Lectures 2016 (51)

S'acaba un altre any i, com sempre, toca fer balanç. Aquest blog, "Paranoia 68", en té més de deu! En aquest 2016, han caigut 51 llibres. Només tinc pendents 3 ressenyes. Les altres ja estan publicades. També he referenciat una cinquantena de pel·lícules. De cara al 2017, un desig clar: salut, cinema i llibres per a tothom!

1-. 100 curses que has de fer alguna vegada a la vida (Sebas Guim)
2-. A la caça de l’ovella (Haruki Murakami)
3-. Adéu a Berlín (Christopher Isherwood)
4-. Allò que va passar a Cardós (Ramon Solsona)
5-. Amor en minúscula (Francesc Miralles)
6-. Anna (Niccolò Ammaniti)
7-. Avenida de los misterios (John Irving)
8-. Barcelona! (Grégoire Polet)
9-. Cicatriz (Sara Mesa)
10-. Confessions d'un culer defectuós (Sergi Pàmies)
11-. El Baró Bagge (Alexander Lernet-Holenia)
12-. El cazador de la oscuridad (Donato Carrisi)
13-. El elefante desaparece (Haruki Murakami)
14-. El libro de los Baltimore (Jöel Dicker)
15-. El petit príncep (Antoine de Saint-Exupéry)
16-. El secuestro de los Born (María O’Donnell)
17-. El soroll del temps (Julian Barnes)
18-. Els homes m’expliquen coses (Rebecca Solnit)
19-. En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu (Georgina Esteva i Montse Buñuel)
20-. Eren ells (Carles Rebassa)
21-. Fabián y el caos (Pedro Juan Gutiérrez)
22-. Futbol: El juego infinito (Jorge Valdano)
23-. Gorski (Vesna Goldsworthy)
24-. Haru (Flavia Company)
25-. Johnny va agafar el fusell (Dalton Trumbo)
26-. L’aniversari (Imma Monsó)
27-. La bíblia andorrana (Albert Villaró)
28-. La metafísica del ping-pong (Guido Mina Di Sospiro)
29-. La primera estrella de la noche (Nadia Ghulam)
30-. La sega (Martí Domínguez)
31-. La vídua (Fiona Barton)
32-. Les cartes d'en Marc(Jordi Albertí i Montse Buñuel)
33-. Li deien pare (Carles Porta)
34-. Los usurpadores (Jorge Zepeda Patterson)
35-. Mai no es tard (Miquel Pocurull)
36-. Manual para mujeres de la limpieza (Lucia Berlin)
37-. Me llamo Lucy Barton (Elizabeth Strout)
38-. Mis momentos (Andrea Camilleri)
39-. Palmira (Paul Veyne)
40-. Primavera (Ba Jin)
41-. Qui té la voluntat té la força (Laia Sanz)
42-. Quin cap! (Ricard Ruiz Garzón)
43-. Samuel (Pepa Mayo)
44-. Somnis a mida (Núria Pradas)
45-. Todo esto te daré (Dolores Redondo)
46-. Tot això ho faig perquè tinc molta por (Empar Moliner)
47-. Trece Monos (César Mallorquí)
48-. Tres dies i una vida (Pierre Lemaitre)
49-. Un abril prodigiós (Elizabeth von Arnim)
50-. Una tomba per a Boris Davidovic (Danilo Kis)
51-. Vernon Subutex 1 (Virgnie Despentes)

Qui té la voluntat té la força (Laia Sanz)

El dia 2 de gener començarà una nova edició del Ral·li Dakar. Serà la sisena de Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985). La pilot catalana explica les seves experiències i anècdotes en la prova del 2015 a “Qui té la voluntat té la força”, publicat per La Magrana. L’edició del llibre és d’Eloi Vila i té 234 pàgines. Aquell any, la Laia va quedar novena, la millor classificació d'una dona al llarg de tota la història.

La relació de la Laia amb les motos va començar molt aviat, quan només tenis dos anys. El seu pare ja la portava de paquet. Als quatre va provar la Cota 25 del seu germà per iniciativa pròpia. Va començar a competir amb només set. I, des de llavors, cinc victòries al Dakar en categoria femenina, 13 títols mundials de trial i 4 d’enduro, entre altres títols. Podríem dir que els col·lecciona. No hi ha ningú que pugui fer-li ombra. Els qui la coneixem personalment podem dir que mai no en té prou. És treballadora, perfeccionista i amb moltes ganes de millorar. Feina, feina i més feina. Sap que només entrenant molt pot mantenir-se a l’elit. Queda clar que ha arribat a dalt perquè s’ho mereix. No li han regalat res. I té corda per estona!

A “Qui té la voluntat té la força”, la Laia ens explica, etapa a etapa, com va ser el Dakar del 2015. Són tretze capítols plens d’anècdotes, que sempre comença amb una de les seves cançons preferides. Ha escollit, per exemple, artistes com Oasis, U2, Bruce Springsteen, Eros Ramazzotti, Cat Stevens o Elvis Presley. El llibre està il·lustrat amb una trentena de fotografies i el completen un glossari, paràgrafs de les cançons esmentades abans –és el playlist per a un Dakar-, el seu palmarès i la classificació general de motos. Tot està escrit amb un llenguatge àgil, directe, visual i amb molta passió. El títol del llibre és la inscripció de la polsera que la Laia porta al canell. Li van regalar els seus pares, en Jesús i l’Àngels, quan s’havia lesionat un genoll i ho estava passant francament malament.

“Encara no he fet res, absolutament res. Pensar el contrari seria un error imperdonable. Seria el meu error més greu en aquest Dakar. Quan dónes per fet el que tens, deixes de valorar-ho i agrair-ho. I desapareix la sensació de benestar. Si segueixo pensant que encara no he aconseguit el meu objectiu, no només puc fer que sigui possible, sinó que aquest anhel és l’únic que fa plaent el camí. Encara que al final no ho aconsegueixo. I el meu objectiu avui és contradir una afirmació que em sonava com si fos una veritat absoluta quan la vaig sentir: que no seria capaç de millorar la meva setzena posició de l’any passat. Però hi ha un fet innegable: que aquí, al desert del Dakar, els objectius es redefineixen constantment, cada minut o, o a tot estirar i amb una mica de sort, cada dia que passa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“100 curses que has de fer alguna vegada a la vida” (Sebas Guim)

Tinc tres opcions: viure un munt d'anys en plena forma, començar a córrer com si demà s'acabés el món o agafar-me el llibre com una guia de curses. També puc intentar combinar les tres, està clar. Parlo de “100 curses que has de fer alguna vegada a la vida”, escrit pel periodista de TV3 i bon company Sebas Guim (1974). Està publicat per Cossetània Edicions i té 214 pàgines. Ell corre des dels 7 anys. El pròleg és del maratonià Arcadi Alibés.

De les cent curses que proposa en Sebas només n’he fetes dues: la de Bombers i la Mitja Marató de Granollers. Per això m’hi haig de posar ràpid! En els quasi dos anys que fa que corro, he participat en d’altres, però no estan incloses en el llibre. L’oferta d’en Sebas és molt completa: curses populars, de muntanya, sobre el nivell del mar, en illes... Fins i tot n'hi ha algunes que es fan damunt de llacs glaçats o en deserts de dunes. Curses a Catalunya, a la resta de l’Estat o a qualsevol punt del món. Una de les que tinc intenció de fer aviat és la Behobia-San Sebastián. El llibre també inclou les Maratons de Barcelona, de l’Everest o de la Gran Muralla, així com les de Jerusalem i la de Nova York. No s’oblida tampoc de l’Oxfam Intermón Traiwalker, de la San Silvestre Vallecana ni de la Marathon des sables.

De cada cursa, en Sebas en fa una fitxa. Per explicar-ho, he escollit la Mitja Marató de Granollers. Ens diu quan es disputa (el primer diumenge del mes de febrer), el límit de temps per fer-la (dues hores u tres quarts), el preu de la inscripció (entre 24 i 29 euros) i el nombre de participants, que xifra en uns catorze mil. També inclou el lloc web oficial de la cursa (lamitja.cat) i n’indica unes quantes coses interessants: sortida, arribada, guanyadors il·lustres i fins i tot anècdotes. Un dels "Reis" de la prova, tot i que no en té el rècord, és l’etíop Haile Gebrselassie, que la va guanyar els anys 2005 i 2006. El millor temps el segueix tenint el corredor de Kènia Samuel Wamjiro, des del 2008 (59.26). La Mitja es corre des de l’any 87. Aquell any només van participar-hi 800 persones. Jo aquest any repeteixo!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Johnny va agafar el fusell (Dalton Trumbo)

Gràcies a Angle Editorial podem llegir per primer cop en català “Johnny va agafar el fusell”, del nord-americà Dalton Trumbo (1905-1976). La traducció és d’Albert Pijuan Hereu. El llibre es va publicar l’any 1939 i ben aviat es va convertir en tot un al·legat antibel·licista. S’ha catalogat com una de les obres més punyents de la literatura contemporània. Té 250 pàgines i, ja que parlem de guerres, puc dir que és una bomba atòmica.

El protagonista de la novel·la és en Joe Bonham, que s’allista voluntari a l’exèrcit dels Estats Units i és enviat al front europeu. Un obús està a punt de prendre-li la vida, però el deixa pitjor que mort. Es desperta en un llit d’un hospital desconegut, cec, sord, sense cames ni braços i totalment desfigurat. Arriba a aquesta conclusió molt a poc a poc, perquè no pot comunicar-se amb ningú. “Johnny va agafar el fusell” és un llibre claustrofòbic, perquè Trumbo sap transmetre amb encert el patiment d’en Joe, condemnat a una vida pitjor que la mort. La seva angoixa la vius en primera persona. Està destrossat per fora i per dins, però el seu cervell funciona com un rellotge. També li queden les sensacions.

En Joe té tot el temps del món per pensar i això li fa més mal que bé. Pensa en la seva xicota, la Kareen, en el seu pare –amb qui anava habitualment a pescar- i en els seus amics. On són tots ells? Els hi hauran dit, de manera equivocada, que va morir a la guerra? Segur que sí. Ningú haurà estat capaç d’identificar-lo. S’ha convertit en un tros de carn a qui mantenen en vida no sap ben bé amb quin objectiu. Les reflexions del soldat són brutals, en tots els sentits. Arriba a la conclusió que les guerres són estupides, igual que els governants que hi envien als joves. Ho justifiquen tot en la recerca de la llibertat. Anar a la guerra per lluitar per la llibertat? Per quina llibertat? La de qui? Ara que està postrat en un llit en Joe és més lliure que abans?

QUE VAGIN A LA GUERRA ELS GOVERNANTS

L’epíleg, firmat per Ron Kovic l’any 1990, també és sensacional. És el guionista de “Nacido el cuatro de julio”, pel·lícula autobiogràfica. Com Trumbo, deixa clar que la guerra és absurda i, si s'han de fer, recomana que hi vagin directament els que manen. Cas contrari, quan els joves soldats agafin el fusell apuntaran directament cap als polítics que els inciten a matar desconeguts. “Johnny va agafar el fusell” hauria de ser un llibre de lectura obligada a totes les escoles. Està escrit amb un llenguatge àgil i directe i tot ell és molt vehement. Recordem que Trumbo, un dels Deu de Hollywood, va ser acusat de comunista i es va veure obligat a testificar davant del Comitè d’activitats Antiamericanes l’any 1947, en plena caça de bruixes.

“Però com podia ser que no hagués mort dessagnat? Calia suposar que amb els dos monyons dels braços i els dos de les cames rajant sang el mínim que podia passar-te era que et morissis. A les cames i als braços hi havia unes quantes venes importants. Havia vist els nois que morien havent perdut només un braç. No semblava raonable que els metges haguessin pogut treballar amb prou celeritat per aturar els quatre devessalls de sang abans no morís. Després va pensar potser només els tenia ferits només una mica ferits i me’ls van amputar perquè estaven infectats. Va recordar anècdotes de gangrena i de soldats trobats amb les ferides plenes de cucs”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El petit príncep (Antoine de Saint-Exupéry)

Aquesta setmana he “llegit” el meu primer audiollibre. Fins ara, sempre havia pensat que estaven reservats a les persones cegues o amb poca visió. SeeBook ho planteja com una alternativa als que no tenen temps. “Prova de llegir amb les oïdes!”, expliquen en el seu lloc web. “Quan condueixes, surts a passejar o a córrer, neteges la casa o fas manualitats”, afegeixen. Es veu que nord-americans, anglesos i alemanys ja fa temps que exploten aquesta opció amb força èxit de seguidors.

Fins ara, a Catalunya, només es podien comprar audiollibres en plataformes digitals. Ara poden adquirir-se a les llibreries o a la botiga online de Seebook i escoltar-los als telèfons mòbils, en streaming, fent servir el codi que hi ha a l’interior de les targetes. Jo prefereixo seguir llegint els llibres en paper, però he de reconèixer que és una opció complementària molt interessant. He “debutat” amb “El Petit Príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Està narrat per Joan Mora, dura 1 hora i 57 minuts i l’he escoltat majoritàriament al cotxe. Feia molt temps que l’havia llegit i m’ha agradat recordar-lo.

Es va publicar per primer cop a Nova York, l’any 1943. L’autor, desaparegut el 1944 en un accident d’aviació, ens explica la història d’un home –que precisament està arreglant el seu avió- que es troba amb un nen, el Petit Príncep, en un lloc desconegut, on no hi ha ningú més. Tots dos parlen hores i hores i, gràcies a aquesta conversa, l’aviador es replanteja la seva vida. El nen li fa veure que les persones grans estan massa preocupades per coses absurdes; creu que deixen passar la vida sense gaudir-la del tot. Al final, arribem a la conclusió que tot allò realment important és invisible a primera vista. El llibre té l’aparença d’un conte per a nens, però dins s’hi amaga tot un relat filosòfic, amb un munt d’al·legories. Està escrit amb un estil senzill i directe.

La versió en paper està enriquida pels dibuixos del mateix Saint de Exupéry, que, lògicament, ens perdem en l’audiollibre, en el qual només podem gaudir del que serveix per il·lustrar la targeta. Al llarg del seu viatge interestel·lar, el Petit Príncep passa per set planetes amb persones estranyes, com el rei obsessionat amb manar, el vanitós que es creu el centre del món, el bevedor que beu per oblidar o l'home de negocis avar que compta els estels perquè està convençut que són seus. Els quatre pateixen, els quatre estan més pendents d'ells que dels altres. El nostre protagonista també s'entrevista amb un fanaler ocupadíssim, amb un geògraf incapaç de moure's per veure món i amb una serp i una guineu, que viuen a la Terra. Una guineu que li dóna les claus de la vida. Per cuidar la seva flor i el seu be imaginari.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La sega (Martí Domínguez)

Callar i mirar cap a l’altre costat. Passar desapercebut. Evitar qualsevol polèmica estèril. No contestar cap pregunta si no és estrictament necessari. Complint totes aquestes consignes, els masovers dels anys quaranta i cinquanta del segle passat tenien alguna possibilitat de sobreviure. Només alguna... Ho explica l’escriptor valencià Martí Domínguez a “La Sega”, publicat per l’editorial Proa. Té 347 pàgines.

A través dels ulls d’un nen de deu anys que bateja amb el nom de Goriet, Domínguez ens explica les vivències d’una família de masovers del Maestrat. Precisament en aquesta comarca, l’autor es va comprar un mas on va trobar enterrat un màuser amb dues baionetes. Ho he llegit en un parell d’entrevistes. Possiblement, aquí va néixer la idea d’escriure la novel·la. En els anys més foscos del franquisme polític, els masovers van haver de fer equilibris entre les visites dels Maquis i de la Guàrdia Civil. Estaven en una situació límit. Si decidien no abastir de queviures als maquis, podien assassinar-los a sang freda. Si decidien ajudar-los, corrien el risc que fos la benemèrita qui els treies de circulació amb un tret al clatell. Es tractava de nedar i amagar la roba.

Només començar “La Sega”, la Guàrdia Civil s’emporta al pare d’en Goriet, que mai més torna a casa. Sense cap motiu aparent. La seva dona, la Bela, ha de tirar la família endavant tota sola; el mas i els seus quatre fills: en Goriet, la Teresa, l’Empariues i en Pepet. Sort en té de la Teresa ja és prou gran per treure la rabera (ramat). Tot i la mort del seu pare, en Goriet pot continuar anant a l’escola. Allà, Don Arcadi li transmet la seva passió pels llibres i per la natura, en especial pels fòssils. Gràcies als esforços del seu mestre, el nen va creixent amb un gran interès intel·lectual. Don Arcadi també li ensenya a tenir la boca tancada. “No parlis fins que les gallines pixin”, li diu en més d’una ocasió. Ho entén perfectament i ho compleix al peu de la lletra.

ENTRE ELS MAQUIS I LA GUÀRDIA CIVIL

El mas on viu en Goriet hi ha un trànsit espectacular. És un dels preferits de la Guàrdia Civil. El capità Máximo Mata i els seus deixebles s’hi deixen caure molt sovint. Hi van a menjar (la Bela cuina molt bé) i a preguntar, un cop sí i un altre també, si han vist passar a algun guerriller. Els maquis, liderats per en Joanet, també s’hi acosten sovint. Per agafar provisions, per refugiar-se i per cortejar a la Teresa, ja que un d’ells, en Ferroviari, hi està enamorat perdudament. Protegir als maquis és perillosíssim. Treure-se’ls de sobre potser encara més. De vegades, els mateixos guàrdies civils s’apropaven als masos disfressats de guerrillers, per saber si els seus propietaris tenien la intenció d’ajudar-los. Kafkià, tot plegat. Martí Domínguez se centra en la família d’en Goriet, però en el llibre parla de moltes d'altres.

“La Sega” és un llibre contundent i amb molta força, amb un paper determinant per la repressió i, naturalment, per la posterior venjança i els canvis de bàndol, amb molts caragirats. És la seva manera particular d’intentar recuperar la memòria històrica i d’homenatjar a uns masovers que van perdre la llibertat i moltes coses igual d'importants. La guerra no anava amb ells, però mai no van poder escapar-se’n. Acaba de manera dura, amb el Tio Miquelo i la Bela com a grans protagonistes. Molt recomanable. D’aquest autor ja havia llegit “Les confidències del comte de Buffon” –una de les meves obres preferides”-, “El somni de Lucreci” i “El fracassat”, que també em van agradar molt.

“El tio Miquelo va buscar pels boscos sense cap resultat. Damunt del matxo, va rodar pinedes i bovalars, es va endinsar ben lluny en la terra de Terol. Però sense èxit. Tampoc era fàcil pregunta, ningú volia parlar dels guerrillers, els masovers el rebien recelosos, com saber que el tio Miquelo no era un infiltrat? Ni els vells coneguts tenien ganes de donar cap pista, d’oferir cap informació. La cara se’ls canviava, ens va dir el tio Miquelo, quan treia el tema: a l’alegria del retrobament, la suspicàcia, la por de la delació. Els dubtes apareixen de seguida, dubtes que podien resultar fins i tot ofensius, perquè al capdavall significava que malgrat l’amistat no hi havia prou confiança per a parlar d’allò, ni en la més estricta intimitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les cartes d'en Marc (Jordi Albertí i Montse Buñuel)

“Les cartes d’en Marc” és un llibre de narrativa juvenil publicat per l’Editorial Gregal. Està escrit per Jordi Albertí (Cassà de la Selva, Girona, 1950) i il·lustrat per la bona amiga Montse Buñuel (Granollers, 1968). Té 160 pàgines i és força entretingut. El seu gran protagonista és en Marc, un noi suec que, quan arriba l’hivern, es desplaça a Andorra per fer de monitor d’esquí. La neu és una de les seves grans passions. És un noi aventurer i amb moltes ganes de viatjar i descobrir coses noves.

Una de les seves alumnes, la Tània, filla de l’hostal on s’instal·la, es trenca una cama en un entrenament i ha d’estar unes quantes setmanes sense moure’s. La nena, que té 12 anys, està enamorada d’en Marc, que ràpidament es converteix en el seu amor platònic. Quan marxa, sentint-se una mica culpable per l’accident, perquè no dir-ho, ell li promet que li escriurà una carta des de cada lloc on viatgi. D’aquesta manera, la seva estada al llit potser ser li farà una miqueta més curta. Per acabar-ho d’adobar, el suec li regala un atles. Diu que així ella podrà anar puntejant tots els llocs per on passa. Algun dia ho comentaran junts amb un somriure a la boca.

Sobretot, podríem parlar d’un llibre de viatges educatiu. A través de les cartes d’en Marc, passem per Suècia, Suïssa, Galícia, Catalunya, Menorca, Algèria, Líbia, Egipte, Israel i per un munt d’illes gregues: Iràklio, Kasos, Kàrpathos, Rodes, Khalki, Kos, Leros, Icària, Samos, Quios, Lesbos, Limnos, Tassos i Creta. A cada lloc, aprèn alguna cosa nova, com a beure en porró. També assimila l’origen de la bóta de Sant Ferriol, veu passar els cavalls de Ciutadella pel barri de Santa Clara, viu en un poble del desert com un tuareg i coneix la història de les Oliveres d’Israel. Per si fos poc, visita la Fageda d’en Jordà, gaudeix d’una ballada de munheiras i escolta la història del drac de Banyoles que es menjava les criatures. És un no parar.

Totes aquestes cartes estan recollides en un llibre que un escriptor va redactar i no va publicar mai. Un dia li deixa llegir a la Nora, que s’ho passa d’allò més bé. Coneix a la Tània, al Marc i un munt de llocs i tradicions que l’ajudaran a créixer com a persona. Bona col·laboració entre Albertí i Buñuel, que també ha fet les il·lustracions de dos llibres més d’aquesta editorial: "En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu" i "Un pòdium irrepetible". Un bon regal literari per aquestes festes.

“Cada dia abans d’adormir-se la mirava i recordava aquell estiu tan fantàstic que havia passat a Sant Feliu de Guíxols i com s’havia enamorat de la mar i de les onades. El gorg que hi havia prop de la verneda, als afores del seu poble, Joanetes, també era un lloc maco on ella i la seva colla havien passat estones molt divertides. Però la flaire de salabror, les moixaines de la brisa, el color dels pins penjats de la mar l’havien enamorada. I ara que el dia era tan curt i les orenetes ja no voleiaven pels camps encara tenia més ganes que arribés aviat l’estiu. Els seus pares ja havien dit que tornarien al mateix lloc de l’any passat i ella se’n delia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El baró Bagge (Alexander Lernet-Holenia)

Són 109 pàgines intenses, que es llegeixen d’una tirada. “El Baró Bagge”, d’Alexander Lernet-Holenia (Viena, 1897-1976), és un llibre amb paisatges boirosos i plens d’ombres. Està publicat per Viena Edicions, traduït al català per Joan Fontcuberta. Una bona part de l’acció està datada a l’hivern de l’any 1915, al sud dels Carpats. Allà, l’exèrcit austrohongarès està buscant sense èxit als soldats russos.

La història és explicada, vint anys després, pel Baró Bagge, supervivent del destacament de cavalleria que -complint les ordres del capità Von Semler- va protagonitzar una incursió suïcida més enllà de les línies enemigues. Fins que no acabes el llibre, sobta la diferència que hi ha entre els paisatges foscos i solitaris dels Carpats i la tranquil·litat i la festa desmesurada que es viu a la localitat de Nagy-Mihaly (Eslovàquia). Són els únics que no tenen por de la guerra? El Baró Bagge, que parla en primera persona, està força angoixat. La idea d’anar a buscar l’enemic no l’acaba de convèncer. Per sort, ell s’acaba salvant. La resta, no.

Lernet-Holenia –que va ser ferit a la Segona Guerra Mundial, l’any 1939- dedica bona part de la novel·la a explicar les vivències del Baró Bagge a Nagy-Mihaly, on coneix a la Charlotte Szent-Kiraly, que es converteix en la dona de la seva vida. Els pares de tots dos eren amics i ja fa temps que pretenien casar-los, tot i que els joves ni es coneixeien. Ara, gràcies a la guerra, es veuen per primera vegada. L’autor recrea una atmosfera onírica, amb uns personatges molt ben dibuixats. La bogeria i ganes de trets d’en Vol Semler contrasta amb el recel d’en Bagge, molt més realista i poruc. Entre ells, tenen diàlegs força absurds.

“Nosaltres preníem el te quan en Hamilton i en Maltitz van entrar i van confirmar la notícia. No entenia que tots els voltants fossin deserts i que les tropes russes haguessin desaparegut, i haig de confessar que això m’amarava d’una sensació quasi anguniosa. A en Semler, en canvi, això li provocà un atac de còlera tan impressionant que tots van voler saber què li passava. Però quan va saber que es tractava simplement d’una reacció d’un capità “que s’imaginava russos pertot arreu i no en trobava enlloc”, tots van esclatar a riure. Aquella jovialitat dels altres, jo tampoc no l’entenia. Tot d’una feien com si mai no hi hagués hagut guerra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy