El secret de l'om (Tana French)

Tothom té sort, fins que deixa de tenir-ne. Ho sap perfectament en Toby Hennessy, protagonista de “El secret de l’om”, de la nord-irlandesa Tana French (Vermont, EUA, 1973). Era el típic noi que sempre sortia triomfant de qualsevol contratemps, pel seu saber estar i la seva cara bonica. Fins que un dia uns lladres entren a casa seva, el roben i el deixen pràcticament mort. A partir d’aquí, tot canvia. Mala peça al teler.

El personatge d’en Toby està molt ben treballat psicològicament. És profund i amb un munt de capes. Després de rebre un fort cop al cap, comença a tenir molts dubtes. Hi ha coses que no recorda i les circumstàncies que l’envolten, que cada cop són pitjors, no l’ajuden gens ni mica. Per intentar recuperar-se i tornar a ser el d’abans, s’instal·la a la Casa de l'Heura, als afores de Dublín, que és on viu el seu tiet solter, l'Hugo. S'està morint. Com que està sol i té un tumor al cervell, decideix cuidar-lo. Li queden pocs mesos de vida. S’hi instal·la amb la Melissa, la seva bondadosa xicota. Jo no la deixaria escapar per res del món. Sempre ho entén tot i li fa costat. Sense condicions. Fins i tot en els pitjors moments. En aquesta casa, en Toby hi ha passat un munt de bons estius, acompanyat de la Susanna i en Leon, els seus cosins.

Un dia, de manera inesperada, mentre està jugant, un dels fills de la Susanna troba un crani humà a l’om que hi ha en el jardí de la casa. Criden a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda, i comencen les investigacions. Tots són sospitosos, del primer a l’últim. L’Hugo, la Susanna, en Leon i el mateix Toby, que recela de tot. Fins i tot s’arriba a plantejar si l’assassí no és ell mateix. French ens regala una història molt ben trenada, plena de girs inesperats, que manté l’emoció fins a l’últim moment. Són 621 pàgines sense aturador, que compten amb el beneplàcit de Stephen King. El rei del misteri ha dit d' “El secret de l’om" que és “una gran obra d’una gran escriptora. Quina sort, per als lectors”. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Llegint aquesta novel·la, m'ho he passat pipa.

"Devia arribar a casa sense novetat; així i tot, ¿com sé, com puc saber el que passava més enllà del meu angle de visió, qui podia estar vigilant des dels portals, què podia sortir de les ombres per acostar-se sigil·losament per darrere? Però, en qualsevol cas, devia arribar a casa sense que passés res d’alarmant. Em devia cruspir el menjar indi i potser vaig mirar alguna cosa a Netflix (malgrat que hauria estat massa borratxo per seguir la trama?), o potser vaig jugar a l’Xbox (tot i que em sembla poc probable; després d’aquests darrers dies, estava fins al capdamunt de l’Xbox). Em devia oblidar de posar l’alarma: malgrat viure a la planta baixa, només em molestava a posar-la la meitat de les vegades; la finestra de la cuina no tancava bé, i si el vent bufava en una direcció determinada vibrava i disparava l’alarma histèricament, i tampoc és que visqués en una selva urbana amb alts índexs de delinqüència. A més, en algun moment em devia posar el pijama i em devia ficar al llit, i devia dormir la borratxera d’allò més tranquil".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No hi ha llum sota la neu (Jordi Llobregat)

Una peça de puzle amb una cova fosca i inhòspita. Una altra peça amb una cel·la freda i silenciosa d’un seminari. Una tercera amb una subinspectora de policia. I així fins a completar el trencaclosques. A “No hi ha llum sota la neu”, Jordi Llobregat (València, 1971) ens dona la informació en comptagotes, de manera voluntàriament inconnexa, amb salts temporals, per després lligar-ho tot. Sembrar per recollir.

La protagonista d’aquesta novel·la negra és la subinspectora Álex Serra, un personatge torturat fins al moll de l’os. Pateix atacs de pànic i d’ansietat i, quan comença el llibre, està de baixa per haver disparat a un company per l’esquena. Els tranquil·litzants l’ajuden a ser una mica més persona. Quan menys s’ho esperava, li tornen la placa i la pistola i l’envien als Pirineus per investigar un cas d’assassinat. Ella s’havia criat en un poblet proper. Coneix el territori. El cos de la víctima està submergit en una piscina del complex que s’està construint a l’estació de la Vall de Beau. Ha de ser el pal de paller de la candidatura hispano-francesa als Jocs Olímpics d’Hivern, que rep sabotatges constants per part d’un grup ecologista. Publicitat, la mínima. Prioritat màxima. Amb la política no s’hi juga! Per esbrinar qui és l’assassí –que continuarà matant- l’Álex comptarà amb el suport del tinent francès Jean Cassel.

“No hi ha llum sota la neu” és un llibre apassionant, amb personatges molt ben treballats –entre ells la mateixa muntanya i el silenci- i una trama, plena de girs, que s’aguanta fins al final. Llobregat ens parla d’un munt de coses a la vegada, amb constants viatges cap al passat. Quan mira cap enrere ho fa a través del diari de la Raquel, que explica les seves duríssimes vivències en una colònia industrial, la dels Dalmau, coincidint amb la part final de la Segona Guerra Mundial. En aquell temps, entre 15 mil i 20 jueus van creuar els Pirineus per intentar evitar una mort pràcticament segura. En el present, l’Álex i en Cassel no ho tenen fàcil per seguir la pista de l’assassí, que sempre va un parell de passes per davant d’ells. La Vila i l’Alain, dos grans secundaris, ajuden molt, però no n’hi ha prou.

En el rerefons de tot, hi ha la desaparició de la Lia, la germana de l’Álex. Passen els anys –totes dues eren petites- i continua sentint-se igual de culpable. El temps no cura. En els moments més complicats, a la subinspectora sempre l’acompanya un llop, real i irreal a la vegada; consciència i desesperació a part iguals. El llibre està traduït al català per Núria Parés Sellarès, està publicat per Columna i té 544 pàgines. El final de “No hi ha llum sota la neu” és tancat, però m’atreviria a dir que el personatge de l’Álex tindrà continuïtat. Hi ha unes desaparicions que algú ha d’investigar, com més aviat millor. I ningú ho faria millor que ella, amb llop inclòs. Molt recomanable.

“Va intentar pensar en alguna cosa que la distragués, però el seu cap no parava d’imaginar-se històries horripilants. Amb la colla no havien pogut explorar tots els túnels del búnquer, i patia per si hi havia algú per allà amagat esperant que s’adormís. Va mirar cap a les ombres i va empassar saliva.
A mitjanit, va començar a notar que el cansament podia més que ella i va decidir ficar-se, amb una de les mantes velles, en un dels forats que servien per emmagatzemar munició. Amb prou feines hi cabia, però era un refugi i la feia sentir més segura. Va ser llavors quan la llum de la llanterna es va esgrogueir i, al cap de poc, es va apagar. La va sacsejar, però no va servir de res; l’havia tingut encesa tota l’estona i les piles s’havien acabat. Va notar que una fiblada de por li recorria el cos. Sempre havia odiat la foscor. Però tot d’una va recordar, molt alleujada, que tenia unes piles noves a la bossa que havia dut. Només havia d’anar-la a buscar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La cara nord del cor (Dolores Redondo)

No sé si han estat els lutin els que m’han ajudat a llegir “La cara nord del cor” quasi d’una tirada. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb Amaia Salazar. L’escriptora Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) col·loca la seva policia estrella als Estats Units, l’any 2005, molt abans dels crims de la vall de Batzan. El llibre està traduït al català per Núria Parés i Sellarès i publicat per Columna Edicions. Té 686 pàgines.

En ser una preqüela, no és necessari haver llegit la trilogia de Redondo per seguir aquest últim llibre, però jo ho recomanaria. L’Amaia té 25 anys, és subinspectora de la Policia Foral de Navarra i participa en un curs d’intercanvi per a agents de l’Europol a l’Acadèmia de l’FBI. L’imparteix l’enigmàtic Aloisius Dupree, a qui ja coneixem des de fa temps. En les novel·les anteriors, ella li havia trucat més d’un cop per demanar-li consell. És un home torturat, amb un complicadíssim món interior. Dupree també ha estat al costat fosc, com la nostra protagonista. Descobrirem per què. Les aventures que viuen tots dos junts no tenen aturador. El nord-americà sempre porta a sobre un gris-gris, amulet vodú de protecció. Raonament, màgia i cultures ancestrals a parts iguals.

L’Amaia destaca entre els policies que fan el curs d’intercanvi i ràpidament és ‘reclutada’ per l’FBI, que fa temps que va darrere d’un assassí en sèrie batejat amb el nom del ‘Compositor’. Actua just després de grans desastres naturals, matant famílies senceres. Sempre estan formades per pare, mare, àvia, dos fills i una filla. Per seguir-li el rastre, un equip d’investigació dirigit per Dupree es desplaça a Nova Orleans, just abans del Katrina, el pitjor huracà de la història de la ciutat. Ho fa acompanyat de la subinspectora Salazar. D’ella n’espera moltes coses. La seva intuïció, connectada amb les tradicions antropològiques, la fan infal·lible. Amb el pas del temps se n’adonarà que el seu cap no ha estat del tot sincer amb ella. La vol per aturar el “Compositor”, però també perquè l’ajudi a resoldre un cas d’un passat que mai ha pogut oblidar. El va tocar de ben a prop.

Paral·lelament, se’ns explica que, quan tenia dotze anys, l’Amaia va estar perduda pel bosc durant setze hores. La van trobar a trenta quilòmetres, desmaiada sota la intensa pluja. En aquest llibre, la subinspectora també s’enfronta a la por i als records de la seva infantesa, plena de fantasmes, amb una mare que la volia morta com abans millor al capdavant. Una trucada de la seva tieta Engrasi des d’Elizondo ho fa tot encara més complicat. Redondo ho ha tornat a aconseguir. “La cara nord del cor” t’atrapa des d’un primer moment i ja no et deixa escapar. Com és habitual, els Gaueko tenen una feinada de por. Molt recomanable. En vull més. I, si pot ser, aviat.

"L’Engrasi no va dir res, no podia. Es notava el cor a la gola, aclaparant-la amb tot el que volia dir però no deia. Va fer un petó a la nena i va assentir mentre l’estirava de la mà per emprendre el camí de tornada. Abans de sortir de la protecció que els oferia l’arbre, l’Engrasi es va girar, com si algú l’hagués cridat. La Rosario la mirava des de la finestra. Tenia la meitat de la cara velada per la foscor de l’exterior, però els llums intermitents de l’arbre li van permetre veure un instant el seu somriure i una picada d’ullet. L’Engrasi va estrènyer la mà de l’Amaia i la va estirar cap al carrer mentre la tendresa que l’ofegava un instant abans es transformava en pura ràbia, i ho havia d’admetre, en temor".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy