Les millors vacances de la meva vida (Neus Canyelles)

La ment ens domina. Ho sabem. No sempre és fàcil parar-li els peus. Per molts recursos que tingui l’individu, de vegades les coses dolentes s’instal·len al cap i no volen marxar. Les pors tenallen, invaliden i impedeixen avançar. De tot això ens en parla Neus Canyelles (Palma, 1966) a “Les millors vacances de la meva vida”. El llibre està publicat per Empúries i té 134 pàgines. L’autora torna després de cinc anys de silenci literari.

Quan tot es complica, sempre hi ha l’opció d’intentar desaparèixer, d’esborrar-se de tot i tothom. De ‘baixar’ del món. És la que escull la Neus, una escriptora que ha viscut anys millors. Un dia cau en un pou sense fons i no sap com sortir-ne. Sola, segur que no. La seva família l’ajuda, però no en té prou. Allunyar-se del dolor i recuperar la normalitat perduda és complicat. Molt complicat. És per això que la protagonista d’aquesta història acaba tancada en un centre. Perduda. Desorientada. Sense saber massa bé d’on venia i, sobretot, cap a on va. La seva habitació és la 387. Amb el pas del temps també ocupa la 384.

Al llarg del llibre, Canyelles ens parla de la lluita interior de la Neus, a qui li costa entendre que està ingressada pel seu bé. La protagonista es planteja la seva estada com un joc de pistes. Sempre li ha agradat jugar. I juga. Els verds contra els blancs. Els malalts contra el personal sanitari. El premi gros és tornar a casa. Haurà de confegir una bona estratègia per aconseguir-ho. La seva filla, la seva germana i la parella de la germana la visiten força. Confien en ella. Esperen que trobi la ‘clau’ per obrir la ‘porta’. La relació amb el personal del centre és distant. Per contra, allà hi coneix persones que potser acabaran sent importants en la seva vida. Estem davant d’un llibre potent, amb una forta càrrega de profunditat i empatia. Es descansa quan un desconnecta d’un mateix? És llavors quan comencen les millors vacances de la vida? Patir és viure. Viure és patir.

“Jo era un robot. Com podia parlar així a la meva nina? És que no pensava en res. Només a desaparèixer, dormir, estar tranquil·la per sempre. Que el meu cap no pensés. El meu cap ja em tenia farta. Per què no es podia quedar quiet? Per què no es podia obeir? Es pensava que tenia dret a fer sempre el que volgués sense comptar amb mi? Quan em vaig ficar el llit, després de dir bona nit, no se’m va ocórrer que era la darrera vegada que ho feia. Estava bé. La meva filla sabria que havíem de fer amb el meu cos, perquè alguna vegada n’havíem parlat a la taula, un diumenge amb la família. Tots havíem explicat quin volíem que fos el nostre destí final”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de la botiga 24 hores (Sayaka Murata)

La societat jutja constantment. Es poden acceptar les seves crítiques; o girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat. Hi ha qui pensa que els canvis són importants i que ajuden a viure. D’altres prefereixen l’estabilitat que dona que tot sigui cada dia exactament igual, evitant riscos. La Keiko Furukura, protagonista de “La noia de la botiga 24 hores”, és d’aquest segon grup. Prefereix seguir el guió establert. I no pensar massa.

“La noia de la botiga 24 hores” està publicat per Empúries. El firma la japonesa Sayaka Murata (Chiba, 1979), guanyadora del Premi Akutagawa. N’ha venut més de vuit-cents mil exemplars. Està traduït al català per Albert Nolla i té 160 pàgines. L’he llegit d’una tirada. La Keiko, de 36 anys, no ha tingut mai parella. Té un contracte per hores en una kombini, una botiga de menjar que no tanca mai. La feina és l’únic que la fa feliç. És com si, amb el pas del temps, l’establiment s’hagués convertit en una part d’ella mateixa, fins i tot més important que la seva família. S’han fet inseparables. Escolta la seva veu. La noia se sent còmoda seguint al peu de la lletra tot el que recomana el ‘manual’ de la companyia. Actua sense haver de pensar. Algú ho va fer per ella i ho va deixar escrit negre sobre blanc.

La Keiko és una dona mínimament feliç... fins que l’assalten els dubtes. Les seves amigues consideren que ja fa temps que hauria de tenir marit i una feina fixa. Com és que no veu que se li està covant l’arròs? La Miho, la Yukari, la Satsuki i companyia pensen que els contractes per hores només són per estudiants i per persones limitades intel·lectualment. Ella mereix més. Arribat aquest punt, la dependenta busca solucions imaginatives, per allò de plantar cara a una societat malalta que li demana a crits que segueixi el model establert. És en aquest moment quan entra en escena en Shihara, un home malcarat i sense ofici ni benefici que no sap ni on caure mort. És pitjor el remei que la malaltia?

Estem davant d’una novel·la pausada, amb l’habitual ritme oriental. Res és transcendent, tot es pot reconduir, arribat el cas. L’autora ens diu que la vida és curta i que s’ha de prioritzar allò que ens agrada, allò que ens deixi el més a prop possible de la felicitat. És bo escoltar l’opinió dels altres, però se’n pot prescindir perfectament. La petitesa de l’individu davant del monstre de la col·lectivitat. De vegades, formar part del món és força difícil, encara més per les persones que se senten estranyes o inadaptades. De petita, la Keiko ja intuïa que alguna cosa fallava, i no es va equivocar. Per començar, ella és dependenta. Després, persona... Ho té clar.

"Tot i que els pares em donaven prou diners per anar tirant, m'interessava trobar una feina a temps parcial per poder combinar amb els estudis. Em vaig apuntar el número de telèfon que hi havia al cartell i hi vaig trucar l'endemà mateix. Vaig passar una entrevista senzilla i em van agafar de seguida.
Em van dir que la formació començava la setmana següent i, quan em vaig presentar a la botiga a l'hora indicada, em vaig trobar que el local ja s'assemblava una mica més a una botiga de conveniència que el primer cop que l'havia vist. Hi havia la secció de parament mutada, anb articles de papereria, mocadors i altres articles exposats."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'única història (Julian Barnes)

Diuen que el primer amor té conseqüències per a tota la vida. Que queda gravat en la memòria. Marcat a foc. Impossible d’oblidar. Per molts anys que passin. Tothom hi està més o menys d’acord. En línies generals. Per tant, la primera és “L’única història”. Aquest és el títol de l’últim llibre de Julian Barnes (Regne Unit, 1946). Està traduït per Alexandre Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Té 254 pàgines.

“Estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc”. Aquesta és la premissa amb què comença el llibre. Segur que es pot estimar molt i patir poc o gens, o estimar poc i patir molt i encara més. Tot és relatiu. Seria preciós que aquests dos verbs, estimar i patir, no anessin un darrere de l’altre. Quant més separats, millor. La història d’en Paul i de la Susan té uns components que la fan molt especial. Boja. Total. Sense límits… Ell és un jove estudiant de 19 anys. Ella en té 48. Està casada, infeliçment casada, i té dues filles ja grans. Es coneixen en un club de tenis i comencen a sortir junts. Després d’uns quants dies portant-la a casa en cotxe. La infidelitat per bandera. Sàvia nova. Un futur obert... Expulsats del club esportiu. Sense massa explicacions.

Coneixem la història des del punt de vista d’en Paul, que és qui ens explica els fets. La seva història d’amor s’ha d’obrir pas per damunt dels pares del noi, i també del marit i de les filles d’ella. Ningú l’aprova, però tampoc ningú fa res per aturar-la. Com a mínim, inicialment. Passen de l’amor total, de la dependència absoluta, a la desesperació. La diferència d’edat, potser la rutina i sobretot l’alcohol (només en el cas d’un dels dos) acaben per torpedinar una relació que havia estat modèlica. En Paul es pregunta si van allargar massa el seu amor prohibit; si haurien d’haver-ho deixat abans. Quan eren a temps. Malgrat tot, el noi, ja gran, assegura que “Val més haver estimat i haver perdut l’ésser estimat que no pas no haver estimat mai”.

En aquest llibre, Barnes explora el temps i la memòria. Obvia les convencions socials i evoca la gran història d’amor d’en Paul i de la Susan anys després, quan ja fa temps que no estan junts. Des del punt de vista d’en Paul. Ell era un noi inexpert. Acabava de sortir de l’ou. Ella era una dona intel·ligent i atractiva. Van ser feliços junts. I també infeliços. Explica la relació de manera tendra i lúcida, amb un llenguatge amè i ple de diàlegs. Al final, sempre s’ha d’escoltar al cor. Saber dir prou quan toca, abans que tot estigui viciat i faci pudor de mort. Ben mirat, el record, modificat pel pas dels anys, és l’únic que queda. No hi ha més.

“Cap xarxa de seguretat. Una imatge sempre es repetia, cada cop que pensava en ella. Ell la subjectava pels canells a la finestra, incapaç de tornar-la cap a dins o deixar-la caure, totes dues vides en un parèntesi d’agonia fins que passés alguna cosa. I què havia passat? Bé, ell havia intentat que la gent fes una pila de matalassos amb prou altura per esmorteir la caiguda, o havia fet venir els bombers perquè sostinguessin una lona de salvament, o.... Però estaven agafats pel canell com trapezistes: ell només la subjectava a ella, ella el subjectava a ell. I finalment a ell li va fallar les forces, i la va deixar anar. I tot i que la caiguda va quedar esmorteïda, va ser dolorosa igualment perquè, tal com ella li havia dit una vegada, tenia els ossos pesats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Magokoro (Flavia Company)

Ser pare (o mare) no és fàcil. Quan va néixer, la petita Haru no portava cap manual d’instruccions. Van intentar educar-la de la millor manera possible. Segur que van cometre errades. Moltes. I també encerts. Abans de morir, la Kumiko va demanar al seu marit que enviés la nena a una petita escola perquè l’eduquessin, sobretot, en l’art del tir en arc. No creia convenient que se’n fes càrrec tot sol. A casa. Sense ajuda externa. Millor internar-la a l’escola. Tot aniria millor. Pensar en positiu.

Directament o indirecte, la Haru és la protagonista de “Magokoro”, l’últim llibre de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Quan ella publica, el temps s’atura. Està editat per Catedral Books, és de petit format i només té 146 pàgines. Magokoro vol dir donar amb sinceritat, sense interès ni intenció. Donar de tot cor. El llibre reprodueix la carta que el pare de la Haru li va escriure a la seva filla. L’home sap que no la llegirà mai, “amb la mateixa certesa sé que és important que la rebis”. Tenint en compte que la Haru ja és una dona vella, molt vella (les mans de la portada del llibre són les seves) segur que el seu pare fa molts anys que és mort. Aquesta missiva és el seu testament vital...

Ser la Haru és acceptar i respectar. Ser la Haru és aprendre de les errades i millorar. Ser la Haru és il·lusió. Pura vida. El seu pare té dubtes raonables. No sap si va educar-la prou bé. Enviar-la lluny de casa era la millor opció? Sempre arriba el moment de fer balanç. És inevitable. Cal·lígraf de professió, el pare de la Haru era igual de recte que la seva escriptura. Calia? Se’n penedeix d’haver estat tan sever. De riure tan poc. Com reconeix ell mateix, cada parada és un canvi. De ritme, d’objectiu, de rumb. També deixa negre sobre blanc que la Haru era una nena impacient. Viva. Amb moltes ganes de descobrir. Amb poques ganes que li portessin la contrària.

Com tota l’obra de Flavia, “Magokoro” està escrit des del cor (‘Koroko’). És poesia pura. Un llibre per llegir i rellegir. Per tenir-lo a la tauleta de nit. Per acabar aprenent-te’l de memòria. No hi ha ni una paraula més. Ni una de menys. S’ha d’intentar viure cada hora com si fos l’última. Sense reserves. Amb un somriure als llavis. Saber apreciar les petites coses de la vida i fer-ne bandera. No facis mal a ningú. Estima. És l’única sortida. La vida és mort. La mort és vida. Senzill i complicat a la vegada.

“Com és de cert que la vida és un trànsit i que l’hem d’entendre amb el cor. Estimar-lo. Agrair-lo. Qualsevol altra possibilitat crea amargura, ressentiment, desesper. Aferrar-se a les coses, els objectes, els fets o les persones és caminar directe cap a la crueltat. És així, Haru. Quan la gent no vol els canvis, comet barbaritats per evitar-los”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La vigília (Marc Artigau i Queralt)

Raimon i Blai. Són germans. En Rai és el petit. En Blai, que ja té cinquanta anys, el gran. En Raimon escriu contes per una emissora de ràdio. En Blai treballa en un taller ocupacional. Viuen sols, després de la mort dels seus pares. Ells són els grans protagonistes de “La vigília”, de Marc Artigau i Queralt. És el Premi Josep Pla 2019. Està publicat per Destino i té 317 pàgines. Els capítols els titula amb una lletra, de la Z a la A.

Quan la mare d’en Blai encara l’estava gestant, en Rai tenia cinc anys. La família se’n va anar d’excursió al bosc i el nen es va perdre. Quan el van trobar, ja no era el mateix. Ni mai tornaria a ser-ho. Rai i Blai. Blai i Rai. Tots dos tenen una vida rutinària, sense massa distraccions. Hores i hores de Candy Crush, vídeos de YouTube i poca cosa més. Tot canvia quan en Blai rep un encàrrec inesperat. Una oient, enamorada dels seus comtes, li demana que escrigui la seva biografia. Vol que l’endolceixi al màxim. Aquesta és la seva única condició. A canvi, li pagarà un munt de diners. La dona ja és molt gran, va en cadira de rodes i comença a perdre la memòria. Millor incidir en les coses bones i oblidar-se de les dolentes.

“La vigília” és un llibre que ens parla del poder infinit de l’amor. De l’amor mutu entre els dos germans. D’en Rai cap a una dona casada que un dia li va robar el cor i mai li va tornar. I també l’amor de la Cèlia cap a un misteriós personatge que ni amb el pas dels anys ha pogut oblidar. Perquè la Cèlia li demana a en Rai que escrigui la seva història? Per què a ell i no a un altre? És veritat, com diu ella, que els seus contes –que escolta per la ràdio- expliquen “tan bé” la seva vida? El misteri el descobrirem a mesura que avança la història, que és apassionant. Queda clar que, sigui com sigui, s’ha d’intentar sobreviure al passat. Els records tenen un valor infinit, però amb el pas del temps és molt fàcil manipular-los, fer-te’ls a la teva mida. Qui pot impedir-ho? Són teus i només teus.

Entre alguns capítols, l’autor intercala alguns dels contes que en Raimon escriu per la ràdio, com ell per Rac1. Fan la lectura encara més amena. En Marc fa servir un llenguatge àgil i ple de diàleg. El narrador és en Raimon, que ho explica tot en primera persona. És un home que es troba força perdut, entre un passat que no vol ni pot oblidar i un present que podria ser molt millor. L’entrada a la seva vida de la Ingrid, una mallorquina que treballa per la Cèlia, podria donar una mica de llum a la seva monòtona vida... O potser no? De moment, el seu objectiu principal és acabar la biografia, cobrar i dedicar-se a escriure l’obra de la seva vida: una història d’amor entre un home i una dona. N’hi ha moltes amb aquest argument, és veritat. Però tot comença i acaba amb una parella que s’estima. No hi ha res més.

“Per fi, estem sols.
Feia moltes pàgines que no parlàvem de tu a tu. Vosaltres i jo, sense excuses. I en tenia ganes. Però no volia interrompre la Cèlia, m’interessava tot el que deia, sobretot tot el que callava, i m’estimava més que la seva història prengués el protagonisme necessari. Havia de sentir-la tota, perquè ella va canviar-ho tot. Ara que compartim aquesta intimitat necessitava passar comptes, o com a mínim aclarir certes paraules. Perquè no te’n pots refiar mai, de les paraules. Sempre queda la maledicció de saber que triar-ne una vol dir oblidar les altres.
Sense adonar-me’n havia abandonat la història que volia explicar. La meva. Un relat ple de bones intencions, amb una història d’amor, potser. Però l’ànsia d’aquella dona que em mirava asseguda a la cadira de rodes va esmicolar els plans”.
Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

La filla de la tempesta (Santi Baró)

El dolor de la pèrdua és irreparable. Mai es torna a aixecar el cap del tot. Ho sap perfectament la Mariana, protagonista de “La filla de la tempesta”, de Santi Baró (Terrassa, 1965). El llibre està publicat per Edicions 62 i té 256 pàgines. La Mariana viu amb els seus pares i dues germanes a Cañete de las Torres, a Còrdova. Treballen en unes condicions precàries i els costa molt arribar a finals de mes.

Tot comença a canviar el dia que uns veïns els parlen de Catalunya, terra d’oportunitats. Ells van fer el salt endavant, fa uns mesos, i no se’n penedeixen. L’acció té lloc a principis dels anys seixanta, quan una forta onada d’immigrants procedents d’Andalusia s’hi desplacen en cerca d’oportunitats. I la família de la Mariana no s’ho pensa dos cops. L’única que es queda Cañete és l’àvia. Diu que és massa vella per agafar el Catalán, el tren que canvia destins, que porta els andalusos al paradís, a un lloc on es lliguen els gossos amb llonganisses. L’Antonio, pare de la Mariana, està molt il·lusionat. La resta de la família el segueix quasi per obligació.

Terrassa, en ple boom industrial, és la localitat on van a parar els protagonistes de “La filla de la tempesta”, arrossegats pels seus veïns andalusos. Els inicis no van ser fàcils. En algun moment, fins i tot es plantegen llançar la tovallola. Però amb el temps i paciència, molta paciència, comencen a adaptar-se a la nova realitat. Quan la família compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res, aquesta història de supervivència individual i col·lectiva entra en una nova dimensió. Inicialment, l’Antonio i la Mariana comencen a treballar en una fàbrica. En poc temps, ell passa al sector de la construcció i ella se’n va a servir a casa del propietari de la fàbrica, casat i amb dos fills. La seva esposa, la Magdalena, l’estima com una filla des del primer moment.

La Mariana narra la història en primera persona. Ho fa quan ja té una certa edat. És el moment de mirar cap enrere i de fer balanç d’una vida que podia haver anat millor, però també pitjor. L’epíleg, que ocupa les tres últimes pàgines del llibre, és francament bo. “La filla de la tempesta” és una història de lluita; és una història d’amor (gran personatge el d'en Paco) i també una història de patiment i de frustració, provocada per les riades que hi va haver a Terrassa el 25 de setembre de 1962; unes riades que van provocar quasi un miler de morts. Santi Baró dedica el llibre al Senyor Baró, el seu pare, joier de Terrassa, a qui al llarg de la història cita un parell de cops. L’home va sobreviure a la riada i va explicar-li un munt d’anècdotes, que acaben sent la gènesi d’aquesta obra.

En definitiva, estem davant d’un títol que retrata els immigrants d’una època i la revinguda de les aigües d’un riu que van emportar-s’ho pràcticament tot. Patiment màxim.

“L’aiguat havia esdevingut ensordidor, les gotes de pluja picaven damunt dels vidres de la finestra amb tal força que semblava que els poguessin trencar. El Paco ho va fer servir d’excusa per poder-me cridar, que què collons fotia a casa tan d’hora, que si no ho havia entès, que ho havia engegat tot a la merda, que què collons fotia a casa tan d’hora, va tornar a repetir en el mateix moment que es va deixar caure a plom damunt del sofà, desolat. En aquell precís instant vaig adonar-me que portava els cabells xops i que el seu serrell amarat regalimava. Amb l’ajut de la llanterna en vaig acostar al lavabo per agafar una tovallola i, sense pensar-m’hi, em vaig asseure al seu costat per eixugar-lo.”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cançó de la plana (Kent Haruf)

“Cançó de la plana”, del nord-americà Kent Haruf (Colorado, 1942-2014), és el primer llibre de l’anomenada Trilogia de Holt. Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Edicions del Periscopi. Té 380 pàgines i ja se n’han fet tres edicions. El segon, que es titula “Capvespre”, està a la venda des de fa dies. Holt és el petit poble de Colorado en què l’autor col·loca tota l’acció.

Haruf té bona mà per crear personatges càlids i molt propers. Ho va fer a “Nosaltres en la nit” i en aquest llibre ho torna a aconseguir brillantment. Els McPheron, per exemple, m’han robat el cor. Són dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Els seus pares van morir quan ells eren joves i sempre s’han hagut d’espavilar sols. Mai han tingut parella i només s’han preocupat dels seus camps i del seu bestiar. Fins que tot canvia... L’adaptació d’en Harold i d’en Raymond a una nova situació, amb la Maggie Jones de ‘negociadora’, fa emocionar. I de quina manera. Tinc ganes de saber com els va la vida a “Capvespre”. Espero que bé. Ho donen tot sense esperar res a canvi. Bondat absoluta, tot i l’agror dels seus caràcters. L’enfrontament amb el metge és sensacional, com el regal que li fan al final de la història.

També té un caràcter difícil en Guthrie, un professor que està tenint força problemes amb un dels seus alumnes. L’home no passa pel seu millor moment, després que la seva dona l’hagi deixat. S’ha hagut de fer càrrec dels seus dos fills. Tot sol. L’Ike i en Bobby, que tampoc acaben d’assumir la marxa la seva mare, són dos nens molt llestos, amb una gran capacitat d’observació. Volen saber-ho tot. Mai volen perdre’s res. El moment en què miren amb atenció com li fan l’autòpsia a un dels seus cavalls, amb el permís del seu pare, posa els pèls de punta. Arriba a ser desagradable. Haruf té una gran capacitat increïble per descriure coses. L’autòpsia del cavall, un cel, unes plantes, unes flors, tot ho defineix amb molta cura i passió. Hi té la mà trencada.

Aquest reguitzell de personatges que desprenen amor i esperança el completa la Victoria Roubideaux, una adolescent embarassada. La seva mare l’ha rebutjat vilment i ha de buscar-se la vida. El pare de la criatura no vol saber-ne res, ni d’ella ni de la futura nena, i li calen solucions imaginatives per sortir del pou. La prosa de Haruf és senzilla i plena de detalls; àgil i amb molts diàlegs. Els seus llibres es llegeixen de manera pausada i tranquil·la. Quan te’ls acabes penses que el temps invertit no ha estat en va. “Cançó de la plana” va de menys a més. Lògicament, té un final obert, encarat per la continuació de la trilogia: “Capvespre”. No me’l perdré.

“Tres hores després de la posta van aparcar la camioneta al carrer, davant de casa Maggie Jones, van sortir al fred i van anar cap al porxo. Quan va obrir la porta encara portava la roba de la feina, faldilla llarga i jersei, però s’havia tret les sabates i anava amb mitges. Què passa?, va dir. Voleu passar?
No van passar del rebedor. Llavors van començar a parlar gairebé alhora.
No ha tornat a casa, va dir en Harold. Hem recorregut tots els carrers buscant-la.
No sabem ni per on començar a buscar, va dir en Raymond.
Fa més de tres hores que voltem amb cotxe pels carrers, mirant a tot arreu on se’ns ha acudit que podria ser.
Parlem de la Victoria, suposo, va dir la Maggie Jones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El camí dels esbarzers (Alba Dalmau)

Diferent. Diferent és el primer adjectiu que m'ha vingut al cap quan he acabat “El camí dels esbarzers”, de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). El llibre està publicat per Angle Editorial i té 204 pàgines. L’autora localitza totes les seves històries en un poble interior dels Estats Units, que bateja amb el nom de Sandville. Mai m’ha agradat generalitzar, però podríem dir que la majoria dels seus personatges passegen amunt i avall l’etiqueta de 'perdedors'.

Aparentment, Sandville és un poble tranquil, on tothom es coneix. Que ningú intenti passar desapercebut. No ho aconseguirà. Al final, tot s’acaba sabent. No hi ha secrets. I si no que li preguntin a en Kevin, enamorat perdudament de l’Emma. Faria qualsevol cosa per cridar la seva atenció; fins i tot cremar una part dels camps de blat d’en Bobby, el marit de la noia. En una gran part dels relats hi regna el desamor i la desesperació, com a “Aquelles clapes blanques que et confonen el pensament”, en el qual un home que hi veu poc té un greu contratemps quan va a caçar. A “Darrere seu, un paisatge en runes” el vell xèrif s’ha de reciclar (i de quina manera) quan queda pràcticament cec. La vista, en aquest cas al fet de recuperar-la, marca “Tot al meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist”, un dels contes més bonics i esperançadors del llibre.

La desesperació en estat pur la trobem a “un cobwoy de debò mai abandona el seu barret”, protagonitzat per dos bessons, en Bexter i a en Casey. També acaba tràgicament “Morir-se d’aquella manera tan cinematogràfica en què es moren els cowboys”. En menor mesura també apareix a “Amb el rifle sota el braç i la mirada torta”, en el qual un granger té un cop de geni fatal. Una noia que somia en ser una artista (“Hauria foradat una uralita per veure les estrelles”) i la sempre complicada relació sogra-nora (“Allò en què s’havien convertit era cosa de la senyora del mirall”) també tenen cabuda en aquest llibre que està escrit d’una manera molt elegant, amb un estil àgil i molt precís. Diferent, com deia abans; novedós. L’única persona que sembla poder sortir d’aquesta grisor és la Sara Light que, de tant en tant, se'n va d'aquell poble deixat de la mà de Déu per anar a Nova York, on té uns tiets. Molts la consideren una excèntrica. Enveja pura.

He deixat pel final el relat que dona títol al llibre “El camí dels esbarzers” i “Tens gust de cantalup”, un dels més surrealistes. Són dos dels que més m’han agradat. En el primer, la Tanja i la Mery, que són grans amigues, queden per recollir mores. Així perden de vista una estoneta als seus marits. Els esbarzers punxen, com la vida, però quan et menges el fruit ho oblides. El sabor de les mores ho compensa tot. El cantalup és una varietat de meló. És el gust que li recorda el cos de la seva germana quan el llepa amb passió. L’Eleanor i l’Ella Spalding viuen juntes i són inseparables. Per circumstàncies de la vida, que ara no vénen al cas, de vegades es toquen. Tot és possible. Petits gestos, grans emocions. La vida aestreny, però no escanya... fins al final.

"Aquell mateix matí havia començat a caure la neu sobre Sandville. Els flocs, si els miraves atentament damunt els jerseis de llana, tenien formes hexagonals, i eren peluts pels microcristalls que el formaven. Per a molts, sobretot per als nens, la neu era una festa. Feia dos anys que no queia una nevada com aquella, i aquesta vegada coincidia amb la nit del Carnaval.
Una capa de neu cobria les teulades, els bancs i les boines dels vells que s'havien assegut a contemplar l'aire fantasmagòric de Sandville aquella tarda. Els nens no paraven de córrer d'una banda a l'altra, petjant el terra amb agradables cruixits, i les dones deixaven darrere seu una filera de marques quadrades, que era dels seus tacons enfonsats a la neu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy