La química de l'odi (Carme Chaparro)

Brillant. És el primer qualificatiu que em ve al cap després de llegir “La química de l’odi”, de Carme Chaparro (Barcelona, 1973). Està publicat per Columna, té 430 pàgines i l’he devorat en cinc dies. La seva protagonista principal és l’Ana Arén, inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. No sé si és un homenatge a la politòloga d’origen jueu Hannah Arent o només una casualitat.

L’Ana s’incorpora a la feina després d’uns mesos de baixa, en què va estar més a prop de la mort que de la vida. El seu anterior cas, explicat en el primer llibre de l’autora (“No soy un monstruo”), la va deixar sense forces. Mai s’hauria imaginat que la seva amiga Inés, periodista de successos, acabaria empresonada per assassinat. La Inés torna a aparèixer a “La química de l’odi”, un thriller intel·ligent i amb molts punts d’interès. Chaparro ens parla de colors ‘històrics’ (amb visita al Museu del Prado inclosa), de televisió, i dels nens robats del franquisme. Tot per donar-li un embolcall de qualitat a la història, que comença amb l’assassinat d’una de les dones més famoses d’Espanya.

La Duquessa de Mediona, fixa en les revistes del cor, apareix morta el mateix dia que l’Ana torna a treballar. Una casualitat? El culpable volia que fos ella qui investigués el cas? L’Ana acaba d’arribar i encara no coneix al seu equip. No sap en qui pot confiar i en qui no. També desconeix si els sentiments que desperta ella entre els seus col·laboradors. L’únic que té clar és que el seu cap, en Ruipérez, no la suporta i que farà tot el possible per carregar-se-la. Hi ha diversos sospitosos, i tots estan molt ben connectats: amb la política, la televisió, el futbol, les xarxes socials i, fins i tot, la casa reial. La Duquessa els tenia collats a tot, d’una manera o l’altra. Tenia un poder inesgotable. Fins que van acabar amb ella... Qui ho va fer? I per què? Ho descobrim al final del llibre.

La mort de la Duquessa no és l’única que ha d’investigar l’Ana Arén. Ben aviat apareixen més cadàvers, no explicaré on ni en quines circumstàncies, i s’ha d’esbrinar si estan relacionats amb l’anterior. Hi ha un patró comú? Estem davant d’un assassí en sèrie? Hi ha missatges ocults? Per intentar esbrinar-ho tot, la inspectora en cap, emocionalment tocada, ha de lluitar contra tot i tothom, inclòs en Ruipérez, que et cau malament des del moment que entra en acció. A l’Ana li van matar la mare quan era petita i, potser per això, acaba convertint-se en policia. La història que té entre mans li obrirà ferides que tenia ocultes en un costat del cervell. Per desgràcia, el passat sempre torna... i per res bo.

La química de l’odi” m’ha semblat un llibre molt interessant i documentat. La definició que fa d'aquest profund sentiment d'aversió, que va intercalant en diverses parts del llibre, fa posar els pèls de punta. La història dels colors, del marró, del vermell i del verd, m’ha deixat sense paraules. Fa servir un llenguatge àgil i directe, amb uns personatges molt ben treballats. Tot el que gira al voltant de la televisió, i de les noves tecnologies, ho explica amb tot luxe de detalls. Es nota que domina el tema i que se sent còmode. “No soy un monstruo” serà una de les meves properes lectures. Vull saber més coses de l’Ana, però, sobretot, de la Inés.

“Creem l’odi del no-res, el fem créixer i ens el guardem com un pes de plom a la boca de l’estómac. Una energia gratuïta i autorenovable amb una potència de destrucció brutal. Ens fa sentir poderosos. Clarividents. Perquè l’amor ens torba però l’odi ens fa tornar sagaços.
I llavors aprofita qualsevol escletxa per fer mal.
El que l’odi estava a punt de fer no era tan difícil, només havia d’aprofitar la força devastadora de la seva ràbia. Sabia que mai ningú s’havia proposat una cosa així, i al principi li va semblar que el que estava pensant era una bogeria. Però tenia la intel·ligència, el temps i sobretot l’odi suficient per aconseguir-ho.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El diari de la Míriam (Míriam Rawick)

Angle editorial ha publicat “El diari de la Míriam”, un llibre commovedor. La seva protagonista és la Míriam Rawick, testimoni de la guerra de Síria. Va començar escriure el seu diari personal al mes de juny de 2011, amb només set anys, i va continuar-lo fins al març de 2017, quan ja en tenia 13. Ara, s’han publicat les seves reflexions, amb el suport del periodista francès Phillipe Lobjois. El llibre té 255 pàgines.

La Míriam és filla d’una família cristiana armènia d’Alep. Vivia al barri de Jabal Saydé i era una nena feliç. Anava a l’escola, jugava amb la seva germana i les seves amigues i sortia a comprar amb la seva mare. Hi havia de tot i força. Però, en poc temps, i per culpa de la guerra, es va passar del paradís a l’infern. I, com a conseqüència, ella va perdre una bona part de la seva infantesa. Alep, Ciutat Patrimoni de la Humanitat, va quedar totalment destruïda i la nena no entenia res. Com tantes altres famílies, la de la Míriam va haver de marxar per les amenaces d’Estat Islàmic. El desembre del 2016 els Rawick van tornar a Alep, per veure què quedava de la seva antiga vida. Va ser llavors quan va confiar els seus records i el seu diari personal a Lobjois.

Les reflexions de la Míriam fan posar els pèls de punta. Podem veure, de primera mà, com es complica tot. En uns mesos, passa de fer una vida aparentment normal a sobreviure, i encara gràcies. No pot anar a l’escola amb regularitat (i quan hi va ha de fer esforços titànics per desplaçar-se), s’acaben els aliments i veu com segresten i fins i tot maten a algun familiar seu. El futur és molt incert. Han de viure amb talls de llum i gas constants, canviar de casa uns quants cops, veure com cada cop arriben més persones desplaçades de poblacions properes; tot buscant una mica de tranquil·litat... En definitiva, que tothom intenta buscar-se la vida com pot. I no és fàcil.

En els escrits de la Míriam té un protagonisme important la televisió. Ella i la seva germana sempre volen veure dibuixos, el seu pare veure notícies, per saber com evoluciona la guerra. S’hi pot passar hores i hores. Quan no hi ha electricitat es queda sense tele i l’angoixa augmenta considerablement. Rebre notícies de primera mà no és fàcil. Llegir el llibre de la Míriam et fa pensar en “El diari d’Anna Frank”. El temps passa, però l’horror continua. Cap nen ni cap nena hauria de créixer envoltat de bombes i desesperació. Hauria de jugar; i res més.

“Avui ens hem passat el dia al soterrani de l’escola. Hi hem baixat a l’hora d’esbarjo perquè han començat a caure obusos. Quan s’ha sentit el primer, les finestres de l’aula han tremolat. La mestra ens ha posat en fila mentre en queien més.
Al cap d’un moment, quan ens disposàvem a baixar, el gran vidre que hi ha al costat de l’escriptori de la mestra ha esclatat. Tots hem començat a cridar, fins i tot la mestra.
El director ha vingut corrents i ha dit quer calia baixar, de pressa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El guardián de los objetos perdidos (Ruth Hogan)

La Laura és la secretària personal de l’Anthony Peardew, un escriptor que col·lecciona objectes perduts. Els etiqueta i els guarda amb molta cura en una habitació de casa seva. Paral·lelament, l’Eunice treballa per en Bomber, un prestigiós editor que també viu sol. Les dues dones estan dedicades amb cos i ànima a la feina i senten una passió infinita pels seus caps, que són com de la família. Què farien sense ells?

A “El guardián de los objetos perdidos”, Ruth Hogan (Bedford, Regne Unit) ens explica les aventures d’aquestes dues dones, que coincideixen en la part final del llibre. Està publicat per Duomo Ediciones i té 382 pàgines. L’autora fa servir un estil àgil, directe i, sobretot, molt optimista. Els seus protagonistes mai perden l’esperança i intenten afrontar els problemes amb determinació. Perden persones que estimen, passen per divorcis salvatges, pateixen malalties degeneratives... però busquen una solució per cada desgràcia. La major part de l’acció recau en la Laura, a qui l’Anthony fa un encàrrec molt especial: ha d’intentar retornar als seus propietaris legítims els objectes perduts que ha emmagatzemat amb el pas dels anys.

Per complir l’encàrrec, la Laura té la col·laboració d’en Freddy, el jardiner de Padua, que és el nom de la casa on viuen. També l’ajuda una veïna seva, la Sunshime, una noia amb síndrome de Down molt espavilada. Ella mateixa s’ha batejat com la danzarina. L’Anthony va començar a recollir objectes el mateix dia que va morir la Therese, amb qui estava a punt de casar-se. La va perdre a ella i, poc abans, un medalló que la seva promesa li havia regalat. La Therese ja no hi és, però tot fa pensar que el seu esperit continua molt present, protagonitzant tot un seguit de ‘malifetes’. La Laura intenta descobrir què vol per intentar satisfer-la. Aquest to ‘sobrenatural’ li dona al llibre un embolcall força curiós, proper al compte de fades.

Hogan omple la seva novel·la de referències cinematogràfiques. En Bomber i l’Eunice parlen entre ells amb parts dels diàlegs de les seves pel·lícules preferides, com “Algú va volar sobre el niu del cucut” (1975), “La gran evasió” (1963) o “Top Gun” (1986). També esmenta alguns cantants, com és el cas de David Bowie. Els protagonistes estimen el cinema, la música i també els gossos. En Bomber n’acaba tenint dos: en Douglas i la Baby Jane; i la Laura un, a qui la Sunshine bateja com Zanahoria. Els tres, que són adoptats, tenen força pes en el llibre. Els seus amos els tracten amb molt d'amor. Només hi ha dos personatges amb un perfil tòxic, la Portia (germana d’en Bomber) i l’exmarit de la Laura. Els llibres que escriu l’Anthony contenen petits relats al voltant dels objectes que altres han perdut i que ell guarda com si fossin petits tresors.

“El cielo nocturno del verano era un lienzo negro acribillado por multitud de puntos luminosos. Todavía hacía calor cuando Anthony recorrió el senderó que conducía a la rosaleda, aspirando el cargado perfume de las preciadas flores que había plantado todos aquellos años para Therese desde que se habían instalado en la casa. Había ido andando hasta el buzón y sus pasos habían resonado suavemente en las vacías calles del pueblo. La carta que se había enviado era el punto final de su historia. Su abogado se la entregaría a Laura cuando llegara el momento. Ya estaba preparado para macharse.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Susqueda (Miquel Fañamàs)

No recordo haver llegit cap llibre sobre una catàstrofe natural, que és el que s’explica a “Susqueda”, del periodista gironí Miquel Fañamàs (1948). M’ha sorprès positivament. Té 299 pàgines i està publicat per Columna. Es basa en un relat breu, del mateix autor, que va guanyar el Premi de Narració Curta Just M. Casero, l’any 1981. L’acció passa en set dies horribles, impossibles d’oblidar pels seus protagonistes.

Un terratrèmol a prop d’Amer provoca esquerdes irreparables a Susqueda, que rebenta i deixa escapar milions de metres cúbics d’aigua. Com a conseqüència, la gran onada que es produeix inunda tot el que troba en el seu camí, inclosa una bona part de la ciutat de Girona. La novel·la ens explica l’abans, el durant i el després de la tragèdia. Tot comença quan dos tècnics de l’empresa propietària del pantà pugen a Susqueda i veuen que els desperfectes provocats pel moviment sísmic són importants. Fan tot el possible per arreglar-los, amb el suport de tot un munt d’operaris, però des d’un primer moment veuen que serà pràcticament impossible. Necessitarien un miracle! Paral·lelament a aquest intent de reparació, les autoritats competents comencen a preparar-se per posar en marxa una evacuació que sembla inevitable.

Un dels principals personatges d’aquesta bona història és el periodista Oriol Rovira, que està al càrrec d’un blog que es diu Llambordes de Girona. N’estava fart d’haver de complir ordres i de rebre pressions de polítics i anunciants i va decidir establir-se per ell mateix. Compta amb molt de prestigi i un bon nombre de seguidors. Una ex-parella de l’Oriol li passa tota la informació que té sobre Susqueda i li demana que la publiqui. La Marta vol que la gent sàpiga la veritat i no només una part. Que quedi constància que la situació és greu i irreversible. Els seus caps han optat per intentar rebaixar la tensió i explicar una versió edulcorada dels fets. L’Oriol decideix fer-li cas i es converteix en la principal font per seguir el conflicte de ben a prop. En aquesta catàstrofe, els blogs i les xarxes socials tindran un pes determinant.

Fañamàs dona a la història un embolcall força atractiu. Ha incorporat nous elements a mida que escrivia la novel·la. Fa referència, per exemple, al doble crim del pantà de Susqueda i l’ascens de l’equip de futbol del Girona a Primera Divisió. Tampoc no s’oblida de la branca gironina de l’anomenat cas del “tres per cent”. En la part del Girona hi he intuït un to un pèl còmic, no sé si era la seva intenció. L’entrenador Pablo Marín (per Machín) demana a la plantilla que col·labori activament en el procés d’evacuació. El capità Àlex Granell es converteix en Àlex Pradell i dirigeix les operacions. Molts dels habitants de les poblacions afectades no s’acaben de creure que Susqueda s’ensorri. Es neguen a sortir de casa i a abandonar les seves possessions. Greu errada... També és molt interessant veure la gestió de la crisi que fan els polítics i les conseqüències de la tragèdia.

“Però una cosa eren els plans que s’estaven elaborant i l’altra la realitat del moment i la situació de pànic col·lectiu que s’estava creant. Les policies locals, tot i l’ajuda que rebien d’altres cossos i forces de seguretat, tenien seriosos problemes, ja que només perquè la població fes cas de les instruccions que els donaven sinó per fer arribar nítidament el missatge d’un perill imminent. -Hi ha perill d’esfondrament de la presa de Susqueda! Qui tingui parents o amics a pobles o ciutats segures que hi vagi fins que el perill hagi passat. Cal consultar les vies d’evacuació segures! Els que no tinguin possibilitat de refugi, si us plau, com a mesura de prevenció és important que surtin de les cases i es vagin concentrant als punts que indicarà la policia per dirigir-se immediatament a les muntanyes i turons que estan fora de perill. Això no és un simulacre. No és un simulacre!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Només nit (John Williams)

Hi ha episodis traumàtics que poden marcar tota una vida. Queden amagats en un racó fosc del subconscient i apareixen quan menys t’ho esperes. I si no, que li preguntin a l’Arthur Maxley, protagonista de “Només nit”, del nord-americà John Williams (1922-1944). Té 141 pàgines i està publicat per Edicions 62, amb traducció d’Anna Llisterri. D’aquest autor ja havia llegit “August” i el sensacional “Butcher’s crossing”.

L’Arthur és un jove amargat que sobreviu com pot, gràcies als diners que rep setmanalment del seu pare. El manté però no tenen cap tipus de relació des de fa anys. Fins que un dia, quan menys s’ho espera, li arriba una carta d’ell proposant-li una cita. Està de visita a la ciutat i li demana que sopin plegats. El noi dubte, però acaba acceptant. La cita està plena de retrets. L’Arthur troba a faltar a la seva mare i culpa al seu pare de tots els seus mals. Fins al final del llibre no descobrim què va passar exactament entre ells, tot i que ho intuïm ben aviat. Després de l’àpat, marcat per la por i l’aversió, el noi entra en un local nocturn i comença a gaudir d’una nit plena de música i d’alcohol, sobretot d’alcohol. Allà coneix una noia que també ha begut més del compte...

En el decurs de la cita, l’Arthur no deixa de pensar en la seva mare i, sense voler-ho, li venen al cap tots els detalls de la sòrdida història que va viure quan només era una criatura. Ha passat molt de temps, però no ha oblidat. Porta la marca del costat fosc i no pot treure-se-la de sobre. I, per desgràcia, moltes vegades, les persones reaccionen d’acord amb els models viscuts i establerts, encara que no siguin els més adients. En Maxley està perdut i ho acaben pagant els altres. Com és habitual, en Williams ens regala una prosa sòbria i elegant, plena de matisos. El personatge del noi està molt ben treballat i, des d’un primer moment, pateixes amb ell. No s’ha sabut sobreposar a les circumstàncies... i així li va. Un llibre intens i curt, que pot llegir-se d’una tirada. Tot un encert.

“Al cap d’unes quantes hores, quan va haver deixat la vorera i va traspassar la porta giratòria de l’Hotel Regency, els espetecs i l’enrenou dels carrers de la ciutat es van transformar ràpidament en el soroll esmorteït del vestíbul. Es va quedar un moment dret a l’entrada, orientant-se. Aleshores va travessar la sala, caminant com si fos un intrús en un món ple de vida i tanmateix despersonalitzat. Es va dirigir a una escala que portava a un amfiteatre rectangular que emmarcava i permetia observar la platea febril del vestíbul. Des d’allà es va convertir en un xiuxiueig atenuat. Si mirava cap avall, veia només un mar anònim d’humanitat, i de cap manera no li semblava que el formessin persones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La decadència del Nero Golden (Salman Rushdie)

Segur que ‘reinventar-se’ és una de les paraules més utilitzades dels últims anys, sobretot des que la crisi va estar a punt d’enfonsar-ho absolutament tot. Doncs de donar un nou valor o sentit a la vida en parla Salman Rushdie (Bombai, 1947) a “La decadència del Nero Golden”. La traducció és de Marc Rubió i està publicat per Proa. Té 445 pàgines i suposa la tornada al realisme de l’escriptor dels polèmics “Versos satànics”.

Amb l’objectiu de deixar enrere el passat i reinventar-se, els Golden arriben a Manhattan i s’instal·len als Gardens. Són quatre, el pare, que es fa dir Nero, i els seus tres fills: en Peyta, l’Apu i en Dionís, a qui tothom acaba coneixent com a D. Són multimilionaris i fugen de Bombai, on va morir la mare, en un atemptat terrorista. Fins al final del llibre no descobrim perquè els Golden han de marxar a corre-cuita del país que els va veure néixer i créixer, tot i que ho intuïm. Des que arriben a Nova York, la família desperta molt interès en el veïnat, sobretot a en René, que viu amb els seus pares. Té 20 anys i, des d’un primer moment, veu clar que la història d’en Nero i companyia li servirà per rodar la seva primera pel·lícula. A poc a poc va apropant-se a ells fins a convertir-ser en un ‘membre’ més de la família....

Els Golden no són fàcils, més aviat el contrari. En Neró és un home prepotent, que mana molt i deixa poc marge de decisió a les persones que l’envolten. El fill gran, en Peyta, té por als espais oberts i es passa tot el dia a casa, sense sortir de la seva habitació. El segon, l’Apu, veu fantasmes pertot arreu. El passat a Bombai el té tenallat i, segons veiem, acaba influint en tota la seva obra pictòrica. És un artista emergent. El petit, en D., té greus problemes d’identitat de gènere. No sap qui és realment ni qui vol ser. La seva xicota intenta ajudar-lo, però no ho aconsegueix. Un altre personatge clau del llibre és la Vasilisa, una jove russa, amant dels diners i de la fama, que engalipa al Nero a través del sexe i de la passió. La veritat, però, és que tots dos saben perfectament a què juguen. Les regles estan marcades.

“La decadència del Nero Golden” comença el dia en què Barak Obama es converteix en president dels Estats Units. El llibre té un alt contingut polític. En la seva part final hi ha moltes referències a un malvat de còmic, el Jòquer, que lluita per convertir-se en el successor d’Obama. Rushdie el presenta com el boig del pèl verd i li dedica un munt de crítiques. Tothom té clar que es refereix a Donald Trump, tot i que no l’anomena en cap moment. La seva rival és la Batwoman, l’alter ego de Hillary Clinton. Les referències literàries (amb “El Gran Gatsby” al capdavant) i, sobretot, les cinematogràfiques són constants. Són moltes les pel·lícules, els directors, els actors i les actrius que esmenta, demostrant que la seva cultura audiovisual és inacabable. Una grandíssima obra. Literatura d’alta volada.

¿És possible que el mal coexisteixi amb el bé? I, si és així: ¿a què queda reduït el significat d’aquests termes quan se’ls empeny a formar una aliança tan incòmoda i potser irreconciliable? Potser, vaig pensar quan el bé i el mal se separaven tots dos es tornaven igual de destructius, de manera que el sant es convertia en una figura tan esfereïdora i perillosa com el canalla infame. I que, en canvi, quan l’honradesa i la maldat es combinaven en les proporcions adequades, com el whisky i el vermut dolç, s’aconseguia el clàssic Manhattan de l’animal humà (sí, amb un rajolí de bíter i una mica de pell de taronja –doneu aquests ingredients la lectura al·legòrica que vulgueu, i als glaçons també-). Però sempre he tingut dubtes sobre aquesta noció del ying i el yang. Potser la unió dels contraris que formava la naturalesa humana era només el que els éssers humans es deien a ells mateixos per justificar i defugir les seves imperfeccions.”

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy