'Headhunters': Baixet, sí, però llest i perillós

És un thriller d’acció negre com el carbó, cínic i molt ben trenat. Al final, tot acaba quadrant a la perfecció... potser fins i tot massa. Parlo de la pel·lícula noruega ‘Headhunters’, dirigida per Morten Tyldum. Està basada en una novel·la de Jo Nesbo, titulada de la mateixa manera. De Nesbo, aquest estiu he llegit ‘El pit-roig’. En parlaré aviat. Acció i emoció en estat pur.

Entre d’altres coses, ‘Headhunters’ és la història d’una fugida desesperada. M’ha recordat 'l'Escriptor', de Roman Polanski. És d’aquelles pel·lícules sense treva, que avancen amb ritme i sense pausa, amb la violència com un dels seus principals elements. Mai gratuïta, que quedi clar. La història és un pèl tramposa? Podria ser, però em sembla un títol imprescindible. Crec que és de les millors pel·lícules que hi ha actualment a les cartelleres.

Som realment qui semblem? Que li preguntin a Roger que, tot i brillar com a caçatalents, és un refinat lladre d’obres d’art. És baixet, 1’68, i intenta esquivar el seu complexe d’inferioritat omplint de regals a la seva dona, una guapa galerista d'art. Com explica quan comença la pel·lícula, ell s’ha d’esforçar per compensar la seva curta alçada. En Roger està interpretat per Askel Hennie, que m’ha recordat, i molt, al mític Christopher Walken.

El seu rival en aquesta lluita de poder i diners és Clas Greve. Li dóna vida Nikolsi Coster-Waldau, un dels protagonistes de ‘Juego de Tronos’. Enmig de tots dos, com deia abans, una rossa alta com un Sant Pau, Synnove Macody Lund. En Clas pretén que en Roger el fitxi per dirigir la gran companyia per la qual treballa. En Roger li vol robar un quadre. Tots dos intenten enganyar a l'altre i les seves mentides els acabaran enfrontant fins a punts insospitats. Una bona reflexió sobre els diners i la buidor moral.

BRAVE (INDOMABLE)

Aquesta setmana també he vist 'Brave' (Indomable), la darrera aventura de Pixar-Disney, dirigida per la tripleta formada per Mark Andrews, Brenda Champan i Steve Purcell. Té alguns tòpics, però és entretinguda i passa força bé. Agrada més als nens que als grans. Missatges? Uns quants! Per exemple, que "som amos del nostre destí". Els personatges estan ben definits, especialment Mèrida, la filla rebel del Rei Fergus i de la Reina Elinor.

La Reina vol que la seva filla es casi amb un dels tres pintorescos pretendents que demanen la seva mà en una cerimònia a Palau, però ella està disposada a trencar amb aquesta antiga tradició. A qualsevol preu! Fins i tot demanant la col·laboració d'una bruixa que ha d'intentar canviar el caràcter de la seva mare. És una pel·lícula de dones, que s'imposen als homes en tots els sentits. El món és de Mèrida, d'Elinor i, perquè no, també de la bruixa. Amb la pel·lícula s'emet el curtmetratge 'La Luna', d'Enrico Casarosa, nominat a l'Oscar l'any passat.

'FÓRMULA BARÇA' (RICARD TORQUEMADA)

El Barça de Tito Vilanova ha començat la Lliga guanyant els dos primers partits i ja treu cinc punts al Reial Madrid, que només ha pogut sumar un empat. Podríem dir que continua la 'Fórmula Barça', títol del llibre escrit pel periodista de Catalunya Ràdio Ricard Torquemada. El subtítol no pot ser més contundent: 'Viatge a l'interior d'un equip que ha descobert l'eternitat'. Té 187 pàgines i està publicat per Cossetània Edicions, dins de la col·leció 'Fora de joc'.

Torquemada (Barcelona, 1971) analitza, amb profunditat i amb tot luxe de detalls, les claus que han fet gran l'equip que, fins fa poc, dirigia Josep Guardiola. El seu és un merescut homenatge a una generació irrepetible. I el fa dividit en tres capítols molt ben diferenciats. En el primer, més tàctic, resumeix l'obra del tècnic de Santpedor i explica coses tan interessants com la sortida de pilota, la figura del fals nou o la pressió defensiva. El segon capítol es remunta als orígens d'aquest Barça triomfant, amb moltes semblances amb el 'Dream Team' i al que va entrenar Frank Rijkaard, amb Ronaldinho fent meravelles a la gespa.

Per acabar, Torquemada, en un gran treball de memòria i documentació, ens apropa als equips històrics, aquells que han fet un futbol 'diferent' -crec que aquesta és la paraula exacta- des que es va inventar aquest bonic esport. Entre ells, com no, el Reial Madrid de Di Stéfano, el Brasil del 70 o la 'Taronja Mecànica'. Queda clar que tot això que explica el periodista (en tenim petites pinzellades a les transmissions d'en Puyal) havia de quedar escrit negre sobre blanc, per la posteritat. En el dia a dia tots vivim massa ràpid, sense temps per fer segons quines reflexions. Imprescindible pels 'malalts' del Barça i del futbol. Molt ben escrit.

PREMIS POPULARS DE LA CATOSFERA

Estic molt satisfet, i dóno les gràcies a les persones que ho han fet possible. Aquest any 2012, el meu bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes -en la categoria de Cultura- dels C@ts, premis populars de la catosfera. Hi ha hagut un total de 1.214 propostes, repartides en dotze categories diferents. Els altres quatre finalistes són 'Adverbia', 'Llibres i punt', 'Quadern de mots' i 'Raons que rimen'. Les votacions comencen el dia 1 de setembre i s'allargaran un mes sencer. En breu podreu trobar el formulari a la pàgina web del certamen.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Las glòria del cowboy irlandès

'The Guard', que a les nostres cartelleres s'ha traduït com 'El irlandés', és de les pel·lícules més completes que es poden veure en aquests moments. Té una mica de tot, però hi destaca, amb una força extraordinària, l'actuació de Brendan Gleeson, que dóna vida a un policia molt especial. Fa, sens dubte, un dels millors papers de la seva carrera, que no és precisament curta, amb títols com 'Albert Nobbs' (2011), 'Escondidos en brujas' (2008) 0 'Gangs of New York' (2002).

Gleeson, que va néixer a Dublín, fa 57 anys, interpreta al Sargent Gerry Boyle. Del seu personatge podríem dir que és bona persona, solitari -tot i que mai s'oblida de la seva mare- i poc amic de treballar en equip. Li agrada molt la beguda, paga pel sexe quan en té ganes i és un pèl (o molt) racista. Aquest fet dóna peu als millors acudits de la pel·lícula, impregnada d'un humor molt càustic i intel·ligent. A 'The Guard' els irlandesos són els llestos, els britànics i els nord-americans no tant. "¿Com pots infiltrar-te a l'MI5 sense ser gai?". Això només n'és un exemple.

Tenim un policia irlandès racista per un costat i un agent de l'FBI, negre, així havia de ser, de l'altre. Negre i de classe social alta, un fet que no acaba d'entendre -o no vol entendre- Boyle. L'interpreta Don Cheadle, a qui sempre recordaré pel seu paperàs a 'Hotel Rwanda' (2004). Sota la direcció del debutant John Michael McDonagh, tots dos tenen l'objectiu de localitzar i detenir a un grup de perillosos traficants internacionals. Són uns traficants de droga força curiosos, cultes, dialogants i amants dels llibres i de la filosofia. El còctel és explossiu.

UNA PEL·LÍCULA MOLT COMPLETA

Com deia en començar, 'The Guard', que vaig veure en VO, té una mica de tot. És una comèdia negra, amb música de western (la pel·lícula no deixa de ser un duel entre el bé i el mal) i grandíssimes interpretacions, amb la de Glesson al capdavant. També em va impactar la del nen que va amunt i avall, sempre pujat en una bici atrotinada i un gos lligat. McDonagh, que també és irlandès, se n'en riu de tot i de tothom, incloent-hi l'MI5, les noies que emigren de Romania a la recerca d'un món millor, els gais, l'IRA o fins i tot la matança de Waco.

Té molt d'humor, però també acció, sobre tot cap a la part final. En definitiva, una pel·lícula per a tots els públics molt entretinguda, en què també es tracten temes actuals, com els suborns i l'honor. Tothom pot escollir, encara que digui que no. Després, els corruptes que no intentin fer-nos creure que no hi ha més sortides. Altament recomanable.

'LA FIESTA DEL CHIVO' (MARIO VARGAS LLOSA)

Fins a on seria capaç d'arribar un dictador per mantenir el poder? I què farien els seus acòlits més propers per seguir rebent favors personals? Caure en desgràcia podria tenir conseqüències inimaginables... i sinó que li preguntin a "Cerebrito" Cabral. Dic això per introduir el meu comentari de 'La fiesta del Chivo', el sensacional llibre escrit per Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) fa més d'una dècada, concretament l'any 2000. Està publicat per Alfaguara, té 518 pàgines, i l'he llegit perquè m'ha obligat l'Empar Moliner.

Estaria bé que 'La Fiesta del Chivo' només fos una novel·la però, per desgràcia, està basada en fets reals. El seu principal protagonista és el general Rafael Leónidas Trujillo, conegut popularment com el Chivo, que va escanyar als habitants de la República Dominicana fins que va ser assassinat, l'any 1961. Diuen que va ser responsable de més de 50 mil morts, incloent-hi la massacre indiscriminada d'haitians, batejada amb el nom de 'Matança del Perejil'. Ningú s'atrevia a portar-li la contrària.

El llibre fa fredar i, en alguns capítols, posa els pèls de punta. La crueltat de Trujillo i dels seus fills no té límits. El general maltracta pràcticament tothom i se'n va al llit amb qui vol, tingui o no parella, estigui casada o no. N'hi ha prou amb entrar a casa seva i enviar el marit al bar. I si es una joveneta verge, encara millor! Les descripcions de les tortures als dissidents, capitanejades pel seu fill Ramfis i l'obscur coronel Johnny Abbes, són brutals. S'encarreguen de la feina bruta:

"El coronel puede ser un demonio; pero al Jefe le sirve: todo lo malo se le atribuye a él y a Trujillo solo lo bueno. ¿Qué mejor servicio que ése? Para que un gobierno dure treinta años, hace falta un Johnny Abbes que meta las manos en la mierda. Y el cuerpo y la cabeza, si hace falta. Que se queme. Que concentre el odio de los enemigos y, a veces, el de los amigos. El Jefe lo sabe y, por eso, lo tiene a su lado".

'La fiesta del Chivo' comença amb l'arribada d'Uranita Cabral, filla de "Cerebrito" Cabral a Santo Domingo, després de trenta anys als Estats Units, on no ha fet família, per cert. Va marxar amb només 14. En tot aquests temps no ha volgut saber res del seu pare. No ha contestat ni a les seves cartes ni a les seves trucades. Ara està postrat en una cadira de rodes, sense ni poder parlar. Per què ha decidit tornar? El llibre, que està ple de flashbacks, un darrere de l'altre, està molt ben escrit i, amb el temps, ja podem dir que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Té un ritme brutal i una precisió quirúrgica. Imprescindible.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Això, 'Prometheus' només promet!

"Puc 'Prhometeus' que no tornaré a fer cap peli tan dolenta com aquesta. Ni més versions de 'Blade Runner'. Signat: Ridley Scott". Aquesta és una de les piulades que vaig fer després de veure 'Prometheus', el retorn a la ciència ficció del pare de 'Gladiator' (2000) i, com no, de la mítica 'Alien, el octavo pasajero' (1979). No em puc creure que Scott ja estigui treballant en 'Prometheus 2' (2015) i que amenaci amb una tercera part!

Aviam. Visualment, 'Prometheus' és perfecta, tot i que tampoc no ens ofereix res de nou. La semblança amb 'Alien' és brutal i els autohomenatges del director a la seva mítica pel·lícula, constants. Era necessari? El problema principal és que l'argument és buit i molt pretenciós. Això d'anar a descobrir l'origen de la humanitat a un planeta llunyà em sembla una mica ridícul, però vaja. I ja està. No hi ha més. Crec que Scott la data d'aquí a uns setanta anys, aproximadament.

Tampoc m'agraden la majoria de protagonistes, plans i carregats de tòpics. Per a mi punxen clarament Noomi Rapace i Logan Marshall-Green, que donen vida al matrimoni protagonista, els dos científics que lideren l'expedició. Ella és qui va fer de Lisbeth Salander a la trilogia 'Millennium'. Els dos únics que se salven són Michael Fassbender i potser la guapíssima Charlize Theron. Ell és el robot que està a càrrec de la nau. Fa un paper semblant al de Lluís Homar a 'Eva' (2011). Ella és la representant de l'home que financia l'estudi.

Hi ha escenes que freguen el ridícul, com la de la cesàrea o l'última, de la qual no diré res. El guió de Damon Lindelof i John Spaihts m'ha semblat del tot paranoic. Doncs això. 'Prometheus' és, sens dubte, la gran decepció cinematogràfica d'aquest estiu. Intenta aparentar, però no convenç. Es queda a mig camí. O al començament?

'EL MERCADER' (COIA VALLS)

No me'l va recomanar l'Ibrahim, el llibreter jueu que orientava a en Jaume Miravall, protagonista de 'El Mercader'. Però que jo hagi acabat llegint aquesta novel·la històrica de la Coia Valls (Reus, 1960) també té la seva part literària. Em va arribar, misteriosament, dins d'un sobre, sense franquejar, dedicat per autora. Gràcies! El subtítol del llibre és 'El despertar d'una nova Barcelona'. Està editat per Ediciones B i té 470 pàgines.

'El Mercader' està datat al segle XIV, en una Barcelona plena d'oportunitats, sempre que es treballi bé i es tinguin els contactes adequats. Ho sap perfectament el citat Jaume Miravall, que fa fortuna al costat de l'Elvira. Tenen tres fills, dels quals diré ben poques coses, per no esguerrar l'argument a les persones que vulguin llegir el llibre. Són l'Alèxia, en Narcís i l'Abelard. Aquest últim és tota una sorpresa per a l'Elvira. En Jaume li va portar una nit a casa, sense donar cap explicació, tot just acabat de néixer...

Tot i que és en un discret segon pla, encara que no voluntàriament, en aquesta novel·la també té molt pes la Blanca de Clarà, una aristòcrata que no es casa amb l'home que vol. En Jaume ja estava ocupat, per desgràcia seva. La Blanca, però sobretot l'Elvira i, en la part final del llibre l'Alexia, són personatges claus. Són les que fan pinya en els moments difícils, les que creuen cegament en un futur millor. En Jaume Miravall i fins i tot l'Abelard, més semblant al seu pare que en Narcís, potser no haurien fet res per si sols. El món és de les dones.

'El mercader' és una novel·la que està molt ben escrita. Una bona part passa a Barcelona, però també a València, Tortosa, Cefalú o Alexandria. El mapa s'eixampla a mida que van creixent els negocis dels Miravall. La Coia Valls ens parla de bonança econòmica, però alhora de misèria, de traïció i de mort, molta mort, sobretot per culpa de la pesta que va assolar la ciutat... tot i que no podem oblidar-nos dels assassinats i dels verins, molt comuns en l'època.

Salvant les distàncies, aquest llibre m'ha fet pensar en altres que he llegit els darrers anys. Quins? Doncs, per exemple, 'La Catedral del Mar', d'Ildefonso Falcones, ja que l'autora també fa menció de la construcció d'aquest monument. Igualment m'ha passat pel cap, per ser protagonitzat per un comerciant, 'Et donaré la Terra', de Chufo Llorens. El capítol en què parla dels raiers m'ha portat directament cap a 'L'última nit a Twister River', del nord-americà John Irving.

Pel que fa a les casualitats, he de dir que el mestre pintor d'en Narcís es diu Ferrer Bassa. El meu avi, que també era pintor de professió, es deia igual, Jaume Bassa Ribera. L'altre avi va viure molts anys al carrer de les Molas de Barcelona, que la Coia també fa sortir al llibre. M'ha fet molta ilusió. També m'ha sorprès que el meu tiet Miquel, amb qui aquest estiu he coincidit a Palamós, arribés a la platja amb el mateix llibre. Déu n'hi do!

"Tot té un preu i no sempre allò que anhelem ens és donat en el moment més oportú. Tal vegada caldria vigilar amb molt de zel l'origen i el destí dels nostres desigs, no fos cas, en acomplir-se, la por ens clavés al terra renunciant al vol..."

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Moments de Marràqueix i Essaouira

Visitar Marràqueix en temps de Ramadà fa la ciutat encara més impressionant. La pregària de les nou de la nit, a la Koutoubia, posa els pèls de punta. La mesquita, immensa, és visible des de tot arreu. No havia vist tanta gent junta, en un lloc concret, ni en un partit del Barça. Fins i tot tallen la carretera que porta a l'aeroport.

La Plaça de Jemaa El Fna és el punt neuràlgic de la medina. Té molta vida, encara més de nit. T'atrapa al moment.

48 graus a la zona coneguda com El Palmeral, amb més de cent mil palmeres. Represen-ten la vida i la mort. Sagrades pels àrabs.

Espectacular el Jardí Majorelle, mimat per vint jardiners. Va ser una de les joies d'Yves Saint Laurent, fins que va morir, l'any 2008. L'havia comprat l'any 1980. El seu fundador va ser el pintor francès Jacques Majorelle, el 1919. És una de les poques ombres que, al mes d'agost, hi ha a la ciutat de Marràqueix. Molt recomanable fer-hi una tranquil·la visita.

La Madrassa o Escola d'Ensenyament Ben Yusuf és l'únic centre religiós islàmic que poden visitar els occidentals. A la resta tenim barrat el pas. Aquesta és la vista que es veu des d'una de les habitacions dels estudiants. Ensenyaven teologia, dret corànic, llengua i literarura àrabs, astronomia i matemàtiques. Està molt ben cuidada.

Com tantes altres ciutats àrabs, Marràqueix viu de cara al carrer. Els seus habitants venen tot allò que ens podem imaginar, a qualsevol lloc, a qualsevol hora. No hi ha horaris comercials. Aquests nens, per exemple, despatxaven fruita dalt d'un carro, en un petit mercat, amb els cotxes passant a pocs centímetres d'ells.

Tothom qui va a Màrraqueix acaba passant per les curtidories, en un racó de la ciutat. Podríem dir que és una visita obligada. Expliquen el procés sencer, des que arriben els animals -a la foto se'n veuen algunes parts apilades-, fins que tenen a disposició dels clients bosses, pufs o qualsevol altra cosa de pell. Lògicament, no vaig comprar res!

Trobar allotjament a Marràqueix és fàcil i molt assequible econòmicament. Hi ha llocs preciosos, com el Riad Lola, que porta una noia de Granollers, la ciutat on visc jo. És petit, acollidor i molt cèntric: dins mateix del Zoco, ple de botigues i més botigues, i a escassos cinc minuts de la inoblidable Plaça Jemaa El Fna. Es pot anar a peu a tot arreu.

Essaouira, a dues hores de Marrà-queix, és una ciutat preciosa. Així es veu el mar des de les seves muralles.

Essaouira és una ciutat portuària molt important del Marroc. Té dues fonts molt importants d'ingressos: el peix -hi ha un munt de barques de pesca, totes blaves- i els practicants de windsurf i de kitesurf. Té quilòmetres i quilòmetres de platges i un vent sense límits. Per a esportistes més aviat experimentats. La temperatura és molt més baixa que a Marràqueix.

*La setmana vinent recuperaré cinema i llibres, com sempre, vaja: 'Prometheus', el retorn a la ciència ficció de Ridley Scott, i 'El Mercader', la darrera novel·la de Coia Valls.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.