Les cendres a la piscina (Laura Gost)

Les persones canvien. De vegades, sense ni tan sols adonar-se’n. Canvia, i de quina manera, en Sebastià, el patriarca de la família que protagonitza “Les cendres a la piscina”, de la mallorquina Lara Gost (Sa Pobla, 1993). El personatge està inspirat en el seu avi patern. El llibre té 220 pàgines i és el Premi Proa de Novel·la 2023. Interessant relat sobre els vincles personals i les reaccions humanes. D’ella ja havia llegit "El món es torna senzill". 

En Sebastià passa de conrear camps a enriquir-se fent hotels pel turisme. De pagès a constructor, passant per picapedrer, en un tancar i obrir d’ulls. I com a conseqüència, ascendeix molt de pressa en l’escalafó social. Normalment, però, tot el que puja també baixa i l’home s’acaba arruïnant. Del luxós xalet de l’Alcanada al projecte fallit d’Es Pont. Abans de quedar-se sol com un mussol, es casa tres vegades. Amb la Catalina -amb qui va tenir els seus dos fills-, amb la Mercedes i amb la Leidi. Una mallorquina, una madrilenya i una sud-americana molt més jove que ell. I això que a en Sebastià qui li agradaven de veritat eren les alemanyes... Vides fugisseres que s’esmunyen entre els dits. Temps corredís.

Tots els capítols porten el nom d'un dels membres de la família, començant i acabant pel d'en Sebastià. D'entrada ja sabem com s'acomiadarà del món. La narradora no té cap problema per explicar-nos-ho. Sempre avança informació que desenvolupa, convenientment, més endavant. La seva prosa és amena, irònica i plena de color, amb uns personatges que semblen reals com la vida mateixa. En la novel·la té un pes important la Laura, neta del patriarca, amb una mirada diferent i més moderna que la de tots els altres. Una mirada, diria que molt semblant a la de l'autora, que ens permet seguir de primera mà els canvis viscuts a Mallorca i que estan lligats a l'evolució de l'economia i del turisme. 

"Potser en Sebastià se sent tot sol, davant la coca enfornada per un home que fa un any no coneixia i que li fa costat per raons que queden enfora de l’estimació. Tal vegada enyora la idea d’un pastís cuinat amb menys traça i amb més tendresa i fa una ullada a les cadires buides que enrevolten la taula amb el conhort que, com a mínim, aquesta vegada hi ha una força d’ordre major que estén la solitud arreu. Pot ser que pensi i senti totes aquestes coses, mentre bufa el vuitanta-u de cera vermella, però també és possible que en Sebastià es limiti a rovegar un tros de coca sense dir res, sense cap gràcies tampoc per a en Juan Manuel. Com a molt, una crítica culinària escarida: «No fa llarg, però es pot menjar», o alguna cosa així".

@Jordi_Sanuy

Donde no llegan las sombras (Jordi Llobregat)

Suposo que és força complicat entrar en la ment d'un assassí i descobrir per què mata. Saber quines són les seves motivacions podria ser molt útil per intentar aturar-lo i deixar-lo fora de circulació. Ho intenta l'agent de policia Álex Serra. Ella és la protagonista indiscutible de "Donde no llegan las sombras". El llibre té 477 pàgines i l'ha publicat l'editorial Destino. De l'escriptor Jordi Llobregat (València, 1971) ja havia llegit el thriller "No hi ha llum sota la neu", també amb Álex Serra en el seu eix central.

L'autor col·loca l'acció a la Vall Fosca, als Pirineus, on comencen a desaparèixer nenes, que troben mortes poc després, sense senyals aparents de violència. La primera vivia a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà, amb la seva tieta. Els seus companys d'escola li feien bullying. La troben a 300 quilòmetres de casa, en un gorg enmig d'un bosc, amb una corona de flors al cap. L'Álex Serra havia deixat la policia per intentar esbrinar què li havia passat a la seva germana. S'havia fet fonedissa, d'una manera sorprenentment semblant, vint anys enrere. Abans de deixar el cos, havia disparat a un company en acte de servei... Perdia el control amb facilitat. Ara, recupera la placa i la pistola per intentar donar un cop de mà.

Els escenaris escollits per Llobregat són foscos, carregats i plens de boira, amb muntanyes altes i llegendes màgiques que ho impregnen tot. De vegades costa diferenciar entre ficció i realitat. Perseguida pel seu passat, l'Álex haurà de treballar de valent per descobrir el lloc on no arriben les ombres, que és el títol d'aquesta novel·la negra tan àgil com addictiva. Descobrir-lo i salvar a la tercera nena desapareguda, com no va poder fer amb la seva germana estimada. En una de les subtrames, se'ns parla molt dels camps de concentració francesos on van anar a parar molts dels represaliats de la Guerra Civil Espanyola. Sortir-hi viu i sencer estava a l'abast de ben pocs. En definitiva, un puzle molt visual i amb acció il·limitada.

"Martina levanta la mirada. El sol empieza a esconderse tras las montañas. Pronto se hará de noche. Vuelve a mirar hacia sus compañeros de clase. Desde allí no pueden verla todavía, pero están ya muy cerca. Ve sus caras enrojecidas por el esfuerzo. Oye sus chillidos anticipando la diversión. Mira de nuevo hacia los árboles; justo entonces una ráfaga de aire se desliza entre sus troncos retorcidos y se oye una especie de gemido, lo que hace que recuerde otra vez las historias, y se estremece. Sin embargo, son los últimos gritos de sus perseguidores los que acaban por decidirla. Coge con fuerza el manillar y se interna con su bicicleta por el sendero. La maleza se cierra tras ella, como si nadie hubiera pasado por allí. Unos metros más adelante, las sombras del bosque la engullen y Martina desaparece".

@Jordi_Sanuy

Guinedell, comtessa de les pedres (Àfrica Ragel)

Gràcies a la filòloga catalana Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) he descobert la força i l'astúcia de qui va ser la mare de la primera dinastia comtal catalana. Ens ho explica a "Guinedell, comtessa de les pedres". Va viure a l'alta edat mitjana i va prendre decisions estratègiques, encara que després va ser ignorada per la història. El llibre té 351 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "Gran ocell de silenci". Guinedell és un personatge imponent, a qui aprecies des que fa la seva primera aparició en la novel·la. Té les idees clares i, malgrat viure en un món d'homes, sempre vol dir-hi la seva. No li agrada que la deixin de banda. De ben joveneta es casa amb el seu cosí Guifré I el Pilós i s'instal·la amb la família del seu marit al castell d'Arrià. Se l'estima bojament. Filla de l'abat de la Grassa, fins llavors havia estat molt feliç al lloc on havia crescut. Però ben aviat descobreix que en la seva nova llar la gelosia, l'odi i les traïcions impregnen les parets i intenten menjar-se-la viva. La seva sogra, de qui no és la favorita, està disposada a fer-la caure, a qualsevol preu. La dona s'ha fet gran i li molesta la competència, encara més si no la pot controlar.

Desconeixia que en l'època de Guinedell una dona pogués tenir tant de poder. Moltes vegades va anar per davant del seu marit, buscant aliats i reunint-se amb rivals. Sovint ho feia per iniciativa pròpia, sense que Guifré en sabés res. Confiava més en el poder de la paraula i els pactes que en les espases i les guerres. Ho demostra que la seva firma apareix al costat de la del seu marit en la majoria dels documents d'aquell temps. L'Àfrica ens fa arribar la història de la comtessa d'Empúries d'una manera molt entretinguda i visual. És un llibre ple d'intrigues i amb rabiosa activitat, on sempre passen coses. És fàcil imaginar-se les escenes de batalla, on la nostra heroïna mai no es fa enrere. Un bon homenatge a una comtessa fins avui oblidada, que ara demana pas. 

"Collia herbes. Les coneixia des que era ben petita; amb les fulles dels freixes es tractava el mal d’ossos, la gota, l’oligúria, el restrenyiment i la febre. Amb les dels pollancres i els àlbers, les afeccions urinàries i el mal d’esquena. Amb les branques de romaní bullides en aigua s’alleujaven les infeccions. Sabia destriar les que anaven bé per al maldecap, per a les sangs abundants, per a les berrugues... Amb les falgueres i les dolçamares es guarien els cops i les ferides, però calia anar molt amb compte amb la quantitat perquè eren perilloses.

Va ser aleshores quan va sentir els renills dels cavalls i els crits. Un home vestit amb robes bones donava ordres a una comitiva perquè marxés. A terra, damunt d’una capa, jeia una jove que s’abraçava les cames ensangonades".

@Jordi_Sanuy

Paranoia 68 supera el milió de visites

Aquest mes de novembre, Paranoia 68 ha complert 17 anys. L’aniversari ha coincidit en el temps amb la fita d’haver superat el milió de visites. En el moment d’escriure aquest post, eren 1.001.638. I el comptador continua sumant! Molt content. En aquest 2023, he afegit al blog un total de 80 llibres. Des de l’inici, ja n'he referenciat 1.021. Gràcies a totes i tots els que encara passeu per aquí. Suposo que ja sabeu que, des del mes d'agost d'aquest any, Paranoia 68 també té la seva versió a Instagram, sota el nom de @Jordi_Sanuy_llibres. També us hi espero. Fins aviat. ❤️

Amor sense món (Miquel Esteve)

“Amor sense món”, de Miquel Esteve (Móra la Nova, Tarragona, 1969), és un llibre apassionant. Té 381 pàgines, l’ha publicat l’editorial Navona i ens explica la desconeguda i complexa història d’amor entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, dues de les grans figures de la filosofia i del pensament europeu. Una història que es va allargar prop de cinquanta anys i va anar més enllà dels vincles terrenals.

La Hannah i en Martin es van conèixer a la universitat de Marburg, a Alemanya. Tenien 18 i 35 anys. Eren alumna i professor. Es van enamorar només de veure’s, i, espiritualment, ja no es van separar mai més, fins que ella va morir d’un infart, a Nova York, l’any 1975. Després dels primers mesos d’idil·li i que la noia el deixés, es van continuar escrivint i trobant. No podien passar l’un sense l’altra, tot i que hi va haver una etapa en què van estar quinze anys separats. Va ser una relació tumultuosa, plena d’obstacles i de dificultats. Per començar, ell estava casat. Quan li va confessar a la seva dona que li era infidel, la situació es va complicar encara més. L’Elfride Petri odiava a l'amant del seu marit. L’home va arribar a presentar-les, buscant una normalitat que mai no va trobar.

En Miquel Esteve ens explica els fets d’una manera exquisida i molt didàctica. La Hannah es va arribar a casar dues vegades, però va continuar enamorada d’en Martin. Tant en Günter Stern com en Heinrich Blücher -amb qui va tenir una relació espectacular- ho sabien. No els hi va amagar mai. La gran pregunta és com es van poder estimar amb tanta passió una sensible intel·lectual jueva i un nacionalsocialista que va arribar a militar en el partit de Hitler. En la primera part de la novel·la, l’autor alterna el període 1949-1950 (a Basilea) amb el que va de 1924-1925, a Marburg. En el primer, la Hannah es 'confessa' amb en Karl Jaspers, que va dirigir la seva tesi doctoral. En el segon, vivim en primera persona el naixement de la relació Arendt-Heidegger, que es converteix en eterna. 

“En Martin Heidegger havia passat a buscar la Hannah prop de la Universitat de Marburg i havien agafat una de les senderes que conduïa a les fagedes que envoltaven la vella ciutat universitària. Lluïa un sol resplendent i les falgueres omplien el sotabosc d’una verdor exhuberant. El desglaç hivernal havia acolorit ufanosament la vall del riu Lahn. Malgrat el sol, feia un ambient fesquívol, enganyós, el fred de la darreria de febrer. 

La Hannah tenia la passa més llarga; però, en Martin, que solia caminar amb les mans agafades a l’esquena, la tenia més enèrgica i de tant en tant havia de moderar-la per no deixar-la enrere”.

@Jordi_Sanuy

El infierno (Carmen Mola)

No cal anar a l’infern per trobar al dimoni. N’hi ha molts; i els tenim entre nosaltres. Com el que protagonitza l’últim llibre dels Carmen Mola, que és el mal fet persona. Es tracta d’un ésser menyspreable, d'aquells que sembren l’horror per allà on passen. “El infierno” és la seva segona novel·la negra històrica, després de "La bestia", amb què van guanyar el Premi Planeta l’any 2021. Té 477 pàgines i és molt pertorbador. L'ha publicat Planeta en castellà i Columna en català.

L’acció té lloc a Madrid i a l’Havana, coincidint amb l’aixecament de l’exèrcit contra la reina Isabel II. Els seus dos principals protagonistes, deixant de banda el ‘dimoni’, són la Leonor i en Mauro, que es veuen implicats en l’assassinat d’un soldat. Una ballarina i un estudiant de medicina que es coneixen en una situació extrema i viuen hores de neguit i de desesperació. Per evitar la presó, ella es casa amb un ric admirador, que la supera en edat i experiència, i se’n va a viure a Cuba. Ell hi viatja temps després, amb l’objectiu de localitzar-la. Comença a treballar en una plantació de canya de sucre, en règim d’esclavatge, després que l’enganyin vilment. Molts gallecs van caure en la mateixa trampa, quan anaven a la recerca d’un món millor.

Les aventures de la Leonor i en Mauro coincideixen en el temps amb una trama d’assassinats perpetrats amb un mètode ferotge i esfereïdor. La imaginació dels Carmen Mola no té límits. Avís per a navegants: la crueltat del seu ‘dimoni’ és superior a la viscuda a la tetralogia que formen "La novia gitana", "La red púrpura", "La nena" i "Las madres". Aventures addictives amb l'enfrontament aferrissat entre els esclavistes i els abolicionistes i una parella que lluita contra tot i tothom per intentar que el seu amor impossible arribi a bon port. Entre alguns capítols s’inclou un inquietant document -no en sabem l'autor fins al final- que denuncia la maldat extrema de l’àngel de les tenebres. Des de temps immemorials fa girar tothom al ritme de la seva música macabre. 

"Unos caballos irrumpen al galope por la calle Mayor. Tan pronto se giran, sorprendidas por el estrépito, ven cómo los guardias civiles descargan sus escopetas contra un grupo de gente que se arremolinaba en la Puerta del Sol. La sangre de algunos pintarrajea el aire mientras los gritos y el escándalo de otros que están sacando muebles viejos de no se sabe dónde, amontonándolos como barricada tras la que guarecerse, se mezcla con aquellos truenos que escuchó desde el balcón, que se repiten y que, ahora se da cuenta, no avisaban de ninguna tormenta, sino que eran cañonazos y lo que presagiaban era una batalla campal".

@Jordi_Sanuy