Sobreviure al planeta vermell indefinidament

Ridley Scott sempre serà recordat per “Blade Runner” (1982), que ja s'ha convertit en un clàssic. Després d’alguns fracassos sonats, com “Prometheus” (2012), amb “Marte” l’encerta del tot. Fa la sensació que el director britànic està obsessionat amb l’espai. La pel·lícula és llarga, dura dues hores i vint-i-dos minuts, però aguanta en tot moment. Des d’un punt de vista estètic és preciosa.

Sobre l’argument, el millor és no donar-li massa voltes. Costa de creure que un astronauta abandonat al planeta vermell durant tant de temps no acabi perdent el cap... per molt fort que sigui. No diré que Mark Watney ho aconsegueixi sense patir, però quasi sempre té la situació força controlada. Matt Damon, un actor que no està entre els meus preferits, ho fa francament bé. Un dels millors papers que li recordo en molt temps. Brilla amb llum pròpia i el veig amb possibilitats reals de col·locar-se entre els candidats als Oscars. També està força bé Jessica Chastain, però destaca molt més a les ordres de Guillermo del Toro a “La cumbre escarlata”. Interpreta a la Melissa Lewis, responsable de la missió a Mart que, inicialment, fracassa.

De la resta de repartiment em quedo amb Chiwetel Ejiofor, a qui l’any 2013 vam veure a “12 años de esclavitud”. Dóna vida a Vicent Kapoor, un dels peixos grossos de la NASA. El director de l’agència és Jeff Daniels. Per un costat, Scott ens explica la vida d’en Mark a Mart i les dificultats que té per sobreviure-hi. Per sort és botànic i capaç de plantar patates en un planeta inhòspit i sense oxigen. Esperit de superació, confiança en els seus companys, treball en equip... De l’altra banda, incideix en els problemes que suposa per la NASA que en Mark estigui viu. Han de replantejar totes les seves accions presents i futures i anar-lo a buscar abans que s’acabi morint de gana.

Queda clar, des d’un primer moment, que el cap de l’agència espacial està més preocupat pel “què diran” que per qualsevol altra cosa. Sap que el poder de la premsa i és gran i que un pas en fals el pot deixar en terra de ningú. Al capdavant de la relació amb els mitjans de comunicació hi ha l’Annie Montrose, interpretada per Kristen Wiig. Cal destacar també la gran banda sonora, formada per cançons que encanten a la Melissa i que odia en Mark. És l’única música que té al planeta vermell quan es queda allà més sol que un mussol. Dono la raó a la Melissa, cançons com “Starman”, de David Bowie; “Hof Stuff”, de Donna Summer; “Rock the boat”, de Hues Corporation; o “Don’t leave me this way”, de Thelma Houston són sensacionals. Vitamines per l’ànima!

“LA CUMBRE ESCARLATA”

“Els fantasmes existeixen”. Aquesta és la declaració d'intencions de Guillermo del Toro només començar “La cumbre escarlata”. Té dos punts d’unió amb “Marte”. La seva llarga durada (dues hores i vint) i la participació de Jessica Chastain en un dels papers principals. Estèticament, la pel·lícula és espectacular. L’argument, que no és res de l’altre món, acaba sent secundari.

Del Toro ja ens havia seduït amb històries oníriques i fantàstiques com “El laberinto del fauno” (2006). La tripleta d’actors principals també té antecedents paranormals, per batejar-ho d’alguna manera. Chastain, que segur que estarà entre les candidates als Oscar, va ser la protagonista del thriller de terror “Mamá” (2013). A Mia Wasikowska la recordo d’”Stoker”, del sud-coreà Park Chan-wook. També és una pel·lícula d’intriga màxima amb millor embolcall que contingut. I, finalment, Tom Hiddleston, que va brillar (i molt) a “Sólo los amantes sobreviven” (2013), a les ordres de Jim Jarmusch. Aquí feia de fantasma, directament.

La Edith Cushing (Wasikowska) és la filla d’un ric empresari. Acaba d’escriure un manuscrit sobre els fantasmes, tot i que ella diu que, en el fons, és una història d’amor. A ella, la seva mare morta se li apareix des de fa temps. Sempre li diu el mateix: “vigila con la cumbre escarlata”. La Edith té una vida més o menys ordenada, fins que coneix en Thomas Sharpe (Hiddleston). Procedeix d’una família adinerada i amb solera, però ara està arruïnat. Sempre es mou acompanyat per la seva germana Lucille. La Chastain està espectacular, amb un personatge ple de matisos. En Thomas va darrere de la Edith, que creu que el pot ajudar a recuperar la posició perduda. I fins aquí puc explicar.

“La cumbre escarlata” és una història poètica, que espanta en alguns moments, però que mai acaba de fer por. Personalment, ho celebro. En definitiva, estem davant d’un conte gòtic que, sobretot en la part final, es desenvolupa en una casa que respira, sagna i recorda. Hi ha un parell o tres d’escenes molt violentes, en què es veuen cops i ferides amb total impunitat. No sé si és un dels seus referents, però en aquesta pel·lícula hi he vist algunes coses de l’italià Mario Bava.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Doncs sí, va ser una gran nit (i llarga!)

Álex de la Iglesia continua en plena forma. La seva darrera pel·lícula, “Mi gran noche”, és una comèdia negra divertidíssima. Per a mi, el millor títol del director bilbaí des de “La Comunidad” (2000). Tot passa a l’interior i a l’exterior dels estudis televisius en els quals una productora de pa sucat amb oli està enregistrant l’especial de Cap d’Any. I ho fan a contrarellotge...

El primer encert de De la Iglesia és convertir els estudis en un búnquer del qual no es pot entrar ni sortir. En l’exterior, hi ha una batalla campal entre uns quants centenars de treballadors acomiadats per la citada productora i la Policia, que s’està veient superada en nombre i violència. Kafkià. Dins, també hi ha un munt d’enfrontaments divertidíssims. Per exemple, el dels personatges que interpreten Hugo Silva i Carolina Bang. Són els presentadors de la gala, que comença amb un ball brutal. Estan casats i es tenen enveja mútua. També es barallen Alphonso i Adanne, dos cantants que rivalitzen per ser els primers a actuar després de les campanades. Un de mític i l’altre debutant.

Qui interpreta a Alphonso és el cantant Raphael, que torna al cinema més de quaranta anys després de “Volveré a nacer” (1971). Està sensacional! La pel·lícula es diu “Mi gran noche”, tot i que el tema que acaba interpretant és “Escándalo”. El seu representant (i fill) és en Yuri. Carlos Areces compleix, com sempre. Tercera vegada que Areces apareix en un llargmetratge de De la Iglesia, després de “Las brujas de Zugarramurdi” (2013) i “Balada triste de trompeta” (2010). L’Adanne és Mario Casas, amb una cabellera rossa espectacular. Ens el defineixen com un noi no massa llest, preocupat pel seu físic i per les dones, que li fan perdre el cap.

L’Adanne i Perotti el seu representant (interpretat per Tomás Pozzi) també es barallen amb un parell de noies que volen aprofitar-se de la fama del jove cantant. I per lluites, la d’en Jose (Pepón Nieto) amb la seva germana, la seva mare i la mala sort... El criden a darrera hora, d’una ETT, per fer d’extra a la gala, i se li complica la vida com mai. Li toca asseure’s al costat de la Paloma, una guapíssima Blanca Suárez. Tots dos estan francament bé. Si hi ha algun enfrontament més? Un munt! Per exemple, el de l’Alphonso amb el seu fill i un fan boig –interpretat per Jaime Ordóñez- i el del cap de la Productora, Benítez (Santiago Segura), amb la realitzadora, que es diu Rosa i interpreta Carmen Machi. Acció sense límits. Una pel·lícula esbojarrada com poques.

De la Iglesia ens regala un títol coral (amb algunes similituds amb “Muertos de rosa”, 1999) on sempre passen coses. Tot és surrealista i passat de voltes, amb uns diàlegs corrosius. És difícil destacar a un actor, perquè tots estan en estat de gràcia. Si fos obligat escollir, em quedaria amb en Raphael i amb la Blanca Suárez, que crea un personatge del qual és molt fàcil enamorar-se... tot i la llegenda negre que l’envolta. La vaig veure divendres, abans de llegir cap crítica, i m’ho vaig passar pipa. La recomano. Feliç 2016!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"El tallador de canyes" (Junichirô Tanizaki)

Deia Junichirô Tanizaki (1886-1965) que “Si no fos per les ombres, no hi hauria bellesa”. El seu llibre “El tallador de canyes” (del 1932) és tot un clàssic de la literatura japonesa. L’acaba de publicar Viena Edicions, per primer cop en català. És el número 50 de la col·lecció El Cercle de Viena. És molt curt, només 94 pàgines, i es llegeix molt ràpid, en un parell d’hores. La traducció és d’Albert Nolla.

Tanizaki ens explica una bonica i complicada història d’amor entre un home i dues dones. Ell s’enamora perdudament de la Oyû, vídua i amb un fill petit. La família del seu exmarit i la seva no volen que es torni a casar. L’home la vol a ella o a ningú; però, després de pensar-s’ho molt, decideix unir-se en matrimoni amb la seva germana petita, la Oshizu. És l’única manera de tenir-la a prop. El que no s’esperava ell és que la seva jove i pura dona estigués al cas dels seus sentiments. És més, li demana que cortegi a la Oyû, per qui ella té devoció. Sempre ha estat així. La felicitat de la seva germana està per sobre de la d’ella mateixa.

“El tallador de canyes” és un llibre que ens parla d’amor, de sentiments purs, de servitud i fins i tot de rumors, que tan mal poden fer en les parelles. La història d’aquest triangle amorós l’explica un home que apareix com una ombra, entre les canyes, en una nit de lluna plena. És el fill d’en Seribashi, l’home que es va enamorar de la Oyû. Li explica a un desconegut que, ampolla de sake en mà, també està mirant la lluna. Les primeres pàgines, en què Tanizaki situa l’acció, en llocs recòndits del Japó i amb tot luxe de detalls, són força denses. Després, però, el llibre és molt interessant, amb tot un seguit de pensaments que conviden a la reflexió. Recomanable.

“Mentre remenava en el fons dels records per fer aflorar aquests fragments esparsos, em vaig quedar mirant fixament la superfície deserta de l’aigua, que lliscava en silenci sota la claror de la lluna. Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m’acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m’assalta amb una intensitat que no m’hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m’aclapara una angoixa de la qual m’és impossible desempallegar-me; i especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s’esvaeix sense deixar cap rastre, i m’enyoro encara més del món plaent del passat”.

“LA DONA DEL GOSSET” (ANTON TXÉKHOV)

Com que la col·lecció El Cercle de Viena ha arribat als 50 llibres, amb “El tallador de canyes”, l’editorial regala un dels contes curts més coneguts d’Anton Txékhov (1860-1904). Es tracta de “La dama del gosset”, traduït per Xènia Dyakonova. Són 53 petites pàgines, perquè el llibre fa menys d’un pam. Vladimir Nabokov va dir que és un dels millors relats escrits mai. Una presentació de luxe.

La dona del gosset és l’Anna Serguèievna, que està de vacances, sola, a la ciutat balneària de Ialta, a la República de Crimea. No s’estima prou al seu marit, que s’ha quedat a casa. Va acompanyada d’un gosset. Allà coneix en Dimitri Gúrov, que també està casat i té tres fills. Ràpidament, intenta apropar-se a l’Anna, per qui se sent atret. Ell és un home infidel per naturalesa. Ella... encara no! Com “El tallador de canyes”, “La dona del gosset” també ens parla de la deslleialtat, de l’amor i de la gelosia. La història entre en Dimitri i l’Anna comença com un divertiment, però acaba complicant-se; i molt. De vegades, allò que es planifica com una aventura sense gens d’importància, pot canviar-te la vida.

“El tren va partir ràpid, les seves llums van desaparèixer de seguida, i un minut després ja no se’n sentia el brogit, com si tot s’hagués posat d’acord per posar fi ràpidament a aquell deliri dolç, a aquella bogeria. Sol a l’andana, tot mirant cap a la llunyania fosca, en Gúrov escoltava el cant dels grills i el brunzit dels cables del telègraf com si acabés de despertar-se. Pensava que allò havia estat una peripècia o una aventura més en la seva vida, i que també s’havia acabat, i n’havia quedat un record... Estava emocionat, trist i lleugerament penedit, perquè aquella dona jove, a qui no tornaria a veure mai més, no havia estat feliç amb ell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre les sectes satàniques i la invenció

Quasi vint anys després, si haig d’escollir una pel·lícula d’Alejandro Amenábar em continuo quedant amb “Tesis” (1996). Amb “Regresión”, recentment estrenada, torna al cinema d’intriga. No tocava aquest tema des de “Los otros” (2001). No és un títol rodó. Tot i que la crítica l’ha destrossada, a mi m’ha agradat força, sobretot estèticament. Està basada en fets reals.

Des d’un punt de vista interpretatiu, qui aguanta “Regresión” és Ethan Hawke, que està magistral. Dóna vida al detectiu Bruce Kenner, que investiga un cas de suposats abusos sexuals. L’Emma Watson, que no m’ha convençut, fa d’Angela, la possible víctima. El denunciat és el seu pare, que no recorda gairebé res. L’altre actor que està francament bé és David Thewlis. Ell és el reconegut psicòleg Dr. Raines. Els fets estan datats a Minnesota, l’any 1990.

L’Angela acusa al seu pare de violar-la i de formar part d’una secta satànica que sacrifica nadons. La seva àvia materna també estaria implicada en els fets. La noia té el suport del rector de la parròquia del poble, que creu que el culpable de tot és el dimoni. En Bruce treballa fort per arribar al fons de la història, però no se n’acaba de sortir. És per això que compta amb la col·laboració del Dr. Raines, que intenta esbrinar què va passar a través de la regressió. D’aquí el títol de la pel·lícula. No tinc clar si els psicòlegs que apliquen aquest tipus de tractament poden o no influir en els records del pacient. Si poden, encara que sigui indirectament, la pel·lícula aguanta força bé. En cas contrari, tot estaria agafat una mica en pinces. I fins aquí puc explicar.

“AMAR, BEBER Y CANTAR”

Alain Resnais va morir a París l’1 de març de 2014. Tenia 92 anys. Tota la vida darrere de les càmeres. “Amar, beber y cantar” és la seva última pel·lícula. Es va fer conegut amb “Hiroshima, mon amour” (1959). Aquest és un títol estrany, sobretot des d’un punt de vista estètic. La major part de la història passa en el pati d’una gran casa.

Estem davant d’una pel·lícula d’actors i actrius potents. Tot està plantejat com una obra de teatre que, de fet, és el que estan assajant els protagonistes. Quan es desplacen d’un lloc a una altra, els escenaris són reals. Per contra, les cases són mig dibuixades, amb llençols de colors fent de portes i finestres. Tot és molt auster. Moltes vegades, quan parla algú en primer pla, al darrere només es veu una infografia, per donar-li més força al personatge. No pots fixar-te en res més.

Resnais torna a confiar en Sabine Azema, que és la novena vegada que treballa amb ell. Aquí interpreta a la Kathryne, una dona -amb la llengua molt solta- que explica, en petit comitè, que un dels amics del grup s’està morint. Li queden mesos. Ho esbrina parlant amb en Colin, el seu marit (Hippolyte Girardot), que és el metge que el porta. La majoria de l’acció passa a casa del matrimoni que formen la Tamara i en Jack (Caroline Silhol i Michel Vuillermoz). Sense ser-hi, perquè no apareix en cap moment, el gran protagonista és en George, el malalt. Totes les dones semblen estar boges per ell. Fins i tot la Monica, que se'n va separar i ara viu amb un altre. A la Monica la interpreta Sandrine Kiberlain. Una pel·ícula força entretinguda sobre l’amor i la compassió. L'últim testament de Resnais

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El lector del tren de les 6.27 H (Jean-Paul Didierlaurent)

“El lector del tren de les 6.27 H”, de Jean-Paul Didierlaurent (Les Vosges, França, 1962), transmet passió per l’escriptura i pels llibres. El seu personatge principal, Guylian Vignolles, cau simpàtic des d’un primer moment. Viu sol i té un peix vermell, a qui ha batejat amb el nom de Rouget de Lisle, militar i compositor francès que va morir l’any 1836. La novel·la és molt curta -204 pàgines- i l’ha editat Columna.

Tot i que en Guylian té passió pels llibres... treballa destruint-los! És l’encarregat de la Zerstor 500, coneguda popularment com La Cosa. És una màquina que tritura els exemplars que no s’han venut, que no poden guardar-se a cap lloc, per problemes d’espai. Ho fa a contracor, però és així com es guanya la vida. Treballa a les ordres de Félix Kowalski que, en el seu cas, sí que gaudeix quan veu que els llibres queden reduïts a una pasta fastigosa. A la seva mare, en Guylian sempre l’hi diu que treballa en una editorial. Mai ha estat capaç d’explicar-li la veritat.

L’Yvon Grimbert, vigilant de la fàbrica, també és un home molt llegit, com en Guylian. Fins al punt que està acostumat a parlar amb versos alexandrins! En Giuseppe també treballava amb la Zerstor 500. Fins que, per culpa d’un accident mentre la manipulava, va perdre les dues cames. Aquell dia, estaven triturant “Jardins et Potagers d’autrefois”. Des d’aquell moment, en Giuseppe té una única obsessió: intentar trobar tots els exemplars d’aquest llibre que no estan destruïts. Cadascun que troba es com si li cresquessin una mica les extremitats amputades. Els té al menjador de casa, en una estanteria, un al costat de l’altre.

SALVA TOT EL QUE POT

Per compensar la destrucció de llibres, en Gyulian salva les pàgines que no devora la màquina i, d’estranquis, se les emporta a casa. L’endemà les llegeix al tren de les 6.27. Són de llibres diferents i comencen i acaben de qualsevol manera. Tot i així, té un públic molt entregat. No els importa que els llegeixi bocins inconnexos. El seu èxit fa que, un dia a la setmana, també reciti els textos trobats en una residència d’avis. Li van demanar un parell de germanes que viuen allà. Estem davant d’un llibre que combina humor negre i dolçor i que, entre altres coses, reivindica el triomf dels incompresos.

Hi ha un fet que canvia la vida d’en Gyulian, quan troba un llapis de memòria ple de textos sense titular en un seient del tren. Són cultes i molt ben estructurats, escrits per una tal Julie, que neteja lavabos en un centre comercial. En un d'ells, per exemple, explica que les rajoles que ha de netejar cada dia són 14.717. De tant en tant, s'entreté comptant-les. Sense conèixer-la, en Gyulian s’enamora perdudament d’ella. El fet que una dona que neteja estigui tan interessada en la literatura m’ha fet pensar en la portera de “La elegància del erizo” de Muriel Barbery.

“El gris del ciment ha desaparegut sota la capa de fang que cobreix el terra de la fàbrica. Amb els turmells enganxats al recipient pudent, armats amb pales, en Brunner i ell aboquen sense parar paquets sencers de melassa a l’embut del Zerstor. La Cosa s’afarta amb tot aquest puré mentre va emetent horribles esclafits humits. Cada deu segons, el seu cul de metall pon un altre llibre, que de seguida s’envola cap al sostre de l’hangar, batent l’aire amb totes les seves pàgines. Ara ja hi ha centenars de llibres giravoltant pel magatzem, en un eixam amenaçador que plana per damunt dels homes en un estrèpit eixordador. De tant en tant, una obra se separa del núvol per caure a terra en picat, abans de redreçar en el seu curs i baixar a fregar els caps, xiulant”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Escolta la cançó del vent i Pinball 1973" (Haruki Murakami)

”El meu tutor del treball de final de carrera ho havia dit molt bé: l’estil és bo, l’argumentació és clara, però no dius res”. Ho expressa el protagonista principal d’”Escolta la cançó del vent”, la primera novel·la d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Doncs, precisament, aquesta és la sensació que m’ha quedat després de llegir-la. M’ha agradat molt més “Pinball 1973”. El llibre té 283 pàgines i està publicat per Empúries.

Murakami, un dels meus autors preferits, comença explicant com van néixer les seves dues primeres novel·les i perquè, finalment, va acceptar que sortissin del Japó. La traducció al català és d'Albert Nolla. Ja coneixia la història personal de l’autor, que abans de dedicar-se a la literatura tenia un bar on sempre sonava música de jazz. Entre altres coses, a “Escolta la cançó del vent”, difosa i inconnexa, ens parla d’un noi que es passa la vida bevent cervesa amb un amic seu, en Rata, al Jay’s Bar, regentat per un xinès. En Rata carrega contra la vida dels rics, tot i que ell ha estat criat en una família benestant.

El protagonista vindria a ser un futur escriptor enamorat literàriament de Derek Hartfield, un novel·lista que no existeix en la realitat. Cas d’haver estat real, crec que hauria venut pocs llibres... si ens basem en tot allò que ens expliquen de la seva suposada obra. Res sembla tenir massa sentit. Aquest estudiant amb interès per la literatura, que té vint-i-un anys, també fa referència a les noies amb qui ha anat al llit. Una va acabar suïcidant-se. Treure’s la vida és una de les constants de l’obra de Murakami. A ”Escolta la cançó del vent” comencen a entreveure’s totes les seves obsessions: els gats, la música, la soledat, la pluja, el vent, les onades... Una de les noies és la misteriosa dependenta d’una botiga de música, amb només quatre dits en una mà.

“PINBALL 1973”

La segona novel·la del llibre, “Pinball 1973” és molt més reeixida. El gran Murakami comença a treure el cap. El seu protagonista, que és el mateix de l’anterior, es defineix com a “expert” en escoltar històries, com les que li expliquen, per exemple, un noi nascut a Saturn i un altre nascut a Venus. Tot molt kafkià. El títol té a veure amb la seva obsessió amb una màquina de Pinball, la Spaceship de tres aletes. S'hi passa hores i hores jugant, intentant batre els seus propis rècords. Podríem dir que l'Spacechip es transforma en un personatge més. Fins i tot hi parla, com si tingués vida pròpia. La imatge del local ple de "màquines del milió" és brutal. Pots imaginar-la perfectament.

El personatge principal, que no té nom, viu i dorm amb dues bessones, que no sap d’on han sortit ni com es diuen. Ell les bateja com a 208 i 209, que són els números que porten en les seves dessuadores. Explica que són impossibles de diferenciar. No s’hi acaba d’implicar sentimentalment, com tampoc no fa en Rata amb la seva xicota. En aquesta obra fa la sensació que s’enamora, però tampoc té força suficient per portar la relació a bon port. Murakami ens parla de gats (en Jay hi conversa amb tota la normalitat del món) i s’inventa un funeral amb tots els honors per una centraleta telefònica que ha quedat en desús. Un far, necessari per orientar-te quan estàs perdut, i una altra noia morta també es passegen per les pàgines d’aquest al·lucinant viatge oníric.

“Per primer cop a la vida tenia por de debò. Era una por negra i lluent, com una massa de cucs sense ulls ni compassió que visquessin a les entranyes de la Terra i volguessin arrossegar-lo amb ells cap al lloc d’on venien. En Rata notava el seu tacte llefiscós per tot el cos. Va obrir una altra llauna de cervesa.
En aquells tres dies, l’àtic d’en Rata va quedar ple de puntes de cigarreta i de llaunes de cervesa buides. Tenia unes ganes boges de veure aquella dona. Volia sentir l’escalfor de la seva pell i quedar-se sempre dintre d’ella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

L'ansietat és el vertigen de la llibertat

Sempre he cregut que Woody Allen és una aposta segura. Potser és veritat que fa temps que no signa cap obra mestra, però les seves pel·lícules es mantenen per sobre de la mitjana del cinema actual. Amb l’última, “Irrational Man”, m’ho he passat molt bé. Repeteix Emma Stone (protagonista de “Magia a la luz de la luna”, 2014) i debuta a les seves ordres el gran Joaquin Phoenix. Són 96 minuts agradables.

Phoenix, que escull molt bé els seus papers, fa d’Abe Lucas, un professor de filosofia que passa per una mala ratxa. Beu molt i ha perdut la fe en la vida i en la humanitat. Quan arriba l’estiu comença a impartir un seminari en una universitat. Allà una alumna s’encapritxa ràpidament d’ell. Es diu Jill Pollard. L’interpreta la Stone i fa un paper molt convincent. També va darrere de l’Abe, i de manera descarada, la Rita Richards (Parkey Posey), una professora que busca l’excusa perfecta per deixar al seu marit i fugir a Europa. Està un pèl desesperada.

Podríem definir la pel·lícula com una comèdia romàntica... molt negra! Un dia, quan l’Abe i la Jill estan junts en una cafeteria escolten una conversa que els canviarà la vida. No puc explicar de què parlaven els seus veïns de taula, però a ell li serveix per agafar forces i tornar a viure la vida al màxim. La beguda i les decepcions obren pas a l’amor, al sexe i a una il·lusió desenfrenada. Potser m’hauria agradat que hagués acabat d’una altra manera, però m’imagino que aquest desenllanç és el més adient i el que satisfarà a la majoria. Per cert, a l’Emma Stone la vaig descobrir a “Bienvenidos a Zombieland” (2009). És una actriu que sempre m’ha agradat força.

Bona reflexió sobre el sentiment de culpa i el lliure albir.

"LA VISITA"

Cada cop que em plantejo veure una pel·lícula de por em dic a mi mateix: No m’agraden les pel·lícules de por perquè em fan por. Però acabo veient-la. Doncs bé; “La visita”, de M. Night Shymalan (que va triomfar amb “El sexto sentido”, 1999), no en fa. Després d’un parell de fiascos consecutius, aquest cop l’encerta. No és extraordinària, però aconsegueix mantenir l’emoció fins al final.

El director indi ens explica la història de dos nens que se’n van a passar una setmana a la granja dels seus avis. La mare es va barallar amb els seus pares fa més de quinze anys i els nens ni els coneixien. Només arribar ja veuen que la parella fa coses molt estranyes, sobretot a la nit. És per això que l’avi els hi demana que no surtin de la seva habitació a partir de quarts d’onze. El millor de la pel·lícula és el gir final, tot i que no és tan original com en altres títols seus. S’ha de valorar, però, que va tenir un pressupost molt limitat per rodar-la.

Shymalan va encertar-la i molt amb els dos protagonistes principals. La nena és Olivia DeJonge, que tot just feia la seva segona pel·lícula. La Becca arriba a casa dels avis amb la idea de rodar un documental sobre la casa on va créixer la seva mare. És una nena estranya i amb moltes manies, incapaç de mirar-se en un mirall. Mentre enregistra imatges de la granja o entrevista a la seva família em va fer pensar en “El proyecto de la bruja de Blair” (1999). El nen es diu Tyler (Ex Oxenbould) i també està molt ben trobat. És molt escrupolós –es renta les mans sovint perquè té pànic als microbis- i canta rap amb molta gràcia. Bona pel·lícula, sense ser res de l’altre món.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café (Isaac Pachón)

“Cosas que escribí mientras se me enfriaba el cafè” és l’últim llibre d’Isaac Pachón. El dedica a Salvador Zamora, que diu que li va transmetre “importants valors”. El pròleg, titulat “La media cucharada de azúcar moreno es el mejor prólogo de mi cafè” és de Paula Campos. De l’Isaac ja havia llegit algunes narracions a “Bárbara, Celia, Mariona y otros cuentos de Barcelona”.

Aquest cop, el llibre inclou 28 contes curts, tots seus, que quasi sempre et deixen amb un somriure a la boca. Alguns no arriben ni a la mitja pàgina, com “Cruda irrealidad”, “El contagio”, “El préstamo”, “La escalera”, “Pétalos embusteros”, “Loco” i “Fin”. A, “El contagio”, per exemple, ens parla de badalls, i a “Pétalos embusteros” de desfullar la margarita, per saber si l’amor que sents per algú es correspost. L’amor és un dels temes que l’Isaac ‘acaricia’ sovint. L’autor sap ‘enganyar’ al lector fins a les darreres línies i, quan l'ha portat a on ell vol, intenta sorprendre'l!

M’han agradat molt “Caroline”, una història que passa en un local que bateja com Starbirds Coffee. Allà, un client no deixa de fixar-se en la cambrera, que li agrada moltíssim. Diria que ella no li fa massa cas. A “Julia y Marta”, dues amigues prenen unes copes juntes, mentre parlen d’amor... i de banyes? D’amors platònics l’Isaac ens en parla a “Tampoco era ella”. Amor, situacions kafkianes i molt surrealisme. A “Bellini”, un home gran sempre mira què troba dins dels contenidors. Però compte... un parell de sabates fetes servir poden canviar-li la vida. Tenen un estil semblant “Surrealismo de espuma”, “El herbolario Abdul al-Fida” i “El guerrero”, l’homenatge de l’autor al gran Gaudí. Història i ciència ficció a parts iguals.

Si n’haig de destacar tres o quatre més, em quedo amb “Los libros que nadie quiere”, que és un cant a la literatura. Hi ha una botiga subterrània al costat del Mercat de Sant Antoni que és tota una aventura pels nens i nenes que comencen a llegir. I, parlant de nens, molta atenció amb “El niño imaginario”, que és la fantasia esbojarrada d’un pare que podríem dir que acaba perdent el cap. O no? A “El Gran Loussini”, l’Isaac juga amb la mort. En aquest llibre hi ha una mica de tot. Fins i tot un enaltiment de l’amistat... i alguna cosa més. Parlo de “Bernard et Julien”, un dels més llargs. Estem davant d’un llibre fresc, directe i, sobretot, molt viu.

“No me fío de la palabra fin. No me fío. No me fío porque no hay un fin si puedo continuar leyendo, sintiendo o viviendo. Y si no hay nada delante, siempre puedes mirar hacia atrás, seguro que algo bueno encuentras. A la espera, sin ninguna prisa, de que aparezca algo distinto. No te fíes cuando alguien te diga que esto se acabó, sea lo que sea. Se acabo para tí –le diría- yo continuo. Y es que no hay un fin si puedo seguir leyendo, sintiendo o viviendo. Acaba tú si quieres que yo, amigo, me quedo un rato más”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy