dissabte, de desembre 31, 2022

Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)

Mai he sigut partidari de posar etiquetes als llibres, perquè ho simplifica massa tot. En el cas de "Tractat d'anatomia", d'Òscar Palazón (Lleida, 1969), és materialment impossible. Hi ha prosa poètica -com ell mateix la defineix-, assaig i pensaments filosòfics. Estaríem parlant d'un calaix de sastre on qualsevol cosa és possible. Té 186 pàgines i està publicat per l'editorial Medusa. D'aquest autor ja havia llegit "Un rostre que no és meu" i "El fotògraf", tots dos publicats el 2008. M'ha fet il·lusió tornar a saber d'ell.

El primer que vull dir és que és un llibre que s'ha de llegir amb molta atenció i que crec que es pot interpretar de moltes maneres. Els capítols o entrades, que no estan titulats ni numerats, són molt curts. La majoria no passen de la pàgina i mitja. Però contenen moltíssima informació. El narrador forma part d'un grup de persones que estan tancades en algun lloc. No sabem qui són ni on són. El que tenim clar és que estan sotmeses als 'homes de blanc', que són els encarregats de l'ordre. Aventurant-me una mica, a mi m'ha fet la sensació que es podria tractar d'un psiquiàtric, amb els pacients i els infermers. Hi veig un lloc físic, però no descartaria que el que ens expliquen passi només dins del cap del narrador, i que siguin imaginacions seves. Està molt obert...

En un psiquiàtric o a dins d'un cap, tot té un cert ordre. D'una manera o altra, l'autor també ens parla de la gestió de la memòria, que potser ens fa més trampes de les que ens pesem. És selectiva i modela les coses que hem viscut amb el pas del temps. És allò del conegut efecte mirall i de preguntar-se quin dels dos costats és el real. A les pàgines d'aquest curiós "Tractat d'anatomia" -un títol metàfora- hi trobem incendis -reals o no-, cicatrius (moltes cicatrius) i ocells per donar i per vendre. L'Òscar és aficionat a l'ornitologia i sempre són presents en la seva obra. Aquí n'hi ha de moltes espècies i moren en un dels patis del psiquiàtric (?). Ocells que, en aquest cas, podrien ser els avantpassats morts dels interns. Un llibre per rellegir i reflexionar. Cada capítol és una petita joia jeroglífica.

"Acatem les decisions dels homes de blanc de la mateixa manera que acataríem el diagnòstic d'un metge, en silenci i acotant el cap. Qui gosaria posar en qüestió el punt de vista d'algú que ha esmerçat anys de la seva vida a estudiar un àmbit de coneixement fins a esdevenir-ne un expert? Què podríem argumentar nosaltres, pobres desgraciats, si no en tenim ni idea? No trobaríem el moment ni les paraules per replicar-los. I, en el cas de veure'ns amb cor d'intervenir-hi, els nostres raonaments no serien prou sòlids. S'ensorrarien tot just començar. Fracassarien en l'intent de demostrar, per exemple, que les aus aprenen a volar dins de l'ou"

@Jordi_Sanuy

dijous, de desembre 29, 2022

Llibres llegits 2022 (101)


Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, ja ha complert 16 anys. Com passa el temps. S'apropa al primer milió de visites. En aquest 2022, he llegit un total de 101 llibres. Des de l'inici del blog, ja en sumo 941. En aquest post incloc la llista de lectures de 2022, com sempre per ordre alfabètic i amb el comentari corresponent. Encara en tinc cin pendents de publicar. Se m'acumula la feina! Pels amants de les estadístiques: Hi ha llibres de 33 editorials. 36 han estat escrits per dones, 62 per homes i 3 a quatre mans, entre una dona i un home. Pel que fa a la llengua, 64 són en català i 37 en castellà. Números molt similars als de l'any passat. El 2023, més. Salut i llibres! Seguim.

1-. 1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)
2-. Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)
3-. Això no es diu (Alejandro Palomas)
4-. Al llac (Maria Barbal)
5-. Alma (Juan Yanni)
6-. Apocalipsis bebé (Despentes)
7-. Arena negra (Cristina Cassar Scalia)
8-. Astillas en la piel (César Pérez Gellida)
9-. Benvolguda (Empar Moliner)
10-. Cicatriz (Juan Gómez-Jurado)
11-. Cielo azul (Daria Bignardi)
12-. Cinco inviernos (Olga Merino)
13-. Ciudad en llamas (Don Winslow)
14-. Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Toni Orensanz)
15-. Constel·lacions (Blanca Busquets)
16-. Cruïlles (Jonathan Franzen)
17-. Cuando Ellie se fue (Lisa Jewell)
18-. Cuina per a famílies estressades (Eva Olivares)
19-. Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)
20-. Dientes rojos (Jesús Cañadas)
21-. Doble vida (Àngels Bassa i Salvador Macip)
22-. El camino del fuego (Maria Oruña)
23-. El cant del cigne (Núria Pradas)
24-. El caso Alaska Sanders (Joël Dicker)
25-. El fabricant de records (Martí Gironell)
26-. El final de l'idi·li (Graham Greene)
27-. El libro del sepulturero (Oliver Pötzsch)
28-. El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)
29-. El món es torna senzill (Laura Gost)
30-. El paciente (Juan Gómez-Jurado)
31-. El paradís no era això (Marta Batallé)
32-. El silbido del arquero (Irene Vallejo)
33-. El silenci dels altres (Pere Francesch Rom)
34-. El último oso (Hannah Gold)
35-. El usurpador (Jorn Lier Horst)
36-. El vincle més fort (Kent Haruf)
37-. Elles competeixen (Anna Ballbona)
38-. Els nens són els reis (Delphine de Vigan)
39-. Entre los muertos (Mikel Santiago)
40-. Esperando al diluvio (Dolores Redondo)
41-. Galerna (Peru Cámara)
42-. Gambada a gambada. L'alegria de córrer (Miquel Pucurull)
43-. Jo, que no he conegut els homes (Jacqueline Harpman)
44-. Junil a la terra dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)
45-. Kuala Lumpur (Carles Casajuana)
46-. L'alquímia de la vida (Coia Valls)
47-. L'home de la gelosia (Jo Nesbø)
48-. L'instant abans de l'impacte (Glòria de Castro)
49-. L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)
50-. La bestia (Carmen Mola)
51-. La doncella guerrera (Teresa Sagrera)
52-. La filla del vent (Jordi Agut)
53-. La forastera (Olga Merino)
54-. La gran serp (Pierre Lemaitre)
55-. La ladrona de huesos (Manel Loureiro)
56-. La letra con sangre (Saul Black)
57-. La mala dona (Marc Pastor)
58-. La mare que em va parir! (Ninamarina)
59-. La mentida més bonica (Francesc Serés)
60-. La nena que estimava la Mare de Déu (Toñy Castillo Meléndez)
61-. La playa de los ahogados (Domingo Villar)
62-. La vida elàstica (Dani Vilaró)
63-. La vida secreta de la Sylvia Nolan (Núria Pradas)
64-. Las madres (Carmen Mola)
65-. Las otras niñas (Santiago Díaz)
66-. Las palabras justas (Milena Busquets)
67-. Las puertas de Atenas (Conn Iggulden)
68-. Las últimes paraules (Santiago H. Amigorena)
69-. Les altres mares (Laia Aguilar)
70-. Les altures (Sebastià Portell)
71. Liquideu Einstein (Andreu González)
72-. Llaços de sang (Teresa Sagrera i Ramon Gasch)
73-. Lluita pel que vols i estima el que tens (Pau Capell)
74-. Love song (Carlos Zanón)
75-. Mamut (Eva Baltasar)
76-. Mater (Martí Domínguez)
77-. Morir-ne disset (Sergi Belbel)
78-. Musclos per sopar (Birgit Vanderbeke)
79-. Nabil Robapinyes (Alfons Cama i Saballs i Montse Buñuel Oller)
80-. Nos crecen los enanos (César Pérez Gellida)
81-. Nuestra parte de noche (Mariana Enríquez)
82-. Número dos (David Foenkinos)
83-. Obra maestra (Juan Tallón)
84-. Obscuritas (David Lagercrantz)
85-. Punt cec (Paula Hawkins)
86-. Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)
87-. Quan s'esborren les paraules (Rafel Nadal)
88-. Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)
89-. Ràbia (Sebastià Alzamora)
90-. Seixanta contes (Dino Buzzati)
91-. Soc un boomer (Rafael Vallbona)
92-. Talión (Santiago Díaz)
93-. Tanit i les guerres púniques (Xarim Aresté)
94-. Teoria de la resta (Flavia Company)
95-. Terres Mortes (Núria Bendicho Giró)
96-. Todo arde (Juan Gómez-Jurado)
97-. Tots els mecanismes (Melcior Comes)
98-. Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)
99-. Tren a Maratea (Vicenç Villatoro)
100-. Una família (Toni Sala)
101-. Unsex me! (Jaume Ferrer)

La nena que estimava a la Mare de Déu (Toñy Castillo Meléndez)


Fa uns anys, i per casualitats de la vida, em van fer confrare de la Mare de Déu de la Cabeza, que es venera a Vila-sana. El 2019, Tony Castillo Meléndez li va dedicar un llibre. Es titula "La nena que estimava a la Mare de Déu" i forma part de la col·lecció "Contes del meu estel". Té una trentena de pàgines amb fotografies.

L'autora dedica aquesta bonica història a totes les persones que, gràcies a la seva fe, són una mica millors. També a Francisco Bolivar Castillo, a la seva família de Jaén -fidels devots de la Mare de Déu de la Cabeza,- i a la Lorena Jurado, presidenta de la Confraria d'aquesta petita localitat lleidatana, al Pla d'Urgell. La Toñy, especialista en pedagogia terapèutica, treballa en una escola que qualifica d'"especial". Els nens i nenes que hi van han de passar molt temps amb metges i infermeres. Diu que a l'aula hi ha un estel que s'escapa per la finestra per veure coses boniques i explicar-les als que no poden sortir. En aquesta ocasió, els parla de la nena que volia viatjar a Andújar, a Jaén, per poder veure en persona el santuari dedicat a la Virgen de la Cabeza.

A la petita localitat de Vila-sana, la devoció per la Mare de Déu de la Cabeza reuneix cada any un miler de persones, a mitjan mes d'abril. Els actes es fan al voltant de la petita capella de la Casa Vella, on es venera aquesta Verge que van portar d'Andújar fa més de tres-cents anys. Tot està molt ben organitzat per la Confraria, amb la incansable Lorena Jurado al capdavant. Una bona amiga. Aquest 2023 s'arribarà a la trentena edició de la festa. Habitualment, hi ha missa, (amb un coro rociero), ball de gitanes, un esmorzar popular i un dinar, entre altres coses. La mestra de cerimònies és la periodista Mari Pau Huguet. Mai no hi falta cap autoritat important de la zona. És un dels dies més esperats de l'any. I amb raó.

"Es va adormir la nena rondant pel vessant, arribant fins al camí vell. I en el seu dormir...
Es va mullar els peus en el riu que s'albira i dona lloc al camí nou. I des d'allí la Verge...
L'abraçava en els seus somnis".

@Jordi_Sanuy

Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)

Joan F. Mira (València, 1939) va dir-li un dia a Pere Antoni Pons que "Quatre qüestions d'amor", una de les seves obres menors, "és un llibre que m'estime molt". I l'escriptor català ens ho explica en el pròleg. L'acaba de publicar Proa. La primera edició, de la mà de 3i4, va veure la llum l'octubre de 1998, fa quasi 25 anys. Té 153 pàgines i m'ha agradat molt. Mira diu que respon del fons i de l'argument de les quatre històries. La resta, és invenció seva... o també veritat!

L'abadessa del convent de Santa Clara, de Castelló d'Empúries, rep un regal inesperat, una bíblia rimada. I mentre llegeix, recorda. Entre altres coses, li ve al cap la figura del seu marit difunt, el comte Ponç, jutjat per sodomia. Fa la sensació, que a ella ja li anava bé que no li toqués ni un  pèl i s'entretingués amb una corrua d'homes, que no sabien com treure-se'l de sobre. En la segona història, totes estan lligades per la força misteriosa de l'amor, se'ns parla d'un bellíssim sepulcre de mabre que hi ha a València i dels seus ocupants, que quan eren vius van patir de valent per estar junts: el marquès Don Rodrigo Hurtado de Mendoza i la marquesa María de Fonseca. Van haver d'esquivar un munt d'obstacles col·locats de manera maliciosa.

La tercera qüestió d'amor és la que més m'ha agradat. Els seus protagonistes són un militar, el tinent Manuel Bustillos, que va fugir amb una monja escapada d'un convent, Caterina Tarongí. Els fets van passar a la Mallorca del segle XVIII. Es van embarcar tots dos a la recerca d'una nova vida, però no se'n van sortir. I qui la fa, la paga. Tanca el llibre l'aventura de dos joves amants barcelonins que escapen de tot i tothom per poder-se casar en una església de Lisboa, un casament que va revolucionar la premsa portuguesa dels anys cinquanta. Mira ens ho relata tot amb una passió inusitada. És com si ho estiguéssim vivint en primera persona. Quatre històries que t'atrapen des d'un inici i no et deixen escapar. Rodones.

"Si el dia que Marquesa de Cabrera va rebre la Bíblia rimada era efectivament per la primavera de 1325, i no un any o dos abans o després, podem suposar que el prior dels dominicans li la va enviar, amb els versos de la dedicatòria, com un obsequi molt especial pel seu aniversari, setanta anys, però no era una monja velleta i pansida, era una dama amb la cara cenyida per la toca de lli gairebé sense arrugues, ni la pell ni la toca, i continuava usant, discretament, les pomades que sempre li havia preparat l’apotecari seguint la fórmula del metge Benet Bonafé, jueu de Besalú, una fórmula que si no era màgica s’hi devia acostar bastant, vist el resultat miraculós en la pell femenina..."

@Jordi_Sanuy

dimecres, de desembre 28, 2022

Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)

Ferran Sáez Mateu (La Granja d'Escarp, 1964) és contemporani meu. Jo vaig néixer el 1968. És per això que moltes de les coses que explica a "Acaçar la boira" em són properes. El llibre, que porta per subtítol "Una educació sentimental al Segrià", té 241 pàgines, està publicat per Pòrtic i és molt entretingut. En català acaçar significa 'perseguir'. És d'ús habitual al Segrià i a altres comarques de Ponent, així com al País Valencià.

El contingut està dividit en set parts, començant amb "Reconciliació" i acabant amb 'Acaçar la boira', que és el títol global. Enmig, "Fellini i el noi", "Els llibres i la vida", "Flors i violes (de gamba)", "Una canya que pensa" i "Salvatge Oest". Precisament, Salvatge Oest és com es coneixia el Segrià a la dècada dels setanta. La febre de l'or de l'agricultura intensiva i la revifalla de la mineria del lignit en van tenir la culpa. Es convivia amb una mentalitat rural que acabava de saltar del segle XIX a la Postmodernitat. Sáez també ens parla dels primers temporers de la fruita, com en Rogelio, a qui mai no ha pogut oblidar. Un dia li va semblar veure'l a Madrid, en un bar, però no estava segur que fos ell.

A l'autor li agraden les enumeracions, que serveixen per adonar-se de la impossibilitat de completar-les d'una manera raonable. La dels records s'allarga fins al número vint-i-sis, abans de parlar-nos de l'"Amacord" de Fellini. Una llista amb números romans, amb la gramàtica fabriana com a eix vertebrador. El llibre és un agradable retrat de la seva generació, amb una mirada càndida i sense retrets. M'agrada quan reflexiona sobre les macrodiscoteques com el Big Ben, de dimensions gegantines. Un dia, en Ferran es va perdre intentant tocar la boira i en fa bandera. Ara vol acaçar-la a través de la filosofia, la música i la literatura. Al llarg del llibre l'autor parla amb algú que no se sap ben bé qui és. Un segon narrador? Ell mateix? La veu de la seva consciència? 

"Passaven per damunt nostre els núvols dels anys setanta, els pardals dels anys setanta, els avions amb auxiliars de vol massa maquillades dels anys setanta. Dels anys setanta i també de finals dels seixanta — delimitar la infantesa, que no és res més que una manera lenta i incauta de mirar el món, resulta complicat — . Molts vells van morir amb la convicció d’estar perdent-se l’inici d’una gran festa plena d’objectes fascinadors comprats a Andorra. Abatuts, alguns van esperar fins a l’últim instant l’aparició del confeti del progrés, l’epifania de les coses modernes de plàstic, però ja entre quatre ciris, de cos present. No creiem que arribessin a descansar en pau: a la majoria els van amortallar amb una camisa de tergal".

@Jordi_Sanuy

Liquideu Einstein (Andreu González)

El físic alemany d'origen jueu Albert Einstein (1879-1955) va ser a Barcelona sis dies, del 22 al 28 de febrer de 1923. Hi va fer tres conferències, convidat per l'enginyer i matemàtic Esteve Terrades. Aquest viatge el novel·la Andreu González (L'Hospitalet de Llobregat, 1974) a "Liquideu Einstein". Té 215 pàgines i està publicat per Capital Books. L'autor deixa clar que d'inici és una obra de ficció que també inclou personatges reals i successos documentats.

Einstein era una figura mundial per les seves avançades teories de la física moderna. Però no era estimat ni reconegut per tothom. A Alemanya, per exemple, no veien de bon ull que un jueu pacifista fos el seu científic estrella. I es van plantejar eliminar-lo, aprofitant la seva estada a Barcelona. L'ideòleg del complot era Herman Ehrhardt, líder nacionalista alemany antirepublicà i antisemita. Va liderar una brigada que portava el seu nom. Però com passa en aquests casos, necessitava algú que fes la feina més fosca, per no embrutar-se les mans. L'escollit va ser l'Otto Guttman, que va perdre el seu pare a la guerra. Era jueu i tocava el violí, com el mateix Einstein. Vivia amb la seva mare i teníen gravíssims problemes per cobrir les necessitats bàsiques.

Alemanya estava ofegada per la derrota de la Primera Guerra Mundial i la pobresa i l'atur afectaven pràcticament a tothom. Era l'escenari perfecte per buscar un culpable i acusar-lo de tots els mals. I es va escollir als jueus com a ase dels cops. Les coses se'ls van complicar ràpidament, quasi sense adonar-se'n. "Liquideu Einstein" acaba convertint-se en una àgil novel·la de lladres i serenos, amb l'Otto perseguint l'Albert Einstein per una Barcelona que tampoc no passa pel seu millor moment. El jove Otto és un personatge que es fa estimar. Té molts dubtes i és fàcil d'enganyar, tot i que en el fons del seu cor té clar que és bo i què és dolent. El problema és que ja ha donat el braç a tòrcer i, quan s'ha arribat al límit, potser és complicat fer marxa enrere.

"Albert Einstein es va despertar ben d’hora i encara va mandrejar una mica al llit. A l’habitació del costat, la seva cosina Elsa també estava desperta. Les dues habitacions es comunicaven per una porta que es podia tancar amb baldó per qualsevol de les dues bandes. Aquella nit cap dels dos no s’havia tancat, però no era infreqüent que ell ho fes quan ho considerava oportú. Elsa entenia aquell costum com una necessitat del científic de concentrar-se en els seus treballs. De fet, a l’àtic del pis de Berlín Elsa hi tenia prohibit l’accés. Només de mala gana ell accedia que la dona de fer feines hi entrés de tant en tant".

@Jordi_Sanuy

dissabte, de desembre 24, 2022

dimecres, de desembre 21, 2022

Obscuritas (David Lagercrantz)

"Obscuritas" és el retorn del suec David Lagercrantz (Solna, 1962) després d'escriure els tres últims volums de la saga "Millennium", iniciada pel difunt Stieg Larsson. Se'n va sortir prou bé. Aquesta nova sèrie la protagonitzen l'aristòcrata Hans Rekke, excatedràtic de psicologia de la universitat californiana de Stanford, i la Micaela Vargas, una jove policia, filla d'immigrans xilens. Hauria de ser un còctel explosiu, però s'entenen a la perfecció.

Des d'un primer moment en Rakke em va recordar l'insuperable Sherlock Holmes. Potser massa i tot. Té la mateixa intuïció, la mateixa capacitat de deducció i, també, la mateixa adicció a les drogues. Un calc. Per sort, en els agraïments l'autor se'n recorda de Sir Conan Doyle i del seu mestratge. En Rakke i la Vargas -cap dels dos passa pel seu millor moment- intenten esbrinar qui hi ha darrere de la mort d'un àrbitre de futbol. Inicialment, la policia deté el pare d'un jugador juvenil, que l'havia amenaçat per haver-se empassat un penal en un partit. Ho semblava, però no era el culpable. És per això que la nostra parella protagonista decideix investigar una mica més, a títol personal i corrent un munt de riscos.

Els fets passen als afores d'Estocolm, l'any 2003. Podríem parlar de novel·la negra -hi ha un assassinat i una investigació oberta- però el llibre va una mica més enllà. Retrata un conflicte internacional de grans dimensions, amb els talibans de l'Afganistan de protagonistes principals. Van matar músics i van destruir els seus instruments, sobretot als que s'havien format en les escoles de la Unió Soviètica. Què hi tindrà a veure en tot això l'àrbitre, Jamal Kabir? Talibans, la CIA, el ministeri d'Afers Exteriors de Suècia... tothom sap més del que explica. Tortures a presons, canvis d'identitat i traïcions omplen aquesta novel·la de la qual n'esperava una mica més. És àgil, amb molts diàlegs, però crec que m'hi ha faltat alguna cosa.

"Sens dubte, no era gens estrany que la direcció de la policia s’interessés pel cas. Potser l’assassinat en si era fruit d’un rampell de bogeria, una conseqüència d’anar borratxo. Però hi havia altres elements que feien que la investigació fos més complicada. La víctima, en Jamal Kabir, havia sigut àrbitre de futbol i havia fugit dels talibans des de l’Afganistan, i l’havien matat a cops de pedra després d’un partit de categoria juvenil al camp d’esports Grimsta IP. Era d’esperar que en Falkegren volgués estar pendent de tot. Va baixar a l’estació Solna Centrum i va continuar en direcció a la comissaria de l’avinguda de Sundbybergsvägen. Va pensar que avui, per fi, no s’estaria callada i diria en quins punts li semblava que fallava la investigació".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 20, 2022

Cuina per a famílies estressades (Eva Olivares)

Sembla que de vegades l'estrès és inevitable. El que sí que es pot defugir és alimentar-se malament per manca de temps. És per això que la bona amiga Eva Olivares (Girona, 1984) ens regala aquest "Cuina per a famílies estressades". Dona per fet que és més fàcil intentar menjar bé, amb plats fàcils i saludables, que espolsar-se les pressions del dia a dia. Té 159 pàgines i està publicat per l'editorial Cossetània.

El primer qualificatiu que em ve al cap quan penso en aquest llibre és 'simpàtic'. L'Eva és bona comunicadora i ho deixa clar des del concentrat de brou inicial. Les receptes entren per la vista, amb unes fotografies molt boniques. Segons puc llegir en els agraïments, la 'culpable' és l'Astrid Torra. Els plats estan acompanyats d'una petita explicació i pels passos que cal seguir per cuinar-los. He provat  de fer-ne un parell (el tàrtar de gambes i el pollastre arrebossat amb pinyons) i me n'he sortit. Els divideix en sis capítols: rebost, dia a dia, tardes de pluja (perfectes per cuinar amb l'ajuda dels més petits), convidar la família, sopar romàntic (artista convidat Martí Gironell) i esmorzars i berenars.

La de l'Eva és una aposta segura. Estalviar temps i esforços a la cuina per poder dedicar més temps a la família. Hi ha menges sense lactosa (el seu petitsuís), sense gluten (les galetes de cacau), per a esportistes intrèpids (les energy balls de cacau) i un munt per a vegetarians, com el cuscús de verdura. També ha pensat en els més carnívors (amb un llom a la sal espectacular) i en els que són més de peix, amb un carpaccio de pop que fa salivar de només mirar-lo. Així fins a quasi setanta propostes. Totes explicades amb un llenguatge planer i molt visual i un sentit de l'humor envejable. Un bon regal per aquestes festes de Nadal. Segur que molts ja coneixeu l'autora pel seu canal de YouTube, evacuinera, amb més de 22 mil seguidors.

"Si tanco els ulls i busco en la memòria records d’infància, els primers que em venen al cap tots tenen a veure amb la cuina. Les olors ens connecten amb moments molt especials i la cuina es converteix en l’epicentre de la vida familiar. Amb aquest llibre pretenc fer-vos arribar idees i receptes que he anat descobrint al llarg del temps, ja sigui pel blog o pel canal de YouTube, i que encaixen amb la meva vida familiar per tres motius: són fàcils de preparar, no requereixen ingredients complicats i el resultat és boníssim. Les receptes estan estructurades per capítols i la gran majoria són pensades per a 4 persones".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de desembre 11, 2022

Esperando al diluvio (Dolores Redondo)

Carlos Ruiz Zafón deia que Dolores Redondo (Donostia, 1969) "és la reina del thriller literari". Hi estic completament d'acord. Ho va demostrar en els quatre llibres que configuren l''univers Baztán" i torna a deixar-ho clar a "Esperando el diluvio", publicat per Destino (en castellà) i Columna (en català). Jo he llegit el primer. 572 pàgines sense respir i amb uns personatges que t'atrapen i no et deixen anar. Està ambientada majoritàriament a Bilbao, l'any 1983, poc abans de la tempesta que ho va arrasar tot.

John Biblia és un assassí en sèrie escocès que mai no va ser identificat. Hauria matat tres dones a Glasgow. El cas encara és obert i fins i tot no es descarta que pugui estar viu. Aquest és el fet real. A partir d'aquí, Redondo, amb una imaginació desbordant, col·loca a l'inspector escocès Noah Scott Sherrington a Bilbao, darrere de la seva pista. Actua mogut per un pressentiment. Ho fa a títol personal, sense informar els seus superiors i posant en risc la poca salut que li queda, per culpa d'una miocardiopatia dilatada. Sis mesos, com a molt. En Noah va estar uns minuts mort, però van poder reanimar-lo a temps. L'aterra saber què hi ha a l'altre costat. Ho va veure -o sentir- i mai més no ho podrà oblidar.

El policia compta amb la col·laboració de l'ertzaintza Mikel Lizarso i d'en Rafa, un noi amb paràlisi cerebral. Això li permet a l'autora parlar de la creació de la policia integral del País Basc (1982) i de visibilitzar la feina que fan les associacions que es dediquen a l'atenció de les persones que pateixen aquesta malaltia. Un altre personatge clau és la Maite, separada i amb una filla. Porta un bar en el nucli antic de Bilbao. Ningú li ha de dir què ha de fer. Sap decidir per ella mateixa. La novel·la té la banda sonora de la ràdio que escolten els protagonistes, amb cançons com "Amor de hombre", de Mocedades"Poker para un perdedor", de Tino Casal; o "Wouldn't It Be Good", de Nik Kershaw. De fet, cada capítol del llibre està titulat amb una estrofa d'aquest famós himne.

DOCTORA ELIZONDO

En Noah necessita explicar tot el que està vivint i decideix visitar la doctora Elizondo, que té el despatx en el mateix edifici on hi ha la pensió on està instal·lat. No sé si el cognom és un homenatge al poble on vivia Amaia Salazar (la inspectora de la trilogia del Baztán) o a la Milen Elizondo, supervivent de l'esfondrament del Casino de Bermeo. L'últim que vull dir, pensant en John Biblia, és que, si ens basem en la novel·la, la seva infantesa el va marcar per sempre més. No va saber sobreposar-se al control de les dones de la seva família i ho van pagar un munt d'innocents. "Esperando el diluvio" és un llibre que ens ho explica tot sense presses i a on no hi falta res: assassinats, amor, companyonia i un diluvi sense precedents. Sensacional.

"Todos vamos a morir, Noah, y siempre nos parecerá pronto. Si un año antes nos revelasen cuándo va a suceder, inevitablemente tendríamos la sensación de que se nos ha escapado el tiempo. Lo que quiero decir es que pudiste haber muerto en el lago la otras noche, pero no fue así. He visto morir a mucha gente, jóvenes con toda la vida por delante y ancianos que se suponía que ya lo habían hecho todo, y en el último instante todos se agarran a la vida desesperadamente. El único secreto de esta vida es vivir hasta el último segundo, Noah. Aprovecha tu tiempo".

ELS ALTRES LLIBRES DE L'AUTORA:

"Los privilegios del ángel"
"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

dimecres, de desembre 07, 2022

Cinco inviernos (Olga Merino)

"Cinco inviernos", de la periodista barcelonina Olga Merino (1965), és un llibre imprescindible per a tothom que estigui interessat en Rússia i, sobretot, en la seva literatura. Alfaguara el va publicar al gener d'aquest any, poc abans de la invasió d'Ucraïna. El títol té a veure amb els cinc hiverns, entre 1993 i 1998, que l'autora va viure a Moscou. Hi va anar enviada per El Periódico, al desembre de 1992, després de la desintegració de la Unió Soviètica. En fa trenta anys.

Des que va arribar a Moscou, l'Olga va començar a escriure un diari íntim, que és el que ara tenim l'oportunitat de llegir. Això sí, revisat i comentat molt temps després. Pot mirar-ho tot amb una certa perspectiva. Lògicament, va viure en primera persona les convulsions del canvi d'època, que també la van afectar en l'àmbit personal. Hi ha un abans i un després del seu desembarcament al cor de la Rússia comunista. Va haver de llegir molt, sobretot als clàssics, per entendre millor el país i com funciona. Durant aquell temps, escrivia tres o quatre pàgines per a El Periódico i, alhora, somiava en ser escriptora. Estava convençuda que la seva primera novel·la havia de néixer allà. I no podia deixar de pensar-hi.

L'escriptura de Merino té una força inusitada, com ja va deixar clar a "La forastera", premiat per la Real Academia Española. Explica les coses com creu que són, o com les veu ella, i s'allunya de la demagògia i de les valoracions fàcils. Ens parla del seu món personal, ple de moments difícils i d'altres que no ho són tant. A Rússia també hi va trobar l'amor, tot i que la seva història no va ser convencional. M'agrada que ens apropi algunes informacions a través de llistes, punt per punt, de manera clara i sintetitzada. Les reflexions que fa sobre llibres i traduccions ajuden a entendre la idiosincràsia del país amb més detall. Jo vaig visitar Moscou i San Petersburg fa pocs anys, com a turista, i vaig sortir d'allà meravellat. Després de la guerra amb Ucraïna tot agafa un altre sentit. I arriben els dubtes. 

"Acaban de marcharse, y yo me he sentado a escribir. No sé bien qué hago aquí. Me digo a menudo que no tengo nada de periodista. Me interesan el mundo y la verdad, pero ni soy competitiva ni quiero llegar antes que nadie a ninguna parte. Me hice periodista para encauzar el deseo desaforado de escribir, una pasión que, en círculos obsesivos y concéntricos, que me paraliza, porque siento todo el peso del mundo sobre mis espaldas cuando me pongo a ello. Al menos, los ritmos del periodismo me azuzan, me atan, me ponen la pistola en el esternon. Me obligan".

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 06, 2022

Lluita pel que vols i estima el que tens (Pau Capell)

Pau Capell (Sant Boi de Llobregat, 1991) ha estat tres cops campió del món d'ultratails, els anys 2018, 2019 i 2021. La cursa que va canviar-li la vida va ser l'Ultra Trail de Mont Blanc de 2019, que va guanyar amb autoritat després de córrer els 171 quilòmetres de recorregut en solitari. Una heroïcitat. D'aquesta cursa i de moltes altres coses en parla al llibre "Lluita pel que vols i estima el que tens", publicat per Cossetània. 187 pàgines plenes d'amor.

Actitud i equilibri emocional, amb el suport incondicional de la família. Aquestes podrien ser algunes de les claus de l'èxit d'en Pau. Els seus pares i els seus germans l'acompanyen sempre que poden. L'animen als avituallaments i li faciliten les coses. Ell, que és enginyer, té les idees clares. Assegura que les curses comencen molt abans de córrer-les. Deixa poques coses a la improvisació. En Pau agraeix que pugui estar en contacte amb els seus fans gràcies a les xarxes socials. Aquestes també li han permès conèixer a algun dels seus ídols, com l'excapità del Barça, Carles Puyol. Explica que quan va guanyar la UMTB es va central totalment en els entrenaments i va descuidar altres coses. Va costar-li la parella que tenia llavors.

Un altre punt negre de la seva prolífica carrera esportiva és quan el van haver d'operar. Van ser mesos complicats, però va recuperar-se bé i va tornar a competir amb el seu nivell habitual. En la part final del llibre explica alguns dels projectes esportius que ha portat a terme, com el Run For The Artic, 250 quilòmetres corrent per la zona més extrema de Noruega, a temperatures de fins a 30 graus sota zero. "Lluita pel que vols i estima el que tens" resumeix la filosofia de Capell i relata un munt d'anècdotes molt interessants. També inclou unes quantes fotografies i escrits de la seva família i del seu equip, amb la seva entrenadora (Laura Díez), l'especialista en nutrició esportiva (Anna Grífols) i l'especialista en Medicina esportiva (Daniel Brotons) al capdavant. Diuen meravelles d'ell.

"L’ésser humà és racional, però molts cops no sabem valorar prou les paraules que diem, o simplement no arribem a entendre’n el significat real. Des de sempre he sigut una persona analítica en diferents aspectes de la meva vida, i pel que fa a les paraules també. M’agrada posar l’exemple d’una de les expressions amb més potència del nostre vocabulari: t’estimo. Aquestes senzilles paraules, segons com es pronunciïn, tenen molts significats, i en la nostra llengua, la catalana, sonen molt bé. És possible que les noves tecnologies, i sobretot els missatges instantanis de mòbil, com el WhatsApp, facin que es perdi la importància del so i, per tant, també el valor que podem donar al so de les paraules". 

@Jordi_Sanuy

dissabte, de desembre 03, 2022

Gambada a gambada. L'alegria de córrer (Miquel Pucurull)


La primera vegada que vaig entrevistar Miquel Pucurull (que avui dissabte fa 84 anys) jo encara no havia començat a córrer. Era d'aquells que diuen que només ho faria si em perseguissin. Després d'un munt de curses, amb dotze Mitges Maratons al capdavant, l'admiro encara més. És un exemple pels atletes populars. La seva alegria de córrer i de viure sempre s'encomana i ens ajuda a fer-ho tot una mica més fàcil. Per molts anys!

Malgrat el seu mestratge, abans de cada cursa encara pregunto si hi ha pujades -ell entendrà la broma- i he descartat totalment fer una Marató, la prova amb qui ell manté una relació d'amor total. Per a mi, són massa sacrificis físics i mentals. "Gambada a gambada. L'alegria de córrer" és el segon llibre d'en Pucu, com se'l coneix al món de l'esport. És un recull molt complet dels escrits que ha fet els últims anys, amb el córrer com a eix vertebrador. El dedica a l'Edu, el net que va perdre recentment. Diu que practicar aquest esport aixeca els ànims, augmenta l'autoestima, enforteix el cor i és bo a qualsevol edat. Explica que hi ha estudis que diuen que serveix per prevenir l'Alzheimer i per protegir-nos de la Covid-19. Si els metges corren, assegura, no pot ser dolent. Doncs endavant.

En el llibre inclou consells per corredor novells i per debutar a la prova de la Marató. També ens parla de l'auge de córrer, de la carretera de les Aigües -on s'ha entrenat al llarg de molts anys-, de dopatge i d'escriptors que han publicat sobre aquesta activitat física que tant estimem. És el cas del japonès Haruki Murakami, de qui tots dos en som acèrrims seguidors. "De què parlo quan parlo de córrer" és un títol imprescindible. "Gambada a gambada" s'acaba convertint en un 'calaix de sastre'. Hi repassa els orígens de l'atletisme, les curses més destacades i, no cal dir-ho, s'esplaia parlant de la Marató. Li dedica 56 pàgines! Les dones corredores i les gestes més importants també capten la seva atenció. Tot explicat d'una manera senzilla i des del cor. La passió l'acompanya en tot allò que fa. Per quan el tercer?

"Sovint em trobo amb gent que em diu allò tan clàssic: «Encara corres?». Això se li diu a tothom. Però sé que, a mi, el que en realitat voldrien dir-me és: «Encara corres amb l’edat que tens?». Si m’ho preguntessin així, els respondria que corro per tractar de mantenir-me bé físicament i mentalment, i per allunyar tant com puc els problemes de la vellesa. I els diria que ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec —i ho veig— que de moment ho estic aconseguint. Els contestaria que em trobo bé. Que mantinc les il·lusions i els ànims, i ho atribueixo, precisament, al fet de córrer. Potser la genètica hi té a veure, també. Però, per si de cas, jo corro. Cada cop més a poc a poc, però no deixo de fer-ho..."

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 30, 2022

Això no es diu (Alejandro Palomas)

Escriu l'Alejandro Palomas (Barcelona,1967) que el vuitanta-quatre per cent de les seves seguidores són dones. Jo formo part de l'altre setze per cent. I n'estic orgullós. El recordaré per haver-se despullat a "Això no es diu" o per l'escriptor que és? Per les dues coses. La seva literatura, amb títols com "Un amor", "Un gos", "Una mare", "Un secret" i "Un país amb el teu nom", m'acompanyarà sempre. L'últim llibre l'ha fet més humà, i no s'oblida.

Somiava a deixar un món millor del que va trobar en arribar, i va camí d'aconseguir-ho. Com diu ell mateix, "la vida s'escola sense remei en la ficció, perquè la ficció es nodreix de la vida". Per desgràcia, a "Això no es diu" no hi ha ficció i la realitat és de la que fa mal. L'Alejandro ens explica en primera persona que el van violar quan només tenia vuit anys i que si continua viu és gràcies a la seva mare -amb qui va tenir una relació excepcional- i a la literatura, la seva taula de salvació. Llibres com "La història interminable", "Un home", "Bomarzo" o "La passió" -que vaig llegir gràcies a ell- van revelar-li que no estava sol en aquest món cruel i que altres persones ho passaven igual o pitjor que ell. El seu pare era un zero a l'esquerra.

Els abusos, l'assetjament i la violació -demana que les coses es diguin pel seu nom- no són temes fàcils d'escriure, encara més si els has patit i els expliques en primera persona. Ho fa des de la serenitat, amb les paraules justes i sense odiar als culpables. Va arribar a pensar en el suïcidi, però se'n va sortir. La literatura li va permetre construir un univers millor que el seu i li dona les gràcies. Es considera un privilegiat. Després de llegir el llibre, publicat per Columna (312 pàgines), conec més coses de la seva mare, del seu gos Rulfo i, per exemple, de com es va relacionar amb la gent -sexe inclòs- en els anys més difícils d'una vida que va viure protegit en una 'campana de vidre'. Un còmic i un poema preciós completen aquest llibre de lectura obligada. Per plorar molt i riure una mica.

"No m’agraden les habitacions sense finestres, ni tan sols — o, més ben dit, especialment— quan s’utilitzen com un simple traster. Sempre he envejat els que aprofiten un quarto o un espai interior i el converteixen en dormitori, sobretot quan en ensenyar-te’l confessen alegrement: «Total, per dormir m’és igual que no hi hagi claror. Gairebé millor, així no et molesta el soroll del carrer». En el meu cas, la realitat és una altra de ben diferent. Trobar-me entre quatre parets en què no hi hagi cap entrada directa de llum natural per on pugui mirar a l’exterior i veure el cel, ni que sigui un petit indici de blau, em provoca calfreds i, depenent del moment i del lloc, no poca ansietat..."

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 28, 2022

Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)


El Mundial de Qatar és el de la vergonya. A l'emirat, els drets humans i les llibertats s'han limitat al màxim, les dones estan sotmeses als homes i es persegueix l'homosexualitat. Per aquestes i altres coses, el periodista gadità Fonsi Loaiza (San Fernando, 1990) demana que es boicotegi la competició i no es mirin els partits. Ho explica al final del llibre "Qatar. Sangre, dinero y fútbol", publicat per Akal. 138 pàgines ben documentades sobre un dels actes esportius "más infames de la historia".

L'autor parla de corrupció en majúscules. Tot hauria començat a la llotja del Santiago Bernabéu, l'any 2009, amb la visita secreta de la delegació olímpica del Qatar, amb Hasán al Thawadi al capdavant. Va començar allà, sota l'atenta mirada de Florentino Pérez, i va tenir el seu punt àlgid quan Michael Platini va votar a favor de l'emirat. Inicialment, la Federació francesa apostava pels Estats Units, però després d'una reunió entre l'exfutbolista gal i Nicolas Sarkozy tot va canviar de cop. No hi va haver marxa enrere. Segons la Fundación Democrática, set mil treballadors en condicions de semiesclavatge van morir en la construcció de les luxoses infraestructures que s'estan fent servir aquests dies. Un peatge completament inadmissible.

Hi ha qui s'ha fet d'or convertint-se en la imatge de Qatar, com l'exfutbolista David Beckham, que hauria cobrat 175 milions d'euros. En l'altre plat de la balança, l'antifeixista Eric Cantona, que fins i tot s'ha negat a veure els partits. Qatar ja va ser el patrocinador oficial del Futbol Club Barcelona i, avui dia, a Espanya, controla Iberdrola, IAG (Iberia, Vueling), Inmobiliaria Colonial, el Grupo Prisa i El Corte Inglés. Quasi res. En el seu profund informe, Loaiza no s'oblida de Juan Carlos I, "el perejil de todas las salsas". Per fer d'intermediari amb Qatar, l'emèrit es va emportar una comissió de cent milions d'euros. El seu fill Felip VI és l'únic rei europeu que ha viatjat a l'emirat per seguir la fase de grups. El llibre explica moltes més coses. S'ha de llegir.

"A 3 meses del Mundial, el régimen de Qatar detuvo y expulsó a 60 trabajadores que participaron en una protesta contra los impagos y las condiciones esclavistas. Llevaban 7 meses sin cobrar sus sueldos de miseria y trabajaban a más de 40 grados en jornadas laborales de hasta 18 horas. La manifestación se convocó frente a las oficinas de la empresa Al Bandary Internacional Group, que como constructora, ha levantado complejos de lujo, parques acuáticos o rascacielos en Doha".

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 21, 2022

Mater (Martí Domínguez)

He llegit la majoria dels llibres de l'escriptor i biòleg Martí Domínguez (1966) des que el vaig conèixer als Premis Octubre, a València, fa un grapat d'anys. Els cobria habitualment per a COMRàdio. Amb "Mater", publicat la setmana passada, ha guanyat el Premi Proa de novel·la. Alguns l'han batejat com una història distòpica, però ell creu que l'escenari relatat podria ser factible i qui sap si el tenim més a prop del què pot semblar. Només s'avança en el temps?

En la nova i despersonalitzada societat, la gestació es du a terme fora del cos femení. Menys riscos per les dones. S'elimina el part, el patiment, les anestèsies i les baixes per maternitat. Les diferències amb els homes són cada cop més minses. També es tallen de soca-rel un munt de malalties. No és un fill a la carta, però s'hi acosta. El sexe és plaer, res més. La Zoe, estudiant de biotecnologia, no se salta cap protocol, però, misteriosament, queda embarassada, i decideix marxar de la ciutat per poder tenir la criatura. En la seva fugida, l'acompanya en Charles, sense ser-ne el pare. El nom no és una casualitat. Naturalista i enamorat dels pugons, el científic decideix ajudar-la. Sense esperar res a canvi.

"Mater" acaba sent una oda a la maternitat, com a gran origen de tot. Diu que les mares són la matriu del nostre ecosistema, "l'humus fecund que nodreix la nostra espècie". La galeria de personatges que passen per les 368 pàgines del llibre és àmplia, amb humans, robots i despietats cíborgs. És el cas de l'Ariel, que s'estarrufa com un gall amb les seves plomes. Violent al màxim. Per sobreviure, la Zoe i en Charles conviuen amb petites colònies humanes que s'han quedat al marge dels progressos científics. No volien seguir les normes establertes. Domínguez ens explica aquesta aventura a contrarellotge d'una manera molt visual i amb una prosa expeditiva i certament acurada. Un encert.

"No sé quan ho vaig sentir dins meu, però de colp i volta em vaig començar a sentir distinta. La gent ho notava i em preguntava, s’interessava per mi. Tenia èxit, vessava vitalitat, alguna cosa intangible que emanava de la meua pell i del meu cos, de tots i cadascun dels porus. Això ho vaig poder comprovar una nit de finals d’estiu que vaig eixir de festa. El pub es deia Helsinki, i el públic participava de manera molt activa en el xou, contava acudits, tocava la guitarra, hi havia cua per a pujar a l’escenari, després d’haver-te apuntat a una llista amateur. Era un lloc ben popular de la ciutat, dels locals d’esbarjo més antics, anterior a la Segregació, i a l’entrada venien samarretes i gorres amb el nom de l’establiment, clauers i tasses de porcellana com a records, tota mena de quincalleria".

Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres" i "L'esperit del temps". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de novembre 20, 2022

La vida secreta de la Sylvia Nolan (Núria Pradas)

Una història d'amor que ni la distància ni l'espai són capaços d'esborrar. Una història d'amor, mal vista per les famílies de les protagonistes i per la societat, que queda esquinçada de soca-rel quan està en el seu màxim esplendor. Dues dones que s'estimen amb delit i sense amargar-se de  ningú. Dues dones que, durant la República, van apostar per un feminisme alliberador. Una futura escriptora i una jove periodista.

Tot això ens ho explica la Núria Pradas (Barcelona, 1954) a "La vida secreta de la Sylvia Nolan, publicat per Columna. Vaig començar-lo ahir al matí i l'he acabat aquesta tarda. La Sylvia, escriptora de fama internacional, mor a Nova York l'any 1964. Massa jove. De manera inesperada. La seva filla Idalia, de vint-i-cinc anys, fotògrafa de professió, se'n fa creus. Pensava que ho sabia tot de la seva mare, que la va pujar sola des de la mort del seu pare. S'adona que no és així quan l'advocat de la família li entrega una capsa amb unes cartes d'amor apassionades dirigides a la Sylvia. Estan firmades amb només una 'L'. Com que té la vida econòmicament solucionada, pot invertir temps i diners per intentar estirar el fil.

La pista més sòlida és una fotografia de l'any 1931, a Barcelona, on la Sylvia apareix acompanyada de la Lola Casanoves, una jove periodista, i de la Cecília Ibars, en aquells temps locutora de ràdio. A partir d'aquí, començarà una gran aventura que la portarà a la Ciutat Comtal, però també a París i a Ciutat de Mèxic. Farà el que sigui necessari per intentar localitzar a l'amant de la seva mare, si encara és viva. Pradas ens torna a regalar una novel·la elegant -marca de la casa- amb dues protagonistes principals que es fan estimar des d'un primer moment. Ens parla de secrets familiars, de feminisme, i d'un munt de dones periodistes que intenten obrir-se camí, en un món d'homes, enmig de la cruenta Guerra Civil. En la part final, cita un parell o tres de cops a la gran Mercè Rodoreda.

UNA MESCLA DE PRESENT I PASSAT

L'autora combina moments de la recerca de la Idalia amb les vivències de la seva mare amb la Lola i la Cecília, fent la lectura molt més atractiva. L'únic home que té una mica de pes en aquesta història és en Pau, el fil de la Cecília, de la mateixa edat que la filla de la Sylvia. M'ha fet gràcia que dues de les protagonistes es vestissin a Santa Eulàlia, botiga barcelonina a qui Pradas va dedicar un llibre: "Somnis a mida". D'ella darrerament també he llegit "L'aroma del temps" (2017), "Tota una vida per recordar" (2020) -Premi Ramon Llull- i la novel·la juvenil "El cant del cigne" (2022). "La vida secreta de la Sylvia Nolan" és un llibre àgil, romàntic i molt ben estructurat. Recomanable.

"La seva mare havia deixat darrere seu un llegat de bellesa. En tots els sentits. Tothom que l’havia coneguda, que l’havia llegida, recordaria per sempre la plenitud del seu cos i la brillantor de la seva ànima. La Idalia lamentava sovint no haver heretat cap d’aquells dons. Ella era menuda, prima; una mica fràgil. Amb els cabells tallats com els d’un noi i els vestits curts que havia posat de moda Mary Quant des de Londres, semblava una adolescent. Tampoc tenia, ho reconeixia, la fortalesa de caràcter de la Sylvia. No era una lluitadora com ella perquè no havia hagut de lluitar mai per res. La vida l’havia aviciat, l’hi havia donat tot a mans plenes. I també li havia pres molt aviat el que més estimava: els seus pares".

Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 01, 2022

Número dos (David Foenkinos)

“Número dos”, de David Foenkinos (París, 1974), és un llibre preciós. Està traduït al català per Pau Joan Hernàndez i publicat per Edicions 62. Són 233 pàgines plenes de sensibilitat, amb un protagonista incapaç de mirar cap endavant. Se sent un fracassat i no hi ha res ni ningú que l’ajudi a oblidar el tràngol que va passar de petit. Impossible tornar a posar el marcador a zero. D'aquest autor ja havia llegit "La família Martin" (2021). 

És fàcil entendre a en Martin Hill, nom inventat per Foenkinos. Alguns elements d’aquesta novel·la reconstrueixen fets reals, però també hi ha molta ficció. L’any 1999 es va celebrar un càsting per triar al nen que interpretaria a Harry Potter al cinema. Es van fer proves a centenars d’aspirants, i al final només van quedar-ne dos. Ell i en Daniel Radcliffe, que finalment va ser l’escollit, després de donar-li moltíssimes voltes. El procés va ser molt igualat. Podia haver guanyat qualsevol dels dos. En Martin s’ho va prendre molt malament. L’èxit d’en Daniel podria haver estat el seu. Viure a la seva ombra es va convertir en un malson, i més tenint en compte que tothom parlava dels llibres, de les pel·lícules i del marxandatge de Harry Potter. La imatge del jove mag era a tot arreu. Impossible no pensar-hi. Una sentència en vida. 

El pare d’en Martin era attrezzista i, com que estava separat, de vegades se l’emportava als rodatges. Va ser en un d’ells que un productor el va convidar a participar en el càsting de Harry Potter. Creia que hi tenia una gran semblança física. Al nen mai li havia passat pel cap ser actor, però va acabar dient que sí. Segur que si pogués fer marxa enrere... En aquest llibre, Foenkinos reflexiona sobre el fracàs i teoritza sobre la fina línia que el separa de l’èxit, que fins i tot acaba relativitzant. Tan terrible és ser el segon?, es pregunta. La seva m’ha semblat una idea brillant i ben desenvolupada. És fàcil posar-se en la pell d’en Martin i fer-se la idea del que va perdre (o no va guanyar) en un tancar i obrir d’ulls. L’autor ens ho explica amb un to melancòlic i molt humà. El final m’ha semblat enlluernador. Molt recomanable.

“Per poder comprendre tot l’abast del trauma que va patir Martin Hill, cal remuntar-se a les arrels de la tragèdia. L’any 1999, tenia tot just deu anys i vivia a Londres amb el seu pare. Recordava aquella època com un temps feliç. De fet, en una fotografia d’aleshores se’l podia veure amb un ample somriure en forma de promesa. Tanmateix, els últims mesos havien estat complicats; la seva mare se n’havia tornat a viure a París. De comú acord, per no separar-lo dels seus amics, per no afegir una separació a la separació, havien decidit que el petit Martin es quedaria amb el seu pare. Veuria la mare cada cap de setmana i durant les vacances. A les virtuts que s’atribuïen a l’Eurostar pel que fa a l’acostament francobritànic calia afegir-hi la de facilitar enormement la logística de les ruptures”. 

@Jordi_Sanuy

divendres, d’octubre 28, 2022

La forastera (Olga Merino)

L’Angie és una supervivent. Ho ha perdut quasi tot. Mentre li aguantin les forces, però, lluitarà per intentar mantenir les poques coses que encara li queden. Viu sola i perduda en el casalot familiar, en una aldea del sud. No es relaciona amb pràcticament ningú, i molts la prenen per boja. La seva única companyia són dos quissos, la Capitana i en Pluto. Ella és la principal protagonista de “La forastera”, d’Olga Merino (Barcelona, 1965). 

Amb aquest llibre, Merino ha guanyat un munt de premis, amb el de la Real Academia Española al capdavant. Està publicat per Alfaguara i ens parla de llibertat i de la capacitat de resistència dels humans, que en alguns casos és infinita. A l’Angie, sempre digne, els morts li parlen, sobretot una de les seves àvies. En Nigel, l’artista anglès amb qui va viure al Londres de Margaret Thatcher, es va tirar al riu. Existeix un gen que porti al suïcidi? Al seu poble n’hi ha hagut un munt, la majoria penjats. L’últim Don Julián, el terratinent local. Què els porta a la desesperació? Superada pels esdeveniments, comença a sospitar que el seu pare també es va llevar la vida. I decideix esbrinar-ho. Quan va passar, era petita i ningú li va donar massa explicacions. De vegades, la veritat fa mal, però prefereix saber-la. 

L'Angie viu aïllada i més aviat despreocupada fins que arriben les 'Jaldonas', les germanes bessones de Don Julián. Volen apropiar-se de tot, inclòs el seu casalot. Pagant-li quatre quartos. Merino fa un gran retrat de l’anomenada Espanya profunda i dels seus 'corcats' habitants. La novel·la, que té moltíssima força, s’acaba convertint en un western sobre la cobdícia i la devastació humana. També són supervivents l’Ibrahima i la Blancanieves, un africà i un ucraïnès que treballaven per Don Julián i que, un cop mort, es refugien a casa de l’Angie. Els fan fora amb una mà al davant i una altra al darrere. Merino fa referència a “Pedro Páramo”, el llibre de Juan Rulfo que narra la història del fill que busca al pare per reclamar el seu lloc en el món. Ella el ‘busca’ entre els morts. Sensacional.

"Aquí no toman afecto a los extraños como no se lo tomes tú a ellos, y a mí nunca me convino el esfuerzo. Prefiero tenerlos a raya. Ellos no saben nada pero hablan, hablan, hablan. Cuchichean. Yo, en cambio, he visto cosas y me las callo. Me han puestos motes. Lo sé porque me lo cuenta Ibrahima, mi mejor amigo, el único; solo él me llama Angie, como me puso el pintor inglés. La de los Marotos, me dicen, por el apellido de mi familia paterna. En estas serranías llaman maroto al carnero padre que ha servido para la propagación. También me llaman la chalada de la casona. La guillada de El Hachuelo, porque así se conocían estas tierras que habían sido nuestras hace años, muchos años. También me dicen la puta inglesa".

@Jordi_Sanuy

dijous, d’octubre 27, 2022

Els nens són reis (Delphine de Vigan)

Hi ha persones que volen ser famoses. A qualsevol preu. En la societat actual, el camí més ràpid és aparèixer en un xou televisiu. Allitar-te amb algú, entrar en un parell o tres de polèmiques, i a viure. Pasta fàcil. Els joves ho tenen clar. Què vols ser de gran? Famós. No cal estudiar. De xarxes socials, de likes, de sobreexplotació i també de soledat, per què no, en parla Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) a "Els nens són els reis".

De Vigan és pou de saviesa. Tot el que escriu té molt de contingut. Fins i tot quan tracta un tema aparentment tan banal com aquest. Inclou reflexions profundes sobre el culte a l'ego i el fet de viure per ser mirat minut a minut, exposant-se a la intimitat més privada. És el cas de la Melanie. Devorava els realities en família i mataria per poder sortir en un. Ho aconsegueix, però la seva única aparició és un fracàs majúscul. Anys després, casada i mare, crea a YouTube el canal Happy Récré, on exhibeix sense cap remordiment el dia a dia dels seus fills. Té milions de subscriptors, i cada dia que passa els dona més contingut. Sense límits. Diu que ho fa per ells, però ja fa temps que als nens no se'ls veu còmodes, sobretot a la Kimmy.

El dia que la Kimmy desapareix, el món feliç de la Melanie esclata en mil bocins... tot i que continua transmetent la seva vida en directe. L'encarregada de la investigació és la Clara, marcada per la pèrdua brutal dels seus pares. De Vigan ens regala uns personatges brutals. Exposa els fets -sense jutjar-los- i retrata amb encert la nostra societat malalta. Al final del llibre, traduït per Jordi Martín Lloret, decideix fer un gran salt endavant en el temps per explicar-nos com ha afectat la Kimmy i en Sammy haver estat exposats tant de temps davant de l'opinió pública. La papallona, per cert, m'ha fet pensar en "Blade Runner"(1982), la sensacional pel·lícula de Ridley Scott. A De Vigan cal llegir-la sempre. El llibre, 319 pàgines, és d'Edicions 62.

"Aleshores la Mélanie Claux tenia disset anys i acabava de sortir d’una classe de primer del batxillerat de lletres a l’institut Saint-François-d’Assise de La Roche-sur-Yon. De mena més aviat introvertida, tenia pocs amics. Tot i que no havia pensat mai seriosament que el seu futur pogués estar lligat d’alguna manera a la incerta continuació dels estudis, era estudiosa i obtenia uns resultats correctes. El que més li agradava era la televisió. La sensació de buit que tenia sense poder-la descriure, una forma d’inquietud potser, o la por que se li escapés la vida, una sensació que a vegades li borava el ventre com un pou estret però sense fons, només se li calmava quan s’asseia davant la pantalla".

@Jordi_Sanuy

Apocalipsis bebé (Despentes)

Quan penso en Despentes, la primera paraula que em ve al cap és 'provocadora'. Fins a punts insospitats. No deixa ningú sencer. Els seus personatges carreguen contra tot i tothom. Al seu últim llibre, "Apocalpisis bebé", la mare de la protagonista critica als catalans perquè necessiten subvencions "para hablar la lengua suburbial". El seu marit li diu que l'anticatalanisme és típic de la ultradreta. Per ella, Catalunya és "una aldea".

Quan firma, Despentes (Nancy, França, 1969) ha fet desaparèixer el seu nom de pila, Virginie. En desconec el motiu. "Apocalipsis bebé" -el títol no m'agrada massa- està traduït per Robert Juan-Cantavella i està publicat per Random House. Són 307 pàgines amb una força extraordinària, amb escenes violentes i també de sexe lèsbic. Molt visuals. Una de les protagonistes, La Hiena -podríem definir-la com una 'aconseguidora'- ja sortia a "Vernon Subutex", una trilogia que en el seu moment em va semblar excepcional. Els temes són diferents, però l'atmosfera d'aquesta última novel·la és força similar. Tot passa a París i a Barcelona, "la ciudad más ruidosa de Europa. ¿Tocarle el pelo a un albañil? Ni se te ocurra"

La Valentine és una adolescent problemàtica. M'atreviria a dir que és addicte al sexe i a les drogues. Una noia fàcil. No es valora massa. La seva mare, d'origen magrebí, va abandonar-la de ben petita. Pels diners i el luxe. Viu a París amb el seu pare, un escriptor d'un èxit limitat, i amb la seva àvia, molt autoritària. El dia que es cansa de tot, desapareix. Per trobar-la, la família contracta a una detectiva sense experiència, la Lucie Toledo. L'acompanyarà La Hiena, una lesbiana de manual amb mètodes ben aviat poc ortodoxes. Mítica dins de la professió. Per les pàgines d'aquest llibre passen bandes d'hardcore, okupes, monjes corruptes i d'altres personatges salvatges i perillosos. El pitjor de cada casa. El final, per inesperat i transcendent, és apoteòsic!

FRANÇA S'ESTÀ MORINT

Quan llegeixes Despentes, perds la fe en el món i en la humanitat. Fa mal al lector amb cadascuna de les seves paraules. El seu és un llenguatge cru i violent, com una puntada a l'estómac. Denuncia la passivitat de la classe mitjana, els treballs precaris, les desigualtats, la política, la desesperació, la immigració -tema recurrent-, les religions i fins i tot l'heterosexualitat... Fa la sensació que la seva França s'està morint per moments, com la resta d'Europa. Podríem parlar d'una novel·la d'impacte, amb tocs de noir, que camina entre la sàtira social i el thriller contemporani. El lesbianisme ho acaba impregnant tot, amb La Hiena com a referent únic i insubstituïble. Fan incondicional de la Despentes, descarnada i àcida com sempre.

"Una chica que hay de pie, y a la que veo de perfil, se pone unos guantes de látex blancos y los embadurna con un gel transparente. Con la otra mano tiene agarrada por el hombro a una morenita delgada, ahora le abre las piernas con las rodillas. Detrás de ella, una morena la inmoviliza la cabeza tirándole del pelo. De espaldas, al otro lado del salón, reconozco a Zoska, está inclinada sobre un tío sin camisa con los músculos de los hombros y la tableta del abdomen bien marcados. Tatuajes chicanos de colores en los brazos. Golondrina en el pecho. Tiene los ojos grandes, almendrados, los labios perfilados. Ella dibuja lentamente un primer trazo sobre la parte superior de su hombro...". 

@Jordi_Sanuy

"Vernon Subutex 1"  

"Vernon Subutex 2" 

"Vernon Subutex 3"

dimarts, d’octubre 25, 2022

Punt cec (Paula Hawkins)

L’escriptora Paula Hawkins (Harare, Zimbàue, 1972) és una de les grans reines del suspens. L’autora de "La noia del tren" acaba de publicar “Punt cec”, un llibre ple de girs i de tensió que es llegeix d’una tirada. És curt, només 159 pàgines i, un cop l’has començat, és impossible deixar-lo. Està traduït per Núria Parés Sellarès i publicat per l’editorial Columna. Segur que serà un dels èxits d’aquesta tardor. 

L’Edie, en Jake i en Ryan són un ‘tres en un’. Ho fan tot plegats des de ben petits. Van continuar sent un tercet després que els dos primers es casessin. Fins i tot hi va haver un temps que van arribar a compartir pis. El temps passa i, de portes en fora, res canvia. L’Edie, però, ja no és una dona feliç i el seu matrimoni amb en Jake comença a tenir esquerdes importants. En Ryan és allà, molt a prop, per si el necessita. Com gairebé sempre... Tot vola pels aires quan en Jake és brutalment assassinat i en Ryan, el seu millor amic, és acusat del crim. Era a casa seva, amb les mans tacades de sang. L’Edie, que no entén res, s’enfonsa. En Ryan és culpable o innocent? Ell li diu que mai faria mal a ningú i que els han parat una trampa. L'ha de creure? Arribat el cas, caldria saber qui hi i els motius que tenia, abans no sigui massa tard.

L’Edie està sola per primer cop en molts anys. S’ha instal·lat a l'allunyada casa del penya-segat, on van matar en Jake. Mai li ha agradat. Menys ara. Té molta por, encara més quan s’adona que hi ha algú que l’està vigilant. Algú vingut del passat, amb vinculació amb tots tres, s'ha preparat a consciència per venjar-se. Ha estat la seva única raó de viure. Ho aconseguirà? L’encarregada de la investigació és la Neeta, que desconfia d’en Ryan des del primer moment. En la majoria dels casos, l’assassí és de l’entorn de la víctima. L’acte més benintencionat pot tenir conseqüències tràgiques. Just a la fusta. Paula Hawkins torna a demostrar que té la mà trencada per les novel·les d’intriga, amb uns personatges ben dibuixats i amb
 dubtes. Té un estil molt vistós i un llenguatge accelerat i ple de diàlegs que et manté amatent i sense treva. 

“En Jake Pritchard era mort. El seu cos, encara tebi, jeia a terra just a l’espai que separava la cuina oberta de la sala d’estar, amb un bassal de sang espessa al voltant del cap esclafat. Encara estava tebi, però definitivament era mort. 
 En Ryan Pearce es va agenollar sobre la substància enganxosa que brollava de les terribles ferides d’en Jake. En Ryan tenia el mòbil aferrat amb la mà dreta. A l’esquerra hi tenia un contundent objecte de vidre brut de sang. En Ryan encara era allà, agenollat, tremolant i amb la cara blanca com la llet, quan els tècnics en emergències sanitàries van irrompre per la porta principal. De seguida es van adonar que no hi havia res a fer per l’home ajagut a terra, amb els ulls vidrio sos i el cap esclafat”. 

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’octubre 19, 2022

El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)

Sempre s’ha dit que qui perd els seus orígens, perd la identitat. Encara és pitjor no saber d’on vens, i haver viscut enmig de llargs i feixucs silencis. Amb poques veritats, moltes mentides i secrets inconfessables. S'obviava tot allò que, d’alguna manera, podia tacar l'honorabilitat familiar. Arribat aquest punt pots conformar-te amb el que tens, o investigar i atendre’t a les conseqüències. Mai saps què pots trobar...

D’històries amagades voluntàriament ens en parla Alfons Cama i Saballs (Calonge, 1952) a “El llarg silenci dels botxins”. El llibre té 356 pàgines i està publicat per l’editorial Trípode. Dos fronts bèl·lics, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, i dos personatges centrals, la Sílvia Tibau i l’Albert Novák. Ella vol saber qui va matar al seu besavi, després de trobar el seu anell de casament al Mercat de les Puces de París. Ell no té massa interès en saber què va fer el seu avi, scharfürher de l’exèrcit alemany a la França ocupada. Són parella, però tenen visions molt diferents de la vida i de com s’ha d’afrontar un passat esquiu. Com podem llegir més d'un cop, "els morts no senten els plors".

Fa la sensació que l’Alfons ha escrit aquest llibre des del cor. El dedica “a la tia de França, el cosí Floreal i a tots els que van haver de fer el mateix camí de l’exili”. L’autor no jutja. Es limita a explicar-nos els moviments de la Sílvia i de l’Albert. Troba igual d’oportú remoure el passat que no fer-ho. Alguns moviments poden portar conseqüències. Poc es podia imaginar l’Elisabeth que la seva mare, la Clara, era una refugiada espanyola i que el seu avi podria ser el culpable de la mort del besavi de la Sílvia. Era millor saber-ho o continuar vivint en la inòpia? Reflexió que també pot fer-se l’Albert. Vol saber realment qui era el seu avi? I arribat el moment, faria públiques les seves atrocitats? Estem davant d’un llibre interessant, ben documentat, àgil i molt visual. Tot un encert. 

“Feia dies que la seva mare plorava. Ella mai no l’havia vista plorar. Tenia deu anys i no recordava haver-la vista plorar. A la nena, li feia vergonya que els veïns del carrer notessin com les llàgrimes li rodolaven cara avall. Tan segura de si mateixa com passejava pel poble fins feia poc; sempre amb ella agafada de la mà. Sobretot durant aquells últims anys en què la guerra ho havia condicionat tot; des que el Comitè Antifeixista d’Artigues passà a dominar la vida pública del poble i el seu pare va ser regidor de l’Ajuntament. Coses de gent gran que ella no entenia, ni volia 18 entendre. Només sabia que la maleïda guerra se’ls emportava de casa”. 

 @Jordi_Sanuy

diumenge, d’octubre 16, 2022

Todo arde (Juan Gómez-Jurado)


Avui dilluns pujarà la temperatura de les llibreries perquè arriba "Todo arde", de Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977). És la sisena novel·la de l'"Universo Reina Roja", després d'"El paciente", "Cicatriz", "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco". Les he llegides totes. Les tres últimes formen una trilogia bàsica pels amants del gènere negre, de les aventures de policies i lladres. Sobretot de lladres. Són 592 pàgines sense aturador. Ni un minut de treva.

Parlaré més del continent que no pas del contingut perquè "Todo arde" és d'aquells llibres que has de començar a llegir 'verge', sabent el mínim de coses possibles. Com és habitual amb aquest autor, a la contraportada només ens donen quatre dades comptades, les justes i necessàries. No faré espòilers. Des de sempre he sentit a dir que les persones que ho han perdut tot són les més perilloses. No poden anar a menys. La por desapareix i es tornen imprevisibles. Ja no tenen quasi res l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro (Emepé) i la Sere Quijano. L'Aura, fins fa poc executiva d'èxit, és un dels personatges de "Rey Blanco". En aquesta nova entrega agafa volada. Pel que explica Gómez Jurado encara en tindrà més. La seva revolta va començar quan menys s'ho esperava...

L'Aura és el cervell; l'Emepé (exlegionària), la força; i la Sere, la hacker i la bogeria. Les tres juntes formen un equip de perdedores sense ganes de perdre. N'estan fartes, que sempre guanyin els mateixos i creuen que ha arribat el moment de canviar les regles. És la història d'una venjança... amb poques possibilitats d'arribar a bon port? Gómez-Jurado té molt clara la fórmula de l'èxit: capítols breus, frases curtes, llenguatge col·loquial i uns personatges centrals -en aquest cas els tres femenins- que t'enganxen des de la primera pàgina i no et deixen escapar. És fàcil posar-se en la seva pell. Tot això, molt visual, amanit amb un humor particular, un ritme vertiginós i una llista inacabable d'animalades. Com sempre amb ell, m'ho he passat pipa. D'això es tracta, no?

"Todo lo que va a suceder -los muertos, la riada de titulares en los periódicos, el cambio que dará un vuelco al país- comienza de la manera más prosaica.
No es nada extraño. Las mejores historias tienen inicios humildes. Una manzana prohibida, otra que cae en la cabeza de un físico, otra sobreimpresa en la carcasa de un ordenador. Cuando quieres darte cuenta, te han echado del paraíso, has descubierto la gravitación universal o fundado una empresa billonaria.
Esta historia no arranca con una manzana.
Esta historia arranca con un bote de champú del Mercadona. Y nada volverá a ser lo mismo".

@Jordi_Sanuy