Aquell estiu sufocant (Eduard von Keyserling)

Tirar pedra i amagar la mà. Fer en privat el contrari del que es propugna en públic. Actuar sempre amb una clara doble moral. De tot això ens en parla l’alemany d’origen letó Eduard von Keyserling (1855-1918) a “Aquell estiu sufocant”, publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Clara Formosa i forma part de la nova col·lecció Petits Plaers. Té 112 pàgines i desemmascara la falsa moralitat de l’alta societat del 1900.

El protagonista d’aquesta història costumista és en Bill, fill d’una família aristocràtica. Ha suspès els exàmens d’accés a la universitat i el seu pare, autoritari com pocs, el deixa sense vacances. La mare i els germans se’n van a la platja. Ell s’ha de quedar estudiant, amb el seu progenitor i les seves cosines, en una finca familiar. Al pare el coneix ben poc. La relació sempre ha estat distant i marcada pel principi d’autoritat. És estiu. Fa molta calor. Sortir, passejar i gaudir de la natura ve més de gust que passar-se el dia envoltat de llibres. En Bill observa i, quan pot, s’apropa a les cosines. La més petita li fa bullir la sang. Sentiments i emocions a flor de pell.

Von Kayserling ens explica els canvis interiors que assalten en Bill quan veu que el seu pare no és aigua clara. L’ha educat sota unes normes socials molt rígides; que el seu genitor incompleix –no explicarem ni com ni quan- sempre que ho considera oportú. Ell intenta combinar l’estudi amb les sortides ocasionals amb el masover o amb les citades cosines. Amb un estil auster i sense grans recursos literaris, l’autor d’”Aquell estiu sufocant” acaba retratant un petit moment de la vida quotidiana d’un petit grup de persones, que acompanya amb acurades descripcions dels escenaris que els envolten. Un altre petit plaer...

“Vaig córrer al despatx del meu pare, vaig obrir la porta amb recel i em vaig quedar allà dret, immòbil. Passava una cosa inexplicable. El meu pare, amb el seu vestit d’etiqueta, estava assegut a la gran butaca de l’escriptori. Amb els colzes apuntalats sobre els genolls, amagava la cara entre les mans, insòlitament arraulit i plorava. Ho vaig veure clar: plorava; les espatlles tenien unes lleus convulsions, el front es crispava, els cabells estaven una mica despentinats, el safir del dit de la mà oberta sobre la cara brillava per un raig de sol que es filtrava entre les cortines. La por es va apoderar de mi, una por com la que sentim en un malson, quan tenim davant nostre l’impossible”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La fuga de l'home cranc (Guillem Sala)

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. Se'n desprèn de la novel·la “La fuga de l’home cranc”, del barceloní Guillem Sala (1974). És inclassificable. Està publicada per L’Altra Editorial i té 238 pàgines. Són dues històries en una, ubicades a Barcelona i a l’imaginari planeta de Drònia. Realisme pessimista, d’un costat; i ciència-ficció amb tocs de filosofia, de l’altre. Existència i dolor.

La trama més quotidiana està protagonitzada per en Víctor, un jove sense ambicions i amb tendència a l’autodestrucció. És d’aquells que troben un problema per cada solució. Brut, desendreçat, mandrós, malcarat… quan algú busca adjectius per qualificar-lo, ho té difícil per trobar-ne algun de bo. Sort en té de la Núria, la seva xicota, que intenta fer-lo una mica més presentable del que realment és. Fins que se’n cansa i el deixa plantat. Sabem que estava a punt de fer-ho ell, però, arribat el moment, que sigui la seva parella qui li tanqui la porta als nassos encara l’enfonsa una mica més. Li toca l’amor propi, si encara n’hi queda. La droga ho empitjora tot una mica més. Quan un home cau desmaiat al Passeig de Gràcia, la vida d’en Víctor queda marcada a foc. Tindrà un abans i un després molt evident. Comença una aventura còsmica sense aturador.

La trama més galàctica, per batejar-la d’alguna manera, no és fàcil de digerir. La protagonitzen els Wewwes, una colònia de crancs que viuen en les profunditats abismals del mar i que no perden ni un segon en escorxar de viu en viu tot allò que li surti al pas. Només en deixen els ossos. Descobrim un compendi d’andròmines de tota mena que lluiten per sobreviure en un submón marcat per la brutalitat. Sala ens dibuixa una complicada història onírica, tractada amb moltes dosis de cinisme, per teoritzar sobre els naufragis personals. Bona critica a la societat actual, podrida i desnaturalitzada. Diu Guillem Sala que la figura de l’home crac” és una metàfora, “una cuirassa amb què ens protegim de la vida”. No estàs viu, si no fa mal.

"L’habitació és blanca I senzilla. Només hi ha tres mobles: el llit, una calaixera que fa de tauleta de nit i la butaca blava on seia la dona. Sobre la calaixera hi ha un mòbil, una ampolla d’aigua de 20 cl de plàstic verd, un clínex rebregat I el got amb la flor. Les parets, el sostres, l’armari encastat i la porta del lavabo estaven pintats de blanc. La finestra dona al sud, s’hi veu el Passeig Marítim amb la seva filera de palmeres, el mar de color gris metàl·lic, al fons l’hotel Vela. La bossa de sèrum se suspèn d’un penjador amb rodetes.
Així estirat, l’Otto encara sembla més menut. No deu fer ni metre seixanta, tot coronat per una closca notòria, blanca I esfèrica. Té un aspecte còmic, un malvat de dibuixos animats que pretén dominar el món. Però vençut, amb la barbeta enfonsada I la boca oberta. A en Víctor li recordava la boca d’un peix mort".

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

Paraules que tu entendràs (Xavier Bosch)

Tres parelles. Glamur. Un Cap d’Any en un hotel dels Alps suïssos. Amors que s’allarguen en el temps, amb més o menys intensitat. Amistats consolidades. Infidelitats. Temptacions? “L’única manera de superar-les –llegim en un punt de llibre- és caure-hi”. Més clar, l’aigua. Tots els grans amors tenen grans secrets, assegura Xavier Bosch (Barcelona, 1967) a “Paraules que tu entendràs”, de Columna.

Conviure en parella no és fàcil. La rutina sempre ha estat mala consellera i, amb el pas dels anys, pot arribar a fer molt mal. Ho saben els protagonistes d’aquesta bonica història, que van dels quaranta als cinquanta anys. Els que tenen més pes són el matrimoni Vera-Lincoln. En Xavi és un arquitecte de prestigi, que acaba de rebre l’encàrrec de construir la casa de la seva vida. La Mara té una agència que organitza viatges exclusius, a l’abast de ben poques butxaques. L’Albert, que és advocat, està casat amb la Joana, paisatgista de professió. Treballa habitualment amb en Xavi. En Darín –batejat amb aquest nom per la seva semblança física amb l’actor argentí- viu amb La Biosca, una coneguda fotògrafa barcelonina. Ell és periodista d’agència. El millor de cada casa. Professionals lliberals molt ben posicionats.

Bosch teixeix molt bé les relacions personals. Observem les parelles menjant, bevent, empipant-se, practicant sexe... Al llibre hi ha un munt d'escenes calentes, explicades amb tot luxe de detalls. És molt fàcil identificar-se amb alguns dels personatges i amb els dubtes que els assalten en moments més o menys puntuals. Ho retrata tot: els secrets íntims, l’ús de la veritat i de les mitges mentides, les dificultats del dia a dia... I ho fa d’una manera tranquil·la, sense violentar al lector, àvid de saber com acabaran les tres històries principals i si hi haurà o no ‘encreuaments’ que les enverinin. Tots parlen i s'escolten perquè consideren que és necessari, i fins i tot s’escriuen cartes. La Mara, per exemple, estudia cal·ligrafia, que li aporta tranquil·litat i maduresa.

A “Paraules que tu entendràs” no es fa cap referència a la situació política de Catalunya. “No toca”, assegura un dels seus protagonistes, emulant a Jordi Pujol. De corrupció també se’n parla ben poc, tot i que acaba esquitxant a un dels secundaris. El llibre prefereix centrar-se en les relacions humanes, la música, l’art i en llocs bonics, com Venècia o diferents paratges empordanesos. Un cant a l’amor i a la vida. L’he llegit en poc menys d’un dia. 490 pàgines amb un estil cent per cent Bosch. Fàcil de reconèixer. Paraules que he entès.

“La Joana va anar al taulell a demanar. Convidava ella. No li havien volgut cobrar l’entrada del concert i s’hi sentia obligada. Ni Perrier, ni San Pellegrino. Va demanar dos gintònics rebaixats, que hem de conduir. En Xavi va triar la taula més allunyada del piano i va col·locar les dues cadires de costat, l’una a tocar de l’altra, com si haguessin de mirar l’escenari, com si haguessin de tenir una conversa íntima, de les que convé fer ben a la vora. Quan ella va tornar a taula amb les dues copes de cul gros, ell ja havia preparat la parada i el guió del que quedava de nit”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una jaula de oro (Camila Läckberg)

Sempre és bo sortir de l’anomenada ‘zona de confort’. Ho fa l’escriptora sueca Camilla Läckberg (1974), deixant enrere l’exitosa sèrie Fjällbacka (amb més de 25 milions de llibres venuts), i també la Faye, la seva nova heroïna. És la protagonista d’“Una jaula de oro”, publicada per Ediciones Maeva. Està traduïda al castellà per Carmen Montes Cano i té 356 pàgines. És la venjança d’una dona bella i brutal.

He de reconèixer que és d’aquelles novel·les que es llegeixen amb facilitat. Quan t'hi poses, ja comences a fer-te una  idea de com pot acabar. Tot està força telegrafiat, però, com que la història enganxa molt, sempre en vols més i no et pots aturar. La Faye, amb un passat obscur, té moltes ganes de presumir. Marit atractiu, filla modèlica, pis espectacular i un munt de diners per gastar. Es podria dir que viu en una gàbia d’or. Disposa de molts recursos econòmics, però de ben poca llibertat. Sempre està pendent del seu marit i de la mala llegt que l’home arrossega quan arriba a casa. Cal tenir-lo content. I no portar-li mai la contrària. Si ho fan les seves amigues, també pot aconseguir-ho ella, no? Sense queixar-se. Joies, roba i sabetes de marca i botox a canvi d’un silenci impostat, infidelitats i d’algunes pallisses. Fins que un dia, tot canvia…

“Una jaula de oro” és una entretinguda novel·la de suspens psicològic, amb una protagonista que, malgrat les seves contradiccions, cau simpàtica. Atractiva, intel·ligent, amiga de les seves amigues i, per sobre de tot, venjativa. Arribarà el dia que, després de sentir-se traïda per qui més estima (o estimava), començarà una revolució femenina sense aturador. Una revolució que arrossegarà moltes dones més. Demostrarà ben aviat que està preparada per superar qualsevol obstacle. Té la capacitat de convertir-se en una persona important començant pràcticament de zero. Massa fàcil, potser? És la pregunta del milió. Läckberg fa servir un llenguatge sense ornaments. Diria que prioritza l’argument (amb moltes i vívides escenes de sexe) per sobre de la forma. Faye tindrà continuitat. No ho dubto.

“Observó a Alice, que acababa de sentarse frente a ella. Cuando conoció a Alice y a las mujeres de clase alta con las que se relacionaba, Faye empezó a llamarlas “las gansas”, porque su principal función parecía ser poner huevos para sus maridos. Debían concentrarse en dar a luz a herederos y luego proteger a aquellos niños superconsentidos bajo sus alas cubiertas de Gucci. Cuando los niños comenzaban a ir a la guardería, cuidadosamente elegida, llegaba el momento de ocupar el tiempo con actividades adecuadas: yoga, hacerse la manicura, organizar cenas, procurar que la criada se encargara de los asuntos domésticos, controlar a todo un ejército de canguros para los niños, estar siempre presta y dispuesta. Y lo más importante de todo: aprender a cerrar los ojos ante esos instantes en que sus maridos llegaban tarde a casa, con el faldón de la camisa medio colgando, después de una «cena de negocios”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'esperit del temps (Martí Domínguez)

Aprofitar-se de la política racial del nazisme per escalar posicions en la societat alemanya. Ocupar les càtedres dels professors jueus a les principals universitats i, fins i tot, quedar-se amb casa seva. Menys científics, més places per repartir. Fàcil. La majoria d’intel·lectuals es van deixar enlluernar per la llavor del nazisme, abduïts, voluntàriament, pel temps o les circumstàncies. És el triomf del Zeitgeist, expressió que va fer fortuna en l’època.

Segueixo al valencià Martí Domínguez (1966) des que, l’any 98, va publicar “Les confidències del comte de Buffon”, un dels meus llibres preferits de sempre. Amb “L’esperit del temps” m’ha deixat esmaperdut. L’autor ens apropa les memòries ficcionades d’un científic nazi, d’origen austríac, capturat pels russos. Un científic que, amb el pas dels anys, va arribar a rebre el Premi Nobel de Medecina. La història està basada en fets reals. Totes les persones amb qui es relaciona aquest home van existir. Ell és l'únic personatge no verídic al cent per cent. Al llarg de 28 capítols, podem llegir les seves duríssimes reflexions. A petició dels seus captors, cada dia ha d’escriure un parell d’hores explicant tot allò que va fer en nom del nazisme. És l’única possibilitat de desintoxicar-se i, arribat el moment, de ser alliberat.

Avui en dia, encara hi ha massa gent que banalitza amb el nazisme i les seves conseqüències. Qui llegeixi aquest llibre amb atenció, mai li passarà pel cap fer-ho. Va ser prou gros per parlar-ne amb superficialitat o demagògia. Com es pot llegir en un moment del llibre, publicat per Proa, “Quan una idea fructifica en la teua ment et fa insensible a les conseqüències, i vius infatuat que aquell és un camí que cal recórrer, perquè les grans gestes reclamen sempre grans sacrificis”. El científic protagonista estudiava amb molt d’interès el comportament animal, basant-se en les teories darwinistes. Amb l’arribada del nazisme, va veure una bona oportunitat per sortir de la mediocritat. Va adaptar els seus estudis al progrés de l’espècie humana i es va posar al servei de la política i de la neteja ètnica. Sense pensar en les possibles conseqüències. Sense remordiments.

“L’esperit del temps”, que té 432 pàgines, reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. No cal entrar en detalls. El protagonista explica què feien els nazis per intentar crear una raça superior, eliminant a totes aquelles persones que no consideraven vàlides. Ell va participar-hi activament. També relata com robaven nens i nenes als seus pares biològics, per donar-los en adopció. Abans calia germanitzar-los. Se’ls prohibia parlar la llengua originària del seu país -quin mal que fa el bilingüisme!- i a expressar-se únicament i en exclusiva en alemany. Tots els que no complien els requisits, se’ls enviava als temuts camps de concentració, perquè se’ls apliqués la ‘solució final’. Els nazis estaven completament obsessionats amb la reproducció. Com més nens alts, rossos i amb els ulls blaus, millor. Una novel·la imprescindible. Aprendre del passat perquè les barbaritats viscudes no es repeteixin en un futur.

“—Molts cridaven, ens pregaven que obrírem la porta, ens insultaven quan entenien el que estava passant... Alguns estaven lleument ferits, i cridaven espaordits, amb tota la força dels pulmons. Jo havia fet tot el possible perquè no pujaren: sempre deia que aquells que estaven molt malferits tenien preferència, però de vegades se’ns colaven alguns espavilats. Havien pujat al camió feliços, fent acudits als camarades, pensant que al cap de pocs dies serien a casa i de colp es trobaven amb això, amb aquella puta traïció. Els gasejàvem com si foren rates! Com havíem fet anys abans amb els jueus! Els meus homes i jo ho intentàvem superar a força de Schnapps. Però tot allò arribava al límit del que era suportable.
Li vaig preguntar si ho havia practicat amb ferits de la divisió 206, l’As de Piques. Se’m va quedar mirant; una mirada tèrbola i trastornada. El vaig veure dubtar, per a finalment dir-me que no i prosseguir d’una manera dramàtica”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia que va viure dues vegades (David Lagercrantz)

Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist ja són història. Després de sis llibres amb les seves aventures, ja sabem com s’acaba tot. “La noia que va viure dues vegades” tanca l’exitosa nissaga “Millennium”. Stieg Larsson, l’ideòleg, va escriure els tres primers. Després de la seva mort, va rellevar-lo David Lagrecrantz. Noves històries pels mateixos personatges. En català els ha editat Columna.

La hacker i el periodista estrella de la revista Millennium continuen en plena forma. Es veuen poc, però un sempre està pendent de l’altra; i a l’inrevés. Blomkvist no passa pel seu millor moment, perdut en un ampli reportatge sobre els bots russos. No n’acaba de treure l’entrellat. Salander està preparant l'esperada batalla final contra la seva germana bessona, la Camila, que, per a ella, és l'encarnació del mal. Passa com en els westerns, només en pot quedar una. El món és massa petit per compartir-lo. Per passar desapercebuda, la Lisbeth s’ha ‘transformat’ físicament. S’ha tret els pírcings, s’ha tapat els tatuatges i s’ha canviat el pentinat. Té l’aspecte d’una executiva d’èxit; però continua sent una supervivent amb un munt de problemes.

Aquest cop, les aventures protagonitzades per Salander i Blomvkist, que segueixen fregant la ciència-ficció, no m’han semblat ben complementades. Massa complicat. La història paral·lela, la de complement, comença amb la mort d’un sense sostre al centre de la ciutat. Mentre deixava aquest món, l'home pronunciava el nom del controvertit ministre de Defensa del govern suec. A més a més, portava a la butxaca un paper amb el número de telèfon de Blomkvist. Què li volia explicar? Ha mort o l’han assassinat? Aquest darrer llibre de Millennium transita al voltant de tot un seguit d’escàndols polítics i de corrupció en les més altes esferes de poder. Tot amb l’alpinisme de les grans expedicions com a teló de fons. Té 536 pàgines i està escrit d’una manera senzilla i fàcil de llegir. Pels fans de la nissaga.

“El telèfon va vibrar. Era un número desconegut i en Mikael no es va molestar a agafar-lo. Tot just acabava de sortir del seu apartament i baixava pel carrer Hornsgatan cap a Slussen i el barri de Gamlastan sense tenir ni la més petita idea d’on es dirigia. Anava vestit amb uns pantalons de fil grisos i una camisa texana sense planxar, i durant una bona estona va deambular pels carrerons del centre fins que es va asseure a la terrassa d’un bar del carrer Österlånggatan i va demanar una Guinness.
S’havien fet les set del vespre, però l’aire encara era càlid i de Skeppsholmen, a l’altra riba del canal, li arribava el so de rialles i aplaudiments. Va alçar els ulls cap al cel i va sentir una brisa marina suau i agradable, i va provar de convèncer-se que, al capdavall, la vida no estava tan malament. No se’n va acabar de sortir, i una o dues cerveses no canviaven gaire res. I al final va remugar alguna cosa, va pagar el compte i se’n va tornar cap a casa per continuar treballant o, simplement, evadir-se del món amb una sèrie de televisió o una novel·la”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me quedo aquí (Marco Balzano)

Perdre una filla, la terra on has viscut sempre i, fins i tot, la identitat. La Trina ha de tirar endavant superant totes les desgràcies que la posen a prova. Ja ho deia la seva mare, “Seguir adelante es la única dirección permitida. De no ser así, Dios nos habría puesto los ojos a los lados. Como los peces”. Las història de la Trina i també del seu marit, l’Erich, l’explica Marco Balzano (Milà, 1978) a “Me quedo aquí”.

Amb aquesta novel·la, Balzano ha guanyat un munt de premis, amb el Méditerranée al capdavant. Està traduïda al castellà per Montse Triviño i publicada per Duomo Ediciones. Té 240 pàgines. L’autor col·loca l’acció al poble de Curón Venosta, al Tirol del Sud; terra fronterera durant l’època del feixisme. A la Trina i als seus contemporanis, Mussolini els va prohibir parlar la seva llengua i fins i tot va desterrar l’alemany. La dona, mestra de professió, va seguir donant classes des de la clandestinitat. Era de les poques persones de la zona que parlava italià. El llibre està dividit en tres parts: ‘Los Años’, ‘Huir’ i ‘El Agua’. La tensió va en augment, fins a arribar a un emotiu final, previst des d’un primer moment. Que estigui anunciat, no li treu transcendència.

La filla de la Trina i l’Erich va fugir de casa, amb nocturnitat i traïdoria, amb els seus tiets. Van convèncer-la que, lluny de Curón Venosta, tindria una vida millor. Apartada de la pobresa i dels problemes. Amb el temps, els seus pares es cansaran de buscar-la, però la desesperació els acompanyarà per sempre més. Quan ell se’n va a la guerra. Quan tots dos fugen a la muntanya... L’escapada de la petita es converteix en un tema prohibit a casa. La Trina no pot parlar directament amb ella, per motius obvis, però escriu totes els seus pensaments, en un diari, negre sobre blanc, com si els hi expliqués a la nena, que ha crescut i ja no ho és tant. És el llibre que nosaltres llegim.

El poble fa anys i panys que està amenaçat per la guerra i per un embassament que l’ha d’acabar enfonsant. Alguns, com l’Eric, es resisteixen a marxar. Estan convençuts que els invasors, abans o després, acabaran canviant d'idea. Deixaran les obres a mig fer. Els que es queden potser tenen por a la incertesa. Por al futur. Por a deixar enrere aquells llocs comuns que els han acompanyat tota la vida. Amor a un poble. Amor a una filla. Defensar una idea per sobre de tot i de tothom. “Me quedo aquí”, basada en fets reals, commou. Està publicada pe Duomo Ediciones i té 236 pàgines. La traducció al castellà és de Montse Triviño.

“No quería que se alejara ni un metro de mí. Lo amenacé y le dije que me podría a chillar o que bajaría de nuevo al valle. No quería quedarme sola bajo ningún concepto. Erich me acarició entonces la cabeza y me dijo que pronto tendría que ir a cazar alguna liebre o algún pájaro, o a buscar algún campesino que nos vendiera queso. No tenía ningún sentido que fuéramos los dos juntos. Me dejó la pistola y se quedó con la escopeta. Yo no había disparado nunca, ni tampoco lo intenté porque la pistola sólo tenía seis balas en el cargador.
-Lo único que tienes que hacer cuando aprietes el gatillo es sujetarla con todas tus fuerzas –decía Erich.
Yo contemplaba el hierro del cañón y lo notaba pesado entre las manos frías. Fuimos a recoger hojas y luego a inspeccionar la zona. No había ni una alma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Notre-Dame de París (Victor Hugo)

Haig de reconèixer que encara no havia llegit “Notre-Dame de París”, de Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885). Per sort, aquest estiu va caure a les meves mans l’edició publicada recentment per l’editorial Proa, traduïda al català per Rafael Folch i Capdevila. Feia temps que un llibre no m’emocionava tant, amb quatre personatges catedralicis. Són 640 pàgines sense aturador. Quan arribes al final, penses... I ara què?

Com explica el mateix Hugo en començar el llibre, la primera edició es va publicar amb dos capítols menys, que s’havien perdut. No afectaven el contingut. Precisament, són aquests dos capítols, incorporats quan es van trobar, els que van estar a punt de fer-me abandonar la lectura. Són molt llargs i plens de descripcions, de diversos llocs i, sobretot, de l’evolució arquitectònica de la ciutat de París, vista de des de les alçades. Molt embullat. Un cop superat aquest peatge, la resta de la novel·la és sensacional. Victor Hugo recrea la tràgica història romàntica de la bella i la bèstia, personificada en la gitana Esmeralda i el campaner geperut Quasimodo. Són dos personatges molt profunds. Però n’hi ha més; igual de potents i d'irrepetibles.

Esmeralda vaga pels carrers, acompanyada d’una cabreta, intentant guanyar-se la vida. Va perdre la seva mare fa anys i continua buscant-la amb la passió del primer dia; amb un somriure als llavis. La noia és una preciositat i compta amb un munt de pretendents, amb el llefiscós i impresentable capità Febus al capdavant. Quasimodo té una aparença repulsiva i tothom intenta tenir-lo el més lluny possible. Aspecte repulsiu, sí, però amb un cor molt gran. Se centra a fer de campaner a la catedral de Notre-Dame, provocant les mínimes molèsties a la resta de la humanitat.

El tercer protagonista és el sinistre ardiaca Claude Frollo, que es debat entre els seus vots i l’amor malaltís que sent per Esmeralda. Frollo va recollir Quasimodo quan era un bebè i l’ha protegit a la seva manera. Té una ascendència total cap a ell. Les relacions entre tots tres s’enverinen per moments i s’endevinen que les futures desgràcies no deixaran indiferent ningú. Completa aquest retaule coral el filòsof i director d’obres de teatre Pierre Gringoire, un supervivent en majúscules. S’adapta a qualsevol cosa, per dura que sigui, amb l'únic objectiu de tirar endavant. Interessantíssima la reflexió d’Hugo sobre com va canviar la història amb la irrupció de la impremta, que, segons ell, va deixar en un segon terme l’arquitectura, per la qual diria que sent una passió infinita.

“I tota aquella multitud esperava des de molt de matí. Un bon nombre d’aquells curiosos tremolaren de fred a punta de dia davant les grades del Palau; alguns d’ells fins deien que havien passat la nit ajaguts a través de la gran porta per a estar segurs d’ésser els primers a entrar. La gentada s’espessia en tot moment i, com aigua que sobreïx del seu nivell, començava a pujar al llarg dels murs, a inflar-se al voltant dels pilars, a desbordar per les cornises, pels muntants de les finestres, per tots els ampits i sortints de l’arquitectura, per tots els relleus de les escultures”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dos amics (Ivan Turguénev)

En Borís Andréïtx Viazovnin i en Piotr Vassílitx Krupitsin no tenen res a veure, però acaben teixint una gran amistat. Són els protagonistes de “Dos amics”, d’Ivan Turguénev (Oriol, Imperi Rus, 1818 – Bougival, França, 1883). El llibre està traduït per Jaume Creus i publicat per Viena Edicions, dins de la seva nova col·lecció Petits Plaers. Té 132 pàgines. Bona història de lleialtat entre persones que vénen de mons ben diferents.

Viazovnin, que té 26 anys, no passa pel seu millor moment personal. Acaba de deixar el servei per poder administrar la hisenda de la seva família, ubicada en una de les províncies del centre de Rússia. És un home elegant, net i polit i amb una cultura molt treballada. Tot el contrari que en Krupitsin, el seu nou veí, amb un aspecte descuidat i molt poc llegit. Són la cara i la creu d’una mateixa moneda. Malgrat les diferències, intimen i molt des d’un primer moment, convertint-se en inseparables. Van contínuament de casa d’un, a casa de l’altre, i a l’inrevés. Passen ben poca estona sols. Després de llargues setmanes de convivència, en Krupitsin li pregunta al Viazovnin per què no està casat i s’obsessiona amb buscar-li una bona esposa. Es converteix en el seu objectiu vital. Se la mereix!

Al llarg de la novel·la, entretinguda, visual i molt curta, Turguénev ens explica les diferents visites que els dos amics fan a tot un seguit de dones, de diferent condició social, edat i formació cultural. N’hi ha que viuen soles; algunes encara són joves i les visiten a casa de la família. Inicialment, a totes hi troben alguna pega. Prèviament, Viazovnin ni les coneixia. “Dos amics” es va publicar fa un munt d’anys. Des de llavors, per sort, les coses han canviat molt. Fa la sensació que el seu protagonista té la llibertat d’escollir la dona que vulgui, independentment del que pensin o diguin elles. Malgrat tot, interessant compendi sobre l’amistat, el compromís i la por a tot allò que comporta escollir a una persona i renunciar a totes les altres. Fins i tot als amics?

“En Borís Andréïtx li adreça una mirada sostinguda.
-No hi estic d’acord. Trobo que hi ha moltes coses bones aquí, també –digué, recalcant especialment les últimes paraules.
De cop sobte, la Sofia Kiríl·lova amollà una rialla estrident, mentre en Piotr Vassílitx aixecava també de sobte el cap, com si reflexionés, abans de tornar a fumar. La conversa continuà tal com havia començat fins a l’hora de dinar, passant tota l’estona d’un tema a un altre, cosa que no succeeix quan una cosa és realment interessant. Van parlar, entre altres coses, del matrimoni, dels seus avantatges i inconvenients, i, en general, de la situació de les dones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Poder contar-ho (Ferran Torrent)

El Llargo. El Messié. El Mític Regino. El Pare Rafel. El Gordo García. El Comissari Tordera. En Butxana. En Marc Sendra. En Marcelino... o millor Marcel·lí, que amb el canvi de règim s’han perdut les lletres finals d’alguns noms propis. L’any 83 els socialistes manen una mica, però res ha canviat massa. “Petit catàleg de seres y estares”, com diria El Último de la fila. Són alguns dels protagonistes destacats de “Poder contar-ho”.

Estem davant de la tercera entrega de la sèrie “El Segon Sistema”, del valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951). Com els dos anteriors, aquest també està publicat per Columna. Tornem 35 anys enrere. Des de pràcticament la primera pàgina (en té 482) sabem que quatre arreplegats, amb el Llargo i el Messié al capdavant, intentaran robar un banc important de València. El botí podria enlairar-se fins als 1500 milions de pessetes. Una brutalitat. Ha de ser una cosa ràpida, en menys de deu minuts, coincidint amb la primera mascletà fallera. Per tant, ha d’estar tot molt ben lligat. Calen mesos de preparació. L’ideòleg és un misteriós francès, amic i antic company d’aventures d’El Messié. No se’n refia de res ni de ningú. Torrent es basa en el robatori que hi va haver a la ciutat, en circumstàncies similars, l’any 83. Van volar 100 milions de les antigues pessetes.

“Poder contar-ho” és una novel·la de lladres i serenos molt divertida. Tant els bons com els dolents lluiten per sobreviure; mantenint o augmentant els pocs privilegis que tenen. Tots ells són personatges força contradictoris, que més d’un cop freguen el ridícul. Molts reals, assegura l’autor. No s’escapa ni en Tordera, més preocupat per mantenir el seu càrrec que per qualsevol altra cosa. El comissaril, el Llargo i el Messié (delinqüents de baixa estofa), en Butxana (detectiu d’estar per casa) i en Sendra (intrèpid periodista local) formen part un heterogeni grup que acaba col·laborant en un munt de coses. Sempre es mouen amb interès propi, està clar. El robatori d’uns quadres de gran valor i el del banc acaben ‘agermanant-los’. Una curiosa unió de perdedors nats, amb el joc, la prostitució i la corrupció de fons.

Ferran Torrent fa servir un llenguatge molt àgil, sobretot per la gran quantitats de diàlegs, que és el recurs més utilitzat. Tots amb un gran sentit de l'humor. La novel·la llegeix molt fàcil, pràcticament d’una tirada. M’ha durat un dia i mig. Per quant una sèrie o la pel·lícula? Hi haurà quarta entrega, segur.

“-Vostè deu tindre molt bons informadors.
-No cregues. A poc a poc estic fent-me la llista.
Ací ningú no et regala res, vull dir a la central. Cadascú té els seus col·laboradors i no són intercanviables. No ho sembla, però és un gremi envejós; més encara: rancuniós. Estan a l’aguait que fracasses per a substituir-te. Només porte quatre mesos en el càrrec, que com deus saber és provisional, i he de presentar un bon balanç en un any, ara que els socialistes són els nous amos. Llargo, tu m’ajudaràs a demostrar-los que soc el comissari en cap que necessitem. Saps?, tinc hàndicaps. Vinc del règim anterior i m’estan posant a prova. Però tinc la veterania. Com tu. Ja veus, tenim punts en comú”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un afer massa familiar (Rosa Ribas)

“La familia es la célula de la Sociedad moderna, aunque sea cancerígena desde la edad de piedra”. Ho cantaven Siniestro Total, a principis dels 90, i m’ha vingut a la memòria mentre llegia “Un afer massa familiar”, l’última novel·la de la barcelonina Rosa Ribas (1963). Està traduïda al català per Aurèlia Manils i publicada per Capital Books. Té 415 pàgines i l’he llegit quasi d’una tirada. No veia el moment de deixar-la.

Estem davant d’una novel·la negra propera, simpàtica, real i molt ben trenada. En Mateo es va fer detectiu fa un munt d’anys, deixant enrere un passat més aviat obscur. La Lola, que és la seva dona, no té el títol com ell, però el supera en intel·ligència i intuïció. És una mica estranya, com totes les dones Obiols. Completen Hernández Detectius els tres fills de la parella: la Nora, en Marc i l’Amàlia. Fins no fa massa, l’agència estava especialitzada a trobar a persones desaparegudes, amb un cent per cent d’encerts. Eren infal·libles. Infal·libles fins que van haver de buscar a la seva Nora, que es va fer fonedissa mesos enrere. Sense deixar ni una pista. Mai més han sabut res d’ella. És viva o morta? Com diu el refrany, “a cal ferrer, ganivet de fusta”.

L’agència està ubicada a Sant Andreu i treballa, sobretot, amb persones del barri. Dels casos que tenen actualment sobre la taula, en destaca el de la desaparició del fill adolescent d’en Carlos Guzmán, un poderós i tèrbol constructor. Després de ser incapaços de localitzar a la Nora van decidir no buscar ningú més. Ara, però, s’hi veuen obligats, per raons que no vénen al cas. Per a ells, barrejar feina i família s’ha convertit en un còctel explosiu. Les relacions personals s’han enverinat fins a punts insospitats i han aparegut les temudes pors atàviques. Per comprendre el present, de vegades és imprescindible revisitar el passat, fer-lo una mica més entenedor. Ribas dibuixa uns personatges torturats, amb vicis confessats i inconfessables. El consum excessiu d’alcohol i el xantatge, per exemple, estan a l’ordre del dia. Les relacions dels Hernández cada dia són més sòrdides.

Secundaris com l’Ayala o la misteriosa tieta Clàudia, germana de Lola -secundaris que agafen protagonisme a mesura que avança la història- completen una novel·la en la qual diria que passen coses més o menys “normals” a persones “normals”. Intento explicar-me. Els casos que investiguen els Hernández, inclosa la desaparició de la Nora, podrien passar perfectament en qualsevol ciutat. De manera habitual, molts escriptors i escriptores aposten per situacions rocambolesques, d’aquelles que s’allunyen de la realitat i s’apropen perillosament cap a la ciència-ficció. Jo prefereixo les novel·les de “lladres i serenos”, amb personatges que pugui reconèixer i, si arriba el moment, també jutjar. Felicitats, Rosa.

“-Fantàstic. S’acaba d’esfumar la meva última esperança, que t’haguessis deixat el mòbil a casa teva –era la veu del seu pare, tal com indica el geolocalitzador.
L’embotiment va impedir que en Marc seguís el seus dos primers impulsos: estavellar el mòbil contra la paret i amagar-se sota l’edredó. No em veus, no hi soc.
-Què em controles la localització del mòbil?
-Per sort. Recordes on hauries de ser d’aquí a quinze minuts?"
La pausa del pare no esperava resposta.
-És que no em trobo bé. No sé què tinc. Un virus. Però si em necessites vinc. No trigaré gens. En menys de mitja hora...
-No, no passa res. En aquest cas ja ens apanyarem l’Ayala i jo.
-No, de veritat, que puc arribar de seguida..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La filla de la neu (Núria Esponellà)

En Marçal treballa en un museu d’història. Diria que en sap més d’àmfores que de persones. S’està recuperant d’una relació de parella tumultuosa. I ho fa escrivint un llibre per explicar la vida dels seus avis, que es van conèixer a Núria. Ell és un dels protagonistes de “La filla de la neu”, de Núria Esponellà (Celrà, 1959). Està publicat per Columna i té 272 pàgines. Una bona història vital, envoltada de misteri i de natura.

L’Enric era enginyer auxiliar del cremallera de Núria, que es va inaugurar el 1931, després de molts anys de feina. La Jana era cambrera de l’hotel i, amb el pas del temps, va aprendre a esquiar i també es va encarregar de fer classes d’aquest esport a nens i nenes. El seu no va ser un amor a primera vista. Va costar temps i esforços que acabessin aparellats. Tots dos eren molt tossuts. Quan l’Enric comença a escriure el llibre, els seus avis encara són vius; i s’hi entrevista sovint per conèixer la història de tots dos de primera mà. La Jana amaga un grandíssim secret, que el deixa corprès. L’Enric mai el va arribar a saber. Va preferir superar la difícil situació sola, mirant sempre endavant.

“La filla de la neu” ens relata una bonica relació d’amor amb el cremallera de Núria de fons: l’obra d’enginyeria amb més metres d’altitud de la península Ibèrica. Esponellà ens explica el procés creatiu d’en Marçal amb detall. El llibre inclou fragments dels diaris de la seva àvia, que sempre va voler deixar les coses clares, negre sobre blanc. Tot està molt ben explicat, amb un llenguatge que, malgrat les dificultats dels protagonistes, respira tranquil·litat. Com a missatge de fons, l’autora deixa caure que, avui dia, les xarxes socials, amb Instagram al capdavant, poden servir per posar en contacte persones que ni sabien que existien. Molt recomanable.

“La xarxa de coneixences que la meva àvia havia establert al llarg dels anys era sorprenent, i encara més la composició àmplia i variada dels perfils; la seva agenda tenia com a protagonistes una gran diversitat de dones de totes les edats.
De tant en tant ens interrompia alguna trucada per concertar una visita que passava a la cua d’espera. Una tarda havia vingut a saludar-la una esquiadora professional del club d’esquí alpí; l’endemà, la presidenta d’un col·lectiu feminista que la convidava a un acte de presentació d’un llibre. En una altra ocasió es va presentar una professora de la presó de dones de Wad-Ras amb qui l’àvia, als seus vuitanta-nou anys, havia col·laborat en diverses xerrades, parlant de la seva experiència de vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy