Un amor (Alejandro Palomas)

Apoderada i transversal. Així definiria “Un amor”, l’última novel·la d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), Premi Nadal 2018. Està publicada per Columna i té 457 pàgines. Les dues primeres paraules d’aquest text les fa servir, sense massa sentit, i pràcticament per tot, l’Amàlia, protagonista d’aquest llibre que ens fa una mica més persones i un pèl més bons. Primer, la vida; després, l’amor.

L’Amàlia és una dona molt peculiar. Supera la setantena, és albina, despistada, curta de vista i està acostumada a patir. Quan era petita, quan estava casada i també ara... que comença a fer-se gran. Està divorciada -el seu marit li va fer la vida pràcticament impossible- i té tres fills: la Sílvia, l’Emma i en Fer. Viu només per ells. Quan traspassi, més aviat o més tard, els vol deixar feliços. I farà tot allò que pugui per aconseguir-ho. L’Amàlia fa un ús del llenguatge molt peculiar, que de vegades porta a situacions tan divertides com aquesta: “L’Esven i tu... humm... esteu així, al llit junts nuets, per algun motiu? O sigui, vull dir: abans de dormir junts ja us coneixíeu a potser no? Ho dic perquè si no és un indigent, potser és un client que s’ha equivocat de llit i, és clar, com que tu ets tan... blanc, no t’he vist.”

És una part de la conversa telefònica, amb vídeo inclòs, entre l’Amàlia i el seu fill Fer, el dia que el noi se’n va anar al llit amb un xicot negre. En Fer és el narrador del llibre. És insegur, bona persona i estima a la seva mare amb bogeria. Com també la Sílvia, amb un geni de mil dimonis, i l’Emma, que està a punt de casar-se amb la Magalí. Saben que l’Amàlia és una supervivent, que ha patit moltíssim, com tantes altres dones, i que cal fer-li costat. Menteix més que parla i fa coses realment estranyes, però sempre hi és quan se la necessita. Viu sola amb la seva gosseta Shirley i l’embogeix la xocolata. N’estaria menjant tot el dia. Sense dolç, viure no tindria massa sentit. El casament de l’Emma coincideix amb l’aniversari de l’Amàlia i amb un fet inusual que no descobrim fins al final del llibre. És un tres en un.

“Un amor” és una novel·la viva, plena d’amor i tendresa i amb un punt d’humor que la fa irresistible, com tots els seus personatges, reals com la mateixa vida. Segur que el lector s’identifica amb algun d’ells i coneix persones com els altres. A banda de la família, també tenen un pes important en l’acció la Tieta Inés i l’Oksana, una dona russa que cuida de l’Amàlia un parell de cops per setmana. Ella és l’encarregada del Molí, on la família, junta o separada, de vegades hi passa el cap de setmana. Tota una lliçó de supervivència. Gràcies, Alejandro.

“-Però, és clar, jo de poesia no en sé gaire, o sigui que he pensat que val més fer una mica de max-mix –va prosseguir, totalment indiferent al meu desinterès-. Ja saps, espigolar una mica d’aquí, una mica d’allà... Una cosa senzilla. Una mica de poesia prosaica. Diuen que ara es porta molt –va afegir, encantada amb la idea. No vaig saber què dir. Això de la poesia prosaica m’havia deixat una mica fora de joc, la veritat. A ella no va semblar que li fes res-. Com que veig la teva germana tan sobrepassada, potser podria ajudar-m’hi en Marco –va seguir. Dimarts em toca sessió amb ell, de manera que aprofitaré per demanar-li que ens hi posem plegats- -I, amb un petit sospir va acabar-: Com que és tan sensible, segur que hi accedirà encantat.”
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Macbeth (Jo Nesbo)

Diuen que “Macbeth”, de William Shakespeare, va ser representada per primer cop el 1606. Quatre-cents dotze anys després, Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha basat la seva darrera novel·la en aquesta gran tragèdia, que es basa en l’ambició il·limitada de poder. Es titula igual, “Macbeth”, té 602 pàgines i està publicada per l’editorial Proa. La traducció al català és de Jordi Boixadós. M'han entrat moltes ganes de rellegir l'obra original.

Aquest cop, Nesbo s’oblida Harry Hole, però escriu un thriller despietat que podria haver protagonitzat perfectament el seu detectiu estrella. Data l’acció als anys setanta, en una ciutat escocesa indeterminada. Fa basarda només de llegir com la descriu. Bruta, assetjada per l’atur, corrupta, plena d’assassinats i amb moltíssima droga. La més perillosa, coneguda amb el nom de ‘destil·lat’, la distribueix un home que respon al nom d’Hècate. És quasi invisible i no el coneix pràcticament ningú; però a la ciutat només es fa el que ell vol. Té comprada la policia i mou a les persones com si fossin titelles. Els seus tentacles arriben a tot arreu. A una escala menor, també distribueixen droga els Norse Riders, una banda de motoristes liderats per Sweno.

Nesbo manté el nom dels protagonistes del “Macbeth” de Shakespeare i també el de molts llocs. El casino que dirigeix Lady es diu Inverness, com la localitat escocesa des d’on, en l’obra original, Macbeth escrivia una carta a la seva dona per explicar-li les profecies de les bruixes. Aquest casino és l’escenari on passa una bona part de l’acció. Kenneth, màxim responsable de la Policia, cau d’una cadira... i la setmana següent ja és mort! Era corrupte fins al moll de l’os. Amb ell manant, els criminals com Hècate es movien amb impunitat. El seu substitut, Duncan, és tot el contrari: un home íntegre, valent i idealista. Té com a a objectiu crear llocs de treball i acabar amb les drogues. La Bertha, la locomotora del tren que porta un munt d’anys aturada davant de l’Inverness, ha de tornar a funcionar.

En Macbeth és el líder dels GEI, el Grup Especial d’Intervenció. Sempre ha estat un policia honrat i eficient, però la seva relació amorosa amb la Lady, dona de passat obscur, li està fent molt de mal. És ella qui el pressiona perquè vagi eliminant rivals i escali dins de l'organigrama de la policia, fins a dominar-ho tot i tothom. Inicialment, cap dels dos s’adona que el poder és més addictiu que el destil·lat, que corromp i debilita fins a punts insospitats, psicològicament i física. “Macbeth” és una novel·la fosca i violenta, on tothom té excuses per matar. És el tant sentit de Maquiavel:“El fi justifica els mitjans”. T’acabes creient que ningú té consciència i que, per molts, matar és bufar i fer ampolles. En Malcom, en Duff, en Banquo, en Fleance i la Caithness són alguns dels servidors de l’ordre que intenten lluitar contra l’imperi del mal.

“Lady era al dormitori, dreta davant la porta de l’armari de la roba de Macbeth. Escoltava el soroll de les rates mullades que s’escapolien pel terra de fusta. Es va dir a ella mateixa que només eren imaginacions seves; el terra era de moqueta gruixuda. Els sorolls eren a la seva imaginació. Aviat es convertirien en veus. Les veus que la mare li havia dit que no la deixaven mai en pau, les mateixes que ja sentia la mare de la mare: els avantpassats que els parlaven, que els ordenaven que caminessin cap a la mort. S’havia espantat molt en veure que Macbeth tenia al·lucinacions a taula durant el sopar. Havia encomanat la malaltia al seu únic amor veritable?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de l'aniversari (Haruki Murakami)

Empúries ha publicat “La noia de l’aniversari”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949). La traducció és d’Albert Nolla. Originàriament, el relat estava inclòs en el llibre “El salze cec i la dona adormida”. Aquesta edició, de 78 pàgines, està il·lustrada per Kat Menschik (Luckenwalde, Alemanya, 1968). Els dibuixos, amb colors càlids (vermell i taronja, sobretot), a pàgina sencera, són espectaculars.

Com és habitual en la seva obra, Murakami passeja amb mesura per sobre de la fina línia que separa la ficció de la realitat. En aquest relat, explicat en tercera persona, la protagonista és una noia de vint anys. Els compleix el dia que passa tot. En la part final, la dona, que s’ha fet gran i té família, intenta contestar les preguntes que li fa una segona persona. La història és aquesta: Hi ha una noia treballa en un restaurant. L’encarregat es posa malalt i és ella qui ha de portar el sopar al propietari, que viu en l’últim pis de l’edifici. No ho havia fet mai. El vellet, molt misteriós, li diu que demani un desig. Serà el seu regal aniversari. Però, compta, perquè podria fer-se realitat...

En les últimes quinze pàgines del llibre, Murakami reflexiona sobre què significa per a ell complir anys. Un matí, mentre escoltava la ràdio, el va sorprendre que el locutor l’inclogués en el grup de persones conegudes que celebraven el seu aniversari aquell dia. Això el va fer pensar. Entre altres coses, l’escriptor japonès ens explica que l’escriptor Jack London –de qui se’n declara molt fan- va néixer el mateix dia que ell. És per aquest motiu que habitualment celebra l'aniversari bevent un dels vins del celler del nord-americà, que fins i tot va visitar anys enrere. Quatre dades per conèixer una mica més a l’autor de “Tòquio blues”.

“Va avançar pel passadís, es va aturar davant la porta amb el número 604 i va verificar que fos el número que li havia dit l’encarregat. 604. Es va aclarir la veu i va prémer el timbre que hi havia al costat de la porta. No hi va haver resposta. Es va quedar uns vint segons allà plantada. Just quan anava a trucar altre cop, la porta es va obrir de sobte cap endins i va aparèixer un vellet mig pam més baix que ella. Anava vestit fosc, camisa blanca i corbata d’un color marronós, com de fulla seca. Es veia molt polit, amb la roba ben planxada i amb els cabells blancs ben clenxinats, com si estigués a punt de sortir per trobar-se amb algú. A ella, les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs fondos en una fotografia aèria”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

La veritable vida d'en Sebastian Knight (Vladimir Nabokov)

Un llibre per rebatre el llibre d’un escriptor de llibres. Senzill i complicat alhora. A grans trets, aquest és l’argument de “La veritable vida d’en Sebastian Knight”, la primera novel·la escrita en anglès de Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, Rússia, 1899 – Montreux, Suïssa, 1977). La traducció al català és de Ferran Ràfols Gesa. Està publicada per Viena Edicions (El Cercle de Viena) i té 214 pàgines.

Sebastian Knight és un escriptor de cert renom. Un cop mort, el seu germanastre, a qui Nabokov anomena “V”, decideix escriure’n la biografia. No ho tindrà fàcil perquè van separar-se de molt joves (eren de mares diferents) i al llarg dels anys es van veure més aviat poc. És per això que intenta entrevistar-se amb amics seus i amb algunes de les seves exparelles. La clau per entendre els últims anys de Knight podria estar en una misteriosa dona russa de la qual no en sap ni el nom. “V” no és escriptor i, abans d’iniciar aquesta gran aventura personal, li fan classes d’estil. Que quedi el més polit possible! Paciència.

Un dels grans objectius de “V” és deixar en evidència el qui va ser l’agent literari del seu germà, que va escriure un llibre ple de falsedats. No entén que maltractés Sebastian amb tanta duresa, tenint en compte que van estar junts uns quants anys. “V” farà tot el possible per desemmascarar-lo. La trobada de tots dos al despatx de l’agent literari és sensacional. La càrrega d’ironia de Nabokov no té límits. Estem davant d’una novel·la subtil i perversa, plena de pistes falses i amb un alt to detectivesc. El passatge del tren, amb “V” i un desconegut que s’ofereix a ajudar-lo, em va agradar moltíssim. L’autor intenta dir-nos que conèixer algú profundament no és gens fàcil, encara menys si no hi has conviscut de manera més o menys regular.

“La veritable vida d’en Sebastian Knight” és una novel·la diferent. Els paràgrafs dels llibres escrits pel seu germà que “V” inclou en la biografia són molt profunds, de vegades fins i tot un pèl passats de voltes. Knight no era un escriptor per tots els públics. Sempre buscava arribar a la puresa total, complicant coses que, aparentment, potser eren una mica més senzilles. Nabokov sempre serà recordat per haver escrit “Lolita” (1955), una novel·la que ha perdurat en el temps. Llegir més coses d’ell és un plaer. Molt recomanable.

“No era sinó l’eco d’una veritat possible, un recordatori oportú: no estiguis pas convençut que podràs esbrinar el passat dels llavis del present. Desconfia del venedor més honest. Record que el que t’expliquen sempre té tres capes: està modelat per l’orador, remodelat per l’oïdor i és ocultat a l’un i a l’altre de la mà del mort que protagonitza el relat. Qui parla d’en Sebastian Knight?, repeteix la veu de la consciència. Qui, digues? El seu millor amic i el seu germanastre. Un erudit amable, apartat de la vida, i un viatger empegueït que visita una terra llunyana. I on és el tercer en discòrdia? Es podreix plàcidament Al cementiri de Saint Damier”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La fotografia... i la mare que els va parir! (Jordi Ribó)

Jordi Ribó (Granollers, 1965)  fa 30 anys que va obrir la botiga de fotografia a la ‘Plaça Negra’. Per celebrar-ho, ha escrit “La fotografia... i la mare que els va parir!”. El pròleg és de David Bassa (junts van fer “Memòria de l’infern) i Màrius Serra el tanca amb “Terminologia riboniana”. Té 106 pàgines.

Podríem batejar “La fotografia” com un llibre de records i de nostàlgia. No és veritat que qualsevol temps passat va ser millor, però els granollerins trobem a faltar, per exemple, els cinemes i les botigues de discos de quan érem joves. Estic completament d’acord amb ell! El llibre, divertit i ple d'anècdotes, forma part de Marcòlic Col·lecció, de l’editorial Alpina. El més llarg, i un dels més potents, es titula “Anem de casament”, on explica les peripècies viscudes com a fotògraf en més de mil dues-centes celebracions. Les ha viscudes de tots els colors! Uns reportatges que ha fet amb “Les noies de la meva vida”, que és un repàs a les càmeres que l’han acompanyat aquestes tres últimes dècades.

Ribó ens planteja tot un seguit de reflexions interessants. “Al sac i ben lligat” explica que tenir els arxius fotogràfics ben ordenats és fonamental, encara més des que es va passar “Del rodet a la targeta”. On tenim les instantànies fetes en els últims anys? I si les acabem perdent? Hem contemplat la possibilitat d’imprimir sobre paper les més interessants? En els primers capítols, l’autor recorda els seus inicis com a fotògraf i com ha evolucionat la professió, repassant els seus referents i els fotògrafs que admira. L’entrada amb força del telèfon mòbil i del WhatsApp i l’aparició de les xarxes socials, amb Facebook i Instagram al capdavant, ho han revolucionat tot. Podem acabar empatxats d’un excés d’imatges, i la majoria de cops de ben poca qualitat.

Jordi Ribó, mogut pel seu lema de capçalera, “no parar mai de pensar”, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, imprescindible pels amants de la fotografia i, sobretot, pels seus amics. No hi ha volgut posar fotografies. Les il·lustracions que acompanyen el text, molt expressives, són de Pau Farell, que va entendre perfectament que volia l’autor. Acaba el llibre dient que el seu ofici és el millor del món, “la perfecta faràndula. La meva ocupació preferida. La bogeria més collonuda”.

“Situem-nos al segle passat, però no marxem gaire lluny del nostre temps. Som als anys vuitanta, però el concepte de temps d’aleshores era ben diferent de la idea que en tenim actualment. Llavors vivíem en l’època de perdre’l, el temps, de gaudir-lo. Sabíem què era el temps lliure, i el compartíem. Ara, per contra, el temps ens l’hem de guanyar i l’hem de generar. Ens en falta, se’n va volant, ens fuig de les mans. El podem tocar amb la punta dels dits, però tot el nostre voltant ens recorda cada dia que se’ns escapoleix. L’hem d’estalviar i planificar. Abans, senzillament, ens limitàvem a viure’l”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Venjaré la teva mort (Carme Riera)

Escriure un llibre per expiar les culpes. Ho fa l’Elena Martínez, una exdetectiva que ha canviat la lupa i la llanterna per les agulles i el fil de cosir. Tot té data de caducitat. Ella és la narradora i la principal protagonista de “Venjaré la teva mort”, de Carme Riera (Palma, 1948). Està publicat per Edicions 62 i té 311 pàgines. És una novel·la negra força atípica, amb una bona dosi de crítica social i, sobretot, molt divertida.

L’Elena, d’origen gallec, separada, més a prop dels quaranta anys que dels trenta, descobreix que va contribuir a condemnar dues persones innocents i intenta posar-hi remei. Tot comença l’any 2010 quan un home de negocis, en Robert Solivellas, desapareix misteriosament, sense avisar ningú ni deixar rastre. Treballava en una empresa de la zona alta de Barcelona, Tibidabo Assessors. La seva dona, Montserrat Bofarull, contacta amb una empresa de detectius, Holmes&Holmes, per intentar esbrinar què ha passat. És viu? És mort? Ha marxat voluntàriament? L’han fet marxar? Qui ha d’intentar contestar totes aquestes preguntes és L’Elena. Se’n sortirà, segur.

Les primeres pistes amb què treballa la detectiva són molt curioses: una col·lecció de caganers que ocupa un lloc privilegiat a casa de la família Solivellas-Bofarull; i una esquela en clau, firmada per la “Colla dels defensors dels caganers”. Una pitonissa, que intenta guiar les passes de la desequilibrada Montserrat, i el comissari Calvo, franquista fins a la medul·la –protector de l’Elena-, acaben de dibuixar aquest mural de personatges extrems i estrafolaris. La detectiva quasi sempre va acompanyada d’en Jimmy, el seu Fox Terrier. Quan el necessita, sap que pot trucar a en Jaume, un amic “especial”. No li falla mai.

“Venjaré la teva mort” és una novel·la negra “a la catalana”, molt ben escrita, amb un llenguatge àgil i senzill, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. Una bona part de l’acció passa a Manresa, on té el seu domicili el desaparegut i també hi ha la pastisseria de la família, que completen en Jordi, la Montsina i l’Elena Liu. Que recordi, els personatges també passen per Barcelona i Sitges. Carme Riera aprofita alguns moments del llibre per criticar la violència de gènere, la pedofília i defensar els drets dels més febles, com els nens i els animals. També ens parla del moviment okupa, de les drogues i de l’especulació, que acaba embrutant-ho tot. No anem bé...

“Aquella tarda vaig convèncer a la Montserrat que era imprescindible que una persona entesa en les figures perités la col·lecció. Vaig demanar-li la guia de telèfons per buscar el de Juli Ramis, un mestre artesà, la filla del qual havia estudiat amb mi a l’institut. Vaig voler fer-ho davant de la Montserrat perquè la notava suspicaç i desconfiada, com si jo també estigués temptada d’arrabassar-li aquells tresors divins. Per sort vaig trobar de seguida el número de Ramis i vaig poder contactar amb ell, que va acceptar molt amablement fer-me el favor d’examinar i valorar la col·lecció”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tot Messi (Jordi Puntí)

Coincidint amb el Barça-Roma, partit d'anada dels quarts de final de la Lliga de Campions, avui ha sortit a la venda "Tot Messi" (Exercicis d'estil), de Jordi Puntí (Manlleu, 1967). És un llibre petitó de mida, com el crac de Rosario, a qui molts també coneixem com el 'Petitó'. Està publicat per Empúries i té 142 pàgines. ¿Com serà el futbol quan Messi es retiri? Aquesta és la pregunta del milió! No hi ha pressa per saber-ho.

Citant Italo Calvino, Puntí, un enamorat de Messi i del Barça, diu que el davanter encarna les prediccions que l'escriptor italià feia per aquest mil·lenni: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. El 10 argentí és el futbolista total. La seva influència va més enllà del futbol; traspassa fronteres i no té límits coneguts. L'autor repassa la trajectòria de Messi des que va arribar al Barça amb 13 anys. Alguns capítols, com la firma del primer contracte en un tovalló, són coneguts pràcticament per tothom, però Puntí ho explica de manera sublim.

Capturar amb paraules les proeses d'un futbolista no és fàcil, encara menys si aquest està en constant evolució. S'acaben els adjectius, com apunta Puntí. Messi se'ls ha quedat tots. És l'artista total del segle XXI i la bellesa del seu joc ja és patrimoni de la humanitat. Tothom vol ser com ell, però malauradament (o no) de Messi només n'ni ha un. I és únic i irrepetible. Els de la nostra generació sempre podrem dir "jo vaig veure jugar a Leo Messi". Amb un llenguatge precís i molt analític, l'autor compara al Déu del Barça amb altres jugadors, com Diego Armando Maradona o Cristiano Ronaldo. Diu Puntí que quan el portuguès es retiri, "Messi continuarà reinventant-se i fent gols uns quants anys més".

Hi ha capítols que he trobat molt humans, com el de les lesions que ha patit Messi (que van disminuir amb el canvi d'alimentació), el dels tatuatges (que han anat evolucionant com ell) o el "Me n'enrecordo", amb perles com aquesta: "Me'n recordo de l'actor Ricardo Darín explicant que un dia Messi li va fer de taxista. Creuava el carrer Aragó, de Barcelona, i un cotxe li va tocar el clàxon. Darín s'hi va acostar, va veure que era Messi i el futbolista es va oferir a portar-lo a l'hotel on s'allotjava". "Tot Messi" és un llibre que parla d'un futbolista, però no només és un llibre de futbol. Els exercicis d'estil de Puntí, són literatura pura. Una bona aposta per aquest Sant Jordi.

"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy