Planimetria d'una família feliç (Lia Piano)

“Que és conforme a la norma, que no se'n desvia”. Aquesta és la definició de ‘normal’, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. ‘Normals’ és com volen ser els protagonistes de “Planimetria d’una família feliç”, de la italiana Lia Piano (Gènova, 1972). Res més lluny de la realitat. El llibre està traduït per Pau Vidal i publicat per l’editorial Empúries. És curt, només 194 pàgines. Els nostres protagonistes no són "normals", però sí molt feliços.

Pare, mare i tres fills en una casa protegida per un mur alt, al capdamunt d’un turó, amb Gènova als peus. I molta imaginació. Potser massa? En Marco, en Gioele i la Tapdebassa es mouen amb total independència, sense poc o cap control parental. L’única que els segueix una mica de prop és la Maria, la seva mainadera. Parla un calabrès molt tancat i no sap ni llegir ni escriure. Posa una mica d’ordre a cop d’esclop! El pare es passa el dia al subterrani construint un vaixell. La mare, sempre envoltada de llibres, es mou per la seva habitació amb sabates de taló. Quan es dirigeixen als seus fills és per dir-los que alguna cosa que estan fent més o menys bé, la facin d’una altra manera. El matrimoni sempre va a contracorrent. Enmig d’aquest ambient complicat, els nens semblen força feliços. Van a la seva, acompanyats de tres pastors alemanys (cadascun té el seu) i d’en Pippo, el gos 'titular'. Va arribar abans que els altres tres. Sempre acompanya la nena petita.

La Tapdabassa, que té sis anys, és qui fa de narradora. I ens ho explica tot amb resignació i un gran sentit de l’humor. Molts cops, les històries de la seva família freguen el surrealisme. Començant per l’obsessió del pare de construir un vaixell... en un lloc tancat i sense una sortida clara. Quan una assistenta social arriba a casa per avaluar-los a tots –i descobrir si són o no normals- tot es complica una mica més. Els diu que necessiten posar passió en alguna cosa i no triguen a fer-li cas. En Gioele, que és tartamut, es decanta per la química i comença a provar perillosos experiments. En Marco escull el cinema i va amunt i avall amb la seva càmera Súper-8. La nena ja té prou feina sent testimoni de tot. La seva és una visió pletòrica d’aquest paradís irrenunciable que és la infantesa. Estem davant d’un llibre entretingut i visual amb un munt de gallines passejant-se per una casa on, definitivament, no hi ha res de normal.

“El primer pas havia estat buscar-nos, a mi i als meus germans, una mainadera que s’ocupés de nosaltres i de la nostra educació. Una institutriu. Durant les setmanes que es va allargar el procés de selecció van desfilar per la sala austeres senyoretes germàniques, rodanxones au pairs angleses amb la pell ja cremada pel sol de maig i escardalenques mademoiselles franceses amb monyo alt. Fins que la mare, en una d’aquelles ziga-zagues de la lògica que han marcat el destí de la meva família, la va triar a ella.
Concepita Maria, es deia: calabresa, acabada d’emigrar a la Itàlia del Nord des del cor de les muntanyes de la Sila amb els seus tretze fills i el marit, un expresidiari que es deia Carmelo. El dia dels fets, davant el desconcert i els dubtes del pare, la mare va ser inamovible:
— És d’aquelles persones que porten sort, ho té escrit a la cara”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Km 123 (Andrea Camilleri)

“Km 123”, de l’italià Andrea Camilleri (1925 – 2019), és una novel·la negra amb un ritme vertiginós. També es pot llegir com una comèdia angoixant, amb tot un seguit d’aventures extramatrimonials creuades, situacions confoses i un parell d’assassinats premeditats. El llibre està traduït al català per Pau Vidal, és curt –només 140 pàgines- i es pot llegir perfectament d’una tirada. Forma part de la col·lecció “El balancí”, de l'editorial Edicions 62.

El protagonista principal d’aquesta esbojarrada història és el promotor urbanístic romà Giulio Davoli. Una nit, quan circulava amb el seu cotxe pel quilòmetre 123 de la Via Aurelia un vehicle l’envesteix per darrere i es fa fonedís. A conseqüència de la topada, l’han d’hospitalitzar. Un temps que la Giuditta, la seva dona, aprofita per regirar tots els seus papers i planificar la més cruel de les venjances. No paeix que el seu marit l’estigui enganyant amb l’Ester, casada amb un advocat, l’Stefano. I se’n vol divorciar, com abans millor. Completen el rusc en Francesco i la Maria –amiga de l’Ester. El matrimoni viu a Milà. També té un paper determinant l’inspector de policia Attilio Bongioanni, a qui el seu cap, que és tot un talòs, no li fa massa cas. I és una llàstima...

Per donar ritme al llibre, Camilleri ens ofereix tota mena de recursos narratius: missatges sms entre els protagonistes, e-mails, notes, cartes, notícies publicades als diaris i tot un seguit de diàlegs àgils, expeditius i divertits. És quasi impossible apartar la vista del llibre, perquè sempre hi passen coses. Tens ganes de saber qui hi ha darrere dels fets luctuosos i quins motius han tingut per perpetrar-los. Llegint “Km 123” m’ho he passat pipa. El llibre acaba amb “Defensa d’un color”, un text en què Andrea Camilleri reflexiona obertament sobre la novel·la negra, sobretot la d'autors italians. Negra, però podria ser ‘groga’, que és el color que Arnoldo Mondadori va escollir per la portada de les primeres obres d’aquest gènere. Amb ganes de recuperar més títols del geni italià!

“-Com es troba en Giulio?
-Va millorant, es veu. Tu, en canvi, sí que estàs en plena forma! T’ho dic de veres, no em pensava pas que et trobaria tan bé. Està feta una sílfide! Ja es veu que l’aire de Milà et prova.
-No, ja t’ho vaig dir, més aviat ha estat aquest canvi tan inesperat d’en Francesco, que...
-I com ha anat això?
-Noia, no ho sé pas. Potser és la feina nova, que el fa estar content... L’última temporada de ser aquí a Roma no passava dia que no discutíssim. Te’n recordes que un cop me’n vaig anar a dormir a un hotel i tot?
-Oi tant, que me’n recordo!!”.

Bona setmana a totes i a tot.

@Jordi_Sanuy

A l'horitzó (Hernán Díaz)

Hi ha gent que viu, millor o pitjor, i gent que només pot sobreviure; que no té temps ni ànims per gaudir de res. Gent que es limita a seguir endavant sense fer-se preguntes. Les respostes no les sap ni les sabrà mai. Gent que inicialment tenia un objectiu i un destí concret, però que potser acaba no anant enlloc. És el cas d’en Håkan Söderström, protagonista principal de “A l’horitzó”, d’Hernan Díaz (Buenos Aires, 1973). El llibre, traduït per Josefina Caball, té 329 pàgines i està publicat per Periscopi.

A principis del segle XX, en Håkan té la intenció d’emigrar a Nova York amb en Linus, el seu germà gran. Des de la seva Suècia natal. A la recerca d’una vida millor. En una de les escales del viatge, es perden de vista i ja no es tornen a veure més. Va ser en Håkan qui va agafar un vaixell equivocat, que el va portar fins a San Francisco, on comença una odissea interminable. Ho té tot en contra. És molt jove, quasi un nen, no té diners i no sap ni una paraula d’anglès. Enmig d’aquest trist panorama, l’únic que li passa pel cap és anar cap a l’oest. Fa quilòmetres i quilòmetres en solitari, per boscos i deserts, creuant-se amb buscadors d’or, naturalistes, bandits, fanàtics religiosos i amb una llista inacabable de personatges foscos i sense ànima; la majoria amb ganes d’entabanar-lo. Malauradament, són molts els qui  acaben aprofitant-se d’ell. El noi és tot bonhomia.

Podríem definir “A l’horitzó” com un western molt potent, amb un protagonista, en Håkan, que afronta mil i una aventures, amb el perill trepitjant-li els talons constantment. Sobreviu amb tot allò que li dona la natura. Caça animals de totes les mides i, amb les seves pells, es fa un abric que es convertirà en llegenda, com la seva pròpia vida. Passa de nen a mite. Acaba sent alt com un sant Pau. La seva és una història de solitud, d’aïllament i de supervivència, en què queda clara la devastació que de vegades acompanya el somni americà. Els personatges clau són el buscador d’or James Brennan, el naturalista John Lorimer (que li ensenya moltes coses sobre la medecina i la natura), en Jarvis Pickett –al capdavant d’una caravana de colons- i l’Asa, el jove ajudant d’un xerif disposat a fer-li costat en els pitjors moments. Díaz, que hi posa molta passió i màgia en la seva escriptura, aconsegueix enganxar-te des de la primera pàgina. Un cant a l'aventura!

“Escortat per dos homes, en Håkan va travessar el bar buit i va pujar al pis de dalt, a una habitació situada al costat de la dona. Un llit, una finestra amb barrots, una galleda d’aigua que feia olor de pi. Li va manar que es despullés i es rentés. Considerant que s’hi esforçava prou, un dels homes va agafar un raspall i el va fregar amb energia. L’altre home se’n va anar de l’habitació, va tornar-hi amb dos peixos i va llançar roba neta sobre el llit i uns quants draps per fregar l’aigua sabonosa de terra. En acabat, tots els homes se’n van anar i van tancar la porta amb forrellat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El fill del xofer (Jordi Amat)

“El fill deI xofer”, de Jordi Amat (Barcelona, 1978), és un llibre imprescindible per a qui vulgui conèixer, de primera mà, la figura d’un dels periodistes més influents del pujolisme: Alfons Quintà (1943-2016). Va pressionar i protegir Jordi Pujol a parts iguals, en diferents etapes de la seva complicada vida. Té 261 pàgines, està publicat per Edicions 62 i es llegeix com una novel·la d''acció". Sempre passa alguna cosa més interessant que l’anterior. Sense aturador.

L’Alfons va créixer a l’ombra del seu pare, Josep Quintà, que va fer de xofer de Josep Pla al llarg de molts anys. Va fer de xofer i de moltes coses més. Podríem dir que es va convertir en el seu home de confiança, deixant de banda les seves obligacions familiars. Es va anar oblidant del seu fill i de la resta de la família. Un ‘abandonament’ que el noi mai no va poder superar. En el ‘Camelot’ particular de Pla hi havia Vicens Vives, Joan Fuster, Josep Tarradellas i Ibáñez Escofet, entre d'altres. De tots aquests contactes, l’Alfons se’n va aprofitar, sempre que va poder. Quintà, a qui molts han descrit com un psicòpata, va acabar dominant perfectament les clavegueres del poder polític i financer català i sempre va saber treure'n partit. La seva vida estava plena de clarobscurs, enmig de xantatges, assetjament i tràfic d’influències, un dia sí i un altre també. Va caure des de dalt de tot de l'Olimp del periodisme fins als seus profunds inferns, amb un tràgic final.

Des de les pàgines d’“El País” –n’era el delegat a Catalunya- va denunciar l’escàndol de Banca Catalana i va posar Jordi Pujol contra les cordes. Es va convertir en la seva obsessió. Volia fer-li mal a qualsevol preu. Fins que el president de la Generalitat va tancar-li la boca, designant-lo primer director de TV3. Des d’aquell moment, Pujol i Banca Catalana van desaparèixer de tot arreu. Quintà, de difícil tracte i temut per la majoria dels seus companys, també va fundar “L’observador” i va escriure per “El Mundo” i pel “Diari de Girona”, recuperant les seves antigues obsessions per Pujol, denunciant la privatització de la Sanitat i criticant tot allò que tenia a veure amb l’incipient Procés. El llibre el descriu com a un home misogin, impulsiu, addicte al menjar porqueria i enamorat de navegar. El mar potser era l’únic lloc on, de vegades, trobava una mica de calma...

“L’Alfons creix entre la foscor moral d’una Figueres en què els rics són franquistes i contrabandistes i la llum de la badia de Roses, on gaudeix d’una vida familiar plena i plàcida. Aquella claror il·lumina dues fotografies. Hi són ells dos. Ningú més. El pare i el fill. En Josep i l’Alfons. Tots dos i ningú més. En una, drets en un extrem del vaixell, amb el cos de l’un enganxat al de l’altre, apujant la vela abraçats, somrient a la càmera. El fill porta una gorra de pescador a la mà. L’hi han deixada els vells pescadors que apareixen en altres imatges. A l’altra instantània familiar, el pare sosté la mateixa gorra. Una altra vegada sols tots dos, a la platja després de banyar-se. Elegants com sempre, mostren naturalment el tors. Un gest d’amor pa-ternal. Quants anys té? L’Alfons està a punt de complir els nou o els deu. En aquell moment, tot és radiant. O ho sembla. O pot ser-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'anomalia (Hervé Le Tellier)

No estem preparats per afrontar tot allò que ens és desconegut. Sempre volem explicacions. Com més, millor. Res pot quedar en dubte. I, de vegades, la lògica s’acaba fonent amb l’impossible. Sense poder-ho evitar. Arriba un moment en què ni la religió (o religions) és capaç de trobar respostes, més enllà de repetir aquell mantra arxiconegut: Déu (sigui quin sigui) és el creador de tot. I no cal fer-hi més voltes. Les coses passen perquè han de passar...

“L’anomalia”, d’Hervé Le Tellier (París, 1957) arrenca de manera espectacular, amb un assassí a sou complint el seu primer encàrrec. Que sembli un accident! Ell és un dels passatgers d’un vol que va de París a Nova York, com l’escriptor Victor Miesel, la muntadora de cinema Lucie Bogaert, l’arquitecte André Vanier, l’advocada Joanna Vasserman o el cantant de 'hip hop' Slimboy. També hi ha un home que encara no sap que pateix un càncer de pàncrees. L’avió, amb 243 persones a bord, aterra el 10 de març de 2021, després de travessar una terrible tempesta. Més d’un i de dos van pensar que estaven a punt de morir i que no veurien mai més als seus sers estimats. Però van arribar a casa i van seguir fent vida normal, com si res. No sabien que la seva vida estava a punt de fer un gir de 180 graus.

Tres mesos després, un avió idèntic, amb els mateixos passatgers, i el mateix equip de vol, torna a aparèixer al cel de Nova York, també després d’una gran tempesta. Com que la situació és surrealista, s’encenen tots els llums d’alarma, provocant una crisi política, mediàtica i científica sense precedents. Tots els passatgers, retinguts a la seva arribada per les autoritats, són la còpia exacta dels que van aterrar tres mesos abans. Són les mateixes persones. L’única diferència és que no han viscut els últims tres mesos... Estan a punt d’enfrontar-se als seus ‘dobles’, cadascú a la seva manera. I no puc explicar més. En aquesta faula Le Tellier podria estar reflexionant sobre la crisi de la Covid-19. Com som i com érem fa només uns mesos i com hem afrontat, uns i altres, tot allò que ens era misteriós. El llibre té 337 pàgines, està publicat per Edicions 62 i està traduït per Jordi Boixadós. És el premi Goncourt 2020. Un llibre àgil i molt interessant. Dona per moltes reflexions.

“Matar algú no és gran cosa. Es tracta d’observar, vigilar, rumiar, molt, i, arribat el moment, travessar el buit. És això. Travessar el buit. Espavilar-te perquè l’univers s’encongeixi, s’encongeixi fins a condensar-se en el canó del fusell o la punta del ganivet. I prou. No fer-te preguntes, no deixar-te endur per la ira, triar el procediment, actuar amb mètode. En Blake ho sap fer, i des de fa tant de temps que ja no sap ni quan va començar a saber-ne. Després, la resta ve sola.
En Blake viu de la mort dels altres. Sisplau, res de lliçons de moral. Si algú vol parlar d’ètica, està disposat a contestar amb estadístiques. Perquè —i en Blake es disculpa— quan un ministre de Sanitat retalla el pressupost, quan suprimeix un escàner aquí, un metge allà, un servei de reanimació en una altra banda, sap perfectament que escurça força l’existència de milers de desconeguts. Responsable, no pas culpable, sap de què parla. Per a en Blake, és tot el contrari. I de tota manera, no té per què justificar-se, tant se li’n fot”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Janowitz (Macip Garzón)

Tensió màxima. Un govern autoritari. Un grupuscle que vol acabar amb el poder establert. Format per visionaris o terroristes? I per tancar el cercle, un profeta que surt del no-res, i que va sumant adhesions. En Wade, un intrèpid periodista, intenta transmetre tot el que passa amb el seu videocast. La ciutat de Janowitz està en perill. Podria saltar pels aires en qualsevol moment.

“Janowitz” és el títol de l’última novel·la futurista de Macip Garzón. Sota aquest pseudònim, hi trobem Salvador Macip (Blanes, 1970) i Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). El llibre té 286 pàgines i està publicat per Fanbooks. La ciutat que retraten viu dies difícils. Una llista inacabable d’anomalies la sacsegen de dalt a baix. Plou i no hi ha núvols al cel. Els rius s’han quedat sense aigua. I uns llargs tentacles d'herba negra arriben a tots els racons. Quasi tothom culpa de la situació a en Hoenikker, que governa amb mà de ferro. Ho fa amb el suport incondicional de la tinent Flynn, la persona que està al capdavant de l’exèrcit. L’Ender lidera als Argius. Els han batejat amb el malnom de les Rates, perquè es mouen amb mestria pel subsòl. En Joshua va una mica més per lliure. No el consideren perillós. Tots dos grups aposten pel canvi de règim.

Macip Garzón ens regalen un món ple de mutants, amb persones calbes (la doctora Alice), amb el cabell blau (Wade), amb els ulls injectats en sang (Hoenikker i Flynn) o amb poders desconeguts i il·limitats, com la nena que es converteix en el centre de totes les mirades. Tot s’embolica fins a punts insospitats quan la Pagoda, l’edifici emblemàtic de Janowitz, apareix envoltat per un misteriós camp d’energia. La Katniss, una arqueomàtica, creu que estan vivint la segona fragmentació. La primera va castigar-los en temps pretèrits. En un passatge del llibre, Macip, que és científic, fa referència a la Covid-33. Que Déu ens agafi confessats! A l’obra, estructurada en capítols molt curts, ens parlen d’errors cíclics, de la importància de conèixer el passat per no tornar a equivocar-se en el futur, d’unir forces en els moments difícils i del poder la natura. I per acabar-ho d’adobar, ens trobem amb un virus informàtic i les Arrraway –amb la incansable Ziggy- comandant les operacions. Llibre àgil, profund, intens i també divertit. Amb un grandíssim final!

"Per una banda, té lògica, pensa. Ell no és especialista en infeccions, però és psiquiatra, i sap que els patògens actuen sovint com els trastorns mentals: destruint les defenses abans d’expandir-se. Va passar igual amb aquella pandèmia, la del Covid-33: que les anomalies fossin víriques explicaria que s’escampessin tan ràpidament i fos impossible identificar-ne la causa. Un virus desconegut superaria els sistemes de detecció que tenen. Però cap microorganisme és capaç d’alterar la realitat física, que és el que ara succeeix a Janowitz. Un virus només afectaria als sers vius, no els edificis.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

T'agrada Brahms? (Françoise Sagan)

Diuen que l’amor és cec i que, en qualsevol parella, encara que estigui ben avinguda, una de les parts sempre ofereix més que l’altra. En el cas que ens ocupa, qui s’hi esforça amb determinació és la Paula, una dissenyadora d’interiors de 39 anys; divorciada, bonica i independent. Té una relació especial amb en Roger, un empresari del transport que sempre va a la seva. Viuen separats, sovint sopen junts i, posteriorment, ell la deixa a casa per passar la nit amb qualsevol dona de la vida. L’esquema es reprodueix massa sovint...

La Paula i en Roger són dos dels protagonistes de “T’agrada Brahms?”, de Françoise Sagan (Cajarc, 1935 – Honfleur, 2004). El llibre és el número 17 de la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. Està traduït al català per Josep Maria Pinto i té 175 pàgines. Es va publicar per primer cop el 1959. Nomé dos anys més tard, al 61, se’n va estrenar la pel·lícula, titulada “No me digas adiós”, amb Ingrid Bergman (Paula), Yves Montand (Roger) i un jove Anthony Hopkins completant el triangle amorós. Al cinema el seu personatge es va acabar dient Philip. Al llibre, Sagan l’havia batejat com a Simon. El Petit Plaer número 9, l’apassionant "Bon dia, tristesa", també el signava Sagan. En Simon és un jove advocat, fill de bona família, que s’enamora perdudament de la Paula, a qui coneix a casa de la seva mare.

Desenganyada i farta dels menyspreus d’en Roger -de qui no deixa d’estar enamorada-, un dia la Paula decideix obrir-se a en Simon, catorze anys més jove que ella. Només en té 25 i el cap ple de pardals. El dia que la convida a un concert de Brahms –d’aquí el títol del llibre- l’aventura comença a prendre forma. Una aventura en què ella no confia massa i que, per contra, es converteix en l’únic al·licient en la vida d’ell. És un llibre entretingut i amb sentit de l’humor, escrit amb un llenguatge que el fa molt proper al lector. Bona història sobre amors, desamors, desig, gelosia, entrega i uns quants sentiments més. No em considero visionari, però des d’un primer moment vaig intuir per on aniria la història i com acabaria tot. Grandíssim final, per cert. La novel·la aguanta el pas del temps, però avui en dia potser acabaria d’una altra manera. O no?

“En Simon va trigar un quart d’hora a trobar lloc i va acabar aparcant a cinc-cents metres del despatx. Treballava amb un amic de la seva mare, un advocat molt conegut i del tot odiós que, per raons que en Simon temia comprendre, suportava les seves ximpleries. Hi havia moments en què li venia de gust provocar-lo fins al límit, però la seva peresa l’hi impedia. Pujant a la vorera, va ensopegar i immediatament va començar a caminar coix, amb aire dolç i resignat. Les dones es giraven quan passava, i en Simon sentia com els seus pensaments li tustaven l’esquena: ‘Tan jove, tan guapo i esguerrat, quina llàstima’. I això que el seu físic no li reportava cap mena de seguretat, solament un alleujament: ‘No hauria tingut mai la força de ser lleig’. I, davant d’aquesta idea. Es veia menant una vida d’asceta, ara com a pintor maleït, ara com a pastor a les Landes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La ciudad de vapor (Carlos Ruiz Zafón)

“La ciudad de vapor” és l’obra pòstuma de Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964 – Los Ángeles, 2020). Són 11 contes –alguns ja s’havien publicat- que tanquen l’aventura que va començar amb “La sombra del viento”, el 2001. El llibre té 217 pàgines i està publicat per l’editorial Planeta. Es va plantejar com a un homenatge als seus fidels lectors. Àngels, gàrgoles i passejos constants per aquella fina línia que separa els vius dels morts. Cent per cent marca de la casa.

En dos dels seus relats, Ruiz Zafón hi fa aparèixer personatges famosos, com l’escriptor Miguel de Cervantes i l’arquitecte Antoni Gaudí. En tots dos casos, tenen tractes sobrenaturals per arribar a l’excel·lència. Cervantes treu el cap a “El príncipe del Parnaso”, on es recrea el pas de l’autor d’”El Quijote” pels carrers de Barcelona, al costat de la bellíssima Francesca di Parma. A “Gaudí en Manhattan”, el savi de Reus viatja a Nova York –acompanyat d’un traductor- per buscar finançament per la Sagrada Família. Un dels que més m’ha agradat és “Hombres de gris”, en què retrata un assassí que és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot de posar fi a la vida del seu mentor, en cas que algun superior li demani? També he trobat molt interessant “Una señorita de Barcelona”, amb la Laia i el seu pare –un vergonyós explotador sexual- com a grans protagonistes.

“Rosa de fuego” potser seria un dels contes més personals de l’autor, d’aquells en què conflueixen el bé, el mal i la seva passió pels llibres. El protagonista és un home que es dedica a fer laberints i que en dissenya un per soterrar la biblioteca de Constantinoble. El bé el representa una llàgrima de Crist. El mal, la darrera gota de sang de l’estirp dels dracs. Els llibres també omplen les pàgines de “Blanca y el adiós”, amb el petit David Martín, de només vuit anys, explicant les seves històries a una nena d’alta societat . A “Sin nombre” hi ha una dura història sobre la vida i la mort. Aclucar els ulls per sempre perquè algú altre els pugui acabi obrint. La llei de la vida. Completen l'obra “La mujer del vapor”, “Leyenda de navidad”, “Alicia, al alba” i “Apocalipsis en dos minutos”, que és l'últim relat. Èxit segur per als incondicionals de Zafón. Sense sorpreses.

“Siempre he envidiado la capacidad de olvidar que tiene algunas personas para las cuales el pasado es como una muda de temporada o unos zapatos viejos a los que basta condenar al fondo de un armario para que sean incapaces de rehacer los pasos perdidos. Yo tuve la desgracia de recordarlo todo y de que todo, a su vez, me recordase a mí. Recuerdo una primera infancia de frío y soledad, de instantes muertos contemplando el gris de los días y aquel espejo negro que embrujada la mirada de mi padre. Apenas conservo la memoria de amigo alguno. Puedo conjurar rostros de chiquillos del barrio de la Ribera con los que a veces jugaba o peleaba en la calle, pero ninguno que quisiera rescatar del país de la indiferencia. Ninguno excepto el de Blanca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Consumits pel foc (Jaume Cabré)

Avui dimecres ha sortit a la venda “Consumits pel foc”, l’esperat retorn de l'escriptor Jaume Cabré (Barcelona 1947). Arriba a les llibreries deu anys després de l’exitós “Jo confesso”, traduït a un munt de llengües. És molt curt, només 183 pàgines, i està publicat per l’editorial Proa. El personatge principal és l’Ismael, que va tenir una infància força dura. El seu pare, mig boig, l’acusava de ser el culpable de la mort de la mare. Això el marca per tota la vida.

Amb el pas del temps, l’Ismael aconsegueix treure’s els complexos de sobre i tenir una vida més o menys normal, com a professor de llengua i literatura. Més o menys normal, i molt solitària. Fins que es retroba amb la Leo, una antiga veïna de replà. A partir d’aquí, tot es complica. Cabré ens regala una història subjugadora i amb tocs de surrealisme. Hi conviuen humans estranys, farcits de llums i d'ombres, i també senglars, amb el petit Godallet en el centre de totes les mirades. És el més lent de la família, el que més es distreu, el que pensa més del compte... i, en definitiva, el que aconsegueix seguir passejant pel bosc amb l’únic objectiu de no convertir-se en civet. Des d’un primer moment, s'entreveu que les trajectòries de l’Ismael i d’en Godallet s’acabaran creuant, d’una manera o altra. Coses del destí.

“Consumits pel foc” ens parla de la infantesa, de la capacitat de persuasió i de les dificultats per tirar endavant en un ambient hostil. També del pes de la memòria, de la violència gratuïta –de fet, totes ho són- i del sentiment de culpa, tan antic com el coneixement humà. Cabré dibuixa un personatge principal fosc i amb molts dubtes. Sovint somia despert i, quan dorm de debò, els malsons el turmenten. És un llibre molt àgil i ple de diàlegs. És quasi impossible deixar-lo de banda. A mesura que t’apropes al final, tens delit per saber com es resoldrà tot. Entre altres coses, aquesta aventura de lladres i serenos -amb divertits gàngsters amb noms de pel·lícula o de novel·la- deixa clar que les casualitats et poden canviar la vida. Vas a comprar pa... i acabes en la puta misèria!

“Van passar hores, moltes, i en Cinquanta-set mirava de reüll a la porta per si algú li donava conversa. Fins que Zhivago va treure el cap i va dir bon dia, va tot bé? I Cinquanta-set va respondre que m’estic avorrint molt, aquí perdent el temps. Què voleu?
Es veu que això li va interessar a Zhivago, que va acabar d’obrir la porta i entrà.
-Tens la sensació de perdre el temps? –Ara el va tutejar, com feia la doctora, potser per oferir-li més confiança”.
-M’avorreixo.
-En què ocupaves el temps abans de l’accident?
-Quin accident?
-Bé... Estàs així perquè has rebut un cop prou fort al cap i...

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No diguis res (Patrick Radden Keefe)

Ningú m’havia parlat tant ni tan bé dels Troubles. El nord-americà Patrick Radden Keefe (1976) m’ha deixat sense alè. “No diguis res” és un llibre de lectura obligada per qui estigui interessat en el conflicte d’Irlanda del Nord. Està traduït al català per Ricard Gil (per cert, un dels fundadors del grup musical Brighton 64) i publicat per Edicions del Periscopi. Són 573 pàgines sense aturador. Una història real de violència i memòria.

L’autor parteix del segrest i de la desaparició de la catòlica Jean McConville, vídua i mare de deu fills. Un grup d’encaputxats se la va emportar de casa seva, al carrer Divis de Belfast, i no hi va tornar mai més. Tenia 38 anys. Les dades sobre aquest cas –el seus fills mai van deixar de buscar-la- s’intercalen amb les activitats del Provos, l’Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Aquesta organització paramilitar perseguia una Irlanda unida, a qualsevol preu. Hi van tenir molt pes específic les germanes Dolours i Marian Price. Les dues formaven part de l’escamot que va col·locar quatre cotxes bomba al centre de Londres, el 1972. La Dolours va estar vint anys casada amb l’actor Stephen Rea, i van tenir dos fills. Ella assegurava que havia treballat cos a cos amb Gerry Adams, que anys després es va convertir en president del Sinn Féin.

Radden Keefe divideix el llibre en tres: clar, pur i indiscutible; sacrifici humà; i reparació. Ens ho explica tot com si fos una novel·la. La realitat supera la ficció. Hi ha un munt de noms de persones (la investigació i la documentació són brutals), però en cap cas es fa dens ni pesat; més aviat el contrari. Al llarg dels troubles hi va haver 16 catòlics desapareguts –amb McConville al capdavant- i més de tres-cents policies morts. Gerry Adams va deixar sols a alguns dels seus col·laboradors més directes, com Dolours Price o Brendan Hughes, si fem cas al que diuen ells en algunes entrevistes. L'anomenen “Comandant Adams”. Des que es va passar a la política, sempre ha assegurat que mai va formar part de l’IRA Que eren son rumors sense fonament.

M’han impactat molt les vagues de fam de Dolours i Marian Price i com les intentaven alimentar a la força. Fa la sensació que tenien molt clar tot allò que feien. De la mateixa manera, m'ha arribat molt endins com explica l’autor la mort de Bobby Sands –precisament per culpa d’una vaga de fam- i el paper de Margaret Thatcher, inflexible, al llarg de les negociacions. També m’ha cridat l’atenció la gran quantitat de dobles i triples agents i les seves traïcions, que estaven a l’ordre del dia. A l’IRA, però, els Tout o confidents de la policia tenien els dies comptats. No hi havia cap excusa possible. Eren eliminats immediatament i els seus familiars, assenyalats de per vida. “No diguis res” –perquè sempre pot ser utilitzat en contra teva- m’ha semblat un llibre excepcional. Se centra en els republicans catòlics, no en els unionistes protestants. Espero veure aviat el documental “I, Dolours”, al qual es fa referència en l’extensa bibliografia.

“Molts haurien pensat que Hugues posseïa les credencials necessàries, com a veterà de la lluita armada, per ser considerat intocable en els cercles republicans. Però quan es va negar a donar suport al procés de pau i es va distanciar d’Adams, el Sein Féin, amb la seva obsessió per la conformitat, no va dubtar a marginar-lo. Per a Hugues era humiliant haver de viure dels subsidis públics mentre alguns altres (persones que ‘mai havien disparat un tret’, persones que ‘realment no es van implicar mai en la revolució sinó que s’amagaven sota les faldilles dels voluntaris morts’) s’imposaven com a factòtums de poder en el Belfast de la postguerra. Es queixava que Adams i la seva cohort gaudissin d’un estil de vida luxós que era incongruent amb la seva teòrica política de socialistes revolucionaris. Els anomenava ‘la brigada d’Armani’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2017. Dietari d'un any convuls (J.N. Santaeulàlia)

L’últim llibre de J.N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) és un divertit calaix de sastre. El seu “2017. Dietari d’un any convuls”, publicat per l’editorial Gavarres, té una mica de tot: records, cròniques de viatges, explicacions de converses amb exalumnes, un munt d’anècdotes i el relat de tot allò que va envoltar el referèndum sobre la independència de Catalunya, el dia 1 d’octubre. Són 267 pàgines que es llegeixen francament bé.

La mala salut del català preocupa a l’autor. És un tema que tracta unes quantes vegades, amb sentències com aquesta: “Hi ha llengües vives, llengües mortes i llengües agòniques, com la nostra. Potser ja és difunta, però encara no l’hem enterrada i s’està podrint als nostres llavis”. Quan s’entrevista amb exalumnes de l’aula d’acollida encara li queda més clar. Van aprendre el català amb ell, però, en l’actualitat, el fan servir poc o gens, en el seu dia a dia. Santeulàlia critica l’obsessió que tenen alguns pels telèfons mòbils, amb els ulls clavats tot el dia a la pantalla. Tot i això, no renuncia a les noves tecnologies. Aprofita el seu ordinador i l’Skype per posar-se en contacte amb una noia que viu a Tailàndia i amb un noi instal·lat al Japó. Intenta estar al dia de tot i de tothom. És curiós de mena.

L’autor camina, observa, escolta i opina, molts cops al voltant de l’estany de la seva estimada Banyoles. Al llarg dels anys, ha viatjat a la Toscana, al Japó, a Rússia –gran aventura al llac Baikal- i també per Menorca. Com que parla una mica de tot, descobrim, per exemple, als personatges que van inspirar dues de les seves novel·les: "Banderes dels altres" i "La sorra vermella". Les seves reflexions sobre la professió d’escriure m’ha permès ‘recuperar-les’ totes dues. Són gent normal i corrent, com el seu amic Boris, a qui dedica el llibre. És l’alcalde d’un dels pobles del Pla de l’Estany. És ell qui capitalitza la majoria d'anècdotes, amb custòdia i repartiment d'urnes inclòs. De bon menjar, de bon veure i de molt bona conversa. Són pràcticament inseparables. Quan parla d’escriptors catalans, en cita Josep Pla i Mercè Rodoreda.

De la mà de Santaeulàlia també repassem tot allò que va passar l’any 2017, des d’un punt de vista polític: la conferència de Carles Puigdemont a Madrid, els incidents a la conselleria d’Economia, el referèndum, l’aplicació del 155... L’autor ho veu des de la barrera, com un observador més. Malgrat tot, li és impossible mantenir-se'n al marge. Firma expressions com “el PSOE de la trista figura”, “esbirros uniformats” –quan parla de la policia espanyola”, o “senglars del Suprem”. El conte curt que dedica al fiscal José Manuel Maza, “Habitació 155”, és francament bo. També repassa els atemptats de La Rambla de Barcelona i de Cambrils. Alguns cops comença o acaba el seu resum diari amb petites reflexions, com aquesta: “En Boris creu que els pagesos feien bé deixant que els nens s’acostumessin al vi, a petites dosis. –M’has vist mai torrat? –argumenta”. Mític!

“Barcelona. Dins el vagó de metro, atapeït de gent, les mirades es refugien a les pantalles. Abans que existís el mòbil, ¿què coi en fèiem, dels ulls?
Tot emergint de la profunditat, observo la lleu vibració de les escales mecàniques es transmet a les natges perfectes de la noia amb texans que puja davant meu. Quan l’escala em diposita al passeig de Gràcia, la meva mirada és absorbida per la façana de la Pedrera, un altre prodigi curvilini”. 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy