Triple A” als principals segrestos i assassinats dels Montoneros. Als germans Born mai no els van voler matar. Els van capturar només per motius econòmics, amb l'objectiu de finançar la guerrilla. Molt recomanable. Está publicat per Debate i té 335 pàgines.
"Cuando Jorge Born II se decidió a iniciar la negociación con los Montoneros, sus hijos llevaban cinco meses en la “cárcel del pueblo”. Para Juan había sido un tiempo excesivo de encierro e incertidumbre, y se había desestabilizado. El psiquiatra montonero que se había prestado a medicarlo llegó a advertir, al menos, que si no lo liberaban pronto el trauma podría dejar una huella duradera.
La disparidad de recursos financieros entre los guerrilleros y la multinacional se hizo visible antes de que siquiera lograsen acordar la cifra a pagar por los hermanos. Desde los primeros intercambios se notó que Bunge y Born podría disponer de millones de dólares en billetes de baja denominación, pero que los Montoneros difícilmente lograrían resolver la cuestión logística del cobro y el movimiento posterior del dinero".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dijous, d’abril 21, 2016
Enterrar a un nen com a símbol de vida
Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo d’”El hijo de saúl”, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Se’n va emportar aquest premi i uns quants més. És el debut cinematogràfic de l’hongarès László Nemes. També debuta, i de quina manera, Géza Röhrig, que dóna vida al protagonista. Tot passa l’any 1944, al camp de concentració d’Auschwitz.
En Saúl (Röhrig) sobreviu com pot dins del camp d’extermini. És jueu i, de moment, s’ha escapat d’una mort segura mort perquè forma part d’un sonderkommando, que s’encarrega de cremar els cadàvers dels presoners gasejats. A més a més, els toca netejar les càmeres. És una fugida cap endavant. Saben que, en mig any, els canviaran per uns altres i correran la mateixa sort. No hi ha supervivència possible. Enmig d’aquesta bogeria, en Saúl descobreix a un nen a qui el gas no ha matat del tot. A petició dels kapos, un metge l’acaba d’ofegar. També li demanen que, quan pugui, li faci l’autòpsia. Volen saber d’on surt aquesta resistència inesperada.
A partir d’aquest moment, en Saúl s’obsessiona amb el cadàver del nen, a qui desitja enterrar com abans millor. Es converteix en el seu pare. És per això que busca un capellà entre els presoners. Vol que s’encarregui d’oficiar el seu funeral. Fer-ho és l’única manera de demostrar-se que ell encara està viu i que el futur de la humanitat no està perdut del tot. No seré jo qui digui que “El hijo de Saúl” no és una bona pel·lícula, però potser estar un pèl sobrevalorada. La fórmula funciona; però quan portem tres quarts d’hora tot es repeteix massa i perd pistonada. Passen els anys i segueix fent molt mal veure la crueltat que hi va haver a camps com el d’Auschwitz. Imperdonable.
"PRINCESA"
També debuta al cinema el director de Corea del Sud Lee Su-jin. “Princesa” és una pel·lícula complicada... per voluntat pròpia! Su-jin dóna la informació amb comptagotes. És per això que costa tant descobrir perquè van canviar a la Han Gong-ju d’escola a mig curs. S’intueix, però fins al final no sabem què li va passar i per què va haver de fugir intentant canviar de vida.
A la Gong-ju l’interpreta una sensacional Chun Woo-hee. El seu és un personatge ple de matisos, que evoluciona a mesura que avança la història. Comença poruga, tancada en ella mateixa. Amb el pas del temps aconsegueix obrir-se una mica, tampoc no massa. Potser serà una mica més feliç, o menys desventurada, gràcies a la Eun-Hee (Jung In-sun). S’adona ràpidament que la seva companya de classe necessita ajuda i intenta fer-li costat, tot i que tampoc no es deixa. In-sun també està francament bé. “Princesa” va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Rotterdam.
No hi ha escenes violentes, molt habituals en el cinema coreà, però pel tema que tracta és igualment dur. Quan la traslladen, la Gong-ju se’n va a viure a casa de la mare d’un dels seus professors. Els seus pares, que la tenen abandonada, estan il·localitzables. En la seva nova escola intenta oblidar un passat que, per desgràcia, potser acabarà atrapant-la de nou. La noia és víctima d’uns fets que no puc explicar. Cal descobrir-ho a poc a poc. La societat, moguda per interessos obscurs, prefereix culpabilitzar-la a ella. El final de “Princesa” és poètic i espectacular, com la veu de la protagonista quan canta. Molt recomanable.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimecres, d’abril 20, 2016
Quin cap! (Ricard Ruiz Garzón)
“Quin cap!” és l’últim llibre de Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). Les il·lustracions són de Pedro Rodríguez (Sevilla, 1973). Té una setantena de pàgines i va destinat a nens i nenes de més de sis anys, però també per adults. Està publicat per Pagès Editors. Tot passa a la Gran Granja de Can Capell, on els animals que hi viuen porten barret i sempre se saluden amb molt afecte.
El llibre està ple d’animals i de barrets. Hi trobem gossos, gats, vaques, ovelles, porcs, ases, conills , ànecs i altres simpàtics animalons. Llueixen amb orgull boines, barretines, copaltes, còfies, barrets de llana, gorres, pameles i el que faci falta. Tot funciona a la perfecció fins que l’Eulàlia, la iaia gallina, denuncia que li han robat la barretina. La principal sospitosa és l’estruç Amanda. L’encarregat de treure l’entrellat d’aquesta misteriosa desaparició és el Pollet Quico, el nét de l’Eulàlia. La seva investigació anirà a poc a poc, amb respecte per a tot i tothom.
“Quin cap!” és una bonica història sobre la relació que tenen els nens i les nenes amb la gent gran. L’amor és el vincle indestructible que uneix els uns amb els altres. Podríem definir el llibre com un poema il·lustrat sobre l’Alzheimer, la malaltia que pateix l’àvia. Molt recomanable.
“Però la mare,
la gran gallina,
li manca el temps
per fer-ho tot,
i això que a casa,
mercès al gall
i la seva crida
sempre matina.
Atrafegada, Es mira en Quico
i fa un gran bot
Tot remugant:
“Vés amb la iaia,
que es veu malalta,
i cuida-me-la.
Sigues bon jan!”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dimarts, d’abril 19, 2016
Dones que pateixen per la culpa i la pèrdua
Després de la decepció de “Los amantes pasajeros” (2013), ha tornat el millor Almodóvar. “Julieta” no és una pel·lícula rodona, però el drama del director manxec t’atrapa i no et deixa anar. Emma Suárez està espectacular. També treballa francament bé Adriana Ugarte, tot i que la seva companya brilla encara més. Totes dues interpreten a la Julieta, de més gran i de més jove.
Podríem dir que, aquest cop, Pedro Almodóvar ens parla del silenci, que és com s’havia de titular la pel·lícula en un primer moment. Un silenci que castiga, i de quina manera, a les principals protagonistes. Sobretot a la Julieta. Hi ha un episodi de la seva vida que prefereix deixar amagat i no explicar a ningú. Com si no existís. En el passat, algú li va fer molt mal i mai ha pogut sobreposar-se. L’única manera que va trobar per continuar vivint va ser aparcant el problema en un racó obscur del seu cervell. Hauria estat millor resoldre’l, però no va tenir l’oportunitat. El seu silenci incomoda l’entorn. Secrets que poden amargar-te la vida...
La Julieta està a punt de deixar Madrid per anar a viure a Portugal amb la seva parella. Amb les maletes pràcticament fetes, decideix fer marxa enrere i quedar-se. Canvia de plans després de trobar-se amb la Bea, una antiga amiga de la seva filla Antía, de qui fa un munt d’anys que no es sap res. A partir d’aquest moment, i amb flashbacks constants, descobrim com la Julieta va conèixer al pare de l’Antía i com van ser els seus primers anys de vida. Hi ha una figura clau en els esdeveniments que ens expliquen. És el de la Marian, la governanta de la casa de Galícia on viuen la Julieta, en Xoan (Daniel Grao) i l’Antía. L’interpreta una de les muses d’Almodóvar, una grandíssima Rossy de Palma. Qui també convenç és Imma Cuesta, que fa d’Iva, una escultora amiga de la família.
Al final, “Julieta” acaba sent una història de dones, sobretot de dones, que pateixen, i molt, per la culpa i la pèrdua. Els homes ho afronten tot d’una altra manera. Almodóvar els retrata com a sers molt superficials. Quan una dona deixa de formar part de la seva vida, se’n busquen immediatament una altra. A grans mals, grans remeis. Una pel·lícula molt recomanable. És difícil veure-la tota sense emocionar-te i deixar escapar alguna llàgrima.
"UNA PASTELERÍA EN TOKIO"
Naomi Kawase, la directora de “Aguas tranquilas” (2014), torna a convèncer amb “Una pastelería en Tokio”, una pel·lícula intimista i molt zen. Els seus dos principals protagonistes són en Sentaro i la Tokue. Ell està a càrrec d’una petita pastisseria que fa dorayakis, uns pastissets farcits de pasta de mongeta. És el que menja en Doraemon a la sèrie de dibuixos.
A en Sentaro l’interpreta Masatoshi Nagase, a qui recordava de “La espada oculta” (2004), de Yôji Yamada. La Tokue és una dona gran, superada la setantena, que s’ofereix per treballar amb ell. El pastisser busca algú que el pugui ajudar algunes hores al dia. Li dóna vida la Kirin Kiki, l’àvia de “Milagro”, de Hirozaku Koreeda. Tots dos convencen. El missatge que ens dóna la Kawase és que tot el que ens proposem en aquesta vida, sigui el que sigui, ho hem d'intentar fer amb ganes i amb amor. No aconseguirem res si ens movem per esma, només per complir amb l’expedient. Com pot ser que en Sentaro faci bons dorayakis si mai se n’ha pogut menjar cap de sencer dels que fa ell? Tan difícil és d’entendre?
Amb l’arribada de la Tokue, el negoci funciona cada cop més bé. El seu petit negoci i la seva solitària existència. La Tokue (que té un secret amagat) li està donant tota una lliçó de vida. En el fons, ell també està marcat per un fet passat que condiciona tot allò que fa. “Una pastelería en Tokio” és un cant a la vida i a la companyonia. Hi ha un tercer personatge que, indirectament, també té molt de pes en la història. Es tracta de la Wakana, una noia que es passa moltes hores a la pastisseria i s’acaba fent amiga d’en Sentaro i de la Tokue. Tenen una relació molt especial. La Kyara Uchida ja havia treballat amb Kiki a la citada “Milagro”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dijous, d’abril 07, 2016
El elefante desaparece (Haruki Murakami)
Per primer cop podem llegir “El elefante desaparece” en castellà. La traducció del japonès és de Fernando Cordobés i Yoko Ogihara. Haruki Murakami (Kioto, 1949) va publicar-lo l’any 1993. Ara ho ha fet Tusquets Editores i té 344 pàgines. En català, l’edició és d’Empúries. Qualsevol llibre de Murakami està per sobre de la mitjana. No me’n perdo ni un. Si no me n'oblido cap, ja n'he llegit quinze d'ell.
Són 17 contes curts molt diferents. Em quedo amb els més surrealistes, aquells que confonen realitat i ficció i caminen de puntetes per aquells mons paral·lels que tant agraden a l’escriptor asiàtic. És el cas d'“El enanito bailarín al capdavant”. Un dels protagonistes treballa a una fàbrica d’elefants. Els capturen vius i d’un en fan cinc. Així de fàcil i de complicat. També hi surt un plantígrad a “El elefante desaparece”, que dóna títol al llibre. On ha anat a parar? L’argolla que portava en una pota, i que el mantenia lligat, continua tancada... Podria ser que hagués encongit? “La gente de la televisión” i “El pequeño monstruo verde” també tenen aquest toc “paranormal”. Si un monstre et llegeix el pensament, pots fer-li mal d’una manera ben senzilla: imaginant que el tortures sense parar. O no?
També m’ha agradat molt “Sueño”, que ja havia llegit fa un temps. S’havia publicat en un bonic llibre, com a història única, amb il·lustracions de Kat Menschik. La protagonista no pot dormir. El més estrany és que el seu insomni la fa més forta. Podríem qualificar d’absurda la història d’“El comunicado del canguro”, en la qual una persona que treballa en el departament de reclamacions d’uns grans magatzems escriu una carta sense cap sentit. Les cartes també apareixen a “Una ventana”. A “Nuevo ataque a una panadería”, una parella atraca un McDonald’s, però només roba 30 Big Mac. Les begudes les paga! Havien de delinquir. És una manera d'alliberar-se del passat.
CENT PER CENT MURAKAMI
Dels contes més realistes em quedo amb “El último césped de la tarde”. El seu protagonista deixa de treballar quan l’abandona la seva xicota. Si no pot fer coses amb ella, Per què ha de seguir guanyant diners? I això que tallar gespa li encanta. En un altre relat, l’autor ens explica una història on repassa mentalment els xinesos que ha conegut al llarg de la seva vida. Es titula “Un barco lento a la China”. A “El pájaro que da cuerda y las mujeres del martes”, un home rep la trucada d’una dona que li demana deu minuts per posar-se d’acord. Sobre què, si no la coneix? A “Sobre el encuentro con una chica cien por cien perfecta en una soleada mañana del mes de abril” ens diu que les oportunitats s’han d’aprofitar quan es presenten. No més tard Per què esperar...
Completen el llibre “La caída del imperio romano. La revolución india de 1881. La invasión de Polonia por Hitler y el reino de los vientos enfurecidos”, “Lederhosen”, “Asunto de família”, “Silencio” i el provocatiu “Quemar graneros”. Crema els seus? No, per suposat. “El elefante desaparece” és cent per cent Murakami. Està ple de referències musicals, hi surten molts gats, la majoria de protagonistes beuen cervesa i els matrimonis que apareixen a les històries mai estan junts. N’hi ha un que està fora de casa, quasi sempre la dona. També es repeteix que el protagonista no recordi persones que va conèixer en un passat llunyà. Molt recomanable.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
dimecres, d’abril 06, 2016
En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu" (Georgina Esteva i Montse Buñuel)
Georgina Esteva (Barcelona, 1977) i Montse Buñuel (Granollers, 1968) han tornat a publicar juntes. Després de l’èxit d’”Un pòdium irresistible”, han escrit i il·lustrat, per aquest mateix ordre, “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”. També està publicat per l’Editorial Gregal i té 102 pàgines. Es tracta de narrativa juvenil, de nou relacionada amb el món de l’esport.
En Nicolau juga al planter de l’Espanyol. Somia a arribar algun dia al primer equip. És un objectiu a llarg termini. De moment, en tindria prou amb fer cent tocs seguits amb la pilota... però mai no pot passar de vint. Els seus millors amics són bessons, en Pau i en Sebastià. El segon juga amb ell al club blanc-i-blau i també s’ho passa pipa amb el futbol. En Pau l’odia fins a punts insospitats. Ningú sap per què. Ell prefereix fer ollies i backfilps amb el seu monopatí. Un dia, mentre passeja pel bosc, en Pau es troba un periquito i se l’emporta a casa. Diu que el cuidarà, amb l’ajut del seu germà i del seu amic. El bategen amb el nom de Quitu i serà la mascota de l’equip.
Entre altres coses, el llibre ens diu que s’ha de treballar fort per aconseguir els nostres objectius. A l’escola i al club, en el cas dels nens que juguen a futbol. I cada cosa, al seu temps. La Georgina deixa entreveure que sempre s’ha de confiar en un mateix i no donar-li als factors externs més importància de la que tenen. Un periquito pot ser un estímul, però mai un amulet. Tenir-lo o no al costat no pot fer-te guanyar i perdre un partit. En la part final del llibre, l’autora ens relata un duel Girona-Espanyol, en el qual en Nicolau n’és un dels protagonistes. A la graderia està en Pau... i en Quitu. Per fer-ho tot més interessant, en les últimes pàgines hi apareix la Gabriela, que juga a futbol a l’equip d’en Pau. I és maca, molt maca.
“El què cal saber sobre l’Espanyol” (una petita història del club en quatre dades), la llista de presidents que han tingut fins ara els periquitos i la lletra sencera de l’himne completen “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”, que segur que encantarà als joves seguidors de l’entitat.
"A mitja tarda marxem cap a casa. Estic ansiós perquè arribi el dia d'anar a entrenar. Els millors dies del món són els que hi ha entrenament o partit, però ara que ja he sopat també toca un dels millors moments: el d'anar a dormir o, més ben dit, el d'anar a somiar. Ara arriba el moment de continuar el somni allà on l'he deixat a la classe d'història. Tanco els ulls i la imaginació em trasllada ràpidament on vull anar. Segueixo fent tocs amb la pilota: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set... i així fins arribar a cent. M'adormo esperançat".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
dilluns, d’abril 04, 2016
Confessions d’un culer defectuós (Sergi Pàmies)
Sóc fan incondicional de Sergi Pàmies (París, 1960). Quan col·laborava a Els Matins de TV3, cada setmana comentàvem els llibres i les pel·lícules que ens havien agradat. Era un ritual sagrat, com ara llegir les seves cròniques de futbol a La Vanguardia. El futbol és el tema del seu últim llibre, “Confessions d’un culer defectuós”, d'Empúries. És petit de format i curt: 165 pàgines.
L’estil és el de sempre, clar, directe, corrosiu, punyent i molt divertit. Es considera un culer defectuós perquè, entre altres coses, no se sent antimadrista. Diu que el fet de criar-se a París el va allunyar del franquisme i de tot el que va comportar futbolísticament parlant. Quan ell va arribar a Barcelona només era seguidor de Johan Cruyff, del Saint-Étienne i de l’Olympique de Marsella. Del Barça no en sabia pràcticament res. Canviant de tema, també considera que, avui dia, la rivalitat amb l’Espanyol s’ha refredat una mica. Els barcelonistes s’han buscat enemics del seu nivell, com per exemple el Chelsea, sobretot amb José Mourinho a la banqueta. Els temps canvien.
En Sergi es va fer afeccionat al Barça gràcies al seu oncle Pau. Amb Toni Torres, jugador blaugrana del 65 al 76, eren cosins. No el van fer soci de naixement, com molts nens i nenes que són inscrits al club, per un avi o per un tiet, poc després de sortir de la panxa de la seva mare. Per això, ell també és un culer imperfecte. Un dels capítols més divertits és el “Petit tractat d’abraçologia”, on compara les abraçades de Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Sublim! Dels tres, Amb qui deixaria els seus fills un cap de setmana? Amb Bartomeu, sens dubte. També m’ha agradat molt el capítol “Sotil: el cigne negre”. Mai no perdonarà que Neeskens substituís al peruà i acabés formant parella d’estrangers amb Cruyff. Quin complot holandès contra Sotil, el millor soci que mai ha tingut al camp el crac blaugrana!
MILITANT CRUYFFISTA
El capítol “Esplendor i ruïna de les premonicions Cruyff” és el més llarg i el més emotiu, encara més després de la seva mort. Pàmies és un cruyffista en lletres majúscules. Fins al punt d’escriure que “Cruyff sempre té raó, fins que s’equivoca”. Comenta algunes anècdotes que va viure al seu costat, com la de la targeta de crèdit... que no explicaré. En Pàmies també intenta trencar alguns tòpics, com que al Camp Nou el públic no anima. Ell aposta pel silenci i per encoratjar l'equip d'una manera moderada, quan toca. No vol que l’Estadi es transformi en un altre Palau Blaugrana. On sí que hi hauria d’haver silenci, i cada cop sembla més complicat, és a l’entorn barcelonista, amb un munt de temes per resoldre als jutjats i enfrontaments constants.
“A Pròrroga: dilemes morals, rituals sentimentals”, l’autor reflexiona al voltant de temes molt més profunds, com el patrocini de Qatar o la quantitat de diners que cobren els jugadors, que podrien posar fi a la filosofía del club. Cap on va al Barça? Poca gent ho sap, diria. Segur que aquest llibre serà un dels més venuts de Sant Jordi. S'admeten apostes.
“Cruyff. Johan. Déu. El Profeta. L’Holandès Errant. Els noms canvien en funció del grau de devoció o familiaritat de qui els pronuncia. Els sentiments que concita Cruyff són diversos i sovint extrems, sobretot en el sector de barcelonistes virtuosos en l’art de dir-ne pestes. El poden criticar amb una exquisidesa quirúrgica, pel broc gros i amb argumentacions d’aparença coherent. Col·leccionen anècdotes teòricament documentades i afirmen tenir centenars de proves que confirmen que Cruyff és un pesseter, un aprofitat, un gandul, un frívol i, per descomptat, un mal patriota”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Subscriure's a:
Missatges (Atom)