El poder de la natura és il·limitat

No és un documental, però podria ser-ho. Parlo de “Corn Island”, la pel·lícula georgiana que va guanyar el Festival de Karlovy Vary, a la República Txeca. És una petita obra mestra. Minimalista, modesta i molt ben filmada. Com que és lenta, no agradarà tothom. És veritat que, a escala argumental, hi passen poquetes coses. Està dirigida per George Ovashivili. Poesía pura.

Ovashivili ens explica la història d’un ancià d'Abkhàzia que s’apropia d’una petita illa, que ha aparegut amb les crescudes de primavera, al riu Enguri, en la frontera entre Geòrgia i la mencionada república. Fa la sensació que el primer que hi arriba, se la pot quedar. Com que veu que la terra és rica i fèrtil, decideix plantar-hi blat. A poc a poc, converteix aquesta petitíssima extensió de terreny en casa seva. Hi construeix una cabanya de fusta i treballa la terra per tenir previsions per l’hivern. Ho fa acompanyat de la seva néta, que és molt joveneta. Encara juga amb nines. “Corn Island” reflexiona sobre el poder de la natura, que és il·limitat. Et pot donar moltes coses, però prendre-te-les amb la mateixa rapidesa.

L’acció s’emmarca en temps de guerra, amb soldats georgians i d'Abkhàzia  passant sovint per davant l’illa de l’avi, navegant en petites motores. L’home, que també té una barqueta molt trinxada, mai no acaba d’estar tranquil. Encara menys quan, enmig del blat, s’hi troba un militar del seu bàndol a punt de morir. L’ha d’ajudar o fer-lo fora i, d’aquesta manera, evitar mals majors? L’evolució de la nena, que a poc a poc s’està transformant en dona, també està tractada amb molt d’encert. “Corn Island” m’ha recordat pel·lícules de supervivència i amor a la natura com “Dersu Uzala” (1975) o “Nanuk, l'esquimal” (1922). Interpretacions molt convincents i una fotografia impecable.

"IT FOLLOWS"

Maika Monroe ja és en una de les actrius de moda en el cinema independent. Després de brillar a “The bling ring” (2013) i a “The Guest” (2014), ara ho fa -i de quina manera- a “It follows”, de David Robert Mitchell. Estem davant d’un thriller sobrenatural que enganxa des de la primera escena. Com “The guest”, també té una estètica molt dels vuitanta, amb una banda sonora espectacular. Sorpresa molt positiva.

Monroe interpreta a la Jay, una noia de 18 anys. Després de fer sexe amb el seu xicot, aquest l’adorm amb cloroform i la lliga en una cadira. Vol explicar-li que hi ha un esperit desconegut que l’assetja des de fa temps. Li diu que pot agafar qualsevol forma, de vegades fins i tot d’alguna persona propera. El noi està convençut que l’esperit li van "encomanar" en una relació anterior i que, l’única manera de desfer-se’n del tot, és “passar-lo”. Ja diuen que la vida és una malaltia que es transmet sexualment! Els esperits perseguiran també a la Jay? En cas afirmatiu, se la creurien els seus amics? Seria tan egoista com el seu xicot i també intentaria "regalar-li" a algú altre?

El cinema de por mai m’ha acabat de fer el pes, però “It Follows”, que es va presentar en l’últim Festival de Sitges, m’ha semblat una molt bona pel·lícula. Diria que el seu director, nascut al 74, beu del cinema de John Carpenter i, sobretot, de títols mítics com “Halloween” (1978). Es terrorífica i tendra a la vegada; i no cau en els tòpics habituals del gènere. S’estrena aquest divendres i, si no m’equivoco, molt aviat podria convertir-se un clàssic.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"L'edat dels homes" (Hèctor Bofill)

Suposo que entendre una guerra del tot sense haver-la viscuda des de dins, en la mateixa línia de foc, ha de ser força complicat. Guanyadors, vençuts, nacionals, republicans, alemanys, russos, Guerra Civil, Segona Guerra Mundial... Tot i tothom amb la mort de fons, provocant-la i evitant-la a la vegada. De tot això ens en parla Hèctor Bofill (Badalona, 1973) a “L’edat dels homes”, publicat per Edicions 62. És molt curt. Només té 122 pàgines.

Bofill, jurista i professor de Dret Constitucional, ens explica la història del seu avi matern, Lluís Bofill Riera, que va lluitar amb la División Azul, contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. Ni el justifica, ni l’exculpa. Dóna la seva versió dels fets. En Lluís va lluitar amb la República a la Guerra Civil. Va perdre i el van fer presoner. Com va acabar combatent, al costat d’Alemanya, aquest cop amb els Nacionals? Per aconseguir la preuada llibertat? Per convenciment? L’Hèctor sap que, per convenciment, segur que no. L’avi formava part de l’anomenada “Lleva del Biberó”, els soldats cridats a files amb només 17 anys. En Lluís volia que el seu nét escrivís sobre aquestes vivències. Només així perdurarien en la memòria col·lectiva, com a mínim de la família.

Es dóna la circumstància que, per diferents motius, l’Hèctor va trepitjar alguns dels països on va lluitar el seu avi. Ell va tenir una xicota russa i, a més a més, va estudiar dret a Alemanya. De fet, en aquells anys va arribar a parlar l’idioma amb força seguretat. Amb el pas del temps, ha perdut fluïdesa, assegura. “L’edat dels homes” podria catalogar-se com un llibre de memòries, al qual afegeix un munt d’apunts personals, farcit de referències literàries. En Lluís va sobreviure a la guerra; tot i que va estar a punt de morir un munt de cops. Al final, només va perdre un ronyó, però no per cap bala enemiga. Va ser per la caiguda d’un cavall. El seu és un relat íntim i també èpic. Al costat de l’avi de l’Hèctor, dues persones amb qui va compartir molt patiment i poca alegria: Celestino Hernández Cano i Jaume Gascón.

LA CULTURA TAMBÉ ÉS CULPABLE

En Jaume no va tenir tanta sort com en Lluís; tot i que l’Hèctor es pregunta si potser no hauria estat més “noble” morir al front i no a casa, molts anys després. En aquest cas, està clar, tot hauria estat molt diferent. L’autor investiga a fons la vida del seu avi tot just quan es posa malalta la seva vídua, la Pepa. Tramitava un ajut per ella. Quan va començar a buscar informació, ja no va poder fer marxa enrere! M’ha cridat l’atenció el moment en què l’Hèctor, amant de la música clàssica, diu que la cultura també va tenir la seva responsabilitat en l’aparició del desig de destrucció a Alemanya. Per sort seva, en Lluís es va deslliurar de l’acció del Llac Ilmen i de la batalla de Kransi Bor, que van acabar amb un munt de morts innecessàries.

“Què hi faig aquí?, devia pensar l’avi. Exposant la vida en aquells paratges allà on Sant Pere havia perdut l’espardenya. I tot per causes incomprensibles. Si ni en Celestino no havia vist gaire clar el pretext d’acabar amb l’amenaça roja, imagineu-vos el meu avi. En Lluís ni tan sols sabia amb seguretat què volia dir la paraula comunista més enllà de les confiscacions que van intentar promoure els amics de Stalin a la rereguarda republicana quan a ell encara no l’havien reclutat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No es pot jugar amb la salut de les persones!

Em costa de creure que l’aparell per fer electros d’un hospital no funcioni. Un dia espatllat? D’acord. Tres, quatre, una setmana... diria que és impossible, tot i no saber-ne res de la sanitat. Deixant de banda aquesta premissa, “Hipócrates”, de Thomas Litli, és una molt bona pel·lícula. Als Cèsar, va estar nominada en set categories. Reda Kateb es va emportar el premi al millor actor secundari.

El títol, “Hipócrates”, és un homenatge al metge de l’Antiga Grècia; sens dubte una de les figures més destacades de la història, en aquesta ciència. L’acció té lloc en un hospital francès, on un grup de residents està agafant experiència. N’hi destaquen dos, en Benjamin, fill del director mèdic; i l’Abdel, que està a l’espera que li convalidin el títol. Ve d’un altre país. Al primer l’interpreta Vincent Lacoste i al segon Renda Kateb, que està espectacular. El recordo de títols com “Un profeta” (2009) i “Zero Dark Thirty” (2012). Del repartiment també destaquen Jacques Gamblin (que fa de pare d’en Benjamin) i de Marianne Denicourt, una metgessa. Els dos estan francament bé.

Al llarg de la pel·lícula, Litli critica el model de sanitat pública, més preocupada per quadrar números que per interessar-se, realment, per la salut dels seus pacients. Ens explica, per exemple, que l’actual gerent de l’hospital procedeix de la multinacional Amazon. Dels llibres, els vídeos i els CD... als metges i a les infermeres! La història de la dona gran, amb càncer, a qui han operat d’un fèmur, és tristíssima. Molesta molt. Necessiten el seu llit, com abans millor. És per això que intenten passar-la d’un departament a un altre. El director també deixa clar que els residents estan desemparats, sense cap assegurança. Si s’equivoquen i els posen alguna denúncia, ja han begut oli. Se n’adonen ràpidament en Benjamin i l’Abdel, que tenen una relació molt especial, que bascula entre l’”amor” i l’odi.

Si el teu pare és el director mèdic de l’hospital on treballes, també tens les coses més fàcils. Pot semblar que no, per les suposades enveges dels teus companys, però, arribat el moment, segur que en trauràs algun benefici. En diverses escenes d’urgències, els interns miren capítols de la sèrie “House” i se n’enriuen perquè saben abans que ell quina és la malaltia que pateixen els pacients a qui visita. Es dóna la circumstància que Tholas Litli també és metge. Recomanable.

"EX MACHINA"

El debut d’Alex Garland com a director promet. “Ex Machina” és una bona reflexió sobre la intel·ligència artificial. Podríem dir que la pel·lícula és un Frankenstein modern, delicada i elegant. M’ha fet pensar en “Her” (2013), d’Spike Jonze. Un dels encerts és l’elecció dels tres protagonistes principals, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander i Oscar Isaac.

Issac (“A propósito de Llewyn Davis”, 2013) interpreta a en Nathan, un multimilionari que està treballant en l’Ava, un projecte de dona-robot. No és la primera; és la següent d’una llarga llista. Ella és la guapíssima Alicia Vikander, a qui recordo d’“Un asunto real” (2012). Té 26 anys i un prometedor futur cinematogràfic. En aquesta pel·lícula torna a estar sensacional. El jove empleat que ha d’examinar l’Eva, per saber si és tan intel·ligent com sembla, és en Caleb, que treballa en l’empresa d’en Nathan. Li dóna vida en Gleeson, un actor que darrerament està treballant moltíssim. En aquest 2014, ha brillat a “Calvary”, “Frank” i “Una cuestión de tiempo”, entre altres títols.

“Ex machina” és una espècie de partida d’escacs, en la qual els seus protagonistes sempre intenten anar una jugada per davant del rival. Prenen la iniciativa, preveuen possibles reaccions.. En Nathan és un home dur, de sentiments amagats, solitari i prepotent. Escull en Caleb perquè sap que és insegur i fàcil de manipular... encara que potser no tant com ell pensa. Tots dos es tanquen una setmana amb l’Ava, a qui en Caleb ha de valorar. Segur que mai s'hauria imaginat que la dona-robot, que es molt bonica, intentaria seduir-lo... Per aconseguir els seus objectius? Qui examina a qui? S’utilitzen uns als altres? És més intel·ligent la màquina o els seus creadors? Són algunes de les preguntes que contesta la pel·lícula, amb un parell o tres de girs certament interesants.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"También esto pasará" (Milena Busquets)

Diuen que tot passa, però jo no ho tinc tan clar. Passa, potser sí, però res s’oblida; tot queda en la memòria. I si no que li preguntin a la Blanca, la protagonista de “También esto pasará”, de Milena Busquets Tusquets (Barcelona, 1972). En castellà està publicat per Anagrama; i té 172 pàgines. L’edició en català és d’Amsterdam. Ja s’ha traduït al francès, a l’alemany, a l’anglès, a l’italià i al portuguès. És tot un èxit de vendes.

Deia que l’eix central del llibre és la Blanca, però també la seva mare (que acaba de morir) i el municipi de Cadaqués, a l’Alt Empordà, que es transforma en un personatge igual o més important que els altres. Quan va traspassar el seu pare, la mare li va explicar a la Blanca un conte xinès, que podríem resumir en aquest parell de frases: “El dolor y la pena pasarán, como pasan la euforia y la felicidad”. Ara que és ella qui la deixat, se’l repeteix en veu baixa. Però oblidar-la no és gens fàcil, com tampoc no ho és recordar-la en màxima plenitud, després de molts mesos malalta. S’intueix una història d’amor total, tot i que diria que la mare no era una dona fàcil de portar. La història comença amb la Blanca al cementiri de Cadaqués, el dia de l’enterrament, i acaba també allà, amb una grandíssima reflexió.

La Blanca té uns quaranta anys, dos exmarits i dos fills, un amb cadascun d’ells. També té un amant, amigues i, encara que no ho digui amb claredat, un munt de pretendents. Es veu una dona moderna, a qui li encanta seduir, i que gaudeix molt del sexe. Diu que és el substitutiu de gairebé tot. Pateix, estima amb molta passió, té les seves pors personals (tot i que no deixa de fer res per aquest motiu) i riu més que plora; com a mínim fins que la seva mare la deixa sola. A través d’ella, vivim un munt de records, sobretot vinculats amb la seva mare i amb Cadaqués, on ha passat uns estius inoblidables. Ara, allà mateix, de vacances en la casa familiar, s'adona que ha passat molt de temps, però que res ha canviat massa. L’únic que ja no és com abans, és que falta la seva mare i que, per desgràcia, no tornarà més.

“También esto pasará” és un llibre àgil, profund i ben escrit. Tot i parlar d'una mort, la de la mare de la Blanca, la Milena no transmet la tristor que m'esperava abans de començar-lo a llegir. Me n'alegro! La seva escriptura té un punt d'optimisme i, sobretot, molta elegància. En aquest cas, les ganes de viure guanyen a la nostàlgia. Recomanable.

“Al día siguiente, me despierto muy temprano y subo a la terraza a ver el mar. Los recuerdos se amontonan formando un manto compacto que, por una vez, no me ahoga. Supongo que una casa familiar es esto, un lugar por el que ha pasado todo el mundo, y en el que todo ha sucedido. La vida, nuestra vida, tan afortunada. Mi abuelo llegando con cajones de fruta de Barcelona, la Remei llevándose la ropa sucia para lavarla, los tocinos de cielo gigantes que nos hacia la Pepita de la Galiota y traía a casa en una bandeja, el gazpacho de Marisa, los desayunos eternos de pan tostado con mantequilla, las toallas de colores de la playa secándose en la barandilla, las siestas a regañadientes, vestirse para salir al pueblo, los helados de la tarde, el tiro al blanco. Y las primeras borracheras, los primeros amores y los primeros amaneceres, las drogas –deslizarse por un mar de seda después de haberse tomado un ácido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cal poder 'volar' lliurement... quan toqui!

Haurem de seguir de prop a la Loune Emera, protagonista de “La família Bélier”, d'Eric Lartigau. Té 18 anys i un gran futur cinematogràfic. És la seva primera pel·lícula. Fa de Paula, filla de sordmuts. El seu germà també ho és. Viuen en una granja i venen llet i formatges al mercat del poble més proper. Té l’escola lluny. Hi va en bicicleta i en autobús, la part final del trajecte.

La vida de la Paula no és fàcil. Els seus companys i companyes han d’estudiar i res més. Ella, a més a més, ha d’ajudar a la seva família a la granja, parlar amb clients i proveïdors, acompanyar-la al mercat i, atenció, col·laborar en la campanya electoral del seu pare, que està a punt de començar. En Rodolphe diu que el fet de ser sordmut no és un inconvenient. Si pot treballar, també pot optar a l’alcaldia. L’interpreta François Damiens, a qui recordo pel seu paper a “La delicadeza” (2011). La mare, que es diu Gigi, és Karin Viard. Tots dos estan esplèndids. Hi ha molta química entre ells. De fet, ja van treballar junts a “Nada que declarar” (2010). Al germà de la Paula li dóna vida en Luca Gelberg, que també està molt bé. El càsting és l'èxit principal de la pel·lícula.

Lartigau ens parla dels somnis i de la necessitat que tenen els joves de ‘volar’, de lluitar, lliurement, per un futur millor. Queda clar que a la Paula no li agrada treballar a la granja dels seus pares, però ho assumeix amb tota la humilitat del món. Sap que és el que li toca! Fins que un dia el seu professor de cant (entra en un cor seguint a un noi que li agrada) li diu que té una veu extraordinària i li proposa presentar-se a un curs de Radio France. Arribat aquest moment, tot el seu petit món vola pels aires. Ha de seguir els seus instints i trencar amb el seu passat? S’ha de quedar a la granja? Si decideix marxar, els seus pares ho entendran? Podrien tirar endavant sense el seu suport? Aquestes i d’altres preguntes queden contestades al llarg de “La família Bélier”, una pel·lícula amable, àgil, un pèl ensucrada i perfecta per veure en família.

Per cert, al professor de cant l’interpreta Eric Elmosino, que fa un grandíssim paper. No va aconseguir triomfar com a músic i ara intenta recuperar la il·lusió perduda a través dels seus alumnes. Pel seu paper de Paula, Emera va guanyar el Premi d’Actriu Revelació als César. La pel·lícula va estar nominada en vuit categories diferents.

"CITIZENFOUR"

És ben veritat que, moltes vegades, la realitat supera la ficció. Es tracta d’un documental, però funciona com un autèntic thriller. “Citizenfour”, de Laura Poitras, és de visió obligada. L’avalen un munt de premis, amb l’Oscar, el BAFTA i l’Independent Spirit Awards al capdavant. Poitras ja havia generat molta polèmica amb “The Oath” i “My Country My Country”. Aquesta tampoc deixa indiferent ningú.

Tot comença l’any 2013, quan Poitras, molt compromesa políticament, comença a rebre correus electrònics xifrats, firmats amb el pseudònim de Citizenfour. Li explica que la NSA (l’Agència de Seguretat dels Estats Units) està espiant indiscriminadament als seus ciutadans, a través de les converses amb telèfons mòbils, compres amb targetes de crèdit, Facebook, Hotmail, Amazon... Ho fa sense permís, amb la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència de tot el món. Assegura que el govern està construint la “major arma d’opressió de la història de l’home”. Lògicament, des de l’administració Obama ho neguen rotundament, un cop i un altre. La història, que és fascinant, deixa clar que la informació és una arma de dos talls.

Citizenfour acaba sent... Edward Snowden! Ara el coneix tothom, però fa un parell d’anys era un ciutadà anònim. L’encert d’aquest documental és que veiem com aquest excontractista tècnic i extreballador de la CIA va donar a conèixer la informació que tenia en el seu poder, des del minut zero. Una idea brillant! A més a més, Poitras ho va enregistrar tot amb la seva càmera. Sabem de l’enviament de correus entre les dues parts, del desplaçament a Hong Kong –que és on es van trobar per entrevistar-se-- i de l’aparició de les primeres notícies sobre els descobriments d’Snowden, a diaris i televisións. Tot queda documentat. Al costat de la directora del documental, dos periodistes, Glenn Greenwald i Ewen MacAskill, que són qui van firmar les primeres informacions sobre les filtracions.

“Citizenfour” és un documental que et deixa amb la boca oberta. Com ha quedat demostrar després, els EEUU no només espiava a ciutadans nord-americans, també d'altres països. La primera llista estava formada per 1'2 milions de persones... amb el vist-i-plau del mateix Obama, segons el documental. Necessitem més cinema d’aquestes característiques. En començar, Poitras explica que, pels seus dos títols anteriors, ja havia tingut problemes amb la policia i la justícia americana. A “The oath” (21010) ens parlava d’Abu Jandal, ex guardaespatlles de Bin Laden, presoner a Guantánamo. A “My country My country” (2006) segueix al doctor Riyadh, un metge sunnita que decideix presentar-se a les primeres eleccions lliures d’Irak, el 2005. Cinema compromès com poc.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Paranoia” (Franck Thilliez)

Molt de compte quan algú et parli de “Paranoia”, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). És una novel·la psicològica d’alt voltatge, amb un molt bon final. Està traduïda per Joan Riambau i publicada per Destino. Té 491 pàgines. Addicció total! De Thilliez ja havia llegit la trilogia sobre l’origen del mal, formada per “El síndrome E”, “Gataca” -res a veure amb la pel·lícula d'Andrew Niccol- i “Atomka”, protagonitzada per dos policies, Lucie Hennebelle i Franck Sharko.

No explicaré res que pugui revelar les parts importants del llibre. Per això faré referència a la història des de molt lluny, passant-hi de puntetes. Sí que puc dir que, directament o indirecte, una bona part de l’acció passa en un complex psiquiàtric abandonat, perdut enmig d’una muntanya. Allà hi ha una atmosfera opressiva, d’aquelles que fa posar els pèls de punta. Un centre per a malalts mentals i vuit concursants lluitant per guanyar els tres-cents mil euros d’una espècie de joc de rol, que es diu “Paranoia”, el títol del llibre. Atenció, res no és el que sembla! Els concursants hauran d’enfrontar-se a les seves pors més ocultes; pors, que possiblement, ni ells mateixos coneixien.

La novel·la comença i acaba amb en Lucas Chardon, amb els canells i els turmells lligats, confesant-se am la seva psiquiatra, la Sandy Cléor. Se suposa que és un assassí en sèrie. Intenta tornar a connectar-se amb la realitat, després de molt temps en coma. En la seva història hi surten els vuit concursants del joc: Mocky, Jablowski, Naomi Feé, Ray Leprince, Vincent Gygax, Philoza, Chloé Sanders i un misteriós Ilan Tresserres, xicot de la Chloé. S'han d’enfrontar, tots contra tots, per intentar superar les proves ideades per l'organització. El llibre té un ritme frenètic, ple de situacions viscudes al límit. La veritat és que Thilliez escriu francament bé. Què amaga el misteriós mapa que hauria dibuixat el pare de l’Ilan, mort ja fa anys? Com es llegeix a la contraportada, “Ten cuidado con lo que sueñas, no vaya a hacerse realidad”.

“Echó un vistazo a los papeles dispersos por todas partes. Los habían sacado de sus sobres, los habían leído y luego los habían roto en pedazos y hecho bolas. Enseguida se dio cuenta de que se trataba de informaciòn que concernía a los concursantes. Fotos, direcciones, cualidades, defectos o la manera como habían entrado en el juego. Se formó un torbellino de papeles y de nieve, pero Ilan vio los nombres de Mocky y de Leprince antes de que se los llevara un golpe de viento. Se agachó para seguir rebuscando y, en el suelo, cerca de los pedales, descubrió un dibujo que conocía al dedillo: el mapa codificado de su padre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les guerres mai no serveixen de res!

“El maestro del agua” és el debut com a director de Russell Crowe. No és una mala pel·lícula, tot i ser ensucrada i autocomplaent. Això de dirigir-se li ha agradat força! Està ambientada el 1919, quatre anys després de la batalla de Gallipoli, o dels Dardanels. L’objectiu era conquerir Constantinoble, ara Istanbul. Els tres fills d’en Connor (Crowe), australians, hi van lluitar amb els aliats.

En Connor fa de granger; i té un do especial per trobar aigua. Està més preocupat per això que per qualsevol altra cosa. Quan els seus fills li diuen que se’n van a la guerra, no intenta aturar-los. L’únic que fa és demanar-li al gran que cuidi dels seus germans. Mai no tornen a casa. Passats uns anys, i no explicaré perquè espera tant de temps, decideix anar a buscar els seus cossos, per enterrar-los a casa. Les autoritats britàniques no volen deixar-lo apropar a l’illa on creu que van acabar morint. És massa perillós. Ja hi ha un equip que intenta identificar les desenes de milers de cadàvers. Ell no podrà ajudar-los en res. Per si fos poc, ara Turquia està en guerra amb Grècia. No cal córrer riscos innecessaris.

Tot i que hi ha escenes de guerra, centrades en la figura dels tres germans -com a salt enrere necessari-, “El maestro del agua” és una pel·lícula clarament antibel·licista. Crowe vol demostrar que la guerra no serveix de res i que, molts cops, s’envaeixen països que no se sap ni on són. De fet, per buscar als seus fills, qui més l’ajuda és un dels seus botxins, el comandant Hasan, que estava al capdavant dels soldats turcs, en aquesta cruenta batalla de la Primera Guerra Mundial. En un moment de l’acció, en Hasan li diu a en Connor: “Els hem matat perquè vosaltres els vau enviar”. Més clar, impossible. El mateix Hasan és qui ajuda als britànics a localitzar els cossos dels morts, ja que sap on es van portar a terme les principals masacres. Cavalca al costat dels seus antics rivals, com si res hagués passat uns anys enrere. A Hassan l’interpreta un grandíssim Yilmaz Erdogan, a qui recordava de “Érase una vez en Anatolia” (2011).

Les escenes d’acció, lluita i patiment, amb unes imatges precioses d’Istanbul, estan acompanyades d’una ensucrada història d’amor. Lògicament, Crowe se la reserva per a ell. I no té mal gust a l’hora d’escollir a la protagonista. Es tracta de la guapíssima Olga Kurylenko, que és la propietària d’un petit hotel, vídua i amb un fill de deu anys molt espavilat. En definitiva, una pel·lícula per passar l’estona, sense demanar-li gaires coses. Per a mi, el final, força simpàtic, és el millor de tot. Per veure en DVD.

"VENGADORES: LA ERA DE ULTRÓN"

No sóc massa fan dels superherois, però haig de reconèixer que, quan expliquen alguna cosa, els de la Marvel ho fan molt bé. "Vengadores: La era de Ultrón" triga una mica a arrencar, però quan ho fa aguanta fins al final; i això que dura quasi dues hores i mitja. A mi, qui més m'agrada és l'Iron Man, suposo que per com interpreta al personatge Robert Downey Jr. Aquest Tony Stark té molt suc.

Al costat d'Iron Man, hi trobem al Capità Amèrica, Thor, l'increïble Hulk (molt curiosa la transformació del personatge de Mark Ruffalo), la Vídua negra (poc expressiva Scarlett Johansson) i a l'Ull de Falcó, interpretat per Jeremy Renner. Aquest actor em va agradar molt a "Matar al mensajero" (2014). Un dels encerts de la pel·lícula és que humanitza, i molt, als superherois, fent-los molt propers. De fet, Josh Whedon destaca la importància del treball en equip, de la família, del penediment... Aquest cop, els Vengadors han de lluitar contra Ultrón, després que Stark, que sempre va per lliure, activés un antic programa per mantenir la pau. El que aconsegueix és tot el contrari.

Una de les coses que m'han agradat més és el paper dels "Millorats", uns humans ràpids com la llum i amb moltíssimes habilitats suplementàries. Als dos bessons que tenen aquestes característiques els interpreten Aaaron Johnson, conegut per ser el protagonista de la nissaga "Kick-Ass" i la inquietant Elisabeth Olsen, a qui recordo pel seu paper a "Luces Rojas" (2012). En el repartiment també hi destaquen Samuel L. Jackson i Don Chedle. A un dels "robots" intel·ligents -que només tenim en pantalla els últims minuts- li dóna vida James Spader, a qui fa temps que no veia. Ell protagonitzava una de les pel·lícules més de moda de la meva joventut, "Sexo, mentiras y cintas de vídeo" (1989). Un cop més, els superherois han d'intentar salvar el món, a punt de desaparèixer com tots el coneixem.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Les lliçons perilloses" (Alissa Nutting)

És impossible que hagis llegit “Les lliçons perilloses”, d’Alissa Nutting, i t’hagi deixat indiferent... sempre que no estiguis mort del tot, està clar. Per escriure una obra d’aquestes característiques s’han de tenir molt ben posats, sigui el que sigui. Està publicat per Angle Editorial i té 314 pàgines. Hi ha qui diu que és la versió femenina del “Lolita” de Vladimir Nabòkov. És un llibre que crema! Foc pur.

La protagonista principal d’aquesta història d’obsessió sexual il·lícita és la Celeste Price, una dona de bandera. Té 26 anys i un físic envejat per tothom. Està casada amb un policia ric, que és qui li paga tots els seus vicis coneguts... que no són pocs. En Ford baveja per ella, però les relacions sexuals que hi té són amb comptagotes. A ella, la idea d’anar al llit amb el seu marit amb una certa continuïtat li fa venir arcades. Que quin és el vici secret de la Celeste? Doncs tenir sexe salvatge amb nois adolescents, d’entre els tretze i els catorze anys. La tornen completament boja! Per apropar-s’hi sense despertar sospites, s’ha fet professora. Quan comença el llibre, està a punt de començar a fer classes en un institut de Florida. Busca una nova presa...

“Les lliçons perilloses” no és un llibre fàcil, encara menys si el lector té fills d’aquesta edat. És una obra amb sexe explícit, molt explícit, amb oda a la masturbació inclosa. Quan la Celeste no té “carn fresca”, no para de tocar-se, mirant pel·lícules o vídeos musicals amb adolescents suats i mig nus. Moltes vegades amb el seu marit al costat, a qui ha drogat perquè no l’empipés massa. Podríem parlar d’història obscena, provocadora, amoral del tot i molt arriscada. L’Alissa ens parla, sense cap mena de rubor, de com la professora corromp la innocència d’algun dels seus alumnes, els més ingenus i introvertits. Deixa clar que no els obliga, però quasi. Amb en Jack Patrick és amb qui va més lluny, embolicant-lo en una relació tortuosa i destructiva per a ell.

PASSIÓ PELS ADOLESCENTS

El llibre està molt ben escrit. En cap cas, podríem parlar de pornografia barata. El personatge de la Celeste està molt ben dibuixat, amb totes les seves contradiccions. Possiblement, sap que això que fa no és natural, però s’hi veu abocada i no pot evitar-ho. La seva és una lluita contra el temps. Fa la sensació que creu que fer-ho amb nens de 13 i 14 anys la rejoveneix, la fa més pura. Quan les seves víctimes passen d’aquesta edat, ja no li interessen gens ni mica. La part final del llibre, on es resol tota la història, és sensacional. L’Alissa no jutja la Celeste, però analitza el seu comportament des de tots els punts de vista. No puc negar-ho: m’ha atrapat del principi fins al final. Recomanable... però no és apte per a tots els públics.

“Tot i que en Boyd tenia una experiència sexual aproximadament igual a zero abans de la nostra relació, estava molt més avançat en termes de perversió. Les seves propostes fetitxistes no em molestaven com em podrien haver molestat amb en Jack, potser a causa de la innocència teòrica amb que ell les expressava..., o potser perquè havia tingut aquelles fantasies com a verge. No eren el producte del seu cansament de la relació rutinària. Volia provar-ho tot de seguida; el sexe i les seves variants orals no eren prou per a la seva ment curiosa. Una vegada va demanar-me que li pixés a la boca, la qual cosa vaig fer, no li va encantar, però de seguida de l’experiment se li va posar dura com una pedra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy