La germandat de l'àngel caigut (Jaume Clotet)

Avís a navegants: No deixeu que NINGÚ us expliqui qui és el secret més ben guardat de la humanitat. Saber-ho abans de temps us esgarraria una bona part la lectura de "La germandat de l'àngel caigut", el títol amb què Jaume Clotet (Barcelona, 1974) va guanyar l'última edició del Premi Josep Pla. És una novel·la d'aventures àgil i divertida que, quan te n'adones, ja l'has acabada. I, clar, en vols més. M'ha fet pensar en les peripècies viscudes pel bo d'Indiana Jones. 

L'any 1291, a Acre, Terra Santa, un grup de cavallers templers fugen del Regne de Jerusalem. I ho fan emportant-se el secret més ben guardat de la cristiandat. Més de set segles després, ja en l'actualitat, aquest corre perill de ser desvelat i cal impedir-ho a qualsevol preu. Si caigués en mans dels infidels, s'obriria la capsa dels trons i la humanitat estaria en perill de mort. Dos dels encarregats de custodiar-lo, quasi per casualitat, són en Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat, i la Berta Bosch, agent dels Mossos d'Esquadra. La basílica més sagrada dels catalans podria estar en perill i ells la defensaran amb la seva pròpia vida, en cas que faci falta. Són dos personatges molt ben treballats i plens de contradiccions que el destí uneix per formar un potent front comú.

"La germandat de l'àngel caigut" reflexiona sobre la bondat i la maldat, que són conjunturals i estan obligades a conviure frec a frec. Segons explica el monjo en una classe de la facultat de Filosofia, el gen de la maldat no existeix i, per tant, d'inici no hi ha persones bones o dolentes. Diuen que els nazis sempre van estar obsessionats amb Montserrat. De fet, Heinrich Himmler s'hi va desplaçar en persona perquè estava convençut que allà s'hi amagava el Sant Grial. En diverses parts d'aquesta frenètica història, l'autor fa un salt enrere en el temps per parlar-nos de les recerques de la societat Ahnenerbe, entre les quals inclou el secret dels templers. I així quadra el cercle. És un llibre visual i provocador que manté l'emoció fins a l'última pàgina. M'ho he passat pipa!

"En Bernat va sortir del despatx de l'abat Francesc Maria en un estat d'ànim que ell mateix no hauria sabut definir. Però tenia molt clara una cosa: allò que l'abat de Montserrat vivia amb evident pessimisme com un infortuni, gairebé com una maledicció, ell ho vivia amb una excitació que li costava dissimular. Era ben conscient dels riscos enormes que comportava aquella missió, i que la mateixa seguretat i continuïtat de la comunitat monàstica entrava en zona de risc, però preferia, des de sempre, veure el got mig ple. De fet, pensava que el monestir tenia una oportunitat d'or de servir Déu com mai abans no ho havia fet".

Bartleby y yo (Gay Talese)

Em declaro fan incondicional del nord-americà Gay Talese (Ocean City, Nova Jersey). Té 92 anys i continua amb el cap molt clar. A aquest periodista nascut en una família d'arrels italianes, se'l considera un dels pares del que en el seu dia es va batejar com a "Nou Periodisme" o "Periodisme literari", al costat de Tom Wolfe. Mai ha escrit ficció. Vaig tenir la sort de conèixer-lo quan va ser entrevistat per Josep Cuní al programa "Els Matins" de TV3, en el qual jo feia els esports.

El seu últim títol és "Bartleby y yo", traduït de l'anglès per Antonio Lozano i publicat per l'editorial Alfaguara. Està inspirat en el personatge de "Bartleby, l'escrivent", d'Herman Melville. Després de molts anys dient a tot que sí, l'oficinista va desafiar al seu cap deixant anar un inesperat: "Preferia no fer-ho"; una frase que, amb el pas del temps, s'ha convertit en mítica. Talese ha dibuixat, millor que ningú, la ciutat de Nova York. N'és un dels cronistes per excel·lència. Per això, el llibre porta per subtítol "Retratos de Nueva York". Com és habitual, el nord-americà dona veu a les persones normal i corrents, als perdedors, als que viuen allunyats dels focus i de l'èxit. També els podríem batejar com els de la cara B; o també del costat fosc, com deia el bo de Pau Donés.

Per les pàgines de "Bartleby y yo" transiten l'encarregat del rètol electromecànic de notícies amb lletres mòbils de The New York Times, un discret noi dels encàrrecs, una actriu retirada quasi oblidada per tothom i un periodista expert en obituaris. Les dues històries més llargues, de dotze capítols cadascuna -el llibre en té 35-, són "La sombra de Sinatra" i "El brownstone del doctor Bartha". En la primera, Talese ens explica com va anar al darrere del cantant per entrevistar-lo per "Esquire", sense poder aconseguir-ho, tot i tenir-ho pactat. Segons la revista, "Frank Sinatra está resfriado", l'article que va firmar l'any 1966 explicant com havia anar tot, és el millor que ha publicat mai en les seves pàgines. L'altre és l'aventura d'un home que estimava un edifici més que la seva pròpia vida.

"Nueva York es una ciudad de cosas que pasan inadvertidas. Es una ciudad con gatos durmiendo bajo vehículos aparcados, dos armadillos de piedra que trepan por la catedral de San Patricio y miles de hormigas arrastrándose sobre la cima del Empire State Building. Probablemente las hormigas acabaran ahí transportadas por el viento o los pájaros, pero nadie lo sabe con certeza; las hormigas son tan desconocidas para la gente de Nueva York como el mendigo que coge taxis hasta el Bowery, o el hombre atildado que rebusca entre los cubos de basura de la Sexta Avenida, o el médium que ronda por los números setenta de la zona oeste asegurando: «Soy clarividente, clariaudiente y clarisensorial".

@Jordi_Sanuy

"El motel del voyeur"
"Los hijos"
"El silencio del héroe"
"Retratos y encuentros"
"Honrarás a tu padre"

Mejor muerto (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcerla Pieldelobo continua sent un maldecap pels seus superiors. Sempre va per lliure i complir ordres -si no les troba totalment lògiques- queda descartat per principis. Amb Miguel Bonachera a la 'reserva', ara qui l'ha de patir dia rere dia és el subinspector Vila. A nivell personal, la relació amb en Damen, inspector de la policia foral de Navarra, està força estancada. L'estima, però li costa comprometre's.

"Mejor muerto" és el tercer llibre protagonitzat per la Marcela, després de "Bajo la piel" i "En la sangre". Té 334 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins. Soc molt fan d'aquesta solitària i decidida inspectora creada per Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest cop, la tornem a trobar a la capital de Navarra, investigant la desaparició de Francisco Sarasola, un important promotor immobiliari. És un home poc estimat, a qui tothom preferiria veure mort, com resa el títol del llibre. Començant per la seva pròpia família. Casat dues vegades, amb tres fills, una amant fixa i diverses d'ocasionals, tothom té motius suficients per enviar-lo a l'altre barri. Qui sigui que se l'hagi emportat, demana un milió d'euros a canvi de la seva vida.

Com sol passar en aquests casos, la investigació és a contrarellotge. Tothom menteix deliberadament i la Marcela i companyia tenen molts problemes per avançar. Desapareix un soci d'en Sarasola, troben morta la seva amant, hi ha enfrontaments familiars... i res és el que sembla. Un cop més, la Susana ens regala una narració addictiva, visual i amb molt de ritme. Un thriller que reflexiona sobre les pors personals i les aliances en temps de crisis. Capítols curts (45 més l'epíleg) i un munt de situacions portades al límit que sempre deixen el lector amb l'ai al cor. Bona reflexió sobre la corrupció i la necessitat de justícia. Amb ganes de viure més aventures al costat de la Pieldelobo, si és fent equip amb el subinspector Bonachera, encara millor. 

"Tirado en el suelo, inmóvil excepto por el constante parpadeo de sus ojos. La camisa cubierta de sangre, los brazos debajo del cuerpo, las piernas estiradas, separadas una de otra en una postura que, de sentirla, resultaría sumamente incómoda. Suelo de hormigón o cemento y una pared sin enlucir muy próxima. No pudieron ver nada más en los apenas diez segundos de vídeo que acaban de recibir. El mensaje había llegado al mismo tiempo al teléfono de los tres hijos y de la esposa de Francisco Sarasola, que esperaban en el despacho del negociador de la policía, el inspector Manuel Ortega, un tipo alto, de ojos escrutadores y manos suaves".

@Jordi_Sanuy