L'ordre del dia (Éric Vuillard)

Ha arribat a les llibreries catalanes amb l’aval del prestigiós Premi Goncourt de l’any 2017. L’ordre del dia” és un llibre inquietant. Té 137 pàgines i està publicat per Edicions 62. El firma Éric Vuillard (Lió, 1968) i la traducció és de Jordi Martín Lloret. L’autor intenta il·luminar petites parts de la història en els anys previs a la Segona Guerra Mundial, com quan el nazisme va arribar al poder (1933) o Alemanya va annexionar Àustria (1938).

Voluntàriament, Vuillard ho explica tot com si fossin petites anècdotes, però queda clar que els fets que relata van marcar la història i que, encara avui, en patim les conseqüències. Com la trobada que van tenir amb Hitler amb els 24 industrials que van patrocinar la seva campanya electoral. Entre ells, els responsables de BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz... ‘Cognoms’ que tenien pes l’any 1933 i que continuen tenint-lo ara. Res no ha canviat. Empresaris que, en el decurs de la guerra, van fer servir als jueus que estaven tancats als camps de concentració com a mà d’obra barata. Tot lliga, malauradament.

També és molt impactant el dinar de comiat que Neville Chamberlain va oferir a Joachin von Ribbentrop, just quan aquest estava a punt de deixar Anglaterra. També hi eren Alexander Cadogan i Winston Churchill. A mig àpat, un agent del Foreig Office va donar un sobre a Chamberlain. Se l’informava que les tropes alemanyes acabaven d’entrar a Àustria. Von Ribbentrop, que ja ho sabia, va allargar deliberadament la cita i va aconseguir que els britànics reaccionessin tard, com els francesos. El tercer episodi que m’ha cridat l’atenció és el dels tancs alemanys, que van tenir molts problemes només travessar la frontera d’Àustria. Un munt es van espatllar i van provocar un embús considerable. Costa de creure, però és del tot real.

Vuillard també fa referència a les mil set-centes persones que es van suïcidar, en només una setmana, abans de l’Anschluss. Fa referència a alguns casos concrets. No tothom va rebre Hitler amb banderetes nazis i crits d’eufòria, com ha volgut fer creure alguns. “L’ordre del dia” és un llibre potent i molt ben escrit. L’autor sembla voler treure transcendència als fets que explica amb detall, però diria que la seva intenció és aconseguir el contrari. Tot és molt transcendent. Les paraules estan ben escollides i no n’hi ha ni una de sobrera. Capítols curts, concisos i amb contingut per donar i per vendre. Una petita obra d’art.

“Aquest és doncs el nom autèntic dels Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d’ell els seus fills i els fills dels seus fills s’asseuran al tron. Però el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s’agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l’estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores els nostres productes de neteja, les nostres ràdio despertador, l’assegurança de la nostra llar, la pila dels nostres rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Taxi (Carlos Zanón)

De vegades, fa la sensació que hi ha persones que funcionen per inèrcia. Un dia van fer un parell de passos enrere per prendre impuls i viuen gràcies a aquella energia sobrera. Mentre no se’ls acaba, avancen per aquest món podrit sense fer-se massa preguntes ni donar respostes. És el cas del protagonista de “Taxi”, de Carlos Zanón (Barcelona, 1966). El llibre té 364 pàgines i està publicat per Ediciones Salamandra.

Sandino és un taxista casat i sense fills. Llegit, amb cultura musical i molts dubtes, deambula pels carrers de Barcelona amargat i poruc, sobretot ara que la Lola vol explicacions. La seva dona li ha donat un ultimàtum; i ho ha fet amb la frase que, només de sentir-la, fa posar els pèls de punta: “Hem de parlar”. Sandino li diu que es reunirà amb ella a la nit, quan torni a casa, però no complirà la seva promesa. Es passarà set dies i sis nits evitant-la, conduint sense aturador, dormint en hotels impersonals i ficant-se en un munt de problemes. Sense voler-ho. Per amistat. El principal per culpa de la Sofia, una taxista que es passa de llesta. No ho hauria d’haver fet mai.

Infidel fins al moll de l’os, amb un passat ple d’alcohol, de drogues i de moltes hores d’insomni, Sandino només sap fugir cap endavant. No té la capacitat per aturar-se, valorar la situació i decidir sobre allò que més li convé. Entre conversa i conversa amb els seus clients, prefereix posar la directa i estavellar-se contra qualsevol cosa que se li posi al davant. És una mica més fàcil. Cap dona l’omple del tot i ha arribat al punt que quasi ni gaudeix del sexe. 'Caça' i, des del mateix moment que mossega la presa, perd tot l’interès i la deixa. Es tracta d’acabar la cita de la millor manera possible i començar a pensar en la següent. L’excitació és molt més gran en els preparatius que en l’execució. La Veronica ja és història. La Nat –llámame Nat- potser sempre serà inaccessible? Són de barris diferents. Realitats diferents. Mons diferents. I la Lola... Ni l’estima ni la vol perdre.

“Taxi” és una novel·la fosca com el carbó, en què Barcelona, la nostra Barcelona, és un personatge més; i amb un gran pes específic. Zanón retrata una ciutat bruta i cruel, plena de gent corrupta, de traficants, de putes, de sinistres clubs nocturns i amb un exmosso perillosíssim, amb moltes ganes de venjar-se d’en Sandino. D’una manera sòbria, i amb tocs poètics, Zanón ens explica una història de perdedors (amb “ressucitador” de morts inclòs), on res que passa és realment determinant. Retalls de vida. I de mort. Tot està explicat amb un gran ritme narratiu, que t’enganxa des de la primera pàgina, com la música de “The Clash”. Literatura en majúscules. L’autor de “Yo fui Johnny Thunders” (2014) ha tornat a encertar de ple. Molt recomanable.

"Veinteañeros, treintañeros, cuarentones, vampiros, zombis metropolitanos. A pasar la cincuentena se convierten en algo más oscuro, tremendamente resentido pero ya amansado. Ya no se rapan las calvicies. Ésa es la señal. Ésos viven en un escenario sin horario creyéndose unas especie de Batman vicioso, arrogante y lerdo, embriagado en sus propias frustraciones, el ambientador de canela y el hedor del esfínter en el que haya guardado su coca el dealer. Tipos feos que parecen salidos de una mala noche de peor speed cortado con tiza, vestidos con ropa comprada por sus nenas en La Roca y con un vocabulario de trescientas palabras que, en ocasiones, no son ni capaces de combinar. Gafas de sol incrustadas en medio del occipital, tatuajes, barrigones y, muchos de ellos, españoleando en demasía con tal de tener algún motivo con el que acabar cualquier discusión".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Permagel (Eva Baltasar)

Follar i llegir. No és una mala filosofia de vida. Sempre que tinguis les espatlles cobertes, evidentment. Ho intenta, i ho aconsegueix durant cert temps, la protagonista de “Permagel”, d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978). El llibre, del qual ja se n’han fet tres edicions, té 187 pàgines i està publicat per Club Editor. Permagel és la part de la terra que no es desglaça mai, com el cor de la nostra heroïna.

La narradora de “Permagel” pateix; i de quina manera. No està contenta amb pràcticament res i en qualsevol moment podria dir prou i marxar d’aquest món fred i egoista. Habitualment, la por ens paralitza. La seva família no li ha posat les coses fàcils. La mare és obsessiva i massa proteccionista. Sempre està pendent del ‘què diran’. La germana ens vol fer creure que és molt feliç, però no ens enganya. Segueix les pautes marcades per la societat (parella heterosexual, matrimoni per l’església, fills...), però no carbura bé. Ella és molt més realista i imperfecta, com tot allò que ens envolta. Sap que no arreglarà res i es concentra en allò que més li agrada: follar i llegir. Per què complicar-se la vida?

“Permagel” és un llibre íntim i revelador. Patim al costat de la protagonista, que ens roba el cor des del primer moment. Podem arribar a entendre els seus raonaments i acompanyar-la en el seu tortuós viatge. La descripció de les seves amants, plenes de passió, són una petita obra d’art. Atracció física i intel·lectual. També són molt profundes les seves reflexions al voltant del sexe. Des que veu la seva primera pel·lícula pornogràfica, de ben jove, fins a les relacions que manté amb tot un seguit de dones, passant per sumptuoses escenes de sexe en solitari. Follar i llegir. Mentre espera una mort que mai no arriba. Per què tot és tan complicat?

Fins que va publicar aquest llibre revelador, Baltasar només havia publicat poesia. Segur que en té la mà trencada. “Permagel” és poesia pura. Entre altres coses, l’autora ens retrata la comunitat malalta en què vivim, amb molta mort i, evidentment, si la busques, també amb molta vida. És un llibre cru, profund i impossible d’oblidar, que es llegeix d’una tirada. Tota una revelació. Que una part de la terra no es desglaci mai ens dona seguretat, encara que segur que hi ha molta gent que no s’ha plantejat mai si prefereix el fred o la calor. Follar i llegir.

“Aconseguir una feina gràcies a una bona recomanació deu ser el que més s’assembla a l’enamorament, t’estableixes en una sensació d’ingravidesa intensament plaent durant cert temps, com si de sobte la vida es deixés portar per una avinguda arbrada i s’aboqués a un punt ample sobre aigües quietes. T’abstreus de tu mateixa mirant els ànecs verds i les seves famílies monoparentals. Tot plegat és tan indolor! I se’t revela tanta bellesa renaixent al propi rostre, envaint les meitats amables de l’altra gent! És una vivificació dels sentits”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)

La senyoreta Pettigrew té uns 40 anys i podríem dir, amb molt de respecte, que no té no ofici ni benefici. A punt de quedar-se sense pis (deu el lloguer de l’últim mes i la faran fora) i sense feina ni parella viu una situació desesperada. Tot podria canviar quan li ofereixen fer d’institutriu. No li agrada cuidar nens, ni en sap massa, però ja fa temps que es dedica a això. Busca estabilitat, i espera trobar-la aviat.

Winifred Watson (Newcastle upon Tyne, Regne Unit, 1906-2002) és l’autora d’”El gran dia de la senyoreta Pettigrew”, traduïda al català per Maria Rossich. Aquesta divertidíssima novel·la té 240 pàgines i està publicada per Viena Edicions. L’any 2008 se’n va fer una versió cinematogràfica, amb Frances McDormand de protagonista. Es va titular “Miss Pettigrew lives for a day” i diria que va passar força desapercebuda. Per una errada de l’empresa que la representa, la Guinevere (aquest és el seu non de pila) va a buscar feina a casa de l’actriu i cantant Delysia Lafosse. Però no té ni temps d’explicar què vol: només creuar la porta es veu immersa en un munt de situacions compromeses, que resol a la perfecció, una darrere de l’altra.

La Delysia és jove, guapa i despreocupada. Hi ha tres homes que estan enamoradíssims d’ella: en Phil, en Nick i en Michael, i no es veu en cor de fer-los sortir de la seva vida. És per això que els alterna. Fins que la senyoreta Pettigrew, sense experiència en l’amor però amb molta mà esquerra, intenta solucionar-ho, parlant amb cadascun ells. Pràcticament sense voler-ho ni adonar-se’n, la Guinevere es converteix en imprescindible per a la Delysia, que sembla que no sap fer res sola. Per a la Delysia i per a la senyoreta Dubarry, que s’acaba de barallar amb En Tony i tampoc no sap quin camí agafar. Sort que la senyoreta Pettigrew va sortir del no res per posar una mica de seny. Es converteix en la mare que haurien volgut tenir al costat ara que la necessiten.

El llibre de Watson es llegeix francament bé. El personatge de la Guinevere Pettigrew és encantador. Està molt ben dibuixat i t’hi enamores des de la primera pàgina. La seva transformació, física i mental, és espectacular. Arriba a casa de la senyoreta Lafosse mal vestida i trista i en surt feta tota una model. Sense esperar-s’ho viurà el dia més emocionant de la seva vida. Un dia que no oblidarà mai. I qui si sap si els següents seran iguals o millors. Frases curtes, molt de diàleg i un gran sentit de l’humor fan de “El gran dia de la senyoreta Pettigrew” una novel·la perfecta per passar una bona estona. L'autora sembla voler dir-nos que tot és possible. Quan penses que estàs al fons del pou, sempre por aparèixer algú que t'ajudi a pujar cap a munt. Has de confiar en tu i, qui sap, potser trobaràs algú que et doni la mà per fer-te les coses una mica més fàcils. Una mica.

“Va seguir la senyoreta LaFosse fent saltirons, amb el color natural del seu cutis reforçant l’artificial, els ulls brillants, la respiració entretallada. Havia salpat cap a l’aventura i desembarcaria en un club nocturn. Només el nom ja l’omplia d’una magnífica sensació d’eufòria. Què n’hauria dit la seva mare, al cel sia, si s’alcés de la tomba? A quins nivells de depravació estava arribant la seva filla? Però en fi, i quina importància tenia això, ara? Cap ni mica. La senyoreta Pettigrew ho va reconèixer lliurement, amb franquesa i alegria. Havia sortit disposada a viure una nit boja. Tenia intenció de divertir-se. Pensava tastar un altre còctel d’en Tony. Era una dama exuberant disposada a passar-s’ho bé, i oh ombres d’un passat monòton, no es conformaria amb cap altra cosa! Sortia a divertir-se com mai ho havia fet abans, i ni tots els sermons del món podrien canviar el seu objectiu. Es dirigia a aigües profundes, tenyiria de carmí els mars multitudinaris”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)

Sempre que tinc l’oportunitat de llegir Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, Estats Units, 1961) ho faig amb interès. El seu últim llibre és “La mare de totes les preguntes”, traduït per Marina Espasa. Està publicat per Angle Editorial i té 237 pàgines. És escriptora, historiadora, activista i feminista. Més d’un cop, m’havia plantejat si anava un pèl massa enllà; però després de veure algunes sentències judicials crec que es queda curta. No és no!

Entre altres coses, Solnit denuncia que sempre s’hagi intentat silenciar a les dones i que els homes portin el pes de totes les converses, convençuts, a més a més, que tenen la raó del seu costat. Quina és la mare de totes les preguntes? L’autora denuncia que en una tertúlia, el periodista que la conduïa (un home) li preguntés per què no tenia fills. Entén que la pregunta estava fora de context i que mai li hauria fet a un home. En la mateixa línia, en una trobada per parlar de Virginia Woolf, una part del públic (masculí) estava més interessat en la vida personal de l’escriptora (i en el fet que no hagués tingut fills) que en la seva obra literària. Inadmissible, segons Solnit.

L’autora assenyala el 2014 com un any de rebel·lió feminista contra la violència masculina: un any de rebuig creixent a estar callades. Solnit vol deixar clar que moltes de les violacions que pateixen les joves als campus de les universitats -i a molts llocs més- acaben sense càstig. Moltes vegades, diu, no s’acaba de donar credibilitat al relat de les víctimes, que queden desemparades. Posa l’exemple d’una alumna que va anar arrossegant un matalàs, tot el curs, com a senyal de protesta. L’objectiu de Solnit és fer una crida a les dones per transformar el món. Si els homes les ajuden, encara millor. Ho poden aconseguir a través de les seves històries. Una de les que explica té a la seva mare com a protagonista. Li va dir a un policia que el seu marit li havia pegat i aquest li va donar un parell de consells de cuina, per satisfer al seu home.

“La mare de totes les preguntes” és un llibre d’articles dens, ple de dades i molt ben documentat. Com sempre, Solnit ho critica tot i tothom. El seu llenguatge és àgil, directe i contundent. Li fa ràbia que, segons ella, hi hagi pocs llibres escrits per dones i que molts dels escrits per homes, com “Lolita”, de Nabokov, tractin a la dona com un objecte. Fins i tot acaba creant una llista d’obres que les dones no haurien de llegir, tot i deixar clar que tothom és lliure de fer el que vulgui.

“La violència contra les dones és sovint contra les nostres veus i les nostres històries. És un rebuig a les nostres veus i del que significa una veu: el dret d’autodeterminació, a la participació, al consentiment o a la dissensió, a viure i a participar, a interpretar i narrar. Un marit pega la dona per silenciar-la; un violador amb qui només s’ha tingut una cita o a qui es coneix vagament es nega a acceptar que el “no” de la víctima vulgui dir el que vol dir, que només ella té jurisdicció sobre el seu cos; la cultura de la violació afirma que el testimoni de la dona no és vàlid, no és fiable; els activistes antiavortament també miren de silenciar l’autodeterminació de les dones; un assassí silencia per sempre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy .

La mujer en la ventana (A.J. Finn)

Vi, molt vi. Merlot. Copes, moltes copes. Ampolles. Caixes senceres. I pastilles. Tubs i més tubs. De totes les mides i colors. L’alcohol i els medicaments no fan una bona combinació, encara que no pensis sortir de casa. Un barnús (la nostra protagonista sempre el porta posat), un gat com a única companyia i Internet. Un cop connectat, tens tot el món al teu abast, sense moure’t, sense haver de desplaçar-te. Ja arribaran temps millors. O no.

L’Anna Fox és psicòloga infantil. Sap perfectament que si es medica, no pot beure; però li importa poc. La sensació que li produeix el Merlot baixant per la gola és de les poques coses que creu que l’ajuden a tirar endavant. Fa deu mesos que no surt de casa, des que alguna cosa va canviar la seva vida. No descobrim el veritable motiu fins a la part final de “La mujer en la ventana”, d’A.J. Finn. Va ser la tercera novel·la més venuda a Catalunya en l’últim Sant Jordi. Arribava instal·lada en el número 1 del prestigiós rànquing del New York Times. Està publicada per Grijalbo i té 537 pàgines.

L’autor ens presenta una dona sola i vulnerable. Com que no té res important per fer, mata el temps mirant per les finestres de casa seva, molts cops amb una càmera fotogràfica a les mans. D’aquesta manera, no se li escapa res. Tot és més o menys normal, fins que una nit l’Anna veu una cosa horrible. Ho explica ràpidament a la policia, però no l’acaben de creure. Ni la policia, ni el seu psiquiatre, ni la seva fisioterapeuta. Absolutament ningú. Ella sap que no es medica com cal i que beu més del compte, però descarta que sigui una al·lucinació. Sap què va veure i no en té cap dubte. O sí? Realment té proves? Com s’ho farà per convèncer a la gent amb la fila que fa, vestida amb un barnús brut i amb els cabells despentinats?

“La mujer en la ventana” és un thriller psicològic molt ben ambientat, ple de referències als clàssics de cinema en blanc i negre, que la protagonista mira tota sola en el seu DVD. En té una grandíssima col·lecció. Té preferència per les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart de protagonista. L’Anna té agorafòbia i la idea de sortir de casa la fa tornar boja. Només ho aconsegueix, escassos segons, si va acompanyada d’un paraigua de quadres que li serveix d’amulet, seguint les indicacions del metge que la porta. Però són segons, terribles segons. I fins aquí puc explicar. És d’aquells llibres que és millor atacar quasi “verge”, sense tenir-ne massa informació. M’ha recordat molt a “Escondida”, de Ross Arsmtrong, i a “La noia del tren”, de Paula Hawkins. El millor de tot és el gir final. A Hitchcock segur que li hauria agradat.

“Ahora, estoy sola. Alistair no puede interferir. Ahora, la sangre ruge en mis sienes.
Ahora.
Salgo volando al pasillo y desciendo la escalera como una exhalación. Si lo pienso, puedo hacerlo. Si no lo pienso. No lo pienses. Hasta el momento, pensar no me ha llevado a ningún sitio. “La definición de la locura, Fox –solía recordarme Wesley, parafraseando a Einstein- es hacer lo mismo una y otra vez esperando obtener un resultado distinto”. Así que deja de pensar y empieza a actuar. Claro que no hace ni tres días que actué –exactamente igual que ahora- y acabé en una cama de hospital. Volver a intentar lo mismo es una locura.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La clau (Junichirõ Tanizaki)

“La clau”, del japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1965), és un bon ‘joc de miralls’, ple de voyeurisme, gelosia i exhibicionisme. Està publicat per Viena Edicions i té 181 pàgines. La traducció al català és d’Albert Nolla.Aquesta novel·la va veure la llum l’any 1956. Per sort, des de llavors, el paper de la dona, en el matrimoni en particular i a la vida en general, ha evolucionat moltíssim.

La protagonista principal de l’obra és la Ikuko, una dona d’uns quaranta anys amb un gran desig sexual. Mai no en té prou. Ha estat educada en un ambient rígid i tradicional. Sempre està preparada, però només contempla fer-ho a les fosques i tapada de cap a peus. El seu marit, professor d’universitat, passada la cinquantena, intenta seguir-li el ritme, però no sempre pot. A més a més, ell frisa per veure-la despullada, per posar-li una mica d’originalitat cada cop que s’enlliten. Però no hi ha manera. O potser sí? És la dona qui marca la pauta; i de quina manera!

El professor sempre ha escrit un diari personal. Mai hi havia inclòs res íntim ni de la seva vida sexual. Fins que tot canvia. Comença a incloure petites coses, que cada dia van a més, amb tota la intenció del món. Espera que la seva dona el llegeixi i, d’alguna manera, intenti satisfer-lo. Paral·lelament, la Ikuko també comença a escriure el seu diari, amb la mateixa intenció. Al llarg del llibre, tots dos fan veure que no llegeixen les reflexions de l’altre, però queda clar que ho fan... i que en gaudeixen. Una de les idees que té el professor és implicar en la seva relació a en Kimura, pretendent de la seva única filla, la Toshiko. La possibilitat que acabi tenint relacions amb la seva dona l’excita moltíssim. D’aquí treu força per seguir complaent-la.

“La clau” és un llibre potent, ben estructurat i amb un grandíssim final, potser per inesperat. El triangle que formen el professor, la Ikuko i en Kimura –amb el permís de la Toshiko- és apassionant. Són tres personatges molt diferents i amb les idees molt clares. El conyac, concretament el Courvoisier, també té molt pes en aquest petit clàssic sobre l’erotisme d’un dels clàssics de la literatura japonesa del segle XX. Se’l veuen com si fos aigua! Una novel·la que s’ha de llegir, si es té l’oportunitat.

“¿Com reaccionarà la Ikuko si llegeix això? ¿Es preocuparà per mi i d’ara endavant mirarà de controlar el seu instint sexual? No ho crec pas. Coneixent-la com la conec, sé que encara que volgués moderar el seu cos insaciable no s’escoltaria la raó; fins i tot encara que jo estigués a les acaballes ella no pararia de perseguir la seva pròpia satisfacció. Tot el que pensarà daurà ser que semblava que jo havia recuperat aquell vigor d’abans però que al final no he pogut més i em rendeixo, i que he escrit tot això per espantar-la i perquè afluixi una mica”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy