Los usurpadores (Jorge Zepeda Patterson)

Em declaro fan incondicional de “Los Azules”, el grup de quatre amics creat per Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Mèxic, 1952). Són els protagonistes de “Los usurpadores”, publicat per Destino. Van “debutar” a “Los corruptores” (2103), van tenir continuïtat a “Milena o el femur más bello del mundo” (Premi Planeta 2014) i ara he tornat a vibrar amb ells en aquest llibre que explora les conseqüències de la lluita pel poder a qualsevol preu.

La història arrenca de manera espectacular, amb el pitjor atemptat contra Occident des de les Torres Bessones: 140 persones assassinades a trets en la inauguració de Fira del Llibre de Guadalajara. Per tant, Zepeda Patterson comença la narració des del final. A partir d’aquest moment, hem de descobrir qui ordena aquesta sanguinolenta cacera i per què. El més important és que tothom veu molt clar, des del primer moment, que una agressió com aquesta desestabilitza al govern mexicà i posa al país en la primera plana de l’actualitat mundial; i de forma molt negativa. El president Alfonso Prida, que esgota els seus últims mesos de mandat, està en boca de tothom.

Sorpresos com la majoria de mexicans, hi trobem als quatre Azules: en Tomás (director del principal diari del país, El Mundo), l’Amelia (expolítica, ara al capdavant del diari digital Lapizarra), en Mario (professor universitari) i el poderós Jaime, màxim responsable de l’agència d’investigació Lemlock. No explicaré res que pugui perjudicar el lector, però puc avançar que en Tomás estava cobrint la inauguració de la Fira del Llibre, acompanyat de la propietària del diari, la Claudia Franco. També eren a Guadalajara, tot i que no van fer acte de presència a l’acte, en Jaime Lemus i l’Amalia. Qui hi ha darrere de la massacre? Els càrtels de la droga? Grups subversius? Algun dels candidats a substituir a Prida? Després d’explicar-nos l’atemptat, Zepeda Patterson fa marxa enrere i situa l’acció des de vuitanta dies abans fins a nou dies després.

TRES SUCCESSORS I UNA PLAÇA

Les tres persones que volen convertir-se en el relleu d’en Prida, sempre que arribat el dia guanyessin les eleccions, són Cristóbal Santa (ministre d’Educació), Agustín Celorio (secretari de Relacions Exteriors) i Noé Beltrán, un dur militar que actualment és el governador de Chiapas. Un dels assessors de Santa, que sembla que és el preferit de l’actual president, és Carlos Lemus, el pare d’en Jaime. No es parlen des de fa anys. La rivalitat entre pare i fill és brutal. “Los usurpadores” és un llibre amb un ritme frenètic i molt visual, ple de morts i de traïcions. Quan penses que ja ho has vist tot, l’autor fa un altre gir, encara més inesperat que l’anterior. Són 479 pàgines brutals, en les quals fins i tot surt la Milena, gran protagonista del llibre anterior. Té un paper realment important.

Un dels personatges més simpàtics i propers és el tenista Sergio Franco, que la temporada de la seva retirada està a punt de guanyar l’US Open. Ho aconseguirà? És el cosí de la Claudia, la propietària d’El Mundo. Un dels candidats a substituir a Prida, Celorio, aprofita el bon moment d’en Sergio i la seva popularitat per apropar-se al president. Convenç a l’esportista, a qui coneix des que era petit, perquè jugui amb ell tot un seguit de partits de dobles a la residència de Los Pinos. Prida és un fanàtic del tenis. Espera guanyar punts respecte als seus rivals polítics. Per intentar aconseguir també el suport dels Estats Units, Celorio implica en aquests partits a l’altra finalista de l’US Open, James Gest, i al mateix president, Howard Brook. Ho aconseguirà? De lectura obligada.

¿Cómo habría jugado al tenis Mandela si hubiera jugado al tenis? Esta era una pregunta que Sergio Franco se hacía con frecuencia cuando observaba el comportamiento de Alfonso Prida durante las largas sesiones dominicales en la cancha de Los Pinos. Y no es que esperaba de su parte el desempeño de un jefe de Estado, pero al menos suponía que Mandela no robaría las líneas para marcarlas a su favor ni fingiría ataques de desmemoria cuando anunciaba un score maquillado en su beneficio. Tampoco es que hubiese tenido demasiada confianza en la integridad moral de un político, pero nunca habría esperado que el presidente del país se comportara como un mozalbete encorajinado y tramposo a la hora de jugar al tenis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els homes m'expliquen coses (Rebecca Solnit)

Diuen d’ella que és una de les 25 visionàries que estan canviant el món. Parlo de Rebecca Solnit (San Francisco, Califòrnia, 1961). Angle Editorial ha publicat en català un dels seus últims llibres: “Els homes m’expliquen coses”. La traducció és de Marina Espasa i té 172 pàgines. Solnit, escriptora, historiadora, activista i feminista, ens presenta nou articles en què deixa el gènere masculí ben retratat.

A “Els homes m’expliquen coses”, que dóna títol a aquest potent recull, Solnit critica a un home que no l’escolta quan parla. Després de dir-li que és escriptora, ell li pregunta quin tipus de llibres fa. Comença a explicar-li i, de cop, l’home la talla per recomanar-n’hi un... que precisament ha escrit ella! Ho fa sense saber-ho, està clar. A més a més, l’autora se n’adona ràpidament que ni l’ha llegit i que només en té referència per un petit article en una revista literària. Aprofita aquest fet, anecdòtic o no, per carregar contra els homes. Segons ella, ja fa massa temps que tenen dret a parlar de tot i les dones no.

Solnit assegura que als Estats Units es denuncia una violació cada 6,2 minuts i afegeix que l’assassinat és encara un crim comès per homes el 90% de vegades. Aquestes dues dades les introdueix en l’article “La guerra més llarga”. A “Mons que xoquen en una suite de luxe” reflexiona sobre el paper de l’FMI en aquest món global i sobre l’incident de Dominique Strauss-Khan amb una cambrera d’un hotel de Nova York, la senegalesa Nafissatou Diallo. El van acusar d’agressió sexual, intent de violació i retenció il·legal. Solnit assegura que si el Fons Monetari Internacional hagués estat presidit per una dona mai no hauria passat una cosa semblant.

DONES SOTMESES I ANUL·LADES

A “Elogi de l’amenaça” conclou que els matrimonis entre persones del mateix sexe són més “d’igual a igual” que els convencionals, en els quals, històricament, la dona estava sotmesa als homes fins a punts insospitats. Hi insisteix encara més a “L’àvia aranya”, on escriu que hi ha massa dones amagades, anul·lades; dones esborrades dels arbres genealògics, castigades darrere d’un burca. Diu que, afortunadament, la situació va millorant, però molt a poc a poc. Completen el llibre “La foscor de Virginia Wolf”, “La síndrome de Cassandra”, “#YesAllWomen” i “La capsa de pandora i el cos de policies voluntaris”.

A “#YesAllWomen”vol deixar clar que les feministes reescriuen la història i apunta que, segons el “Journal of the American Medical Association” –són dades de l’any 1990-, la violència domèstica és la principal causa de les lesions entre les dones d’entre quinze i quaranta-quatre anys, més que els accidents de cotxe, els atracaments i les morts per càncer junts. Per sort, i segons diu a “La capsa de Pandora”, quan la primera dona va obrir el recipient hi va sortir de tot, però es va quedar l’esperança.

“Moltes paraules que fan referència al dret a existir de les dones són d'origen recent: "violència domèstica", per exemple, va substituir "pallisses a les dones" a mesura que la legislació va anar agafant (un lleuger) interès en el tema. Encara avui una dona és apallissada cada nou segons en aquest país, però gràcies a les heroiques campanyes feministes dels setanta i els vuitanta, ara té accés a eines legals que de tant en tant funcionen, de tant en tant la protegeixen i, molt de tant en tant, envien el maltractador a la presó”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mis momentos (Andrea Camilleri)

Andrea Camilleri, que el 6 de setembre va complir 91 anys, acaba de publicar un llibre força emotiu. Es titula “Mis momentos” i, com ell explica en la nota prèvia, la seva idea és apropar al lector algunes de les trobades que li han marcat la vida, que l’han il·luminat interiorment. També és una manera de donar les gràcies a totes aquestes persones. Té 215 pàgines i està publicat per Duomo, amb traducció de Carlos Gumpert Melgosa.

El comissari Salvo Montalbano, que apareix en vint-i-cinc novel·les seves, és el personatge que va fer famós Camilleri a nivell mundial. Va batejar-lo amb aquest nom per homenatjar  l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. A “Mis momentos” explica alguns dels llibres que van canviar-li la vida, com “La condición humana”, d’André Malraux, que el va fer oblidar-se definitivament les tesis feixistes i abraçar-se al comunisme, que l’ha acompanyat tota la seva vida. També parla de dos llibres il·lustrats. “Orlando furioso” i “Pinocho”. Una de les històries més entretingudes és “La confesión”, on explica la llarga conversa que va tenir amb un bisbe abans de confirmar-lo. Ho necessitava per poder-se casar.

Camilleri va tenir trobades més o menys cordials amb tot un seguit de destacades personalitats del món de les arts, com el director de cinema Pier Paolo Pasolini –que no queda massa ben retratat-, el mestre del teatre Arthur Adamov, l’actor hipocondríac Salvo Randone o els escriptors Stefano D’Arrigo (autor d’”Horcynus Orca”), Benedetto Croce o Primo Levi. A Antonio Tabucchi, amb qui va arribar a tenir una relació epistolar, no va poder conèixer-lo mai. I mira que ho van intentar! M’ha agradat molt el capítol en què parla de l’escenògraf Silvani Falleni. Es veu que era francament bo, però mai acabava cap de les seves obres. Ho deixava tot a mitges.

Per les pàgines de “Mis momentos” també passen un munt de persones desconegudes, la majoria encantadores. Per exemple, la prostituta Foffa, el mafiós U Zù Filippo –molt amic dels seus amics-, el pres Pino Trupia, el capità de vaixell Campanella (que se salva d’una mort segura al mar pel fet d’estar molt gras) o la jove criada que bateja com “La Sarduzza”. És molt emotiu el relat que protagonitza en David, més conegut com a Pippo, un jueu a qui perd de vista quan els nazis comencen a perseguir la seva comumitat. Un dels personatges més estranys és en Lucio, que rebia en Camilleri despullat, quan anava a fer-li classes. A més a més, es menjava les mosques i tenia una caixa amb femta humana que li encantava olorar. Un llibre imprescindible pels fans de l’escriptor sicilià.

“A Pasolini lo conocí por mediación de Laura Betti, quien organizó para tal propósito una cena para los tres en su casa. Pero lo cierto es que aquello resultó un desastre porque desde el primer momento, casi instintivamente, no nos caímos simpáticos. Por aquel entonces yo militaba en el Partido Comunista, y él tres preguntarme por mis tendencias políticas, empezó a atacar la política del Partido. Yo me vi en una situación muy particular. Compartía muchas de las críticas que iba desgranando Pasolini, pero el tono y la forma de sus palabras me impulsaron, quién sabe por qué, a enrocarme en una posición de defensa numantina, a pesar de que Laura se desviviera por reconducir la situación por cauces menos conflictivas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Todo esto te daré (Dolores Redondo)

Sense confiança no hi pot haver amor, amistat, ni res que s’hi assembli. És bàsica i imprescindible. L’escriptor Manuel Ortigosa creu cegament en el seu marit, el publicista Álvaro Muñiz de Dávila. Viuen a Madrid i tot fa pensar que són feliços. En Manuel està acabant la seva última novel·la, que es titularà “Sol de Tebas”. Tot el seu món s’enfonsa quan la Guàrdia Civil li comunica que l’Álvaro s’ha matat en un accident de trànsit.

Així comença “Todo esto de daré”, escrit per Dolores Redondo (Donosti, 1969). És l’últim Premi Planeta i té 616 pàgines. Després de triomfar amb la “Trilogia del Baztan”, l’escriptora basca torna amb una altra novel·la fosca i plena de venjances personals. Situa l’acció a la Ribeira Sacra, a Galícia, entre Lugo i Ourense. La família protagonista, amb el Marquès de Santo Tomé al capdavant, viu en un pazo que es diu “As Grileiras”, d’una bellesa quasi celestial. Com sempre, Redondo descriu els paisatges d’una manera molt minuciosa, amb tot luxe de detalls. Ho fa francament bé.

Quan la Guàrdia Civil visita al Manuel i li diu que l’Álvaro ha mort en una carretera de Lugo no s’ho acaba de creure. Ell li havia explicat que estava a Barcelona amb uns clients. Què hi pot haver darrere d’aquesta mentida? L’escriptor desconeixia que el seu marit formava part d’una família noble, plena de privilegis. Suposadament feia molts anys que no s’hi parlava, però en els darrers temps alguna cosa havia canviat. Ara ja sap que, per un motiu o un altre, va mantenir-lo al marge de tot. Ja no l’estimava? O potser el protegia d’alguna cosa funesta?

En Manuel viatja a Galícia per reconèixer el cadàver i saber si l’Álvaro havia trencat o no la confiança que els unia. Allà ben aviat s’adona que la mort del seu marit potser no va ser accidental, com alguna d’anterior. S’han emmascarat per motius obscurs? Per intentar esbrinar la veritat, l’escriptor compta amb la col·laboració desinteressada i més aviat secreta d’en Nogueira, un Guàrdia Civil que s’acaba de jubilar; i d’en Lucas, un capellà amic de l’Álvaro. Havien anat junts a escola. També és veritat, però, que en Nogueira té un odi visceral pels Muñiz de Dávila, per un motiu que descobrim a la part final del llibre.

CRUELTAT MÀXIMA

No entraré en detalls per no esgarrar la trama d’aquesta història apassionant, però sí que vull dir que els Muñiz d’Ávila són una família més aviat odiosa, amb uns pares que només es van preocupar d’ells mateixos. Fa la sensació que van gaudir d’allò més maltractant als seus fills, fins a punts insospitats. L’Álvaro, en Santiago i en Fran van créixer sense el més mínim indici d’amor. La mare, batejada com "La Cuervo" pels seus empleats, viu moguda per una crueltat màxima. És capaç de qualsevol cosa per mantenir la seva posició social. Sort en van tenir els nanos de l’Herminia, la majordoma principal del pazo, a qui acudien quan tenien problemes. Sort en van tenir d'ella.

“Todo esto te daré” és un llibre ple d’amor, però també d’odi i de ràbia. Ple de lluites familiars i de traïcions, però també d’amistat i companyonia. Ple de passió per la terra i el vi –gran descripció de les bodegues de la Ribeira Sacra-, però també de drogues i d’abús de poder. Ple de flors i de bon menjar, però també d’obscuritat, de robatoris i de dones objecte. També hi ha un gos, en Café, que es converteix en el vincle d’unió entre en Manuel i l’Álvaro. Un gos que et cau simpàtic des del primer moment...

Com deia Anton Txékhov, cap dels elements que surten al llarg de la narració es pot deixar oblidat. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. Res no és gratuït. Dolores Redondo ho sap perfectament i, gràcies a un objecte en concret, tanca el llibre d’una manera brutal. Impossible trobar un final millor. No m’oblido de les gardènies, que tenen un significat especial, com les nous d'“Ofrenda a la tormenta”. Apareixen a les butxaques de les americanes d'en Manuel i triguem molt a saber qui les posa. Quina enveja escriure d’aquesta manera!

"Al pronunciar las últimas palabras no pudo evitar pensar en su salón invadido por aquella extraña luz que devoraba los estrechos márgenes de la realidad, en su dormitorio vacío, en la foto de ambos sobre la cómoda, en la ropa de Álvaro colgando en el armario como la efigie de un ahorcado y en el cursor palpitante, esperando, quizá eternamente, al final de la última frase... Y supo que no quería volver... Ni quedarse. No tenía hogar. Negó con la cabeza acompañando sus reflexiones, y Daniel debió de pensar que era una respuesta a sus palabras, porque no volvió a decir nada durante el resto del trayecto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Eren ells (Carles Rebassa)

Formar el caràcter, la identitat, la personalitat, o com vulguem dir-n'hi, és una feina llarga i feixuga. M'arriscaria a aventurar que és eterna i que no s'acaba mai. Només la mort, molt present en aquest llibre, marca el punt final. Sí que és veritat que una bona part d'aquesta tasca s'ha de fer quan som joves, en ple procés de creixement, quan els dubtes ens assalten i les hormones estan a punt de fer-nos explotar. Risc màxim.

Aquesta recerca de la identitat pròpia omple, i de quina manera, "Eren ells", la primera incursió a la novel·la del poeta Carles Rebassa (Palma de Mallorca, 1977). Ha estat reconeguda amb el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. Té 270 pàgines i l'ha publicat Angle Editorial. Cap dels seus personatges té massa clar cap a on van i, possiblement, ni d'on vénen. Les relacions amb les seves famílies són complicades. Potser una mica menys amb els seus amics; però déu ni do. Tots estudien batxillerat en un centre públic i no estan tenint una vida fàcil. És el cas, per exemple, d'en Sebastià, que acaba de sortir d'un centre de menors. Li diuen Llop. Viu amb la seva àvia, la seva germana i la parella d'aquesta.

Un dels companys d'en Sebastià, i parella més o menys habitual, és en Jaume, batejat amb el sobrenom de Veces. És un noi de bona família, d'aquells que sembla que mai han trencat un plat. L'autor, però, ens deixa clar que no està fet de massa bona pasta. Està obsessionat amb el llibre "A sang freda", de Truman Capote. En la seva vida real, actua com si fos un mafiós. No té respecte per res ni ningú. Ell és el Caçador. També tenen incursions en l'homosexualitat l'Albert Abat (bon estudiant i líder del grup), en Miquel Àngel i en Joel. Res és blanc o negre. Aquests dos últims, sobretot el primer, són vexats pels seus companys i acaben assumint el paper de víctima. Els seus entorns són més aviat complicats...

A "Eren ells", Rebassa fa un bon retrat de la discriminació per raons sexuals, i de la pobresa; molts cops acompanyada per l'alcohol i les drogues. En aquest peculiar grup d'amics, en Xeic és l'encarregat de distribuir-les. El llibre, potent i amb contingut, no pot deixar indiferent a ningú. Les reflexions d'uns i altres estan molt ben raonades; convidant al lector a pensar i a posicionar-se. Tot està escrit francament bé, amb un llenguatge molt àgil i visual. Podríem parlar de literatura d'alta volada. Molt recomanable.

"Com qualsevol vegada que heu vingut aquí, en Sebastià té les parpelles mig closes, les, pipelles llargues, el porro a la boca, el cul damunt el paretó, aquella olor que tan sols és en ell i que no es confon mai amb l'olor d'altri. La cintura estreta, els pantalons esfilagarsats, les vambes grogues, grises, pelades. Aquest trespol del ciment cruiat, amb les herbes que hi baden i els rocs de ciment, aferrats, esquitxats. I al costat, la cisterna, amb el coll mig esbucat, el filferro rovellat, el ressò d'un forat que encara fa eco. L'eco que s'acaba quan la veu s'acaba".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Homenatge a la feina ben feta

Als seus 86 anys, Clint Eastwood continua en plena forma. El director de San Francisco ja ha signat prop de quaranta pel·lícules. El seu talent és inesgotable. La darrera és “Sully”, interpretada per l'actor Tom Hanks, una aposta segura. La propera s’estrenarà l’any que ve. Es tracta de “The Ballad of Richard Jewell”, amb Leonardo DiCaprio i Jonah Hill en els papers principals. Sembla que promet.

Sully és el diminutiu de Chesley Sullenberger, el pilot que l’any 2009 va aterrar el Vol 1549 d’US Airwais sobre el riu Hudson, a Nova York, amb 155 passatgers a bord. Poc després d’enlairar-se, l’avió va xocar amb una bandada d’ocells i es van espatllar els dos motors. La primera idea va ser tornar a l’aeroport de Tacoma per fer l’aterratge d’emergència. Com que la nau va perdre alçada, en Sully va decidir que la millor opció era el riu Hudson. Estava convençut que no podia fer marxa enrere. Tots els passatgers van ser rescatats sans i estalvis. En un tancar i obrir d’ulls, el pilot es va convertir en un heroi. Tothom el felicitava. Poc després, però, l’Administració Federal d’Aviació va començar a buscar-li les pessigolles. Volien demostrar que podia haver aterrat a Tacoma, salvant l’avió. Les asseguradores pressionaven molt!

En aquesta pel·lícula, Eastwood fa el seu particular homenatge a la feina ben feta i al factor humà. En Sully va tenir poc més de dos-cents segons per decidir com i on aterrava; i ho va fer a partir d’un esdeveniment inusual i inesperat. Les estadístiques i els simuladors ajuden, però invariablement hi ha una dona o un home al darrere; i sempre és més important. Gran actuació de Tom Hanks, com és habitual. També és molt creïble Aaron Eckhart (“Gracias por fumar”, 2005), que és qui interpreta al copilot. Avís per qui vagi a veure la pel·lícula: NO MARXAR FINS QUE OBRIN ELS LLUMS. Tot el que passa mentre surten els crèdits és sensacional. Són imatges molt emotives, que li donen a la història un plus impagable.

"NUESTRA HERMANA PEQUEÑA"

Sóc molt fan del cinema oriental en general; i del que firma el japonès Hirozaku Koreeda en particular. No em perdo cap de les seves pel·lícules. Divendres vaig veure “Nuestra hermana pequeña”, projectada per l’Associació Cultural de Granollers, en versió original subtitulada. Una delícia. Ens retrata un tros de vida d’una família; i ho fa amb un discurs ple de sensacions i sentiments.

No hi ha girs inesperats, no passen coses extraordinàries. Koreeda se centra a explicar-nos una història; en aquest cas la de tres germanes que viuen a Kamakura i viatgen al camp per assistir al funeral del seu pare. Feia 15 anys que no el veien. Qui no estigui avesat al cinema oriental dirà que el film és lent i que no hi passa res. Puc estar-hi d’acord, però aquesta és part de la gràcia. Són quasi dues hores i quart dins de la vida quotidiana d’una família, a la qual li succeeixen coses normals i corrents. La pel·lícula podia haver durat una hora i mitja o cinc; perquè mai hi ha un final clar. Ha de tallar per algun lloc, perquè tot és continuo, i així ho fa. Quan pensa que és més convenient...

Entre altres coses, Koreeda ens diu que tot és cíclic i que, per exemple, moltes de les errades comeses pels pares les acaben repetint els seus fills, encara que aquests les haguessin criticat d’antuvi. També desmitifica la mort, que arriba quan toca. No és més que la perllongació de la vida; i s’ha d’acceptar amb tota la naturalitat i solemnitat del món. És l'única opció. Les tres germanes, per ordre d’edat, són la Sachi (Haruka Ayase), la Yoshino (Masami Nagasawa) i la Chika (Kaho). Totes tres són encantadores, i molt diferents. La Masami ja havia treballat a les ordres de Koreeda a l’extraordinària “Kiseki” (2011).

Quan van a l’enterrament del pare s’assabenten que tenen una germana petita, la Suzu (Suzu Hirose) i li demanen que, si ho considera oportú, vagi a viure amb elles. Es filla del seu pare i de la seva segona dona. En l’actualitat, l’home ja vivia amb la tercera. Les tres germanes la cuiden amb molta estima, protegint-la de tot i tothom. És una nena encantadora que, entre altres coses, juga molt bé a futbol. Visualment, “Nuestra hermana pequeña” és una pel·lícula amb imatges precioses, com el túnel natural, d’ametllers florits, pel que passen la Suzu i un amic seu en bicicleta. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tres dies i una vida (Pierre Lemaitre)

La violència genera violència; està més que demostrat. Aquest paradigma, però, no ha de servir d’excusa. Si fas mal a algú, hauràs de pagar les conseqüències; si t’enxampen, està clar. No serveix de res mirar enrere i dir que, en el moment de fer mal, estaves influït per una crueltat anterior. Faig aquesta reflexió per parlar de “Tres dies i una vida”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951).

El llibre està publicat per l’editorial Bromera, amb traducció d’Albert Pejó, i té 219 pàgines. És intens, directe i, sobretot, molt absorbent. Des del primer moment. El seu protagonista principal és l’Antoine Courtin, un solitari nen de 12 anys. Viu a la petita població de Beauval. Hi ha un zoològic que es diu així a Saint-Aignan, a la Vall del Loira, però no un municipi real amb aquest nom. En un bosc proper, el de Saint-Eustache, és on es produeix el fet desgraciat que mai ningú no podrà oblidar. Sempre formarà part de la llegenda negra de la localitat.

Tot comença quan atropellen l’Ulisses, el gos dels veïns de l’Antoine. El senyor Desmedt no s’ho pensa dues vegades i el remata escopeta en mà. El nano no se’n sap avenir. La imatge li regira els budells i se li clava en la memòria. També veu com posa l’animal en una bossa de plàstic i el deixa en un racó del jardí. Uns dies després, l'Antoine dóna un cop de pal al fill petit dels Desmedt, en Rémi, que només té sis anys. Un i altre tenien una bona relació. Ho fa com un acte reflex, sense cap intenció concreta, però l’acaba matant. I a partir d’ara, què? Dubta entre entregar-se a la Policia o amagar el cos sense vida de la criatura, que és el que acaba fent.

TOT COMENÇA EL NADAL DEL 99

El llibre comença el Nadal de 1999 i s’allarga fins al 2015. L’autor data l’acció en aquests dos anys i també en el 2011, sempre centrada en el patiment i l’ansietat de l’Antoine, que no s’acaba mai. Sap que, en algun moment, sigui quan sigui, l’acabaran descobrint. Al 99 es va escapar pels pèls, quan ja creia que ho tenia tot perdut. Una tempesta d’enormes dimensions en va tenir la culpa. Quant durarà aquesta pròrroga inesperada? Serà capaç de seguir fent una vida més o menys normal? Lemaitre no fa cap judici de valor. Es limita a explicar els esdeveniments. És el lector qui ha de posicionar-se... o no. En la història, la família del petit Rémi queda en un segon pla.

A “Tres dies i una vida”, l’autor desfila pels camins més foscos de la ment humana, demostrant que el poder de resistència d’algunes persones, en situacions límits, encara pot ser molt i molt gran. En Théo, que és el fill de l’alcalde, i l’Émilie i la Laura, dues de les dones que passen per la vida de l’Antoine, també tenen força protagonisme en aquesta novel·la fosca com el carbó. La Policia hi té un paper més aviat secundari, sense convertir-se en cap moment en desllorigador. És curta i es llegeix d’una tirada.

“A la mitja tarda es va establir una relació molt estreta entre la recerca dels homes granota allà a l’estany i la detenció d’un home la identitat del qual, malgrat les afirmacions de Théo, dividia les opinions. En aquella competició de culpables, el senyor Guénot seguia anant al capdavant, però el conductor que havia atropellat el gos del senyor Desmedt avançava posicions. El va matar a l’acte, deien. El pobre Roger no va poder fer res més que ficar el gos en una bossa d’escombraries, i us penseu que es va aturar a disculpar-se, el paio? Ni pensaments!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La metafísica del ping-pong (Guido Mina Di Sospiro)

Segons podem llegir a la contraportada, la revista Vanity Fair el defineix com “El libro que es al tenis de mesa lo que Open es al tenis”. No puc estar-hi d’acord, tot i reconèixer que “La metafísica del ping-pong” és molt original i profund. S'acaba convertint en un viatge filosòfic, a través d’aquest esport, que permet descobrir-se a un mateix. Té 295 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones. La traducció és de Begoña Prat Rojo.

L’autor, Guido Mina di Sospiro, un argentí que va créixer a Milà i viu als Estats Units, ha de ser un home ben curiós. Deia abans que la comparació entre “Open”, d’André Agassi, i el seu llibre no em semblava massa encertada perquè igualaríem a un dels millors jugadors de la història del tenis amb un jugador de tenis taula normal i corrent. Millor que molts d’altres, segur, però que mai va arribar a practicar aquest esport de manera professional, tot i disputar un munt de tornejos. Agassi odiava el tenis, Di Sospiro estima el ping-pong fins al punt de convertir-se en l’eix central de la seva vida, amb el permís de la família.

En Guido havia disputat uns quants partidets quan era jove i estava convençut que no era dolent. La situació va canviar el dia que el seu fill, jugador ocasional, va derrotar-lo de manera clara i contundent. Calia afinar el seu joc si no volia tornar a passar per una humiliació semblant. A partir d'aquell moment, es va enfrontar a tota mena d’adversaris, millorant la tècnica, la tàctica i l’estratègia. No veia clar que fos necessari seguir els consells d’un “mestre”, però amb el pas del temps se’n va donar que era totalment imprescindible. En un punt del llibre diu que “Un buen viajero es aquel que no sabe adónde va, y un viajero perfecto es aquel que no sabe de dónde viene”.

SEGUIDOR DE LES FILOSOFIES ORIENTALS

Per explicar-nos el tenis de taula en particular, i la vida en general, Di Sospiro es fixa en les filosofies orientals (com el taoisme, el feng shui i el zen), però també en Plató i en Aristòtil; passant per la psicoanàlisi de Jung, els contes sufís d’Idries Shah o els mites grecs. Diu Mina di Sospiro que “La vida, com el ping-pong, no està feta de línies rectes”. L’autor se centra, i molt, en la diferència entre l’accidentalitat i la casualitat, en la teoria del caos i en els principis universals de la filosofia.

També ens parla molt de raquetes (xineses, coreanes, japoneses, alemanyes...) i de les gomes que les cobreixen. Odia als jugadors que fan servir pales amb pics llargs, als que defineix com empiristes. Segons ell, busquen el camí fàcil i no s'esforcen gens. Per contra, els seus, els metafísics, volen dominar l'art dels efectes i saber quin secret s'amaga en el cor del joc. Al llarg del llibre, deixa clar que mai s'ha de guanyar a qualsevol preu. És més important el camí que et porta cap a la victòria que la mateixa victòria. Complicat i senzill a la vegada.

A més a més, a "La metafísica del ping-pong" ens relata un munt de batalletes. Defineix als seus rivals i els topsins, loops i paràboles que fan servir uns i altres. Ell té predilecció pels jugadors xinesos, que creu que són els més purs i íntegres. Quan visita la Xina amb la seva dona, en un llarg viatge de plaer, veu complert un dels grans somnis de la seva vida. Allà adquireix la mítica pala Hurricane, entre d'altres. Amb aquesta hi estableix una 'relació' molt especial, fins al punt de posar-li nom. La bateja com "Durlindana", que era com es coneixia l'espasa d'Orlando, paladí del rei Carlo Magno. En definitiva, el ping-pong li acaba revelant sorprenents lliçons de vida.

"Hay un axioma iniciático en nuestra tradición occidental que dice: "No debes buscar el poder, es el poder el que debe buscarte a ti". En la tradición esotérica, el poder es femenino y busca un centro. "Mediante el dominio de su propia alma, a través del aislamiento y la resistencia, el iniciado atraerá el poder"; "ella" le obedecerá como a su propio varón. En el tenis de mesa, los jugadores de talla mundial dan la impresión de no perseguir la pelota; lo que ocurre parece ser justo lo contrario. Tal vez se trate de algo más que una ilusión, y hace falta algo más que la mera persistencia para llegar a ese punto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy