Medallas de chocolate (Carla Casals Solé)

Vaig conèixer la nedadora paralímpica Carla Casals (Barcelona, 1987) fa un munt d'anys. Sempre m'ha semblat un exemple d'esforç i d'instint de superació. És d'aquelles persones que generen bon rotllo. M'ha fet molta il·lusió saber que ha escrit un llibre, "Medallas de chocolate", i que tots els beneficis van destinats a la investigació científica per trobar una resposta a la ceguesa. Té 162 pàgines i l'ha publicat l'editorial Consciente.

En aquesta bonica i dura història, la Carla ens explica que tenia un somni: guanyar una medalla en uns Jocs Paralímpics. Ho va intentar de totes maneres, però no va possible. És per això que diu que les seves medalles són de xocolata. Ni d'or, ni de plata, ni de bronze. Sempre quedava quarta! Això només li passava als Paralímpics, perquè té 22 medalles en Campionats del Món, 8 en Europeus i ha batut quatre cops el rècord del món dels 200 metres papallona. La exnedadora -ara comunicòloga, coach, formadora i conferenciant- obre el cor al lector i li explica un munt d'intimitats: relacions de parella tòxiques, fisios i psicòlegs que no estan a l'altura, enveges amb rivals directes i aquella lluita per, tot i la ceguesa, arribar a tot arreu, sense deixar-se ajudar. Fins que un dia, com explica ella mateixa, va "petar".

Mentre tot anava aparentment bé, la frase preferida de la Carla sempre era "no passa res". Cada cop que la descartaven per alguna cosa o quan algú la decebia sempre pronunciava un dels seus simpàtics "no passa res" i seguia endavant. Fins que no va poder més. Per sort, va descobrir que l'ansietat se la menjava per dins i que calia canviar d'estil de vida. Encara hi era a temps. No sé si la Carla recordarà l'anècdota que explicaré tot seguit. Jo li deia que no passava res amb quedar quarta, que tenia moltíssim mèrit. Només n'hi havia tres millors que ella! L'any 2013 vaig escriure el llibre "Tu també pots", a quatre mans amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Vam entrevistar esportistes de primer nivell, entre ells una nedadora paralímpica amb medalles... i no a ella. Va ser llavors quan em va dir alguna cosa així: "Què, compten o no compten les medalles". Touché. Geni i figura.

"Habían pasado dos ciclos paralímpicos: ¡Ocho años de mi vida y dos oportunidades para hacer mi sueño realidad. Un sueño que ya no era solo mío, porque cada vez era más compartido. En ninguna de las dos ocasiones lo había alcanzado. ¿Iba a retirarme o seguiría persiguiéndolo". Era una pregunta que nunca me hice, pero sí me la hacía la gente. Imagino que pensaban que si ya no lo había logrado para qué tenia que seguir intentándolo, que era mejor que me dedicara a otra cosa, ya que además eso no me daba de comer. Pero los que ya estaban envueltos en esta locura y yo lo teníamos clarísimo: había que apuntar a Londres 2012".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El país de l'altra riba (Maite Salord)

Hi ha gent que és agraïda i gent que no no n'és. Persones fidels que mai no obliden que, quan més ho necessitaven, algú els va ajudar. Persones que sempre estaran a disposició del seu mentor, encara que, de vegades, pensin de manera ben diferent. És el cas d'en Daniel Gold, que arriba a l'Alger acompanyat del seu avi, fugint dels nazis. Allà, coneix un elegant colon francès, en Michel Bisset, que li regala una 'segona vida'. Un dia entra a la sastreria familiar, i tot canvia per a ell.

En Daniel i en Michel són dos dels protagonistes principals d'"El país de l'altra riba", el III Premi Proa de novel·la. Està escrita per Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) i és una història plena d'amor i d'esperança. En Michel és un pròsper home de negocis, propietari del luxós Cafè de París. Després d'uns anys de tranquil·litat, les lluites dels algerians per assolir la independència ho sacsegen pràcticament tot. En Daniel es troba enmig d'en Michel i de l'Omar, excombatent de les tropes franceses. L'Omar és cuiner del Cafè de París -del qual en Daniel és l'encarregat- i ferm partidari d'un Alger lliure. Tot el contrari que el seu cap. Intenta fer de pont entre els dos, però és imossible. Un altre dels personatges importants del llibre és la Isabel, una noia de Fort de l'Eau, població de la badia de l'Alger fundada i habitada per menorquins.

Precisament, el punt de partida del llibre és la sortida dels menorquins cap a Algèria. L'autora alterna la vida d'en Daniel amb la història d'amor impossible de la Marta amb la Hanna, cinquanta anys després, pels carrers de Barcelona, enmig de les manifestacions contra la guerra de l'Iraq. La primera és menorquina; la segona alemanya. Totes dues tenen secrets familiars difícils d'assumir i encara més difícils d'explicar. Són la llum i el dia. Les aventures del net del sastre i de les dues noies conflueixen al final del llibre. Evidentment, no diré com. La Maite ens presenta uns personatges que han perdut moltes coses, però que sempre troben l'amor i la solidaritat per intentar tirar endavant. Amb un estil àgil i molt visual, Salord també reflexiona sobre el turisme i ens porta amb mestratge per dos continents on, si t'ho proposes, tot és possible. M'ha agradat molt.

"N'Alfred i en Daniel van arribar a Alger poc després del desembarcament dels soldats americans. Des d'aquell moment, la ciutat es va convertir en la capital de la França en guerra i en el quarter general de Charles de Gaulle, que hi constituí el govern provisional de la pàtria no ocupada. El viatge d'avi i net havia estat llarg. De Bèlgica a terres franceses, on van viure amagats durant mesos, i d'aquí a l'altra banda de la mar. S'hi havien embarcat al port de Marsella just quan la Wehrmacht entrava a la ciutat i capolava el nucli antic, el barri de Pamier, sospitós d'amargar membres de la resistència. Gràcies a aquests, i als doblers que havien aconseguit salvar en sortir precipitadament de Brusel·les, els Gold van poder allunyar-se d'una Europa que fumejava entre runa i cadàvers. A l'horitzó només hi havia incertesa però era molt millor que el patiment de viure en una terra controlada pels alemanys i amb la mort sempre seguint-los les passes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un dulce olor a muerte

Els rumors són especulacions no confirmades. Com tot, tenen una finalitat determinada. I poden condicionar el comportament dels qui els escolten, que de vegades arriben a perdre l'objectivitat. De rumors, i de venjança que, en aquest cas, està servida en calent, ens en parla el mexicà Guillermo Arriaga (1958) a "Un dulce olor a muerte", novel·la curta (166 pàgines) que Belacqua va publicar l'any 1994. D'ell ja havia llegit "Salvar el fuego", "El salvaje" i "El búfalo de la noche". Cada cop més fan. 

Un matí qualsevol d'un dia qualsevol troben morta a l'Adela, la filla d'una família de "nous", que el govern ha portat a Loma Grande perquè treballin les terres expropiades als narcotraficants. Està totalment despullada i amb una ferida de ganivet a l'esquena. Quasi ningú la coneix -els "nous" no es fan massa amb la gent autòctona- però comença a córrer el rumor que era la xicota d'en Ramon Castaños, que porta un petit bar-estanc. Ell és el primer que es va apropar al cadàver. Inicialment, intenta dir que només la coneix de vista, que no hi té cap relació, però és incapaç de desmentir les afirmacions dels seus veïns, que no paren d'insistir. Ningú li fa cas. I ja posats, embolica que fa fort! En Justino Téllez, delegat 'ejidal' de la vila, s'ho mira tot sense massa preocupació, com en Carmelo Lozano, el corrupte cap de la policia rural de Ciudad Mante.

És un rumor que en Ramon era el xicot de l'Adela i també que "El Gitano" sigui el seu assassí. Rumors molt malintencionats que ni en Justino ni en Carmelo es molesten a investigar massa. Saben que aquesta vegada "El Gitano" és innocent, però callen. Les coses són complicades... En Ramon, que no tenia cap relació amb la morta, s'ha de venjar, per honor, d'un home que tampoc no estava vinculat amb el cas. Era en el pitjor lloc, en el pitjor moment. Com sempre, Arriaga va al gra, de manera directa i sense especulacions. La seva és una escriptura potent, crua i amb una veu que té una personalitat extraordinària. Ens dibuixa uns personatges torturats que cavalquen per la fina línia que separa la generositat de la misèria. Una barreja de gelosia, traïció, venjança i molta mort, que és impossible separar de la mateixa vida.

"Sepultaron a Adela en el antiguo cementerio, al borde del río Guayalejo y cerca del lugar donde la habían asesinado. Cavaron una fosa profunda para evitar que en tiempo de lluvias la arrastraran las caudas crecidas del río. Para muchos fue el entierro más triste que hubieran presenciado, incluso más que el de doña Paulita Estrada o el de don Refugio López, fundadores del pueblo. No hubo gritos ni lamentos. Puro silencio y una noche sin luna".

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

Sola (Carlota Gurt)

Totes i tots portem un animal a dins. De vegades en estat de letargia. De vegades massa despert. Suposo que es tracta de trobar el punt mitjà i no fer-nos més mal del necessari. És allò d'evitar el naufragi, encara que estiguis en un bosc. Lluny del mar. Ho intenta la Mei (de Remei), la inquietant protagonista de "Sola", la primera novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976). Té 381 pàgines (ella diu que són moltes menys) i està publicada per Proa. D'aquesta autora ja havia llegit el recull de contes "Cavalcarem tota la nit".

El llibre és un compte enrere que s'allarga uns sis mesos, entre abril i novembre. La Mei ens explica la seva història des de 185 dies abans d'un final amb alta càrrega psicològica. En primera persona. Va descomptant. A poc a poc. De manera lineal. A la Mei, que és traductora, la fan fora de la feina i ha d'intentar reinventar-se, això que figura que està tan de moda avui en dia. Decideix deixar a la seva parella a Barcelona, en Guim -amb qui diria que no van massa bé les coses-, i instal·lar-se en una masia solitària de Sorrius. Ho fa amb un únic objectiu: escriure una novel·la que li obri les portes del cel. La novel·la de les novel·les. No comptava que només arribar, passaria alguna cosa que ho complicaria tot una mica més. Si res pot anar pitjor que malament, hi anirà.

La Masia de Sorrius havia estat propietat de la família de la Mei. La seva mare, a qui mai no ha suportat, va acabar venent-la al Manel, que ara li lloga a ella. La dona es va fer famosa fent un anunci de minipimers. Zub-zub se sentia mentre ho picava tot. La mare, en Manel, en Flavi (un apicultor lletraferit) es preocupen molt per la Mei, que diuen que cada cop està més assilvestrada. Escriu i escriu, de vegades sense aturador. Cada cop més sola... I és que, per sobre de tot, la Carlota ens parla de les pors interiors, de la solitud i de les seves conseqüències. També de la força guaridora de la natura. I ho fa amb el "Solitud" de Víctor Català sempre de rerefons. Estem davant d'un llibre amb una llengua treballada, natural i amb una veu amb molt personal. Per cert, hi ha unes quantes escenes de sexe potentíssimes. Un llibre recomanable.

"Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’havien vist néixer. Al retrovisor, només la gran polseguera que aixecava la meva màquina al seu pas. En aquest lloc, els cotxes són fàbriques de nebuloses que t’impedeixen veure el que vas deixant enrere i, amb cada sot, el món sencer trontolla. 

A la fi, ha aparegut sobre el turonet, més petita i rònega del que recordava. Hauria volgut aparcar allà mateix i anar-hi corrents, amb els braços estesos, fins despullada, pujar descalça els quinze graons de pedra, però he vist la figura d’un home amb un gossot espellifat esperant-me a dalt de l’escala i m’he hagut de guardar l’esperit bucòlic per a un altre moment. 

Era el Manel, esclar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las hermanas de Borgo Sud (Donatella Di Pietrantonio)

L’Adriana apareix i desapareix sense avisar. Porta de corcoll a la seva germana, que sempre li treu les castanyes del foc. Sense dubtar-ho. Una germana, de la qual no n’arribem a saber el nom, que és la narradora de “Las Hermanas de Borgo Sud”, l’última novel·la de l'escriptora italiana Donatella Di Pietrantonio (Arsita, 1962). Té 256 pàgines, està traduïda al català per Nela Nebot i està publicada per Duomo Ediciones. D’aquesta autora ja havia llegit "La retornada".

De petites, les dues germanes de Borgo Sud eren inseparables. S’ho explicaven pràcticament tot. A cau d’orella. Complicitat màxima. La seva mare mai va estar massa per elles i es van haver d’espavilar. Totes dues eren molt impulsives i, quan et deixes emportar per motivacions naturals, és fàcil cometre errades. Les dues estan enamorades, però potser de la persona equivocada. La narradora es casa amb un odontòleg que, curiosament, és la professió de la Donatella. Es tracta d’un bon home, però un gran secret se’l menja per dins. L’Adriana s’aparella amb un pescador gitano, amb molts deutes i, de vegades, perillosament violent. Són dos amors que fan mal, però impossibles d'oblidar. Sobretot el segon, amb baralles i un fill pel mig. Quan l’Adriana reapareix a la vida de la seva germana, que viu a l’estranger, ho fa amb aquesta criatura, ben petita, i no en massa bon estat. Necessita que l’ajudi, un cop més...

No puc explicar el motiu, però hi ha un moment en què la narradora ha de tornar urgentment a Itàlia, a la localitat de Borgo Sud, que viu exclusivament de la pesca. Allà s'hi va tornar a instal·lar la seva germana, després de l'última desaparició. El mateix lloc on van créixer de petites. Di Pietrantonio ens regala una novel·la plena d’emoció, escrita amb el cor a la mà. L’autora italiana ens ho explica tot amb un estil transparent i de manera pausada. És veritat que la relació entre les germanes acaba sent freda i descarnada, però, quan cal, s'entenen. Estem davant d’un llibre poderós, molt íntim, que reflexiona sobre les relacions familiars en moments difícils. Sembla voler dir-nos que l’amor, si és vertader, sempre ressuscita. A “La retornada” tampoc no vam saber el nom de la narradora i la seva germana es deia Andrea. Podem parlar d’una continuació lliure?

“Quería dármelo en brazos, pero él juntó los labios como si fuera a llorar y me retiré. Miraba a su alrededor sin dejar de mover los ojos, oscurísimos. Fruncía por un momento la frente en un rictus y enseguida la distendía, tranquilizado por el contacto con su madre. Le tocaba curioso la cabeza rapada. Adriana lo cambió, tenía pañales en su bolsa, luego se desabrochó el camisón y le dio de mamar sentada en mi cama. Vincenzo tomó hasta saciarse, moviendo de vez en cuando la mano sobre el pecho veteado de venitas azules. No podía creer que mi hermana, tan delgada, fuera capaz de toda esa leche: un reguero fluía desde la comisura de la boca hasta el cuello del niño, que controlaba de reojo las hermanas de borgo sud 29 que yo mantuviera la distancia de seguridad. Ya tenía nueve meses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La comunitat (Helen Flood)

Un barri és tranquil... fins que deixa de ser-ho. Entre la classe benestant, també hi ha fets luctuosos. Per què hauria de ser diferent! Això que no hi passa mai res és pura fal·làcia. I sinó, que ho preguntin als principals protagonistes de “La comunitat”, l’última novel·la de l'escriptora noruega Helene Flood (1982). Té 425 pàgines, està traduïda al català per Laura Segarra Vidal i és una de les apostes clares de l’editorial Columna per aquesta tardor.

Quatre habitatges. Quatre famílies ben avingudes. Una bona comunitat a l’Oslo més burgès. Situació idíl·lica. La situació canvia quan assassinen en Jørgen, periodista d’investigació. El troben abocat d’esquena sobre l’ordinador del despatx, amb un tall al coll. La seva dona i la seva filla havien anat a passar el cap de setmana a una cabana. Des que arriba la policia, se centra a buscar al culpable entre els mateixos veïns. Segur que tots ells tenien algun motiu per matar-lo... Ja d’entrada descarten que ho hagi fet algun estrany... La narradora de la història és la Rikke, que tenia una relació molt ‘especial’ amb el difunt. Està casada amb l'Åsmund i té dos fills, l’Emma i en Lukas. Com la resta de veïns, no s’acaba de creure que el mal estigui tan a prop d’ella. Per què, pensant-ho bé, a la Rakke podem descartar-la. O també és sospitosa i ens està enganyant?

“La comunitat” és una novel·la addictiva, d’aquelles que comences i és molt difícil deixar. És del mateix estil que “La psicòloga”, amb què Flood també va atrapar al lector, convertint-se en tot un èxit de vendes. És molt més que un assassinat. L’autora reflexiona en veu alta de temes tan interessants com la maldat –que tothom porta a dins, per sort la majoria ben adormida-, la infidelitat, la mentida i la culpa. També deixa clar que, de vegades, sabem ben poques coses de les persones que conviuen amb nosaltres i ens envolten. A més a més de viure el dia a dia dels protagonistes, entre alguns capítols, podem llegir parts del llarg e-mail que la Rikke va enviar a la Fredly per explicar-li tot el que havia viscut amb en Jørgen. La Fredly, antiga amiga de joventut, és una de les policies que comença a encarregar-se del cas. Per cert, la portada del llibre és preciosa. Amb molta classe.

“Aquesta nit la casa no està tan silenciosa. Sento la Merete a dalt. Ella tampoc dorm. Jo amb prou feines ho he intentat, he perdut la fe que acabi funcionant. Estirada al llit, no faig sinó donar voltes. L’Åsmund ronca minuts després de recolzar el cap al coixí i sento una fiblada d’enveja, com si sols tinguéssim una quantitat limitada de son per repartir-nos i ell se n’hagués servit cobdiciosament sense deixar-me’n gens ni mica. Em dono per vençuda a dos quarts de dues, perquè quin sentit té”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Fora de joc a Montserrat (Màrius Serra)

La muntanya màgica de Montserrat, sempre envoltada d'un munt de llegendes, és l'escenari escollit per Màrius Serra (Barcelona, 1963) per col·locar als protagonistes de la tercera novel·la de la Sèrie Comas i Coma. Es titula "Fora de joc a Montserrat" i està escrita en col·laboració amb Oriol Comas i Coma (Barcelona, 1956). Es tracta d'un expert en jocs de renom internacional. Té 281 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, que pren el relleu d'Amsterdam.

El subtítol no pot ser més clar: "Novel·la ludocriminal". És per això que a la llibreria La Gralla de Granollers vaig trobar-la en la secció de novel·la negra, ben a prop de la trilogia de Juan Gómez-Jurado i dels èxits de Javier Castillo. I és veritat, estem davant d'un thriller a la catalana, amb escolans, monjos, embarbussaments i un munt de jocs de taula. Tot explicat amb un gran sentit de l'humor i l'enginy i els jocs de paraula que tan bé domina en Màrius. L'acció comença a Montserrat, on un grup d'experts en jocs de taula han d'escollir els cent millors de la història. La iniciativa està ideada per l'Oriol Comas, personatge real, com la gran majoria dels experts. La trobada s'ha batejat amb el nom de Ludocànon. Després de la pandèmia, cal impulsar activitats culturals per reactivar les visites al monestir.

De manera inesperada, els jocs queden en un segon pla per la mort del pare Mateu. Ràpidament es relaciona amb altres decessos recents de monjos que havien semblat accidentals. L'Oriol compta amb el suport de la seva neboda Sol -que és qui fa de narradora-, i del seu nòvio boomer, el periodista Garota, excap de premsa del Grup 69. D'inici, el Mosso d'Esquadra encarregat d'aclarir els fets no fa massa cas de les esbojarrades teories d'en Comas, però després s'adona que potser podria tenir raó. Els fets actuals s'intercalen amb les aventures d'un grup d'escolanets de Montserrat, als anys setanta, presentats per un narrador omniscient. No es descarta que els crims actuals estiguin vinculats amb els abusos sexuals de l'església. De fet, aquest any 2021, i això no és novel·la, una nova denúncia va sacsejar l'abadia...

"— Montserrat no és allò que tu miraves, Montserrat és això que estàs veient —diu el tiet Comas i encabat em busca els ulls pel retrovisor des del seient del copilot —. El teu avi Josep recitava trossos sencers del poema de Montserrat d’en Sagarra, que era llarg i una mica pesat, però jo els únics versos que recordo són aquests. — Són xulos —li responc des del seient del darrere —. No els acabo d’entendre però sonen bé. El tiet vol que li digui oncle, però a mi oncle em sona a pel·lícula còmica i al final sempre li dic com tothom, el Comas. Això de l’avi Josep ens ho explica mentre pugem al monestir a passar tres dies en un dels seus saraus del món del joc. Aquesta vegada ha organitzat una reunió d’experts per triar els cent millors jocs de la història i ha batejat les jornades amb el nom de Ludocànon".

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

Disset esclats (Maria Àngels Viladot)

Disset dones entre els 50 anys i els setanta i escaig. Disset vivències personals que les han marcat, impressionat o emocionat. Disset històries que han servit de base a Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951) per escriure els seus “Disset esclats”, publicats per Stonberg Editorial. Són 248 pàgines plenes de sentiments, amb pròleg d’Olga Xirinacs. D’aquesta autora ja havia llegit el seu anterior llibre de contes, titulat "La fúria de Fandango i altres relats".

M’ha tornat a quedar la sensació que Viladot té una escriptura 'tranquil·la'. Ens explica les coses de manera senzilla i amb molt de respecte per tot i tothom. Són coses que ens haurien pogut passar perfectament a nosaltres mateixos. És força fàcil implicar-se i gaudir de la lectura, sense pressa. Hi ha diversos relats relacionats amb la Guerra Civil i els anys posteriors, com “Bienvenido, señor governador civil y jefe provincial del movimiento”, “José García Barrio, 46, jornalero”, “I si el meu pare era un maqui?” i “Ai, senyor bisbe, sí que em sap greu...”. En tots ells, es denuncia el franquisme i les seves atrocitats, amb assassinats que van quedar impunes i detencions il·legals. L’església mirava cap a una altra banda, més preocupada d’esbroncar a una nena que anava en pantalons curts que de temes realment importants.

A “Disset esclats” també hi ha un ampli grup de contes vinculats amb diverses malalties -que els protagonistes afronten amb optimisme- i també amb la mort . Són aquests: “Si no la vols me la quedo jo” (una nena amb síndrome de Down), “Rebel sense causa o el barrufet rondinaire” (un nen amb dificultats per llegir i escriure), “Fets inesperats” (una malaltia que ho canvia tot), “Jo estic com al cel” (un terrible accident de moto”), “Injustícia” (un metge de renom traspassa en la flor de la vida) i “Renéixer”, amb la pandèmia del Coronavirus en el seu eix central. A “La fam de trofeus” (amb problemes a l’hora de coronar un pic) un grup d'excursionistes es lliuren d'una perillosa per ben poc. De la resta, hi ha dos contes que ens parlen de París: “Una maleta amb classe” (es pot ser hippie i tenir estil a la vegada) i “Un viatge llampec”, amb dues noies joves fent autoestop i amb un benefactor molt especial.

Completen el llibre “Diari d’una cibernauta” (amb munt de hackers de protagonistes), “The times they are a-changin’” (amb un maoista i una psuquera plantant cara al poder establert), “Tinc mal de fill” (una dona escrivint al seu fill egoista) i “El sotrac decisiu”, un dels que més m’ha agradat. S’ha de trobar la pau i la llibertat a qualsevol preu, i a on sigui. Mai és tard. Als maltractadors, ni aigua! Haurien de desaparèixer com abans millor d’aquesta societat malalta. Un llibre recomanable.

“Europa tenia un atractiu tan llaminer, sobretot la ciutat cultural de París, que ens hi emmirallàvem. Havia acabat els exàmens universitaris de final de curs. Les vacances d’estiu les tenia a l’horitzó proper i, amb el meu grup d’amics, amb els quals feia la meva vida universitària, vam projectar un viatge de final de curs a París. Els més agosarats, amb autoestop i, els altres, teníem l’opció d’anar-hi en tren. Ens trobaríem a l’estació de França, tal dia i tal hora. Agafaríem el tren que ens portaria a l’estació ferroviària de Portbou, el poble que hi ha al límit nord de la Costa Brava. Allí, agafaríem un altre tren i... directes a París!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy