En l'amor, no cal perseguir quimeres!

Començo amb una declaració d'intencions: sóc fan incondicional de Woody Allen que, per a mi, sempre està per sobre de la mitjana del cinema actual. Dit això, 'A Roma amb amor' m'ha agradat. No és la pel·licula de l'any, ni molt menys, però és divertida i molt entretinguda. Surts del cinema amb un somriure als llavis, i això no sempre és fàcil. Recomanable.

El més novedós és tornar a veure actuar a l'hipocondríac Woody Allen, a qui no vèiem en la gran pantalla des de l'any 2006, concretament a 'Scoop'. En aquella pel·lícula moria i, més o menys, tothom va entendre que era el seu darrer paper, que també traspassava com a actor. Doncs no. El geni de Manhattan ha tornat i, de la seva boca, surten els millors gags. Fa de pare jubilat, expromotor musical, que viatja a la Ciutat Eterna per conèixer la família del xicot de la seva filla. I, musicalment, s'enamora del pare, amb veu de tenor. El nou Caruso!

Allen només surt en una de les quatre històries que ens presenta, que no estan lligades entre elles. Això sí, de totes elles es desprenen els mateixos missatges: que la fama és efímera i que moltes vegades, sobretot en el terreny amorós, és millor quedar-nos com estem i, com diria el Rei, no perseguir quimeres. De la resta d'actors em quedo amb una sensacional Ellen Page ('Hard Candy', 2005), que em té el cor robat. En aquesta pel·lícula dóna vida a una actriu, actualment sense paper, que se'n va a Roma, a casa d'una amiga -i del seu xicot-, per intentar oblidar el seu darrer fracàs sentimental. Perill imminent.

Les altres dues històries tenen com a protagonistes Roberto Benigni -un romà normal i corrent que un dia es fa famós sense saber ni perquè-; i Penélope Cruz. La musa de Pedro Almodóvar fa d'una prostituta que, accidentalment, s'ha de fer passar per la dona d'un noi casat que ha viatjat, de províncies a la capital, per conèixer la branca rica de la seva família. L'únic personatge que no m'acaba de quadrar és el d'Alec Baldwin, que crec que fa de consciència del personatge que interpreta un correctíssim Jesse Eisenberg, un actor que m'agrada moltíssim.

En definitiva, 'A Roma amb amor' és una altra pel·lícula coral, amb bons actors i gags molt divertits. No és per morir-se de riure, però passes una bona estona. Les escenes de Fabio Armiliato cantant a la dutxa són sublims, cent per cent Woody Allen. Per cert, no us perdeu el cameo d'Ornella Muti. Rodant-se a la Ciutat Eterna, la mítica actriu italiana (57 anys) no podia faltar en aquesta pel·lícula. No sé si s'ha retocat molt, poc o gens, però continua estant força guapa.

'MATA'LS SUAUMENT'

Cinema negre en estat pur? No. Thriller violent? En part sí. Comèdia d'humor salvatge? És la definició més exacta. Parlo de 'Mata'ls suaument', d'Andrew Dominik, amb Brad Pitt. Tots dos ja van treballar junts a 'El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford' (2007). No sé si és més llarg el títol o la peli, que feia 160 minuts! 'Mata'ls suaument' és imprescindible.

L'argument és més aviat senzill, d'acord, però visualment la pel·lícula és excepcional. L'escena en què Jackie Cogan (Pitt) dispara des del cotxe, per exemple, és molt impactant, com la pallissa que li donen al personatge que interpreta un inflat Ray Liotta, un actor que no m'ha caigut mai bé. En Jackie ha de perseguir i assassinar dos noiets, drogats fins a les celles, que roben els diners d'una partida de pòquer il·legal. Quan hi ha robatoris, no hi ha partides a cap lloc i la Màfia, que viu d'això, se'n ressenteix. Per tant, no hi ha temps per perdre.

Pitt està bé, com sempre. Ha envellit i ser tan guapo ja no li fa mal. Algun avantatge ha de tenir fer-se gran. A 'Mata'ls' suaument té un duel interpretatiu molt interessant amb James Galdonfini ('Los Soprano'), un assassí gros, borratxo i putero. El seu paper és el millor de la pel·lícula. Estafadors, gàngsters patètics i assassins matussers omplen els plànols d'aquesta història de perdedors que, ni intentant-ho cent anys, sortirien dels baixos fons. CINEMA EN MAJÚSCULES. Per cert, robar amb guants de cuina té el seu puntàs.

'MARTES, DESPUÉS DE NAVIDAD'

També és CINEMA EN MAJÚSCULES -quina gran setmana cinematogràfica-, la romanesa 'Martes, después de Navidad'. M'atreviria a dir, sense por d'equivocar-me, que en aquests moments és del millor que hi ha a la cartellera. El seu director, Radu Muntean, ens explica un triangle amorós que sembla real com la vida mateixa. Marit, dona, nena adolescent... i la dentista.

A la dona li sembla que el seu matrimoni va bé i, pel que sembla, ni en somnis podria haver-se imaginat que el seu marit tenia una amant, de la qual està perdudament enamorat. Igual que la pel·lícula de Woody Allen, entre línies potser podem llegir -i dic potser-que, en això de l'amor i la passió, no tot és tan maco com sembla. De vegades, la novetat pot fer-nos perdre el cap, però cal saber on som, d'on venim i, sobretot, cap a on anem.

La pel·lícula no és dura, tot i que Muntean ens l'explica amb una mirada freda i analítica. Tant el matrimoni com l'amant estan sensacionals. Atenció amb la frase que li diu la dona al seu marit quan ho descobreix tot.

'QUE NINGÚ NO ET SALVI LA VIDA' (FLAVIA COMPANY)

Incondicional de Woody Allen, declaració de principis, com deia en començar, i incondicional de l'escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Em va encantar 'L'illa de l'última veritat' i m'ha encantat 'Que ningú no et salvi la vida', la seva última novel·la. Crec que és la que he llegit amb més addicció dels darrers mesos, perquè no m'ha durat ni dos dies. Està publicat per l'Editorial Proa i té 217 pàgines.

El que més m'agrada de la Flavia és que no es perd en frases plenes d'ornaments per allò de fer-se la intel·lectual, amb tot el respecte pels que ho fan. És clara i directa, precisa com un bisturí. I no és fàcil. Com diu el meu amic Martí Gironell, fer-ho fàcil és el més difícil. Hi estic completament d'acord.

'Que ningú no et salvi la vida' és un llibre sobre les relacions interessades, de parella i d'amistat, la dificultat de dir que no, la por a la mort i, sobretot, la recerca del perdó etern. Els seus principals protagonistes són en Víctor i l'Enzo. En Víctor és un banquer d'èxit, casat i amb dues filles. L'Enzo és un traductor solter. El dia que el banquer sap que el seu amic és molt a prop de la mort li demana que cometi un delicte en lloc seu. Fa molts anys li va salvar la vida i vol que li torni el favor. A més a més, degut a la seva malaltia, en Víctor li diu que no té res a perdre...

Podríem dir que, aquest cop, la Flavia ha escrit una novel·la d'intriga amb uns personatges que, personalment, m'han semblat molt reals. Tot està treballadíssim. Potser m'equivoco però, coneixent-la, crec que el llibre era més llarg i l'ha anat reduint. No hi sobra ni hi falta res. Em quedo amb l'Enzo, que abans de morir escriu una carta a la seva filla demanant-li que faci alguna cosa per ell. Felicitats Flavia!

"El seu pare era un home amb respostes i sense preguntes, com si se li hagués encomanat el to i la intenció d'allò que traduïa: prospectes mèdics i manuals d'instruccions. Als quaranta se l'havia emportat un càncer, l'estigma dels homes de la família. Llavors l'Enzo només en tenia nou".

RECTA FINAL DELS PREMIS CATS

Últims dies, fins que s'acabi aquest mes de setembre, per participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Recordo, un cop més, amb el risc de fer-me pesat, que aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentat darrerament. Si em voleu donar el vostre suport, podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Pecats' per donar i per vendre

Si busques una pel·lícula amb un ritme trepidant i plena d’efectes especials, ‘Pecats’*, de Diego Yaker, no és la teva opció. Però si t'agraden les històries intimistes, amb actors de casa i ‘fetes a mà’ -no sé si és l’expressió correcta-, potser t'agrada aquesta coproducció d'Argentina i Espanya. És per això que Televisió de Catalunya ha col·laborat amb les productores Alter Ego, Ancora Música i Buen Destino.

Per a mi, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Diana Gómez, que dóna vida a la Lourdes, una noia que està a punt de viure el seu primer amor. La Diana té 23 anys, és d’Igualada i ha participat en diverses sèries de televisió. L'haurem de seguir de prop. El seu personatge viu en un petit poble argentí, pràcticament deshabitat, i s'enamora d'en Bepo. De fet, o s'enamora d'ell o no s'enamora de ningú, perquè no hi ha cap jove més en dos-cents quilòmetres a la rodona. En Bepo està interpretat per l'argentí Mariano Reynaga. La Lourdes i en Bepo, però, no ho tindran fàcil. Per culpa de qui? Doncs del pare d'ella i de l'avi d'ell.

'Pecats', que inicialment s'havia de titular 'El violín de Bepo' -ell i l'avi construeixen aquest tipus d'instrument a mà- és més aviat lenta i amb pocs diàlegs. Com reconeix el director, el poble té moltíssima importància; tant que passa a convertir-se en un personatge més. Fins i tot diria que té tocs de western, amb una bona banda sonora, de Rudy Gnutti. A més a més dels dos joves protagonistes, tenen papers petits la catalana Cristina Brondo (que dóna a llum d'una manera brutal en els primers minuts) i Carmelo Gómez, que fa de pare de la Lourdes. Regenta l'única botiga d'aquest indret perdut enmig del no res. L'avi és Pepe Soriano.

Quins pecats cometen els protagonistes? Doncs molts! Menteixen, maltracten, assetgen, assassinen... violen? N'hi ha per donar i per vendre. Són pecats, la majoria desconeguts per la jove parella; uns pecats que, qui sap, podrien col·locar-los en una situació límit. Dependrà de la seva capacitat d'assumir-ho tot, més aviat o més tard. Sempre es diu que la vida continua, però de vegades, el problema, és que continua igual.

*No he trobat el cartell en català en cap lloc.

'LA DONA VELOÇ' (IMMA MONSÓ)

Qui em coneix sap que, quan parlo de les coses que m’agraden, a vegades puc ser molt exagerat. Ho dic, perquè, per a mi, hi ha un abans i un després de llegir ‘La dona veloç’, d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Si és un llibre d’autoajuda? Jo diria que no, ni molt menys, però m’ha servit de teràpia. Està publicat per l’editorial Planeta, ha guanyat el Premi Ramon Llull d’aquest any i té 382 pàgines. Recomanable en tots els sentits.

L’Imma divideix els integrants de la família protagonista en ‘ràpids’ i ‘lents’. A la vida real, fins fa poc, jo formava part del primer grup. Desconec si els personatges 'ràpids' de ‘La dona veloç’ són molt o poc reals, però jo m’hi he sentit identificat. I és que, de vegades, has de veure les coses negre sobre blanc per adonar-te’n. No crec que sigui massa bo convertir-se en un esclau del temps. Ni buscar les claus de casa deu minuts abans d’arribar-hi. Ni abaixar la finestra i treure el braç per pagar el peatge amb mig quilòmetre de marge? Això se sol·lucionaria ràpid si no n’hi haguessin!

Aquestes coses que poso d’exemple sempre sempre les fa la Nes, una psiquiatre, soltera, de quaranta-vuit anys. Tot això, que pot semblar insignificant, i unes quantes més. Podríem dir que la seva vida és una cursa contra el rellotge. Intenta guanyar temps tot el dia. Ho fa, però, amb un problema afegit: els segons o minuts que aconsegueix robar al calendari, els torna a omplir a l’instant. Per tant, segueix sense gaudir-los. Dóna la sensació que li fa por tenir estones lliures. Queda clar que té una percepció del temps anormalment exagerada i no sap com combatre-ho.

La germana de la Nes també és ‘ràpida’, igual que el seu pare. La mare i el germà eren ‘lents’. La Nes és ‘ràpida’ i té moltes manies, però potser encara podríem col·locar-la en el capítol de ‘gent normal’. No és el cas d’alguns dels seus pacients, que viuen emparanoiats, cruspits per tot un seguits de manies i rituals que, personalment, m’han semblat reals com la vida mateixa. Conec gent així. La por d’arribar a aquest punt, de ser algun dia com ells, partint de tics més o menys bàsics, m’ha fet reflexionar. Moltes gràcies Imma!

El llibre és seriós, com a mínim a mi m’ho sembla, però és veritat que, llegint-lo, et fas un tip de riure. La Nes et cau simpàtica des del primer moment i, en el seu procés d’organització, arriba fins a punts insospitats. També m’ha caigut molt bé l’U., un amic de la família (ràpid? lent?) que m’ha recordat, i no sé perquè, el raier de ‘L’última nit a Twisted River’, de John Irving. Un home capaç d’enamorar-se d’un quartet musical! ‘La dona veloç’, molt ben escrita, com tots els llibres de l’Imma, es converteix en una original mirada del gran mal contemporani: la manca de temps. I, de vegades, com diu l’autora, cal saber diferenciar entre el que és ‘urgent’ o només ‘important’.

“L’Anna no sap, per exemple, que l’epicondilitis que té (colze de tennista, en diuen), és dels cops que es dóna quan intenta travessar la porta abans d’haver-la obert, no li diu que fa poc que nota que, quan escriu, posa les últimes lletres abans de les primeres, que en els plurals posa les “s” abans d’acabar la paraula, que cada vegada més, al teclat, té la impressió de patir una estranya forma de dislèxia”.

ENCARA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Fins que s'acabi aquest mes de setembre encara podeu participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentant darrerament. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Sempre n’hi ha un que estima més que l’altre

Sempre he sentit que és molt difícil que dues persones s’estimin de la mateixa manera. Si fem cas d’aquesta hipòtesi, en una parella sempre hi ha una persona més apassionda que l’altra. En part és lògic. Més o menys, això és el que ens explica el director britànic Terence Davies a ‘The Deep Blue Sea’, que s’ha estrenat aquest cap de setmana. L’acció se situa a Londres, als anys 50.

La protagonista d’aquesta història d’amor en una societat puritana i gens tolerant és Hester Collyer, que està casada amb un jutge del Tribunal Suprem, molt més gran que ella. La Hester, a qui dóna vida una excepcional Rachel Weisz (‘My Blueberry Nights’, 2007), té molt d’afecte pel seu marit, però la passió ha desaparegut fa temps. Al jutge, que sembla tenir-ne prou amb lluïr-la, l’interpreta Simon Russell Beale, a qui no fa massa vam veure a la fantàstica ‘Mi semana con Marilyn’ (2011).

I com sol passar en aquests casos, sempre hi ha un tercer en discòrdia, en aquest cas un expilot de les RAF, amic de la família. ¿Quin dels dos estimarà més aquest cop? A vegades t'acaben pagant amb la mateixa moneda.... L’aviador és Freddie Page i el paper el fa Tom Hiddleston (‘Midnight in Paris’, 2011). ‘The Deep Blue sea’ diferencia entre l’amor passional, l’amor d’’anar fent’ i l’afecte, com a residu del amor que algun dia va existir. Podríem parlar de triangle amorós; o fins i tot de quartet perquè Davies sempre fa de les ciutats, en aquest cas Londres, un personatge més.

A mi, la veritat, és que la pel·lícula, que comença amb una música estrident, no m’ha convençut, tot i que he llegit a més d'un lloc que és una "Obra mestra". Considero que, d’un tema com aquest, se’n podia haver tret molt més suc. Gran Rachel Weisz, això sí, però poc més. No crec que trigui massa temps a oblidar-la.

SECCIÓ DE CINEMA A 'ELS MATINS' DE TV3

Des de la setmana passada, els divendres -pels volts de quarts d'una- parlem de cinema als 'Els Matins' de TV3. El primer convidat de la secció, en què repassem la cartellera, va ser David Victori. Aquest jove director i guionista, que dijous va fer 30 anys, ha guanyat el 'Your Film Festival de Youtube' i rodarà una minisèrie per internet. Ho farà al costat de Ridley Scottt i amb Michael Fassbender, que serà el seu actor principal.

En aquest Festival, Victori va presentar 'La culpa', un curt que es pot veure a Youtube. Fa quasi tretze minuts i està interpretat, en el paper principal, per Carlus Fàbrega. L'he trobat sensacional. No explicaré pràcticament res, per no espatllar-lo als qui encara no l'hagi vist. Només diré que en tot allò que fem sempre tenim diverses opcions i que, totes elles, lògicament, poden tenir conseqüències imprevisibles. En alguns casos, la culpa ens pot perseguir fins a la mort, fent quasi impossible la nostra vida.

'TOT EL SOROLL DEL MÓN' (VICENÇ LLORCA)

El vaig descobrir gràcies a la Laura Borràs i li dono les gràcies, perquè és un gran llibre! Parlo de 'Tot el soroll del món', de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965). Està publicat per la editorial Columna i té 276 pàgines. Només m'ha durat tres dies. En Vicenç és Catedràtic de Literatura i Llengua Catalanes i aquesta és la seva primera novel·la. A primer cop d'ull pot semblar un argument senzill, però acaba sent tot el contrari.

Un poeta i una empresària sense parella es troben a la República Dominicana, apartats de tothom, i comencen una relació... d'urgència? Però res més lluny de la realitat. Amb moltíssim gust i una escriptura perfecta, Llorca reflexiona al voltant de la pèrdua, el bloqueig emocional, l'amistat, l'art d'escriure i les segones oportunitats. En Francesc, per exemple, és un home cult, amant de la pintura en particular i de l'art en general. Ha estat deu anys alienat, més pendent dels quadres que de la seva pròpia vida. La mort de la seva dona ho va provocar tot.

Ella és la Marta que, en el seu cas, viu únicament i exclusiva per la seva filla. La resta és prescindible. També s'ha oblidat de funcionar per ella mateixa. Per sort, les coses poden estar a punt de canviar. Per la seva part, la Núria ho té tot més clar: un dia va deixar Barcelona i se'n va anar fins a Haití, un dels paísos més pobres del món. Segur que té moltes coses interessants per explicar a la seva nova parella. Tots dos es troben en un moment crucial de les seves vides.

Llorca ha escrit un llibre atractiu i suggeridor, optimista i amb uns personatges molt treballats. La seva història està ambientada a la República Dominicana, a Haití -amb huracà inclòs- i també a Barcelona, fent més d'una referència als Jocs del 92. L'obra és molt visual -segur que se'n podria fer una pel·lícula-, i amb molt de color, amb les pintures haitianes com un actor més. Què més li he de dir a jo a un catedràtic!

"Ningú no parlava, però, de la insurrecció més propera: la revolta de la natura, disposada a fer prevaler una vegada més la seva emprenta per damunt de l'emprenta dels humans. Francesc Bertrán, el poeta que, a mesura que recuperava l'harmonia de les metàfores, vivia més de prop l'esfrondament social i físic del món més immediat que l'envoltava, va perdre la mirada en aquell quadre d'una dona desconeguda que posava fruits a les mans de dones negres aparentment felices al mercat".

JA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Si en teniu ganes, tot aquest mes de setembre podeu participar en la votació dels Premis C@ts, coneguts com els premis populars de la catosfera. Com explicava fa un parell de setmanes, aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Bonsái': El fracàs està subestimat

¿Què pensaries si en el primer minut d'una pel·lícula el narrador et diu com s'acaba? D'entrada, no sembla una bona idea, però és el que fa, i li funciona, Cristián Jiménez, director de 'Bonsái'. "Al final, Emilia muere y Julio se queda solo". Ho deixa anar i es queda tan panxo! Caldrà seguir a aquest xilè que, pel que sembla, aposta per un cinema lluny dels clixés habituals.

L'únic problema que li trobo a Jiménez és que s'agrada... i de vegades es nota. Intenta ser massa original i potser no cal. A 'Bonsái' ens explica la història d'en Julio, en el moment actual i vuit anys després. De fet, la pel.lícula avança i retrocedeix aquests vuit anys unes quantes vegades. Quan és més gran no té parella estable i intenta publicar una novel·la, sense massa èxit. De jove és un estudiant de literatura que llegeix Proust, Flaubert i Macedonio Fernández. A la nit, al llit, ho fa en veu alta, per a la seva parella. En aquest punt em va recordar 'The reader', de Stephen Daldry.

A Julio l'interpreta, i molt bé, Diego Noguera. A ella, que només la veiem de més jove, li dóna vida una expressiva Nathalia Galgani. Igual que el seu company, també fa un paperàs. No explicaré massa cosa més. L'únic que vull dir és que un dels contes de Macedonio, concretament 'Tantalia' els canviarà la vida. Potser més a l'Emilia... L'altre personatge destacat d'aquesta pel·lícula intimista és Bárbara (Gabriela Arancibia), l'amiga inseparable de la parella protagonista. Correctíssima també!

Com diu el mateix cartell, és una història d'amor -i de desamor-; de llibres, molts llibres; i de plantes... com a mínim dues, la segona un bonsái. No és una comèdia, ni molt menys, però Jiménez li dóna alguns tocs d'un humor molt pintoresc. Tota la pel·lícula és pintoresca, molt més a prop de la ficció que de la realitat. En alguns moments li he vist coses del gran Michel Gondry. És un pèl lenta, és veritat, però ho és perquè es fixa en el detalls, sempre importants. Em quedo amb un dels missatges que deixa: "Hi ha coses que tenen valor perquè no serveixen per a res".

'HONRARÁS A TU PADRE' (GAY TALESE)

He disfrutat amb 'Honrarás a tu padre', del nord-americà Gay Talese (Nova Jersey, 1932) . Per a mi, és un llibre imprescindible. Darrerament, en castellà el va publicar Alfaguara, concretament el mes de maig del 2011, tot i que no l'he pogut llegir fins aquest estiu. El llibre, però, és de l'any 1971. La CBS en va fer diverses minisèries i, més endavant, va inspirar 'The Sopranos'. Té 613 pàgines i s'ha de llegir amb atenció perquè el rosari de noms de mafiosos i els salts temporals són constants.

Talese, que fa un parell d'anys va presentar el llibre a 'Els Matins' de TV3 -anava elegantíssim, amb barret inclòs com sempre-, ens regala una història extraordinària. Una història basada en fets reals, que quedi clar: la de la família del mafiós Joseph Bonnano que, al llarg de molts anys, va tenir un grandíssim poder als Estats Units. Tot comença una nit d'octubre del 64 quan, suposadament, dos gàngsters van segrestar-lo, quedant fora de la circulació un any llarg. El van segrestar o s'amagava? Aquesta és una de les preguntes que continuen a l'aire.

El llibre és un compendi de noms. Dóna la sensació que Talese no se'n deixa ni un. Explica l'estructura de la Màfia, les lluites de poder i totes les guerres entre famílies, amb un munt d'assassinats fraternals inclosos. Molts secrets deixen de ser-ho gràcies a la seva ploma. L'altre gran protagonista, a banda de Joseph Bonnano, és el seu fill Salvatore, que té un respecte total pel seu pare. Potser li hauria agradat guanyar-se la vida d'una altra manera, però la sang obliga. També és molt interessant veure com pateix la dona de Salvatore -conegut amb el diminutiu de Bill- que, tot i ser filla de personatges del mateix ram, sempre intenta apartar-se de les activitats del seu marit. L'únic que vol és protegir als seus fills, que potser tampoc no ho tindran fàcil.

El millor del llibre és l'epíleg, en el qual Talese explica com es va apropar a la família Bonnano i les relacions que ha tingut amb Joseph, Salvatore i molts d'altres. En la contraportada del llibre es fa servir la paraula 'infiltrar', però el nord-americà, tot un mestre del que es va anomenar el 'Nou Periodisme', el que realment va fer és crear un vincle afectiu amb ells, explicant-los des del primer dia, segons escriu, que volia publicar un libre sobre ells, amb la Mafia italiana als Estats Units com a rerafons.

"Si no tuviera los recursos de su padre para respaldarlo, es posible que estuviera mucho mejor, o mucho peor, eso dependía del punto de vista de cada uno. Bill creía que podía ganarse la vida por su cuenta, aunque sospechaba que en el mundo legítimo se encontraba en una tremenda desventaja. Con ese apellido y una educación incompleta, era probable que tuviera que empezar desde abajo, sin contar con amigos influyentes de la familia que lo ayudaran a escalar posiciones". Un peix que es mossega la cua.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.