Un altre home que busca la redempció

Nicolas Cage no forma part dels meus actors preferits, però hi ha tres pel·lícules seves que considero imprescindibles: “Arizona baby” (1987), “Leaving Las Vegas” (1995) i, sobretot, la sensacional “Adaptation (El ladrón de orquídeas” (2002). Després d’uns quants fracassos consecutius, Cage, que el 7 de gener va complir mig segle, ha tornat a encertar-la. Fa un paper dramàtic convincent.

A “Joe”, l’actor de Long Beach interpreta a un home amb molt de caràcter. Un home que ha de lluitar contra ell mateix, tots i cadascun dels dies de la seva vida, per no acabar a la presó. Com diu en un moment de la pel·lícula, sobreviu gràcies al seu autocontrol. Beu, és força violent i té un nodrit grup d’enemics, cultivat al llarg dels anys. No té parella fixa i viu amb un gos perillós. Anys enrere ja va estar un parell d’anys tancat, per un enfrontament amb la Policia. Ara està més o menys net, però hi ha un parell d’agents que li busquen les pessigolles amb insistència. Caldrà veure quant temps aguanta. Podríem dir que en Joe és un perdedor. Potser no ha comès moltes errades, però sempre les ha pagades molt cares.

El pitjor de “Joe” és que m’ha provocat una sensació continuada de déjà vu. La seva és la història d’un home, un altre -i he perdut el compte-, que busca desesperadament la redempció. En el seu cas, ho farà intentant salvar a en Gary, un noi de quinze anys a qui el seu pare -un borratxo sense sentiments- pica dia sí i dia també. En Gary podria defensar-se, però no ho fa. Al nano l’interpreta Tye Sheridan, un actor amb moltíssim futur al davant. A Venècia va guanyar el premi al millor intèrpret jove. Va debutar a “El árbol de la vida” (2011) i a “Mud” (2012) ja va fer tota una exhibició. Atenció amb la dada: té sis pel·lícules a punt d'estrenar. Precisament, en el marc de l’esmentat déjà vu, m’ha vingut al cap la citada “Mud”, on l’home que lluita contra ell mateix és Matthew McConaughey. Sheridan fa un paper similar.

Del repartiment de “Joe” també destaca Gary Poulter, que dóna vida al pare, un home a qui odies des que surt per pantalla per primer cop. Personifica el mal en estat pur. El director de la pel·lícula, David Gordon Green, sap transmetre’ns amb encert el patiment d’en Joe i d’en Gary. Un patiment que els uneix per sempre. Fins ara, Gordon Green havia destacat per comèdies esbojarrades, de l’estil de “Superfumados (Pineapple Express)”, 2008. No és una gran pel·lícula, però són dues hores de cinema força entretingut.

"JERSEY BOYS"

No és una pel·lícula rodona i està lluny dels millors Eastwood, però amb "Jersey Boys" m'ho he passat pipa. Els The Four Seasons de Frankie Valli enganxen! El grup es va fer popular en els anys 60. Una de les seves millors cançons és "Can't Take My Eyes off You", de Bob Crewe i Bob Gaudio. Després d'ells, l'han interpretat un munt d'artistes, com Pet Shop Boys , Gloria Gaynor o The Boys Town Gang.

"Jersey Boys" és l'adaptació d'un musical que va triomfar a Broadway, amb premi Tony inclòs. Ens explica la formació, consolidació i trencament d'un grup de quatre nois de Nova Jersey, a qui la música va salvar de la perdició. De fet, en els seus inicis, alguns dels seus components van entrar i sortir constantment de la presó. Estaven massa a prop de la Màfia! El paper de Christopher Walken, que dóna vida al protector del grup, és espectacular. També és molt convincent el paper de John Lloyd com a Frankie Valli. En l'obra de teatre esmentada abans, també l'interpretava ell. No el conexia ni a ell ni als seus companys de repartiment.

La pel·lícula, que dura 134 minuts, passa francament bé. La imatge està molt cuidada, com en tots els títols de Eastwood, i les cançons -cantades amb veu de falset- són, com a mínim, curioses. Amor, passió, gelosia -molta gelosia- i fins i tot odi són alguns dels sentiments que es barregen en pantalla. Com a drama musical, funciona. No sé si cal demanar-li més coses. Recomanable.

"CUENTOS DE BARCELONA"

"Bárbara, Celia, Mariona y otros cuentos de Barcelona" és un llibre de vint relats escrits per Àlex Barberan, Isaac Pachón, Laura S. Abad i Mark Olsson. Té 140 pàgines i ha estat publicat gràcies a una iniciativa a Verkami, la plataforma de crowdfunding per a projectes creatius. Tots els contes passen a Barcelona. La ciutat és el vincle d'unió de tots ells. Estan dividits en tres grups, sota el títol de BAR, CEL i ONA. El pròleg és de l'escriptora Gemma Solsona Asensio.

Una turista holandesa perduda a La Barceloneta, una cita a cegues en un local de kebabs, un botiguer que s'ha passat mitja vida a la Casita Blanca, dues amigues que parlen de les seves coses al Bar Versalles, una repartidora de pizzes molt perillosa i la filla dels propietaris d'un bar regentat per xinesos són alguns dels protagonistes de la primera part, sempre amb Barcelona de fons. L'esquema es repeteix a CEL, amb l'Alba, el señor Damián, la Bárbara o la Mariona, a qui el seu marit no escolta quan parla, per molt que s'hi esforci. Un dels contes que més m'ha agradat, entre la història i la ciència ficció, és "El guerrero", d'Isaac Pachón. A "Que siga la función" hi ha referències cinematogràfiques a el gran Woody Allen. I a "Después del laberinto", Laura S. Abad ens deixa clar que sempre s'ha de seguir buscant. Rendir-se no serveix de res.

Un pescador que perd els records, aquella dona que apareix en la teva vida quan menys t'ho esperes i ho fa trontollar tot -molt bo "Kira i la Makabra, d'Àlex Barberan-, i la perillositat de colar-se al metro sense pagar -molt tenebrós "La leyenda de la línea roja", de Mark Olsson, són alguns dels relats que configuren ONA. La dona que no pot callar mai, el soterrani ple de llibres que transmet la passió per la lectura de generació en generació, l'explotació d'algunes empreses als seus treballadors i la pobresa que obliga que hi hagi persones que recullin menjar dels contenidors completen el llibre, que es pot llegir d'una tirada. Aquesta final és més compromesa, amb una alta dosis de denúncia. "Cuentos de Barcelona" ja està en la seva segona edició. Molta sort!

"Ha pasado más de un siglo. Los carruajes han dado paso a grandes coches. El ruido del tráfico ensordece noche y día. Mujeres y hombres pasean con gracia por las anchas aceras. La ciudad se ha hecho grande; y su gente, que hace ya tiempo que camina entre los matojos y las rocas nevadas de esta imponente colina, nos señala, ahora con admiración, y ya sube por este lugar. Ciudadanos y forasteros se acercan a nosotros, fotografían el momento y hablan con los chiquillos. Les explican historias, historias de familias burguesas. familias adineradas que habitaban bajo extrañas chimeneas de piedras y mágicas azoteas de cuento".

*Si esteu interessats en aquest llibre podeu posar-vos en contacte, via Twitter, amb @ipachon24

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La diferència entre un cop i mai és un món!

Veure “Locke” i pensar en “Buried” (2010) és inevitable. Un únic escenari, un únic actor i moltes trucades telefòniques. Aquest seria el vincle d’unió entre una i l'altra. A escala argumental, poca cosa a veure. Està dirigida per Steven Knight ("Redención", 2013) i només dura 85 minuts. Tom Hardy (“El Caballero oscuro: La leyenda renace”, 2012) està espectacular!

L’Ivan Locke -d’aquí el nom de la pel·lícula- passa una nit francament difícil, que vivim en temps real. Està al volant d’un BMW (¿Te gusta conduir?, com diu l’anunci), desplaçant-se de la feina a un lloc que no explicaré. Aprofita aquesta hora i quart llarga per posar en ordre la seva vida. Hi ha un fet que, tot i ser esperat, li capgira l'existència. Arriba abans del que estava previst. És per això que no para de parlar per telèfon: amb la seva esposa, amb els seus fills, amb el seu cap, amb un dels seus subordinats i amb una dona de la qual és millor no dir-ne res. Tots aquests personatges secundaris no es veuen. Només se senten. “Locke” és d’aquelles pel·lícules que, si és possible, s’hauria de veure en versió original.

En qüestió de minuts, en Locke pot perdre-ho tot. Sap que és així i, en cas que acabi passant, la culpa será seva. Malgrat tot, no vol defugir responsabilitats. A partir d’ara, intentarà fer les coses el millor que sàpiga, escoltant el seu cor. Les converses amb el seu pare (que són una mena de diàleg interior) completen aquesta lluita contra un passat que l’amenaça; i de quina manera. “La diferència entre un cop i mai és un món”, li diuen per telèfon, en un moment de la pel·lícula. I fins aquí puc explicar. És dinàmica, i, fins i tot, un punt claustrofòbica. Locke va camí de la seva redempció. L’aconseguirà?

"UNA CITA PARA EL VERANO"

“Una cita para el verano” passarà a la història com l’única pel·lícula dirigida per Philip Seymour Hoffman, que va morir el 2 de febrer. M’encantava com a actor (em quedo amb "Magnolia", 1999; sobretot amb “Love Liza”, 2002; i amb "Truman Capote", 2005) . Pel que veig, tenia una prometedora carrera darrere de la càmera. És una pel·lícula petita, per definir-la d’alguna manera, però sincera i molt ben filmada.

Seymour Hoffman, que està sensacional, com sempre, interpreta a en Jack, un conductor de limusines amb una vida personal molt buida. Se’l veu un pèl desorientat, amb un aspecte deixat i diria que té pocs amics. De fet, només en coneixem un, en Clyde, a qui dóna vida John Ortiz. També és conductor de limusines i està aparellat amb la Lucy (Daphne Rubin-Vega). Fa la sensació que les coses van massa bé entre ells. Tenen més d’un tema per resoldre. En Jack no té xicota, fins que coneix la Connie, una dona molt especial. Segur que el passat tampoc no va ser massa benèvol amb ella. L’Amy Ryan, que ja va coincidir amb en Seymour Hoffman a “Antes que el diabló sepa que has muerto” (2007) està francament bé.

Un cop més, estem davant d’una pel·lícula que ens parla de les segones oportunitats, d’intentar recuperar una mica de calma després de la tempesta. En Jack aprèn a cuinar per a satisfer la Connie. Mai ningú ha preparat cap plat per a ella. Pot semblar una idea boja, però el primer sopar que faran plegats és molt important per a tots dos... a l’espera de la cita que tindran a l’estiu, quan faci bon temps. Volen sortir a passejar en barca. D’aquí el cartell de la pel·lícula. La vida està feta de coses petites; i ells, potser després de moments difícils, ho comencen a tenir clar. És una pel·lícula petita, com he dit abans, que, en el fons, ens explica com es comença a estimar; i com es deixa de fer. Molt recomanable. Etern Philip Seymoir Hoffman!

"EL VIGILANT"

La humanitat està malalta. Segur que són moltes les persones que estarien d’acord amb aquesta sentència. És la primera idea que em va venir al cap quan vaig acabar de llegir “El vigilant”, de Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968). Està traduït al català per Marina Rosich i publicat per l’editorial Raig Verd. Aquest llibre va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea.

L’acció passa en un aparcament d’un edifici de luxe. Allà, dos vigilants, en Harry i en Michel, estan obsessionats per la seguretat dels residents. Donarien la vida per ells, si fes falta. Com diu un d’ells, “el que s’exigeix als vigilants és sobrehumà: no fer res, esperar i mantenir-se alerta”. L’ambient que retrata Terrin en aquest pàrquing és malaltís, encara més quan totes les persones que viuen a dalt (menys una) decideixen marxar pràcticament alhora. Els vigilants es queden sols, desinformats (no saben si passa alguna cosa a l’exterior) i pràcticament sense res per menjar ni per veure. De tant en tant, un repartidor els porta quatre coses de primera necessitat. Com arriba fins allà? No hi ha hagut cap guerra? Per què triguen tant els vigilants que han de rellevar-los després de tantes i tantes setmanes sota terra, sense veure la claror?

Quan tens massa temps per pensar, el cervell pot jugar-te una mala passada. En Harry i en Michel no sé si se n’adonen, però acaben pràcticament bojos. No se’n refien de ningú, ni d’ells mateixos, i la seva obsessió per la seguretat es converteix en malaltissa. Una bona metàfora de la societat actual, sempre pendent d’aquella amenaça desconeguda. L’únic que els manté amb una mínima cordura és somniar amb un ascens, al cos d’elit de la seva empresa, que, possiblement, mai no arribarà. Deixar la foscor i la humitat de l’aparcament per una feina nova. Potser a l’aire lliure, vigilant des del jardí d’algú important? És per això que han de resistir com sigui, per demostrar que els seus caps no van equivocar-se escollint-los a ells. Cal aguantar amb fermesa!

"És de nit. En aquest entorn immutable, il·luminat per llums d’emergència, la nit no es distingeix del dia, però el rellotge que tinc al canell i el meu rellotge biològic són capaços de posar colors a les hores, de dividir els dies. És de nit i camino sol per davant dels garatges.
Estic alerta, però la meva ment divaga; tinc la sensació que a en Harry i a mi se’ns escapa alguna cosa. Tant de bo el repartidor hagués marcat bé l’èmfasi; aquest és el problema. Perquè, per exemple, ¿I si pretenia dir Hauríeu d’estar contents que jo encara us porti alguna cosa?"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida d'una família al llarg de dotze anys

Possiblement, Richard Linklater passarà a la història com el director de la trilogia "Antes del amanecer" (1995), "Antes del atardecer" (2004) i "Antes del anochecer" (2013), protagonitzada per Ethan Hawke i Julie Delpy. Són tres pel·lícules, amb molt de contingut, sobre l'amor, en diferents etapes de la vida adulta. Ara, amb "Boyhood" (Momentos de vida), Linklater torna a encertar-la.

Què té de particular "Boyhood"? Per començar, que està rodada en dotze anys! Linklater en va tenir prou amb 39 dies, però dividits entre 2002 i 2013. Per què? Doncs per poder veure com creixen els protagonistes. Habitualment, es fan servir diferents actors per interpretar un personatge, a mesura que es van fent gran. Aquí sempre és el mateix. Al Mason l'interpreta Ellar Coltrane. Quan comença la pel·lícula té set anys; i quan acaba, divuit. Qui fa de la seva germana és Lorelei Linklater, filla del director. Està espectacular, com en Coltrane. Tots dos treballen francament bé. Els pares de les criatures són Ethan Hawke -que repeteix a les ordres de Linklater- i la Patricia Arquette, a qui sempre recordaré per "Amor a quemarropa" (1993). Fa un paperàs!

A nivell argumental, Linklater fa allò que sap fer com ningú: retratar un tros de vida d'una família, centrant-se, sobretot, en la mare i en els seus dos fills. Una mare que els ha hagut de pujar pràcticament sola. Mai no ha tingut massa sort amb els homes, però sempre ha trobat la força necessària per seguir cap endavant. Amors que comencen, amors que acaben, i moltes reflexions sobre la vida i, de vegades, també sobre la mort. Hi ha tres escenes brutals: quan la nena li diu a la seva mare que no vol mudar-se de casa, quan el pare els hi explica als fills que han de fer servir preservatius i quan la mare li canta les quaranta al nano perquè se'n va a la universitat. Al pare el veuen de tant en tant, sobretot a l'estiu. Són quasi tres hores de narració fascinant. Imprescindible.

"EL NIÑO"

“El niño”, de Daniel Monzón (“Celda 211”, 2009), és el fenomen del moment. És d’aquelles pel·lícules que agraden pràcticament tothom. Conec gent que és la primera que veu al cinema... des de “Ocho apellidos vascos” (2014). Està francament bé; to i que, pel meu gust, potser és un pèl llarga. Dura dues hores i quart. Amb mitja horeta menys, encara seria més rodona.

Per damunt de tot, Monzón ha aconseguit que la pel·lícula sigui molt divertida. Tant Jesús Castro com Jesús Carroza, que interpreten a El Niño i El Compi, cauen bé des del primer moment. Són simpàtics i molt propers. Suposo, que d'això es tracta. Em pregunto, però, si el fet que siguin tan propers, pot ser "contraproduent". Per què? Doncs perquè els hi riem les gràcies i, en el fons, no deixen de ser dos narcotraficants. A petita escala? Sí. Que ho fan per divertir-se i guanyar diners, sense pensar en les conseqüències? També. Podem mirar-ho com vulguem, però transporten droga per mar. Això és indiscutible. Però és una pel·lícula! Acaben sent dos puntets insignificants, si els col·loquem en el gran mapa de la delinqüència. També treballa molt bé Saed Chatuby, el marroquí amb qui formen equip.

Actors joves i prometedors per donar vida als narcotraficants i veterans de luxe per fer de policies, encapçalats per Luis Tosar, Eduard Fernández i Sergi López. “El Niño” té una mica de tot: persecucions per terra, mar i aire (amb bons efectes especials); investigacions a dues i tres bandes; traïcions; amistat i, fins i tot, una bonica història d’amor. Ella és la debutant Mariam Bachir, una actriu guapíssima, que promet molt. Segur que no li faltaran papers. Per acabar, podríem definir la pel·lícula com un thriller monumental. Si no coneguéssim als actors, ens podrien dir que s’ha fet a Hollywood i ens ho creuríem sense dubtar-ho ni un moment. Està ben documentada i és creïble al cent per cent. Molt recomanable.

"LOS HIJOS" (GAY TALESE)

Si algú em demanés que escollís els meus dos autors no europeus preferits, segur que em decantaria pel japonès Haruki Murakami i per Gay Talese. Del nord-americà (Ocean City, Nova Jersey, 1932) he llegit tot el que ha publicat, en castellà, Alfaguara: “Retratos y encuentros”, “El silencio del héroe”, “Vida de un escritor”, “Honrarás a tu padre” i, aquest estiu, “Los hijos”, un altre llibre sensacional. Està traduït per Damià Alou i té 764 pàgines.

Seguint la “marca de la casa”, molt periodística i amb tot luxe de detalls, Talese (que mai ha escrit ficció) ens explica la història de la seva família al llarg de tres generacions. Una família repartida en dos continents (Amèrica i Europa) i que, lògicament, amb el pas dels anys, va ser testimoni de les dues guerres mundials. Com tants milions d’italians, els Talese van provar de fortuna a Amèrica. Potser un dels que va tenir més èxit va ser el seu pare, un sastre que, quasi per accident, es va establir a Ocean City, després de passar-ho malament treballant en una empresa d’amiant. Un altre dels seus parents va fer carrera de sastre a París, també amb molt bons resultats. Al llibre, Talese deixa clar que, quan vius a l’estranger, sempre trobes a faltar alguna cosa, encara que tothom et tracti molt bé. El problema és que quan tornes a casa, tampoc no és fàcil recuperar la vida d’abans. Ets el de fora!

A “Los hijos” coneixem de primera mà la història dels Talese (quin gran treball d’investigació), però també la història d’Europa i, de retruc, dels Estats Units. Són originaris de Maida, un petit poble de la província de Catanzaro. L’any 2006 només tenia 566 habitants. Algunes idees o definicions que fa m’han quedat gravades. Per exemple, el terme “padrone” que, un cop evolucionat, va donar lloc al “padrí” utilitzat a la màfia. El “padrone” era la persona que s’establia als Estats Units i que, aprofitant que sabia anglès, acabava fent d’intermediari entre el cap de l’empresa que l’havia contractat i els italians que, a partir d’aquell moment, acabarien treballant amb ell. Totes les gestions les feia el “padrone” i, moltes vegades, se n’aprofitava. Alguns van fer grans fortunes. També m’han cridat l’atenció les “vídues blanques”, dones que tenien els marits als Estats Units i que feien la passejada de la tarda, per Maida, completament soles.

El llibre de Talese és una història amb llaços de sang molt potents, amors, desamors i, fins i tot, matrimonis de conveniència. Del seu relat sobre les guerres, m’ha impactat molt com parla de la Línia Maginot, la línia de fortificació de defensa construïda per França al llarg de la seva frontera amb Alemanya i Itàlia, després de la fi de la Primera Guerra Mundial.

“Todas las familias tienen sus altibajos, y a veces una familia pasa de la miseria a la riqueza i de la riqueza a la miseria en tres o cuatro generaciones, y el proceso vuelve a empezar. Todo depende de cuanta energía le quede. Al principio, la energía de una familia surge de la miseria. Y esta miseria a menudo impulsa a un miembro de la familia a ir en busca de una vida mejor; y a veces allana el camino para que los demás miembros lo sigan. Entonces tienes una família en ascenso, laboriosa y motivada. Y al cabo de una generación esa laboriosidad puede producir riqueza. Y con la riqueza llega la posición social, incluso la nobleza. Y con la nobleza llega el orgullo, y a menudo la arrogancia. La arrogancia suele ser un elemento que conduce al declive, y con el tiempo vuelve la miseria”.

Queda clar, com es pot llegir a la portada i en una de les pàgines interiors, que “Quien no te quiere te hará reir. Quien bien te quiere te hará llorar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El nostre cervell està desaprofitat (o no)

A "Lucy", Luc Besson és fidel al seu estil: acció, focs d'artifici i un argument més aviat simple, que de vegades s'aguanta pels pèls. Malgrat tot, enganxa, amb tres actors de renom: la guapíssima Scarlett Johansson, el veterà Morgan Freeman i el dolentot del cinema coreà, Choi Min-sik. La pel·lícula és molt àgil i, a més a més, només dura 88 minuts. No sé si, des d'un punt de vista científic, el que explica sobre la reproducció de les cèl·lules és coherent.

La Lucy té un dia negre. Primer, la seva parella l'ensarrona i, després, uns criminals coreans li obren la panxa per posar-li un paquet de droga dins. Es tracta d'una substància revolucionària, que augmenta la capacitat d'utilització del cervell. La pobra noia havia de transportar-la i oblidar-se'n, però la bossa es trenca dins seu i es converteix en un ens superior. I aquí comencen els problemes per a tots els que l'envolten. Sobretot per a Mr. Chang, el cap dels criminals. L'interpreta Choi Min-sik, que fa dues dècades que domina el cinema coreà, amb títols com "Happy end" (1999), "Old boy" (2003), "I saw the Devil" (2010) i, més recentment, "New world" (2013). Ja només falta que treballi amb Kim Ki-duk!

La Lucy, que sap que morirà aviat -com a conseqüència de la droga- vol deixar per a la posteritat tot el que està aprenent, que és molt, a un ritme esbojarrat. Els humans només fem servir el deu per cent del nostre cervell; i ella està a punt d'utilitzar-ne el cent per cent. El seu destinatari és el Professor Norman (Freeman), que fa més de vint anys que treballa en una teoria sobre el cervell i la reproducció de les cèl·lules. La Lucy s'ha transformat en una màquina de matar. Potser no necessitaria que ningú l'ajudés, però li va bé que li doni un cop de mà Pierre del Río (Amr Waked), un policia que es veu superat pels esdeveniments. Entreteniment en estat pur. Res més.

"CHEF"

Scarlett Johansson també surt a "Chef", de Jon Favreau. Fa de cap de sala d'un restaurant de prestigi, propietat del personatge que interpreta Dustin Hoffman. El xef és Carl Casper (Favreau), despatxat per negar-se a seguir les seves indicacions. Estem davant d'una  divertida comèdia familiar, amb crítica als periodistes gastronòmics inclosa. També hi tenen un paper important Twitter i les noves tecnologies.

Un dels moments més bons de "Chef" és quan Casper (Favreau, director dels dos primers "Iron Man") demana ajuda a Robert Downey Jr, l'actor que interpreta al superheroi. La pel·lícula, que té un bon repartiment, també ens parla de les segones oportunitats, en la feina... i en la vida. El millor amic del cuiner és John Leguizamo i la seva exdona, la voluptuosa Sofía Vergara. La camioneta amb què en Casper comença a vendre menjar pels carrers d'Estats Units és tot un espectacle. Per passar l'estona i no fer-se massa preguntes sobre si tot el que ens expliquen podria apropar-se mínimament a la realitat.

"ÀNIMA" (WAJDI MOUAWAD)

"Ànima", del libanès Wadji Mouawad, és un llibre esquinçador. Supera la crueltat d'"Incendis", escrit per ell mateix. En català està publicat per l'editorial Periscopi i en castellà per Destino. Ha rebut el "Premi Llibreter" de l'any 2014. És un dels llibres que més m'ha agradat dels últims mesos, però no és fàcil de recomanar. En el fons és filosofia pura, però l'envoltori és tremendament violent.

Podríem parlar de viatge iniciàtic, de viatge a l'origen del mal, de la recerca d'una veritat que fa por només de pensar-hi. El personatge central de la història és en Wahhch Debch, que un dia, quan arriba a casa, es troba la seva dona brutalment violada  i assassinada. És en aquest moment quan afloren records que havia aconseguit deixar adormits en un racó del seu cervell, de quan van acabar amb la seva família i el van enterrar viu. Tenia quatre anys. En Wahhch no té cap sentiment de venjança cap a la persona que va acabar amb la vida de la seva dona, però vol saber quina cara fa. Està a punt de tornar-se boig. És per això que comença a viatjar per Amèrica, darrere del seu rastre. La Policia sap qui és, però no l'ha detingut.

Com deia abans, "Ànima", que està molt ben escrit, és filosofia pura; literatura de la de veritat, de la que deixa petjada. Que ningú la confongui amb la típica novel·la sueca amb un assassí i un parell de policies llestos que el busquen de dia i de nit. Per fer-ho encara una mica més excepcional, cada capítol està narrat per un animal diferent. Són les bèsties qui ens expliquen com en Wahhch busca a la gran bèstia majúscula, al dimoni que ha acabat robant-li fa felicitat: aranyes, gats, gavines, serps i, sobretot, un terrorífic gos que es diu Mason-Dixon Line, que és el límit de demarcació entre quatre estats nord-americans: Pennsilvània, Virgínia Occidental, Delaware i Maryland. A més a més, cap dels personatges són bons o dolents del tot; tenen matisos i, sobretot, són víctimes de les seves pròpies circumstàncies.

"El hombre de la cara marcada me miró. El tren estaba a punto de llegar. Vio mis ojos, vi sus ojos, y la luz de la locomotora nos iluminó a los dos. Dijo Entonces dale su nombre, y Humbert empezó a hablar de la muerte, esa línea donde todo se borra, y de la guerra, esa línea donde todo se desgarra. Habló de las líneas porosas que separan a los humanos de los animales y de las líneas que surcan los rostros de los vivos. Habló de las líneas que nos hacen y nos deshacen, pliegues, trazos, límites, fronteras, demarcaciones. Habló de las líneas que nos salvan, conductoras, eléctricas, musicales y habló de las que nos faltan, esas líneas blancas desaparecidas en el trazado de nuestras carreteras, esas líneas invisibles para nuestras almas perdidas en lo más profundo de los laberintos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy