Càstigs justificats (Hjorth & Rosenfeldt)

Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, pares de la “Sèrie Bergman”, continuen en plena forma. El cinquè volum es titula “Càstigs justificats” i té 542 pàgines. Està publicat per Columna. El psicòleg criminal Sebastian Bergman segueix sent un malparit, però en aquest llibre potser està una mica més calmat. Fa tot el possible per tenir bona relació amb la Vanja i això l’apaivaga. Segur que aviat recuperarem a l’”original”.

Aquest cop, el Riskmord (la unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat) persegueix un homicida intel·ligent i calculador. Saben que atrapar-lo no serà fàcil. El seu objectiu són els famosos de segona fila, com per exemple els participants en realities shows i blogaires. Considera que han arribat a l’èxit sense fer cap esforç, només per la seva cara bonica. No es mereixen ni una línia en un diari, ni un minut de ràdio ni de televisió. És per això que els mata, per venjar-se de la falta de cultura de la societat actual, que enalteix els estúpids. La primera víctima apareix amb un examen grapat a l’esquena. I n’hi haurà moltes més... Si no encertes un terç de les preguntes, estàs mort.

Els llibres de la Sèrie Bergman són addictius i sempre tracten temes molt actuals. El concepte “fama” i la facilitat que tenen alguns personatges per arribar-hi centra l’atenció dels autors i, per tant, la del seu assassí en sèrie. No veu just que algú sigui reconegut públicament només per allitar-se amb algú, tenir els pits grossos o unes cames molt llargues. Es pot estar d’acord amb el plantejament, que genera debat, però mai amb la manera d’intentar canviar-lo. A ningú (o pràcticament ningú) li passaria pel cap assassinar a una celebrity perquè la seva cultura sigui limitada o inexistent, però potser sí que entén (i qui sap si li molesta) que estigui sobrevalorada. Hjorth i Rosenfeldt també qüestionen el paper dels mitjans de comunicació.

Les relacions entre els personatges del Riskmord són igual o més interessants que el cas que intenten resoldre. A “Càstigs” justificats es manté la tensió entre en Sebastian i la Vanja. Ella intenta tallar amb el passat i començar una nova vida. En Torkel i l’Ursula ja no tenen res entre ells i guanya protagonisme, i molt, en Billy. En el quart llibre, descobríem el seu secret més íntim; i en aquest cinquè el porta a una situació límit. El final és absolutament espectacular. Promet una sisena entrega apassionant. Com ja és habitual, els capítols són curtíssims i fàcils de llegir; visuals i amb molt de diàleg. Una sèrie altament recomanable. En vull més.

“Axel Weber havia dedicat tot el dia a fer trucades a tots els contactes que tenia a la policia i a l’hospital Karolinska, necessitava un fil per on començar a teixir, alguna cosa que pogués convertir-se en un titular o, si més no, en un punt de vista únic. Però en Torkel Hoglund tenia habilitat a l’hora de minimitzar les filtracions. Havia ordenat vigilància policial constant per a Eba Johansson i, com sempre, havia limitat l’accés al cas de la seva gent de més confiança, és a dir, només als del Riskmord. Ni tan sols el cap de premsa de la policia sabia més que Weber”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables

Els anys de la serp (Joan Rendé)

Deixar la Sierra de Cazorla per anar a viure a les muntanyes dels Ports i el Pirineu català, començant per Espot, ha de ser complicat. Encara més si t’avisen un parell de dies abans. Ho pateix la família de la Consuelo, una nena molt espavilada. Al seu pare, l’Ulpiano, que treballa a la Renfe, el traslladen a Catalunya perquè talli arbres i transporti la fusta amb els seus ases. Se’n necessita molta pels ferrocarrils.

La Consuelo, la nena es diu igual que la seva mare, és la protagonista central d’”Els anys de la serp”, de Joan Rendé (Barcelona, 1943). El llibre té 303 pàgines i està editat per Proa. En els darrers mesos, aquesta editorial ja havia publicat dues novel·les més sobre els anys posteriors a la Guerra Civil: "Argelagues" (de Gemma Ruiz) i "La sorra vermella" (de J.N. Santaeulàlia). La vida de la família de la Consuelo a Catalunya no és fàcil. Inicialment, la llengua els separa de la gent que hi viu. Arriben a pensar que els parlen d’una manera estranya perquè no els entenguin. La seva coneixença del país i del català és escassa, per no dir que nul·la. L’Ulpiano es fa un fart de pencar, canviant sovint de lloc de treball –quan s’acaben els arbres han d’anar a buscar una altra muntanya- i en unes condicions més aviat miserables.

A la Consuelo la salva la seva curiositat per la natura i que, ja de més gran, una família catalana amb recursos l’acabi mig adoptant. La idea és apartar-la com més aviat millor dels seus, per evitar mals majors. Des que un infortuni va canviar l’aparent felicitat de la nena, que vivia en el seu món particular, tot es va complicar força. La relació amb la seva mare, de la qual no en puc donar cap pista, és complicada. La innocència d’una davant de la rudesa i de l’excés de realitat de l’altra. Aquesta història d’aprenentatge, que es converteix en un viatge iniciàtic, l’afrontem amb els ulls de la nena. Ens relata com va afrontar l’emigració de la seva família, la dificultat d’adaptació per culpa de la llengua i la fugida endavant gràcies a l'instint de supervivència. Una novel·la àgil, directe, ben escrita i que, pràcticament, es llegeix d’una tirada.

“Aviat tot va ser costa amunt i els ases i els homes caminaven més a poc a poc. Així que el sol va guaitar per damunt dels cims va començar a fer calor i ens vam anar traient roba. Jo tenia son, però la calor no em deixava dormir. Un eixam de mosques va començar a brunzir al voltant nostre. Ens seguien tota l’estona i semblava que es multiplicaven. La camioneta del Parra, finalment, ens va avançar i va deixar un rastre de polseguera que ens va fer tossir.
Sense més ni més, em van venir al cap la tragèdia terrible d’aquella família que anàvem oblidant. No acabava d’entendre per què s’encadenaven tants fets desgraciats en una mateixa casa i un darrere l’altre, i com aquella gent encara els havia quedat ànim per a somriure de tant en tant”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Les aventures de Sherlock Holmes (Sir Arthur Conan Doyle)

Llegir a Sir Arthur Conan Doyle en català és un luxe. Ara és possible gràcies a Viena Edicions. La traducció del primer volum de “Les aventures de Sherlock Holmes” és de Xavier Zambrano. Són 12 relats en 380 pàgines. També s’inclou un escrit sobre les primeres traduccions de Holmes firmat per Josep Lluís Martín Berbois) i un ‘gabinet de curiositat holmesianes’, del mateix Zambrano.

En les últimes dècades, l’anomenada ‘novel·la negra’, que també podríem batejar com de misteri o d’investigació, ha guanyat prestigi i una quota de mercat important. Autors com Henning Mankell, Andrea Camilleri, Jo Nesbo i, més recentment, Stieg Larsson i el tàndem Hjorth-Rosenfeldt s’han fet un fart de vendre llibres i han entrat a les nostres biblioteques per la porta gran. El precursor de tots ells és Conan Doyle. No tinc cap dubte. El seu primer relat holmesià, “Escàndol a Bohemia”, es va publicar l’any 1891. Per molts anys que passin, Sherlock Holmes sempre serà l’investigador més famós de la literatura. Quan el llegim, però, potser hauríem de tenir en compte que el temps passa i fa mal. Ho dic perquè, avui en dia, els seus casos podem semblar massa bàsics i un pèl senzills; sense sang i força innocents. Tinc aquesta sensació.

Malgrat tot, cal reconèixer que aquest primer llibre de relats es converteix en una experiència literària addictiva. Les històries més cèlebres del llogater del 221 B de Baker Street estan relatades pel Dr. John H. Watson, a qui diria que Holmes no sempre tracta amb el respecte que mereix. Els èxits de Holmes es basaven, sobretot, en la seva capacitat d’observació. Mai donava res per fet. Començava les seves investigacions seguint un simple detall i anava avançant fins al moll de l’os. De vegades, es convertia en una ajuda inestimable per a la policia de Scotland Yard, sempre molt despistada. Tots els casos tenen, més o menys, la mateixa estructura. Si és possible, el detectiu sempre acaba perdonant als infractors i no demana càstigs massa severs ni presó per a ells. Els que m’han agradat més són “La lliga dels pèls-rojos”, “Les cinc llavors de taronja”, “El robí blau” i “El dit gros de l’enginyer”.

“Quan reviso les meves notes sobre els setanta casos i escaig en els quals, durant els darrers vuit anys, he analitzat els mètodes del meu amic Sherlock Holmes, em trobo molts de tràgics, alguns de còmics, força que resulten simplement curiosos, però cap de vulgar. Com que ell treballava més per amor al seu art que per guanyar diners, rebutjava intervenir en qualsevol investigació que no presentés elements inusuals, o fins i tot manifestament grotescos. Tanmateix, d’entre tots aquests casos de caràcter tan divers, no en recordo cap que presentés uns elements tan singulars com el cas relacionat amb aquella coneguda família de Surrey, els Rolylott, de Stoke”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Què! (Miquel de Palol)

Si decideixes assassinar al teu veí el mateix dia que el coneixes, tens un problema. I dels grossos. Segur que encara no hauràs trobat cap motiu per fer-ho! Carregar-te’l més endavant tampoc et serviria d’excusa, però potser tindria una mica més de fonament. Qui reflexiona llargament sobre l’assassinat és Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Ho fa a “Què!”, editat per Angle Editorial. Té 247 pàgines i passa francament bé.

El subtítol del llibre és “Estampes d’un dependent filòsof” i està protagonitzat per un home desagradable com una puntada de peu a la boca de l’estómac. És misantrop, misogin i viu en un món paral·lel on tothom, començant per ell, està legitimat per ajusticiar a qui cregui convenient. En el seu cas, l’assenyalat és Martí Pelegós, el seu veí de replà en un pis de l’Eixample. Des del mateix moment que se li presenta i li dona la benvinguda, neix un odi irracional cap a ell. Encara més després de saber que l’anterior llogater del seu pis va morir misteriosament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure?

Pelegós és el típic veí que et molesta per quasi tot. Difícil de treure-te’l de sobre, d’aquells que estan tot el dia amb un ull a l’espiell per controlar els teus moviments. El seu objectiu és trobar-te, per “casualitat”, en el moment que entris o surtis de casa. Al final, el nostre protagonista decideix no contrariar-lo i fins i tot surt de marxa amb ell, sense renunciar a la idea de matar-lo, que es converteix en el seu objectiu vital. En el llibre, De Palol li fa fer un munt de disquisicions ètiques, estètiques i metafísiques al voltant de l’assassinat. I, mentre el planifica, té trobades sexuals amb la secretària del despatx on treballa, amb la Carlota –la seva xicota-, i també amb la Queralt i la Vallivana, conegudes d’en Martí.

Les referències literàries del futur homicida són moltes; tot i que el seu llibre de referència és “L’assassinat com una de les belles arts”, que també va inspirar a Martí Domínguez per escriure “L’assassí que estimava als llibres”. La prosa de Miquel de Palol és càustica, satírica i escatològica. Miro enrere i potser és l’obra més potent i descarnada des que vaig llegir els dos primers volums de la trilogia “Vernon Subutex”, de la francesa Virginie Despentes. El tercer, per cert, surt d’aquí a uns dies. En definitiva, un llibre diferent, amb un alt contingut sexual, i molt recomanable.

“A risc de semblar un troglodita, i barrejant-se-m’hi la possibilitat d’acabar amb pinces d’estendre roba als mugrons i a la llengua, m’esforço a retrocedir en valors antics per establir què canvia en l’epiteli de la vagina. Que a mi se me’n cardi si la Mare de Déu era verge (i per tant la seva peripècia conceptiva) m’incita intel·lectualment a dilucidar a qui no i per què, de quina inimaginable morbositat capellanesca venim, en què s’han ocupat segles les millors ments d’Occident, i si no eren aquestes, quina perversa inquisició pertinaç ha dut els cretins al poder que no deixa altra opció que la purificació per la sang. Un intercanvi moral, que la mare fos verge de l’orella equilibra que la mare de Déu no en fos. Tot és carn humana, no veig com s’hi pot establir una categoria absoluta: l’orella de ma mare pel cony de la Mare de Déu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)

Fonamentar la teva vida en una venjança no pot ser massa saludable. És necessari tenir un motiu (o molts) per aixecar-ser del llit cada dia, una il·lusió, un propòsit, una meta. Però sempre és millor plantejar-se l’endemà en positiu i no basat en una possible represàlia futura que, en el pitjor dels casos, et pot acabar podrint per dins. El temps no perdona, però els records, tampoc.

Tot això potser no ho ha tingut en compte Carles Solé, suposat crític d’art de La Vanguardia, protagonista de “L’homenatge”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, La Corunya, 1959). I dic suposat crític perquè entenc que no és el mateix escriure uns quants articles per aquest diari barceloní, espaiats en el temps, que fer-ho amb assiduïtat, d’una manera més o menys continuada. Queda clar, però, que és la seva “proximitat” amb el rotatiu del grup Godó és la clau que li obre la porta del Cau Ferrat de Sitges. El llibre, dividit en quatre parts i 299 pàgines, està publicat per Columna Edicions. És el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica.

L’any 1932, a Sitges, Lluïsa Denís, vídua de Santiago Rusiñol, accepta organitzar una trobada per reflexionar sobre el moviment modernista. La proposta és de Solé, que assegura que vol escriure un merescut homenatge als representants catalans d’aquest moviment. La reunió de treball es fa a la casa-taller que la Lluïsa va compartir amb el seu marit. Com ja estava previst, uns dies després va tancar-la i cedir-la a l’Ajuntament. En moments puntuals, els protagonistes també passen pel Palau Maricel i pel Casino Prado. Els convidats són tres, la Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, l’escultor Enric Clarasó i el pintor Miquel Utrillo. La Conxita Canut, que ajuda la Lluïsa a casa, acabarà sent un personatge clau. I no puc explicar res més.

“L’homenatge” és una novel·la que ens parla de la bellesa de l’art en general; i de l’individualisme dels pintors modernistes, ja més en particular. Artistes capaços de deixar enrere a les seves famílies a la recerca de la inspiració divina. L’alcohol d’alta graduació i les drogues, també ajuden, si cal. Però Trigo també teoritza al voltant de la vida, dels amors de joventut, dels anys francesos dels protagonistes i de les decisions –encertades o no- que ens poden acabar acompanyant (o perseguint) sense aturador, per sempre més. Una dada per acabar: Carles Solé busca venjança: contra els pintors que li van negar un lloc de privilegi ja fa una eternitat. A més a més, des de llavors, està perdudament enamorat de la Júlia Peraire. El seu és un homenatge de pa sucat amb oli.

“El crític es va beure el cafè d’un glop i es va quedar mirant el pòsit de la tassa, com si esperés que alguna endevinaire toqués en aquell instant a la porta del Cau Ferrat per llegir-li el seu futur. Després es va girar cap a la Júlia i va assentir sense convenciment. El seu moment havia passat. Tots aquells anys s’havia centrat en la persona equivocada, havia dut a terme una feina que ni tan sols li donava per viure. Els estalvis dels seus pares havien estat la seva única salvació. Tan sols li quedava això, i el seu orgull, però sempre es feia fonedís quan la vídua d’en Casas es trobava en la seva presència”.
Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

El foc invisible (Javier Sierra)

Diuen que abans d’escriure un llibre, se n’ha d’haver llegit molts. N’estic completament d’acord. Potser entre pàgina i pàgina, gaudint de la ploma dels més grans, algun dia serem capaços de trobar al nostre daimon, el foc invisible, la inspiració. Qui ja té la feina feta és Javier Sierra (Terol, 1971). El seu últim llibre, que precisament es titula “El foc invisible”, l’ha publicat Columna. Té 473 pàgines i es llegeix francament bé.

El protagonista principal d’aquesta història que es mou voluntàriament en els límits de la realitat i la ficció és en David Salas, lingüista del Trinity College de Dublín. Va néixer a Madrid, però viu a Irlanda amb la seva mare. El seu pare va desaparèixer fa molts anys i mai n’ha sabut res més. És nét d’un escriptor i espiritista (no sé què va ser abans) que el va marcar des de ben petit. En David no escriu, però sempre ha estat molt interessat en l’origen i el significat de les paraules. Quan menys s’ho espera, ha de viatjar a Espanya i, quasi sense voler-ho, comença una aventura molt perillosa al costat de Victoria Goodman, una veterana escriptora amiga de la seva família.

La Victoria dirigeix una misteriosa escola d’escriptura batejada amb el nom de “La Muntanya màgica”. Està obsessionada amb el mite del grial. Vol saber si a través d’aquest objecte, en cas que existeixi, seria possible canviar de dimensió i connectar amb “l’altre costat”. El seu punt de partida és “Li contes del graal”, el llibre de Chrétien de Troyes, datat l’any 1180. En David arriba a la “Muntanya” poc després de la desaparició d’un dels alumnes de la Victoria, en Guillermo. S’haurà de saber per què. Completen l’equip la Paula Esteve (historiadora de l’art), en Juan Salazar (un jove informàtic), en Luis Bello (director d’orquestra i estudiós de la història de la música) i la Ches Martín, una farmacèutica i estudiant de medicina que té un grau de llengües clàssiques.

“El foc invisible” està altament documentat, norma habitual en totes les obres de Sierra. Aconsegueix fer un llibre molt amè, amb l’estructura d’una novel·la de misteri i aventures. No té aturador. Només començar, l’autor cita “El codi Da Vinci” de Dan Brown, que defensa aferrissadament. Igual que Robert Langdom a “Origen”, en David Salas també passar per Barcelona, amb aturada obligada al MNAC i a la Font de Montjuic. Intenta seguir les passes d’en Guillermo. L’acció també es desplaça a diverses esglésies romàniques dels Pirineus i a València i s’estudien llibres antics i codis estranys. Tot per trobar l’origen de qualsevol tipus d’inspiració i saber d’on venen les idees. És possible localitzar la porta adequada i connectar amb el més enllà?

“Ara, amb permís de Lady Goodman, estem segurs d’haver ensopegat amb alguna cosa que va més enllà del mite. Si el que ens ha dit el pare Fort és cert, sembla que els textos literaris que van “concebre” el grial i que tan estimats li són, es van construir per explicar alguna cosa que va succeir realment a la península Ibèrica. Qualsevol medievalista sap que era pràctica comuna disfressar la història a través dels romanços, inventant llocs i noms que emmascaressin els autèntics, amb el propòsit de fer circular certes idees sense por que fossin ocultades o represaliades. Anfortes i Perceval amaguen per força identitats hispanes. Montsalvat i Terra Salvaesche han de ser, en conseqüència, topònims nostres. Si els desxifrem i ubiquem, podrem superposar a la història de la regió el que el Guillermo va descobrir abans de morir, i segurament haurem d’admetre que el grial de pedra de València és el que busquem”.

Bona setmana a totes i a tots.

JordiSanuy_